________________________
Curiositat atrapada
“Les feines que es comencen, s’han
d’acabar”, es va dir per dins. Primer, només va
preguntar discretament als veïns, no pas a ells directament, (és clar!) sinó
als de més amunt i als de més avall i també als del davant, tot intentant que
no es notés gaire el seu interès. Després va espiar-los directament des del seu
jardí a veure si descobria alguna cosa. Més tard va passar-se hores, i dies, i setmanes
connectat a Internet per veure què podia descobrir que li fos útil. I res, la
seva investigació avançava molt poc.
Els veïns li van dir que no els coneixien de
res, que gairebé no els veien mai i que si bé la noia era prou educada, fins i
tot amb els seus lacònics “bon dia” o “bona nit”, ell era declaradament hostil
i no responia a les salutacions ni per casualitat. Sortia a passejar amb un gos
d’aquests perillosos, que afortunadament duia lligat. Cada matí cap a les set i
cada vespre cap a les nou. Corrien tots dos, ell i el gos.
I va decidir acabar la feina que havia començat,
encara que hagués d’entrar d’esquitllentes a casa seva. No sabia si anar-hi quan
ell passejava el gos i la noia era a casa, o bé quan tos dos fossin fora. Hi
havia raons a favor i en contra per qualsevol de les dues opcions.
Però la noia l’atreia una mica... Deixava passar
els dies, per agafar forces i decidir-se a anar-hi a les nou en punt del
vespre, quan el noi i el gos haguessin sortit... S’amorrà amb impaciència a
l’espiera, tot expectant el moment en què amo i gos sortissin a fer el volt
habitual. Però, passaren les hores i la porta es mantingué fermament tancada.
Decidí esperar fins l’endemà. Possiblement havia
passat quelcom perquè l’home no sortís aquella nit. Tanmateix, el dia següent tampoc
ningú sortí del pis, ni al matí, ni a la nit. I aquest mateix fet es repetí els
dies successius, creant així una nova rutina veïnal. No ho podia comprendre.
La seva obsessió arribà a tals extrems que
s’apostà davant d’ella, tot vigilant-la a tothora, talment com un gos guardià.
Els resultats foren els mateixos: ningú. Aleshores, no li quedà cap altra
alternativa. Havia de forçar la porta. I així ho va fer. Però, tot i tenir la
porta oberta li fou impossible entrar al pis. Una teranyina enganxifosa blocava
l’entrada, recobrint-ho tot.
Aquells personatges li havien semblat sospitosos
des dels principi però ara ja gairebé podia dir que es tractava d'uns spiderman i spiderwoman reals.
Però qui el creuria? Amb aquella història no
podia anar enlloc. Ho havia de resoldre sol. Va anar ràpidament a casa a buscar
alguns estris. Va tornar de seguida amb un ganivet, un encenedor, uns guants de
làtex i unes ulleres protectores, per si de cas. Va clavar el ganivet en
aquella mena de teranyina i la va anar esquinçant per traspassar-la. Un cop
dins l'habitatge va sentir un sorollet a la seva esquena i en girar-se es va
poder veure que la teranyina s'acabava de reconstruir i la porta es tancà de
cop. Es va sobresaltar, però el cor gairebé se li para davant de l'espectacle
que l'esperava en aquell altre costat de la realitat.
Dos aràcnids enormes se'l miraven impassibles
des del mig de la sala i en un costat hi havia una mena d'armari amb les portes
de vidre i dins el qual s'hi veien perfectament dos cossos, un d'home i un
altre de dona. En acostar-s'hi amb un cert recel va reconèixer qui eren... però
en apropar-s'hi encara més va adonar-se de que eren com vestits de làtex... Ara
ho entenia tot, eren els cossos on s'amagaven aquella mena d'aranyes gegants.
Però... què era tot allò?
Inconscientment i amb una rapidesa prodigiosa va
traure del maletí que havia portat de casa l’escopeta carregada amb dards
tranquil·litzants i en disparà un a cada una d’aquelles bèsties just abans de
que li caigueren a sobre. Tota una vida treballant al departament
d’investigació de noves espècies animals i les seues incomptables expedicions
havien fet aquest procediment pràcticament una rutina. Una vegada recobrà
l’alè, la seva expectació anà en augment: aquell esdeveniment marcaria un abans
i un després en tota una vida d’investigacions pràcticament infructuoses.
Quan s’acostà per poder investigar aquelles
estranyes criatures de més a prop una altra cosa li cridà més encara l’atenció,
uns metres més enrere, en el que pareixia el niu, hi havia unes estranyes
pilotes pràcticament rodejades de teranyina. Eren les cries! Ràpidament
s’abalançà per a agafar-ne un d’ells, sense adonar-se’n que un parell d’aquells
ous ja s’havien obert.
Quan notà la punxada a la part baixa de la cama
ja va ser massa tard, una d’aquelles cries ja s’havia introduït dins del seu cos.
Els seus intents per intentar traure-se’l de dins foren en va. Pocs segons
després va perdre totalment la consciència.
L’agent de policia no va poder treure-li ni una
paraula mentre el portava emmanillat cap a les dependències policials, però
tampoc feia falta, tots els veïns l’havien vist sortir del lloc dels fets poc
després del crim amb aquella escopeta a la mà. Ell havia estat l’assassí sense
cap dubte. El tornà a mirar pel retrovisor, però la seva expressió no havia
canviat.
El que sí que havia de fer només arribar al
departament seria netejar el cotxe. Com s’havien pogut crear totes aquelles
teranyines allí dins en tant poc de temps?
—Aranyes.... –pensà‒ com detesto eixos xicotets animals!
© Carme Rosanas, Edgar, Laura T. Marcel i Gingebre Man (abril 2014)
