HV 12/4:Dolç hivern

Ja ho té això de la distància i el desig... Un i altre acaben per trobar-se, encara que sigui en situacions i destinataris inesperats i ja l’hem liada. O almenys la lien aquests quatre veïns en aquest relat. Obra de Pratinsky, Gerònima, Rafel i Eli.

A ells, les felicitacions.

_______________________________

Dolç hivern

Havia nevat. La vall estava més silenciosa de l'habitual. Fumejaven les xemeneies de les escasses cases habitades, i el fum es confonia amb la boira baixa del dia encalmat. Aquell havia de ser un matí especial per a la Lluïsa. Esperava l’arribada del seu promès. S’apropava el Nadal, un dels moments comptats que es podien retrobar. I tenia moltes novetats per dir i per amagar. De l'estiu ençà havien canviat moltes coses. A la vall, començava a perfilar-se la silueta de la represa que tancaria un nou pantà. El promès no sabia res del polonès que havia arribat al poble amb una colla de forasters de tot arreu i de tots els colors per a tirar endavant el projecte.

L’havia perdut l’esguard encès del bàltic. Va ser un moment: el cel i l’infern alhora. No hi va haver res més. A partir d’aquell dia va fer el possible i l’impossible per evitar-lo. Només el mossèn, que regularment atenia la parròquia, va ser informat del pecat. La Lluïsa va descobrir, unes setmanes després, que el seu cos no la seguia. Ho va entendre i ho va amagar.

La nevada li concedia una mica més de temps, una mica més de dolor. El llevaneus encara trigaria a acabar la feina. Va seguir un impuls que havia anat refrenant aquells mesos. Es va pentinar, pintar, perfumar, i es va llençar al carrer. Les obres estaven mig aturades per la nevada de la nit. A la guixeta de control va preguntar pel Bronislav. Li van dir que feia dos setmanes que l’havien despatxat i que no li sabien el rastre. La Lluïsa es va atansar a l’home de l’entrada i li va llençar: “Dóna’m la teva mà ¿Saps què és això? És el meu cor... i està trencat. Pots sentir-lo?”

Necessitava pensar. I també necessitava deixar la ment en blanc per sentir què volia realment. Va agafar el cotxe i va conduir cap a les muntanyes. Buscava unes aigües termals que poca gent tenia el privilegi de conèixer. Volia envoltar-se de paisatges bonics i moments que la fessin sentir-se bé. Va tardar una mica a localitzar-les però finalment les va trobar. Eren allà, a quatre passes. Es va alegrar. Ho havia aconseguit. No hi havia ningú en quilòmetres al voltant per aquella zona, així que no s'atabalà gaire per despullar-se al mig de la intempèrie deixant la seva nuesa i la seva panxa al descobert. S'atansà a l'aigua i s'hi capbussà. Però no estava sola, ho podia sentir. Estava amb el seu pinyol. Tan petit i ja li feia companyia! Potser tenia el cor trencat, però estava disposada a apedaçar-lo. Ara no només era responsable d'ella mateixa. 

Quan baixà altre cop al poble veié el seu cotxe aparcat davant la casa. Estava disposada a explicar-li tota la veritat. Passés el què passés. Així que es cordà bé l'abric, respirà a fons i obrí la porta amb decisió.

—Ei!

—Hola, Lluïsa! —i se li llençà al coll—. Espero que no et molesti que t'hagi esperat aquí dins. He vingut directament, no he passat ni per casa els pares! Si s’assabenten, em maten! No podia esperar més a veure't —i somrigué cofoi mentre l’abraçava.

En aquell moment, envoltada pels seus braços, se li acudí que les traïcions en temps de guerra són infantils comparades amb les traïcions en temps de pau. I una llàgrima li relliscà galta avall.

—Eh!, què tens?

—Buff!! —i se separà una mica. Es descordà l'abric, posant-se de perfil perquè ell ho pogués veure clarament. 

Pel cap de l’home passaren desordenadament milers d’imatges del temps de guerra que li havia tocat viure. De la incerta pau que li esperava en tornar a casa només en unes hores de vol, d’un miratge alat que el portava de l’infern al paradís desitjat. Un munt d’imatges s’amuntegaven en pensaments inconnexos: què trepitjaria, què es trobaria darrere d’una porta, quines mirades decidiria que havien de continuar mirant i quines, quan premès el gallet, arribarien al final de trajecte. Els flaixos passaven a tota velocitat amb ulls que es clavaven al seu cor insensible, endurits per combats contra un enemic sovint invisible.

Els records esclataven en rostres d’horror, suplicants; fins que les arcades es feien insuportables després d’arranar l’últim refugi. Llavors es deia: “Hi ha ocasions en què sento vergonya de pertànyer a la raça humana” i, d’immediat, li venien els pensaments d’una pau temuda que l’esperava a casa. En aquell moment la neu es tenyia d’un vermell encès, d’un cor que maldava per néixer.

Alçant la mirada des de la panxa, que començava a descriure una pacífica rodonesa, fins als ulls humitejats, li preguntà:

—Lluïsa, saps on el portes?

La Lluïsa sense abaixar l’esguard, mirant de fit a fit a en Pau, respongué:

—El portaré jo sola, no vull que mai més el gel em trenqui el cor.

