dimarts, 1 de febrer del 2011
HV 8/9: O tot, o res
dijous, 1 de juliol del 2010
HV 7/8: Escriure la vida
dijous, 23 de juliol del 2009
HV 6/7: El sobre
Ja tenim la setena de la tongada al sac!
________________________
El sobre
http://www.youtube.com/watch?v=oGvnMb5zU6M
Feia un dia bonic i no sabia massa perquè havia decidit anar a l’adreça que havia trobat al sobre: carrer Marina, 30 6è 3a. Tot i que la consciència i les ganes d’aprimar-se li deien que havia de pujar a peu, ho va fer per l’ascensor.
Va entrar al pis i la llum groguenca i vella la va embolcallar.
—Bon dia venia per...
—Sí, sí... passi, passi jove —L’home que li havia obert la porta anava amb pijama i duia una bata fina de seda que havia passat per millors èpoques. Als peus, sense mitjons, hi duia unes sabatilles de les de sempre; calçades de retaló. El vell, que devia tenir més de setanta anys feia olor d’avi que no es renta i tira de colònia. De fet tot el pis feia olor de resclosit, de tabac i d’aire reescalfat. Si hagués pogut hauria corregut a obrir les finestres.
Van caminar per un passadís llarg i la va fer entrar a una estança que hi havia a mà esquerra. L’habitació era gran i sense finestres. A dues de les quatre parets, una davant de l’altra, hi havia unes llibreries antigues de fusta fosca carregades de llibres. N’hi havia tants que en algunes postades n’hi havia una segona filera o llibres tombats a sobre dels verticals. A les altres parets hi havia quadres emmarcats barrocament amb força daurats i diplomes de color groc i tacats, carregats de lletra gòtica. Es va preguntar perquè es feia servir la lletra gòtica als diplomes. També hi havia un sant Crist, un rosari de boles grosses i la pell estesa d’una guineu que necessitava una jubilació urgent.
Al mig de la sala hi havia una taula d’escriptori antiga amb un portafolis de pell al damunt, un cendrer gran amb força burilles i un joc de plomes, tinter i secant que feia bonic, més que semblar ser útil. A l’esquerre, una pila amb mitja dotzena de carpetes. El vell va agafar la segona.
—Segui sisplau —va demanar mentre ell seia a l’altra banda de la taula i, després d’encendre’s un cigarret, repassava els papers que contenia la carpeta. Mentre el vell llegia va aixecar el cap i es va adonar que del sostre amb bigues de fusta, per il·luminar la sala només hi penjava un fil elèctric amb una bombeta de baix consum.
—Té la moneda? —va preguntar el vell.
Va obrir la bossa i de la butxaca interior amb cremallera en va treure els tres objectes que havia trobat a la bústia. Va allargar la mà mostrant-los. L’home va assentir i va prendre la moneda.
—Això altre s’ho pot guardar.
—Però em pot explicar de què es tracta tot plegat?
—Encara no —va dir mentre treia una lupa de joier i amb força traça, com si ho hagués fet tota la vida, se la posava a l’ull esquerre mentre tancava el dret i observava amb deteniment la peça. Li va donar un parell de voltes i la va fer dringar sobre la taula.
—Molt bé —va dir- Ja pot despullar-se.
—M’haig de despullar???
—Com vols que et prengui les mides, si no?
Li va dir que el seguís passadís avall. Van obrir una porta a banda esquerra. Era una estança ben diferent de la resta de la casa. Hi havia una cadira central i una finestra gran per on entrava molta llum. A davant de la cadira hi tenia dos cavallets amb teles de pintura.
Traces gruixudes i amb colors vius, tot allò era tan diferent de tot el que envoltava aquell individu.
—Deixa la roba sobre les caixes i ja pots seure a la cadira.
—Però perquè m’haig de despullar? Jo només vull saber què voleu de mi.
—T’han escollit, jo només sé que t’haig de dibuixar, que volen un nu i tu ets qui té més retirada. Seran unes hores i ja podràs marxar cap a casa. Això són negocis reïna i tu has vingut amb la moneda, la meva moneda.
Estranyament, no se sentia espantada. Sota la mirada del vell es va anar traient peça per peça i quedà nua sobre el parquet escalfat pel sol que entrava per la finestra. La va fer seure de costat, a la cadira amb les dues mans jaient sobre els genolls. Li va apartar el cabell de la cara i li pintà els llavis d’un roig intens.
El sol li escalfava l’esquena es sentia relaxada i ni notava com la resseguia aquell home tan estrany. Van passar unes quantes hores i encara es mantenia immòbil, fins que el vell li va fer un senyal amb el cap.
—Ja està. Ja pots marxar. Ja rebràs noticies. La moneda me la quedo jo.
