dissabte, 26 de juliol del 2008

Hv 4/3_ Princesa

Un relat de cinc. Cinc dones. Érem imparells i i a algú li havia de tocar un grup de cinc… Aquest el componen la Palito, la Xurri, la Gaby (collins, quins nicks!), l’Andrea i l’Antígona. Que ens ho fan en castellà i en un to melangiós. La Sara rep un regal d’un amic llunyà El fet li fa evocar-lo, i en l’evocació, s’escalfa el tema. L’amor, l'enyor… I ja està liada! I que hi ha pitjor que una dona enamorada? Un tio no correspost… Vibreu, com ho fe fet, jo amb aquest relat. És d'un nivell palatí.

Princesa

"¡Muchas felicidades, Sara!" leyó ella en la pantalla de su anticuado móvil. "Se ha acordado de mí", pensó. "No me ha olvidado... no del todo, vaya..."

Pip pip-pip pip, cantó alegremente el móvil de nuevo. Otro mensaje de texto. Volvía a ser de él.

"¿Te ha gustado mi regalo? Si todo ha ido bien, está encima de tu cama"

"¿Mi regalo? ¿Qué regalo? Yo no tengo na..." pensó ella, entrando en su habitación. Allí había un paquete, lo que a las claras era el regalo que él (¡¡él!!) había hecho llegar a su dormitorio, ¡a su cama! A tantos kilómetros de distancia, ¿cómo lo habría conseguido?

Sara estaba más contenta por el hecho de haber recibido esos dos mensajes y ese paquete envuelto en colores anaranjados y rojos, que por el contenido del mismo... Estuvo varios minutos sentada a su lado, hipnotizada por la etiqueta "Deseo que te guste" y los dibujos abstractos del papel de regalo. Al final, lo cogió en sus manos. Era un paquete pesado, compacto, duro. "¡Un libro!"

Rasgó impaciente el alegre envoltorio y vio por fin su regalo: era un libro, efectivamente. Un libro que ella ya había leído, de hecho, lo había comprado hacía dos años pero por circunstancias ajenas a su voluntad, había dejado de poseer...

Pasó las yemas de los dedos por las grandes letras sobreimpresas del

título: "Grandes esperanzas”, de Charles Dickens, mientras murmuraba el nombre de quien le había enviado ese regalo tan especial...

Se levantó y se dirigió al comedor, llevando consigo el libro. Abrió de par en par las ventanas, dejando que el sol del verano lo bañara todo, y se acomodó en el sofá dispuesta a sumergirse un par de horas en los recuerdos que ya llevaban un rato haciéndole cosquillas en el pecho, y en las sensaciones que la lectura iba a refrescar.

Siendo Pirrip el apellido de mi padre, y Phillip mi nombre de pila, mi lengua infantil no alcanzó a hacer de ambas palabras nada más largo ni más explícito que Pip“.


Sonrió y volvió a cerrar el libro. La imagen veneciana de Turner en la portada le hizo elevar la vista hacia la reproducción de “Rain stem and speed”, que desde la pared le devolvió una vez más a la sala de la National Gallery de Londres. A aquella tarde mágica en la que una vez y otra sus ojos se encontraban ardiendo, sus manos se enlazaban eléctricamente, y el ruido, la gente y el tiempo se detenían, haciendo desaparecer el aire entre ellos y dando paso a un deseo imparable, que les transportaba a una borrachera de hambre mutua, urgente, sin espera.

—¡¡¡No!!! —exclamó de pronto y se obligó a pensar en otras cosas.—Recuerda que la última vez que dejaste que tu mente calenturienta recorriera ese camino, terminaste rompiendo el vibrador. Y aún no has comprado otro.

Caminó hasta la cocina y mientras calentaba agua para un café; una maravillosa sonrisa apareció en su cara.

¡¡Eso es!! Si tú no vienes, seré yo la que vaya a tu lado.

