Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anna Tarambana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anna Tarambana. Mostrar tots els missatges

dilluns, 3 de gener del 2011

HV 8/6: El secret de la maleta

Ja sabem que els meublés amaguen molts secrets dins les parets. I més els seus inquilins. Una història de capellans, maletes, sobres lacrats i palíndroms estranys. Obra de la Montse, L’Avi, Anna Tarambana  i la  Violette Moulin, que desconenc si han anat tots quatre a inspirar-se a un hotelet d'aquests...

_______________________________

El secret de la maleta


Aquest  diumenge 7 de novembre ens hem aixecat amb el cel ben ennuvolat, des del balcó es veu un tímid raig de sol que prova d'obrir-se pas. A baix al carrer la gent ensenya les seves credencials als membres del cos policial, per perdre's tot seguit dins un bosc de cadires encarades a unes pantalles gegants. Tot d'una el públic aplaudeix, s'acosta el papa-mòbil que s'atura davant la portalada del gran temple. En aquest moment la cridòria dels fidels seguidors es més forta, mentre que a l'altre costat un grup menys nombrós mostra pancartes de “Jo no t'espero”. Al migdia tot s'acaba, només queden cadires buides i un estrany silenci;  a poc a poc retornen els sorolls familiars de la ciutat. 

Tanco el balcó, miro de posar una mica d'ordre al desori generat durant aquests dies. Sempre que hi ha grans esdeveniments, els meublés augmentem la “parròquia”.

En un racó, darrera d'una cortina, treu el nas una maleta negra que ressalta enmig de la quotidianitat d'aquest lloc. Faig memòria, crec recordar un home, amb barret i vestit fosc, que avui a mitjanit ha sortit ràpidament, amb el ressò de les campanes. Quan em disposo a inspeccionar-la, per descobrir algun senyal d'identificació, un timbre em sobresalta. És l'ordinador que m'avisa d'un missatge entrant, l'obro i llegeixo: «Urgent i confidencial. Us prego que tingueu cura de la maleta negra que he deixat al saló, darrera la cortina, al costat del balcó; guardeu-la bé, no la entregueu a ningú ni proveu d'obrir-la. Sereu recompensats. »

I ara què? Faig cas del missatge o faig cas de la meva tafaneria i l’obro?

—Em sembla que avui ja no tindrem més clientela –la veu de la Maite m’ha tornat a la realitat.
—Coi, quin ensurt m’has donat, Maite!
—Perdona  maca, no m’he adonat que estiguessis tan concentrada. Què estaves fent?
—Intentant  resoldre un dilema. Segueixo el meu instint o segueixo el consell del missatge del correu electrònic? És a dir, obro o no obro la maleta?
—Ui!, però si és la maleta del mossèn.
—Quin mossèn?
—L’últim client que vaig tenir ahir. Bé, no sé exactament si era mossèn, però tenia alguna cosa a veure amb l’església. Em va demanar que li untés tot el cos amb crema i mentre li feia el massatge va entrar en una mena de misticisme i va començar a murmurar coses del papa, del Vaticà, del Rouco Varela i no sé que més, perquè al final ja gairebé no l’entenia.

S’ha de reconèixer que la Maite és bona, molt bona en la seva feina.

—Bé, ara ja sabem de qui és la maleta, però això no resolt el problema. És més, tenir-la aquí, ens en causa més de problemes.
—Per què?

La Maite, és molt bona en la seva feina, però és innocent com el 28 de desembre.

—Doncs perquè dins de la maleïda maleta pot haver-hi documents secrets del Vaticà o alguna cosa pitjor.
—Pitjor?... Ai, mare!... No em diguis que dins de la maleta hi ha un cadàver esquarterat, fet miquetes com si fos un pastís de carn...

La Maite, és molt bona en la seva feina, però ha vist massa telefilms. De totes maneres el seu comentari m’ha intranquil·litzat.  Fa estona que ambdues estem en silenci. Mentrestant s’ha anat fent fosc.   

Després de mirar una bona estona la maleta, la Maite s’aixeca de cop i desapareix de l’habitació. En tornar porta un ganivet de cuina de serreta i ja li veig les intencions.

—Reina, no podràs –li dic, mentre apago la cigarreta al cendrer de vidre. Em lligo bé la bata de seda i vaig cap a la meva habitació. Sempre he sabut que l’estoig de pell gastada del Manel em serviria d’alguna cosa.

Després de dues ungles trencades i dos filferros ben torçats el clec de la maleta ens dóna la benvinguda. L’acabem d’obrir amb cautela, però el seu contingut ens deixa ben fredes. Tot són papers i papers, la majoria en llatí.

—Paperassa! No serveix per res això –em miro la Maite fullejant tots els documents.
—Com a mínim la maleta és maca. Quan ens en donarien?
—Per la maleta no gran cosa, però per aquest sobre lacrat potser molt més –dic, ensenyant-li un sobre tancat amb cera vermella.

L’obro sense més contemplacions. Dins ens trobem un pergamí amb un seguit de paraules: “Argentina, la lluna anul·la la nit negra”

—I què vol dir això?
—Ni idea.

La Maite deixa la nota sobre la taula i jo, cansada m’estiro a la chaise-longue de vellut, amb el cap enrere. I llavors ho veig. Reflectit al mirall del sostres amb les lletres mig capgirades la nota segueix dient el mateix.

—És un palíndrom! –salto, posant-me dempeus.
—Eh?
—Què es llegeix igual del dret que del revés!
—I?

Però no puc contestar, la Sandra apareix per la porta:

—Un senyor demana per tu.

