diumenge, 26 de febrer del 2012

Segon Microrelat acabat!

Finalment el Segon Microrelat veïnal s'ha acabat. Mireu  com ha quedat:


1. Havia de prendre una decisió. Tenia el bitllet d’avió a la mà. El taxista esperava a baix. I aleshores va rebre un sms d'ell“Ja sóc a París. I tot seguit, una trucada d'ella: “T'equivoques. Queda't”.
(elveidedalt)

2. La decisió era difícil però... i si era l'oportunitat que esperava des de feia tant de temps? Aquest tren no tornaria a passar... i ell l'esperava. Per quin motiu l'Eva s'entossudia en retenir-la?
(albanta)

3. No sirve la razón en estos casos.
El sudor frío, las piernas flojas y el estómago con ganas de echar al mundo todo ese manojo de miedos, dudas, esperanzas y otros.
(andrea)

4. Deixà el bitllet damunt el prestatge. Es recolzà a la paret, intentant pensar; el cap li rodava. Sentí dos cops de clàxon secs, punyents. "T'estic esperant. Afanya't", semblava dir-li. Finalment, claudicà.
(arare)

5. Obrí el minibar i agafà una ampolleta de Jack Daniel's, volia aclarir-se el cap, la va beure d’un glop, al carrer, el taxi continuava insistent com una bufetada. L'escalfor del licor la va fer sentir millor.
 (carina)

6. De sobte, una idea li va fer rodar el cap: Sí! Aniria a trobar-se amb Ell a París, però abans passaria per Eva i se l’hi enduria també. Vulguis o no vulguis. Sabia com "obligar-la”.
(carles mulet)

7. Va tornar l’sms a l’Eva. “Ara vinc. Estigues a punt. Ni marxo amb ell ni em quedo, marxo amb tu.” i abans que el taxi es cansés d’esperar, va baixar. L’Eva no contestava, però ja no va canviar d’idea.
(carme rosanas)

8. No feia tant de temps des d’aquell estiu on la seua relació amb l’Eva va ser molt intensa en tots els sentits. Pensà en el flagell de cuir, i una sensació de poder i de plaer li recorregué el cos.
(dissortat)

9. El whisky li havia emboirat el cap. Aquell edifici del Raval no tenia ascensor, així que les rodetes de la maleta picaven contra el marbre de l'escala mentre baixava a peu, sense preveure la caiguda.
(el paseante)

10. En despertar-se, el metge va ser clar: «Ha perdut la consciència. Fa sis hores que està en observació. Recorda res?» «No. No res.» «Doncs segons aquest bitllet havia de ser a París, avui…» «París...? On para?»
(elveidedalt)

11. En aquell precís moment l'Eva obria la porta. «Què t'ha passat? T'he estat esperant fins que he rebut la trucada des de l'hospital. El teu sms deia que venies a trobar-me. Què volies proposar-me?»
(fons d’armari)

12. «...proposar-te? Diria que ens hem conegut alguna vegada..., potser caldrà que siguis tu qui em faci memòria.»
(el gatot)

13. L'Eva va mirar interrogant al metge que, lacònic, va aclarir: «Traumatisme cranial lleu amb resultat d'amnèsia transitòria.» Amnèsia! El pensament de l'Eva maquinava amb rapidesa; ella era llesta i l'ocasió, única...
(glo.bos.blog)

14. Acostant-se al capçal del llit i mirant-la fixament, li agafà la mà i apartant-se amb delicadesa un ble de cabells juganer, li xiuxiuejà a cau d’orella alguna cosa que la va fer estremir de dalt a baix.
(joan guasch)

15. L’amnèsia transitòria combina molt bé amb la incultura geogràfica. Ningú pensaria que l’esperaven a París, Texas. Texas, bourbon i winchester. Texas, una pena de mort executada cada setmana: L’esglai estava més que justificat.
(josep braut)

16. Texas, París… igual li tenia. Havia tingut una sensació estranya, aquell comentari a l’orella, aquell esglai, allà gitada al llit de l’hospital, la flaire del perfum d’aquella xicona li era familiar…
(june miller)

17. Malgrat la por, el cap li pesava, les parpelles baixaven. No sabia quanta estona havia passat quan obrí els ulls, i veié al seu davant l'estranya del perfum besant-se amb un home formós.
(khalina)