Va posar a la bossa la resta de peces que hi havia al sobre, es va vestir en un moment i va marxar. En aquell moment va començar a córrer per les escales, les va baixar marcant una per una i no podia parar de seguir un ritme accelerat de caminar.
Quants dies passarien per dir-li alguna cosa? Com li ho farien saber? Semblava que en aquell moment s’havia fet conscient que podia córrer algun perill. Un nus a la gola va començar a fer-se-li evident.
Només quan va arribar a casa i va tancar la porta rere seu, es va sentir protegida.
Va entrar a un bar i va demanar una cervesa. Volia relaxar-se. Va encendre una cigarreta i va recordar tot el que havia passat des de la nit passada.
Primer de tot en Marc no era a casa. No havia deixat cap nota. Ni li havia enviat cap missatge al mòbil. Ell sempre l’avisava quan tenia partit de futbol sala o quedava amb algun amic. Després, aquella trucada anguniosa. Aquelles paraules que tenia clavades al cervell, repetint-se contínuament.
—Giovanna, és molt important que vagis a la bústia ara mateix. Allà trobaràs un sobre amb tres objectes i unes instruccions a seguir. Si us plau, segueix-les, o potser... (i llavors la seva veu havia tremolat) no tornaré... I sobretot no li ho diguis a ningú.
I havia penjat. No semblava cap broma. En Marc no feia bromes de mal gust.
Llavors ella va anar a la bústia i va trobar el sobre amb les tres adreces i l’hora que l’esperaven. Ja s’havia despullat davant d’aquell vell boig. Què hauria de fer passades dues hores a l’Hospitalet? En sortiria viva? I què passaria a quarts de dotze de la nit a Badalona? El cor li anava a cent per hora. Va pagar la cervesa i va agafar un taxi fins a casa.
El pis seguia igual que l’havia deixat. En Marc no hi era. Va obrir l’ordinador. En Marc des que vivien junts, anava a dormir ben tard per culpa d’internet. Ell li deia que jugava a jocs virtuals i que en el fòrum de futbol sempre tenien gresca, però potser li amagava alguna cosa. Seria algun estrany joc de rol? L’hauria captivat alguna secta? Volia matar-la de manera dissimulada? Alguna aposta estranya? Deutes de joc? Havia sentit tantes històries!
No sabia quin nick tenia. No sabia res de res. Es va adonar que malgrat l’amor que sentia per ell, no el coneixia prou. L’historial estava en blanc. No hi havia cap manera de saber per quins mons virtuals es movia en Marc.
Va posar al google “carrer Marina, 30 6è 3a”. Va clicar una pàgina web anomenada “trevol de la veritat, moneda”. Una suor freda li va recórrer l’esquena en veure aparèixer el seu quadre junt amb cinc quadres més de noies despullades en la mateixa postura que ella. Estava indignada! A dalt de tot un trèvol de quatre fulles negre i la famosa moneda.
Va seguir mirant què passaria amb el segon objecte a L’Hospitalet. No es creia el que veia! Hi havia tot de vídeos penjats amb noies cobertes de fang barallant-se. Eren les mateixes noies dels quadres! Pobre Marc, què li haurien fet a ell?
Abans de mirar els episodis amb el tercer objecte a Badalona, volia mirar la pàgina d' inici. Allò era massa! Una foto amb tot d’homes rient,vestits amb una samarreta amb un trèvol negre. I en Marc al mig! Amb lletres ben grosses: ARRIBA L’HORA DE LA VERITAT. DESCOBREIX FINS ON ARRIBA L’AMOR DE LES TEVES XICOTES.
Ho pagaria ben car. Ningú se’n reia d’ella. Ell tampoc la coneixia prou. No sabia quina sang corria per les seves venes. Seria dràstica: havia estat el seu pare fins que el van trobar ofegat en una piscina, deixant-la orfe de ben petita.
Va buscar al Google “matones”. Encara que li costés car, havia de cercar qui portaria els objectes a l’Hospitalet i Badalona, i de passada, podia disparar uns quants trets.
Adéu Trèvol de la veritat!
Adéu Marc!
dissabte, 10 de gener del 2009
HV 5/4: El diari de l'àvia Rosita (la frigidesa)
En aquesta escala hi ha nivell, també. Una doble història amb dues narradores; àvia i neta, i un secret llargament amagat. Un desenllaç inesperat que fa veure com n'és de petit el món i reiterades les coicnidències. Un esglaó més en la descrició del Malerianisme; la frigidesa, el principal dels nou pecats capitals. En fi, us deixo amb la Rosita i les seves desventures. Llegui-lo a poc a poc i capteu tots els matisos. I no em sigueu frigids, ni frígides! Com segur qeu no hi són la Llum de dona, El Gatot, la Metamorfosi i en Jordi Casanova, els autors d'aquest relat.