Una carcajada escapó de sus labios solo de pensar en la sorpresa que se llevaría. Sería genial; él la tomaría entre sus brazos, mientras la llamaba loca por haber recorrido una distancia tan grande para verlo, la besaría como solo él sabía hacerlo y, ¡¡por fin!!, volverían a hacer el amor.

* * *

¡¡¡Lo que me haces hacer Pip¡¡¡¡. — Pensó en sus adentros, 20 horas entre aviones aeropuertos y ahora media hora en un jeep gigantesco para llegar a un mar hirviente de arena y olor a sal. “Es aquí señora, bienvenida a Valizas, aquí vive él”. Era mágico, sencillo, pero enamoraba, una especie de choza rústica, a dos aguas, pintada de mil colores, la hamaca colgando, el pequeño jardín… pero no estaba. Entró por detrás, dejó sus cosas y vio el viejo tocadiscos, ojeó los discos de pasta, recordando esas etiquetas circulares descoloridas por los años, acarició el poster inmenso de la inolvidable “The Kid” de Chaplin, y salió en su busca…

Caminó en contra de la fuerte brisa salada para conquistar el Atlántico con sus pequeños pies, cerró los ojos sintió la energía en el cuerpo, y una nube pasajera le dejo caer unas pequeñas gotas en el rostro que le hicieron sonreír. El sol la encandilo al abrirlos nuevamente y sintió una especie de mancha borrosa a su derecha, ahí estaba, el de la foto, “el cerro de la Buena Vista”. Una duna gigante, inmensa, un mar de arena tocando el mar… Camino hacía el, se recogió la falda tan larga como sus piernas, se dejo llevar por el agua y cruzó la desembocadura del rio, ensopada, se encaminó hacia la cúspide, aunque fuera lejos, quería ver lo que él veía, eso que lo enamoraba tanto… que lo alejaba de ella.

No fue tan difícil, sí solitario, pero qué podía decir, cómo podía ella sacarlo de allí, los cuatro puntos cardinales a sus pies, el océano infinito, el campo verde, el monte de ombúes, y la infinidad de bahías que se sucedían, el agua la tierra, el aire, el sol, todo ahí para él… casi derrotada, como si toda ella no pudiera con ese lugar, bajó con pies pesados, enterrándose en la arena, llegó a la orilla y se sentó, las piernas juntas y las manos abrazándolas como consolando… el sol se estaba poniendo detrás del cerro, la sombra la cubría…

Ligeramente deslumbrada por la luz del poniente, bajó la cabeza y miró distraídamente hacia su izquierda. A lo lejos, recortada por el brillo rojo del atardecer, se vislumbraba la silueta de una pareja que se abrazaba con ternura mientras caminaba con lentitud hacia ella. Se recostó blandamente sobre la arena, contemplando la imagen de dimensiones crecientes y abandonándose con languidez a las cálidas sensaciones que su visión comenzaba a despertar en su pecho. Hasta que, de repente, todas ellas se transformaron en una inesperada y amarga punzada de dolor. El hombre de rasgos oscuros que rodeaba la cintura de aquella muchacha de largos cabellos y ahora inclinaba su cabeza buscando su boca no era sino él. Él.

Como si hubieran cobrado vida propia, sus piernas se levantaron con precipitación, levantando una polvareda de arena, y echaron a correr hacia la casa. ¡Desaparecer!, bramaba una voz en su cabeza, ¡desaparecer! Y con ella la sorpresiva presencia del estribillo de una vieja canción de Sabina lastimando sus oídos: “Ahora es demasiado tarde, princesa; búscate otro perro que te ladre, princesa”.


Era ya hora, pensó irónicamente al cerrar tras de sí la puerta de la casa que apenas había llegado a conocer, de que esta “Princesa” se hiciera con un nuevo vibrador.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dimecres, 23 de juliol del 2008

HV 4/2: Confessió

Anem per la segona HV!

