dilluns, 3 de gener del 2011
HV 8/6: El secret de la maleta
dijous, 1 de juliol del 2010
HV 7/8: Escriure la vida
dijous, 11 de juny del 2009
HV 6/3. La copa de vi
La crida que va fer la Rateta ha tingut ressò. Ja tenim la primera Història Veïnal de la història blocaire (valgui la redundància) feta amb videoblog. Més aviat, diria en videopoesia. Perquè el que s'han embrancat., per aquest ordre, la Carme Fortià, la Núria Aupí, la Viuillegeix i l'Anna Tarambana és això: poesia en imatges. I si no, mireu, escolteu i llegiu.
Estic emocionat. (Però això ja ho he dit, oi?)
Li he posat un títol, que no en duia. Espero que els plagui.
I a més, en les seves veus! (i si no ho són, a mi ja m'està bé).
HV 6/3.1
HV6/3.2
HV 6/3.3
Recordant tot el que hem passat junts, i el que no hem passat per mor de la teva absència que ara vols justificar-la amb aquesta cara de gos apallissat, se’m posa la pell de gallina. De plaer i de dolor. D’alegria i d’odi. I no, no ho vull repetir, per més que t’hagi trobat a faltar en la teva absurda escapada, per més en algun moment de desesperació hagi enyorat el teu cos i fins i tot la teva ànima dolça i enverinada. Per més que m’ho supliquis, et quedaràs sol amb el teu whisky: la meva copa de vi quedarà intacta. No em tornaràs a tenir mai més. No puc ni vull enverinar-me més, ni de vi ni de formes humanes.
M’estimo més la brutícia de les golfes amb mosques i orenetes que la companyia d’humans com tu, tan bells i tan bruts. Teixiu teranyines d’enganys, us mireu en miralls que enlluernen i tornen falses imatges. Netegeu sobre net,mengeu sense gana. Pensava que la única cosa que fèieu sense engany era estimar amb passió, i aquest ha estat l’engany més dolorós. Jo no t’he enganyat mai, sempre has sabut que estava de pas com a dona, per més que els teus encants quasi em fan desdir dels meus orígens. Quasi em temptes a quedar-me com a dona permanent, al teu costat. Em tenies atrapada a la teva teranyina, enlluernada, apassionada. Malgrat el mal que em vas fer en marxar, t’haig d’agrair la fugida. Ja em reca agrair-te alguna cosa, però hauria sucumbit, n’estic segura. Ara només he vingut perquè sàpigues que tornaré per sempre a les meves golfes on malgrat la poca llum i la pols, tot és net. Teixeixo i espero pacientment que les meves víctimes caiguin atrapades en els fils brillants de la teranyina. Si, net i clar, sense sorpreses ni enganys. Són víctimes i no esperen res de mi. Ni compassió.
HV 6/3.4
divendres, 6 de febrer del 2009
HV 5/7: Vapors beats (la castedat)
Amén. I que algú us agafi confessats...
Vapors beats (la castedat)
Des de molt marrec, a casa seva, li havien inculcat que la millor virtut que podia tenir una persona era la castedat.
Va anar creixent en un ambient marcat per l’educació que li van donar un pare policia molt estricte i una mare fanàtica religiosa.
Durant anys s’havia mantingut cast, exceptuant alguna caiguda masturbatòria que li havia embrutat l’ànima i que ràpidament havia netejat amb una bona confessió. L’arribada d’ella al despatx, però, ho va trasbalsar tot.
Al principi no s’hi va fixar, però a poc a poc es va anar obsessionant amb aquells pits grans i ferms que, malgrat la roba folgada que ella sempre portava, no podia amagar.
Les hores que compartien al despatx se li van començar a fer obsessives. Només desitjava que s’acostés, a portar-li algun paper, per poder sentir de prop la seva calor, percebre l’olor a net de la seva pell i, sobretot, notar la sensació de tenir a tocar aquells pits que tant l’obsessionaven.
