Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jordi Casanova. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jordi Casanova. Mostrar tots els missatges

dimarts, 1 de febrer del 2011

HV 8/9: O tot, o res

Dos vells amics es retroben en un tuguri. Tenen un passat comú, fosc,  fet a cops de jugades mestres. Una dona es creua en el seu camí. Una maleta pel mig. Els agrada jugar fort a tots tres. "Rien ne va plus". És el que ens diuen la Joana, l'Òscar, la Clara, en Jordi Casanovas i la Zel. Veien com acaba l'aposta...

____________________________ 

O tot o res

 

 Va avançar pel passadís del tuguri, a través d’una espera boira que atapeïa el local. Era dijous i tocaven jazz. Dalt de l'escenari, al fons de la sala, en la semipenombra, un quartet afinava melodies nit rere nit. El New Jersey estava de moda i per allà hi desfilaven tota mena d’individus enlluernats per el boom turístic de la ciutat. Els negocis havien proliferat des que l’empresa petroliera havia contractat part dels antics miners aturats per la depressió econòmica. El carrer erea prou animat. Un casino obert al costat del club de jazz donava un cert glamour al barutxo que fins llavors havia estat l’única distracció dels amants de la música. A pocs metres els llums de neó perfilaven el rètol d’un meublé. Els clients d'un i altre local s'intercanviaven sense solució de continuïtat.

En Jefri es va asseure en una taula a prop de l’escenari. La maleta de cuir va reposar al seient del costat a tocar d’una jove que podia ser la seva filla. Uns cabells llargs rínxolats, poc maquillada, però d’un ulls blaus encesos, anava vestida tota de negre amb un vestit jaqueta  suggeridor. Se’l va mirar amb un somrís amable. Ell li va correspondre. Una il·luminació tènue enfocava directament als dits del seu antic amic (de lluny, el millor pianista des de feia anys). Tenia uns dits llargaruts i prims que acaronaven el teclat gairebé sense tocar-lo. No va tardar en adonar-se que en Jefri era allà assaborint el primer whisky de la nit. Es van saludar amb un cop de cap i un somriure ple de complicitat, de qui es coneix des de fa temps. A en Jefri li va venir al cap els anys de joventut, en què tots dos eren els amos de la nit i se’ls donaven bé els tripijocs. Quan la paraula negoci era sinònim de diners. Molts diners…
L’amic va continuar acaronant el teclat metre el saxo feia un solo digne del millor Charlie Parker. El públic va arrencar un aplaudiment sord propi dels locals engolits pel tabac, el fum i l’alcohol. Diners… Tots dos sabien que tornarien a desafiar a la llei i, de retruc, el seu destí. El quartet va fer una pausa.
Durant aquell silenci momentani, sense que cap nota surés a l’ambient del local, va recordar el matí en que tots dos van entrar al banc. Portaven una mitja a la cara, tal i com marcaven els cànons dels bons atracadors de l’època. La jugada els va sortir rodona, Van endur-se més diners dels que es podien imaginar i ningú va ser capaç de caçar-los. Amb els calés que van arreplegar aquell matí van poder viure uns quants anys sense haver de treballar, jugant al pòquer i tocant el piano.

El quartet va començar a tocar l’última cançó de la nit. Després d’ells hi actuava un grup de joves que tocaven cançons dels Dire Straits. Eren la sensació del moment, havien començat tocant pels amics en bars de mala mort i mica en mica s’havien fet un nom. Tocar al New Jersey era un somni que mesos enrere no es podien ni haver imaginat, però aquella nit eren allà, preparats per prendre el relleu d’aquells quatre vells arrugats.

En Jefri es va aixecar després de l’últim solo del seu vell amic, que va acabar tocant els darrers compassos de la cançó a peu dret. Tenia aquella mania, sempre acabava les seves actuacions dempeus, a punt per marxar corrents, com si el record de la fugida d’aquell banc l’hagués perseguit tota la vida.

Es van abraçar; feia mesos que no  parlaven. L’experiència que van viure amb les mitges al cap els havia unit per sempre sense haver-ho buscat ni volgut. Van creuar un parell de frases i van enfilar la sortida del local mentre dalt de l’escenari començaven a sonar els primers acords del «Telegraph Road». Van quedar-se a escoltar-los un parell de cançons acompanyades de sengles gots de whisky. La noia que tenien al costat, que semblava que s’anava, va venir a felicitar el pianista. Li va demanar de fer-li dos petons. I va demanar foc en Jefri Mentre aquest li oferia, va ajupir-se prou perquè ell es recreés en l’escot generós de la noia. «Gràcies». «Un plaer». Tots dos amics miraven com s’allunyava. «Un bon cul, sí senyor!» Seguidament, es van posar ràpidament al dia amb frases curtes. Mai havien estat gaire xerradors. «Una partida?», va fer en Jefri al cap d’una estona, mentre li mostrava la maleta. La va notar més lleugera. L’alcohol els encenia els ànims. «Som-hi», va respondre l’amic. Van entrar al casino que era a tocar. El pòquer els esperava.

