I és que som la repera....

"El veí és un desastre! Ens deixa un discurset escrit per llegir-lo en el lliurament de premis i va el paio i  ni es presenta a la gala, ni re!... És el que no hi ha...
I no ens diu ni ase ni bèstia després...Tros de carallot!"

Això és el que deurien pensar els organitzadors de la gala Premis C@ts  que es va fer diumenge passat al vespre. Ja podien anara esperant, ja... Jo m'havia apuntat a l'agenda que la gala es feia... al terrat de casa!,  i per això l'havia engalanat amb senefes, girnaldes, llums i espelmes, a banda de tenir un parell de taules curulles de canapès i dos cossis amb gel amb cerveses, tòniques (pels cubates)  i cava. 

Quan ja era ja mitja  nit passada i estava més sol que un mussol, ja vaig veure que alguna cosa no rutllava. Bé, jo ja no rutllava feia  estona perquè una ampolla de whisky i dos de cava me les havia engiponades entre pit i espatlla tot solet. I dels canapès, només quedaven els de formatge, que a mi no m'agraden.

Resulta que baixo a baix al replà -fent tentines per les escales, però amb molta diginitat- a llençar les escombraries i em trobo el porter que em diu:

"A bones hores, mestre!", mentre recollia amb l'escombra tot de confetis i agafava d'un racó un tanga que alguna noia s'hauria tret amb l'excitació del moment. Aleshores, despertatnt-me,  ho vaig veure clar, com el Foix.

"Però... era aqui a baix...?"

"Si home, que no heu sentit els crits d'alegria?" I les ovacions cada cop que es donava un premi?"

Ara ja veig que a banda de senil, sordejo. En fi, estic fet un quadre. De Pollock.

"O sigui que ni us heu assabentat que us han donat un premi?"
"Com? A mi?"
"No, home, a la Santa Inquisició si us sembla..."
"Quin, doncs?"
"Al  blog seu; aquell deles Histèries veïnals. Com a millor blog participatiu"
"Histèries? Voldrà  dir Històries..."
No sé, la collonada questa que vostè s'empesaca amb quatre sonats més...!
"Però si són mé de cent veïns!
"Doncs això: cent sonats!"
"Què m'està dient! I jo així, amb aquests cabells i els calçotets sense estrenar. I miri que al competència era dura...Però això està molt bé"
"Collonades... Miri com m'ho han deixat tot... Tingui, m'han doant això per si el veia i per si ho vol posar allà on li capiga...(això ho diu ell que des que sap que sóc el que li foto la propaganda comercial a la bústia, me la té jurada).
"Oh, i tant que m'ho poso! Ara mateix i aquí sota! Miri:"

Doncs ja sabeu veïns i veïnes. Podeu dir amb indissinulat orgull que als veïns del replà, uns conjunt de veïns de la  catosfera ens han donat un premi...Felciitats compartides!
Com? Què dieu? Que si he subornat el jurat? Per qui m'heu pres? Be, val..., ho confesso...,  algun pernil sotamà els vaig fer arribar, d'acord...Però era del Condis, eh! I què dieu? Que si em quedo tota la pasta gansa  del premi? I ca! Ara mateix vaig a veure al Mas Cullell i amb la dotació rebuda, estic segur que pot eixugar el dèficit de mig departament de Cultura i ja no cal demanar rescat ni a les Espanyes ni a les Amèriques. Generós que és un! Perquè després digueu... Bé, amb el que em sobri, algun viatget en creuer al Carib em puc permetre...No us sabrà greu, oi? Potser em queda un plaça, a sortejar...

Ahi queda.

I per cert, ara recordo que ens falta acabar un relat de la dotzena tongada i que el microrelat, ja està a les acaballes. A veure si abans de la Indepedència podem fer-ne un altra tongada de les Històries veïnals, que m'avorreixo...

En fi: felcitats compartides amb tot@s! Abraçades a ells i petonassos a dojo per elles...
I enhorabona als organitzadors. Tot una feinada, eh! Ja es veu amb com heu deixat de llardós el replà...L'any que ve, llogueu el Palau. Ja us passaré un contacte que tinc, si us cal.. Un tal Millet...

PS 
Per cert, de qui era el tanga?
PSS
Queden algunes birres en fred...Algú puja a fer un brindis?

HV 12/8: Una nit de boleros

Com m’agraden les històries de final nostàlgic! Aquí s’ha combinat música, follia d’amor, gelos, fidelitat i perseverança. I en el màgic ambient de l’Havana cubana. Una història magistralment composada a ritme de bolero pel Robertinhos, Parèntesi, Sergi G. Oset i Xurri. Un plaer de relat.

