dissabte, 30 de juny de 2012
Samarretes i llibres veïnals...Vindràs a la trobada veïnal
Voleu tenir lectura refrescant assegurada a les nits xafogosos de juliol? Doncs aquest és el vostre llibre!!!
Us agradaria tenir la coberta impresa al pit d'una samarreta guais per lluir tipet a les platges, a la disco o al veïnat aquest estiu?
Doncs si heu estat alguns dels 101 mecenes que ho heu fet possible, veniu a recollir el vostre llibre i la vostra samarreta de les Històries veïnals el proper diumenge 8 de juliol, a partir de les 18 h, al local de LA PAPA (Associació de Performers, Artsites i Poetes Associats), una gent que té un fanzine ben peculiar, i s'estan al c/Tapioles, 12, del Poble Sec (al costat de l'església de Santa Madrona, a tocar del Paral.lel)
Que què hi farem?
Ens saludarem, ens besarem, ens riurem i celebrarem que seguim vius malgrat el coi de crisi. I escoltarem les paraules de l'editor del llibre (Manel Subirats, de Setzevents), del coordiandor de l'obra (un servidor), de la lectura d'algun relat veïnal (necessitem voluntaris/es!) i dels contes d'alta graduació del Palimp. I tot això entre cervesa i cervesa (a càrrec del respectable, s'entén).
En fi, que si no véns, potser et quedaràs sense... Després no et queixis...
La convocatòria és oberta a tothom: sigueu veïns o no, blocaires o no, mecenes o no,
amics o sí . I si no vas ser micromecenes de l'obra a Verkami i ara et penedeixes i en vols mitja dotzena, tranquil/l·la que tindrem llibres per vendre encara. Al mòdic preu de 15 euros.
Fes-ho córrer pel veïnat!
Etiquetes:
De Verkami,
Del llibre de les HV
divendres, 29 de juny de 2012
HV 11/11: L'ordinador
Escala 11/11. L’ordinador
(Frase d'inici: La Comissió del Sopar Veïnal)
Era un divendres
13, a quarts de vuit del vespre i el wi-fi del bar L’Horiginal no volia
arrencar...
Quatre homes
estaven discutint darrera la pantalla del PC i de sobte, una veu aflautada. va xisclar
entre el públic expectant a la sala:
«Por Dios! Trata
de arrancarlo!»
El veí va
començar a despotricar en veu alta
davant de tothom: «Sabia que el coi de l’Spotify del Robertinhos no rutllaria. Casumdena...»
La RaTeta va
somriure. Allò començava a posar-se interessant.
Va deixar un
truita a la francesa que s’estava menjant, damunt la taula.
Si les coses no
tenen sorpreses, perden interès; pesanva, i si la cosa començava “malament”
podria acabar ... pitjor.
Ja havia dit que
allò del boy i de l’striptease no
podia funcionar de cap manera.
Però de sobte , a
la pantalla va aparèixer un rètol lluminós que deia:
«Qui encara no hagi pagat, sàpiga que tenim una
llista de morosos i sabrem qui és. Allà ell o ella.»
Una veu va
protestar: “Ens haurien d’haver pagat a nosaltres per aguantar el rotllo que
ens ha clavat el veí aquest.”
Algú altre el va
secundar. «Doncs sort de la truita que ens han donat per sopar. Si no, no ho
hauria aguantat».
dijous, 28 de juny de 2012
HV 11/10: Transformisme
Escala 11/10. Transformisme
(Frase d'inici: Zel)
El veí no em pot veure.
I té tota la raó.
Fa molts mesos,
molts, que li llenço les deixalles més inconfessables pel celobert.
Aquest matí ha
tornat a trucar la porta.
No sé que coi em
deia d’una tovallola ensangonada i d’uns guants quirúrgics.
Amb el cuento que sovint li llenço burilles
enceses, ara em vol encolomar el mort. I mai millor dit.
Però jo no he
sigut. Com a màxim, l’altre dia em va caure uns sostenidors vermells.
I és curiós... En
trobar-me’l l’endemà a l’ascensor, se li va obrir una mica la
camisa i juraria que... els duia posats!!!
Vaig recordar que
aquell matí, tot menjant una truiteta a la francesa, no m’havia posat la roba
interior.
I vés per on, on
havien anat a parar els meus sostenidors!
Etiquetes:
Onzena Tongada,
Zel
dimecres, 27 de juny de 2012
HV 11/9: El convit
Escala 11/9. El convit
(Frase d'inici: Puji)
Feia hores que estava
assegut davant el teclat, però la pantalla seguia en blanc.
Tenia la història ben construïda dins el cap, però la
intermitència del cursor la hipnotitzava i li impedia escriure res.
Tenia gana. De sobte molta gana. «I si em faig una truiteta?»
Abans d’anar cap a la cuina, un missatge va omplir la
pantalla del mòbil...:
#ladunkannoperfacorT
Sóc la dona de les truites!
Només de llegir aquell twitter li va venir més gana, encara.
Aleshores va crear un hashtag: #noespotescriuresensesopar
I tot seguit, com per
art de màgia, li sonava el mòbil:
«Sóc jo,
el veí de dalt. Et convido a sopar.»
