Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Srta. Tiquismiquis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Srta. Tiquismiquis. Mostrar tots els missatges

divendres, 5 de juliol del 2013

HV 12+1/4 : L'illa

Seguim. Aquest cop és un viatge a l'interior de l'ànima i a un passat incert. I a un pare i una mare, i una filla que viatja d'una illa marítima a una altra d'urbana. Un relat inquietant, poètic,vaporós, oníric. Un relat realment magistral. Obra de la Joana, en Martí, la Srta. Tiquismiquis i  el Sergi G. Oset.
__________________________________



L'illa

Tinc una mare que a moments no em reconeix. I tenia també una amiga, que vaig perdre, i amb qui podia parlar de tot. Encara no l'he plorada, però ploro i no ploro per la meva mare. No voldria perdre-la, i per moments visc en una solitud que em rosega l'ànima. És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades.

Estic sola al món. Voldria marxar i no puc. Sé d'unes illes on la solitud et fa companyia. He llegit que les balenes suren damunt el mar de nit, i que hi ha uns ocells de colors que canten abans d'un canvi de temps. Hi plou sovint, però no hi neixen gaire flors. El terreny és volcànic, i això fa que el paisatge sigui negrós, clivellat i rocós.

Fa molts anys, hi vivien baleners que es dedicaven a la caça de balenes i catxalots. Sortien de nit, i s'esmunyien mar endins fins que les sorprenien dormint.

La caça es feia amb mecanismes rudes, i la força dels homes era el que comptava. L'arpó feria la víctima igual com les persones ens fereixen, però sense cap arma.

Marxaré a una illa on el meu avi va viure molts anys. Cantava de nit en una taverna on els pescadors i baleners arribaven després de feinejar. El seu cant era malenconiós, com un plany, i amb els anys la seva veu es va anar tornant més ronca. Això m'ho ha explicat el pare perquè jo, de l'avi, només en tinc una fotografia tocant la guitarra i un llibre que va escriure per explicar els encants de la seva illa. Sembla un llibre de viatges, però no ho és. És un relat de la seva vida, quan va haver d'emigrar empès per la manca de diners, i hi va trobar l'amor. Un amor com un tsunami. La meva àvia.

—El teu avi era un aventurer -em diu sovint el pare-, i tu t'hi assembles. Ets una tastaolletes i un cul inquiet.

El que no sap el pare és que ho tinc tot a punt per anar-me'n un cop falti la mare. El pare és ferreny, té amics amb qui comparteix aficions. Ell no escriu com l'avi, però pinta, i quan la mare el reconeix, aprofiten per estar junts.

Després es tanca a l'estudi i s’aïlla...

Cada vespre, l'illa pren vida als seus ulls. Aniré a cercar-te -li vaig dir un bon dia- Vull entendre la melodia que dorm al fons d'aquesta teva mirada cristal·lina, necessito resseguir els paisatges feréstecs que et varen veure néixer. Vull sentir el so de les balenes en la nit i de fons, el cant dels mariners a la taverna.

—Tu cerques l'amor, ho sé prou bé, però tingues en compte que l'illa ja no és el que era, ja no hi queda res de tot allò: l'illa és deserta.
—Però on és la seva gent?
—A Manhattan.

La imatge de l'illa novaiorquesa em va subvertir de cop. Què podien tenir en comú aquelles dues illes tan diferents, tan distants? Què hi havien anat a fer a l'illa dels gratacels tota aquella gent de vida feréstega i solitària? La vella illa fou un tranquil recer de balenes, l'altra acabà convertida en un frenètic oceà de taurons despietats.

El debat interior entre les aventures del mític Robinson Crusoe i el romanticisme neurastènic de Woody Allen es va resoldre en pocs segons: proper destí, Nova York.

—Ja t'ho deia jo, cul inquiet -féu el pare. I afegí, sorneguer: No t'oblidis les xancletes.

Miro la mare de reüll, i per primera vegada sento vibrar alguna cosa al fons del seu insondable silenci. Sento com l'arquitectura de la seva mirada repassa la geografia del desig per darrera vegada, mentre amb la punta dels dits esbossa un gest que assenyala cap a la porta amb insistència. Marxa ja, no esperis més, fuig, acompleix el teu somni! sembla voler dir-me.

I lentament es fa de nit a l'abisme dels seus ulls. Les seves ninetes, brillants com les llums de l'illa de Manhattan, il·luminen el meu camí: 

Et besaria lentament @JohnST #Manhattan

I’ll kiss youuuuu... so slowly... uuuuh... la lletra de la cançó s’escola pel pati de llums de l’edifici on visc. A la pantalla el mateix nom de sempre JohnST... li envio un darrer missatge i decideixo de nou no quedar amb ell. Fa dues setmanes que l’evito. Està preocupat, diu. És el meu contacte amb la vida que vaig deixar fora de Manhattan. Aviat farà un any que transito  per aquesta gran illa, sense trobar les respostes que jo cercava. Ell m’ha fet de Cicerone per la gran ciutat, però em canso de veure’l. Cada cop més.  La mort de la mare em va deixar erma per dins, eixuta i sense ganes de conèixer ningú. Ell és plàcid, agradable, còmode, sense exigències, però em canso de veure’l.

El pare em va advertir que una fugida endavant no em serviria de res. Vam discutir, però malgrat tot em va acompanyar a l’aeroport i en el darrer moment em va donar un paquet i una targeta amb un número de telèfon. “Et farà falta.”

Manhattan em va engolir d’immediat, no calia que fes res, no em calia parlar, ni justificar els meus passos, ni preocupar-me per ningú. Col·laboro en les correccions d’una petita editorial via Internet que em proporciona ingressos i prou temps lliure per pensar i no estressar-me. La vida se’m va fer lenta, i anònima. Malgrat tot, desprès d’un temps sense fer gaires més contactes que els veïns, vaig trucar al telèfon de la targeta, per no preocupar al pare. Vaig retrobar John, un amic d’infància i adolescència. En John sempre li va agradar al pare i sé del cert que el té informat dels meus passos.

Fa una nit de lluna plena, les notes de la cançó i recordar anècdotes d’infantesa amb John,  m’han transportat sense voler a casa, a la mirada trista del pare, la mare i la seva intermitència cognitiva, la meva infantesa solitària i els estius adolescents. Em sento patètica. Vull fugir de nou. Cerco les maletes al fons de l’armari. Trobo el paquet del pare, que havia oblidat. A dins hi ha unes xancletes, les miro fixament i començo a plorar vessant totes les llàgrimes contingudes durant anys. La pantalla del mòbil s’encén de nou. Les llàgrimes no em permeten veure el remitent.

El salnitre d’una platja de sorra bruna i la xafogor del tròpic assequen el meu plor, deixant-me ferides obertes a les galtes. La mar és el meu oratori.

El primer pensament que em ve al cap, és: «Aquesta no és l’illa correcta».

Camino per l’aigua. Cada moviment és un esforç titànic per remoure les xancletes entre l’aigua que em llepa el turmells. La meva essència s’arrela al fons marí amb cada passa. El cel i l’onatge, esdevenen els pilars de la meva ànima, que aviat s’esmicola en mil bocins, quan tot el que m’envolta comença a girar a una velocitat vertiginosa.