__________________________

Una nit de boleros

La nit queia sobre el Malecón i la feixuga sensació de calor s’esmunyia entre els turistes, veïns, policies, jineteras i la resta de fauna que, amb l’últim adéu del Sol, sortien al carrer a seguir donant-li vida a la maltractada Havana.

En un vell edifici, un antic i luxós teatre vingut a menys amb la Revolució que s’endugué tot el que estava bé i empobrí encara més el que estava malament, el grup d’en Pepito Malerudeveuret tocava per tercera setmana consecutiva. Però aquella nit era especial pel Pepito, netejabotes de dia i músic de nit. Feia un mes, quan estava ballant salsa al Callejón de los Rumberos, va conèixer la Lolita Mickey.

La Lolita era una catalana que havia agafat una any sabàtic a la feina per viure a Cuba. Havien estat mesos de festa, ball, alcohol, turisme i, sobretot, sexe. Fruït d’una educació molt conservadora, la Lolita sempre havia estat d’anar a missa els diumenges i esperar a entregar-ho tot al seu futur marit. I com acostuma a passar amb les persones que no s’adapten als canvis socials, la vida li havia demostrat l’error educacional a base de garrotades. Víctima del desencís i encesa per unes irrefrenables ganes de recuperar el temps perdut, la Lolita estava aplicant el carpe diem en aquella illa caribenya famosa, entre altres coses, pels encants de la seva gent.

Era l’hora d’inici del concert i, fidel a la tradició cubana, la gent encara estava entrant a l’antic teatre. El grup d’en Pepito va començar a tocar “Sanluisera”, al ritme que marcaven les congues i el tres. De sobte, els ulls d’en Pepito van enfocar la Lolita que, seductora en el seu vestit vermell, prenia un mojito a la barra envoltada per dos homes. Ràpidament, en Pepito va fer uns gests per canviar el repertori de la nit.

Va començar a sonar el ritme lent del bolero i la veu del Pepito va inundar el teatre: «Llum de la meva vida, foc de les meves entranyes, el meu pecat, la meva ànima,...Lolita.»

En Pepito va cantar la cançó sense deixar de mirar la noia i ella també el mirava mentre malbaratava atencions a aquells homes que tenia cada cop més a prop. Llavors es varen posar a ballar els tres, uf! ...un home davant, un darrera i la Lolita enmig, com el mondongo del sandvitx.. ondulant i refregant-se, com només els cubans saben fer. A Pepito se li va encendre la sang. desig, amb la seva ombra implacable i perillosa, l'havia posseït fent-li perdre la poca raó que li quedava... Va cridar el cambrer amb un gest des de l'escenari. Un puny tancat significava "un rom".

Se'l va prendre de cop i li'n va demanar un altre. Volia fer callar aquella angoixa que li bullia dins la panxa. Sentia les riallades de Lolita viatjant de l'home del davant a l'home del darrera.. El tercer.

I si no se n'havia adonat ni que existia? rom començava a fer efecte. Va demanar als de la banda que toquessin "Descarga sonora" a veure si així se separaven els seus cossos una mica...Però va ser al contrari. Lolita en un atac d'acalorament es va treure la brusa, exhibint tota aquella abundància guarnida de blondes, i en resposta els homes es van quedar només amb pantalonets curts. Estaven tan ben fets els mal parits!

Quart puny. Havia dut la capsa de les sabates al club perquè no havia pogut passar per casa i en un solo de congues va obrir la llauneta de betum (blanc) i es va pintar a la cara senyals de guerra. Va saltar a la pista i va agafar d'una revolada la Lolita pel canell i la va arrossegar al ball més desficiat de la seva vida. La gent fent rotllana al seu voltant
Aleshores, a cau d'orella, ell li va dir:"Menteix-me i diga’m que hauries mort si jo no hagués tornat. Menteix-me i diga’m que encara m’estimes com jo t’estimo». I li va fer un petó càlid, suau i profund, com només un enamorat cubà sap fer; a ella se li van afluixar les cames i va deixar anar un “ahh!”

Quan sortien per la porta del club, Pepito Malerudeveuret va dir als de la banda:

—Compañeros, van a seguir sin mi, de acuerdo? ¡Tengo la vianda en la olla, no vaya a prender el fuego! ¡Ya tu sabes!

