Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vullunfestuc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vullunfestuc. Mostrar tots els missatges

dilluns, 27 de desembre del 2010

HV 8/4: Cita a l'àtic o Sexe amb palíndroms

Això de la llengua dóna per molt. La que tenim humida i la de parlar. Si a més la noia protagonista té algun bloqueig mental amb el sexe i el ciberespai és la seva sortida, ja us podeu imaginar per on aniran els trets. O no. El cert és que el relat ha estat original i molt ben resolt per Josep Braut, Clint, Carme Rosanas i Vullunfestuc. Felicitats veïns! Ja sabem que Blogville és "L'edifici fidel". Hi passa de tot.
__________________

Cita a l'atic


Havia estat estudiant durant més de dues hores i tenia la sensació que els ulls li caurien a l'alçada dels genolls. Pel pati veïnal pujava el so d'una cançó de Dire Straits. Era la part positiva de viure sobre un meublé. La dolenta era creuar-se amb els clients, tot i que amb el temps s'havia acostumat a la seva presència. Al cap i a la fi, la majoria d'ells acotaven el cap i, maldestres, es tapaven la cara per nos ser reconeguts. Tot i així sempre hi havia el barrut que se la mirava barroer.  Fins i tot algú se li havia atansat demanant-li un servei. Però això també li ho havien demanat a la universitat i allà no hi havia excusa d'error. Amb el temps havia aprés que els barruts acostumaven a venir cap al vespre-nit, mentre els que no volien fer-se notar ho feien a hores perdudes, sobretot al matí i al migdia.

Es va aixecar per beure un got d'aigua i s'abocà a la finestra del pati. Allí veié una de les noies del prostíbul en rigorós uniforme de roba interior: tanga groc de puntes i sostenidor a joc de dues talles per sota del necessari que feien que els pits li sobreeixissin i donaven la impressió d'haver de fer esclatar la peça. Estava deixant uns llençols fets servir a l'enorme cistella de roba bruta. Coneixia la noia en qüestió. De fet, coincidien a la facultat a classe de lògica, però mai no havien parlat. A la universitat aquella noia passava per ser un cervellet, maleta pels llibres sempre al damunt, faldilla llarga i camisa cordada fins pràcticament escanyar-se; alguns nois deien que era monja. Si ho sabessin...! Va pensar que un dia voldria parlar-hi, saber perquè es dedicava a allò... A allò que li costava dir pel seu nom: sexe.

No tant sols li costava parlar-ne. La seva tremenda timidesa i inseguretat li feia impossible relacionar-se amb gent que en parlés obertament, o que es mostrés insinuant sense pudor, ja fossin nois o noies. No era que no hi penses sovint, no. Tant sols era que la seva immensa timidesa la bloquejava, i tenia la sensació que no hi podia fer res. Aquest era el motiu pel qual havia deixat de sortir al parc i seure al banc a llegir, de sortir amb amics al cinema, o a fer una copa. A poc a poc havia anat reduint la seva vida social i ara pràcticament només anava a classe i d'allí directament a casa. Tant sols conservava una finestra de relació social i era la que des de l'ordinador li obria el twitter. Allí amb una identitat falsa que la protegia de coneguts, es deixava anar i podia dir obertament tot allò que volgués. Sovint acabava amb converses pujades de to amb gent que havia anat contactant i que fins i tot coneixia en la vida real.

Sovint pensava que aquesta doble vida li portaria problemes, que no sabria diferenciar la realitat de la ficció i que acabaria perdent la noció de qui era ella de veritat: si la noia aplicada i estudiosa que anava a classe o la fera cibernètica que es desfermava darrera la pantalla del seu portàtil les nits fosques damunt el meublé. El problema era que normalment aquests pensaments els tenia mig nua damunt el llit, just després d'arribar a l'orgasme mentre es recorria el cos llegint els comentaris pujat de to d'algun dels seus contactes a la xarxa.

Hi havia, però,  un  sonat,  que la duia  de cap.  Només feia  que  deixar-li  notes sense  cap ni peus; notes  que ella no entenia.  Més d’un cop li havia  demanat  explicacions  i  ell  simplement  es  feia  l’interessant  sense  aclarir-li res. 

—S’és o no s’és  —li escrivia  tot d’una.
—Però  què  coi vols dir-me  amb  això? —xatejava  ella,  espantada,  pensant  que  havia  descobert  la seva doble  personalitat.
—És  així  ase!
—Escolta  noi,  a mi no m’insultis,  que t’has  cregut?
—I ara  calla,  carai!
—Però  si ets  tu  que comences  a parlar  amb mi i no t’entenc...