És el dia que jo faig trenta anys que el matí es deixondeix. Mar endins, un tsunami fa desaparèixer en pocs segons, un illot rocós, mentre un biplà de la I Guerra Mundial cau en barrina, envoltat en flames. Fins a mi arriben els crits dels turmentats.

El pare passeja al meu costat sense reconèixer-me. Dels seus ulls cecs vessen canalons cromàtics de viu Pantone 313. Anorreat, empeny una cadira de rodes. Al damunt, la mare, nua, la pell ferida per les cremades, assaja bombolles de sabó amb ajuda d’una pipa d’escuma de mar. No se’n surt. Per cada intent fallit, rebo una fuetada a l’espatlla que m’infligeix algun dels amants ocasionals que vaig tenir. La pell se’m desfà en llenques què, en caure a l’aigua, es dissolen, convertint-se en sofre. En agraïment, voldria enregistrar a la memòria les seves faccions, però tots tenen el rostre buit, com en un llenç en blanc.

Assumeixo el càstig. Expio així els pecats dels meus progenitors.

No necessito veure’m les nafres per saber que al seu lloc brolla alguna cosa. El germen, la petita tija..., la promesa de tenir les meves ales.

Faig mitja volta, endinsant-me (tan ràpid com m’ho permeten les xancletes) a l’espessor luxuriosa de l’illa. Tot just he començat a fer camí. Serà difícil, lent, dolorós.

Aquest, és el dia que jo faig trenta anys. Sempre el recordaré.


@ Joana, Martí, Srta. Tiquismiquis i Sergi G. Oset (juny 2013)
___________________________________________
 
   El versos que calia incloure són:

· Vicent Andrés Estellés
«Et besaria lentament» (Tot açó que ja no pot ser)
· Josep M.Fulquet
«És el dia que jo faig trenta anys que el matí es deixondeix» (Poema de setembre)
· Pere Quart
«Una nit de lluna plena» (Corrandes d’exili)
· Joan Vinyoli
«És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades» (Abans que neixi l’alba)

dilluns, 17 de setembre del 2012

HV 12/7:La bona veïna


El veïnat ja ho té això… Veïns que s’estimen, veïns que es vigilen, veïns xafarders, veïns cràpules… En fi, com el nostre veïnat (això de cràpula va per mi, tranquils, eh?). El quatre genets de l’escala 8 (el Monyofiné, la Srta. Tiquismiquis, el Puji i la Kweilan han bastit una historia de desigs i rencúnies. Així els ha quedat.
_____________________________


La bona veïna
           
Va apagar la televisió ràpidament i va deixar a mitges el “Sálvame”. Es va abraonar a la porta, la va obrir sigil·losament i encara va ser a temps de veure com el veí pujava cap a dalt. O a sa casa o a tocar-li els collons a algú altre. Va picar la porta del final del replanell. Obrí la seua veïna preferida (encara que ella no ho sabia, que n’era la preferida).

—Hola, bona nit –va dir ella amb la porta entreoberta, simulant timidesa.
—Hola. Si et dic que vinc a veure si tens sucre.. no t’ho creuràs, oi?
—No, però m’agrada que vingues i no tingues cap excusa…, què busques? Rotllo?
—No, ajuda, estic perdudet. M’han fet un encàrrec, he acceptat i ha arribat el termini i no he complit.
—I jo et puc ajudar? –li va dir ella mentre el feia entrar a dins,  seia al sofà, la bata s’entreobria i la cama quedava al descobert. Poc involuntàriament, val a dir.
—És que hi ha coses que no recorde, i d’altres que sí. Em senc com el Leonard al bar aquell diguent-li a Teddy: «La memòria pot canviar la forma d’una habitació i canviar el color d’un cotxe. Els records desvirtuen, són una interpretació, no un registre, i no importa si tens els fets.»
—No entenc què pinte jo en tot això, la veritat...

El xicot va agafar el llibre que portava a les mans que ella no l’havia vist. Li va assenyalar una pàgina amb el seu nom al principi d’un relat, junt al seu.

—Tu i jo ja ho hem fet junts!
—Vaja… em senc com Trinity, provant a manipular-te i essent descoberta.
—En eixa pel·lícula no era Trinity! –va contestar ell.
—No però quan ella feia el paper de Trinity m’agradava més, es tirava al protagonista –mentre acabava la frase va obrir les cames i la bata es va escórrer deixant el coulotte a la vista.

Ell s’hi va acostar mentre notava un lleu batec a l’entrecuix.

—Quiet fiera! No t’acostis que ja veig per on vas... Ja fa temps que vam enterrar els nostres pecats i vam rentar les nostres consciències. No voldràs pas que tot torni a començar, oi? Li vols tornar donar arguments a l’Enriqueta?
—No. Sí, bé no ho sé, no. Tot allò ja va quedar enrere, tot i que mai no...
—Calla, calla..., et penses que una és de pedra? Va, si l’atzar ens ha tornat a unir anem per feina... Digues,  què tens?

En el moment que ell es treia de la butxaca un paper plegat es va sentir un terrabastall a l’escala. Es van fondre els ploms i tot va quedar a les fosques.  Escala amunt pujava un tuf a socarrim, una mena de barreja entre plomes cremades i pólvora, juntament amb les veus de la resta del veïnat: Que ha passat? Algú ha pres mal? A què fa olor? Qui li ha calat foc a l’escala? Ai, ai, ai...! Foc, foc, foc...! Uns gemecs es van imposar a l’esglai general.

En sentir l’alarma es van mirar i van arrencar escales avall. En arribar al tercer es van trobar l’Enriqueta que els mirava amb ulls goluts, imaginant les mil calúmnies que podia escampar sobre aquella parelleta de veïns: a la perruqueria, al forn, a la fruiteria..., per tot el barri. Podria iniciar de nou el que no va aconseguir uns anys enrere... Ell se la va mirar i li encertà els pensaments.

—Va, dona Enriqueta, deixi’s de pensar rucades i baixi cap al carrer, no veu el fum?
—No!  No puc deixar el “Perico”—i va entrar dins de casa...
—Però dona!, no veu que hi ha perill?

La noia el va estirar pel braç

– Deixa-la. No es mereix cap ajuda!

Ell ja havia començat a tirar escales avall, però tot i que l’Enriqueta era una mala puta, la seva consciència rentada per pecats enterrats no li permetia deixar-la allí, així que va girar cua.

—Tu vés cap al carrer —li va dir—, de seguida baixo.

Ella va insinuar una protesta que ell ja no va sentir. En entrar al pis de la vella, era evident que el ferum de socarrimat que s’escampava per tota l’escala sortia d’allí dins.

L’Enriqueta era al fons del pis, al menjador, mirant de despenjar la gàbia del “Perico”. A mig passadís, de la porta de la cuina, en sortia una fumera densa i negra. Va avançar estossegant, va apartar la xafardera i va despenjar la gàbia.

—Vinga, espavili’s! –va etzibar-li—, i agafant-la pel bracet la va arrossegar passadís enllà.