Surto al passadís. El senyor vesteix de negre rigorós, és alt i prim i sembla molt nerviós. Em  demana, quequejant, si hem trobat la maleta que busca desesperadament des d’ahir. Hauria jurat per tots els sants que l’havia deixada sobre el banc del passeig mentre es cordava una de les sabates.

—Ja sap vostè, com van les coses... He sortit molt de pressa d’aquí, no fos cas... I en girar-me no l’he vista... Per això penso que potser ni tan sols l’havia recollit del terra de l’habitació aquella... Ja sap...

El pobre home em mira de reüll, retorçant-se lleugerament les mans. Jo el miro entre divertida i suspicaç. Què deu amagar el palíndrom que acabem de llegir fa uns instants la Maite i jo? De sobte veig la Maite fent-me senyals des de la porta. M’excuso amb el mossèn i surto de la sala tancant la porta rere meu. La Maite em diu amb ulls molt grossos que estant a l’ordinador li ha cridat l’atenció una frase misteriosa al twitter: Un tal Llorenç Balsach està demanant el nom de la primera peça dels Tres palíndroms per a cor, composta per ell mateix ara fa uns vint anys...

—És allò que hem llegit!!! Allò del sobre lacrat!!!
—A veure, Maite... Què estàs dient? Això no té cap ni peus!
—Precisament, tu ho has dit: ni cap ni peus! És un palíndrom!

La Maite és molt bona en la seva feina però val a dir que ha vist massa telefilms. Torno a entrar a la sala. El mossèn m’està mirant amb cara interrogadora...

—Què en sap vostè d’en Llorenç Balsach?

El mossèn em mira amb ulls furiosos.

—Ningú –diu–, ningú gosarà tornar-li la memòria al compositor inspirat pel dimoni. Jo, com el germà Jorge de Burgos, vetllaré sempre per salvaguardar la cultura de l’humor sacríleg.  Mira’m fixament, noia de vida dissipada... Mira’m i compta fins a tres... Un, dos, tres! Ara ja no recordes res! Digues a l’altra noia que em torni la cartera i fugiré lluny d’aquí. Negaràs haver-me conegut mai o l’àngel exterminador baixarà a defensar els principis de l’església i no sabràs d’on t’haurà caigut!

Jo faig veure que em quedo hipnotitzada, però les noies de vida més aviat dissipada no creiem res que no es compti amb diners. Crido la Maite i li dic amb la mirada que ella i jo coneixem tan bé que li doni la cartera al mossèn. L’home se’n va esperitat del pis com ànima que emporta el diable.

La Maite, relaxada, m’ofereix una cigarreta i em diu :

—Saps que era cert el que t’he dit?  He recordat al senyor Balsach el nom de la seva peça i m’ha dit que aquesta tarda ens farà una visita... Havia promès un bon pessic a qui l’ajudés a refrescar-li la memòria...

Somric. Ara ja no sé si la Maite ha vist massa telefilms o si ella i jo en som les protagonistes d’un dels més dolents. El que sí que és veritat és que tan ella com jo som molt bones en la nostra feina...


© Montse, L’Avi, Anna Tarambana, Violette Moulin (gener 2011)

dijous, 1 de juliol del 2010

HV 7/8: Escriure la vida

És ella qui parla? És ell qui escriu? És ella qui fuig? És ell qui espera?... Segurament deu ser el relat més líric dels penjats fins ara en aquesta tongada (el "quarteto" és de por...); i també qui deixa més portes obertes i més interrogants sobre la taula. O sobre els papers. Perquè, en el fons, perquè és la vida sino és per escriure-la? En aquest cas, ens ho diuen l'Anna Tarambana, el Jordi Casanovas, la Silver Blue Sea i el Gatot.  Embriagueu-vos de sentiments...
________________________

Escriure la vida

El repicar de la pluja la desperta. S'aixeca, i obrint els porticons veu el mar que, com cada matí, la crida. Es mira els peus descalços sobre els taulons de fusta. La cicatriu gairebé no es veu, només es marca una mica al fer cada passa sobre el terra cruixent de roure destenyit. Cada graó fa un petit grinyol que acompanyat d'un moviment imperceptible fa balancejar les herbes que s'assequen sota l'escala.

Fa fred a la cuina i mentre posa a escalfar la llet es queda pensativa mirant cada flama del gas. Avui no podrà sortir, la pluja fa encara més difícil la seva condemna, obligant-la a quedar-se en aquesta casa que no sent seva. Des de la cuina estant, darrere les cortines comença a veure com la cua de turistes, malgrat la pluja, va formant un rosari de gent cap a les columnes dòriques emmarcades sobre el cel gris.

Es mira el rellotge de mà. Tres quarts d'onze. El correu electrònic sembla mort, i a casa seva, a mils de quilòmetres d'aquí, ningú no contesta. Vol marxar, vol marxar d'aquest lloc gris, en vol marxar tant com el dia que va decidir refugiar-s'hi. Cap Súnion va ser un amagatall tan bo, que ha començat a perdre's a ella mateixa. Quan deixa la tassa sobre el marbre de la cuina, ja ha decidit que farà.

El cop d'un porticó l'espanta i instintivament agafa el ganivet de tallar pa. Que burra, pensa, amb un somriure el deixa reposar sobre el marbre fred, i puja escales amunt. A cada passa, el plec de la pell marca la cicatriu.

* * *

A dos mil dos-cents metres d’altitud es fàcil tenir fred encara que sigui ple estiu i asseguda a una de les terrasses del Machu Pichu s’arrauleix per suportar les esgarrifances que li agradaria que només fossin de fred.

Amb la barbeta sobre els genolls, fita l’horitzó mentre el vent li esbulla els cabells. Obre el termo que duu amb te calent i se li’n va el cap a no fa massa i no pot reprimir un altre calfred. Li sap tan greu tot plegat i ni havent fugit fins aquest cul de món pot evitar el remordiment.