18. ... un home formós.
«Ding dong Pròxima estació: Catalunya»
Vaja, va pensar, ara que la novel·la està interessant, he de baixar... Mentre esperava que s’obrís la porta, va notar la seva presència al costat. De reüll, va veure que ell duia la mateixa novel·la.
(l’avi)

19.  L'home va mormolar-li a cau d'orella abans de desaparèixer, entregant-li un paquet:  «París». L'entrenament cognitiu es va activar. La Jordan es dirigí al Parlament, decidida a executar la missió.
(sergi g. oset)

20. En quin mal moment va voler sortir del metro estrenant ascensor! Tres homes es ficaren a la vegada a la cabina fent-la descalçar i a punta de pistola, se'n van endur el paquet.
(la laTeta miquey)

21. La velocitat de tot plegat no li havia deixat pair els fets. No entenia la missió encomanada i menys aquest robatori tant sobtat. Era somni o realitat tot allò que li passava? “Pessiga’m”, li va dir al primer passavolant.
 (laura t. marcel)

22. No, no estava al metro però segur que ho hauria preferit, amb segrest inclòs. Va alçar la vista. El balanceig del gota a gota era com una serp enverinant-li el cos. «Com es troba avui?» (eren les 6 del matí).
(llum de dona)

23. Qui li preguntava portava roba blanca i parlava com si treballara a l’hospital però li notava alguna cosa estranya. «Estic més mal, crideu un metge, per favor!». «L’únic metge que vas a veure soc jo».
(monyo finé)

24. Es va desesperar, tenia por d’aquell home que vestia de blanc. Dubtava que fos metge,  però el cap li fallava i al final va decidir confiar-hi.
(núria turpal)

25. «Tinc el cap fet un bull» va dir a l'home.«I no saps què és real i què no. L'Eva, ell, París, Texas, bourbon, amnèsies, llibres, paquets,...», va contestar mentre se li acostava amb una xeringa enorme.
(puji)

26. Els raigs de sol, que entraven per uns grans finestrals, van despertar-la, va aixecar-se del llit on jeia i apartà les cortines per mirar a l'exterior. Veia arbres, jardins i al fons la Torre Eiffel.
(ricderiure) 

27.Es va adonar de que en realitat era un quadre d'un pintor anomenat IKEA. Un home de bata blanca va entrar de sobte. «Ja era hora que es despertés! Fa dies que pateix fortes febres i delira.» Confosa, sols va  encertar a dir "On sóc?"
(robertinhos)

28. Una dona entrà a l’habitació.«Qui és vostè?» «Sóc de la tele, marxi». «Bé, però la pacient ha de descansar». La dona l’ignorà: «Jordan, la teva malaltia ha fet pujar l’audiència... no ens pots fallar». I li mostrà uns papers.«Signes?»
(srta. Mikis)

29. “Signes del temps” va pensar. I el cap va anar molt lluny, quant el pare, capellà d’un petit poble, la feia passar per la seva neboda i les iaies la petonejaven de dalt a baix. Quin fàstic! Alguna agafava la seva petita mà i se la duia a l’entrecuix...”
(té la mà maria)

30. El seu pobre cap estava esgotat de tant anar i venir. Dòcilment, va agafar el bolígraf i va voler signar. “Jordan”? M’has dit “Jordan”? Va mirar estranyada la noia de la tele. “No conec cap Jordan, jo. Deixeu-me dormir…”.
(violette)


31. Li va caure el cap sobre el coixí i el va amarar de llàgrimes espesses. Només volia dormir i oblidar tota la seva vida. La febre i els deliris devien ser reals, però l’oblit que tant desitjava no arribava. Que fàcil era fingir amnèsia quan realment vols oblidar!
(viuillegeix)

 

32. Quan obria els ulls, el fluorescent del sostre girava a velocitat creixent, així que els deixà tancats. De fons sentia veus distants. Només captava algunes paraules: impureses, droga tallada, mal viatge, coma...; coi, quin mal de cap!
(xurri)


33. Escoltava...
—És forta, se’n sortirà. Et vas passar amb la pols!
—Mai m’hauria pensat que aguantaria... Mira qui parla, i tu?
Entreobrí un ull. Ell i Ella, junts. Abraçats. O sigui que...
Hospital. Armari. Bossa efectes personals. El seu sac. Pistola.
— Sisplau, m’acosteu la meva bossa? 
(zel)


[FI]

divendres, 17 de febrer del 2012

Festa veïnal! T'apuntes?