El va mirar als ulls, i en Jefri sabia que aquella mirada volia dir alguna cosa. Encara no havien posar els peus dins del casino i l’amic ja li estava comunicant que anés amb compte. Seria una partida difícil, aquella, i encara era a temps de deixar-ho córrer. Era això el que li estava dient el seu vell amic, igual que aquell dia ja llunyà, tot just abans d’embotir-se les mitges al cap, li havia enviat un esguard similar... Aquell cop es tractava d’una empresa summament perillosa, però tot va acabar bé; de fet, molt millor del què es pensaven. Ara el risc era un altre, enfrontar-se a un dels millors jugadors de pòquer de tota la ciutat. En Jefri s’ho va rumiar per uns instants, però l’ambient ple de fum d’aquella sala del casino l’atreia massa, i els sofàs d’escai color crema el convidaven a prendre seient. El seu amic li va dir només una paraula, abans de deixar-lo sol davant d’aquella partida: “Mínim”. Un palíndrom ple de sentit en el codi secret dels dos vells col·legues. Mínim era la paraula que calia escoltar en cas de perill. I així en Jefri segué davant la taula, observant l’estol de cartes que s’obrien davant seu, repartides endreçadament en aquella taula de tapet verd. El seu contrincant se’l mirava des de l’altre costat amb un somriure sorneguer dibuixat als llavis.«Es el teu torn...» engegà... 

Va rebre les dues cartes de rigor. A ell li agradava més el pòquer clàssic de tota la vida però el texas s’havia posat de moda i ara tothom hi jugava.  Es va demanar un pastis amb aigua. De fet el Ricard el trobava fastigós i no se l’hauria begut ni que l’haguessin torturat. El demanava perquè sabia del cert que l’olor dolça i anisada molestava als altres jugadors i ja se sap que en aquell joc, tot compta.

—Hi vaig amb 2.500.
—Sense mirar? —va qüestionar l’home del davant.
—Perdó —va respondre–. Doncs  que siguin 5.000!— va trobar que era un bon dia per fer el ruc. I va afegir les fitxes que mancaven.

L’home va deixar de somriure i va aixecar les seves dues cartes. En veure la Q de rombes i l’as de piques va mantenir el posat hieràtic.

En Jefri mirant al sostre va començar a cantar:

«You’ve got to know when to hold ‘em
Know when to fold ‘em
Know when to walk away
Know when to run
You never count your money
When you’re sittin’ at the table
There’ll be time enough for countin’
When the dealin’s done»

La noia que feia de crupier se’l va mirar seriosa, ell va callar i li va picar l’ullet.

—Està bé  —va dir l’home– Ho veig.

Va deixar el valor de les 5.000 fitxes damunt de la taula de joc.

La crupier va obrir les tres primeres cartes: l’as de cors, la Q de trèvol i una altra la Q de cors.

—Fiuuuu! —va fer un dels jugadors.

En Jefri va sentir la vibració de l’Ipod a la butxaca, havia rebut un missatge al twitter. Sense mirar les seves cartes va dir:

—All in!

Jefri sabia del cert que aquell era el seu moment de sort. Es va permetre mirar sense angúnia les cartes, dos asos, una reina. Tenia al cap d’altres moments del passat, quan jugava com un loose player, sense por, amb mans diverses. Avui no li calia. Un cop d’ull a la noia. Ella li va retornar un somriure sense moure els llavis, només amb la mirada, que li va confirmar que aquell era el seu moment. Tot o res. Anar-hi o passar. 

La tensió es mastegava en l’aire, els nervis dels espectadors de la partida contrastaven amb la tranquil·litat de Jefri. El seu amic, mig amagat entre la gent, esguardava impacient el jugador. Als peus, la maleta. 

—Sí, ja, all in, no? Ho veig, això és el dret del show down, tot a la taula, el darrer parla...

Ràbia i certesa als ulls, el contrincant ensenya les cartes. 

—Full de reines i asos... Si volguessis, podries deixar la partida amb dignitat...

Jefri mira, somriu, i escampa les cartes. La cançó repica al cap, és el moment, no comptis els diners, fes el teu camí...

—Full d’asos i reines... Què, qui riu, ara?

Sospirs i grunys, a repartir segons el bàndol.

L’Ipod sona, gairebé al mateix temps que, davant seu l’home treu l’arma. Un goril.la de seguretat salta al seu damunt abans que pugui fer-ne ús. Sempre n’hi ha a prop de les taules on s’hi fan apostes fortes. Dos segurates més apareixen i se l’enduen arrossegant mentre ell forceja i crida com un porc que vagi a l’escorxador.  "Maleït!" Et mataré!" En Jefri sent unes mans que l’estiren, i d’una revolada la mossa i l’amic se l’enduen al fons, sortint del local mentre l’aldarull organitzar fa que ningú repari en ells. Abans, han pogut bescanviar les fitxes de per diners. L’amic pianista posa els feixos en la maleta. Una fortuna...