Potser ha arribat l’hora d’encarar-ho, però se sent tant covard i malgrat tot si en fos capaç...

Pel camí que serpenteja muntanya amunt es veuen arribar els primers excursionistes, els turistes ho faran més tard i seran més sorollosos. Llavors plourà, de fet com cada dia en l’última setmana. Se li acaba el temps.

De la motxilla en treu el portàtil i hi connecta el mòdem via satèl•lit, això li costarà els últims diners que li queden. Ajusta l’antena. Iniciant la connexió...

Encén el seu últim cigarret posant el cap dins de la samarreta. A fora amb el vent és impossible. Aquí dalt duren moltíssim, li han dit que és culpa de l’alçada i de l’oxigen.

Obre el gmail i escriu:

Estimada Anna:

No puc sinó reviure una volta i una altra aquell vint d’abril quan vaig marxar per a tornar a néixer...

I de sobte tanca la coberta del portàtil d’una revolada perquè és conscient que no pot trobar paraules que expliquin com es va anar alliberant de la seva màscara per a “ésser” sense clova, per a renéixer dins aquest cos on s’arraulia morta de por i on ara, s’hi sent bressolada per una mà ferma que la duu més enllà de sí mateixa. L’Índia, úter atàvic on rau el saber que l’ha duta fins al coneixement i l’ha feta renunciar a aquell món que l’ofegava, a aquell Primer Món, ple de llibertats i gàbies daurades.

Des de la Zenara, la seva cambra, observa la quotidianitat i el brogit dels carrers de Jaipur i referma la sensació que és just on vol ser. De fa dos-cents onze anys que aquestes parets guarden les dones de l’harem de les mirades alienes, dins el Palau dels Vents.

Tot passant les puntes dels dits per sobre la cicatriu recorda com als deu dies exactes de la seva arribada va ser marcada. Des d’aleshores pertany al seu Senyor i no s’ha tornat a posar en contacte amb els seus. A estones els pensa, però sent que no tornarà mai més.

I un so que l’encalma com una fera amatent que espera l’Amo li omple el cor i la ment en sentir que Ell arriba. De genolls, sobre la tarima càlida agraeix l’aire fresc que s’escola per les finestres i la mà que li acarona la galta, vellutant-li la pell i libant el desig que corre per ses venes irrefrenable.

—Als vostres peus, Senyor...—xiuxiueja, tot abaixant la mirada.

“Prou!”

És una veu greu la que s'exclama. Però no és la veu de cap Senyor... És una veu que ressona més enllà i més endins de les seves oïdes, del seu cap..., és una veu que li puja de les entranyes, com el magma quan vol fer forat al volcà.

Se n’adona. Es va precipitar volent escriure els més íntims sentiments disfressats de relat de viatge. S'havia deixat captivar per l'estil Subirós des que va llegir i es va deixar seduir per la seva Cita a Tombuctú.

Però no té encara les eines ni el saber fer dels que saben escriure i comunicar. I pensa si no estarà disfressant de cicatriu el que de fet no és més que un desig insatisfet i no acabat de pair. Es mira el seu reflex al vidre de la finestra que, ara que fosqueja, es torna com un mirall translúcid. Veu el fosc perfil de les cases contrastat amb el blau del cel de la primera hora del vespre. I ella, amb ulls de desig, en primer pla.

Tanca el portàtil. Agafa les claus. Baixarà a comprar-li dàtils a Hassan, a la fruiteria de sota casa. Avui, sí. Li dirà: “Hassan... vull que aquests dàtils siguin meus.”

I ell li dirà: “Seran teus si els vols de veres.”

El veurà somriure amb ulls riallers. Ella farà el gest d'amagar el propi somriure. Ella ja ha decidit que la novel•la s'escriu plana a plana, en cada gest, en cada mirada, en cada paraula.

I, fluixet, deixarà anar: “Jo avui seré teva si em vols de veres...”.

© Anna Tarambana, Jordi Casanovas, The Silver Blue Sea, Gatot (juny 2010)

dijous, 11 de juny del 2009

HV 6/3. La copa de vi

Estic emocionat.

La crida que va fer la Rateta ha tingut ressò. Ja tenim la primera Història Veïnal de la història blocaire (valgui la redundància) feta amb videoblog. Més aviat, diria en videopoesia. Perquè el que s'han embrancat., per aquest ordre, la Carme Fortià, la Núria Aupí, la Viuillegeix i l'Anna Tarambana és això: poesia en imatges. I si no, mireu, escolteu i llegiu.

Estic emocionat. (Però això ja ho he dit, oi?)

Li he posat un títol, que no en duia. Espero que els plagui.

I a més, en les seves veus! (i si no ho són, a mi ja m'està bé).

HV 6/3.1



HV6/3.2



HV 6/3.3

Recordant tot el que hem passat junts, i el que no hem passat per mor de la teva absència que ara vols justificar-la amb aquesta cara de gos apallissat, se’m posa la pell de gallina. De plaer i de dolor. D’alegria i d’odi. I no, no ho vull repetir, per més que t’hagi trobat a faltar en la teva absurda escapada, per més en algun moment de desesperació hagi enyorat el teu cos i fins i tot la teva ànima dolça i enverinada. Per més que m’ho supliquis, et quedaràs sol amb el teu whisky: la meva copa de vi quedarà intacta. No em tornaràs a tenir mai més. No puc ni vull enverinar-me més, ni de vi ni de formes humanes.