I la deixava  així  confosa  i penjada,  però  l’intrigava,  no podia  evitar que aquest  home  la tingués  pendent  d’ell.

—A una nena nua llepa-li la pell, llepa-li la pell a una nena nua
—I ara  per  duplicat?
—Cita-la  a l’àtic!

I aquesta  frase...,  li va  fer  fer  el clic  al seu cervell.  Palíndroms!  L’home aquell escrivia  només  palíndroms!  Realment  estava  molt  i molt  sonat.

—Palíndroms  —li va escriure  ella...
—ARA!  —va contestar-li ell
—A  tu et  falta  un bull!
—CITA?
—No!
—On no?
—Enlloc!

Deia  enlloc,  però  ella  no podia  deixar  de llegir  aquestes  bestieses  en forma  de  palíndrom que ell li enviava...

A poc a poc s'adonà que a través dels palíndroms el món virtual s'escolava al món real. Un dia mentre feien un cafè entre classes els seus companys de taula xerraven sobre les seves perícies eròtiques i jocs sexuals variats li sortí un “Tira'm anís a la sina, marit”  que deixà a tothom amb un pam de nas. Però el més sorprenent de tot no era que podia parlar de sexe gràcies als palíndroms, sinó que s'excitava només de sentir-ne un. Com aquell dia que en una tertúlia futbolística un comentarista deixà anar “lògic, atac i gol” i s'humitejà tant que hagué de recórrer als dits per fer-se baixar l'escalfor de l'entrecuix.

Finalment envià un missatge privat al sonat dels palíndroms: “Sóc un nu cos”. L'endemà mateix rebia una resposta i concretaren hora i lloc: a les 21:12 al Bar Rab, justament al costat del meublé de sota casa seva. A les nou en punt es presentà al bar vestida per l'ocasió: coll alt, pantalons amples i colors foscos que amagaven una llenceria rosa de puntes a imitació de les que veia a la noia dels matins. Estava nerviosa. El seu cap corria a la velocitat de la llum. Demanà un pastís per passar l'estona, però entre la crema líquida del pastís i els palíndroms que li venien al cap s'escalfà i encara fou pitjor.

Quan el minut 21:12 s'estava apunt d'exhaurir, una noia baixeta, morena i amb un xandall groc entrà al local. Era una persona que coneixia de feia molt de temps, algú a qui consideraven un cervellet a classe de lògica i que de nit cobrava la intimitat a hores. Es miraren als ulls i un calfred li recorregué l'espinada. La noia s'hi acostà amb fermesa i quan estigueren una davant de l'altra li digué: “Ai! Distints nits i dia!”. El sonat dels palíndroms eròtics era la seva companya de classe, la prostituta de luxe del meublé i la persona de qui estava enamorada! Ella, presa de l'emoció només pogué afegir “I ara..., rai” abans de fondre's en un petó humit i calent.

© Josep Braut, Clint, Carme Rosanas i Vullunfestuc (desembre 2010)


[Nota de Vullunfestuc]:
Els palíndroms que ha emprat són a Viquipèdia. Podeu trobar palíndroms a les pàgines:

dilluns, 28 de juny del 2010

HV 7/6: Nous horitzons

Cada cop els veïns em sorpreneu més. Una nova volta de cargol a les HV. Com donen de sí quatre indrets a quatre punts allunyats del planeta! Aquesta és la història d’una passió sobtada i d’una superació personal forjada en paisatges d’insomni. Ja se sap que la sorpresa pot sorgir en qualsevol moment… fins i tot menjant un iogurt! Un consell: agafeu-ne un, obriu-lo i aneu-lo assaborint al mateix temps que aneu entrant en la història d’aquest espadatxí del segle XXI. Un relat que és un plaer pels sentits, resolt amb la destresa d’uns mestres d’esgrima de les lletres veïnals: en Vullunfestuc, La Rateta Miquey, La meva perdició i Zel . Em trec el barret.
______________________________

Nous horitzons

He tingut una vida llarga i plena d'aventures digne dels rodamons del segle XIX. Podria emplenar pàgines i pàgines amb les coses que he vist, la majoria no se les creuria ningú. Podria emplenar encara més planes amb les coses que he fet, i la gent pensaria que exagero. Però ha sigut així.