Mesos abans hagués desitjat la seva tornada, però aquell dia, se sentia una dona diferent i s'havia acostumat a la seva absència. Amb quin dret tornava demanant-li explicacions enmig d'un hivern gèlid ? Ell havia escollit. Aquell poble no tenia futur, només una xicota amb la que havia fet camí des de jove. Però les seves anades a qualsevol indret, feien que aquella relació trontollés a cada permís, a cada promesa de retorn “quan torni, serà per sempre” i aquell “sempre” s’esvaïa a cada retorn.

Ara, tots aquells pensaments dels passat, li semblaven justificacions. Encoratjada, va sentir que volia aquella criatura, sense tenir gaire en compte el desencís del seu promès. Girà cua, i desaparegué, caminant per un carrer solitari, on la presència de l'hivern era evident. El nou ésser que duia dins seu havia de veure la llum. Era el fruit d'una passió descontrolada, i encara que breu, sentia que fins i tot, en Bronislav tenia dret a saber-ho.

Feia temps que la rondava, fins que un vespre, desprès d’un bon grapat de mirades creuades, la convidà al seu habitatge: la pensió dels Àngels va ser testimoni d'aquell desig. “No he estat mai a soles amb un home, ni tan sols vestida. En roba interior encara és més estrany”, digué ella, però la tendresa dels seus dits, el gust dels seus petons, i la mirada de color blau cel, la varen deixar nua i ...

Ara, enmig del carrer, una barreja de sensacions i un lleu mareig, li fan perdre els sentits, i la fan caure a terra. Hores més tard, intenta obrir els ulls, malgrat el mal de cap. El primer gest en tornar a la realitat és la mà al damunt del seu ventre, i breus moments després, una infermera amb cara afable, li portarà un gran ram de roses, amb una targeta, on s’hi llegeix una sol mot:

“T’estimo.”

© Patrinsky, Gerònima, Rafel i Eli (agost 2012)

_____________________________

LES FRASES A COL·LOCAR EREN:

«Les traïcions en temps de guerra són infantils comparades amb les traïcions en temps de pau.»

(Ralph Fiennes)

El pacient anglès

«Hi ha ocasions en què sento vergonya de pertànyer a la raça humana”

(Kirk Douglas)

Senders de glòria

«No he estat mai a soles amb un home, ni tan sols vestida. En roba interior, és encara més estrany.»

(Audrey Hepburn)

Vacances a Roma

«Dóna’m la teva mà ¿Saps què és això? És el meu cor...i està trencat. Pots sentir-lo?»

(Ethan Hawke)

Grans esperances

HV 9/2: El basilisc

Els veïns del Replà sisè havien de continuar l’inici d’un conte mític: “Te deix amor, la mar com a penyora”, de la Carme Riera (Ed. Laia, col. Les ales esteses; Barcelona, 1975). El primer llibre que la va dur al reconeixement literari i de lectura obligada per adolescents lletraferits de l’època. Almenys, per mi,... Vaig pensar; com acabaria aquesta inici de conte de final lèsbic en mans d’alguns veïns del replà... El resultat, ben evocatiu i curiós, per cert. El títol, és meu, però. Diguem que comença màgic i acaba esotèric. Els culpables de la curiosa tergiversació: en Sergi (La mevaperdició), l’Arare (Des del meu mar; que està de canvis, m’ha dit), la Zel (Ara Mateix), la Laura (Mar i cel) i en Pratinsky (L'agulla, , el paller i les ulleres). 
_____________________________

HV 9/2: El basilisc

Imatge extreta de: Trucadors 

“Des d’aquí, des de la meva finestra no puc veure la mar. Només uns níguls de mal color, desfent-se i la punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases pisos, altets i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol. No puc veure la mar perquè roman, enfora d’aquí, al l’altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa. Quasi pudent, agombola, com una dida, vaixells de càrrega, iots i golondrines ancorades en un racó del moll. Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra”.

Em resisteixo a romandre tancat un dia més entre aquestes parets que són alhora presó i refugi silenciós, on em llepo les ferides. Reflexiono amb cura quina serà la cuirassa adient per afrontar el meu viatge mentre rossego l'arrel del gingebre que em garanteix que l'estómac no es regiri.

A saber: del paraigüer de fusta de punha asiàtica, prenc el para-sol ornamentat amb escenes de gripaus vestits d'arlequí que em servirà per saltar pels terrats i despenjar-me pels canalons de les teulades. L'estetoscopi del doctor Flaubert em permetrà escoltar el flux de les marees subterrànies del clavegueram, i calibrar la intensitat del batec de la ciutat en la disposició de les llambordes que reprodueixen la constel·lació d'Orió. Una unça d'ungüent de morella i menta d'ase ben mesurada, impedirà que els pensaments escapin del cervell amb el perill que explotin com bombolles de sabó sobre els vianants desprevinguts. Un prisma de quars verd (millor si és pentagonal) m'ajudarà a discernir quines són les caravanes de bons caminants de les troupes de firaires i entabanadors. Per últim, la caixa de llapis Alpino (només serveixen els d'aquesta marca) imprescindible per traçar en cada cruïlla els símbols de la taula periòdica en el sentit invers de les agulles del rellotge i que seran l'única guia segura per desfer el meu camí.

Ara sí, ja estic preparat per introduir la clau daurada en el pany del basilisc, i obrir la porta de casa.

—Eh, tu!

—Què… què passa, què és, aquest murmuri? És a mi?

—Sí, home, sí. És a tu! És a tu! A qui vols que sigui, sinó?

—Eh… qui, què, qui ets, què passa, des d’on em parles?