Al carreró, després de córrer una estona, ajupits, les mans als genolls panteixant, en Jefri se’ls mira incrèduls.

—Es pot saber què redimoni ha passat?
—Collons, com vam quedar Jefri? “Mínim, Mínim”!, no t’has adonat del missatge?
—Ni l’he mirat, quin recoi de perill hi havia?
—Que no teníem ni un puto duro a la maleta, carai! Tu i les dones. Ni t’has adonat que mentre tocava el piano, aquella joveneta que era al teu costat ens l’ha fotut. Canvi de maleta, Jefri, canvi de maleta!

Aleshores la crupier es treu la perruca, es passa una crema per la cara, i en Jefri reconeix la mossa del club.

—Nois, em sap greu. Tenia problemes greus de liquiditat  i es veia de lluny que teníeu pasta. He provat sort i m’ha sortit bé. Quan heu entrat al local i us heu assegut a la meva taula sabria que un dels dos acabaria per  reconèixer-me...
—Sóc bon fisonomista, jo... —va dir el pianista— I encara que vagis disfressada així, no se m’oblida una cara... I ara, torna’ns els diners de la maleta ara mateix! —va inquirir.
—Ja no els tinc. Els he donat a qui els devia. Amb el que heu guanyat avui teniu per una llarga temporada... No us vindrà d’uns quants més...
—Com? No els tens? —va exclamar el pianista— Doncs tornem ara mateix al casino i parlem amb la policia. Et deuen de trobar a faltar...
—Jo no ho faria, oi, Jefri? —va respondre-li la noia mirant-lo de ple.
—Per què no? —va demanar l’amic.
—Perquè he fet trampes...—va dir en Jefri fitant directament la noia
—Què? —va fer el seu amic
—Pensaves que no m’adonaria...? Sóc bona bescanviant maletes...i fent de crupier...
—I no m’has denunciat a l’encarregat...—en Jefri seguia mantenint-li la mirada.
—Sabia que el teu amic m’havia reconegut. També hi tenia molt a perdre, jo... —i mentre feia un pausa per encendre’s una cigarreta, va afegir —Fulld’asos i reines...! Ja! En cinc anys que hi sóc al casino, mai ningú havia tret una jugada així...El teu contrincant ha vist clar que alguna cosa passava.
—Així, doncs...tots en pau? —fa en Jefri.

Un moment de silenci. 

—No —diu la noia

Els dos amics es van mirar sorpresos. La noia, els va assenyalar el meublé que es veia al fons de l’avinguda mentre llençava lluny el cigarret mig consumit.

—No heu fet mai un trio?

Els dos amics es tornar mirar amb aquell esguard de complicitat que ja coneixen.

—Sí. Però si no et sap greu, jugarem a doble parelles aquest cop —va fer en Jefri, mentre li prenia la mà— Mentre ets amb un dels dos, l’altre vigilarà la maleta... No fos cas...

I mentre ho deia, rient, li passava la maleta a l’amic.
—Jo ja obriré la baralla...

dijous, 1 de juliol del 2010

HV 7/8: Escriure la vida

És ella qui parla? És ell qui escriu? És ella qui fuig? És ell qui espera?... Segurament deu ser el relat més líric dels penjats fins ara en aquesta tongada (el "quarteto" és de por...); i també qui deixa més portes obertes i més interrogants sobre la taula. O sobre els papers. Perquè, en el fons, perquè és la vida sino és per escriure-la? En aquest cas, ens ho diuen l'Anna Tarambana, el Jordi Casanovas, la Silver Blue Sea i el Gatot.  Embriagueu-vos de sentiments...
________________________

Escriure la vida

El repicar de la pluja la desperta. S'aixeca, i obrint els porticons veu el mar que, com cada matí, la crida. Es mira els peus descalços sobre els taulons de fusta. La cicatriu gairebé no es veu, només es marca una mica al fer cada passa sobre el terra cruixent de roure destenyit. Cada graó fa un petit grinyol que acompanyat d'un moviment imperceptible fa balancejar les herbes que s'assequen sota l'escala.

Fa fred a la cuina i mentre posa a escalfar la llet es queda pensativa mirant cada flama del gas. Avui no podrà sortir, la pluja fa encara més difícil la seva condemna, obligant-la a quedar-se en aquesta casa que no sent seva. Des de la cuina estant, darrere les cortines comença a veure com la cua de turistes, malgrat la pluja, va formant un rosari de gent cap a les columnes dòriques emmarcades sobre el cel gris.

Es mira el rellotge de mà. Tres quarts d'onze. El correu electrònic sembla mort, i a casa seva, a mils de quilòmetres d'aquí, ningú no contesta. Vol marxar, vol marxar d'aquest lloc gris, en vol marxar tant com el dia que va decidir refugiar-s'hi. Cap Súnion va ser un amagatall tan bo, que ha començat a perdre's a ella mateixa. Quan deixa la tassa sobre el marbre de la cuina, ja ha decidit que farà.