Veurem com un pel.lícula (i més si és del Rossellini!) pot fer prendre una decisió llargament ajornada! I és clar, quan una dona diu "prou", és "prou" i santespasqües. I vigila que no t'agafi el toro per les banyes com al Claudi, -pobret!-, aquest... Ella es diu Eva, com la del pecat original. Tot i que té algun altre pecat que amagar-nos, la xiqueta. Llegiu i sabreu perquè ho dic.

Els autors? Doncs en Nausica, l'Euria, el Gatot i el Té la Mà Maria. Embolica que fa fort!
___________________________

Confessió

En realitat, no podia explicar -ni tan sols a ella mateixa- com se li havia clivellat la placidesa que governava, de tants anys ja, el rumb de la seva vida. Però tampoc no entenia la reacció tan contundent de l’home només anunciar-li que, per aquest estiu, havia decidit de fer un viatge totalment sola. Potser les dues perplexitats s’alimentaven l’una en l’altra, de manera que l’entossudida negativa del Claudi a què pogués perdre’s durant dues setmanes per les illes eòliques no aconseguia altra cosa que carregar de raó una decisió forassenyada, que ella tampoc no acaba d’entendre.

El fet cert és que, des del dia que va llogar la cinta d’Stromboli. Terra de Dio al vídeo club de la cantonada i va visionar-la compulsivament en la petita pantalla dels seu portàtil, l’havia presa un desfici creixent de viatjar, sense cap companyia, per aquell esbart d’illes d’estirp siciliana que motegen de foc la mar Tirrena. I aquest “sense cap companyia” -cada dia que passava ho veia més clar- el que volia dir en realitat era “sense el marit”. Com li havia arribat a dir en el moment àlgid de la discussió, se n’aniria encara que fos nua, a penes calçada amb aquelles xancletes que l’esperaven, invitadores, a la vora del llit. S’enfugiria volandera i inerme com un vil·là, acuitada per un zel animal tan poderós com inconfessable.

Potser al veure aquella pel·lícula, s’hi va veure a ella mateixa. Una vida conformista i la por d’estar lligada a algú que no l’omplia de debò li va activar les ganes de solucionar les coses. Necessitava trobar-se a ella mateixa i buscar el què podia salvar el seu dia a dia. Havia de fer les maletes, demà aniria a l’agència a recollir el bitllet d’avió i passaria per la feina a deixar-ho tot lligat. Les xancletes i la petita maleta sobre el llit amb el llibre que la distrauria mentre durés el vol, encara l’havia de començar, però aquell títol, La pell freda li era prou suggerent.

En Claudi no ho entenia, però ella tampoc pretenia explicar-li més. La seva reacció responia més a la por de quedar-se sol i sentir-se tan culpable com ella per haver arribat a aquella situació. Se la mirava de lluny, des del sofà estant, mentre ella voltava a banda i banda de la casa recollint alguna cosa i posant-la a la bossa. “Tornarà segur”, pensava ell mentre es mullava els llavis amb l’últim glop de whisky que quedava al got. La tensió que hi havia en aquella casa es feia evident, aquell silenci estrident regnava per tot arreu, ni una mirada entre ells.

Llavors es va aixecar amb la necessitat de trencar el silenci. No eren les seves paraules les que podien fer-ho, encara. Va buscar a la prestatgeria un CD dels vuitanta, de quan es van conèixer, perquè fos el cantant el que canviés el clima d’aquella llar. “Fins que cal dir-se adéu” va començar a sonar amb un volum moderat.



Eva, no et vull dir adéu, només un a reveure, si encara m’estimes... em sap greu la primera reacció: segur que ha estat conseqüència de la meva inseguretat. T’estimo i se’m fa estrany que no vulguis que compartim aquests dies, però si vols que ens diguem adéu, prefereixo que sigui amb una abraçada...