Etiquetes:
Onzena Tongada,
Puji
dimarts, 26 de juny de 2012
HV 11/8: El cambrer
Escala 11/8. El cambrer
(Frase d'inici: Arare)
L’Elvira surt de la
classe de ioga i entra al bar del casal d’avis. El cambrer se la mira de reüll
i no entén que aquella dona, menjant el que menja, encara estigui viva.
Ella mira el cambrer i pensa que amb aquella cara avinagrada
li convindria menjar una mica més. Una truita a la francesa, potser.
Es miren tots dos amb cara de fàstic.
L’Elvira exagera més la seva cara. Se sentia tan
monstruosament horrible que va esclatar a riure com una boja.
El cambrer no va poder evitar riure també.
Li va servir una copa de vi i ella va alçar els ulls. Un
ulls com de lluç podrit.
—Si tot el que em pots oferir és un got de vi, no anem bé...
No tindràs, potser, una parell d’ous, per fer-me...
...una truiteta!
Etiquetes:
Arare,
Onzena Tongada
dilluns, 25 de juny de 2012
HV 11/7: Reunió veïnal
Escala 11/7. Reunió veïnal
(Frase d'inici: Xurri)
Amb la dreta agafava
la compra del súper mentre amb l’esquerra, remenava la bossa intentant trobar
les claus de casa que no apareixien.
Va veure el portal ple de gent.
«Merda!» La reunió de veïns! Se li havia
oblidat.
El mòbil va començar a sonar aleshores.
Només faltava aquest ara! Va deixar que el mòbil seguís
sonant mentre regirava la bossa del revés fent caure els kleenex el
portamonedes, les ulleres i ves a saber què!
Va començar a renegar. Però un noi molt atractiu, que
coneixia de l’escala, va córrer a ajudar-la recollir les claus, el tabac...i
una capsa de Tampax.
A la mà, encara aguantava una dotzena d’ous i, mentre veia
recollir els objectes, va pensar quina truita a la francesa més formosa es
podria fer.
Com podia pensar en menjar en aquell moment? Va marxar
corrents capa a casa. Feia tard a la reunió de veïns!
En arribar no hi havia ningú i tan sols un cartell que
anunciava l’ajornament de la reunió. Es va tombar cap el noi que s’allunyava
amb la capsa de Tampax a les mans i un somrís d’orella a orella.
«Llàstima
de truita! Ell s’ho perd...»
va pensar. I va entrar a casa.
Etiquetes:
Onzena Tongada,
Xurri
diumenge, 24 de juny de 2012
HV 11/6: El mirall somiat
Escala 11/6: El mirall somiat
(Frase d'inici: Violette)
Feia dies que el
primer vers d’una cançó que mai lo havia acabat de fer el pes li rondava pel
cap: “Non..., rien de rien. Non, je ne regrettte rien...”
I és que això era el que sentia ara mateix. L’acceptació de
la seva vida tal i com l’havia viscut fins ara.
Poc s’esperava la sorpresa que li havia de caure al damunt.
—Qui ets? —es va girar, just a temps de veure l’ombra que
s’esmunyia reflectida al mirall.
—No sóc ningú. O millor dit, sóc tothom. Tothom que pot arribar
a ser important. Recordable o senzillament, present...
...Sóc el Felipe Juan Froilán de Todos los Santos —va
afegir.
Aquella sorprenent revelació, li ca caure com un tret al
peu.
—Però no diguis res. Si se entera el abuelo, segur que s’enfada!
En aquell moment la cançó es va fer més present: “Non, rien
de rien..”. Cop de peu i via fora!
Es va despertar sobtadament, suada. Va mirar el despertador:
les 5.45 del matí. D’aquí 15 minuts s’havia d’aixecar. Coi de píndoles! Cada cop em fan somiar coses més
frikis!
Es va aixecar, es va rentar la cara i va entrar a la cuina fer-se una truita a la francesa i un cafè.
Quan va seure a la taula, va veure enganxada una nota al mirall:
«Ha sido
una noche alucinante. No te preocupes: no se lo diré al abuelo.
Froilán”
Etiquetes:
Onzena Tongada,
Violette Moulin
dissabte, 23 de juny de 2012
HV 11/5: Amor culinari
Escala 11/5: Amor culinari
(Frase d'inici: Robertinhos)
Malgrat que la vida
li havia deixat diverses cicatrius, seguia persistint en descobrir la màgia
abans la mort li segués l’optimisme.
Li agradava pensar que ella, en part, havia contribuït
perquè així fos.
La màgia! És clar! Ara que començava a veure el què, el per on, el com, el
quan,...
I va recordar les paraules: «Els amics, els amors, els amants, no es fan: es reconeixen.» I en aquell moment va somriure.
Ple d’optimisme i amb una vitalitat d’adolescent va
encaminar-se a casa la Cris. L’única dona que havia estimat.
Una dona que li feia sempre unes truites a la francesa
sucoses i gustoses, que el posaven a cent.
Va entrar: «Cris...?
Cris! Sóc jo...Cris..., Cris,...»
És clar, no la
podia sentir. La Cris estava agenollada
davant l’Òscar, el seu millor amic, pantalons abaixats, que li atreia
els llavis cap el seu sexe alterós.
A terra, hi havia
una truita a la francesa mig començada.
Etiquetes:
Onzena Tongada,
Roberthinos
Subscriure's a:
Missatges (Atom)