El cop d'un porticó l'espanta i instintivament agafa el ganivet de tallar pa. Que burra, pensa, amb un somriure el deixa reposar sobre el marbre fred, i puja escales amunt. A cada passa, el plec de la pell marca la cicatriu.

* * *

A dos mil dos-cents metres d’altitud es fàcil tenir fred encara que sigui ple estiu i asseguda a una de les terrasses del Machu Pichu s’arrauleix per suportar les esgarrifances que li agradaria que només fossin de fred.

Amb la barbeta sobre els genolls, fita l’horitzó mentre el vent li esbulla els cabells. Obre el termo que duu amb te calent i se li’n va el cap a no fa massa i no pot reprimir un altre calfred. Li sap tan greu tot plegat i ni havent fugit fins aquest cul de món pot evitar el remordiment.

Potser ha arribat l’hora d’encarar-ho, però se sent tant covard i malgrat tot si en fos capaç...

Pel camí que serpenteja muntanya amunt es veuen arribar els primers excursionistes, els turistes ho faran més tard i seran més sorollosos. Llavors plourà, de fet com cada dia en l’última setmana. Se li acaba el temps.

De la motxilla en treu el portàtil i hi connecta el mòdem via satèl•lit, això li costarà els últims diners que li queden. Ajusta l’antena. Iniciant la connexió...

Encén el seu últim cigarret posant el cap dins de la samarreta. A fora amb el vent és impossible. Aquí dalt duren moltíssim, li han dit que és culpa de l’alçada i de l’oxigen.

Obre el gmail i escriu:

Estimada Anna:

No puc sinó reviure una volta i una altra aquell vint d’abril quan vaig marxar per a tornar a néixer...

I de sobte tanca la coberta del portàtil d’una revolada perquè és conscient que no pot trobar paraules que expliquin com es va anar alliberant de la seva màscara per a “ésser” sense clova, per a renéixer dins aquest cos on s’arraulia morta de por i on ara, s’hi sent bressolada per una mà ferma que la duu més enllà de sí mateixa. L’Índia, úter atàvic on rau el saber que l’ha duta fins al coneixement i l’ha feta renunciar a aquell món que l’ofegava, a aquell Primer Món, ple de llibertats i gàbies daurades.

Des de la Zenara, la seva cambra, observa la quotidianitat i el brogit dels carrers de Jaipur i referma la sensació que és just on vol ser. De fa dos-cents onze anys que aquestes parets guarden les dones de l’harem de les mirades alienes, dins el Palau dels Vents.

Tot passant les puntes dels dits per sobre la cicatriu recorda com als deu dies exactes de la seva arribada va ser marcada. Des d’aleshores pertany al seu Senyor i no s’ha tornat a posar en contacte amb els seus. A estones els pensa, però sent que no tornarà mai més.

I un so que l’encalma com una fera amatent que espera l’Amo li omple el cor i la ment en sentir que Ell arriba. De genolls, sobre la tarima càlida agraeix l’aire fresc que s’escola per les finestres i la mà que li acarona la galta, vellutant-li la pell i libant el desig que corre per ses venes irrefrenable.

—Als vostres peus, Senyor...—xiuxiueja, tot abaixant la mirada.

“Prou!”

És una veu greu la que s'exclama. Però no és la veu de cap Senyor... És una veu que ressona més enllà i més endins de les seves oïdes, del seu cap..., és una veu que li puja de les entranyes, com el magma quan vol fer forat al volcà.

Se n’adona. Es va precipitar volent escriure els més íntims sentiments disfressats de relat de viatge. S'havia deixat captivar per l'estil Subirós des que va llegir i es va deixar seduir per la seva Cita a Tombuctú.

Però no té encara les eines ni el saber fer dels que saben escriure i comunicar. I pensa si no estarà disfressant de cicatriu el que de fet no és més que un desig insatisfet i no acabat de pair. Es mira el seu reflex al vidre de la finestra que, ara que fosqueja, es torna com un mirall translúcid. Veu el fosc perfil de les cases contrastat amb el blau del cel de la primera hora del vespre. I ella, amb ulls de desig, en primer pla.

Tanca el portàtil. Agafa les claus. Baixarà a comprar-li dàtils a Hassan, a la fruiteria de sota casa. Avui, sí. Li dirà: “Hassan... vull que aquests dàtils siguin meus.”

I ell li dirà: “Seran teus si els vols de veres.”

El veurà somriure amb ulls riallers. Ella farà el gest d'amagar el propi somriure. Ella ja ha decidit que la novel•la s'escriu plana a plana, en cada gest, en cada mirada, en cada paraula.

I, fluixet, deixarà anar: “Jo avui seré teva si em vols de veres...”.

