dimarts, 11 de juny del 2013

HV 12+1/3 :Aigües estancades


Segueixen arribant relats de la tongada. Aquest cop comencem en unto veïnal adequat: sexe, infidelitats i trios. Un bon còctel que trobava a faltar. Però el to poètic que recorre tot el relat, amb un final inesperat, el fa una història tendra i lírica. Una obra dels mestres del replà: Khalina, Glo.bos, Mar i El Paseante. No sucumbiu al temporal.

___________________________________



Aigües estancades

La Sara es va despertar somrient. Era un somni? Notava els seus braços envoltant-la, la seva respiració endormiscada. Es va pessigar. Era real. Després de vint anys de casada amb en Sergi havia estat capaç d’enganyar-lo, i no se sentia gens culpable. Se sentia una dona atractiva de nou. Era tan emocionant estar dormint en una cabana perduda al bosc amb un home tan excitant!  

La llum entrava per les escletxes de la persiana i no la deixava dormir de nou.  Potser podia despertar-lo. Desitjava tornar a estremir-se com si morís en la cadena d’orgasmes que en Gerard li havia fet sentir.

Va girar-se entremaliada per besar-lo, però va quedar ben sorpresa. “Qui és aquesta guapa pèl-roja que dorm abraçant-me despullada? Si l’altra nit jo cavalcava al ras sobre en Gerard al camp, sobre una manta, mentre miràvem les estrelles. Els crits dels meus orgasmes corrien en la nit trencant tota serenor fins que vam anar a la seva cabana.” 

Recordava el cava fresc a la nevera. Les trufes de xocolata que ell feia jugar per tot el seu cos.
Potser les trufes delicioses  duien algun ingredient a més de xocolata, doncs tenia un buit a la memòria des que les va menjar, i ara és despertava abraçada fortament per una desconeguda.
Ben mirat, de que coneixia en Gerard?  Potser havia estat del tot imprudent en acceptar passar un cap de setmana a un lloc apartat de la civilització amb un home —molt atractiu, això sí— que em prou feines coneixia, que la va trobar trasbalsada,  en un moment en què el seu matrimoni amb el Sergi feia aigües.

Es va remoure tot aixecant-se del llit i la pel-roja desconeguda va obrir els ulls, uns ulls increïbles d'un verd tan intens que no semblaven humans.

—Bon dia! Sembla que t'has aixecat perquè el cor ha estat suplantat pel despertador.
—Qui ets tu, que fas aquí? On és en Gerard?
—Ui, t'has llevat de mal humor! Tranquil·la..., assossegat, ahir no estaves tan esquerpa, al contrari, estaves molt més dolceta.
—Vols dir-me d'un cop, què hi fas aquí? On és en Gerard?
—No pateixis, preciosa, que aviat tornarà amb l'esmorzar. Un esmorzar consistent, per recuperar forces. Tranquil·la, Sara, tu i jo podem ser bones amigues, tenim moltes coses en comú. Moltes. Compartim el gust per el cava, per les trufes, per la roba cara... I posades a compartir, compartim en Gerard i també el teu marit, el Sergi...
Va deixar anar les darreres paraules enmig d’un sospir..., Sergi..., mmmm...
Les alarmes de la Sara s’havien anat encenent a mida que la pèl-roja anava parlant. Va ofegar una ganyota abans que el nom del Sergi li travessés les entranyes.
De sobte, el suposat engany li va nuar la boca de l’estómac i va ser incapaç de moure una pestanya. Paralitzada de cap a peus, els seus pensaments s’enlairaven més enllà del què era capaç de controlar.
Aquella pèl-roja, fresca com una rosa però més puta que les gallines, se la mirava divertida mentre llepava delitosament una trufa sobrera de l’orgia nocturna.
Els llavis enxocolatats, la mirada provocadora...
Tot d’una, la Sara, envaïda per una onada de desig creixent provinent del fons del seu entrecuix i que s’escampava perillosament arreu del seu cos, va fer un moviment brusc i d’un salt quedà a mig pam d’aquells llavis sucosos.
La pèl-roja, altrament dita Nina, no va moure ni una pestanya. Tranquil·lament, va acabar de pintar-se els morros de gust de xocolata intensa. Provocativa. I en aquell just instant, la Sara, va alliberar-se dels pocs prejudicis que encara li quedaven i va començar a assaborir amb  fruïció aquells llavis carnosos i intensament dolços.
Va ser aleshores quan la Sara es va despertar de veritat. Somrient. Només havia estat un somni, com tants d’altres anteriors en que tenia fantasies impossibles amb gent desconeguda, fins que notava els seus braços envoltant-la, la respiració endormiscada d’en Sergi amb qui portava vint anys de casada. Va posar els peus a terra per buscar les espardenyes sota el llit. Es va mirar les ungles dels peus, de color vermell intens, que s’havia pintat la tarda anterior per sentir-se encara més atractiva.  Llavors es va aixecar, tot badallant, mentre arrossegava les seves rutines cap a la cuina. Va tallar llesques fines d’una baguette del dia anterior, les va sucar amb tomàquet i hi va deixar caure unes gotes d’oli d’oliva i unes espurnes de sal. La vella cafetera de quan es van casar treia fum als fogons i tot feia olor de matí. La Sara va posar la ràdio (fluixeta) que hi havia damunt de la nevera, mentre mirava per la finestra. De fons hi havia una de les torres de la Sagrada Família, darrere d’edificis aixecats més recentment. Va pensar que aquell era el seu Finisterre. Els antics creien que el món finia on s'acaba el mar i ella també. A dos quarts de vuit va despertar en Sergi perquè esmorzés, després perquè es dutxes i, finalment, perquè la dugués a navegar per aigües estancades, un dia més.
@ Khalina, Glo.bos, Mar i El Paseante (juny 2013)