«Davant d'un teclat. La ment en blanc. Són les 12 de la nit. A fora només s'escolta la remor d'algun cotxe. La ciutat ja dorm. Miro per la finestra, veig llum en algun pis del costat. M'ho puc imaginar quasi com si ho estigues veient, m'imagino algun veí, que com jo, està davant del teclat intentant fer fluir les paraules, intentant escriure la primera història veïnal. »

No és un text fictici. Així començava, l’octubre de 2007,  un dels dotze relats que van composar la 1a Tongada de les Històries veïnals. Ha plogut des d’aleshores i s’ha escrit molt en aquesta escala comunitària que és Blogville.

En acabar ara just la 10a Tongada, miro enrere i veig amb il·lusió compartida, que al llarg d’aquests quatre anys, 102 blocaires de diferents parts de Catalunya, de la resta dels Països Catalans i àdhuc de l’estranger, hem escrit, plegats, en català i en castellà, la xifra gens menyspreable de 97 relats, 5 cadàvers exquisits, 2 microrelats, 1 renga i 1 hipertext veïnal. M’ho miro, i no m’ho crec. M’emociono i tot (que ja és estrany en mi). Podem dir, amb indissimulat orgull que hem fet, entre tots plegats, una fita digna de tenir en compte en el món de la literatura 2.0.

I també està bé que després de tant de temps,— i alguns i algunes des del primer dia, amb tossuderia digna del millor davanter de l’Alcoià (aquell que rematava els córners que ell mateix xutava)  — ho vulguem celebrar conjuntament.

És per això, doncs, que uns quants veïns i veïnes es van sumar a la crida que la RaTeta Miquey  i un servidor vam fer un mes  enrere. D’aquella crida han sortit nou valents que ens hem liat la manta al cap i hem muntat una

                                FESTA-SOPAR VEÏNAL!!! 

I aquest cop, no és virtual, si no ben palpable. El dia? El dissabte 14 d’abril (de 2012, és clar); una data escaient per les reminiscències històriques (podríem declarar la República de Blogville!). I en un lloc cèntric de Barcelona, per facilitar l’accés a tothom. Una festa que començaria a les 19 h i acabaria... quan ens fotin fora del local. Reservat per nosaltres sols, per cert. Inconvenients? Només un: que no és gratis. Caldrà que reserveu uns 20 euros pel cap alt. Més barat, ni a Andorra!

Serà un trobada entre entranyable i divertida. Per llegir i escoltar. Per riure i xerrar. Per descobrir rostres i mostrar identitats (si es vol, és clar!). La invitació és oberta a tots els veïns que heu participat algun cop en les Històries veïnals, però és oberta també a tots aquells blocaires que sou seguidor/es d’aquest i d’altres blogs de la Catosfera. Si hem de posar numerus clausus, ja avisarem... però no crec que arribem a tant!

I què cal fer per apuntar-s’hi? Doncs dir-ho per correu  a:

soparveinal@gmail.com  

i ja anireu rebent la informació pertinent. Per raons òbvies d’organització, la data límit per inscriure’s és el 30 de març (de 2012, és clar).

Ja tenim un logo, ja tenim una Comissió Organitzadora, ja tenim data, un local idoni, ampli i amb un petit escenari, menú emparaulat i algunes idees divertides que ens bullen pel cap. Si en vols proposar alguna, pots fer-ho sense embuts i col·laborar en la logística. De debò que seràs benvingut/da i t’ho agrairem. Si no, vine aquell dia i gaudeix amb la penya.

No cal dir la il·lusió que em faria saludar personalment a alguns de vosaltres. I que vosaltres saludéssiu personalment a alguns amb qui heu escrit relats memorables.

Fins i tot, fins i tot... dic que al millor, fins i tot, podrem tenir una sorpresa aquell dia: un llibre imprès de les Històries veïnals. Però això ho deixo per al proper post.