La Lolita encara recordava amb claredat els acords cadenciosos del bolero sacsejant la nit frenètica de l'Havana. Aquell ball va ser l'inici de l'espiral vertiginosa en què es va submergir fins despertar-se en un llardós motel de carretera a les afores de Milwaukee, convertida en la esposa del músic.

Quan després ell li va dir que marxava a una gira promocional pels Estats Units. amb la seva banda, la Lolita no s'ho va pensar dos cops. Es va presentar a l’aeroport Internacional Antonio Maceo amb les maletes, ignorant les rialletes dels companys del Pepito. Les primeres setmanes a Florida van ser perfectes. Cada nit l'orquestra tocava, mentre ella ballava a l'escenari bellugant la seva voluptuosa anatomia. Cada matinada la llum de l'albada els sorprenia un en braços de l'altre.

Però un dia tot es va espatllar. Va ser en el vol cap a Wisconsin. Ella li va confessar que estava prenyada. El mulat va perdre el seu caràcter fogós. Va començar a evitar-la i ben aviat el va veure flirtejant amb qualsevol rossa oxigenada mastega-xiclet. Quan el va descobrir besant una pèl-roja, la Lolita en va tenir suficient. Enfurismada, va demanar als nois que toquessin “¡Ay amado!”, llençant-se sobre el primer camioner d'espatlles peludes amb el que es va creuar.

Va beure i va ballar fins que el Pepito, fora de sí, la va escridassar davant de tothom. Ella no va poder fer res quan aquells yankies el van atonyinar.

La Lolita plorava davant el rostre desfigurat de l'amant. El Pepito va balbucejar alguna cosa. Ella va atansar l'orella als seus morros inflats per sentir les seves paraules: «Tenim el dipòsit ple de gasolina, mig paquet de cigarrets, hi ha 200 quilòmetres fins a Chicago, duem gafes de sol i és de nit..., vols casar-te amb mi?

*  *  *

El sol que entrava a través de les escletxes de la persiana dibuixava petits raigs en la pols que flotava en l’aire del despatx. La cadència monòtona del ventilador trencava el silenci de la sala ombrívola. El Pepito dormitava assegut en un racó, una mica espitregat, els quatre cabells blancs despentinats sobre el front.

Al final de passadís la Lolita planxava en silenci, la bata de flors i els braços sota la llum que entrava per la finestra badada, per la que entrava la vida del pati de veïns: música de ràdio i veus de dona, que de tant en tant entonaven les cançons, sorolls de cuina, màquines de cosir i nens jugant, converses a crits:

—Caridad, venga al teléfono, ¡le reclama su mamá!

—Sí míja, solo un segungo, ¡ya ando viniendo!

La tapa d’un pot que bullia als fogons repicava suaument, i la Lolita planxava camises i llençols sense pensar massa en el que feia; la calor la feia suar una mica, però avui era suportable, tot i que l’ambient estava carregat i ja calia una mica d’aigua. Aviat vindrien les pluges, si déu volia. I si déu volia, també, aviat vindria la Lita a visitar-los.

Va alçar la vista i la Lita li va somriure des de la paret, abraçant l’Arnau i la Laia, els somriures infantils plens de forats de dents de llet caigudes. La Lita vivia a Espanya, feia ja set anys que en Joan, un gallego una mica lletjot però bona persona, se l’hi havia endut i s’hi havia casat. La Lita vivia bé i tranquil·la, i això li donava consol pel molt que la trobava a faltar. La seva preciosa i alegre Lita. Segur que podia haver trobat un bon noi guapot i fort, i haver-se quedat a la illa, però no es podia queixar; tenia la vida solucionada, no havia de patir per que li faltés mai res i tenia dos néts que tindrien totes les facilitats per ser el que volguessin. Però ara la veia només un cop l’any, amb sort.

Alguna vegada havia pensat en anar a viure amb ells, ella no tenia por de canviar de país ni de deixar un cop més la vida enrere, però... va girar la vista cap a la sala.

En Pepito vegetava a la seva cadira. Feia ja trenta anys d’aquella pallissa que el va deixar assegut per sempre més, tancat en si mateix des d’aquella darrera frase que va murmurar entre dents, abans de perdre el coneixement per sempre més. Ella el va dur a casa, de tornada, i l’havia cuidat des d’aleshores. La joventut li havia passat per davant prenent cura dels seus. Les feines que feia fora de casa no havien estat sempre prou per pagar les factures del metge i de l’escola de la Lita, i de vegades havia hagut de fer el cor fort i buscar-se la vida com va poder.