______________________________________
El Diari de l’àvia Rosita (la frigidesa)
«—Et regalaré aquest ram de flors si fas l’amor amb mi…
»Vaig obrir la porta mentre m’estampava aquesta frase.
»En Juli estava allà, palplantat, sota una cortina d’aigua, moll. Els rínxols desfets i la camisa arrapada al cos. Els ulls li brillaven. Uns ulls negres i vius. Era una nit gèlida tot i que no era cap hora petita. Em vaig cordar la bata fins dalt del coll i em vaig estremir veient-lo com tremolava. Anava xop. Vaig dir-li que entrés.
»En Juli vivia dos pisos a sota del nostre àtic i pujava sovint; sobretot els vespres, abans de sopar. El meu marit li deixava llibres i l’afició del jove anava creixent. Aquell vespre l’Ignasi estava donant una conferència sobre el darrer llibre que havia escrit i en Juli va aprofitar per pujar.»
La meva àvia va escriure això quan ja havia complert els quaranta. La meva mare ja tenia més de vint anys i vivia un amor darrere l’altre. La meva àvia va ser una dona del seu temps, però va descobrir el sexe a la meitat de la seva vida. Recordo les converses que vam tenir abans de morir. Es va sincerar amb mi i em va deixar el seu secret més ben guardat. Reia divertida tot dient-me que fins als quaranta anys no va saber que totes les dones tením tres forats…
«—Quan vaig parir a la teva mare —em deia— em pensava que l’havia “cagada”… Amb aquell mal de ventre que em va entrar…»
La iaia Rosita llegia d’amagat els llibres que el meu avi tenia a la biblioteca. Després s’acostava a la biblioteca pública a cercar tots els que parlaven de sexe. I va descobrir que existia el plaer, l’erotisme, la poesia i l’anatomia.
«En Juli va entrar a poc a poc. Semblava atemorit i alhora expectant. Va deixar caure el ram damunt la taula del menjador i es va quedar dret, fitant-me. El passadís semblava un rierol d’aigua i vaig acompanyar-lo al bany.
»—Et prepararé una banyera d’aigua calenta i t’assecaré la roba.
»Em va mirar de nou. Els llavis li tremolaven i sense dir-me res es va començar a despullar. Vaig fer la intenció de sortir però ell em va aturar… Me’l vaig trobar nu davant d’un mirall que ens emmarcava a tots dos. Jo, amb la bata embotonada fins la barbeta i ell vestit només amb la seva pell. Un contrast aterridor, per a mi…»
La iaia Rosita es va casar molt jove. Molt abans de descobrir cap plaer de la vida. Als 19 ja era casada i als 20 ja era mare. El meu avi, un aristòcrata burgès de
«Es buidava dins meu amb uns moviments maldestres i un cop alleugerit s’enfonsava al sofà de la saleta amb els seus llibres i la seva pipa. Jo no sentia res. Mai em va acariciar. Sentir-lo a dins i res era el mateix. No vaig saber què era un orgasme fins aquella nit d’hivern, a la cambra de bany amb el meu veí, exultantment jove…
»Eren altres temps —em deia—, i a ciutat la moral era molt estricta...»
Jo sempre havia vist la iaia com una dona entesa i cultivada, i suposo que des de petita va estimular en mi la curiositat parlant-me sempre amb franquesa i sinceritat...
«Quasi no gosava tocar aquella pell tant jove i els meus llavis també van començar a tremolar. El cap em deia que agafés aquella roba humida i me’n anés a eixugar-la però el cos restava immòbil. Mentre, en Juli es va apropar, em va agafar les galtes suaument entre les seves mans i va apropar la seva boca a la meva.
»Em sembla recordar-ho com el primer petó sencer que havia tastat mai: suau, dolç, humit, ferm també i desfermador d’una ànsia inaturable. Eren altres temps.»
La iaia ben aviat se les va empescar per disposar del seu propi temps al món. Va agafar la representació d’una marca de llanes que li permetia desplaçar-se a diferents poblacions per visitar merceries i altres comerços. Em deia que tenir feina va ser per ella obrir-se una porta a la vida.
«Allà drets al bany, mentre ens besàvem vaig notar la pressió del seu membre sobre la tela de la bata. Les seves mans es van entretenir a deixar ballar els dits pel meu coll i van baixar a desfermar un a un tots els botons que fins aquell moment havien mantingut tancat i adormit el meu desig sensual...
»Tot un ventall de sensacions recorrien el meu cos en aquells instants. Sensacions noves per a mi, sensacions que no havia pogut trobar a faltar mai perquè les desconeixia totalment.»