Però era massa tard. La fumera era massa densa i ja no podien passar. Van tornar enrere, va tancar la porta del menjador per evitar que el corrent d’aire alimentés el foc i van  obrir el finestral del balcó per demanar auxili. Des de baix, la veïna—l’amiga, l’amant—, se’ls mirava amb ulls preocupats. Els bombers no havien arribat encara i l’escapatòria es mostrava cada cop més complicada. Desesperat, i mirant-se de fit a fit, va recordar el motiu del seu retrobament, feia només una estona, i va allargar la mà cap a la butxaca buscant aquell tros de paper. El va desplegar, i va llegir:

—A Austràlia sí que es viu bé...allà hi ha curro, aquí no; allà folles, aquí no.

Va notar uns ulls al clatell, i en girar-se es va trobar l’Enriqueta, maldant per llegir la nota des de darrera del seu cos.

—Què? –va dir la cotilla amb un deix de burla– planejàveu escapar-vos a Austràlia, oi, colomins enamorats?

Eren allà, a punt de morir socarrimats per culpa seva i del puto “Perico”, i encara era capaç de fer mal amb la seva cantarella. A ell se li va encendre el pit. Amb la cara vermella i els ulls injectats de sang, en ple atac de ràbia inconscient, va agafar l’Enriqueta per les espatlles, la va empènyer cap al balcó, i la va trabucar per sobre la barana, fent-la caure al buit.

Mentre l’Enriqueta queia i se sentien els seus xiscles d’horror, ell va notar una fiblada de plaer i un alleugeriment com mai a la vida. Però el fum el va fer estossegar i el va tornar a la realitat. Què li havia passat a la vella fastigosa? Hauria mort? S’hauria quedat l’escala sense la xafardera oficial? Va guaitar cap al carrer en part per la curiositat i en part per la fumera que no el deixava respirar i va veure gent que envoltava l’Enriqueta, atenta a les seves explicacions.

—Eh!!! Que el que s’està cremant sóc jo! –va cridar, exigint el protagonisme al que es creia que tenia dret.

Però els ulls dels espectadors es clavaven en ell com si li retraguessin alguna cosa mal feta. Fins i tot els d’un drapaire, que estava més pendent de les burilles del públic improvisat que del mateix foc. Tota la multitud, i la seva amant també, el miraven com si fos ell el culpable de tot.

Va entreveure que l’Enriqueta parlava a dures penes  i es queixava d’una cama. Alhora, l’assenyalava amb un dit culpable i amenaçador.

—Què passa? Si no l’hagués tirat s’hagués asfixiat... Em déus la vida, cabrona!  I els bombers, què? on coi són?–va reclamar, pensant que la millor defensa era un bon atac.

La sirena dels bombers va treure tensió a la situació. Va sentir-se l’heroi de la pel·lícula quan els bombers el van rescatar del balcó i el van baixar fins al carrer.

—Què fantàstica que és la gent!  —pensava, ja  que els que feia un moment l’havien odiat, ara l’aplaudien. Però se sentia tan eufòric i tan satisfet que es va atansar a la seva amant que, conscient de les càmeres de televisió que l’estaven enfocant, s’havia obert la bata de forma atrevida i insinuant.

—Aquest tros de dona ha de ser  per a mi –es va dir exultant.

Possessiu com era, la va abraçar; però ella, que ja  somniava en un futur d’actriu de cinema, li va deixar anar en mig de tothom:

—Mira, noi, prefereixo ser la seva puta que la teva muller.

Ell va mirar allà, on ella assenyalava amb el dit, i va veure el vell drapaire que somreia ensenyant unes dents negres i corcades.

—Tot per culpa de l’Enriqueta! —va pensar rabiós, mentre aixecava els ulls a veure on estava la “bona” veïna.  Amb el cos descontrolat per l’odi va caminar cap a ella.  “Les feines que es comencen, s’han d’acabar”, es va dir per dins.

I ell, de ben segur, que no deixaria res a mitges.

© Monyofiné, Srta. Mikis, Puji i Kweilan (agost 2012)


_____________________

LES FRASES QUE CALIA COL·LOCAR, EREN:

«En Austràlia sí que és viu bé...allà hi ha curro, aquí no; allà folles, aquí no".
(Javier Bardem)
Els dilluns al sol

«La memòria pot canviar la forma d’una habitació i canviar el color d’un cotxe. Els records desvirtuen, són una interpretació, no un registre, i no importa si tens els fets.»
(Guy Pearce)
Memento

«Prefereixo ser la seva puta que la teva muller.»
(Kate Winslet)
Titanic

«Vam enterrar els nostres pecats. Van rentar les nostres consciències.»
(Sean Penn)



dijous, 19 de gener del 2012

HV 10/6:Cercles viciosos


És un relat de lligams encesos, de dos a dos, amb relacions creuades. Tres dones i un home. Com són els autors: Robertinhos, Srta. Tiquismiquis, Arare i Llum de dona. L'amor i la venjança. El desig i la necessitat. Els diners i la generositat. Una història en cercles que es conecten entre si. Amb desenllaç fatal. Vigileu amb qui us jugueu els quartos...

_____________________

Cercles viciosos

No s’ho podia creure. Quan havia obert el paquet que l’agència de missatgeria li havia dut al domicili, mai s’hauria pogut imaginar això.

Era una reproducció del quadre de William-Adolphe Bouguereau, Biblis, de 1884, amb una nota al darrera d’una cal•ligrafia coneguda, “T’estimo. T’espero a la 269, com sempre. Tere”. Per sort, l’agència de transports havia vingut de 10 a 12 del matí, l’únic moment del dia en que està sol a casa. La Lola, la seva dona, havia anat a fer-se les cures habituals a l’ambulatori.

En Pasqual estava amb la Lola des que es van conèixer a la Festa Major de Llavaneres, l’any 1961. Es van casar de seguida que van poder i, més o menys, sempre li havia estat fidel i l’havia estimada. Alguna “distracció” havia hagut de tant en tant amb les secretàries i les companyes de feina, però mai res de seriós. Sabia del cert que la dona amb qui volia compartir la vida era la Lola. Però amb la Tere va ser diferent.

La va conèixer en una exposició art que organitzava el seu amic pintor De la Torre, a la galeria que tenia al carrer València. Justament contemplant la imatge de la dona desesperada de Biblis. «Una altra dona que ha descobert que els homes sols ens estimeu pel sexe.» Aquesta va ser la primera frase que la Tere li va dirigir aquell dia. Des d’aquella tarda del 1982, ell i la Tere s’havien anat veient setmanalment a l’habitació 269 de l’Hotel Palace de Barcelona, fins que a mitjans dels 90, la Tere li va dir que havia de triar: o ella o la seva dona, la Lola.