Un fet aparentment innocent va capgirar-ho tot aquell dia. Va ser quan ella es va ajupir a recollir el llapis que li havia caigut i havia anat a parar als seus peus. En el moment d’aixecar-se, els pits de la noia el van refregar casualment. Això va ser la guspira que va encendre el foc. Sense pensar-s’ho dues vegades li va engrapar el pitam. La monja va cridar:
—Sant Pare, què feu?
El Papa es va quedar immòbil amb les mans als pits de sor Angusties mentre els capellans auxiliars i el bisbe secretari se’l miraven astorats.
Una suor freda li va amarar tot el cos. S’havia deixat endur pels desitjos més baixos i ara de cop i volta, inexpert com era, no sabia ni què fer amb aquell pit ni amb la situació.
Ràpidament, va tornar la mà al seu lloc, entre els plecs blancs del seu vestit i, amb la mirada baixa i amagant la tremolor que sentia per tot el cos, va sortir dient:
—Disculpeu-me, germans, no em trobo gaire bé.
Només va rebre un silenci astorat com a resposta. Caminant pels passadissos llargs i mig saludant a bisbes en llatí, va dirigir-se a la seva estança. Pas a pas només li venien imatges que no sabia que la seva ment pogués imaginar... Les seves mans recorrent un cos nu, el seu penis erecte acariciat per les mans d’ella,... d’elles... de totes! Cada cop caminava més apressat. Tan sols quan va poder tancar-se amb clau a la seva habitació, va poder deixar anar tot el que havia retingut tant de temps. Assegut a la cadira de vellut fosc i mig arremangat, es va buscar el sexe. Mentre es tocava, anava pensant tan en el cantó positiu com en el pecaminós de la seva acció.
Després d’una dutxa d’aigua freda, es va agenollar al reclinatori i va agafar el fuet que amagava sota el coixí. Havia de purgar l’ànima per tot el què havia gaudit i per tot el que havia fet.
I va ser just aleshores, a la segona fuetada, quan va sentir que picaven a la porta. Va reconèixer clarament la veu de sor Angusties que li xiuxiuejava rera la fusta... Es va tapar amb el barnús blanc i va entreobrir lleugerament, fet que va aprofitar ella per empènyer i escolar-se en l’estança sagrada.
Va percebre quelcom de diferent..., en els seus ulls, en el seu cos,... No sabia el que i no va tenir temps de rumiar-hi gaire.
Com dos adolescents, amagats en la darrera renglera del cinema, es van apropar, es van tocar, es van besar i es van despullar, a poc a poc i de forma maldestre. Dins seu es van obrir portes que sempre s’havien mantingut tancades. Les seves mans van recórrer la pell nua de l’altre. Les seves boques van tastar sabors abans prohibits. I en sentir-se un dins l’altre, es miraren als ulls, d’on regalimaven llàgrimes tendres, de por i d’alegria alhora. Un fil humit lliscava galta avall a cada nova envestida, fins que enmig d’un plaer immens, nou i pecaminós, van esclatar un dins de l’altre; tot i el risc de destrossar-se les vides...
I estirats al llit papal, nuus, es miraven i es somreien, sense saber els que els venia al damunt... pujant en aquells instants per l’escala principal del vaticà.
Tres trucs a la porta i una veu pausada va cridar «Sant Pare?» Aquella sola pregunta el va fer tornar al món real. Un silenci prou llarg perquè es tornés a fer la pregunta i es mogués el pom de la porta. El baldó estava passat i ell amb una veu seca li va dir que s’esperés a la sala de reunions. Angusties es va vestir en un moment, el Sant Pare va anar a la sala de reunions i ella, amb el cap cot, es va quedar a l’estança, com si hi posés ordre.