Ella es va aturar en sentir les primeres paraules. No sabia si mai més se’l podria tornar a creure; si alguna vegada el tornaria a desitjar com al principi. Però aquella declaració li va desmuntar els esquemes que durant tants mesos havia anat estructurant i creient. La seva seguretat també s’havia esquerdat per quatre paraules i una cançó d’en Serrat.

Una abraçada, fill d’una gran puta !!! és va girar de sobte cap a ell i agafant el cendrer que hi havia a la petita tauleta al costat seu, el va tirar amb força fins que va anar a impactar a aquell quadre, borda copia de l’Edouart Manet Le Bar aux Folies-Bergère” que tan apreciava el Claudi.

No has tingut la dignitat de dir-me la veritat i ara vols que t’abraci? Que t’abraci la teva iaia, que tant t’estima !!! Com és diu ella? Clara ?

No, no,... el seu nom és... Sara fa quequejant, tot defensant una situació, que no te defensa possible.

I fa molt que sou amants ?

No estem embolicats, som bons companys.

I una gran merda !!! Que la Rita us va veure sortir d’aquella pensió de mala mort al barri vell.

No és el que et penses. Vam anar a vendre les “vaporetto”.

I calia que hi anéssiu tots dos? No té ni cap ni peus això. M’és ben igual Claudi, marxo de viatge. I com a traca final et dic que marxo amb la Rita, que amb la teva absència ha ocupat el teu lloc al llit... I per cert, amb una nota molt alta!


By Nausica, Euria, Gatot i Té la Mà Maria, 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dilluns, 21 de juliol del 2008

HV 4/1: Una passejada pel cosmos

La primera Històriaveïnal de la Quarta tongada, la HV 4/1 acaba d'arribar ben fresqueta de l'espai sideral. Un divertida aventura amb personatges intergal.làctics d'alta volada i algun periquito despistat. Qualsevol semblança amb al realitat és pura coincidència. Encara ric. Una autèntica anada d'olla a càrrec de quatre astronautes d'irònica ploma: la Cèlia, l'Alatrencada, la Cau de llunes i Lady Griselda.

Potser que els faci de taxista alguna nit i les tregui a passejar...

______________________

Una passejada pel cosmos


Aquesta nit tinc ganes d
e sortir, prendre l’aire una estona i anar a passejar pel Cosmos a beure una cervesa. Allí trobaré uns quants amics per xerrar una estona. M’he de treure del cap aquestes cabòries que últimament m’atabalen. Començo a estar preocupat. Surto ara mateix. No trobo la jaqueta ni les claus i fa fresca, no puc sortir sense perquè he passat un fort refredat i no és qüestió de tornar a agafar-ne un altre. On l’he penjada? No ho recordo, on, on...?A l’habitació no hi és, ho he mirat bé, al lavabo tampoc, a l’entrada tampoc, allí només hi ha una bossa amb el plat que he de retornar a la botiga, un dia d’aquests ho faré però avui no, no en tinc, de ganes. Al menjador tampoc no hi és, ni a la cuina, ni... Ara ho recordo! La Terrassa, és clar, l’he deixada sobre la cadira plegable de la terrassa quan he sortit per veure com està el periquito Perico. Li falta menjar, quan surti puc passar per alguna botiga que venguin menjar d’animals, fins i tot em sembla que al super en tenen, sí, sí, segur, en tenen, i també barretes de fruita o de mel. Ai! Estarà tancat, bé, demà a primera hora. Els animals ja ho tenen això, mengen. El que no sé és si somien, diuen que sí. Això que cada dia hi hagi més gent que s’entretingui més, vés a saber perquè, amb els ordinadors que no pas amb alguna bèstia és incomprensible. Jo tinc un periquito i abans havia tingut peixos. Anem cap a un món més tecnològic i arribarà el dia que hi haurà robots per tot arreu, o androides. Recordo un llibre que vaig llegir fa una mica de temps que em va fer rumiar, potser perquè era molt jove i m’impressionava fàcilment. Somien els androides amb ovelles elèctriques? Després en van fer una bona peli. Cosmos! Ja vinc! ...Ostres! On he aparcat la nau?