M’estimo més la brutícia de les golfes amb mosques i orenetes que la companyia d’humans com tu, tan bells i tan bruts. Teixiu teranyines d’enganys, us mireu en miralls que enlluernen i tornen falses imatges. Netegeu sobre net,mengeu sense gana. Pensava que la única cosa que fèieu sense engany era estimar amb passió, i aquest ha estat l’engany més dolorós. Jo no t’he enganyat mai, sempre has sabut que estava de pas com a dona, per més que els teus encants quasi em fan desdir dels meus orígens. Quasi em temptes a quedar-me com a dona permanent, al teu costat. Em tenies atrapada a la teva teranyina, enlluernada, apassionada. Malgrat el mal que em vas fer en marxar, t’haig d’agrair la fugida. Ja em reca agrair-te alguna cosa, però hauria sucumbit, n’estic segura. Ara només he vingut perquè sàpigues que tornaré per sempre a les meves golfes on malgrat la poca llum i la pols, tot és net. Teixeixo i espero pacientment que les meves víctimes caiguin atrapades en els fils brillants de la teranyina. Si, net i clar, sense sorpreses ni enganys. Són víctimes i no esperen res de mi. Ni compassió.


HV 6/3.4







Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

divendres, 6 de febrer del 2009

HV 5/7: Vapors beats (la castedat)


Jo ja sabia que en aquesta escala no es podien quedar amb els braços –ni les cames–, plegades com els va tocar el primer pecat del Malerianisme. Si la castedat era el pecat a redimir, han apuntat quan més amunt millor i que rebenti tot pel broc gros. Algú ha dit santedat? O era castedat? En fi, ni una cosa ni l’altra. Durant segles l’Església ho ha volgut amagar però L’Avi, la Tarambana, en Clint i l’Euria han tret a la llum del replà el gran secret del Vaticà.

Amén. I que algú us agafi confessats...



Vapors beats (la castedat)


Des de molt marrec, a casa seva, li havien inculcat que la millor virtut que podia tenir una persona era la castedat.


Va anar creixent en un ambient marcat per l’educació que li van donar un pare policia molt estricte i una mare fanàtica religiosa.


Durant anys s’havia mantingut cast, exceptuant alguna caiguda masturbatòria que li havia embrutat l’ànima i que ràpidament havia netejat amb una bona confessió. L’arribada d’ella al despatx, però, ho va trasbalsar tot.


Al principi no s’hi va fixar, però a poc a poc es va anar obsessionant amb aquells pits grans i ferms que, malgrat la roba folgada que ella sempre portava, no podia amagar.


Les hores que compartien al despatx se li van començar a fer obsessives. Només desitjava que s’acostés, a portar-li algun paper, per poder sentir de prop la seva calor, percebre l’olor a net de la seva pell i, sobretot, notar la sensació de tenir a tocar aquells pits que tant l’obsessionaven.


Un fet aparentment innocent va capgirar-ho tot aquell dia. Va ser quan ella es va ajupir a recollir el llapis que li havia caigut i havia anat a parar als seus peus. En el moment d’aixecar-se, els pits de la noia el van refregar casualment. Això va ser la guspira que va encendre el foc. Sense pensar-s’ho dues vegades li va engrapar el pitam. La monja va cridar:


—Sant Pare, què feu?


El Papa es va quedar immòbil amb les mans als pits de sor Angusties mentre els capellans auxiliars i el bisbe secretari se’l miraven astorats.


Una suor freda li va amarar tot el cos. S’havia deixat endur pels desitjos més baixos i ara de cop i volta, inexpert com era, no sabia ni què fer amb aquell pit ni amb la situació.


Ràpidament, va tornar la mà al seu lloc, entre els plecs blancs del seu vestit i, amb la mirada baixa i amagant la tremolor que sentia per tot el cos, va sortir dient:


—Disculpeu-me, germans, no em trobo gaire bé.


Només va rebre un silenci astorat com a resposta. Caminant pels passadissos llargs i mig saludant a bisbes en llatí, va dirigir-se a la seva estança. Pas a pas només li venien imatges que no sabia que la seva ment pogués imaginar... Les seves mans recorrent un cos nu, el seu penis erecte acariciat per les mans d’ella,... d’elles... de totes! Cada cop caminava més apressat. Tan sols quan va poder tancar-se amb clau a la seva habitació, va poder deixar anar tot el que havia retingut tant de temps. Assegut a la cadira de vellut fosc i mig arremangat, es va buscar el sexe. Mentre es tocava, anava pensant tan en el cantó positiu com en el pecaminós de la seva acció.


Després d’una dutxa d’aigua freda, es va agenollar al reclinatori i va agafar el fuet que amagava sota el coixí. Havia de purgar l’ànima per tot el què havia gaudit i per tot el que havia fet.


I va ser just aleshores, a la segona fuetada, quan va sentir que picaven a la porta. Va reconèixer clarament la veu de sor Angusties que li xiuxiuejava rera la fusta... Es va tapar amb el barnús blanc i va entreobrir lleugerament, fet que va aprofitar ella per empènyer i escolar-se en l’estança sagrada.


Va percebre quelcom de diferent..., en els seus ulls, en el seu cos,... No sabia el que i no va tenir temps de rumiar-hi gaire.


Com dos adolescents, amagats en la darrera renglera del cinema, es van apropar, es van tocar, es van besar i es van despullar, a poc a poc i de forma maldestre. Dins seu es van obrir portes que sempre s’havien mantingut tancades. Les seves mans van recórrer la pell nua de l’altre. Les seves boques van tastar sabors abans prohibits. I en sentir-se un dins l’altre, es miraren als ulls, d’on regalimaven llàgrimes tendres, de por i d’alegria alhora. Un fil humit lliscava galta avall a cada nova envestida, fins que enmig d’un plaer immens, nou i pecaminós, van esclatar un dins de l’altre; tot i el risc de destrossar-se les vides...