Va tenir clients esporàdics i clients més fidels, sempre generosos. Fins i tot hi va haver algú especial, en Jeison, que volia sempre dinar i sopar i dormir a la casa, que va conèixer la Lita, que li duia regals i volia cuidar-les a les dos. Fins i tot al Pepito. Un dia van parlar:

—Lolita, miamor, no podés quedarte siempre anclada a este hombre que es un muerto en vida.

—Jeison, míjo, tu sabés que si nosotros tenemos cuentas es por necesidad, que yo me debo a Pepito, que es el padre de Lita y el hombre de mi vida

—Yo entiendo, Lolita, yo entiendo, pero no se cierre en banda, vení conmigo, dejáme cuidaros a vos y a Lita. Ustedes tuvieron su amor, pero eso pasó hace décadas. Ahora merecés la oportunidad de vivir un poco.

—Tu sabés, Jeison, que me debo a él, y eso ya no cambiará, que la imaginación y la memoria son mis dos únicos medios para escapar de mi escafandra.

Després d’això el Jeison havia començat a venir menys sovint, fins que finalment va deixar de fer-ho. Deien les veïnes que l’havien vist voltar la violetera d’un dels cafès del centre, i se n’alegrava per ell. Va tornar a mirar el Pepito, i li va tornar als llavis aquell bolero... “llum de la meva vida, foc de les meves entranyes, el meu pecat...”

Era tard per marxar.

© Robertinhos, Parèntesi, Sergi G. Oset i Xurri

_________________________

LES FRASES A COL·LOCAR, EREN:

«Tenim el dipòsit ple de gasolina, mig paquet de cigarrets, hi ha 200 quilòmetres fins a Chicago, duem gafes de sol i és de nit.»

(Dan Aykroyd)

Granujas a todo ritmo

«La imaginació i la memòria són els meus dos únics mitjans per escapar-me del meu escafandre.»
(Matthieu Amalric)

La escafandre i la papallona

«Menteix-me. Diga’m que m’has esperat tots aquests anys. Diga’m-ho. Menteix-me i diga’m que hauries mort si jo no hagués tornat. Menteix-me i diga’m que encara m’estimes com jo t’estimo.»

(Sterling Hayden)

Johny Guitar

«Llum de la meva vida, foc de les meves entranyes, el meu pecat, la meva ànima,... Lolita»

(James Mason)

Lolita

HV 12/7:La bona veïna

El veïnat ja ho té això… Veïns que s’estimen, veïns que es vigilen, veïns xafarders, veïns cràpules… En fi, com el nostre veïnat (això de cràpula va per mi, tranquils, eh?). El quatre genets de l’escala 8 (el Monyofiné, la Srta. Tiquismiquis, el Puji i la Kweilan han bastit una historia de desigs i rencúnies. Així els ha quedat.

_____________________________

La bona veïna

           

Va apagar la televisió ràpidament i va deixar a mitges el “Sálvame”. Es va abraonar a la porta, la va obrir sigil·losament i encara va ser a temps de veure com el veí pujava cap a dalt. O a sa casa o a tocar-li els collons a algú altre. Va picar la porta del final del replanell. Obrí la seua veïna preferida (encara que ella no ho sabia, que n’era la preferida).

—Hola, bona nit –va dir ella amb la porta entreoberta, simulant timidesa.

—Hola. Si et dic que vinc a veure si tens sucre.. no t’ho creuràs, oi?

—No, però m’agrada que vingues i no tingues cap excusa…, què busques? Rotllo?

—No, ajuda, estic perdudet. M’han fet un encàrrec, he acceptat i ha arribat el termini i no he complit.

—I jo et puc ajudar? –li va dir ella mentre el feia entrar a dins,  seia al sofà, la bata s’entreobria i la cama quedava al descobert. Poc involuntàriament, val a dir.

—És que hi ha coses que no recorde, i d’altres que sí. Em senc com el Leonard al bar aquell diguent-li a Teddy: «La memòria pot canviar la forma d’una habitació i canviar el color d’un cotxe. Els records desvirtuen, són una interpretació, no un registre, i no importa si tens els fets.»

—No entenc què pinte jo en tot això, la veritat...

El xicot va agafar el llibre que portava a les mans que ella no l’havia vist. Li va assenyalar una pàgina amb el seu nom al principi d’un relat, junt al seu.

—Tu i jo ja ho hem fet junts!

—Vaja… em senc com Trinity, provant a manipular-te i essent descoberta.

—En eixa pel·lícula no era Trinity! –va contestar ell.