Quin dia que tinc avui! Saps què? Quina mandra buscar la nau i posar-me a conduir. Segur que la intergalàxia estarà pleníssima i no tinc el cervell en condicions per preveure les rutes d’altres naus. Agafaré un aerotaxi. Reconec que són una meravella aquests nous models amb robot conductor que s’adapta a les teves necessitats emocionals. Tens ganes de xerrera? Model 1 que no calla amb més de 300 temes de conversa per triar. Vols una estona de tranquilitat? Model 2 que no piula. Prefereixes que et sorprenguin? Tries un model aleatori d’última generació...

No he trobat cap robotaxista amb coneixements sobre la psicologia dels pericos, així que he escollit un model 2 silenciós direcció cap al Cosmos. En arribar ha dit el preu del trajecte i ni s’ha acomiadat, ni m’ha agrait la propina. Haurien d’incorporar-los uns mínims conversatoris de bones maneres! On anirà a parar aquest món! Tecnologia sí, però amb respecte i educació.

No sé què passa però no hi ha ni una ànima al Cosmos. És ben fosc i fred. Ja em diràs per què he vingut aquí a prendre l’aire! M’hauria d’haver autoprogramat d’una altra manera, sempre m’equivoco en alguna fase. Què faig? Em poso a cridar? Algú em sentirà?




El crit , d'Edvard Munch

-EEEEEEOOOOOO!!!
-...


-QUE HI HA ALGÚ?


-...


Merda, que estrany! Què és això? Ningú respon però sembla que sento un murmuri, lluny,lluny...


-sssssshhhfffff... control...!


Això no m’està agradant gens! Si aquí no hi ha ningú, només espai, foscor i fredor!


-...


Calla, calla, estic sentint alguna cosa.


-...ten, nine, eight...


Osti! D’on ve, aquesta veu. De la Via Làctea, Venus...?


-...six, five, four...


Espera, espera que ja ho tinc. M’està arribant pel meu auricular esquerre!

-...two, one, Liftoff!

És des de la Terra. Estan intentant contactar amb mi!


-Ground control to Major Tom.


-???


-Ground control to Major Tom.


Major Tom? Qui es pensen que sóc? Això són interferències. Espera’t tu, que avui la liem! No sé si des d’aquí tinc cobertura espacial però ho provaré, a veure si cola: Provant, provant...This is Major Tom to ground control, I’m stepping throught the door, and I’m floating in a most peculiar way. Je, je!! Ni s’imaginen qui els parla! Juàs! Això és molt millor que qualsevol sortideta amb la meva nau -l’Spaceship Oddity-. Els faré anar de corcoll tota la tarda!





- Caram, senyor! No esperàvem aquesta resposta a la contrasenya... però l’he sentit fort i clar. D’acord. Poso en marxa l’operació immediatament. Tallo la comunicació.

- Ei, esperi! Qui és, vostè? Terrícola, escolti, que jo no tinc res a veure amb tot això...!

Ja no se sent res. Collons, què hauré fet, ara? De quina operació parlava, aquell paio? Casumtot! Estic més atabalat que abans. Ara no podré dormir en tota la nit. Més val que torni a casa i connecti l'intercomunicador noticiari interestel·lar fins que diguin alguna cosa.

"Benvolguts seguidors interestel·lars, després de segles d'haver estat aconseguides la pau i harmonia mundials, els reductes de sempre continuen donant problemes. Aquesta nit, Llemosínia s'ha declarat independent. Han activat l'esfera protectora fronterera i han trencat les relacions amb el reducte veí, Espatarranya."