I estirats al llit papal, nuus, es miraven i es somreien, sense saber els que els venia al damunt... pujant en aquells instants per l’escala principal del vaticà.


Tres trucs a la porta i una veu pausada va cridar «Sant Pare?» Aquella sola pregunta el va fer tornar al món real. Un silenci prou llarg perquè es tornés a fer la pregunta i es mogués el pom de la porta. El baldó estava passat i ell amb una veu seca li va dir que s’esperés a la sala de reunions. Angusties es va vestir en un moment, el Sant Pare va anar a la sala de reunions i ella, amb el cap cot, es va quedar a l’estança, com si hi posés ordre.


Els dies següents van tornar a ser confosos. Evitava en tots moments qualsevol contacte amb la monja. Les fuetades de porgació sovintejaven cada dia. Tan pulcre que semblava tot, però el record del plaer del tacte dels seus pits i d’aquelles cuixes que se li arrapaven, se li apareixien en tot moment. No va passar dia que no es castigués pel que havia passat. I encara que Angusties va retirar-se una temporada a un convent, en tornar a ser prop seu, les mirades tenien la intensitat d’abans.


Per això en van tenir sort d’aquella petita habitació, on havien deixat el personatge que representaven i havien deixat anar les pròpies passions.


@ L’Avi, Anna Tarambana, Clint i Euria, gener 2009


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

diumenge, 5 d’octubre del 2008

HV 4/10: Semblava paranoic

Ha costat però l' hem acabat! Amb aquesta història hem arribat a la darrera història de la Quarta Tongada. Per fi! I les hem acabat abans de fer la volta al cadàver exquisit! Si havia de ser al revés...! En fi, que durant l'octubre tornaré a proposar-vos una altra tongada d'HV... que veurà la llum el segle XXII, és clar. A aquest pas...

En fi, cal dir que en aquest grup hi ha hagut una baixa (sense avís) i un servidor ha hagut de rematar la feina. Espero que les meves estimadíssimes (en superlatiu) veïnes no s'enfadin: la Déja Vie (que ja corre per les itàlies); l'Anna Tarambana (en entre relat i relat, ha tingut temps de mudar-se de casa) i la Carme Rosanes (que aviat ens sorprendrà amb nous Personatges itinerants) han estat deixades de banda pel Zenit RAM (suposo que tindràs un motiu de pes per deixar tres noies penjades!). Total, un veí que és un cavaller ha agafat el guant i ha rematat, la feina...d'una manera dràstica! I és que els xicotes m'empenyien a fer-ho. En fi, per tots vosaltres "Semblava paranoic" (el títol ja em venia posat, eh?; no és cap al-lusió personal).

___________________
Semblava paranoic


Julien es va despertar de cop, tot suat. No estava segur d’haver cridat en veu alta o d’haver-ho fet en el somni. No recordava gran cosa d’aquell malson. Va eixugar-se la cara amb el llençol color crema i va descobrir-se plorant en silenci. Les llàgrimes no deixaven de brotar dels seus ulls cada cop més verdosos. No va intentar aturar aquella reacció, ni tant sols coneixia el motiu.

A la tauleta de nit un got amb dos dits d’aigua i “El Perfum” obert per la pàgina 97, boca avall. La bombeta penjant de la seva habitació li molestava als ulls. Va apagar el llum i va intentar dormir. Tres quarts d’hora més tard va anar a la cuina; la nevera feia un soroll intermitent, va obrir la porta i la frescor el va acariciar. S’agraïa aquella gelor en ple agost quan la xafogor és insuportable i la pell es torna enganxosa. Va omplir-se un got de llet i se’l va veure d’un sol glop. Va servir-se de nou, va caminar pausadament cap al menjador. Aquell got se’l veuria tranquil·lament mentre buscava a la tele qualsevol programa prou dolent com per fer-li agafar el son truncat. Les 3, les 4, les 5...

El so del got al caure el terra el va fer despertar. De camí al lavabo es va tocar els cabells, tots esvalotats i de punta. La imatge que es reflectia al mirall era deplorable. Feia pudor de suat, segur que Jean Baptiste Grenouille, el protagonista del llibre, trobaria aquella ferum torbadora. Es notava que havia dormit poc i, a sobre, a la galta esquerra hi tenia tota la marca de la tapisseria del sofà. Mentre es rentava les dents pensava que tot plegat era ben estrany. Primer la carta, després la trucada la nit anterior a les tantes i sobretot el convenciment absolut que hi havia alguna cosa que des de feia mesos no rutllava.

L’havien titllat de paranoic però des del dia que gairebé l’atropella aquell Golf blau marí, ara feia dues setmanes, havia decidit endur-se tota la documentació al pis. Quan es dirigia a la porta va sentir la televisió encara oberta. A l’acostar-se a tancar l’aparell va veure el Charles Laughton acusant a una Dietrich aparentment indefensa a Testigo de Cargo. Tancà la televisió i pel camí cap al cafè intentà recordar el final de la pel·lícula. Caminava ràpidament i de tant en tant premia el contingut de la bossa, assegurant-se que tot encara era dins.