—No però quan ella feia el paper de Trinity m’agradava més, es tirava al protagonista –mentre acabava la frase va obrir les cames i la bata es va escórrer deixant el coulotte a la vista.

Ell s’hi va acostar mentre notava un lleu batec a l’entrecuix.

—Quiet fiera! No t’acostis que ja veig per on vas... Ja fa temps que vam enterrar els nostres pecats i vam rentar les nostres consciències. No voldràs pas que tot torni a començar, oi? Li vols tornar donar arguments a l’Enriqueta?

—No. Sí, bé no ho sé, no. Tot allò ja va quedar enrere, tot i que mai no...

—Calla, calla..., et penses que una és de pedra? Va, si l’atzar ens ha tornat a unir anem per feina... Digues,  què tens?

En el moment que ell es treia de la butxaca un paper plegat es va sentir un terrabastall a l’escala. Es van fondre els ploms i tot va quedar a les fosques.  Escala amunt pujava un tuf a socarrim, una mena de barreja entre plomes cremades i pólvora, juntament amb les veus de la resta del veïnat: Que ha passat? Algú ha pres mal? A què fa olor? Qui li ha calat foc a l’escala? Ai, ai, ai...! Foc, foc, foc...! Uns gemecs es van imposar a l’esglai general.

En sentir l’alarma es van mirar i van arrencar escales avall. En arribar al tercer es van trobar l’Enriqueta que els mirava amb ulls goluts, imaginant les mil calúmnies que podia escampar sobre aquella parelleta de veïns: a la perruqueria, al forn, a la fruiteria..., per tot el barri. Podria iniciar de nou el que no va aconseguir uns anys enrere... Ell se la va mirar i li encertà els pensaments.

—Va, dona Enriqueta, deixi’s de pensar rucades i baixi cap al carrer, no veu el fum?

—No!  No puc deixar el “Perico”—i va entrar dins de casa...

—Però dona!, no veu que hi ha perill?

La noia el va estirar pel braç

– Deixa-la. No es mereix cap ajuda!

Ell ja havia començat a tirar escales avall, però tot i que l’Enriqueta era una mala puta, la seva consciència rentada per pecats enterrats no li permetia deixar-la allí, així que va girar cua.

—Tu vés cap al carrer —li va dir—, de seguida baixo.

Ella va insinuar una protesta que ell ja no va sentir. En entrar al pis de la vella, era evident que el ferum de socarrimat que s’escampava per tota l’escala sortia d’allí dins.

L’Enriqueta era al fons del pis, al menjador, mirant de despenjar la gàbia del “Perico”. A mig passadís, de la porta de la cuina, en sortia una fumera densa i negra. Va avançar estossegant, va apartar la xafardera i va despenjar la gàbia.

—Vinga, espavili’s! –va etzibar-li—, i agafant-la pel bracet la va arrossegar passadís enllà.

Però era massa tard. La fumera era massa densa i ja no podien passar. Van tornar enrere, va tancar la porta del menjador per evitar que el corrent d’aire alimentés el foc i van  obrir el finestral del balcó per demanar auxili. Des de baix, la veïna—l’amiga, l’amant—, se’ls mirava amb ulls preocupats. Els bombers no havien arribat encara i l’escapatòria es mostrava cada cop més complicada. Desesperat, i mirant-se de fit a fit, va recordar el motiu del seu retrobament, feia només una estona, i va allargar la mà cap a la butxaca buscant aquell tros de paper. El va desplegar, i va llegir:

—A Austràlia sí que es viu bé...allà hi ha curro, aquí no; allà folles, aquí no.

Va notar uns ulls al clatell, i en girar-se es va trobar l’Enriqueta, maldant per llegir la nota des de darrera del seu cos.

—Què? –va dir la cotilla amb un deix de burla– planejàveu escapar-vos a Austràlia, oi, colomins enamorats?

Eren allà, a punt de morir socarrimats per culpa seva i del puto “Perico”, i encara era capaç de fer mal amb la seva cantarella. A ell se li va encendre el pit. Amb la cara vermella i els ulls injectats de sang, en ple atac de ràbia inconscient, va agafar l’Enriqueta per les espatlles, la va empènyer cap al balcó, i la va trabucar per sobre la barana, fent-la caure al buit.

Mentre l’Enriqueta queia i se sentien els seus xiscles d’horror, ell va notar una fiblada de plaer i un alleugeriment com mai a la vida. Però el fum el va fer estossegar i el va tornar a la realitat. Què li havia passat a la vella fastigosa? Hauria mort? S’hauria quedat l’escala sense la xafardera oficial? Va guaitar cap al carrer en part per la curiositat i en part per la fumera que no el deixava respirar i va veure gent que envoltava l’Enriqueta, atenta a les seves explicacions.