Les emocions fortes, a poc a poc... que hi ha que teniu una edat... ;-)

[I ja tardeu a apuntar-vos...]

diumenge, 12 de febrer del 2012

HV 10/8: Resiliència


Amb aquest relat, s'han acabat la Desena Tongada de les Històries veïnals. Bé, només falta el Microrelat que està al caure...
Un conte estrany aquest, neguitós, trist, colpidor,...diria que un pèl angoixant, de desenllaç obert... Els culpables d'aquest desassossec? Doncs són l'Andrea, el Dissortat, el Paseante i la Xurri.

___________________________

Resiliència

Llovía... no, ya había pasado el aguacero. Las calles mojadas, los cristales empañados. Estaba en el café de siempre. Lucía invadido de caras extrañas aparecidas allí para refugiarse del mal tiempo. Café va, café viene, la música suave, o qué se yo, los empujaban a quedarse.

No me sentía cómoda al principio, iba por paz como siempre, a la misma mesa, en el rincón, con la compañía de reojo de ese cuadro que me proponía insistentemente las mismas preguntas... ¿Qué tan inocente soy?, qué tan poco sé de este mundo que tengo delante y al que voy sin saber... Remuevo el café, en sentido antihorario como él ya sabe que lo hago, y alcanzo a ver el reflejo de mi pupila marrón en ese océano todavía más marrón... Yo no sé que hay detrás de esa puerta pero igual voy, y tampoco sé si alguna vez lo sabré…, pero voy. No le pongo azúcar. Las cosas sin máscaras, sin adornos... Lo real. Tengo un hombro recostado en la pared, y el enorme placer de poder apoyar mi pie sobre la tabla de madera que une las patas de la silla que esta junto a la mesa; esa silla que siento ganas de mecer... Hay algo que me perturba. No…, no es la gente ya... Creo que es la maleta que traje de casa hace dos horas... y no pienso volver. “¡Agua mineral por favor!”, me está dando sed...

Un got es va estavellar contra el sòl i el soroll de cristalls trencats em va traure dels meus pensaments. Em vaig alçar, vaig pagar la meua consumició i vaig eixir al carrer amb la maleta. Definitivament, no tornaré, vaig pensar.

Vaig estar caminant pels carrers il•luminats per les faroles, encara que era a poqueta nit, sense saber molt bé on em dirigia. De nou es va posar a ploure, amb eixa pluja fina que tant em molesta, i sense ganes em vaig veure obligada a entrar en un centre comercial proper. Estava abarrotat de gent desconeguda que cridava per fer-se escoltar. Jo, atabalada em vaig sentir malament i em vaig dirigir al lavabo per a rentar-me la cara. Sense ni adonar-me’n havia estat plorant. En la tranquil•litat dels servicis, rodejada d’una forta olor a lleixiu, vaig reconèixer la cançó que sonava pels altaveus. Són els Dire Straits que tant li agraden al meu pare. Què pensaran els meus pares de tot açò? Vaig tornar a mirar la maleta i no em va importar la resposta. “No tornaré”, vaig dir en veu alta. En la maleta hi havia allò just. No m'emporte cap cosa important excepte les botes de futbol que m'havien regalat aquells nadals quan tenia dotze o tretze anys. M'agrada el futbol i jugava molt bé. De xicoteta jugava a la pilota i odiava els ninots de peluix. Aquell record em va fer somriure. Mentre pensava eixes coses havia estat caminant i tornava a trobar-me de nou immersa entre la gent i enlluernada per les múltiples llums dels aparadors del centre comercial. No puc suportar-ho. Vaig córrer amb la maleta cap a la porta que vaig veure menys congestionada i allí em vaig quedar a cobert de la fina pluja, respirant l'olor de l’aire fresc de la mar, i escoltant el colpeig de les ones.

Vaig introduir la mà a la butxaca dreta de l’abric. Era un gest automàtic que repetia tot sovint a la recerca del meu telèfon mòbil. El noranta cinc per cent de vegades que revisava la pantalleta no hi havia cap trucada ni cap avís de missatge d'entrada. Ara devia romandre silenciós damunt la tauleta de nit del meu dormitori, d’aire infantil, a casa dels pares. Tampoc m'havia endut l'agenda amb els pocs coneguts que m'havia anat creuant al llarg de la meva vida: a l'institut, als dos primers cursos d'arquitectura, a les tres feines de curta durada que havia tingut des que havia deixat la carrera. D'amiga només en tenia una: la Sandra, però li havia agafat la dèria d'anar-se'n a fer de voluntària a Guatemala i els seus correus electrònics eren cada vegada més curts i més espaiats en el temps. Enrere no deixava gran cosa més, ni cartes d'amor innocents de cap primer noviet, ni una caixeta amb fotografies estimades d'infantesa, ni objectes que em dolgués perdre en qualsevol incendi.