"Ningú no s'esperava aquesta acció, ja que després dels darreres esdeveniments l'acord entre les dues parts semblava imminent. Tots els indicis fan pensar que l'autor de l'ordre desencadenant, a través d'una emissora d'ones desconeguda, va ser un dels líders de Llemosínia, l'individu Fuig-Cendrós, que de moment roman confinat al seu domicili presa d'un atac d'angoixa barrejat amb fluixedat intestinal, i nega absolutament haver pres part en la rebel·lió. Els dos líders restants del club en honor de l'osset Winnie, el "Pooh-Tri-Club", l'individu Mosquilla i l'individu S'Arrugaura, han avortat la iniciativa ràpidament desactivant l'esfera i s'han apressat a fer una declaració als mitjans siderals exculpant-se de tot i inculpant Fuig-Cendrós."


"L'individu Zarrapastrero, líder d'Espatarranya, no ha volgut dir en cap moment que la pau estigui en crisi, però certament les relacions entre les dues parts han quedat molt malmeses i des de Llemosínia Mosquilla i S'Arrugaura intenten restabir-les desesperadament ajudats per l'individu Marimàs, guanyador del darrer concurs de banyadors mullats sidero-llemosínic que va haver de cedir el lideratge en ser-li tancades les portes del "Pooh-Tri-Club". Els activistes transgressors de la TETA, que males llengües vinculen a agrupacions violentes en passats remots de la humanitat, també posen tot de la seva banda organitzant orgies col·lectives llemosino-espatarranyoles."


"De moment, les festes mundials commemoratives del naixement de l'Abella Maia han quedat suspeses. Els mantindrem puntualment informats."


Òstitu! L'havia feta grossa! És clar que aquells estaven igual des que l'univers tenia memòria... però potser calia establir-hi contacte i explicar-ho tot.


Va ser un pensament fugisser. Finalment, una dita molt de la terra es va imposar: Qui no vol pols, que no vagi a l'era. I li va venir de gust veure una filmació terrícola, gairebé prehistòrica: una relíquia d'aquelles que ell col·leccionava i que costaven de trobar. Pensar en les parts del contenciós li va suggerir quina seria: Some like it hot. La versió original se la sabia gairebé de memòria i no tenia la versió llemosínica, o sigui que es va conformar amb l'espatarranyola: Con faldas y a lo loco.

Mentre la mirava es va adormir plàcidament.



HV 4/1 by Cèlia, Alatrencada, Cau de llunes i Lady Griselda; 2008


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

divendres, 18 de juliol del 2008

Recordatori veïnal d'un veí rondinaire i corcó...


A veure gent, si espavilem!

El cadàver exquisit descendet (el que baixa de l'1 al 41) està en l'esglaó 17. El veí al.ludit -i els que venen després- que espavilin o vinc a tustar-los la porta i a estirar-los l'orella...

El cadàver exquisist ascendet (el que puja del 41 a l'1) està a l'esglaó 30. El mateix dic a la veïna al.ludida i als que vénen cap amunt.

Sou lents, eh? En un mes em recorregut una tercera part dels esglaons....Coi! Si heu d'escriure tan sols un vers de 10 paraules! Quan escriviu els post no aneu pas tan lents! Si això segueix així, em sembla que convocaré zafarrancho de combate!.
I RECORDEU!!! A mi m'heu de passar el vers sencer que escriviu. I NOMÉS A MI! Al veí/îna que us segueix, o precedeix, tan sols li envieu la darrera paraula d'aquest vers, perquè ell/ella s'inspiri i segueixi la roda. Valens?

PER CERT: ESTÀ QUEDANT DE PU... MARE!
SEMBLEU UNA SOLA MÀ A VEGADES.


I aprofitant l'avinentesa...

EN DATA D'AVUI els tercers membres de cada escala (entre els quals m'incloc), hauríeu d'haver enviat ja la vostra part (i les dues anteriors, és clar) de la vostra Història veïnal que feu a quatre mans al quart membre en discòrida. Em consta que algú o ha fet (i tu veí? No, jo no, coi, calla ja pelma!). A veure si abans de fotre el camp de vacances tinc temps de penjar-ne alguna!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!