—Tant és, qui et parli i des d’on et parli, la qüestió és que m’estic dirigint a tu, per tant, atura els teus moviments i estigues ben atent al que t’he de dir. Ja fa massa temps que m’espero.

—Que t’esperes? Però..., no entenc res...; que esperes què o a qui, i, per l’amor de Déu, qui coi ets?

—No sóc home ni dona, no sóc animal ni ésser conegut. Però tot això és irrellevant, pel cas que ens ocupa. El que has de fer és guardar-te aquesta clau daurada allà on vulguis. Però per res d’aquest món ni de cap altre obris aquesta porta, entens? Ni de cap altre! No se t’acudeixi obrir aquesta porta. Les conseqüències podrien ser nefastes. Pren-te el teu temps per pensar en el que t’acabo de dir perquè les meves paraules són importants... i decisives.

Em guardo la clau a la butxaca i al mateix temps m’aferro fermament al prisma, encara no sé d’on prové la veu. La veu? Ben mirat, no és una veu. Què és?

—Ja t’he dit que tant és, qui sóc, on sóc, d’on vinc o allà on vaig, si et parlo articulant paraules o pensaments i si em pots veure o no. No tenim tot el temps del món. Has fet bé de guardar la clau, però ara deixa anar el prisma. Ara. Ara mateix! No responc del que et pugui passar si no obeeixes les meves ordres.

He de pensar amb rapidesa. L’ ungüent? Els llapis de colors? Oh, per tots els déus, per què no puc pensar amb claredat?

—Mou-te—. La veu segueix —Mou-te!

De res m’ha servit tota la parafernàlia. O potser sí, vés a saber. Em resisteixo a deixar el prisma, però una força interior m’empeny. Decidir, què faig, és urgent... Si decideixo entrar, cosa que ara no sembla possible, quelcom estrany m’espera. La malastrugança em persegueix darrerament, m’empaita i em corprèn.

Ningú es pot estranyar ara que empri tots aquests rituals. Potser algú creurà que he perdut el seny definitivament. No és el cas. Ja l’avi explicava històries estranyes, sempre relacionades amb el basilisc del trucador. I, vés per on, tot el passat em retorna. Amb aquesta veu que no sé reconèixer... “Acció!”, em crida.

Els llapis, fidel al meu ofici, em criden sense veu, només l’olor de fusta esmolada. Vaig escrivint un a un els símbols, en sentit contrari a les agulles del rellotge. De fet, si seguim l’ordre de l’univers, i pensem en el magnetisme, així haurien de rodar els rellotges, a l’inrevés.

UUO............UUS............UUH.............UUP......... Acabo d’escriure la P i m’ensorro, sense saber ni on ni com, només em sento engolit en una mena de pou estret, i el llot m’omple els ulls, les orelles, els narius, i caic, caic, sense soroll, sense precipitació, recollit, gairebé bressolat per una matèria fresca i viscosa.

No sé ben bé si he perdut el coneixement, ni quanta estona ha passat, però obro els ulls, nets, i hi veig clar. Semblaria que sóc en una galeria, una mena de cruïlla del clavegueram, però tot és massa natural, no hi ha rastre de l’obra humana. Observo i veig un llit de llim, i molsa, que s’enfila per les parets humides. Murmuris i degoteig de quelcom que podria ser aigua, però no ho sembla. És quelcom més viu, enganxós i ara més càlid.

M’aixeco, i mandrosament camino, lliscant com una serp curiosa. Sento una

mena de soroll, —bum-bum, bum-bum— gairebé un batec d’un cor aliè. Repasso

les butxaques, buscant l’estetoscopi i em cau la clau.

Ara si que l’he feta bona!

—Noooo! –crido i em lamento.

La clau, que era la veritable clau de tot, desapareix davant dels meus ulls sense poder-la recuperar. Ha quedat recoberta per aquesta capa viscosa de terra que ara s’endureix ràpidament i deixa atrapada la clau, el meu tresor, igual que l’àmbar atrapa els insectes i els aïlla del món fent-ne una joia.

—Què carai passa aquí? Eo! EO!!

Ningú ni res contesta. A poc a poc la vista se m’acostuma a la llum tènue que hi ha. No sé en quin món estic. La temperatura és agradable, en contra del que caldria esperar; se sent una agradable olor a dolç, i ara sí, ara veig un punt de llum al fons d’on em trobo. Vaig cap allà, no puc sofrir més aquesta incertesa de saber en quin món sóc, amb qui he de veure-me-les .

Camino i camino i em vaig apropant a la llum. No és desagradable però em costa desplaçar-me, a cada pas sembla que alguna cosa em vol enganxar al terra. I ara ja gairebé arribo.

—Oh! Quina meravella!

Hi ha un forat en una mena de paret de no se quin material, que deixa veure un llac, amb un raig d’aigua que l’alimenta, sembla un salt important però no veig d’on ve. És tot molt estrany. Però...

—Ostres, què passa? Ja no em puc moure, estic enganxat al terra totalment. Eh, auxili! Hi ha algú en algun lloc? EEEEEhhhh!!!

Definitivament no em puc moure. La matèria que trepitjo m’està fent seva. Noto que els dits dels peus se m’allarguen, molt i molt, metres cada dit, i ara ja no són dits, són arrels. Res em fa mal, es una sensació agradable, però no em puc imaginar que passarà si acabo sent un arbre. I cada vegada ho tinc més clar que serà així. Sento una força que m’està estirant el cos cap a munt i els meus braços s’enlairen tal qual branques d’un om i noto, i això si que em fa mal, que el tatuatge que em vaig fer a l’esquena amb un cor que portava el teu nom, s’encrosta, s’endureix, i més que mai deixa veure el meu amor, el teu record. El cor tatuat a l’esquena es desprèn i el puc veure davant meu, lliscant sobre el llac, el veig arribar a l’alçada del salt d’aigua, i just quan sembla que ja hi és, apareixen estructures que reconec immediatament.