I tot va començar el 2 de maig del 2010. Aquell dia era com qualsevol altre. No recordo res d'especial, només que a les 6, quan sortia de la feina, va ploure. Vaig arribar a casa xop i cansat. Després de dutxar-me per recuperar la temperatura, vaig berenar un iogurt grec amb galetes mentre mirava un programa documental a la televisió.
Tenia jo aquell iogurt amb el temple del Cap Súnion dibuixat a les mans quan vaig prendre una decisió. Volia fer classes d'esgrima. De fet, en aquell moment vaig fer uns petits moviments amb la cullereta del iogurt que volien imitar un atac amb l'espasa. Mai a la vida havia tingut res tant clar, volia ser el millor espadatxí de la història. No sabia l'edat ideal dels lluitadors d'esgrima, tot i que suposava que ja començava tard, ni tant sols coneixia un mestre del florí perquè me n'ensenyés, així que havia de posar fil a l'agulla. Vaig tirar l’envàs del iogurt a les escombraries, vaig cordar-me la jaqueta i vaig sortir al carrer a la recerca del meu nou somni; l'esgrima. Qui hauria dit, que aquella decisió em duria fins aquí.

I el pitjor és que, de tot això, no en trauria res de bo. La Irina ja m'ho va dir quan ens vam acomiadar a l'aeroport. Entenia el meu sobtat interès per l'esgrima, que volgués estar catxes, que fes esport…, però de cap de les maneres podia —ni volia— entendre que superés les meves pors fent d'espadatxí. Espadatxí??? I que vols! Això em va doldre.
I ja em veieu dalt d’un taxi 4x4 observant la línia de l'horitzó i tan sols es veia el color ocre envoltant-me per tot. Al lluny podia distingir les cases altes fetes d'adob (suposo) que podem anomenar gratacels del desert. Són les que m'avisaven que estavem arribant a Tombuctú. Tenia por? No. No pas. No sé com trobaria en Taubha; però sabia que era aquí.
Vaig pagar el taxi que havia llogat a Bamako, i em vaig assegurar que duia el bracamante ben col•locat al cinturó. Em vaig apartar abans que el camell decidís seure's en l'espai que jo ocupavva. El trànsit per aquestes latituds és difícil per a un home de ciutat com jo. M'havien dit que busqués en Taubha, al Café Noir, que ell em podia iniciar en el món dels mensur . Dubtava si arribararia a temps abans no marxés a difondre el seu coneixement a d'altres bandes del món, de si sabria suportar el dolor de les ferides, de si estava fent bé perdent el cap per una cosa que no coneixia. Però des que vaig sentir la paraula Mensur aquell 2 de maig que no havia fet res del dret.

Per sort, el vaig trobar. I desprès d'ell vingueren molts altres grans mestres, que m'obriren les portes de coneixements secrets de l'art de l'esgrima en totes les seves vessants. Han passat deu anys, la major part d'ells, dins de coves a la serralada de Sulaiman, on vaig rebre ensenyaments dels mujahidíns islàmics. Un matinada, resant cara La Meca, vaig tenir una revelació. El passat va tornar a mi, en va toranr a mostrar aquell l'home intranscendent, que emprenia una nova vida gràcies a un iogurt.

Vaig desfer-me de tots els meus lligams, tot i que no va ser fàcil. I vaig començar a vagar pel món, viatjant de pobra manera, conservant el meu estimat bracamante com a única possessió, i el meu amor per Al•là que ja no em va abandonar. Vaig pidolar per pobles i ciutats un rosegó de pa a canvi de les meves exhibicions amb l'espasa. Vaig esdevenir un “derviche” mendicant, per donar les almoines a gent més pobre i aprendre humilitat.

Buscava un nou sentit a la meva vida i pensava que mai el trobaria fins que vaig sentir a parlar dels kshatriya, casta guerrera dels Rajputs, mítics i reverenciats guerrers que havien viscut a l'Índia i al Rajasthan. Si volia trobar els descendents d'aquests homes, em van dir, tenia que arribar fins el magnific “Palau dels Vents”, el Hawa Mahal, el palau vermell amb forma de paó, i desxifrar els secrets de les seves 953 finestres.