La iaia Rosita s’emocionava quan parlava de les seves inquietuds. M’agafava la mà quan m’explicava les seves vivències i els seus descobriments. Era pura energia i empenta. Els 40 van marcar la seva vida, ningú ho podia negar. Va ser un tornar a néixer.
“No t’aturis, descobreix... descobreix-te! No et conformis amb el que ja saps, perquè hi ha molt més per sentir —em deia —.Descobreix-te!”. La iaia Rosita em coneixia més que jo mateixa.
* * *
—Et convido a sopar...
No vaig saber ser tan contundent com el veí de la iaia Rosita. Després de coincidir tantes vegades a l’ascensor de casa només vaig ser capaç de dir-li això «Et convido a sopar a casa aquesta nit». Ens coneixíem de feia uns anys, però no havíem passat de creuar unes quantes paraules a l’ascensor o al replà
Les meves (poques) experiències amb els homes havien estat força desafortunades. Sempre havia pensat que era culpa meva. Ara, però, les paraules de la iaia Rosita retornaven per donar-me una empenta.
Les cames em tremolaven, palplantada al seu davant, tancats en aquell minúscul espai, esperant.
Va acceptar la meva invitació i vam quedar a quarts de deu. Vaig baixar al cinquè, ell just a sobre, a l’àtic. Pel forat de l’escala vaig sentir com entrava amb presses al seu pis. Tenia tres hores per preparar-ho tot. Mentre començava a escombrar, no volia que ell sentís l’aspiradora, recordava el diari de la iaia Rosita.
«El meu marit va morir el mateix dia que es va casar en Juli i jo no sabia per qui plorar.»
De primer vaig preparar una amanida tèbia amb arròs salvatge i formatge de cabra. De segon peix al forn. Tallava les patates en rodanxes.
«La nit abans del seu casament en Juli va venir a veure’m. «Si tu m’ho demanes no em caso» , em va dir. El teu avi era a l’hospital, es moria i jo, mentre, feia l’amor amb el meu amant. Com sempre va ser dolç i salat, tendre i dur. Quan va marxar va sonar el telèfon. Era de l’hospital.»
Al forn es coïa una coca de pastanaga i figues i al congelador es refredaven dues ampolles de vi blanc i per guanyar temps em dutxava, i repassava els quatre pèls rebels que sempre emprenyen i fan lleig. Sort que vaig depilar-me el cap de setmana, vaig pensar.
«No feia ni un mes del funeral que un dia en despertar-me vaig vomitar, com feia anys que no em passava. No em va caldre ni anar al metge, ja ho sabia. Que havia de fer jo, una vídua de prop de cinquanta anys i embarassada!»
Mentre rememorava la sensació de descobrir el secret de la iaia vaig triar la roba amb cura, una brusa entallada i cenyida amb una mica d’escot i uns texans. A sota el conjunt que va regalar-me la mama per Reis. «Nena mai se sap quan pot ser menester» ; vaig somriure al recordar-ho.
«Vaig explicar que el meu marit, poc abans de morir, m’havia pres; i el fet que el part fos prematur va afavorir l’engany. La meva filla, la teva mare, no ho va saber mai, ella no ho hauria entès.»
Davant del mirall em posava l’últim detall. Era un collar de plata, amb dues cadenes fines que subjectaven un medalló modernista. Una cara de dona amb els cabells rinxolats. El regal de l’àvia Rosita. Me’l va donar juntament amb el diari. «No siguis massa dura amb mi», va dir mentre em donava un paquet embolicat amb paper d’embalar.
Me’l vaig penjar amb cura, com sempre, mirant que quedes centrat al coll.
«Feia nou mesos que no ens veiem amb en Juli. Ell després de casat va marxar de l’edifici i del barri. Quan vaig obrir la porta allà estava, palplantat, atractiu com sempre amb aquell posat que m’havia seduït feia anys. «Hola Rosita», va dir. El vaig fer entrar i vaig mostrar-li la seva filla. Va agafar-la i li va fer un petó dolç a la galta. La va deixar al bressol i assegut va explicar-me que esperaven un fill. Abans de marxar va abraçar-me i va donar-me un penjoll.»
L’àvia moriria al cap de pocs dies d’aquella conversa i quan va sonar el timbre vaig eixugar-me mitja llàgrima. Vaig obrir la porta i el vaig fer entrar. Duia un ram de flors.
—Potser et semblarà una pocasoltada —em va dir—. però al meu avi, fa temps, en una ocasió semblant, li va sortir bé: Et regalaré aquest ram de flors si fas l’amor amb mi...
Li vaig tancar la porta als nassos i mentre provava de recuperar l’alè de l’altra banda de la porta vaig sentir com deia:
—Frígida!
@ Llum de dona, Gatot, Metamorfosi i Jordi Casanova, gener 2009
Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