Arribaria tard a treballar, avui, però ja trobaria alguna excusa. Li sabia greu, però primer de tot havia de dur al pis totes les coses importants. Allà ningú no el trobaria. El pis no anava pas a nom seu i no s’hi deixava caure gaire. Era un luxe tenir aquell pis només per a certes ocasions. Però mentre anava de pressa, de pressa li ressonaven al cap unes paraules aterridores: «No te’n sortiràs». Aquells mots que posaven punt i final a la carta. I les mateixes paraules van ser les úniques que va sentir per telèfon la nit anterior, seguides del tuuuuutuuuuuutuuuuut de la línia. I el fet de l’intent d’atropellar-lo li indicaven que no anaven pas de broma. Potser sí que li caldria seria desaparèixer. No anar ni a treballar. Mentre anava cap al pis pensaria un pla per escapolir-se de la feina per uns dies. Potser si veien que havia desaparegut s’oblidarien d’ell. Un viatge? On podria anar? Que no deixés cap rastre... Res d’avions, res de vaixells, o cotxe o tren. Són els mitjans més anònims. En arribar al pis, en Julien obre la porta silenciosament i just davant dels seus nassos, dels seus ulls enganxada sobre el vidre de la reproducció del Guernica, que tenia penjada a la paret, una nota, escrita amb retolador vermell i gruixut, deia: «No te’n sortiràs.»

Tots els fantasmes del passat li vingueren al damunt. Era evident que no tenia escapatòria. Els pecats del passat venien a cobrar-ne les seves rendes

Potser li quedava una sortida. Si, tan sols una.

Julien somrigué. Va entendre que aquella idea era una manera de passar el mort a uns altres. I aquell “altra” era la seva dona. No havia estat ella el detonant de tot? Mai va entendre que el deixés pel pocapena del Gustau. Un gigoló en potència i un aprofitat del carall. Se’l venia venir de lluny. Tothom ho veia. Tothom menys ella. Faria taula rassa del passat. Va fer la trucada pertinent. I decidí esperar i afrontar el destí. Estava decidit, Ell mai havia sigut un covard. Un temerari, si de cas.

Sabia que arribarien en automòbil. Decidí esperar-los. Se serví un got de whisky. Posa la música que tant havia escoltat en moments passats i que l’havia d’acompanyar en aquell tràngol difícil. Lacrimosa de «El réquiem» de Mozart.

Ara, mentre esperava i escoltava la música encengué un cigarret i enretirà la cortina de la finestra amb el dit. Des d’allí es divisava perfectament el xamfrà i els cotxes que hi aparcaven. Li van venir al cap uns versos de Joan Maragall, que havia llegit en el funeral del seu amic, el seu soci. «Sia’m la mort una major naixença». L’havia enterrat feia dos dies, Mai sabria si ells, si l’associació, hi tindria res a veure amb l’atac de feridura que en Nicolàs havia patit i que l’havia dut de pet a la tomba en tan sols vint-i-quatre hores. «Vindran ara a per tu. No te’n sortiràs». Van ser les seves darreres paraules, a l’hospital.

Ara veia arribar el cotxe. Negre. Com la nit. En van baixar dos homes. El conductor es quedà al costat, vigilant una possible escapada. L’altre, un home alt, es dirigeix al portal. Mirà amunt. Julien no s’enretirà i li aguanta la mirada. Tots dos sabien a què jugaven. Al cap d’uns cinc minuts que se li van fer eterns, algú tustà la porta. S’hi apropà resolut.

Va obrir. Al seu davant un home vestit tot de negre, amb un barret i ulleres negres i un somriure grotesc. Prenia amb les dues mans les nanses d’una maleta, negra també, que posà als seus peus.

Cap dels dos pronuncià paraula.

L’home s’ajupí. Obrí els dos pestells de seguretat a l’uníson: “clac, clac”. En treia un paper. Va començar a pronunciar una frase que, al poc, un soroll sec va estroncar de cop. «Vinc pel seu deute amb nosaltres, senyor Julien. La seva dona...» [PAM!] .Julien s’havia engegat un tret al cap just en el moment que aquest pronunciava aquell nom.

Julien no va poder escoltar les darreres paraules que l’home va acabar de pronunciar, allargant els mots, els ulls esbatanats i el posat rígid, mentre veia com el cos del Julien queia a terra banyat en sang « ..,. La seva dona...ens ha abonat els dos milions d’euros que vostè ens devia. Tot resolt, doncs. Se n’ha sortit, Sr. Julien».

Als peus de Julien, la maleta oberta mostrava les lletres gravades que tan li havien perseguit en aquells darrers mesos, fins al paroxisme, Lletres escrites en majúscules: «EL COBRADOR DEL FRAC».


Per: Déja Vie, Anna Tarambana, Carme Rosanes i El véi de dalt, octubre 2008



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dimecres, 16 de gener del 2008

HV 8/2008:El te de les cinc

Una història entranyable. Amors i passions lligades al passat. Personatges de l'alta societat anglesa lligats per un quadre. I un d'ells, l'Òscar Wilde. Havia de sortir un relat rodó per força. Les que s'han trobat per fer el te plegades han estat la Tarambana, que la veig molt enamorada darrerament, la Laura Arantegui (que encara no té blog i no sé què espera), el Josep Manel, un gentleman entre damisel·les que sempre fila prim i fi, i l'Euria, que fa dies que no la sento feinejar per casa, li posa el perfecte colofó. Deixeu-vos transportat a la societat victoriana del Londres de principis del segle XX i viure els enrenous matrimonials. On encara les cartes manuscrites tenien el seu pes...