Al mateix instant que en Pasqual obria el paquet, la Lola penjava el telèfon mòbil. La trucada no li havia sobtat. La revista que tenia a les mans estava oberta per una pàgina plena de frases celebres i efemèrides. Al centre la imatge de Gandhi pregonava “L’amor és tot allò que dura el temps exacte per a què sigui inoblidable”. La veu que acabava d’escoltar i les paraules que acabava de llegir la van traslladar aquell estiu del 1989 quan va conèixer la Teresa. Aquell mes, en Pasqual es va quedar a Barcelona fent de “rodriguez”, i ella se’n va anar a passar un mes a Canet de Mar amb les criatures. Ella preveia uns dies avorrits, plens de sorra i sol, elements que detestava profundament; però un conegut els deixava la casa i no eren temps per anar malversant. Calia aprofitar l’oferiment.

Un dia a la platja va conèixer la Teresa. Van fer amistat de seguida. La Teresa entenia tots els ets i uts del seu matrimoni, corromput per la rutina, els nens, la feina, les petites infidelitats,... malgrat que en Pasqual creia que la seva dona no notava. Durant aquelles setmanes es van acostumar a dinar o sopar plegades, i a petar la xerrada, tot sovint, quan els nens dormien. Una nit, que havien begut una mica més del compte, la Lola es va acostar a la Teresa i la va besar als llavis...

Durant els caps de setmana, després que en Pasqual arribés divendres a la nit, deixaven de veure’s; però la Lola pensava en la Teresa tot el dia. I els dies es feien llargs i tediosos. El marit la notava estranya, però no preguntava res : creia que estava molesta per haver d’estar sola aquell estiu amb els nens tot el dia. Ella mai no li va parlar de la Teresa. Aquell estiu va ser el més inoblidable de la seva vida, l’estiu que va estimar de debò.

                                                                             *   *   *

Mentrestant, a l’altra punta de la ciutat una dona es mirava al mirall. No tenia ben clar si el que acabava de fer sortiria bé. Però les instruccions de la carta que havia rebut eren clares i precises. No tenia altra sortida. Damunt la taula hi havia un rebut de conformitat de lliurament d’un quadre i un mòbil vermell. L’engranatge ja estava en marxa. Ella no podia ja fer res. Li va venir a la memòria aquell llibre que havia llegit, no feia tants anys, a París. Les liaisons dangereuses. Sempre s'havia negat a anar a veure la pel•lícula, perquè si alguna vegada s'havia deixat enredar amb allò de "no tots els llibres són millors que la pel•lícula, de vegades te'n faries creus, el resultat del guió pot arribar a fer-li mil voltes al llibre", havia acabat emprenyant-se com una mona. No era cert. El llibre sempre és millor i punt.

Ben mirat, tot aquell afer que ara tenia entre mans, ja ho era, com una liaison dangereuse. Hi ha amistats que són perilloses. Ho podia corroborar amb la seva pròpia experiència. Qui li havia manat, a ella, una infermera tranquil•la que no es ficava mai amb ningú, caure en aquell embolic a tres? Ningú. El Pasqual s'havia enconyat amb ella i en una nit d'aquelles d'intimitats i confessions li ho havia explicat tot. Sentint-se eròticament perversa, es va oferir a ajudar-lo. Potser era l'única manera de conservar en Pasqual, un home molt més gran que ella, però amb aquell atractiu tan potent que la va estovar — estovar o endurir?— per dintre. "Laia, això és el que hi ha", es digué. Es mirà per darrera vegada al mirall, s'arreglà els cabells castanys amb els dits i es dedicà una seductora mirada a sí mateixa. Agafà el rebut i el mòbil, i sortí.

                                                                           *   *   *

A l’hospital, la Lola, estirada a la llitera, en una sala aïllada, observava atentament com baixava cada gota de l'odiat medicament que, en teoria, li havia de pal•liar el càncer que se li havia detectat feia poc. Encara s'hi havia d'enfrontar dues vegades més, abans de passar per la radioteràpia. Tot plegat, era massa dur. Era un càstig diví per l'engany a què durant tant temps havia sotmès en Pasqual? Tancà els ulls i intentà pensar en les seves vetllades íntimes amb la Teresa. Com sempre, li vingué a la memòria la seva primera discussió amb ella, realment per una fotesa.

—Tere, la meva Tere...
—Mai més no em diguis Tere!- li digué, secament- Per tu sóc la Teresa. Ho entens?

Per què té sempre tan present aquella discussió, si al capdavall no va tenir cap importància?

La Lola havia pensat que els pitjors dies de la seva vida havien estat aquells en què no tenia la companyia d'en Pasqual ni tampoc la de la Teresa... Tantes tardes sentint-se sola, sobre tot des que els nanos havien crescut i ja no la necessitaven... No. Els pitjors dies que havia de passar eren, sens dubte, els que està passant en aquests moments... Ara ja li començava a arribar la nàusea per efecte de la medicació. En aquell moment, uns  infermera la va traure del seus pensaments. Estranyament somrient, va entrar al l’habitació. “Hola. Em dic Laia”.

La Laia tenia una doble vida. De dia treballava a l’hospital de referència de la ciutat. I de nit es guanyava un sobresou darrere la barra del club més antic de la ciutat. Allà hi va conèixer homes que es dedicaven als negocis de risc, és a dir, mafiosos; però també homes com en Pasqual que nedaven entre dues aigües —o tres— sense saber ben bé on es ficaven…

La Laia feia anys que era coordinadora de la planta d’oncologia. Controlava els protocols de la quimioteràpia i escoltava la vida dissortada dels pacients. Ella hi tenia la mà trencada en això d’escoltar; tant de dia com de nit. De fet escoltava i se n’assabentava de moltes coses. Quan la Laia va entrava a l’habitació de la Lola, estrenava el torn i els seus cabells es bellugaven deixant un rastre de perfum suau.

La Lola estava groga, pàl•lida i amb nàusees. Tenia fins i tot una suor freda. Aquesta fila no li va agradar gens a la Laia, que amb els seus dots professionals li va posar un primperan endovenós i se’n va anar a buscar el metge de guàrdia.
Pel passadís es va creuar amb en Pasqual —què hi feia allí?— que a corre-cuita, atabalat,  s’esmunyia escales avall i, gairebé, se li llença al damunt.

—La teva dona s’està morint —li va etzibar la Laia.

Es coneixien?

En Pasqual no la va escoltar i va continuar baixant els graons de dos en dos, fins al carrer.

Ell havia d’anar a trobar-se amb la Tere a l’hotel. Ara ho tenia clar.

“Hores d’ara la Tere ja estaria fent malves”, va pensar la Laia, somrient, per sota el nas mentre veia en Pasqual fugir. La seva feina donava fruits.

La Laia sabia que a la Lola li quedaven hores de vida i en Pascual heretaria una picossada , pel que li havia explicat. El contacte que la Laia tenia a l’hotel Palace ja devia haver fet el que li havia encomanat. Un somnífer a la copa de cava que sempre l’hi tenia a punt, i “l’accident” posterior, faria creure a tothom que la Tere s’hauria suïcidat.

El pla de la Laia era simple: en Pascual, tot sol, sense les seves “dues dones” cauria rendit als braços d’una joguina  jove i flamant com ella.  Estaria encegat pels milions que la seva Lola li hauria deixat en constatar que la seva malaltia era irreversible. La Lola entenia que els diners havien de ser per ell: qui, si no, podria cuidar els seus fills millor que son pare, malgrat emportar-se l’amor secret de la Teresa a la tomba? Esperitat, en Pascual no va ser a temps d’aturar-se davant l’ambulància que arribava amb les llums i la sirena encegant-li el pas i que el va deixar estabornit al terra.