Els dies següents van tornar a ser confosos. Evitava en tots moments qualsevol contacte amb la monja. Les fuetades de porgació sovintejaven cada dia. Tan pulcre que semblava tot, però el record del plaer del tacte dels seus pits i d’aquelles cuixes que se li arrapaven, se li apareixien en tot moment. No va passar dia que no es castigués pel que havia passat. I encara que Angusties va retirar-se una temporada a un convent, en tornar a ser prop seu, les mirades tenien la intensitat d’abans.
Per això en van tenir sort d’aquella petita habitació, on havien deixat el personatge que representaven i havien deixat anar les pròpies passions.
@ L’Avi, Anna Tarambana, Clint i Euria, gener 2009
Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
diumenge, 5 d’octubre del 2008
HV 4/10: Semblava paranoic
En fi, cal dir que en aquest grup hi ha hagut una baixa (sense avís) i un servidor ha hagut de rematar la feina. Espero que les meves estimadíssimes (en superlatiu) veïnes no s'enfadin: la Déja Vie (que ja corre per les itàlies); l'Anna Tarambana (en entre relat i relat, ha tingut temps de mudar-se de casa) i la Carme Rosanes (que aviat ens sorprendrà amb nous Personatges itinerants) han estat deixades de banda pel Zenit RAM (suposo que tindràs un motiu de pes per deixar tres noies penjades!). Total, un veí que és un cavaller ha agafat el guant i ha rematat, la feina...d'una manera dràstica! I és que els xicotes m'empenyien a fer-ho. En fi, per tots vosaltres "Semblava paranoic" (el títol ja em venia posat, eh?; no és cap al-lusió personal).
___________________
Semblava paranoic
Julien es va despertar de cop, tot suat. No estava segur d’haver cridat en veu alta o d’haver-ho fet en el somni. No recordava gran cosa d’aquell malson. Va eixugar-se la cara amb el llençol color crema i va descobrir-se plorant en silenci. Les llàgrimes no deixaven de brotar dels seus ulls cada cop més verdosos. No va intentar aturar aquella reacció, ni tant sols coneixia el motiu.
A la tauleta de nit un got amb dos dits d’aigua i “El Perfum” obert per la pàgina 97, boca avall.
La bombeta penjant de la seva habitació li molestava als ulls. Va apagar el llum i va intentar dormir. Tres quarts d’hora més tard va anar a la cuina; la nevera feia un soroll intermitent, va obrir la porta i la frescor el va acariciar. S’agraïa aquella gelor en ple agost quan la xafogor és insuportable i la pell es torna enganxosa. Va omplir-se un got de llet i se’l va veure d’un sol glop. Va servir-se de nou, va caminar pausadament cap al menjador. Aquell got se’l veuria tranquil·lament mentre buscava a la tele qualsevol programa prou dolent com per fer-li agafar el son truncat. Les 3, les 4, les 5...
El so del got al caure el terra el va fer despertar. De camí al lavabo es va tocar els cabells, tots esvalotats i de punta. La imatge que es reflectia al mirall era deplorable. Feia pudor de suat, segur que Jean Baptiste Grenouille, el protagonista del llibre, trobaria aquella ferum torbadora. Es notava que havia dormit poc i, a sobre, a la galta esquerra hi tenia tota la marca de la tapisseria del sofà. Mentre es rentava les dents pensava que tot plegat era ben estrany. Primer la carta, després la trucada la nit anterior a les tantes i sobretot el convenciment absolut que hi havia alguna cosa que des de feia mesos no rutllava.
L’havien titllat de paranoic però des del dia que gairebé l’atropella aquell Golf blau marí, ara feia dues setmanes, havia decidit endur-se tota la documentació al pis. Quan es dirigia a la porta va sentir la televisió encara oberta. A l’acostar-se a tancar l’aparell va veure el Charles Laughton acusant a una Dietrich aparentment indefensa a Testigo de Cargo. Tancà la televisió i pel camí cap al cafè intentà recordar el final de la pel·lícula. Caminava ràpidament i de tant en tant premia el contingut de la bossa, assegurant-se que tot encara era dins. 