—Eh!!! Que el que s’està cremant sóc jo! –va cridar, exigint el protagonisme al que es creia que tenia dret.

Però els ulls dels espectadors es clavaven en ell com si li retraguessin alguna cosa mal feta. Fins i tot els d’un drapaire, que estava més pendent de les burilles del públic improvisat que del mateix foc. Tota la multitud, i la seva amant també, el miraven com si fos ell el culpable de tot.

Va entreveure que l’Enriqueta parlava a dures penes  i es queixava d’una cama. Alhora, l’assenyalava amb un dit culpable i amenaçador.

—Què passa? Si no l’hagués tirat s’hagués asfixiat... Em déus la vida, cabrona!  I els bombers, què? on coi són?–va reclamar, pensant que la millor defensa era un bon atac.

La sirena dels bombers va treure tensió a la situació. Va sentir-se l’heroi de la pel·lícula quan els bombers el van rescatar del balcó i el van baixar fins al carrer.

—Què fantàstica que és la gent!  —pensava, ja  que els que feia un moment l’havien odiat, ara l’aplaudien. Però se sentia tan eufòric i tan satisfet que es va atansar a la seva amant que, conscient de les càmeres de televisió que l’estaven enfocant, s’havia obert la bata de forma atrevida i insinuant.

—Aquest tros de dona ha de ser  per a mi –es va dir exultant.

Possessiu com era, la va abraçar; però ella, que ja  somniava en un futur d’actriu de cinema, li va deixar anar en mig de tothom:

—Mira, noi, prefereixo ser la seva puta que la teva muller.

Ell va mirar allà, on ella assenyalava amb el dit, i va veure el vell drapaire que somreia ensenyant unes dents negres i corcades.

—Tot per culpa de l’Enriqueta! —va pensar rabiós, mentre aixecava els ulls a veure on estava la “bona” veïna.  Amb el cos descontrolat per l’odi va caminar cap a ella.  “Les feines que es comencen, s’han d’acabar”, es va dir per dins.

I ell, de ben segur, que no deixaria res a mitges.

© Monyofiné, Srta. Mikis, Puji i Kweilan (agost 2012)

_____________________

LES FRASES QUE CALIA COL·LOCAR, EREN:

«En Austràlia sí que és viu bé...allà hi ha curro, aquí no; allà folles, aquí no".
(Javier Bardem)

Els dilluns al sol

«La memòria pot canviar la forma d’una habitació i canviar el color d’un cotxe. Els records desvirtuen, són una interpretació, no un registre, i no importa si tens els fets.»

(Guy Pearce)

Memento

«Prefereixo ser la seva puta que la teva muller.»
(Kate Winslet)

Titanic

«Vam enterrar els nostres pecats. Van rentar les nostres consciències.»
(Sean Penn)

Mystic River

HV 12/6: Joc d’embolics

Dues antingues companyes d'universitat es retrobenal cap dels anys i es posen a rememorar vells episodis estudiantils de gelos, anònims, retrets i desigs inconfessos. Vaja, deixeu-les soles a la Viuillegiex, la Glo.bos.blog, la Zel i la Joana   i us muntaran un tinglado d'embolica que fa fort!

___________________

Joc d’embolics

Han quedat al bar del Manel. On anaven a fer el cafè o la copa abans d’entrar a la facultat o en sortir-ne. Fa anys que no hi entra, però hi ha passat per davant alguna vegada i no sembla que hagi canviat gaire.  Baixa del tren una mica marejada. Li passa a vegades si hi puja amb l’estomac buit, i com que és a tocar de l’estació, arriba ben bé un quart abans de l’hora.

El barri sí que ha canviat. Ara hi ha turistes que es barregen amb autòctons de tots colors. Souvenirs i samarretes a la porteria on hi venien calces i mitjons. Entra i va directa a la barra a demanar un entrepà i una aigua, a veure si li passa el mareig mentre espera. La noia de la barra li regala un somriure mentre treu el pa i comença a feinejar. Seu en una taula al costat de la finestra, de cara a la porta. El bar està tranquil i de seguida arriba l’entrepà. Les mateixes parets i mobles de fa vint anys. Potser l’han pintat. L’entrepà i el somriure de la mestressa són novetat, però.