A l’hotel, inconscient, la Tere lluitava entre la vida i la mort…

A l’habitació de l’hospital, la Lola agonitzava…

A la falda del llit reposava un poemari obert, un regal de la seva Teresa.

Allà

On neix un riu
Allà on el tèrbol, sota el tou de l’herba
- un parrup d’esgarrifances
El mot-toc ungleja al llindar de l’ofrena

On bat l’esglai del ossos
Allà on el silenci és festeig, barca i ona,
- un tremolor de tudó femella
els dits-enginy palpegen abans de l’alba

On (en)vesteix la flama
Allà on cova el llamp i s’encén la bo(t)ja
- una claror de senda novella
La serp-sigil miralleja al replanell de l’escàndol


© Robertinhos, Srta. Tiquismiquis, Arare i Llum de dona (gener 2012)

dimarts, 11 d’octubre del 2011

HV 9/6: Lerena i Hargis

Per fi! Allò que començà un calorós estiu, ha acabat en una calorosa tardor! Amb aquest relat, donem per tancada la Novena Tongada de les Històries veïnals. I aquest també és un relat calorós, o calent, si filem prim. Les plomes de quatre veïns i un veí del replà s'han unit per confegir un relat de convivència veïnal. Lerena i Hargis són les veïnes que tot veidedalt voldria tenir al replà, perquè enganyar-nos...Però deixem que la història flueixi per ella sola. El principi del relat està extret del conte"La desaparició de Lerena i Hargis" de Pere Calders, del llibre Demà a les tres de la matinada, Ed. 62, col. El Cangur 28 Barcelona, 2001

I els culpables de tot l'enrenou del replà han estat la Srta. Tiquismiquis, la Vida (que era està descansant), elveidedalt, la Cèlia i la Yáiza. Quatre joies i un tanoca.

_______________________

Lerena i Hargis


“Mulford , l’americà del tercer pis, va entrar a la meva cambra esbotzant el pany de la porta. Estava esgarrifat i duia els cabells al vent, a desgrat que no hi havia ni un alè d’aire.
—Apresseu-vos -digué-. Ha passat alguna cosa terrible a casa de Lerana i Hargis!
Lerena i Hargis eren dues noies estudiantes. Enamoraven tothom només de veure-les, i molt homes que eren serens i d’inclinacions domèstiques s’havien donat a la mort per elles. Vaig incorporar-me al llit.
—Què és el que passa tan terrible?
—S’han sentit crits –em respongué Mulford-. Crits i cops de cap per les parets. I a més, no obren la porta, ni aquesta cedeix de cap manera!
—Això no és pas tan terrible, home  – m’agrada puntualitzar les coses i definir-les tan com les veig.- Això és desconcertant i prou.”


No era el primer cop que en Mulford irrompia d’aquella manera a la meva habitació pres d’un atac de pànic sobtat. No havia aconseguit mai que em confessés el motiu, tot i que moltes nits després de passar força estona entre copes al bar de la cantonada, maleïa i balbotejava històries estranyes. Em va sorprendre, aquest cop sí, l’absència de cap  aroma etílic emanant del seu alè.

—Va Mulford, segurament les noies han sortit de festa i han tornat a casa amb alguna de les seves conquestes –li vaig dir en to tranquil·litzador. Ell em va mirar fixament i al cap d’uns segons va dir. –No ho crec, les conec, aquest cop és diferent..., només espero que...

Unes veus van interrompre les seves paraules. Vaig suposar que els veïns havien escoltat els crits i el terrabastall. En sortir al replà la meitat de l’escala ens esperava, cadascú amb les seves peculiaritats.

En Mulford no parava de moure’s passant la mà pels seus cabells, mirant escales amunt, tot neguitós. Les velletes bessones del segon —del tot idèntiques per cert: mirar-les era com un dejavú constant—, parlaven a l’hora; la Sra. Ribalta, tota digna, intentava que el seu germà Felip no sortís de casa per impedir que la resta veiéssim que duia les cames a mig depilar i les puntes del  negligé vermell que li sortien sota la jaqueta; i el Sr. Pasaret, l’exsereno, obsessionat en tancar amb clau i forrellat la porta principal de l’edifici i que més d’un cop havia impedit, involuntàriament,  l’entrada i sortida dels veïns, ja que només ell en tenia la clau mestra, també estava palplantat al replà. Per sort la resta de veïns no havien sortit i ja fèiem tots prou enrenou.

No ens posàvem d’acord, no paràvem de discutir, però finalment vam decidir cridar al Sr. Paulí, el porter de la finca, vivia com un miserable ja que no gastava ni un ral. Va pujar remugant perquè l’havien tret del llit en aquelles hores intempestives, però duia una caixa d’eines amb els estris necessaris per forçar la porta, si calia. Quan ja estàvem al davant, es va sentir un udol llarg i esgarrifós que ens va deixar a tots glaçats. En Mulford ens va treure de la nostra paràlisi sortint corrents escales avall cridant “No pot ser, no pot ser, un altre cop no...!”

La reacció de Mulford no deixava de ser un pèl còmica, com la fugida imprevisible d’un infant aterrit davant una situació inofensiva, però el cert era que els udols continuaven i, a poc a poc, ens havien encomanat la inquietud. Paràrem l’orella a la porta de les veïnes i, efectivament, el soroll venia d’allà dins. Immediatament tornàrem sentir-se cops i enrenous, i ara érem tots els que els sentíem. Les velles bessones del segon començaren a tremolar al mateix temps. “No trobau que... -començà a dir una- hauríem de telefonar la policia” acabà l’altra. “O als bombers.” –afegí el Sr. Pasaret, més tranquil que la resta. Hi va haver moments d’indecisió. Em vaig adonar que tots vam fer una passa enrere, com si l’únic que volguéssim fer fos partir escales avall tal com havia fet el covardia d’en Mulford. Jo començava a estar nerviós de debò. La situació, certament, era desconcertant, però a mesura que els udols creixien en intensitat també es feia potencialment perillosa, com a mínim dins les nostres especulacions. Em vingueren al cap un seguit d’imatges esgarrifoses mentre tots continuaven suposant. El Sr. Paulí movia la caixa d’eines sense adonar-se’n i el dringar feia la situació encara més expectant. Quan no vaig poder més vaig cridar: “Escoltau, obrim la porta, som molts, hem de veure què passa. Segur que la veritat no serà pitjor del que imaginam...”.