© Anna Tarambana, Jordi Casanovas, The Silver Blue Sea, Gatot (juny 2010)

dijous, 23 de juliol del 2009

HV 6/7: El sobre

Un altre història sorprenent per a un mateix inici. I ara, amb flash-back; uns objectes-trampa i l'ús d'internet en la resolució del cas. Tot comença amb un sobre sospitós que assenyala pistes que més valdria no haver seguit. Però qui vol saber la veritat ha d'assumir les conseqüencies, no? Això és el que planteja, en un vídeo inicial de l'Anna; que ni el Dashiell Hammet (gràcies, noia!); segueix amb una línia agosarada en Jordi; manté la tensió l'Euria (que malgrat no manté el blog, li agraeixo seguir viva en les HV!) i remata amb fina venjança la Khalina.
Ja tenim la setena de la tongada al sac!

________________________


El sobre



http://www.youtube.com/watch?v=oGvnMb5zU6M


Feia un dia bonic i no sabia massa perquè havia decidit anar a l’adreça que havia trobat al sobre: carrer Marina, 30 6è 3a. Tot i que la consciència i les ganes d’aprimar-se li deien que havia de pujar a peu, ho va fer per l’ascensor.


Va entrar al pis i la llum groguenca i vella la va embolcallar.


—Bon dia venia per...

—Sí, sí... passi, passi jove­­ —L’home que li havia obert la porta anava amb pijama i duia una bata fina de seda que havia passat per millors èpoques. Als peus, sense mitjons, hi duia unes sabatilles de les de sempre; calçades de retaló. El vell, que devia tenir més de setanta anys feia olor d’avi que no es renta i tira de colònia. De fet tot el pis feia olor de resclosit, de tabac i d’aire reescalfat. Si hagués pogut hauria corregut a obrir les finestres.


Van caminar per un passadís llarg i la va fer entrar a una estança que hi havia a mà esquerra. L’habitació era gran i sense finestres. A dues de les quatre parets, una davant de l’altra, hi havia unes llibreries antigues de fusta fosca carregades de llibres. N’hi havia tants que en algunes postades n’hi havia una segona filera o llibres tombats a sobre dels verticals. A les altres parets hi havia quadres emmarcats barrocament amb força daurats i diplomes de color groc i tacats, carregats de lletra gòtica. Es va preguntar perquè es feia servir la lletra gòtica als diplomes. També hi havia un sant Crist, un rosari de boles grosses i la pell estesa d’una guineu que necessitava una jubilació urgent.


Al mig de la sala hi havia una taula d’escriptori antiga amb un portafolis de pell al damunt, un cendrer gran amb força burilles i un joc de plomes, tinter i secant que feia bonic, més que semblar ser útil. A l’esquerre, una pila amb mitja dotzena de carpetes. El vell va agafar la segona.


—Segui sisplau —va demanar mentre ell seia a l’altra banda de la taula i, després d’encendre’s un cigarret, repassava els papers que contenia la carpeta. Mentre el vell llegia va aixecar el cap i es va adonar que del sostre amb bigues de fusta, per il·luminar la sala només hi penjava un fil elèctric amb una bombeta de baix consum.


—Té la moneda? —va preguntar el vell.


Va obrir la bossa i de la butxaca interior amb cremallera en va treure els tres objectes que havia trobat a la bústia. Va allargar la mà mostrant-los. L’home va assentir i va prendre la moneda.


—Això altre s’ho pot guardar.

—Però em pot explicar de què es tracta tot plegat?

—Encara no —va dir mentre treia una lupa de joier i amb força traça, com si ho hagués fet tota la vida, se la posava a l’ull esquerre mentre tancava el dret i observava amb deteniment la peça. Li va donar un parell de voltes i la va fer dringar sobre la taula.

—Molt bé —va dir- Ja pot despullar-se.

—M’haig de despullar???

—Com vols que et prengui les mides, si no?


Li va dir que el seguís passadís avall. Van obrir una porta a banda esquerra. Era una estança ben diferent de la resta de la casa. Hi havia una cadira central i una finestra gran per on entrava molta llum. A davant de la cadira hi tenia dos cavallets amb teles de pintura.


Traces gruixudes i amb colors vius, tot allò era tan diferent de tot el que envoltava aquell individu.


—Deixa la roba sobre les caixes i ja pots seure a la cadira.

—Però perquè m’haig de despullar? Jo només vull saber què voleu de mi.

—T’han escollit, jo només sé que t’haig de dibuixar, que volen un nu i tu ets qui té més retirada. Seran unes hores i ja podràs marxar cap a casa. Això són negocis reïna i tu has vingut amb la moneda, la meva moneda.


Estranyament, no se sentia espantada. Sota la mirada del vell es va anar traient peça per peça i quedà nua sobre el parquet escalfat pel sol que entrava per la finestra. La va fer seure de costat, a la cadira amb les dues mans jaient sobre els genolls. Li va apartar el cabell de la cara i li pintà els llavis d’un roig intens.