Qui m’havia de dir, que justament aquell palau seria la fi i el principi d’una vida ara sí, plenament nova.
Les 953 finestres em van dur a la misèria més absoluta. Recordeu? Em vaig haver de desfer de tot el que tenia abans d’arribar-hi, i en ser allà al davant, només amb l’inseparable coltell em vaig adonar que potser, només potser, hauria d’haver servat alguna altra cosa.
Digue-me babau, digueu-me il•lús. Però per molt d’amor que un tingui a Al•là, d’això sol no es viu. Mendicar per menjar, xixó com un porc, amb un color de pell indefinit, allò que realment cridava l’atenció era el refotut bracamante. A veure a qui feu creure que un objecte com aquell és realment teu i de ningú més!

Amb l’arma ben ajustada al cinyell, admirava jo la meravellosa façana quan, en un tres i no res, tenia mig regiment de polícia regirant-me de dalt a baix. El meu tresor preuat va desaparéixer confiscat per raons de seguretat. Considerant que no són bones èpoques per anar armat, ara recordo els dies de presó com un malson. Tot té un preu, i aquest va ser el de la meva bogeria. 

Ni somiar de contactar amb l’ambaixada. Prou que vaig recordar els advertiments de la Irina, massa tard, com és costum en mi.
La sort, per donar-li un nom, em va arribar amb la visita d’un diplomàtic peruà. Era allà per tractar d’intercanvis de presos polítics. L’home em deia el que volia, suposo que traduint el que l’interessava. Per si de cas vaig dir a tot que sí. Que ningú em faci explicar com vaig trobar-me dalt d’un avió en direcció a l’Amèrica del Sud. Ara que ho penso, el més refotudament graciós fou quan em van dur un iogurt amb una mitja rialla sorneguera, abans de sortir de la garjola...

I aquí em teniu, treballant de guia de camins inques al Machu Pichu (només cali mirar-me els peus per entendre que de caminar en tinc tota una llicenciatura!). No és pas de gust, però. És el preu que pago per la meva llibertat. 

Ara, de nit, he trobat un espai de silenci. Enyoro la vida que duia, i ja no recordo l’esgrima. Tinc d’altres cabòries, quan al matí, només de sortir el sol, veig les ombres misterioses de les pedres. Hi ha èpoques de l’any que espero els colonitzadors espanyols, d’altres imagino lligams amb móns llunyans en l’espai i el temps. La història i les llegendes poden amb mi...i sinó, de debó penseu que hauria acabat així allò que va començar amb una cullereta?

Cal que us expliqui que és l’azimuth? El cert és que encara hi ha llocs on la vida pot ser meravellosa. I sí, començaré a escriure el meu llibre. Tinc temps. Tinc un escenari. Tinc vivències enmagatzemades. I, el millor, és que hi ha misteri. Perquè encara ara, fent comptes, no entenc com puc haver voltat mig món sense un trist euro a la butxaca.

© Vullunfestuc, La Rateta Miquey, La meva perdició i Zel (juny 2010)

dilluns, 29 de juny del 2009

HV 6/5: Fals culpable

Estic impressionat. Aquest relat compleix tots els requisits que jo vaig voler transmetre quan vaig imaginar això de les HV: és breu, se,mbla escrit per una sola mà i té la força de la gosadia. Tant per l'emepenta narrativa amb que comença el relat la Silver (mereix ser una narració breu per ell sol); tant per com l'entoma en Sergi -que a més s'estrena amb nota en això de les HV- i el fa avançar en una direcció clara; tant per com juga a fer una narració ad hoc dins el mateix món dels blog la Violette (i que sembla com si ho hagués viscut) i com, al final, tanca el relat en Vullunfestuc , amb un desenllaç trist; com els que a mi m'agraden. Realment ha sortit una història veïnal rodona. Felicitats. Jo només hi poso un títol que espero us agradi.



Fals culpable


“Para que um homem possa ser distintivamente e absolutamente moral, tem que ser um pouco estúpido. Para que um homem possa ser absolutamente intelectual, tem que ser um pouco imoral…” Pessoa incessantment m’acompanya, líquid, degotant, esmunyint-se dins meu quan menys m’ho espero. I em vas enviar aquell mail on em suggeries traspassar a l’altre costat del mirall, perquè ja sabies de l’Alice que sóc. La intuïes, la temptaves, la guiaves… sabent que no podria evitar voler sentir l’adrenalina al cos com un riu que mena al Delta de Venus. I ara camino conscient de la meva dolça inconsciència i he tornat a fumar; perquè potser abans de morir als teus braços voldré enverinar-me els sentits i morir certerament i lenta un poc encara, en el fum que m’abraça i se m’endinsa als pulmons, com tu ho has fet aquests mesos a cada línia que m’escrivies, com aquest fum que em penetra. Em deixaves un reguitzell de petges invisibles que ara em duen al teu abisme. “- Quan premis l’intèrfon t’obriré i puges. Trobaràs la porta oberta. Només cal que l’empenyis i entris. Vine. T’espero…” I hi ha paraules que són com mantres tot i no haver estat mai pronunciades, paraules que podrien ser lletres de boleros o habitar en planes de llibres prohibits a biblioteques secretes, o bé ser al fons d’algun cor. I vinc. Camino, camino… i a cada pas m’aboco, tot i el vertigen, al teu misteri. I en creuar l’espill i entrar al teu regne em ve al cap aquell vers tant cert ara: “lasciate ogni speranza voi ch’entrate” Perquè quan un home adreça paraules a una desconeguda com les que tu has trenat per a mi en poemes sagnants sortits del mateix infern de Dante, no hi ha més; cal traspassar tots els llindars i empènyer totes les portes, fins i tot les set del teu infern. I vinc… a perdre’m per a trobar-me. Perquè el millor de certs laberints és buscar al minotaure.


Ni l’enèsim avortament, ni l’accident que havien patit tornant de París mentre discutien eren motius suficients perquè la seva relació se n’anés en orris. Cèlia estava plenament convençuda que la causa principal del fracàs del seu matrimoni era aquella rossa amb la que el seu marit mantenia una sana relació d’amistat virtual, com ell deia. Aprofitant que el seu marit havia anat al centre de rehabilitació, com cada dia des de feia tres mesos, Cèlia s’introduí al seu compte de correu i remenà fins que trobà l’adreça d’Alice. Va redactar un missatge concís, directe, mancat de les floritures que ell acostumava a escriure al seu blog. Al missatge hi detallà l’adreça de casa i les instruccions que Alice hauria de seguir: “Quan premis l’intèrfon t’obriré i puges...” Després d’enviar-lo es sorprengué de la facilitat amb la que s’havia fet passar per Màrius. Acabava de citar la meuca que li robava la vida per l’endemà, just a l’hora que el seu marit seria al centre de rehabilitació. Tres minuts més tard rebé la resposta d’ella confirmant la cita. S’enrojolà excitada i esborrà ambdós correus. Ho tindria tot disposat i es prendria el dia lliure per qüestions personals.

La mestressa de la carnisseria no li posà cap impediment. Una sola idea li voltà pel cap aquell matí: “Lluitaré per salvar el nostre matrimoni i desfaré la teranyina que has teixit amb paraules boniques per atraure aquesta bandarra...” —es repetia. Si les coses es torçaven estaria prou capacitada per trobar la sortida justa. Bregada com estava a tallar carn, amagà un ganivet llarg de cuina a sota d’un coixí i esperà que Alice fes sonar el timbre. Dos minuts abans de l’hora, el so estrident de l’intèrfon la sobresaltà. “Bagassa impacient...” —es digué mentre premia el botó que encetava el joc, ja no es podia fer enrere— “Aquí t’espero...”


* * *

Caminant de pressa cap al centre de rehabilitació on m’esperen cada dia em venen al cap retalls de la meva vida, escombrant-se uns als altres, desordenats, aleatoris... o potser no? Potser ara puc entendre els camins que m’han conduit fins aquí, avui, mentre corro cap al centre com cada dia des de fa tres mesos. Va ser al centre mateix on em van aconsellar que comencés a escriure un blog per trobar-me a mi mateix, una mida terapèutica gens agressiva i que m’ha fet descobrir que hi ha algú a la meva ciutat esperant cada nit el meu escrit. L’Alice és la primera en comentar-me, sempre. Sembla que sigui davant la pantalla del seu ordinador quan penjo els meus pensaments diaris. Tant és sobre el que parli... Reflexions d’estar per casa sobre política, dissertacions sobre la meva por al futur, indignació futbolística, poemes sorgits del teclat sense voler... Ella és allà sempre per comentar-me la primera. Quan el so m’indica l’arribada del seu comentari no em puc estar d’obrir-lo per llegir-lo en aquell mateix moment, tot i que de vegades voldria esperar, tancar corrent l’ordinador i trobar-me’l al dia següent per paladejar-ne l’espera. Però la impaciència de retrobar-la cada dia em pot massa. Ella no té cap blog i només em comenta a mi. L’Alice m’ha encantat el cor i per això he començat a escriure-li missatges al seu correu. Ara també espera el missatge nocturn només dirigit a ella. I jo li escric, estimant-la sense conèixer-la, aspirant els efluvis dels seus cabells, rossos segons m’ha deixat entendre, imaginant-la encenent una cigarreta de les seves mentre em llegeix, atenta a les paraules que li dedico, les del meu post diari i les del missatge particular. Imagino la seva cambra a mitja llum, envoltada d’espelmes i de coixins orientals, amb olor d’encens... I vull fugir d’aquesta casa trista i vella on visc des de fa tants anys amb la Cèlia. La vaig estimar, sí, molt, però ja no puc més. Ara mateix no puc estimar-la. Minoro el pas. O sí, de fet sí. Però amb un amor diferent. Quasi fraternal. Sí, sona a tòpic... I què? No m’agrada dormir al seu mateix llit, amb la olor a carn fresca que destil·la la seva pell eixuta per molt que es renti cada nit amb el sabó de coco que ha fet servir tota la vida perquè diu que és l’únic que neteja de debò. Pobre Cèlia. No s’ho mereix. No es mereix la meva indiferència. M’adono que camino més a poc a poc. Potser avui és el dia, potser avui hauria de tornar a casa i esperar la Cèlia amb els pensaments ordenats com mai els he tingut abans. Giro cua. Sí, és el millor. Avui parlaré amb ella. L’esperaré i dinarem junts.


* * *

La porta del nostre apartament, una porta de fusta envernissada i pesada, grinyola mig oberta. Els sentits se m'aguditzen i l'adrenalina em puja a mil. “No va bé” remugo, tot i no saber què és el que no va bé. Amb la mà oberta empenyo la porta que torna a grinyolar amb força.

El rebedor és un caos. El petit moble per deixar les claus està tombat a terra i el gos de ceràmica on guardàvem els paraigües jau mig escardat al costat de la porta del passadís. Hi ha un paraigües xop d'alguna cosa vermella. “Sang?” em pregunto. I ja sé la resposta. Aixeco el cap i veig el llum del lavabo obert, just al fons del passadís. M'hi dirigeixo caminant. Les parets del passadís tenen unes marques de mans vermelles que encarar gotegen. Arribo al fons de passadís i allà hi veig la Cèlia mirant-me fixament. M'espanto i faig un salt enrere. No. No és la Cèlia. Aquests ulls de bogeria no poden ser els de la meva esposa. Ella no reacciona i jo ho aprofito per recuperar l'alè. Ara puc veure-la millor. Porta clavat un ganivet al cor dels que fa servir a la carnisseria i té un toll de sang al seu voltant. Els seus ulls tot i mirar-me ja fa temps que no em veuen. Passo per sobre sense tocar-la. Per un moment sembla que aixecarà una mà i dirà les seves últimes paraules; barreja de follia i clarividència, però no passa res i finalment la deixo enrere amb el seu ganivet al cor.


Obro la porta del lavabo i allà hi veig l'Alice. “Ai, Alice!” em dic. “La meva amant, la meva nina de porcellana, la meva joguina, el meu amor...” i arranco a plorar. M'entrebanco sol i caic d'esquenes mentre la veig allà. “No, no” xiuxiuejo. “NO, NO!” crido i m'arrossego fins als seus peus. L'estiro, però alguna força desconeguda la manté dreta amb la cara esclafada sobre el mirall. M'incorporo per veure-la millor. Té els seus cabells rossos i ondulats bruts de sang i les mans sobre el mirall. Sembla una nedadora disposada a saltar un trampolí, però a través del mirall. Em fixo amb els seus ulls i hi veig la mateixa follia de la Cèlia. Miro al mirall i m'hi veig reflectit mil vegades. Intento endevinar on hi ha la passió que ha portat a aquestes dues dones a morir d’aquesta manera. “Jo?”


Vint minuts més tard arriba la policia. Algun veí haurà sentit sorolls estranys i els haurà trucat. Sento el moviment entorn meu, i que em diuen coses. però no entenc res. Una dona alta i esvelta com l'Alice diu que només una força molt grossa podria haver encastat una dona a un mirall i clavat un ganivet de 20 centímetres a un cor. Algú em declara culpable i mostren el meu blog com a prova al judici. La premsa em mostra com un assassí pertorbat que s'aprofitava d'una jove romàntica i maltractava la seva esposa. L'Assassí Silenciós m'anomena la premsa.


I jo callo perquè..., qui m'escoltaria?


© The Silver, Sergi Rovira, Violette Moulin i Vullunfestuc, juny 2009


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

divendres, 26 d’octubre del 2007

HV 08/2007: El viatge

Dues parelles de veïns amb un especial sentit de l'humor tots quatre; com fet a posta, oi? El resultat no podria ser millor. Són els de l'escala G. La del punt. Som qui som realment? La vida dóna sorpreses, i les infermeres "els àngels blancs", no són aigua clara... ja us ho dic jo (:-). Potser les dones són les més espavilades de la pel.lícula? En fi, que començo a al.lucinar amb com poden sorgit relats tan diferents amb quatre elements comuns... Aquest cop els culpables del trencadís són la Sol solet, (i no faré l'acudit fàcil aquell de "vine a tapar-me que tinc fred", senzillament, perquè no en tinc i perquè cap dels seus posts us hi deixa, de freds, creieu-me ); L'Avi (uuuuuooolé!, un honor tenir-lo entre nosaltres, i que entre gargot i gargot ens dediqueu unes línies, de debò us ho dic); el Vullunfestuc, el més nihilista dels veïns que passegen pel replà i la Llum de Dona, que em sembla que fa honor al seu epítet i fa que aquestes surtin guanyant.
Com sempre.

Val, ja callo i que comenci El viatge. Agafeu-vos fort que és un vol d'alçada.

___________________________________

El viatge


Era un dia de tardor. L’Èric havia arribat a casa i havia deixat la disfressa sobre la taula. La festa havia acabat massa tard i se sentia marejat i trist, no entenia què li havia dit la Neus. Per què marxar tan lluny? Sempre havia sabut que el dia acabaria arribant. Ell era un noi que ja en tenia prou en anar vivint cada dia, en anar passant. Ella no, ella se sentia compromesa amb el món i tenia necessitat de fer quelcom. Havia de marxar i trobar alguna cosa que l’engresqués de veritat; no en tenia prou amb la seva feina d’infermera a l’Hospital Clínic. La Neus esperava molt més de la vida.

I havia triat aquella nit per a dir-li que partia. Havia estat una nit esgotadora, havien ballat fins ben entrada la nit amb les màscares posades, i més tard en una habitació plena de abrics i molts estris, havien estat estimant-se com feia temps que no ho feien, amb passió desenfrenada.

I de sobte aquelles paraules que, encara ara, li retrunyen al cap. Les sent de lluny tan lluny com ara la tindrà: «Me’n vaig Nicaragua».

Ell sempre pendent de la Neus, deixant-se portar, fent de la seva vida un reflex de la d’ella. La Neus, des de feia anys, havia estat el seu referent, el seu nord.

I perdre el nord, era el pitjor que li podia passar a una persona.

De totes maneres, l’Èric, creia que en la decisió de la Neus hi havia quelcom més que el factor altruista d’un compromís amb el Tercer Món. La carta era una prova palpable de les seves sospites.

L’havia trobat després d’haver fet l’amor en aquella habitació plena d’abrics i estris de tot tipus. Quan ella va marxar un moment al lavabo, ell va agafar-li la bossa i la va obrir buscant una cigarreta, però els seus dits van topar amb aquell sobre groguenc. El va agafar i va veure que anava dirigit a ella i que el remitent era de Managua. Durant uns instants va dubtar si obrir la carta i llegir-la o tornar-la a deixar al seu lloc. L’arribada sobtada de la Neus, va fer que se la guardés ràpidament a la butxaca.

Ara, en la soledat de la seva cambra, podria llegir-la amb tranquil·litat.

Es va servir un got de “Jack Daniels” que tenia sobre el moble bar. Assegut a la butaca, i amb parsimònia, va treure el paper de dins del sobre. El va desplegar i, tot just quan anava a començar a llegir-lo es va apagar el llum.

Just el moment que s'apagava la llum a casa l'Èric, la Neus descobria que li havien robat la carta del seu contacte a Managua. Maleí mil vegades la seva deixadesa. Per calmar-se es dirigí a la cuina i obrí un pot de cacau en pols per preparar-se un got de llet calenta amb cacau. Sempre ho feia quan havia de reflexionar.

Finalment, s'assegué al sofà i es posà a pensar qui li podia haver robat la carta. L'Èric! Tornà a renegar. Ella que l'havia vist sempre un mosqueta morta aficionat al whisky! I ara li descobriria tot. Somrigué amb menyspreu quan s'imaginà la cara de l'Èric llegint la carta, segur que es quedaria glaçat.

¿Com entendria que ella, la infermera innocent i ben intencionada del Clínic, que anava a Nicaragua de suport social havia subornat, extorsionat, ordenat matar i mentit? Ella necessitava acció i quan la Cosa Nostra se li havia apropat no pogué resistir la temptació. Després cometeren un error lamentable i l'afer de Managua s'havia complicat. Per això marxava, i per això abandonava una coartada perfecta: la infermera aparellada i sensata. Havia de córrer el risc, s'hi jugaven molts diners.

Agafà el telèfon i feu una trucada. «Bona Sera... sóc la Neus... Necessito que aneu a recollir algú... No, no cal, el segresteu i me'l porteu a Nicaragua ... si, és un noi jove, es diu Èric... sí, és el que em tirava... no hauria de ser un problema per vosaltres... OK ens veiem allà» I penjà.

A córrer cuita preparà la bossa, prengué els bitllets i sortí de casa direcció l'aeroport de Barcelona. Nicaragua l'esperava.

Mentrestant, l’Èric estava garratibat després de llegir la carta. No s’ho podia acabar de creure. La Neus, una mafiosa! Embolicada amb un cap de la Cosa Nostra! La seva Neus era una amant del fill d’en Luciano Liggio. La Neus… tan dolça i abnegada. La dona de la que estava bojament enamorat.

Va dubtar si anar a la policia…

Es va omplir un got de whisky i es va estirar al sofà. Se’n va omplir un altre. Doble. Fins que es va adormir, completament borratxo. No es va adonar que uns matons entraven a casa i se l’enduien, sedat, cap a l'aeroport. Allí, un jet privat provinent de Sicília, amb la Neus ja asseguda, els esperava per enfilar tot seguit direcció cap a Managua. En l'enairament la Neus va fer una trucada al seu amant:

_ Giovanni, arribarem a mitjanit. Tot controlat.
_ Amore mio! Ti amo!

La Neus havia conegut a Giovanni a Roma durant un congrés de infermeria. Durant una sortida nocturna al casino no va dubtar en seduir-lo i ell va caure als seus encants. Des de llavors es va convertir en la seva amant i en el seu contacte en els afers mafiosos de Catalunya. Ella necessitava luxe, acció, drogues i orgies i amb Giovanni ho havia trobat.

Al Clínic controlava i “desviava” les entrades i sortides d’estupefaents. I en diverses ocasions no va dubtar en treure’s del davant a qui sospitava d’ella. Els injectava una sobredosi d’insulina i morien per un atac al cor o d’un coma diabètic… Però ara se li havia escapat de les mans i el Clínic havia obert una investigació. Per això marxava.

Els diners dels estupefaents estaven en lloc segur. A Managua, durant un mes, van retenir mig drogat a l’Èric a la mansió de Giovanni. Mentrestant, la Neus se sotmetia a la cirurgia plàstica. Canvi de cara: ulls rasgats, llavis molsuts, pòmuls prominents, augment dels pits… Al cap d’aquest mes van ingressar a l’Èric a una clínica privada de la màfia.

La “nova” Neus, vestida de infermera, es va presentar al torn de nit. Una nit de tempesta. Els ploms es van fondre i ella es va apropar a l’habitació amb dues espelmes. Les va deixar a sobre la tauleta de nit i amb una veueta d’àngel li va preguntar com es trobava…

L’Èric, ofuscat per les drogues, li va dir que no sabia on estava… que només recordava una carta i una noia… que estimava la Neus…

Ella el va acompanyar nit rere nit fins que va estar segura que ell la seduiria de nou… fins fer-li oblidar la Neus.

De fet, ella tot i tenir-ho tot a les seves mans, no oblidava la passió que li despertava l’Èric… Ningú li feia l’amor com ell…

Se’l continuaria “ tirant”… com un caprici més.

Tindria a Giovanni al seus peus i qui sap si algú més. Continuaria tan perversa i malèvola com sempre… incapaç d’estimar res ni ningú.

La Interpol encara la busca…



Sol solet,
L'Avi,
Vull un festuc i
Llum de Dona (de l'escala G)