Però m’equivocava: quan obrírem la porta, després d’una bona estona de picar el pany i sense que els udols deixassin de sentir-se, una pudor agre ens va colpejar la cara primer, després l’udol tamissat per les parets i la porta es va fer encara més evident mentre veiem la cambra tota desbaratada i finalment –tot això en uns segons- una ombra passà com una exhalació escales avall. No era un home ni un animal, no sé ben bé què era. Feia pudor, això sí, ho record perfectament, una olor com de ésser derrotat, de clavagueram, de semen sec, de violència. Les velles bessones cridaren amb les seves veuetes agudes en una escala combinada de notes que convertí l’esgarrifança en una melodia de suspens. La Sra. Ribalta perdé la dignitat i caigué a terra pressa d’un atac d’histèria mentre el seu germà mig transvestit li feia aire amb la jaqueta.  El porter va amollar un sonor: “Cony!” i el Sr. Pasaret, amb els ulls oberts com un mussol cercava els meus, tot desconcertat. Jo estava tan paralitzat que ni havia tingut esma de mirar ni dintre la casa ni pel forat de l’escala, a veure cap on havia partit aquella ombra. De sobte, vam sentir un altre soroll: un lament dèbil, gairebé sense força. Vaig reconèixer en ell la veu de la Lerena...

Vaig córrer cap a l’interior del pis. Vaig imaginar que en Mulfrod veuria l’ésser que baixava escales avall i potser, l’aturaria. O ens explicaria què era realment allò que havia sortit del no-res. Ara, l’important eren les dues noies. Havia estat en alguna ocasió a casa seva i sabia la disposició del pis, igual que el meu. Vaig suposar que la Lerena seria a la seva cambra. Hi era. Mig nua, abillada tan sols amb unes calces blanques; arraulida, feta un monyó amb el llençol i el coixí entortolligats, abraçant-los. Tenia el cabell negre i llarg, esbullat sobre el seu rostre i no parava de somicar inintel·ligiblement. “Cony!”, vaig sentir rere meu. No sabia si l’exclamació del porter era per l’escena que se’ns oferia o pel cos escultòric de la Lerena. Li vaig tustar l’espatlla mentre amb l’altre mà li enretirava els cabells que li cobrien el rostre. “Lerena? Què ha passat? Em sents...?” Semblava realment en un estat catatònic. “Vagin a veure si troben l‘altra noia, la Hargis. Potser és a l’habitació del costat”, vaig dir al porter i al Sr. Paseret que s’afegia al nostre grup en aquell moment. Mentre sortien a la recerca de la companya de pis,  vaig incorporar la Lerena sobre el llit, per veure si duia cap ferida i li retornava el senderi. Li tenia el mentó agafat amb la mà i li colpejava quedament les galtes. “Lerena, Lerena, sóc en Bernat, el veí del segon... Em coneixes? Què ha passat aquí? Estàs bé?” En un moment donat em va fitar com si en aquell precís instant despertés d’un llarg son i s’adonés de la meva presència. Va obrir el ulls. Em va agafar les espatlles i va deixar caure el llençol que encara li cobria el cos. Semblava que em volia dir alguna cosa. Em va agafar el clatell i m’apropà al seu rostre. Aquella no era una situació per a les confidències però talment semblava que m’anés a fer un petó. Veient el seus pits ferms i turgents vaig tenir una erecció immediata. Sé que no era el moment adequat; però els homes som així, què hi farem!, i vaig tenir un desig irrefrenable de magrejar-la allà mateix. Just en aquell instant es va sentir un crit esgarrifós que em va fer girar de cop. “M’ha mossegat! La mala puta m’ha mossegat!” Era el porter que sortia esperitat de l’habitació del costat amb la mà al coll. Mentre s’agafava al marc de la porta de l’habitació on érem, em mirava de fit a fit amb els ulls esporuguits i em mostrava una mà, ensangonada. “Anem! És boja!” El Sr. Paseret l’empenyia rere seu, estalonant-lo. Sentia a les velles bessones que tornaven a xisclar a l’entrada del pis.

Vaig tornar a mirar la Lerena que em fitava amb un posat felí. Tenia els ulls injectats d’un roig intens i esbossava un somrís diria, pel cap baix, lasciu. Em vaig adonar en aquell moment que li havien crescut enormement els ullals i semblava disposada a saltar sobre meu. En fer-me enrere de l’ensurt vaig trabucar amb el llençol i vaig caure a terra, d’esquena, llarg com sóc, enduent-me pel davant la làmpada de peu  i un prestatge ple de llibres que em van caure damunt. Encara vaig tenir temps d’entrellucar un llom: Crim i càstig, del Tolstoi. Potser era un premonició? Sentia rere meu els crits histèrics de les veïnes i els renecs guturals del porter. “Hostia puta! Quin mal!” En voler-me aixecar vaig veure que tenia darrere meu la Hardis, que s’estava vestida, més aviat, despullada, com la seva acòlita de pis; amb un tanga granat i el pitram enlaire. Des de terra veia aquelles cames quilomètriques que m’és d’un cop havia somiat poder resseguir amb la llengua fins l’engonal, quan la veia pujar els graons del replà. I li regalimava un fil de sang de dins els llavis. Si algú ens hagués fet una fotografia en aquella tessitura, semblaria extreta talment d’un fotograma de qualsevol pel·lícula pseudoeròtica de terror de sèrie B, amb un jove incaut (jo) a punt de caure sota les urpes de dues vampiresses luxurioses (la Lerena i la Hardis).  Com que imaginava que el paper que em tocaria fer  en aquell ménage a trois de sang i fetge (i mira que hauria donat el que fos per estar amb aquelles deesses en una altra situació),  seria del tot galdós, no vaig saber dir res més que un tímid:

—Noies..., i si ho deixem per un altre dia?

Vaig tancar els ulls, donant-me per perdut. La Lerena em tirava de la cintura amunt i la Hardis m’agafava per les aixelles. Diria que anava a pixar-me al damunt del pànic que em corprenia en aquell instant. Dempeus, com un sandvitx entre les dues valquíries, notava que se’m clavaven els mugrons erectes d’una i altra entre pit i espatlla.  Quan m’encomanava a santa Rita, patrona dels impossibles, un veu rogallosa i potent sonà darrere nostre amb autoritat:

 —Tothom quiet! Policia!

Vaig sentir un espetec. No vaig saber distingir si el soroll eren dos trets o dues queixalades a la meva vena jugular.                                                                 

Vaig caure de genolls a terra. En dècimes de segon em va passar tota la meva vida per davant, la meva dona i totes les amants que he tingut. I un poema de Marc Eiximenis que em passava pel cap de forma compulsiva:
“Mentre el sol s’anava ponent
uns llavis
llepaven d’altres llavis
i mugrons de seda
i somiaven vides vermelles
i trencaven pells
d’idees fosques.
Una era rossa i l’altra morena.”

Sabia que ho tenia tot perdut, que m’havia deixat endur per Muldorf i per aquestes idees humanes de fer el bé al pròxim i no ho havia d’haver fet, il·lús de mi! És clar que ajudar la Lerena i la Hardis és més que ajudar el pròxim, és un plaer indescriptible!
I vaig acceptar l’esdevenir irremeiablement. També recordo que vaig caure endavant empassant-me les lloses del terra i perdent el coneixement per uns moments. En obrir els ulls vaig adonar-me que em sortia un bon doll de sang i que m’havia trencat el nas pel cop que m’havia donat i pel dolor que sentia. La Lerena s’hi va apropar per comprovar-ho i jo vaig tancar els ulls novament: “... uns llavis llepaven...”. El poema em calmava però el dolor i la por em feien tremolar de valent.
Què més em podia passar? Sabia què em passaria mentre sentia com reien les dues noies mentre els seus cossos s’arrapaven fortament al meu. 
—S’ho estan passant d’allò més bé –pensava jo amb els nervis a flor de pell.
—Et menjarem a mossegadetes... –reien elles.