_____________________________
El te de les 5
[Termes a emprar: Índia, 1905, Òscar Wilde, carnisser]

Mirava fixament les mans hàbils d’en John mentre separava el cap de l’ànec de la resta del cos. La sang tacava el gruix de fusta del taulell i regalimava omplint les clivelles dels dits i el davantal blanc del carnisser. Les olors li omplien el nas i gairebé la marejaven.
La comanda era grossa i la Vera no podia evitar recordar els antics sopars a casa dels Drake quan el celler i el rebost eren plens a vessar. El Covent Garden era un anar i venir de minyones i mossos portant encàrrecs amunt i avall. «Maleït John, sempre s’entretenia a parlar amb uns i altres i mai tenia res a punt!» Faria tard.
Com aquella vegada, set anys enrere, quan just li va anar de fer el rostit. Se’n recordava perquè el senyor havia tornat de l’Índia després d’anys cultivant te. Des d’aquell dia, res havia estat igual.
La Vera era una minyona secretament orgullosa que, gràcies a la seva condició, pogués conèixer aspectes íntims dels senyors. Només li calia el mínim esforç d’aturar-se casualment per adreçar-se la còfia darrera d’una porta tancada. Però aquell matí de feia set anys, amb una simple inspecció del sobre adreçat a Lord Drake en va tenir prou per veure que venia de Paris i que l’enviava Òscar Wilde. La cara de Lord Drake en veure el sobre era el rostre de la desolació.
Quan els va portar el te de les cinc va entrar precipitadament, perseguint un invisible terròs de sucre. Lady Drake, amb un gest triomfal, s’alçava després d’haver llençat alguna cosa al foc. El senyor, assegut en una butaca, mirava l’infinit amb ulls tèrbols. Ni una paraula. La Vera va estar segura que la carta de Wilde, l’escriptor proscrit i antic company de Lord Drake a Oxford, ja era un munt de cendres.
Però estranyament va ser Lady Drake qui es va posar malalta des d’aleshores. “Debilitat”, deia el metge. No s’aixecava del llit i la seva palidesa feia competència als llençols que amb tanta exigència havia fet emblanquinar mesos enrera. Lord Drake, com una ombra, es passava les hores assegut en una cadira al costat de la seva dona, llegint-li llibres de viatges i poemes d’amor.
Semblava que res no canviaria fins a aquell mateix matí de 1905. La senyora havia anat personalment a la cuina amb els ulls brillants i li havia dit: “Vés a buscar ànecs i guatlles a cal John. Avui serem quinze a dinar i vull que t’hi llueixis.” L’excitació gairebé la feia volar quan tornava cap a casa carregada de viandes. Es va aturar de cop quan va veure oberta la porta principal.
Lady Drake jeia al terra, al bell mig del rebedor, mentre dues de les minyones més joves miraven de treure-la d’aquell abatiment sobtat. La Vera va afegir a aquella imatge un escampall de queviures que no pogué aturar amb la flonjor de cos que li sobrevingué davant d’aquella visió. Però el més insòlit de tot era observar com Lord Drake mirava, amb el rostre pàl·lid i desencaixat, una nota que, segons va saber la Vera després, havia sigut llegida primer per la senyora de la casa, i que ara premia ell entre els seus dits amb un gest de contrarietat que amenaçava de vèncer la seva fragilitat de paper.
La vella minyona decidí fer-se càrrec de la situació, s’adreçà a una de les joves que semblava menys alterada i li manà portar les sals. Després, amb l’ajuda de l’altra incorporà la seua senyora ficant-li baix del cap el seu xal fet un convenient bolic. Com que Lord Drake no eixia del seu desconcert, mirà de treure’l fent-li un pessic a la cama. L’home, com si acabés de despertar d’una apegalosa migdiada la mirà i digué: “El senyor Wilde és boig. Vol cremar el quadre de la senyora. Vol cremar-lo...”. I com si de sobte recordés alguna cosa, abandonà la seua dona, estirada entre les mans del servei, i desaparegué a l’interior de la casa per a, segons després, barret i bastó en mà, sortir al carrer com un esperitat.
Camí avall es dirigia a enviar un telegrama al senyor Wilde, volia que s’hi repensés, sabia que aquella tela significava molt per la seva dona i volia que es recuperés. Li donaria tot el que demanés.
Quan Lord Drake va marxar a l’Índia, Wilde va passar moltes hores amb Lady Drake, van establir una relació de complicitat que a la tornada de lord Drake no van poder amagar. Després d’una discussió entre els dos amics, Wilde va decidir marxar cap a Paris. Abans però li va escriure una carta a Cristina per acomiadar-se i d’amagat, ella li va regalar el quadre que admirava cada cop que quedaven a l’estudi per fer aquelles llargues passejades.
La distància entre els dos amants alleugerava Lord Drake, que feia tot el possible perquè Cristina el tornés a estimar com abans. I ara que semblava que es recuperaven, havia aparegut la nota, després de tan temps intentant tornar a la normalitat, Wilde necessitava oblidar-la i es volia desempallegar del quadre.
Lady Drake en tot aquest temps mai recordava els colors, la llum, l’olor d’espècies i el suau de la seda que li enviava el seu marit, tancava els ulls i somniava desperta. Recordava una i altra vegada els carrers estrets i foscos, la boira, la humitat i aquelles passejades amb Wilde.
Quelcom que mai podrà oblidar.
© Anna Tarambana,
Laura Arantegui,
Josep Manel

i Euria
(de l’escala I)
Gener 2008





Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

diumenge, 14 d’octubre del 2007

HV 01/2007: Un nou regal

Caram!

Molt abans de la data prevista (deuen haver-hi nervis, eh?) rebo la primera de les dotze Històries veïnals compromeses. "Un nou regal", dels companys Uribetty, Marinetix, Carme Fortià i l'Anna Tarambana
(que l'han fet per aquest ordre).

(Si ja sé... M'havia d'esperar a finals de mes i anar-les traient una rera l'altra...Però m'ha fet ilu rebre la primera i compartir-la ja amb el veïnat... A més, les normes les vaig posar jo i estan per això, per trencar-les quan a mi em sembli bé. Apali!)

Ja hi podeu deixar comentaris!

PS
He fet només alguna petita esmena gramatical (algun barbarisme, algun accent mal posat); re greu. Espero que els companys de l'escala K no s'ofenguin. Us felicito de tot cor. Espero que la resta de veïns els agradi tant com a mi!