El versos que calia col·locar eren:
· J.VFoix
«Si l'altra nit jo cavalcava al ras» (Onze Nadals i un Cap d'Any)
· Carles Mulet
«Sembla que t'has aixecat perquè el cor ha estat suplantat pel despertador.» (Dilluns)
· Margalida Pons
«Els antics creien que el món finia on s'acaba el mar.» (Finisterrae)
· Josep Maria de Sagarra
«Ets fresca com una rosa,  més puta que les gallines.» (Poemes satírics)


dilluns, 3 de juny del 2013

HV 12+1/2: El vell mariner

Seguim amb noves històries. Aquesta és d'un viatge en el temps. D'intrèpids mariners en un temps remot en terres estanyes a la recerca de sort i aventures. Un relat del replà que conformen el Dissortat, Cantireta, L’Avi i Montse Pes. Felicitats!
__________________



El vell mariner

«Quan era menut em passava les hores mirant com els estibadors i mariners del port descarregaven les riques mercaderies que arribaven d'Itàlia i Sicília, de Llevant i de l’Àfrica, o de la magnífica Constasntinoble, que m’encisava; o les que s’embarcaven cap a aquells llocs que estava segur que visitaria quan poguera enrolar-me en algun dels vaixells panxuts que s'albiraven des de la costa, i que anaven omplint-se fins als embornals. El meu pare sempre va ser estibador i jo, quan vaig ser prou fort per a carregar aquells pesats embalums, també em vaig fer. Però jo volia abandonar València, la ciutat que m'havia vist nàixer, i fer-me a la mar.
Per mediació del pare, i amb la seua benedicció, un mercader em va acceptar en el seu vaixell com a mosso. Per fi seria aprenent de mariner, allò que més desitjava. Tan sols tenia quinze anys, però no m’espantava res. O això pensava aleshores.

Salparem el dia de sant Pere de l'any 1444. Un any feia que el nostre gran rei Alfons havia conquerit Nàpols. La meua primera travessia va ser bona, sense tempestes ni corsaris, i sense els vòmits que els mariners asseguraven —i apostaven entre si—, que patiria. Després d'alguns dies entràrem en el gran port de Palerm, i encara que el viatge havia sigut emocionant, tenia moltes ganes de tocar terra. No em va sorprendre escoltar la nostra llengua en aquella ciutat i menys en una taverna regentada per una família descendent de lleidatans, on es reunien molts mariners, mercaders i soldats de les nostres terres. Aquella nit vaig conèixer un home  expert en la mar; Vicent es deia, i mentre bevíem vi aiguat i menjàvem formatge de cabra, parlàrem dels seus viatges, i de moltes coses més. Ell va ser qui em va advertir que no havia d'anar a Constantinoble per res del món, perquè era el lloc més perillós de la Cristiandat;  però jo era jove i amb moltes ganes d'aventures, i fins que no vaig veure aquella meravellosa ciutat no vaig parar de navegar.

Ara he complit 24 anys, i no em penedisc d'haver-me establit ací, a la capital bizantina, però recorde el vell mariner que vaig conèixer a Palerm i les seues paraules. Quanta raó tenia! Ara que visc el setge dels exèrcits del soldà envoltant aquesta bella ciutat, sé el que volia dir. Constantinoble és l'últim parapet que s'alça contra el poder dels infidels. Quan aquesta ciutat caiga en mans dels turcs, ningú els detindrà.

No tinc por de morir, i em quedaria a lluitar de bona gana, però no puc fer-ho. He d'escapar amb la meua estimada Úrsula. Està esperant un fill, un fill meu, i quan entren els infidels no respectaran res ni a ningú. No podem quedar-nos ací.