De sobte es va disparar un flash i un paparazzi va sortir del fons de l’habitació. La meva dona era al seu costat.

—Moltes gràcies! –li deia al fotògraf— amb aquesta fotografia tinc el divorci assegurat.

No vaig tardar a sentir la veu de la meva dona rere seu:

—Us el podeu quedar noies, divertiu-vos tant com vulgueu, jo ja no el vull per res. En un any li he comptat set amants. Si es pensava que encara l’havia de compartir més després d’una nit boja amb dues vampiresses com vosaltres, va bé! Us el podeu confitar! Jo vull el divorci i la caseta de la platja!

I malgrat tot, jo continuava empalmat entre les dues noies que somreien i m’ensenyaven aquelles dents tan esmolades. Estaven completament nues i es llepaven els mugrons l’una a l’altra, sense cap tipus de vergonya, davant de Muldorf, del porter, del paparazzi, de la meva dona i de la resta de veïns.

De sobte, es van treure els ullals mentre somreien.

—S’ho estava empassant i tot –deia la Lerena.
—Com? Quina conya és aquesta? –va fer en Muldorf amb cara de pomes agres.
—Ja en tinc prou de tot plegat! –deia el porter, perquè a mi m’ha mossegat aquesta gata maula!
—Mmmm! Ohhhh! –deia jo mentre em llepaven la meva eina ara l’una i ara l’altra –no pare!
—És un porc fastigós –afegia la meva dona (o millor dit, la meva ja exdona) mentre els flaixos de la càmera no paraven de fer fotografies sense que m’afectés el més mínim. Ja parlaria més tard amb el meu advocat, ara per ara tenia una altra feia més interessant.
—Fins aquí em arribat! –va dir aleshores un dels policies. Ens volen explicar què passa aquí?
—Em vols explicar què et passa? –la veu del policia em ressonava al cap, amb un timbre més agut aquest cop–. Però Bernat, em vols dir què et passaaaa?

La meva dona em pessigava les galtes mentre allargant les vocals i alçant la veu mirava de fer-me retornar al món real. Però què hi feia allà? No acabava de decidir que ens divorciàvem? Què hi feia al llit?

—Home, ja era hora! Es pot saber què somiaves? Ja fa una bona estona que et remous al llit i gemegues, no sabria dir exactament... —dubta un moment—, no sabria dir si de plaer o d’angúnia.

Em vaig portar la mà al front. Vaig murmurar alguna cosa semblant a ‘mal de cap’ mentre intentava recapitular el que havia somiat. Un somni ben estrany, gore i excitant al mateix temps. Mulford irrompent a la meva habitació, tots els veïns a l’escala, les dues noies nues, sobtadament convertides en vampiresses... Vaig sentir un moviment al meu entrecuix quan recordava l’última escena del somni i vaig gemegar. Afortunadament per mi, la meva dona ho va interpretar com un gemec de dolor i es va aixecar, amb la seva camisa de dormir, aquella de l’estampat lleig, tapant-li el cos del coll als genolls.

—Vaig a buscar-te un got d’aigua i alguna cosa pel mal de cap —va fer amb un to de veu endormiscat. Jo vaig aprofitar per aclucar els ulls altre cop, sense poder evitar comparar la indumentària de la meva muller amb la que duien les noies al meu somni. Definitivament, res a veure. Em costava d’entendre com aquell somni tan esgarrifós encara em podia despertar alguna mena de plaer. Quan intentava tornar al meu cap la imatge d’aquells cossos pràcticament nus, al mateix temps que em portava la mà al paquet, pensant que amb una mica de sort encara podria animar la meva dona, es va sentir un terrabastall eixordador, seguit d’un crit d’espant de la meva dona.
En el temps que vaig trigar a incorporar-me, buscant a les palpentes les meves ulleres, es van sentir crits i veus provinents de l’escala. I de sobte, cops de porta molt insistents al nostre pis. Vaig sentir com la meva dona s’apropava a la porta del rebedor i mirava per l’espiera. Tot seguit el so de la porta obrint-se i la veu de la meva dona:

—Però Mulford! Què carai...?

L’americà del tercer pis va entrar a la meva habitació d’una revolada, sense esbotzar la porta que ja era oberta i em va cridar entre esbufecs:

—Apresseu-vos! Ha passat alguna cosa terrible a casa de Lerena i Hargis!
Desconcertat, me’l vaig mirar un moment, vaig mirar la meva dona que treia el cap des de darrere seu, vaig valorar l’angúnia i el plaer, i sense dir res em vaig posar les sabatilles i em vaig dirigir cap al replà.


©  Srta. Tiquismiquis, Vida, elveidedalt, Cèlia i  Yáiza (octubre 2011)

diumenge, 26 de desembre del 2010

HV 8/3: Com hi ha món!

Tres personatges lligats per un afer comercial. Un curiós relat bastit, construït i resolt amb mà mestra per Núria Aupí, en Monyofiné, la Srta. Tiquismiquis i la Khalina. Refieu-vos dels comercials i les iaies!
_______________________________________

Com hi ha món!


Miri, sí, sí, no s’estranyi del que li confessaré ara. Dona, no em miri amb aquesta cara de “i ara què li passa en aquesta”, ja sé que sóc gran, esparracada, arrugada i lletja, però com que som amigues, encara li ha de quedar una mica de paciència per aguantar amb bona cara que em sinceri amb vostè. No troba? I és que... bé, com li anava dient... què li deia...? Aquesta meva memòria sembla que tingui un interruptor. Noia, això de l’edat no perdona... Ah, sí!, em volia sincerar amb vostè. Què diu? Just, és el que li volia dir: sóc una mica sorda. Una mica,... i més, encara! I és com si l’orella esquerra hagués fugit. Per què em mira així? No se n’havia adonat? Ah!, que sí? Fa temps? Així no era cap secret? I jo que em pensava que havia dissimulat prou bé fins ara. Que si he fet res per solucionar-ho? Sí, dona, sí. Miri, vaig agafar el portàtil, em vaig asseure en un banc i vaig entrar al Twitter i..., que què? Ara que ja no tenim secrets, cridi una mica més si us plau... Ah, que no sap què és el Twitter? Que on és i per on s’hi entra? Que què vaig fer amb el Twitter? Dona,... és a internet, a la xarxa, és virtual,... Fa una cara ben estranya, altra vegada! Al Twitter, fer, de fet, no vaig fer gaire res. Vaig enviar dos tweets dient que m’havia tornat sorda de l’orella esquerra i que necessitava consells. I, sap?, em van respondre i aconsellar que m’untés l’orella amb una crema d’essències. Ja veu, quin panorama; de tant menjar cremes, ara me n’he de posar d’altres a l’orella. Com hi ha món! Que què...?