Potser es millor quedar-se enganxat al llim. Les llums del Tibidabo perfilen el temple, la nòria l’hotel i la torre Foster (sóc a casa).

L’estetoscopi el trobo a la butxaca esquerra de la jaqueta, el primer que intento és situar la seva campana allà on hi havia el tatuatge. M’espanto quan veig la profunditat inesperada del pla de contacte del giny. Vibra la costella quan l’estetoscopi la contacta, però s’ha alleugerit el dolor i no sagna.

Més enllà del forat d’horitzó que em permet la meva vista, tot la resta és degoteig d’aigües pudentes en un entorn fosc i insà.

Auxili! No vull seguir aquí. L’estetoscopi sols m’ajuda a confirmar la meva inanitat.

De cop el llot al que estic enganxat sembla transformar-se en una corrent molt i molt fluida, que m’allunya de la meva única finestra a una velocitat que no puc entendre. Em deixo anar en aquest corrent que no comprenc, incapaç de dirigir cap extremitat del meu cos en tots els intents de moviment autònom que cerco de fer.

Després d’un temps que no puc determinar sento crits d’ocells, m’embafa una salaor punyent, torna la llum, m’estic ofegant al port de la meva infantesa, massa insignificant per a ser albirat per cap dels turistes que omplen els hotels flotants, i sense cap “golondrina” per a intentar el meu rescat.

© Sergi G. Oset, Arare, Zel, Laura T. Marcel i Jordi Prat (juliol 2011)

HV 8/7: Absència

Quan algú se'n va i algú es queda sol. Per molt temps? Què hi troba a faltar? Què deixa de tenir l'altra? No res, potser? Com redreça la situació? Això ens ho expliquen, amb palíndroms o sense, la Xica de Reykjavik, la Carme Fortià, en Robertinhos i en Pratinsky.

_______________________________

Absència

 

No sabia exactament quan de temps portava caminant, però s’havia anat fent de nit mentre deixava córrer les hores per carrers dels quals mai n’aprendria el nom.

La llum esmorteïda dels fanals, lluny de guiar les passes d’un cos—que ja no era un cos, sinó un bolidroc de pell, sang i ossos—; feia més trista, fins i tot insuportable, la realitat. Un desfici electritzant, gelatinós, li impedia deixar de caminar, perquè mentre caminava; era. Mentre caminava, el món, aquella ciutat, continuava sent un lloc real, difuminat i fràgil, però real; i en aquell context recent, palpable, havien passat coses, s’havien dit paraules, s’havien mantingut mirades que només havien deixat de ser al mudar en somriures, carícies o petons. I tot això havia estat tangible, encara que els records anaren desfent-se i assetjant les voreres amb aquell líquid dens i calent que ho embrutava tot; i aquella nota, dins del tremolós puny esquerre que la mantenia presonera, li recordava amb un silenci esfereïdor, la veritat trencadissa i cínica del que acabarien convertint-se els seus dies.

Aquell matí, al despertar, no podia imaginar com anaven a canviar les coses. Tot romania igual i no obstant això, tot era ja distint. La casa acusava l’absència inesperada d’una respiració i en un primer moment mentre travessava el tros de passadís des del dormitori fins a la cuina, amb la seguretat de trobar damunt la taula el mateix pastís de festucs i mascarpone  de tots els dissabtes del matí que pogués recordar, no va ser capaç de reaccionar, de preveure el que significava aquell tros de paper, que ocupava el seu lloc, damunt la taula.

Feia dies que la seva mirada es trobava absent, dies que li havia semblat notar una buidor creixent, una tristor difosa en l’ambient que s’havia anat camuflant entre els somriures discrets que sorgien de les seves carícies cada nit. Però aquell matí el silenci fou complet, el blanc vertiginós de les parets l’acusava per totes les paraules no dites, per totes les veritats no explicades que havien crescut enverinades... La maleta no hi era; faltava la seva roba, el seu llibre preferit, el portàtil on desava totes les seves històries i la banda sonora de la seva vida. Mancava la seva pròpia ombra i la seva essència començava a desaparèixer. Ja només podia intentar buscar-la, atrapar la seva silueta vagant per la ciutat, desitjant que li concedís el perdó. I començà a caminar sota el sol del matí, seguí caminant sota la calor asfixiant del migdia, i pels carrers més foscos de la nit. En ocasions li semblava captar l’olor del seu perfum, veure el seu perfil en un banc, sentir la seva veu o el seu riure plaent. Però tot era el caprici de la seva culpabilitat, recordant-li allò que havia perdut, havent-se perdut a si mateix.

Va arribar al seu lloc de feina. Un dia més la mateixa porta, la cara antipàtica del recepcionista i la mateixa habitació tronada. Fotografies d’art déco de gust dubtós, llençols prims com paper de fumar de tantes rentades, esquitxades i suors aliens. Li esperaven vuit hores de separar la seva ment del seu cos, de volar lluny d’aquell antre on ni els escarabats gosaven entrar. Vuit hores per pensar que havia perdut l’únic que li importava a la seva vida. Vuit hores de llepar cossos estranys i de satisfer les demandes dels clients del meublé, de la casa de relax masculí on treballava. Vuit hores de suplici físic que, en aquell instant, li semblaven menys dures d’aguantar que el terror de tornar a casa seva, a una casa buida, testimoni de l’absència de la seva respiració.