«Marxarem». M’he fet escriure en un paper les meves últimes voluntats, tot i que sé que qui les ha escrites, igual no ha fet cap cas del que li he dit. He pagat el que em demanava. Potser més i tot del que era just.  Crec que perquè ella estigui en estat se’m rifen, i veuen la mala cara que faig, anant pel port buscant un vaixell sense massa requisits on enrolar-se. Pensava..., si m’embolico el ventre amb una bena ben tibant, potser encara em voldrien com a grumet? Escupo una saliva fosca. L’Úrsula diu que no té bon aspecte. Hem anat a una taverna vora el port, on es pot esperar el destí. Deixo córrer la imaginació i m’humitejo el dit índex. Resem en silenci mentre a la ciutat se senten els crits dels fidels i dels infidels, atemorint-se els uns als altres i encomanar-se cadascú al seu Déu particular.

*   *   *

“Si t’ho digués, no t’ho creuries”, aquest “si t’ho digués, no em creuries” anava ressonant dins el meu cervell, mentre em dirigia tan ràpid com les meves pobres cames em permetien cap la seu de l’Arxiu Històric, on m’estava esperant el Ferran.

Suat i neguitós, vaig enfilar cap el seu despatx. D’una revolada, obrí la porta i m’hi encarar:

—Què és això que no em creuria, Ferran?
—Veig que he despertat la teva curiositat, eh?

El posat saberut d’en Ferran, em va posar encara més neguitós. Portàvem més de sis mesos treballant en uns manuscrits que van arribar d’una excavació a Constantinoble i que eren el relat d’un vell mariner, que va viure la caiguda de la ciutat en mans dels turcs.  

—Sí, tinc la curiositat que em corrou per dins. Va, garla...

Es va repanxolar a la cadira i amb un mig somriure de satisfacció va deixar anar:

—La fórmula...
—Quina fórmula?

Em va allargar unes planes del manuscrit. Mentre les mirava, en Ferran, va continuar:

—El vell mariner estava malalt i els símptomes que descriu són els típics del càncer d'estómac  Pel que sembla, quan van entrar els turcs a la ciutat, va poder escapar amagant-se amb la seva dona embarassada i amb una bossa d’herbes que li va donar un xaman àrab, juntament amb la formula.
—I..?
—Doncs que pel que diu el manuscrit, amb el temps, va refer la seva vida a la ciutat i va morir de vell. T’imagines? Hem trobat un antic remei que pot curar el càncer!
—Això és increïble! —vaig dir.
—No podem perdre aquesta oportunitat d'indagar en aquest gran descobriment.

Tots dos ens vam mirar amb una mena de complicitat. Sabíem que havia arribat el moment de dedicar tota la nostra energia en aquesta nova aventura. A partir d'ara les properes decisions determinarien el nostre destí, a la recerca d'aquest lloc privilegiat.

—El futur és a les nostres mans, ens trobem en un indret costaner i de difícil accés per terra. És una vall fèrtil amb els camps cultivats i grans ramades de bestiar pasturant als prats plens de  flors aromàtiques que amaguen secrets mil·lenàries.
—Els més ancians de la vall ens expliquen històries del seu origen com a poble i de com han hagut de lluitar, per conservar la llengua d'aquell vell mariner malalt, que va aparèixer en aquest indret amb la seva dona, buscant les herbes remeieres del vell xaman. En aquest lloc van trobar pau i aixopluc i l'oportunitat de seguir vius i començar de nou. S'establiren aquí, conreant la terra i descobrint els ungüents curatius de les plantes silvestres, amb l'ajuda dels seus set fills.

Per nosaltres aquest poble apartat del món, era el refugi de la nostra descoberta. Només ens calia entrar, aprofundir en els seu coneixements i descobrir la fórmula que guardava. Ells, mai s'havien preguntat el perquè envellien tant, només sabien que això passava en aquest indret.

—A bocafoscant, tot queda en silenci, un altra nit en blanc: les paraules sostenen la ficció del dia que se'n va.

—La serenor i el somriure d'aquesta gent ens sorprèn gratament i ens ajuda a establir llaços d'amistat perdurable més enllà de la nostra troballa. A la fi, hem començat a esbrinar el perquè de tot plegat. Potser, també com el vell mariner decidirem perllongar l'estada...



Els versos que calia col·locar eren:

· Miquel Bauçà
«El vell mariner que vaig conèixer» (El vell mariner)
· Carles Hac Mor
«Deixo córrer la imaginació i m'humitejo el dit índex» (Acció)
· Josep Palau i Fabre
«-Si t'ho digués no t'ho creuries:» (Veu de dona)
· Susanna Rafart
«Nit en blanc: les paraules sostenen la ficció del dia que se’n va.» (Del llibre Retrat en blanc)


© Dissortat, Cantireta, L’Avi i Montse Pes (maig 2013)