Arribaria tard a treballar, avui, però ja trobaria alguna excusa. Li sabia greu, però primer de tot havia de dur al pis totes les coses importants. Allà ningú no el trobaria. El pis no anava pas a nom seu i no s’hi deixava caure gaire. Era un luxe tenir aquell pis només per a certes ocasions. Però mentre anava de pressa, de pressa li ressonaven al cap unes paraules aterridores: «No te’n sortiràs». Aquells mots que posaven punt i final a la carta. I les mateixes paraules van ser les úniques que va sentir per telèfon la nit anterior, seguides del tuuuuutuuuuuutuuuuut de la línia. I el fet de l’intent d’atropellar-lo li indicaven que no anaven pas de broma. Potser sí que li caldria seria desaparèixer. No anar ni a treballar. Mentre anava cap al pis pensaria un pla per escapolir-se de la feina per uns dies. Potser si veien que havia desaparegut s’oblidarien d’ell. Un viatge? On podria anar? Que no deixés cap rastre... Res d’avions, res de vaixells, o cotxe o tren. Són els mitjans més anònims. En arribar al pis, en Julien obre la porta silenciosament i just davant dels seus nassos, dels seus ulls enganxada sobre el vidre de la reproducció del Guernica, que tenia penjada a la paret, una nota, escrita amb retolador vermell i gruixut, deia: «No te’n sortiràs.»
Tots els fantasmes del passat li vingueren al damunt. Era evident que no tenia escapatòria. Els pecats del passat venien a cobrar-ne les seves rendes
Potser li quedava una sortida. Si, tan sols una.
Julien somrigué. Va entendre que aquella idea era una manera de passar el mort a uns altres. I aquell “altra” era la seva dona. No havia estat ella el detonant de tot? Mai va entendre que el deixés pel pocapena del Gustau. Un gigoló en potència i un aprofitat del carall. Se’l venia venir de lluny. Tothom ho veia. Tothom menys ella. Faria taula rassa del passat. Va fer la trucada pertinent. I decidí esperar i afrontar el destí. Estava decidit, Ell mai havia sigut un covard. Un temerari, si de cas.
Sabia que arribarien en automòbil. Decidí esperar-los. Se serví un got de whisky. Posa la música que tant havia escoltat en moments passats i que l’havia d’acompanyar en aquell tràngol difícil. Lacrimosa de «El réquiem» de Mozart.
Ara, mentre esperava i escoltava la música encengué un cigarret i enretirà la cortina de la finestra amb el dit. Des d’allí es divisava perfectament el xamfrà i els cotxes que hi aparcaven. Li van venir al cap uns versos de Joan Maragall, que havia llegit en el funeral del seu amic, el seu soci. «Sia’m la mort una major naixença». L’havia enterrat feia dos dies, Mai sabria si ells, si l’associació, hi tindria res a veure amb l’atac de feridura que en Nicolàs havia patit i que l’havia dut de pet a la tomba en tan sols vint-i-quatre hores. «Vindran ara a per tu. No te’n sortiràs». Van ser les seves darreres paraules, a l’hospital.
Ara veia arribar el cotxe. Negre. Com la nit. En van baixar dos homes. El conductor es quedà al costat, vigilant una possible escapada. L’altre, un home alt, es dirigeix al portal. Mirà amunt. Julien no s’enretirà i li aguanta la mirada. Tots dos sabien a què jugaven. Al cap d’uns cinc minuts que se li van fer eterns, algú tustà la porta. S’hi apropà resolut.
Va obrir. Al seu davant un home vestit tot de negre, amb un barret i ulleres negres i un somriure grotesc. Prenia amb les dues mans les nanses d’una maleta, negra també, que posà als seus peus.
Cap dels dos pronuncià paraula.