Enrere només quedaven els pares que em protegien massa des que la meva germana Cristina havia fugit també com jo d'aquella buidor, només que ella no va omplir cap maleta. Es va embolicar el coll amb una corda que semblava un collar de perles no gaire precioses i va saltar un dia de tardor de feia gairebé tres anys.

Va deixar de ploure i vaig pensar si m'agradaria més agafar un autobús o un tren de llarga distància per viatjar al primer destí que anunciés un panell electrònic. Tenia uns quatre-cents euros a la butxaca esquerra de l’abric. A l'altra butxaca, la mà continuava cercant un telèfon mòbil que ja no hi tornaria a ser mai més.

Els peus em van dur sense deixar-me pensar, carrer avall, i encara més avall, i més. Anava totalment abstreta, baixant ciutat avall com el meu pensament queia espiral avall, cap un pou negre i magnètic, estèril. La pluja es va anar espaiant, i la olor de la mar es feia cada cop més intensa. El moll de la Fusta era buit de gent, els vaixells adormits, balancejant-se sota els llums dels fanals. Malgrat el soroll dels cotxes se sentia els cables de les veles fent soroll amb l’aire, i de lluny a una rossa que cridava “Taca! Va, anem! Va, entra! Uf, uf, quin fred!”, fent saltar un gos dins d’un veler anomenat Blauet.

Poc després entrava a l’estació del Nord. Vaig mirar els panells dels trens: en vint minuts sortia un cap a París... Per què no? Anar a veure un cop més Els polidors de parquet, de Gustave Caillebotte i el rellotge de la façana del Museu d’Orsay des del darrera...

...revisitar La jeune martyre de Paul Delaroche al Louvre, que tant em va impressionar d’adolescent... De cop tenia ganes de fer i d’anar, de recomençar, de sentir el ritme de les travesses que el tren anava deixant enrere, la sensació que d’anar endavant, cap a qualsevol lloc.

Poc després ja seia al vagó número 6, mirava per la finestra la perspectiva infinita d’aquells sostres alts i ferrats, que convidaven a la fugida i l’aventura.

—Viatges sola?

Un home d’edat indefinida – cabells blancs, ulleres vermelles – s’havia assegut a l’altra banda del passadís, i em parlava.

—Qui ho vol saber?
—Doncs qui ha de ser el teu veí fins on sigui que vagis amb aquest tren.
—No n’has de fer res, d’on vaig. Ni jo ho sé.
—Doncs mira, fa mitja hora jo tampoc sabia on anar, però ara sé que vaig a París, a veure Els polidors de parquet, de Gustave Caillebotte i el rellotge de la façana del Museu d’Orsay des del darrera... i al Louvre, a revisitar La jeune martyre de Paul Delaroche, que tant em va impressionar d’adolescent...

Un xiulet va anunciar la sortida del tren, i a poc a poc els travessers de les vies que ens separaven de París van començar el seu compte enrere.


@ Andrea, Dissortat, El Paseante i Xurri (febrer 2012)

diumenge, 5 de febrer del 2012

HV 10/7. El viatge

Anem acabant la tongada. I aquest cop amb un viatge atzarós que sembla començar bé però que es gira de cop. Quatre capitanes com són la Fons d'armari, la Carme Rosanas, l'Albanta i la Violette, entomen aquest viatge del Blauet, pels mars de l'oceà. Serà el darrer?
__________________________
El viatge

A través d’Internet, la Marina anava seguint els viatges intrèpids del seu amic Paolo amb el Blauet, al voltant d'aquest mars de Déu. Molts cops havia somiat que navegaven junts per indrets meravellosos. Per això, quan va rebre la seva invitació, no va dubtar ni un moment a acceptar-la i des d'aquell dia que no va deixar de mirar entusiasmada la imatge d'aquell iot retallat sobre el blau intens. Per fi, tot alliberant amarres, salpen de matinada.