El sol li escalfava l’esquena es sentia relaxada i ni notava com la resseguia aquell home tan estrany. Van passar unes quantes hores i encara es mantenia immòbil, fins que el vell li va fer un senyal amb el cap.


—Ja està. Ja pots marxar. Ja rebràs noticies. La moneda me la quedo jo.


Va posar a la bossa la resta de peces que hi havia al sobre, es va vestir en un moment i va marxar. En aquell moment va començar a córrer per les escales, les va baixar marcant una per una i no podia parar de seguir un ritme accelerat de caminar.


Quants dies passarien per dir-li alguna cosa? Com li ho farien saber? Semblava que en aquell moment s’havia fet conscient que podia córrer algun perill. Un nus a la gola va començar a fer-se-li evident.


Només quan va arribar a casa i va tancar la porta rere seu, es va sentir protegida.


La Giovanna caminava ràpidament. Tot li semblava una bogeria. Era ben absurd. Hauria d’haver anat a la policia. Però li feia por que en Marc patís les conseqüències.


Va entrar a un bar i va demanar una cervesa. Volia relaxar-se. Va encendre una cigarreta i va recordar tot el que havia passat des de la nit passada.


Primer de tot en Marc no era a casa. No havia deixat cap nota. Ni li havia enviat cap missatge al mòbil. Ell sempre l’avisava quan tenia partit de futbol sala o quedava amb algun amic. Després, aquella trucada anguniosa. Aquelles paraules que tenia clavades al cervell, repetint-se contínuament.


—Giovanna, és molt important que vagis a la bústia ara mateix. Allà trobaràs un sobre amb tres objectes i unes instruccions a seguir. Si us plau, segueix-les, o potser... (i llavors la seva veu havia tremolat) no tornaré... I sobretot no li ho diguis a ningú.


I havia penjat. No semblava cap broma. En Marc no feia bromes de mal gust.


Llavors ella va anar a la bústia i va trobar el sobre amb les tres adreces i l’hora que l’esperaven. Ja s’havia despullat davant d’aquell vell boig. Què hauria de fer passades dues hores a l’Hospitalet? En sortiria viva? I què passaria a quarts de dotze de la nit a Badalona? El cor li anava a cent per hora. Va pagar la cervesa i va agafar un taxi fins a casa.


El pis seguia igual que l’havia deixat. En Marc no hi era. Va obrir l’ordinador. En Marc des que vivien junts, anava a dormir ben tard per culpa d’internet. Ell li deia que jugava a jocs virtuals i que en el fòrum de futbol sempre tenien gresca, però potser li amagava alguna cosa. Seria algun estrany joc de rol? L’hauria captivat alguna secta? Volia matar-la de manera dissimulada? Alguna aposta estranya? Deutes de joc? Havia sentit tantes històries!


No sabia quin nick tenia. No sabia res de res. Es va adonar que malgrat l’amor que sentia per ell, no el coneixia prou. L’historial estava en blanc. No hi havia cap manera de saber per quins mons virtuals es movia en Marc.


Va posar al google “carrer Marina, 30 6è 3a”. Va clicar una pàgina web anomenada “trevol de la veritat, moneda”. Una suor freda li va recórrer l’esquena en veure aparèixer el seu quadre junt amb cinc quadres més de noies despullades en la mateixa postura que ella. Estava indignada! A dalt de tot un trèvol de quatre fulles negre i la famosa moneda.


Va seguir mirant què passaria amb el segon objecte a L’Hospitalet. No es creia el que veia! Hi havia tot de vídeos penjats amb noies cobertes de fang barallant-se. Eren les mateixes noies dels quadres! Pobre Marc, què li haurien fet a ell?


Abans de mirar els episodis amb el tercer objecte a Badalona, volia mirar la pàgina d' inici. Allò era massa! Una foto amb tot d’homes rient,vestits amb una samarreta amb un trèvol negre. I en Marc al mig! Amb lletres ben grosses: ARRIBA L’HORA DE LA VERITAT. DESCOBREIX FINS ON ARRIBA L’AMOR DE LES TEVES XICOTES.


Ho pagaria ben car. Ningú se’n reia d’ella. Ell tampoc la coneixia prou. No sabia quina sang corria per les seves venes. Seria dràstica: havia estat el seu pare fins que el van trobar ofegat en una piscina, deixant-la orfe de ben petita.


Va buscar al Google “matones”. Encara que li costés car, havia de cercar qui portaria els objectes a l’Hospitalet i Badalona, i de passada, podia disparar uns quants trets.


Adéu Trèvol de la veritat!