L’home s’ajupí. Obrí els dos pestells de seguretat a l’uníson: “clac, clac”. En treia un paper. Va començar a pronunciar una frase que, al poc, un soroll sec va estroncar de cop. «Vinc pel seu deute amb nosaltres, senyor Julien. La seva dona...» [PAM!] .Julien s’havia engegat un tret al cap just en el moment que aquest pronunciava aquell nom.
Julien no va poder escoltar les darreres paraules que l’home va acabar de pronunciar, allargant els mots, els ulls esbatanats i el posat rígid, mentre veia com el cos del Julien queia a terra banyat en sang « ..,. La seva dona...ens ha abonat els dos milions d’euros que vostè ens devia. Tot resolt, doncs. Se n’ha sortit, Sr. Julien».
Als peus de Julien, la maleta oberta mostrava les lletres gravades que tan li havien perseguit en aquells darrers mesos, fins al paroxisme, Lletres escrites en majúscules: «EL COBRADOR DEL FRAC».
Per: Déja Vie, Anna Tarambana, Carme Rosanes i El véi de dalt, octubre 2008
dimecres, 16 de gener del 2008
HV 8/2008:El te de les cinc
_____________________________
El te de les 5
Laura Arantegui,
Josep Manel
i Euria (de l’escala I)
diumenge, 14 d’octubre del 2007
HV 01/2007: Un nou regal
Molt abans de la data prevista (deuen haver-hi nervis, eh?) rebo la primera de les dotze Històries veïnals compromeses. "Un nou regal", dels companys Uribetty, Marinetix, Carme Fortià i l'Anna Tarambana (que l'han fet per aquest ordre).
(Si ja sé... M'havia d'esperar a finals de mes i anar-les traient una rera l'altra...Però m'ha fet ilu rebre la primera i compartir-la ja amb el veïnat... A més, les normes les vaig posar jo i estan per això, per trencar-les quan a mi em sembli bé. Apali!)
Ja hi podeu deixar comentaris!
PS
He fet només alguna petita esmena gramatical (algun barbarisme, algun accent mal posat); re greu. Espero que els companys de l'escala K no s'ofenguin. Us felicito de tot cor. Espero que la resta de veïns els agradi tant com a mi!
____________________________________
Un nou regal
Són prop de les onze de la nit i acabo d’arribar a casa, fet pols. Deixo el maletí sobre la taula de vidre i directe al sofà, a tastar aquell whisky de set anys, un Jack Daniel’s que em va regalar fa uns mesos. No l’he vist d’ençà la festa sorpresa. No he tastat els seus llavis, més dolços que el company de la solitud, des d’aquell dia.
Obro el mòbil per comprovar el correu electrònic: res de res. Un glop del company. Miro els missatges de text. Un altre glop fins que trobo un sms d’ella; antic, de fa un mes. «Vols quedar i encetem l’ampolla?» Miro què vaig contestar. «No, no puc, tinc feina i acabaré tard». Ara, rellegint-lo, maleeixo aquell dia un cop rere un altre.
Llenço el mòbil a l’altre sofà, tanco els ulls, els obro de nou, tasto el meu company. Torno a tancar els ulls i assajo què dir. Miro el telèfon, més sol que no pas jo, l’agafo, per acompanyar-lo, aparto la tapa i teclejo el seu número.
A les dotze arribarà.
A les dotze! No me’n sé avenir: després de tres mesos de silenci i d’abstinència, la truco i em diu de cop i volta que es plantarà a casa meva, d’aquí a mitja hora!
Tinc poc temps per refer-me i per endreçar el pis que presenta un estat lamentable. Recullo els calçotets bruts de sota la taula de la cuina. Recupero mitjons desaparellats del terra del lavabo. Poso gel al congelador, rento els gots amb culs de vi, repartits per tots els racons de casa, trec els pèls negres del plat de la dutxa, abaixo la tapa del vàter, escombro la ronya i l’amago –provisionalment, em dic− sota la catifa. I, al final, en un rampell que em salva la vida, em recordo de repassar els llençols per assegurar-me que no hi quedi cap empremta dels últims clauets anònims.