On podia estar? On podia haver anat? Tan sols tenia aquell missatge, deixat al mateix lloc on abans hi solia trobar un pastís. S’estava tornant paranoic. La començava a veure arreu. Fins i tot al metro havia agafat a una noia per la cintura, fent-li aquella broma de sorprendre-la quan no s’ho esperava que tants riures i abraçades havia generat. Malauradament, a la desconeguda no li va agradar i tampoc es va creure les seves excuses. Tal espectacle van protagonitzar que va acabar a la comissaria de la Guardia Urbana. Per sort, el sergent de guàrdia era client habitual seu i, a canvi de no fer públic el seu vici secret i a quina part de la seva anatomia li agradava que li fiquessin un tipus especial de crema, el va deixar lliure sense càrrecs.

Cada dia anava a pitjor. Ja no vivia. La seva vida era una absència continuada. Havia de fer alguna cosa.

Va decidir-se a traspassar la porta del cibercafè pakistanès que tenia més proper al prostíbul on oferia els seus serveis. Va gogglejar frenèticament el nom d’ella amb resultats confosos. Seguint una entrada més enllà de la sisena pàgina de resultats, va trobar un enllaç que el va dirigir a Twitter, i que el va tensar més encara. Va trobar-lo en una pàgina d’esoterisme a la que s’oferien vidències i sanacions per un grup multiracial d’expertíssimes bruixes.

No podia creure que hagués pogut passar gairebé un any de la seva vida amb la vident Tnediv (tal i com informava el peu de fotografia de la web).

Va aprofitar per fer una trucada al número que apareixia a internet: 906 666 609. Una veu masculina però amb un to agut que portava a confusió, el va atendre sol·lícitament, però l’informà que malauradament la vident Tnediv en aquell moment no estava disponible. A canvi, el podia posar en contacte amb sis vidents de contrastada experiència, i que la tarifa del servei no superava els tres euros per minut (amb l’IVA a part). Intentà sense èxit que l’home de la veu dubtosa l’informés del horari en que la dona estaria disponible.

Van seguir molts dies de trucades al 906 666 609, a partir de les quals va descobrir que la veu atiplada que atenia el telèfon s’alternava amb una altra de femenina i poc modulada, però càlida al final. La tercera setmana de trucades va arribar el rebut d’Amema: 685,86 €. Això sí que era un problema, un veritable problema. Tot i haver renunciat al pastís de mascarpone i festucs, a finals de mes mai tenia més de 100 € al banc (la crisi l’havia portat a acceptar una feina de “puto” assalariat).  el club el pagava per jornada treballada a finals de mes sense comptabilitzar clients ni la complexitat de cada encontre (això darrer quedava a discreció del client  i aquí també la crisi feia estralls).

Fent mans i mànigues va recórrer al marit de la seva germana (mai s’havien fet patxoca, però ell en reconeixia un aspecte que la seva germana ni sospitava). Se li va oferir obertament i el bordegàs s’hi va atansar frenèticament.

Un mes més tard va recuperar amb ell la tradició del pastís sabàtic.

I aquí un gat i allà un gos, aquest palindrom ja és fos.

© La Xica de Reykjavik, Carme Fortià, Robertinhos i Pratinsky

HV 7/2: Viatge sense retorn

Continuen arribant relats. Ara  és el torn de l'Eli, en Patrinsky, la Lady Griselda i en Robertinhos. Els ha sortir un molt bon relat, entre nsotàlgic i tendre. Una mica tristoi; sí; però molt ben travat. 

Aquí hi ha nivell!

____________________

Viatge sense retorn

Feia temps que es veia a venir. Tants anys de relació havien fet que la rutina guanyés la il·lusió. La il·lusió de compartir la nostra vida s’havia esvaït. Sentia impotència, però al mateix temps, vaig acceptar que allò nostre s’havia acabat. Era dur, sí, però ¿què més podia fer?

La teva mirada es perdia...; la teva mirada. I els teus ulls ja no em parlaven, ja no em demostraven tendresa com altres cops. El pas dels anys havia refredat la nostra passió, el nostre amor. Fins i tot, la comprensió mútua. Em sentia buida, em sentia sola; fins i tot estant al teu costat. Ara, però, érem dues persones adultes. Acceptàvem allò que feia anys hagués tingut que succeir: la nostra separació.

En Vicens m’ho posava fàcil. El pis me’l quedaria jo, tot i que, entre aquelles parets plenes de records, sabia que la situació es faria difícil. M’hagués estimat més marxar de lloguer, però amb el meu sou poc lluny hagués arribat. Havíem quedat per buidar la casa. En Vicens havia contractat una empresa de mudances, volia endur-se el major nombre d’objectes, quan més aviat millor. I trencar els lligams ràpidament.

Però encara hi havia coses pendents; com aquells bitllets d’avió, sense opcions de canvi, que havíem comprat per viatjar a l’estiu. Era una llàstima tirar enrera. Havia de pensar en la part pràctica de la situació. M’anirien bé unes vacances tota sola. Temps per pair, temps per pensar.

Aquells homes, s’enduien les seves coses: un munt de caixes plenes d’objectes. Instants més tard vaig descobrir la quietud de les parets despullades, i a la tauleta de nit, dos bouchers destinació Grècia. Aniria a visitar el Cap Súnion, i qui sap...