Adéu Marc!


dissabte, 10 de gener del 2009

HV 5/4: El diari de l'àvia Rosita (la frigidesa)



En aquesta escala hi ha nivell, també. Una doble història amb dues narradores; àvia i neta, i un secret llargament amagat. Un desenllaç inesperat que fa veure com n'és de petit el món i reiterades les coicnidències. Un esglaó més en la descrició del Malerianisme; la frigidesa, el principal dels nou pecats capitals. En fi, us deixo amb la Rosita i les seves desventures. Llegui-lo a poc a poc i capteu tots els matisos. I no em sigueu frigids, ni frígides! Com segur qeu no hi són la Llum de dona, El Gatot, la Metamorfosi i en Jordi Casanova, els autors d'aquest relat.


______________________________________


El Diari de l’àvia Rosita (la frigidesa)



«—Et regalaré aquest ram de flors si fas l’amor amb mi…


»Vaig obrir la porta mentre m’estampava aquesta frase.


»En Juli estava allà, palplantat, sota una cortina d’aigua, moll. Els rínxols desfets i la camisa arrapada al cos. Els ulls li brillaven. Uns ulls negres i vius. Era una nit gèlida tot i que no era cap hora petita. Em vaig cordar la bata fins dalt del coll i em vaig estremir veient-lo com tremolava. Anava xop. Vaig dir-li que entrés.


»En Juli vivia dos pisos a sota del nostre àtic i pujava sovint; sobretot els vespres, abans de sopar. El meu marit li deixava llibres i l’afició del jove anava creixent. Aquell vespre l’Ignasi estava donant una conferència sobre el darrer llibre que havia escrit i en Juli va aprofitar per pujar.»


La meva àvia va escriure això quan ja havia complert els quaranta. La meva mare ja tenia més de vint anys i vivia un amor darrere l’altre. La meva àvia va ser una dona del seu temps, però va descobrir el sexe a la meitat de la seva vida. Recordo les converses que vam tenir abans de morir. Es va sincerar amb mi i em va deixar el seu secret més ben guardat. Reia divertida tot dient-me que fins als quaranta anys no va saber que totes les dones tením tres forats…


«—Quan vaig parir a la teva mare —em deia— em pensava que l’havia “cagada”… Amb aquell mal de ventre que em va entrar…»


La iaia Rosita llegia d’amagat els llibres que el meu avi tenia a la biblioteca. Després s’acostava a la biblioteca pública a cercar tots els que parlaven de sexe. I va descobrir que existia el plaer, l’erotisme, la poesia i l’anatomia.


«En Juli va entrar a poc a poc. Semblava atemorit i alhora expectant. Va deixar caure el ram damunt la taula del menjador i es va quedar dret, fitant-me. El passadís semblava un rierol d’aigua i vaig acompanyar-lo al bany.


»—Et prepararé una banyera d’aigua calenta i t’assecaré la roba.


»Em va mirar de nou. Els llavis li tremolaven i sense dir-me res es va començar a despullar. Vaig fer la intenció de sortir però ell em va aturar… Me’l vaig trobar nu davant d’un mirall que ens emmarcava a tots dos. Jo, amb la bata embotonada fins la barbeta i ell vestit només amb la seva pell. Un contrast aterridor, per a mi…»


La iaia Rosita es va casar molt jove. Molt abans de descobrir cap plaer de la vida. Als 19 ja era casada i als 20 ja era mare. El meu avi, un aristòcrata burgès de la Barcelona intel·lectual, no la va tractar mai amb tendresa…


«Es buidava dins meu amb uns moviments maldestres i un cop alleugerit s’enfonsava al sofà de la saleta amb els seus llibres i la seva pipa. Jo no sentia res. Mai em va acariciar. Sentir-lo a dins i res era el mateix. No vaig saber què era un orgasme fins aquella nit d’hivern, a la cambra de bany amb el meu veí, exultantment jove…


»Eren altres temps —em deia—, i a ciutat la moral era molt estricta...»


Jo sempre havia vist la iaia com una dona entesa i cultivada, i suposo que des de petita va estimular en mi la curiositat parlant-me sempre amb franquesa i sinceritat...


«Quasi no gosava tocar aquella pell tant jove i els meus llavis també van començar a tremolar. El cap em deia que agafés aquella roba humida i me’n anés a eixugar-la però el cos restava immòbil. Mentre, en Juli es va apropar, em va agafar les galtes suaument entre les seves mans i va apropar la seva boca a la meva.


»Em sembla recordar-ho com el primer petó sencer que havia tastat mai: suau, dolç, humit, ferm també i desfermador d’una ànsia inaturable. Eren altres temps.»


La iaia ben aviat se les va empescar per disposar del seu propi temps al món. Va agafar la representació d’una marca de llanes que li permetia desplaçar-se a diferents poblacions per visitar merceries i altres comerços. Em deia que tenir feina va ser per ella obrir-se una porta a la vida.


«Allà drets al bany, mentre ens besàvem vaig notar la pressió del seu membre sobre la tela de la bata. Les seves mans es van entretenir a deixar ballar els dits pel meu coll i van baixar a desfermar un a un tots els botons que fins aquell moment havien mantingut tancat i adormit el meu desig sensual...