____________________________________

Un nou regal


Són prop de les onze de la nit i acabo d’arribar a casa, fet pols. Deixo el maletí sobre la taula de vidre i directe al sofà, a tastar aquell whisky de set anys, un Jack Daniel’s que em va regalar fa uns mesos. No l’he vist d’ençà la festa sorpresa. No he tastat els seus llavis, més dolços que el company de la solitud, des d’aquell dia.

Obro el mòbil per comprovar el correu electrònic: res de res. Un glop del company. Miro els missatges de text. Un altre glop fins que trobo un sms d’ella; antic, de fa un mes. «Vols quedar i encetem l’ampolla?» Miro què vaig contestar. «No, no puc, tinc feina i acabaré tard». Ara, rellegint-lo, maleeixo aquell dia un cop rere un altre.

Llenço el mòbil a l’altre sofà, tanco els ulls, els obro de nou, tasto el meu company. Torno a tancar els ulls i assajo què dir. Miro el telèfon, més sol que no pas jo, l’agafo, per acompanyar-lo, aparto la tapa i teclejo el seu número.
A les dotze arribarà.

A les dotze! No me’n sé avenir: després de tres mesos de silenci i d’abstinència, la truco i em diu de cop i volta que es plantarà a casa meva, d’aquí a mitja hora!

Tinc poc temps per refer-me i per endreçar el pis que presenta un estat lamentable. Recullo els calçotets bruts de sota la taula de la cuina. Recupero mitjons desaparellats del terra del lavabo. Poso gel al congelador, rento els gots amb culs de vi, repartits per tots els racons de casa, trec els pèls negres del plat de la dutxa, abaixo la tapa del vàter, escombro la ronya i l’amago –provisionalment, em dic− sota la catifa. I, al final, en un rampell que em salva la vida, em recordo de repassar els llençols per assegurar-me que no hi quedi cap empremta dels últims clauets anònims.

Em sobra temps per a una dutxa. Net com un bebè, em pentino, em vesteixo, encenc un parell d’espelmes mig gastades i m’assec a esperar. Com sempre, ella arribarà tard.

Assegut al sofà, a les dotze de la nit d’un dimarts qualsevol, repentinat i nerviós com una mala cosa, em maleeixo per haver encetat el Jack Daniel’s sense ella.

El tic-tac del rellotge compassa els meus batecs i sento com l’agulla dels segons s’escola lentament entre els meus sospirs nerviosos i desesperats. M’aixeco, poso aquella cançó de fons, la nostra banda sonora. Em sento completament desbordat… Potser el nostre vell amic ens ajudarà a deixar fluir les paraules no dites.

Sona el timbre i d’un bot em planto a la porta del pis. Ni tant sols pregunto qui és, ja puc sentir el seu aroma. I de sobte ella és de nou davant meu, amb una màscara a la cara, màscara de tristesa per la distància que ens ha separat, pel temps perdut... Sempre tant enigmàtica, sempre tant sensual, sempre tant... ella. Entra perseguint la meva ombra, i en tancar la porta, resguardats de les mirades tafaneres dels veïns, li aparto aquella màscara daurada i m’oblido de tots els moments que no vàrem arribar a viure. Ens fonem en una escena de pel•lícula.

Finalment se separa de mi i, sense alçar la vista, escolto la meva pròpia veu dient-li «feia tant de temps que t’hauria d’haver trucat...». Ella em dedica un dels seus nous enigmes, somrient... «Potser no m’hauries trobat.»

Em dóna l’esquena camí del menjador. Amb els dits ressegueix la prestatgeria plena de llibres, capses de metall mig rovellades, obrecartes i picaportes antics.

“Recordes quan recorríem la Fira de brocanters?”

No em diu res. Obre la prestatgeria i agafa una capsa. No la veig, però sé quina és. La capsa metàl•lica de cacau, l’única de la col•lecció que mai vam comprar. La de quan era petita.

No em puc treure el gust a tristor, a soledat del petó de l’entrada. Déu meu! Què li he fet! S’asseu al sofà, encara agafant la llauna amb les mans.

“Me l’enduc”, fa alçant la capsa. “Em pensava que podria, però no puc. És massa difícil.”
“Però...”
“Merda! No ho entens? Ho hem intentat massa... Hi ha coses que no han de ser tan difícils”
“És per...”
“No..., sí... És per tot.”

Em deixo caure al sofà.

“Aquell sms, l’hagués hagut de respondre.”
“És igual. Estic farta d’esperar, de plorar. Estic cansada d’estimar-te.”

“Però has vingut. No ho entenc” –li dic.

“Ho entendràs quan marxi” –afegeix, rient sota el nas.

“Hi ha algú altre?” –pregunto.

“Gràcies, m’ho fas molt més fàcil” –respon, mentre s’aixeca.


En un intent que demà em semblarà patètic li dic:

“Perdona’m! Sóc un desastre, dóna’m una altra oportunitat, un nou demà, com un regal.”
“Un nou regal? Després de tot?”
“Siusplau...”
“D’acord.”

Se m’acosta i em fa un petó llarg, dolç, humit. Quan els seus llavis es separen dels meus se’m queda mirant. Em costa reaccionar i no entenc què fa. Per què gira i em deixa sol.
Quan tanca la porta comença a plorar. Aleshores entenc per què ha vingut. Ha vingut a fer-se inoblidable. Ha vingut per fer-me recordar sempre que la vaig tenir i la vaig perdre. Amb els llavis molls de plors i de saliva no li puc retreure el seu regal. Perquè és tot el que un regal ha de ser: irrepetible, inoblidable i irretornable.


© Uribetty,
Marinetix,
Carme Fortià
i Anna Taramabana (de l’escala K);

octubre 2007