Potser el deu Posidó, serà capaç de protegir-me d’aquest naufragi amorós?

Però ni Posidó, ni Neptú, ni el mateix Jaques Cousteau tenien cap altra possibilitat que certificar el naufragi. El Vicens feia més d'un any que tenia el cap i el cor mirant cap a la Soledad, una mestissa peruana amb deu anys menys que ell, una pell de canyella clara, i un parlar dolç i xiuxiuejant, que li havien canviat la vida. La Soledad havia arribat com a becària al departament de I+D on treballava. Formada entre Arequipa i Massachusetts posseïa una personalitat desconcertant. La seva arribada a Europa encara havia incrementat la seva singularitat. El Vicens estava encisat des del primer moment que la va veure.

A l'inici van ser algunes escapades “privades” a l'hora de dinar, evitant els restaurants que freqüentaven altres companys de feina. Van seguir algunes sortides a congressos o reunions amb clients, que es van poder allargar convenientment més de l’habitual. Fins que va arribar un moment en què la situació va ser més notòria. Però, com en el Palau dels vents de Jaipur ―on des de fora no pots veure el que passa dins―, l'Anna era incapaç d'entendre els ulls transformats i les mirades absents del Vicens.

*  *  *

M’agrada haver reprès el meu diari. Els dies amb el Vicens havien arribat a estar tan feliços que durant un temps no vaig pensar en res més, i ara fins i tot voldria haver escrit els meus sentiments d’aleshores per deixar de culpabilitzar-me com una estúpida. Realment el vaig estimar.

Ja he tornat de Grècia i només puc dir que hi tornaré. No hi he anat en bones condicions emocionals i no n’he gaudit prou. Menys mal que, almenys, he fet una coneixença. En això m’he alliberat. En Vicens no hagués entès mai que jo tingués un amic gai. I mira que és graciós, en Xavi! Viatjava per buscar parella i va trobar una noia amargada. Sort tinc d’ell, és un ingenu que busca l’amor etern. Diu que ja està tip que el homes el vulguin pel seu físic, que van començar a anomenar-lo “massapitxa” i li va quedar “Machu Picchu” (encara que no sé si això és veritat o ho diu per fer-me riure). És la meva alegria en aquests moments. Està segur que en Vicens en tenia una altra. El que no m’agrada és que s’ha pres com una creuada personal averiguar-ho.

És tard i tinc son. Més val que deixi d’escriure. Demà he quedat amb el Xavi per anar a mirar botigues. Ja està decidit. Li diré que deixi córrer això del Vicens. Prefereixo no saber-ho perquè en el meu estat actual no sé com podria reaccionar.

Aquesta tarda amb el Xavi ha estat d’allò més divertida. Mirant botigues pel Born hem trobat una tenda d’art africà, Farafina, on hem acabat parlant amb el botiguer, natural de Mali, que ens ha explicat coses de la seva terra i els seus costums.

En Xavi no ha acabat d’entendre que no vulgui saber res més del tema Vicens, però ho ha acceptat. Per a mi ja arriba el moment de passar pàgina, de mirar cap al vent, com vaig fer al Cap Súnion, i seguir amb la meva vida. Suposo que l’energia d’en Xavi i somiador com és, m’ha deixat enredar i emportar. És la única explicació que hi trobo al fet que en una setmana marxem a Tombuctú. Això mai ho hauria fet sola. Jo sóc de els que els agrada planejar les coses abans. Però la conversa amb el venedor de Mali i la possibilitat d’anar amb un guia local, van encendre els desig d’en Xavi i mira, ara on som!

Espero que l’Àfrica acabi de calmar el meu cor i retrobi els meus orígens. Potser podria publicar les pàgines d’aquest diari o escriure la novel·la que des de fa vint-i-cinc anys dic que escriuré...

Estem acampats enmig de la soledat del desert. Sol s’escolta el soroll dels animals, el vent i les nostres respiracions. Demà arribem a Tombuctú. El guia em diu que em tindré que vestir amb les robes tradicionals, que és una ciutat sagrada i fins fa poc no s’acceptaven dones

* *  *

En aquest punt de la lectura, en Vicens tanca el diari de la seva exdona, amb els ulls plorosos. Sabia que li trencava el cor a l’abandonar-la, però la Soledad l’havia tornat a fer sentir jove. Ara bé, mai se li havia passat pel cap que no la tornaria a veure. Mai hagués pensat que, després de l’atac d’uns terroristes d’Al-Qaeda, a Malí, l’únic que li quedaria de la dona a qui havia estimat des de l’institut serien aquelles pàgines inconcluses.

@ Eli; Patrinsky; Lady Griselda; Robertinhos (juny 2010)

HV 6/1: Primer dia de feina

Tenim ja el primer relat de la Sisena Tongada de les Històries Veïnals (HV6) al sac. O sigui que la resta de veïns/es ja podeu anar espavilant... Que abans d’anar-me’n de vacances les vull tenir totes penjades al replà.

En aquest cas han estat l’escala 7. I cal dir que em sembla veure-hi un missatge subliminal de rerafons que certament no acabo d’entendre. Per mi que s’han confós... Serà perquè El Nadador ha començat amb un mal averany que deu haver somiat algun dia i que mia es complirà, que després, la Laura ha sabut girar amb un cop d’efecte elegant, perquè el Patrinsky ha sabut posar la directa a tot drap i la Xurri ho ha rematat amb un fi (i gras) sentit de l’humor. Un quartet de luxe; doncs. He rigut molt, ho confesso.