A la sucursal de GranCaixa, en Marc tenia la mirada perduda. Allò eren els remordiments? No ho havia sentit mai allò. És clar que mai havia fet el que venia de fer-li a la velleta aquella tan entranyable. En Marc no es llevava del cap l’Alícia, la seua supervisora a la sucursal. Li havien dit que havia de vendre abans de finalitzar la setmana l'últim paquet de 100.000 € de "bons super-plus" que prometien or si la borsa pujava. Sí, però... i si no pujava? Tot a la merda, doncs. No era un producte per a velletes entranyables a canvi de regalets, no, però... L’Alícia tornava de nou al seu cap: "Mira, Marc si aquesta setmana vens els bons, et convidaré a sopar; un sopar que no oblidaràs. Després, de postres, a ma casa et podràs menjar tot el que vulgues". La manera de mirar-li les faldilles i l'escot no li havia passat desapercebuda a l’Alícia. “A més, tens un portàtil per regalar a qui te’ls compre”.

En aquell moment en que el Marc estava pensarós, l’Alícia va entrar a l'oficina.

— On està el portàtil? —va preguntar.
— L'he regalat. I la maleta per dur-lo, també.
— Ah! Veig que t'has guanyat el sopar de hui. I com et sents?
— Com un Saippuakauppias que diria mon pare —va contestar en Marc amb la cara trista.
— I això què és?
—Un joc de paraules. Significa "venedor de sabó", en finès. Un palíndrom. El pots llegir d'ací cap allà i d'allà cap ací.

Era la seua manera de dir que la meua feina no era una manera honrada de guanyar-se la vida. Sols li queda el consol que aquesta nit isca bé la cosa.

En aquell moment, el telèfon mòbil d'Alícia va rebre un missatge. El va llegir mentre en Marc replegava. La borsa havia tancat amb un crash. La previsió era que no es començaria a recuperar fins passats tres trimestres. L’ànim de l’Alícia es va ennegrir. Aquell era el segon sms negatiu del dia. El primer deia que el pastís que havia encarregat no estaria a punt. A més havia de sopar amb l’impresentable del Marc, que sense un incentiu adequat no rutllava i no finalitzava els objectius del mes. Ja li ho van dir al curs de formació “cal vendre al client el que no vol i motivar al personal perquè doni al client el que vol l’empresa”. En Marc li pregunta melosament “Passa res?” “No” diu ella seca i distant, mentre pensa que després d’aquesta nit hi haurà un gran daltabaix al banc.

Surten, i mentre sopen, ell fa intents patètics de seducció desplegant el seu encant mentre ella s’avorreix i a poc a poc va pensant en la festa de la iaia, que sordeja i que vol el mateix maleït pastis que el dia que es va casar. L’Alícia sempre ha buscat l’aprovació d’una avia exigent i maniàtica, amb un excel·lent gust per tot, i més en matèria culinària.

Mentre el Marc l’afalagava, barrinava on trobar el que a la ciutat anomenaven “la filigrana”, un secret traspassat de generació en generació de la pastisseria més antiga de la ciutat, però que el darrer mestre pastisser —mort no feia gaire— no havia volgut transmetre als descendents, al·legant que no s’ocupaven correctament del negoci (i certament així era, ella mateixa havia tramitat els papers per estudiar la venda de l’empresa a una multinacional). Ara no sap on trobar el gust exacte i precís per no decepcionar l’àvia i, alhora, la resta de familiars. Se sent en el punt de mira... de nou.

—Alícia, vols postres? —. La veu del Marc la torna al confortable recó del petit restaurant on ell l’ha dut. La mira als ulls i decideix marxar, endur-se’l a casa i ofegar les penes amb el seu cos.

En arribar al cotxe es besen per primer cop. El trajecte és curt. L’ascensor els dóna una nova oportunitat d’explorar-se els cossos, encara que ella, entre petó i petó, li ve al cap que hi ha quelcom que se li escapa, que no aconsegueix recordar. Arriben amb pis amb preses contingudes. Entre bromes, es van traient la roba pel passadís. En arribar al final, dues maletes palplantades al bell mig, quasi els fan caure per terra. L’Alícia s’atura en sec. L’avia arribava avui. Ara ho recorda! Al fons del pis se sent una veu: “Alícia, maca, que ha has arribat?” En Marc es queda corglaçat. Ella també. Tots dos miren una maleta negre que hi ha damunt la taula i el reconeixen: el portàtil. L’Alícia es mira el Marc amb retret dient-li: “Has arruïnat la meva família”. Una velleta entranyable entra a l’estança. En Marc la reconeix.

Quina manera de donar la nota!, pensa en Marc mentre intenta posar-se els pantalons, calçotets avall i tot trempat, davant l’àvia de l’Alícia, que és sorda però no cega. Vol anar tant ràpid que posa els dos peus al mateix camal i cau a terra. Allò encara és més ridícul! Com proposar ara a l’Alícia anar a qualsevol meublé per seguir amb la feina començada? I aquella trempera que no baixava... Per què està tan bona l’Alícia?

L’Alícia es corda els sostenidors mentre fa dos petons a l’àvia. Grrrr. Qui li diria que es posés crema d’avellana a l’orella? Estúpida vella! Sempre amb manies, sempre exigent! A la merda “la filigrana”! Li compraria una ensaïmada de Mallorca que és on havia anat de viatge de noces!

Es maleïa interiorment per tot plegat. Aquella merda de feina al banc l’obligava a fer veritables barbaritats. Tot valia per complir els objectius i cobrar els incentius. Valia la pena enganyar als clients, encara que els arruïnés? Valia fotre’s al llit amb imbècils com en Marc? I ara, per aquesta regla de tres, havien arruïnat la seva àvia! De fet no l’importava gaire l’àvia: el que li fotia més era quedar-se sense herència, i haver de seguir tota la vida en aquell banc. Era una venedora de mentides!

La senyora Rosa està una mica sorpresa amb l’arribada de l’Alícia i aquell amable xicot de GranCaixa que l’havia atès feia unes hores. Ella que estava capficada xatejant amb el seu portàtil nou.

—Bon dia reina, i companyia! No voldria ser molèstia. Aneu a l’habitació, i no patiu per mi, que sordejo! Ah, i si truquen a la porta no es preocupeu, que ara vindrà l’Enric, un amic meu del twitter – va dir la Rosa fent-se la moderna.
—Àvia??? – l’Alícia no podia creure’s el que sentia. No tenia ganes de fer res amb el bavós d’en Marc. Però pensar amb la seva àvia portant amiguets a casa li regirava l’estómac.
—Què passa nena? Va, seguiu i divertiu-vos, que demà us espera un bon dia al banc! L’Enric diu que hi ha hagut un crack a la Borsa. Sort que ell m’ha recol·locat els bons super-plus que m’ha endossat fa poc aquest noi! —va dir la Rosa, senyalant el Marc.

En Marc estira l’Alícia cap a l’habitació.

I ella, més alleugida, es deixa portar...


© Núria Aupí, Monyofiné, Srta. Tiquismiquis i Khalina (desembre 2010)