L’Eli no serà la de fa vint anys. L’hi reconeixerà les parets i els gestos, la veu probablement, però una vida de feina, canalla i hipoteca segur que ha dibuixat arrugues en aquella ànima fresca i descarada que recorda. Per què han quedat? Quinze anys sense saber-ne res l’una de l’altra, i de cop i volta un email amb l’assumpte “Ets la Cèlia M. del pati de Ciències?”, i en el cos del text “Sóc l’Eli”. Res més. Va tenir un pessic, no sabria dir si de nostàlgia o de dolor. La va enganxar en un dia d’aquells de trànsit frenètic de correus i la va deixar com en pausa, fins i tot va sentir el “clec” del casset que ho parava tot. Feia anys que havia deixat de ser la Cèlia del pati de Ciències. De cop va sentir totes les arrugues que se li havien fet entre el dia que la va ajudar a carregar el R5 i el “clec” que acabava de sentir. Les pors que havien quedat entre els primers plecs estaven ja enterrades sota tones de quotidianitat i projectes. Quaranta anys acabats de fer. Feina, canalla, marit i hipoteca.

Mentre espera nerviosa mirant la porta del carrer li ve al cap la frase mítica de l’àvia: “un dia te n’adones que la teva vida ha estat un somni i acabes de despertar”. I des que havia despertat, la vida no era gaire encisadora... Es mirà al mirall. Potser s'havia maquillat massa; igual com maquillava la seva vida, per veure-la millor del que era... Quants records! Com quan el Manel, des de la barra recitava la seva frase favorita, impostant la veu, imitant la del Robert de Niro: «La soledat m’ha perseguit sempre. A tot arreu. En els bars (inclús en el meu) i en els cotxes, carrers, botigues..., a tot arreu. No tinc escapatòria. Sóc un home solitari de Déeeeu», i sospirava... I les tardes que passaven fent xuletes, cada cop més sofisticades o, quan amb la guitarra cantaven cançons que composava en Gerard, fins que els feien fora. Absorta en els records, havia perdut la noció del temps quan va veure a l'Eli davant seu. Estava talment com la recordava. Va aixecar-se per saludar-la, cordial, però la cara i el gest d'ella la van frenar de cop.

—Hola, Cèlia.

—Hola, Eli! Estàs igual de maca, com t'ho fas?...

—Seu i escolta, Cèlia, no perdem el temps en romanços.

Desconcertada, va seure. L'amiga s'assegué al seu davant.

—Estem organitzant un sopar d'ex-alumnes. Jo, de tu, no hi aniria.

—Ah, no? I per què, si es pot saber?

—Doncs perquè tots ja saben que eres tu la dels anònims.

—Jo la d'els anònims? Què dius! Jo també en rebia...

—No dissimulis, es inútil. Quan en Manel ens va dir que eres ambidextre, cosa que ningú sabia, i que escrivies notetes al bar amb la mà esquerra, l'Aramí va lligar caps, tot quadrava,  i vam saber que eres tu l'autora.

—Però...  —la Cèlia va entendre que era inútil defensar-se i que ara, tants anys després, era el moment  d'acceptar la seva culpa—. L'Eli va continuar.

—Estan preparant un sopar-venjança per donar-te el que et mereixes. Si t'aviso és perquè degut als teus anònims, dient que el professor de Ciències tenia un embolic amb una alumna, la seva dona, la Glòria, el va deixar i des de llavors que estem junts. Gràcies a tu. Però a d’altres, no els vas fer cap favor.

—Tot el que deia era veritat! —va protestar.

—I això que té a veure? Només faltaria...

—I ara, tants anys desprès se’n recorden?

—No has sentit a dir que la venjança és un plat que és menja fred?

La Cèlia abaixa el cap i pensa. Pensa en aquell passat que gairebé havia esborrat, enduent-se els bons i els mals moments. Conscientment sap que hi ha coses que hauria d’haver fet i no va fer, i algunes que va fer i no hauria d’haver fet.  Com li pot explicar a l’Eli que la gelosia se la menjava? Aixeca el cap. Se la mira i la veu com abans: segura, decidida, ferma i... més bonica que mai. Ara, encara té por, la mateixa por que vint anys enrere, por que l’Eli vegi en els seus ulls el dolç tel lluent de l’amor que encara li serva, un sentiment que per molts “clecs” que deixés sonar, per molts plecs que posés l’un damunt l’altre, segueix ancorat al fons del seu cor.

—Res a dir, Cèlia? —va tallar de cop l’Eli—. Em mires com si et parlés d’un fet aliè, i saps, i ben bé que ho saps, que vas trastocar el son de molta gent.