I la veritat, no sé a qui es referien amb això de la síndrome de la maduixera. A mi, el que em perd, a banda de la xocolata amb melindros; és la síndrome del presseguer.

Recordeu el vídeo inicial, oi? (Per cert..he descobert que la música és de Love of lesbian, "Horizontes infinitos")

Primer dia a la feina

Era el seu primer dia a la feina d'inspectora d'Hisenda. No omplia amb això els seus somnis a la universitat (volia ser advocada i defensar la gent pobra), però el sou era de quaranta mil euros anuals, i això li permetria comprar mil botes blaves i acudir a la perruqueria per oxigenar sovint la seva meleneta rossa.

Era el seu primer dia a la feina i trepitjava dur amb el seu calçat el ciment del passeig de Sant Joan, amb passos curts a l'estil caniche. No sabia per què caminava depressa. Ni ella ni el seu inspeccionat tenien cap urgència. Va agafar un cigarret per calmar els nervis. I va intentar assossegar la seva carrera en el seu primer dia de feina. Duia a la bossa les fotocòpies dels informes que indicaven que un veí d'aquell edifici defraudava. Era el veí de la planta de dalt.

Va trucar a l'intèrfon tres vegades seguides, allargant l'estridència del so amb el polze enganxat en el botó, com volent indicar que acudia la llei. Que no hi havia escapatòria possible davant l'ordre. Tenia por davant aquella primera inspecció, i la va voler vèncer fent sentir la seva autoritat recent estrenada. Ningú va respondre.

Va aprofitar que una veïna sortia al carrer amb un petit Teckel llanut per colar-se per l'escletxa de la porta principal de l'edifici. Va entrar de perfil, com un dibuix egipci, mentre les ambulàncies udolaven al carrer. Va pujar en ascensor. La porta del pis del veí de dalt estava mig oberta. Va trucar amb els artells, sense obtenir resposta. Es va atrevir a travessar el marc en el seu primer dia de treball. Va donar veus: "Hola, hi ha algú?", passant d'una sala a una altra.

Fins que va arribar a l'habitació dels nens. Un tipus d'uns quaranta i tants anys, mal afaitat i despentinat, penjava inert d'un cinturó lligat al coll.

El crit es va sentir per tot l’edifici, encara que ningú no va entrar a veure què passava. Aquell veí tenia prou fama d’estrafolari, i no era qüestió de ficar-se en els seus contubernis. Afortunadament, quan la noia va perdre el sentit, va caure tan llarga com era –és a dir, bastant– sobre un dels llits, i no es va haver de lamentar cap trencadissa d’ossos femenins.

La seva següent visió va ser la de l’home penjat descollonant-se de riure i abocat cap a ella en un intent sol·lícit –i, malauradament per a ell, infructuós- de fer-li el boca a boca. Això va estar a punt de provocar-li un segon defalliment, però el seu fort sentit del ridícul li ho va impedir.

– Em sap greu, senyoreta –va dir el veí de dalt, amb ulls espurnejants-. Sóc molt de la broma i m’ha semblat que podíem començar la cita amb una de ben impressionant, per trencar el gel. És un truc que em va ensenyar un nedador amic meu, i... en fi, ja veig que n’he fet un gra massa. Si us plau, passi per aquí i segui... li faré una til·la.

– S... sí... –va fer ella, tota tremolosa–. Ell l’agafava per la cintura quasi amorosament. La va acomodar amb delicadesa en una cadira, al menjador, i quan es va assegurar que s’hi aguantava, es va esmunyir cap a la cuina. Mentre preparava la til·la, va continuar parlant.

–Tot deu ser una confusió. No tinc ni un euro per defraudar, ni propietats, ni accions... tot just un domini a la xarxa: marra.net, i res més. Estic segur que ens entendrem, senyoreta... com m’ha dit? Ah, sí, senyoreta Bellesguard. Sap que té un cognom preciós? I li escau, feia temps que no veia una mirada tan encisadora.

La senyoreta Bellesguard estava marejada. No podia ser que li passés allò el seu primer dia de feina. Aquell home tenia el seu atractiu, però la mirava d’una manera que li feia por i tot. I aquella casa estava plena de papers i llibres, fins i tot la taula del menjador... què era allò? Semblava l’acreditació de propietat d’un domini d’Internet. Però aquell home no residia a l’Argentina, i a més a Argentina es registren dominis de tercer nivell, resultaria gairebé impossible que el seu investigat tingués aquell domini: foll.ar...

El platet amb la tassa de til·la va quedar dipositat just a sobre del document en qüestió.

–Aquí la té. Begui-se-la tota –va dir el veí de dalt, insinuant-. Sap que també té uns cabells preciosos?

El veí poc imaginava que la senyoreta Bellesguard, pubilla dels propietaris de la llòbrega i gaudiniana mansió de Sant Gervasi (un casalot imponent amb amables vistes al migdia però adjacent al nord amb el cementiri de Sant Gervasi i la muntanya) sempre havia preferit entretenir-se amb els veïns del nord.

La Elisenda Bellesguard ja de nena va prestar una atenció malaltissa als poc sorollosos veïns del nord. Potser hi va influir el rodatge a la seva mansió d’una pel·lícula de culte del prestigiós director local Bigues de la Lluna, que va concentrar la tètrica atmosfera de la casa natal de la Elisenda en una obra mítica del cinema de terror (que per cert es va vendre prou be als Estats Units).