»Tot un ventall de sensacions recorrien el meu cos en aquells instants. Sensacions noves per a mi, sensacions que no havia pogut trobar a faltar mai perquè les desconeixia totalment.»


La iaia Rosita s’emocionava quan parlava de les seves inquietuds. M’agafava la mà quan m’explicava les seves vivències i els seus descobriments. Era pura energia i empenta. Els 40 van marcar la seva vida, ningú ho podia negar. Va ser un tornar a néixer.

“No t’aturis, descobreix... descobreix-te! No et conformis amb el que ja saps, perquè hi ha molt més per sentir —em deia —.Descobreix-te!”. La iaia Rosita em coneixia més que jo mateixa.


* * *


—Et convido a sopar...


No vaig saber ser tan contundent com el veí de la iaia Rosita. Després de coincidir tantes vegades a l’ascensor de casa només vaig ser capaç de dir-li això «Et convido a sopar a casa aquesta nit». Ens coneixíem de feia uns anys, però no havíem passat de creuar unes quantes paraules a l’ascensor o al replà


Les meves (poques) experiències amb els homes havien estat força desafortunades. Sempre havia pensat que era culpa meva. Ara, però, les paraules de la iaia Rosita retornaven per donar-me una empenta.


Les cames em tremolaven, palplantada al seu davant, tancats en aquell minúscul espai, esperant.


Va acceptar la meva invitació i vam quedar a quarts de deu. Vaig baixar al cinquè, ell just a sobre, a l’àtic. Pel forat de l’escala vaig sentir com entrava amb presses al seu pis. Tenia tres hores per preparar-ho tot. Mentre començava a escombrar, no volia que ell sentís l’aspiradora, recordava el diari de la iaia Rosita.


«El meu marit va morir el mateix dia que es va casar en Juli i jo no sabia per qui plorar.»

De primer vaig preparar una amanida tèbia amb arròs salvatge i formatge de cabra. De segon peix al forn. Tallava les patates en rodanxes.


«La nit abans del seu casament en Juli va venir a veure’m. «Si tu m’ho demanes no em caso» , em va dir. El teu avi era a l’hospital, es moria i jo, mentre, feia l’amor amb el meu amant. Com sempre va ser dolç i salat, tendre i dur. Quan va marxar va sonar el telèfon. Era de l’hospital.»


Al forn es coïa una coca de pastanaga i figues i al congelador es refredaven dues ampolles de vi blanc i per guanyar temps em dutxava, i repassava els quatre pèls rebels que sempre emprenyen i fan lleig. Sort que vaig depilar-me el cap de setmana, vaig pensar.


«No feia ni un mes del funeral que un dia en despertar-me vaig vomitar, com feia anys que no em passava. No em va caldre ni anar al metge, ja ho sabia. Que havia de fer jo, una vídua de prop de cinquanta anys i embarassada!»


Mentre rememorava la sensació de descobrir el secret de la iaia vaig triar la roba amb cura, una brusa entallada i cenyida amb una mica d’escot i uns texans. A sota el conjunt que va regalar-me la mama per Reis. «Nena mai se sap quan pot ser menester» ; vaig somriure al recordar-ho.


«Vaig explicar que el meu marit, poc abans de morir, m’havia pres; i el fet que el part fos prematur va afavorir l’engany. La meva filla, la teva mare, no ho va saber mai, ella no ho hauria entès.»


Davant del mirall em posava l’últim detall. Era un collar de plata, amb dues cadenes fines que subjectaven un medalló modernista. Una cara de dona amb els cabells rinxolats. El regal de l’àvia Rosita. Me’l va donar juntament amb el diari. «No siguis massa dura amb mi», va dir mentre em donava un paquet embolicat amb paper d’embalar.


Me’l vaig penjar amb cura, com sempre, mirant que quedes centrat al coll.


«Feia nou mesos que no ens veiem amb en Juli. Ell després de casat va marxar de l’edifici i del barri. Quan vaig obrir la porta allà estava, palplantat, atractiu com sempre amb aquell posat que m’havia seduït feia anys. «Hola Rosita», va dir. El vaig fer entrar i vaig mostrar-li la seva filla. Va agafar-la i li va fer un petó dolç a la galta. La va deixar al bressol i assegut va explicar-me que esperaven un fill. Abans de marxar va abraçar-me i va donar-me un penjoll.»

L’àvia moriria al cap de pocs dies d’aquella conversa i quan va sonar el timbre vaig eixugar-me mitja llàgrima. Vaig obrir la porta i el vaig fer entrar. Duia un ram de flors.


—Potser et semblarà una pocasoltada —em va dir—. però al meu avi, fa temps, en una ocasió semblant, li va sortir bé: Et regalaré aquest ram de flors si fas l’amor amb mi...


Li vaig tancar la porta als nassos i mentre provava de recuperar l’alè de l’altra banda de la porta vaig sentir com deia:


—Frígida!


@ Llum de dona, Gatot, Metamorfosi i Jordi Casanova, gener 2009


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!