—Escolta’m Eli, sé el que vaig fer. Mentiria si digués que era un joc, una bajanada d’adolescent. Però no puc, ni em sento prou forta, com per explicar a ningú els meus motius. Si més no, ara no és moment d’explicacions.

—Doncs mira, jo, tot i que amb el temps reconec que t’he de donar les gràcies, necessito saber-ne els motius. I et convé, creu-me que et convé, explicar-me’ls. Si hi ha quelcom que encara tinc, és prou força com per poder moure algun fil. Pot anar malament o pitjor. Fins i tot pot ser un gran desastre per tu. Decideix.

La Cèlia abaixa el cap, per segona vegada. No sap com fer-ho, però... alguna cosa s’ha d’empescar... “Pensa, Cèlia, pensa... Tan sols hi ha una persona que pot decidir el que faré, i sóc jo mateixa...”. Els fets eren els que eren, i l’atzucac en el que es troba ara se li dibuixa a la cara, mentre es mira l’Eli que espera, amb un posat eixut, distant, i la Cèlia percep la cuirassa...

—Saps prou bé —comença a explicar-se la Cèlia—, que tu també jugaves a dues bandes. T’agradava la Glòria, la dona del “teu profe de Ciències” i, a sobre, feies veure que tant se te’n donaven les dones… Però a mi no em vas enganyar mai i ara tampoc ho faràs. Et vas casar amb el profe per a aconseguir la Glòria i ara me’n fas culpable —li va etzibar. —No, Eli no, saps? “La vida és com una caixa de bombons, mai saps el que et tocarà”. Et vaig estimar massa i vaig patir tant que ho vaig arriscar tot. Anònims i amenaces, rumorulogia i mentides però la teva ceguesa per la Glòria no et va deixar veure que ho feia per amor. I ara què tenim? Per què… no em diràs que te l’estimes al teu home! O el que vols és acabar d’asfixiar la Glòria ara que no et fa cas?

Ho tenien ben lligat ella i el teu “profe” i tu mai seràs l’hereva de res ni els fills que has tingut amb ell, tampoc —i per acabar de reblar el clau, afegí—

I ara després de tant anys goses amenaçar-me pels anònims escrits fa més de vint anys? Els altres companys de classe només em poden acusar d’haver sembrat incertesa perquè els vaig saber utilitzar però l’única que vol salvar-se ets tu.

L’Eli va empal·lidir. Com podia saber tant la Cèlia d’ella? Es va veure despullada de cop. No s’esperava aquest gir inesperat en la conversa. Ara ja no era ella la que ho dominava tot. La Glòria i la Cèlia, deia? No, això no podia ser. La Glòria era per a ella i el patrimoni del tanoca del marit, també. No sabia ben bé si l’estimava a la Glòria però juntes tenien al babau de Ciències com a un titella sota les seves mans. L’Eli sabia com fer-li perdre el cap i, a més tenien dos fills! Li traurien tot a aquest setciències, però ara la Cèlia se’ls havia interposat o… era ella la que estava al mig del fang?

La Cèlia va tornar a prendre la paraula.

—Ara el joc s’ha acabat. Vindré al sopar i davant de tothom ho esbombaré tot. Faré la meva declaració d’amor. Em trauré la cuirassa i per fi en pocs dies jo i la Glòria començarem una nova vida lluny d’aquí. A més, —i aquí va treure una carta oculta que maig hagués pensat que podia mostrar—, sé que el meu home s’entén amb el teu “profe” de Ciències... —i encara una segona—: Ja fa molt de temps que tinc un compte corrent amb la Glòria, que vessa de diners. Però no estan al banc.

I va acabar de deixar anar la darrera andanada:

                                      

—T’ho has preguntat mai per què la Glòria viatja tant sovint a  Suïssa?

© Viullegeix, Glo.bos.blog, Zel i Joana (agost 2012)
_______________________

LES FRASES A INCLOURE EREN:

Escala 4

«Un dia te n’adones que la teva vida ha estat un somni i acabes de despertar.»

 (Sarah Polley)

Mi vida sin mí

«La soledat m’ha perseguit sempre. A tot arreu. En els bars i en els cotxes, carrers, botigues...a tot arreu. No tinc escapatòria. Sóc un home solitari de Déu.»

(Robert de Niro)

Taxi Driver

«Tan sols ho ha una persona que pot decidir el que faré, i sóc jo mateix.»

(Orson Welles)

Ciutadà Kane

«La vida és com una caixa de bombons, mai saps el que et tocarà.»

(Tom Hanks)

Forrest Gump