Em sobra temps per a una dutxa. Net com un bebè, em pentino, em vesteixo, encenc un parell d’espelmes mig gastades i m’assec a esperar. Com sempre, ella arribarà tard.
Assegut al sofà, a les dotze de la nit d’un dimarts qualsevol, repentinat i nerviós com una mala cosa, em maleeixo per haver encetat el Jack Daniel’s sense ella.
El tic-tac del rellotge compassa els meus batecs i sento com l’agulla dels segons s’escola lentament entre els meus sospirs nerviosos i desesperats. M’aixeco, poso aquella cançó de fons, la nostra banda sonora. Em sento completament desbordat… Potser el nostre vell amic ens ajudarà a deixar fluir les paraules no dites.
Sona el timbre i d’un bot em planto a la porta del pis. Ni tant sols pregunto qui és, ja puc sentir el seu aroma. I de sobte ella és de nou davant meu, amb una màscara a la cara, màscara de tristesa per la distància que ens ha separat, pel temps perdut... Sempre tant enigmàtica, sempre tant sensual, sempre tant... ella. Entra perseguint la meva ombra, i en tancar la porta, resguardats de les mirades tafaneres dels veïns, li aparto aquella màscara daurada i m’oblido de tots els moments que no vàrem arribar a viure. Ens fonem en una escena de pel•lícula.
Finalment se separa de mi i, sense alçar la vista, escolto la meva pròpia veu dient-li «feia tant de temps que t’hauria d’haver trucat...». Ella em dedica un dels seus nous enigmes, somrient... «Potser no m’hauries trobat.»
Em dóna l’esquena camí del menjador. Amb els dits ressegueix la prestatgeria plena de llibres, capses de metall mig rovellades, obrecartes i picaportes antics.
“Recordes quan recorríem la Fira de brocanters?”
No em diu res. Obre la prestatgeria i agafa una capsa. No la veig, però sé quina és. La capsa metàl•lica de cacau, l’única de la col•lecció que mai vam comprar. La de quan era petita.
No em puc treure el gust a tristor, a soledat del petó de l’entrada. Déu meu! Què li he fet! S’asseu al sofà, encara agafant la llauna amb les mans.
“Me l’enduc”, fa alçant la capsa. “Em pensava que podria, però no puc. És massa difícil.”
“Però...”
“Merda! No ho entens? Ho hem intentat massa... Hi ha coses que no han de ser tan difícils”
“És per...”
“No..., sí... És per tot.”
Em deixo caure al sofà.
“Aquell sms, l’hagués hagut de respondre.”
“És igual. Estic farta d’esperar, de plorar. Estic cansada d’estimar-te.”
“Però has vingut. No ho entenc” –li dic.
“Ho entendràs quan marxi” –afegeix, rient sota el nas.
“Hi ha algú altre?” –pregunto.
“Gràcies, m’ho fas molt més fàcil” –respon, mentre s’aixeca.
En un intent que demà em semblarà patètic li dic:
“Perdona’m! Sóc un desastre, dóna’m una altra oportunitat, un nou demà, com un regal.”
“Un nou regal? Després de tot?”
“Siusplau...”
“D’acord.”
Se m’acosta i em fa un petó llarg, dolç, humit. Quan els seus llavis es separen dels meus se’m queda mirant. Em costa reaccionar i no entenc què fa. Per què gira i em deixa sol.
Quan tanca la porta comença a plorar. Aleshores entenc per què ha vingut. Ha vingut a fer-se inoblidable. Ha vingut per fer-me recordar sempre que la vaig tenir i la vaig perdre. Amb els llavis molls de plors i de saliva no li puc retreure el seu regal. Perquè és tot el que un regal ha de ser: irrepetible, inoblidable i irretornable.
© Uribetty,
Marinetix,
Carme Fortià
i Anna Taramabana (de l’escala K);
octubre 2007