Les despeses de manteniment de la monumental criptomansió familiar havien obligat a la noia a acceptar una feina retribuïda, (ja hi col·laboraven les administracions doncs feia molt poc havien hagut de reparar la torre de la creu, però la part que li corresponia a la família Bellesguard havia de abonar-se, i no li va quedar més remei que acceptar un treball tan poc galdós com aquell).

Doncs tornem al veí i a les seves brometes amb els dominis (a més a més dels que ja hem anomenat disposava del Kardha.ar intentant afegir valor geopolitic-malto-esperitós a la seva pàgina web), o amb el truc del penjat, o ara amb la infusió de branques afrodisíaques que li aconseguia la fillastra d’una santera dominicana que havia conegut a un local de mala mort on alguna vegada mastegava el menú a 5,90€.

Mentre es fregava les mans pensant en una tarda de disbauxa amb la inspectora, poc podia imaginar de les aficions amagades de la noia.

La inspectora començava a deixar de banda l’interès per un contribuent indòcil per reparar que tenia al davant un boci potser una mica astellós (donada la edat del veí) però absolutament abocat a seguir qualsevol joc que li proposes.

— Però... què m’hi ha posat, a la infusió? No sembla til·la, fa una olor estranya…

— És que no me’n queda, de til·la, però tenia per aquí aquestes herbes relaxants dominicanes que segur que li faran be. Begui, begui!

La inspectora Bellesguard s’anava posant cada cop més nerviosa: el primer dia, l’ensurt, els dominis .ar, aquell tipus sòrdid rellepant-se els llavis un cop i un altre, incitant-la a beure aquell líquid fosc, espès i lilós, que feia olor de brou de peix passat…

S’abocà a la tassa, i amb fàstic n’olorà el vapor que li va cremar al nas. Immediatament va sentir un fogot que li va enrogir la cara i el coll, i que baixant per l’esquena li va envoltar tot el cos en suor, fins a concentrar-se en una intensa coïssor als peus. S’aixecà de sobte, sorpresa i espantada, i mentre es descordava histèrica l’abric, cridava desesperada:

— Deu meu ajuda’m, treu-me-la!! No puc esperar més, treu-me-la ja, ARA!!!.

Com si esperés el senyal, el veí es va llençar panteixant sobre la pobra Elisenda, tot ell mans i boca, grapejant-li la brusa i la faldilla, buscant botons i cremalleres, gomes i tanques, bavejant mentre se li escapava un riure nerviós de triomf i plaer..

— Ja vinc, guapa, estic preparat!

— Però que fa???? No, no, no!!! La roba no, les botes, les botes!!! –La pobra Elisenda agitava les mans per treure’s de sobre aquell pop, mentre intentava ajupir-se per desfer-se de les botes, que s’anaven inflant i inflant empeses per la ràpida inflor dels seus peus.... – Però deixi’m estar d’una vegada, i ajudi’m! Que m’explotaran els peus!! -cridava amb veu cada cop més aguda, i amb una mà lluitava per alliberar-se, ajupida estirant de les botes avall amb l’altre.

Va ser ajupir-se la noia i el Veí, ofuscat per les hormones i el síndrome de la maduixera*, ja no sentia ni veia res més que el cul de l’Elisenda. Posseït per l’instint, en un acte reflex i sense perdre un segon, amb un braç la va agafar per la cintura mentre amb l’altre mà es va descordar. Just en aquell moment...

— Es pot saber què passa aquí?

El Veí va aixecar la mirada per veure com una dona ben grossa i amb cara de males pues s’estava dreta a la porta, amb les mans als malucs i fent copets amb el peu esquerra al terra.

— Aiiii, les botes!!! Que algú em tregui les botes!!!– seguia cridant l’Elisenda.

— Hòstia, la sogra! – remugava el Veí, estirant de la falda de la camisa per tapar-se l’entrecuix, mentre intentava cordar-se dissimuladament – Engràcia, malerudeveure-la, quina sorpresa, no l’esperava!.

— Doncs jo no maleru, i ja ho veig, ja, que no m’esperaves. Es pot saber què li passa a aquesta noia i què diu de les seves botes?

L’Elisenda per fi havia aconseguit extreure una cama inflada com un botifarró d’una de les botes blaves, i lluitava amb la segona — Aiiii, auuuuuu!! la bota!!! Si us plau, ajut!!

La senyora Engràcia s’apropà a la noia, d’una espenta la va tirar al sofà, i agafant-li la bota pel taló, d’una sola sotragada, li arrencà la bota que va sortir disparada amb un crit d’alleujament de l’Elisenda, per anar a estavellar-se a la cara del Veí, en tot el nas. L’Elisenda va tirar el cap enrera, derrotada, gemegant i masegant-se els dos peus amb les mans.

— Ja pots començar a explicar-te, tarambana!! – exigí la senyora Engràcia

— No s’ho creurà, Engràcia -va començar a dir el Veí, amb la bota a una mà i amb un mocador a l’altre, amb el que s’eixugava la sang que li començava a rajar del nas, i de pas dissimulava alguna llàgrima que també li corria cara avall.... -però en realitat aquesta senyoreta és inspectora d’Hisenda i tot això és un lamentable malentès...

_________________

*Síndrome de la maduixera: irreprimible instint fornicatori masculí davant la visió del cul d’una dona ajupida.

© Nadador, Laura, Pratinsky i Xurri, juny 2009

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: