HV 12+1/7: L'esvaniment dels llumins

Imatges voluptuoses, somnis incerts, records d’infantesa, desigs recòndits, sorolls estranys,...una combinació d’elements que des d'un diàleg ple de retrets, fa un parell de giragonses cap un desenllaç fatal. En fi, coses dels veïns d’escala. En aquest cas, els culpables han estat l’Emily, el Monyofiné, la Dèlfica i la Zel.

_________________________

L'esvaniment dels llumins

L’últim cop que la vaig veure ella estava dreta al costat d’una lleixa mirant una capsa de llumins que no s’havia obert mai. Mai, mai, no seria del tot cert. Ella l’havia obert una vegada. L’altra, va ser ell. Això m’explicava aquella tarda, tot i que jo sabia que en realitat posava veu als seus pensaments. Que jo fos allí, assegut al sofà mirant-la, li era indiferent.

—Ell i jo havíem inventat un joc per fer-li saber a l’altre quan teníem ganes d’estar junts; ja m’entens...

Li vaig fer que sí amb el cap tot i sabent que ella no em mirava.

—Crec que vaig començar jo –continuà ella–. Vaig agafar la capsa, la vaig obrir, vaig encendre un llumí i el vaig deixar anar abans no em cremés la pell.

—I? –li vaig preguntar encuriosit.

La meva curiositat la va fer riure.

—Vaig córrer com una boja cap a l’habitació. Ell em va seguir i ens vam estimar. Així de fàcil. Sense paraules, només encenent un misto.

—Vas encendre foc...I ell?

—Vols saber quan va agafar ell la capsa?

—Sí.

Jo  m’havia alçat del sofà. Estava davant d’ella, escoltant com em contava com es follava a un altre… No era plat de gust, però no volia perdre-la. Em consolava enganyant-me a mi mateix, pensant que era aigua passada. La vaig abraçar. Ella va prendre consciència del meu cos, de com d’exposada s’havia quedat, sentimentalment parlant, gairebé nua, es va desprendre de l’abraçada. No estava tan oblidat el xic dels llumins.

—Conta’m, continua –li vaig dir.

—No sé, sembla que no t’agrada la història.

—Dona, no és el que més m’agrada escoltar, la veritat. Preferiria que parlàrem d’una altra cosa.

—Tú et penses que com et parle d’ell ja no m’interesses.

S’acostava, sinuosa, de nou, disposta a encantar a un home que amb ben poc es conformaria. Em va començar a resseguir els botons de la camisa amb la mirada i amb el dit. Jo li vaig alçar la cara tocant-li la barbeta amb els dits índex i polze, ella somreia, el primer botó va saltar fàcilment, ens besarem.

—Ara t’encendria un llumí de la capseta eixa –li vaig dir.

—Amb tu no calen llumins, tu sempre estàs a punt.

M’havia acabat de despassar la camisa. Me la va traure deixant-me-la caure pels muscles, no havia despassat els botonets dels punys i em vaig quedar amb el cos un i la camisa fregant el terra i les mans enganxades…

—Espera que me la trec –li vaig dir fent gestos frenètics amb les mans.

—No, la camisa no…

—Què vols dir?

—Que el que et vaig a traure no és la camisa…

Va acabar la frase amb un bes mentre els seus dits descordaven els botons dels pantalons…

“Tornem en 05.00 minuts”

—Hòstia! Sempre fan igual aquests tarats de la Sexta! Molt reivindicatius i molt d’esquerres però la publi mana. Joder! ara que començava a posar-me tonto...

Badall.

Estiraments.

Badall.

Gratada de panxa.

Caça de la lleganya aquella del matí...

I ara què collons faig? Mig trempat, mig adormit i amb la boca seca com una sabata... Puah, això de fer-se gran és una bona merda.

—“Marxarééééééé per un llarg camíííííí, on algúúúúúúúúúú, pugui dir-me quèèèèèè...”

S’ha de reconèixer que els tios aquests que fan anuncis s’ho curren amb el tema de la música... És bona la cançoneta aquesta... Sí, sí,... molt bon…na…bff…

Adormit.

Boca oberta.

Tele encesa.

La mà a  cassoleta de l’engonal, per sota del calçotet.

El pany de la porta fa clic-clic.

Algú entra a casa.

Obro de cop els ulls. Alhora, m’adono que no sé ben bé quin dia som, ni  quan tornen els pares a casa. Sóc ben conscient que això és un loft i els espais són oberts. No tinc temps per arreglar el desori, tants dies menjant gasòfia i consumint pelis porno. La sala és un pur desgavell i només un miracle arreglaria aquest desastre.

Collons, de veritat, fer-se gran és un refotuda merda.

I sí, és veritat. La porta fa clic clic. Com puc en un moment posar una mica d’ordre? Amb pressa, molta pressa, començo a recollir deixalles de tota mena.

La porta segueix fent clic-clic.

Miro de no fer massa soroll. Si fossin els pares, ja haurien obert, així que segueixo endreçant, però quelcom em dóna el senyal d’alerta. Em ve al cap un moment terrible, quan de ben petit, ens van entrar a casa. Torno a sentir els crits de ma mare en trobar tot de papers i calaixos i roba pel terra de la sala. I unes paraules del pare —encara bo que no ens han fet res! ––, resignat i alleujat. Hi ha tantes coses velles que el record no ens abasta... només suren al conscient en moments com aquest.

La porta ja no fa clic-clic. De cop s’obre silenciosament, i jo alço els ulls esbatanats, sense pensar, sense saber, sense...

Només tinc temps de veure dues cares blanques, molt blanques, i un braç que s’alça de cop. El darrer record és un clic únic, i una sensació de cop calent i retruny a la templa.

Es fa fosc.

Caic.

Veig els ulls de ma mare...

Clic.

Les frases a incorporar eren:

· Montserrat Abelló

«Marxaré per un llarg camí...» (Del llibre Paraules no dites) 

· Feliu Formosa

«Nua es desprèn de l’abraçada»  (Ara)

· Laia Noguera

«A la lleixa una capsa de llumins que no s’ha obert mai» (Vent de fora)

· Valerià Pujol

«Hi ha tantes coses velles que el record no ens abasta.» (Record d’albes)

HV 8/5:Darrer comunicat

La mort ens sotja, per tot i arreu. No hi pensem, i en canvi hi és present, voltant-nos. I ens aferrem a la vida de forma generosa quan s'apropa el final. Un relat dur i alhora i preciós, amb un final corglaçant. De la mà d'uns mestres dels posts intensos, concisos i travats: l'Emily, la Duschgel, el Paseante, el Palimp i la Xurri. Un quinteto de la muerte. M'he quedat sense paraules. Plas, plas...

_______________________________________

 Darrer comunicat

—Passa. Seu –pel to de veu del neuròleg no sembla que li vagi a donar bones notícies a la seva jove pacient. 

La dona calla i el mira directament als ulls. El metge fa el mateix. S’aclareix la veu i continua: 

—Bé, les proves que t’hem fet han confirmat el que ens pensàvem.

—Quant de temps em queda? 

L’home es queda pensatiu i finalment respon:     

—No t’ho puc dir. Podria ser ara mateix, o la setmana vinent. Un dia qualsevol…, potser ja no et llevaràs.

—Patiré?

—No, ni te n’adonaràs. Serà com si et desconnectessin.  

La dona pensa on i com serà. Potser esperant el bus, a la cua del súper, o a casa sola, amb el seu gos com a única companyia. 

—A partir d’ara hauràs d’anar sempre amb algú. 

Però la jove ja no l’escolta. S’aixeca, dóna la mà al doctor i s’acomiada  amb un somriure als ulls. Camina d’esma fins arribar als Jardinets. Sempre busca un banc lliure per seure i fumar un cigarret mentre observa l’hotel tan luxós que hi ha al davant i on li hauria agradat passar una nit. Està tan entotsolada que no ha vist que un senyor gran s’ha assegut al seu costat. 

—Un bon lloc per morir —diu la dona en veu alta.

—Com dius? —l’home la mira sorprès.

—Res. Coses meves. 

El desconegut treu llapis i paper i escriu. Sense que ella ho vegi li ha posat una nota a la butxaca del seu abric: “No ho facis”. 

Encara és lliure de decidir quan i de quina manera morirà, la jove té una idea. Suma els números que hi ha a la façana de l’hotel: 132. Li queden sis dies. Quan arriba a casa, acarona dolçament el seu gos i li diu: 

—I què en faré de tu? –el seu amic mou la cua, innocent. 

Engega l’ordinador i tecleja unes paraules clau al cercador: acompanyants masculins. Sap que no morirà sola.
 

Cap allà les vuit de la tarda, el Raül rep una trucada de la seva agent: s’ha de preparar per a una cita amb una clienta a l’Hotel Grand Palace, Avinguda Reial, número 132, a les 21.30. Cal que es presenti amb vestit elegant per a l’ocasió. I com a previ soparan junts al restaurant de l’hotel. 

Fa tan sols uns mesos que s’hi dedica, però l’experiència li ha ensenyat que, com més envoltat de luxes és l’encontre, menys atractiva sol ser la dona. Sospira amb resignació mentre s’aplica l’aftershave a les galtes. “Bé, al cap i a la fi és un bon preu”. No tothom està disposat a pagar una nit sencera. I els calers fàcils li agraden. A aquest pas reunirà ben aviat els diners que li calen. 

Obre l’armari i repassa el vestuari d’etiqueta, que no és gaire ampli. El negre li sembla massa seriós i escull un vestit de color cafè. I una camisa de color crema que encara no havia estrenat. Es posa la roba i es queda mirant el conjunt davant del mirall empotrat de l’armari. Li queda bé. Li queda fantàstic. La seva pell bruna ressalta i combina a la perfecció. Segur que a la clienta li agradarà. Avui decideix prendre la moto. El vespre és magnífic i l’aire fresc sempre li va bé per relaxar-se abans d’una cita. Aparca a la vora de l’hotel i s’arregla els cabells davant d’un dels retrovisors. S’atansa a les parets de vidre darrera les quals ja deu estar esperant la seva clienta. Demana el nom a recepció i l’acompanyen fins a la taula número 18. 

Una trucada al seu telèfon mòbil, un Nokia N900, atura els seus passos enmig del restaurant, quan ja pot observar a la dona que l'ha contractat aquesta nit. Té  un aspecte seriós. La taula està guarnida amb una orquídia dins un gerro minimalista. Vesteix de negre, fuma compulsivament i a les seves pupil·les no hi brilla el desig. Més aviat el desencantament. No sembla nerviosa.  A l'auricular, el Raül reconeix la veu angoixada de la seva germana. Sanglota, mentre intenta dictar-li un missatge que ell no entén. És com si hi hagués mar de fons, o aquest soroll que s'escolta quan canvies d'emissora en una ràdio antiga. Li demana que es mogui per poder sentir-la millor. 

—Estic a la sala d'espera de l'Hospital del Mar. Has de venir. No localitzo a ningú més.

—Dona, tinc un assumpte urgent, no em va massa bé. Què passa? T'ha tornat a pegar el Manel?

—El Manel és mort, això  és el que passa. Ha tingut un accident de cotxe. I la Carla anava amb ell. És a la UCI, i crec que també es morirà. I si es mor la nena, després em moriré jo. I tot plegat haurà estat una merda de vida. 

La veu de l'Elena es queda en silenci, allà a dalt, al satèl·lit. El Raül intenta processar la nova situació, sense aconseguir-ho. Només sap que la seva vida serà diferent a partir d'ara. Només sap que ha d'agafar la moto i conduir cap a allò desconegut. 

—Seré allí com més aviat possible. Et truco quan arribi —diu amb un filet de veu que se li encalla a la gola. Mira de tancar la trucada, però el dit polze tremola pel teclat sense trobar on ha de prémer. 

Es queda un instant immòbil, enmig del restaurant. El recepcionista espera a dos metres d'ell, per respectar la seva intimitat. Observa a la dona que l'ha contractat aquesta nit. Té un aspecte seriós a la taula número 18, guarnida amb una orquídia en un gerro minimalista. Vesteix de negre, fuma compulsivament i a les seves pupil·les no hi brilla el desig. Més aviat el desencantament. No sembla nerviosa. A la taula del costat, una família d'orientals té un motiu de celebració al voltant d'un pastís farcit d'espelmes. Riuen silenciosament. 

Pero antes de marchar cree que es su obligación comunicárselo a la clienta. Lo que no esperaba era su reacción. 

—Voy contigo.

—¿Cómo?

—Que voy contigo. Te ayudaré en lo que pueda y te pagaré igual que si hubieras realizado el servicio.

—Voy en moto.

—¿Tienes un casco para mí?

—Sí.

—Pues andando.

El desencanto había desaparecido de sus ojos, aunque tampoco podía decirse que estuviera animada. Ojos de fatalidad, pensaría más adelante. Al ver la moto exclamó: 

—Si esa moto tomaseis…

—¿Cómo?

—Tienes un vocabulario muy reducido, ¿no? Es un palíndromo, una frase que se lee igual en los dos sentidos. La he leído antes de venir en el twiter. Debe ser una señal.

— ‘Allí trota la mala tortilla’

—Veo que te he juzgado mal…  

Al subirse detrás de él lo abrazó con ternura. En quince minutos estaban en el hospital. Carla estaba de momento fuera de peligro, pero tendrían que operar en breve. Un golpe en el costado derecho había afectado a su hígado y muy posiblemente tendrían que realizar un transplante. Pero sería difícil encontrar un donante. 

Su clienta –de la que no conocía el nombre– volvió a sorprenderle al pedir que le realizaran las pruebas de compatibilidad. “Tengo un hígado muy sano, nunca he bebido una gota de alcohol. Y me queda muy poco de vida. Pero creo que me merezco un premio ¿no te parece?”

Claro que se lo merecía. Iba a pasar la mejor noche de su vida. Raúl iba a asegurarse de ello.

Asseguda a la sala d’espera pensava com hagués estat bonic poder entrar i sortir de la vida de les persones, i de la vida en general, d’aquella manera pel·liculera, dramàtica i afectada. Com una diva enigmàtica i glamorosa, viatjant sense maleta en descapotables antics conduits per joves guapos com el Raül, envoltada de gases i joies. I marxar com qui surt de l’escenari amb un gest de generositat desproporcionat i magnífic, un darrer regal a un públic que mai havia tingut, aplaudiments sords i tardans que l’acompanyarien fins la caiguda del teló. Però la negativa dels metges a perdre temps fent proves de compatibilitat a persones sense parentesc l’havia fet aterrar de cop, com havia aterrat el Raül, que en aquell moment es sotmetia a les proves i es feia a la idea d’haver de passar la nit al quiròfan perdent mig fetge i la impressionant perfecció dels seus abdominals, com a tiet de la nena que era: probablement compatible.

Asseguda en aquella cadira de plàstic incòmoda i estreta, envoltada de gent cansada i angoixada, pensava que tot se li negava, fins i tot la planificada espectacularitat del seu comiat lànguid, entre miralls rosats, deliciosament intoxicada pels calmants dins l’escuma d’una banyera rodona, a la tèbia habitació d’un hotel de luxe o a la sordidesa d’un meublé, tan  li feia, si encara fos amb el cos tremolós de la dolça sensació del plaer recent. Les llàgrimes de frustració li van lliscar cara avall. En posar la mà a la butxaca buscant un mocador va trobar un paperet: “No ho facis”, deia. “No ho facis”. Res més, només aquella negativa en imperatiu, que feia regust de súplica.  “No ho facis”.

Va sortir de l’hospital i va aturar un taxi. “Al Grand Palace, si us plau”. En arribar va creuar el carrer per seure de nou als Jardinets. Va treure una cigarreta, però quan anava a encendre-la no tenia foc. Un home prim assegut davant d’ella la mirava amb els ulls rodons i foscos com caniques, pensant que el desig no brillava a les pupil·les tèrboles de desencantament d’aquella dona seriosa i vestida de negre, que no semblava nerviosa mentre girava una cigarreta a les mans, senyal que volia fumar compulsivament.

Llavors ella es va aixecar i lentament s’hi apropà, el gest amb la cigarreta de qui ve a demanar foc. Però ell va parlar abans:

—Veig que no ho has fet.

Ella se’l va quedar mirant, en silenci. Al cap d’una estona va dir:

—No, no; encara no he fet. No se si ho faré; no sé res. El futur ha resultat ser molt poc domesticable. Crec que ara per ara sóc captiva del present.

Ell va allargar la mà per encendre-li la cigarreta, i en va encendre una altra per a ell. Junts van fumar compulsivament, callats, fins que el tabac es va acabar, fins que la nit va encendre els llums de Nadal, fins que el fred els va fer pujar a l’habitació, fins que avui va ser, per fi, demà.

© Emily, Duschgel, Paseante, Palimp i Xurri (desembre 2010)