Damunt de coberta, tot és encisador i encomana evasió. En aquest vaivé suau la Marina contempla el cel atapeït d'estels, mentre es deixa portar com una alumna principiant per les explicacions de l'expert navegant; i no pot evitar una sensació d'atracció davant del seu poder de seducció, amb aquest aire d'aventurer fascinador que mostra les seves proeses en cadascun dels tatuatges repartits per tota la pell.

Fa tres nits que naveguen mar endins, sota la lluna creixent, i uns núvols amenacen tempesta empesos per un fort vent que fa tremolar tota l'embarcació; la galerna fa giravoltar la nau com una baldufa, estan atrapats i esgotats, i mentre desesperats transmeten: «...Mayday!, ...Mayday!» sense obtenir resposta, la botavara gira de cop atrapant en Paolo que cau estabornit sobre el timó. De sobte, la ràdio parpelleja i se sent: «...què...ha...lgú...resp...»

D'un salt la Mariana s'atansa a l'emissora tot preguntant-se què passarà. Intenta explicar la seva situació desesperada, però no hi ha manera de saber si l’entenen o no, ja que no se sent gairebé res, només paraules entretallades que no lliguen de cap manera. No sap què fer, no es veu capaç de menar el Blauet ni d’ajudar en Paolo, encara que a ella li sembla que hauria de fer les dues coses.

Comença a deslligar cordes i nusos, sense saber ben bé ni què vol fer ni quin serà el resultat. Però al cap d’una estona les veles cauen destesades i això la tranquil•litza una mica. Arrossega el Paolo agafant-lo per sota els braços i aconsegueix ficar-lo dins la cabina. Intenta reanimar-lo, però no dóna senyals de vida. El cor li batega i els seus pulmons respiren, però res més. Està espantada i creu que té motius per estar-ho.

Veu aquell acudit de L’Avi en un diari que hi ha sobre la taula i li pensa en veu alta, doncs «No, jo no m’ofegaré en un got d’aigua» i tira un got d’aigua a la cara del Paolo per veure si el desperta. En Paolo parpelleja. S’hi acosta i mentre l’asseca el rsotre amb un drap, li parla sense parar amb veu nerviosa:

—Au, va, Paolo, desperta’t! Va, home, que ens ho havíem de passar bé, no pas tenir un accident. Paolo! Paolo! Va! Desperta!

Però el Paolo segueix sense obrir els ulls. La Marina es queda mirant-se’l... “Déu meu, pensa, Com m’agrada aquest noi!” Per un moment s’oblida de la terrible situació en la qual es trobem i li vénen al cap imatges seductores. A qui li recorda en aquests moments? Aquell posat, la postura del noi recolzat sobre el timó... Siií!! Ja ho té... el Paolo és com una Biblis masculina, terriblement sensual... Tant de temps esperant el moment d’estar sola amb ell, fa que els pensaments i les fantasies s’amunteguin a la seva ment. Sent pessigolles al ventre, les mans se li escapen involuntàriament i li acarona els cabells, les línies de la cara, del coll, les espatlles tatuades. Llavors ell obre els ulls i es queda mirant-la. La Marina es fon en aquells ulls dolços i tendres. El temps s’ha aturat... De sobte, el soroll de l’emissora es torna a sentir en la cabina del Blauet i la Marina retorna a la realitat. 


—Paolo! Necessitem ajuda!

En Paolo la sent però, estès a terra, la mira i no diu res. La ràdio emet sorolls confusos, la veu de l’emissora es baralla amb les interferències, la Marina s’aixeca i intenta sintonitzar-la. De cop i volta, una música es cola entre les ones: “...Southbound again I don't know if I'm going or leaving home...”

—Què carall és això? Els Dire Straits ara? Sí home, només faltava una cançó!

Però una intuïció amagada aflora lentament a la seva consciència i li xiuxiueja que escolti el missatge : “...Cap al Sud altre cop, no sé si vaig o marxo de casa...’Seems like the boy is bound to roam’. ...Sembla que el noi està obligat a vagar...”

Altre cop interferències. Sorolls confosos. La cançó es perd. Però ara la Marina ja sap què ha de fer. Mira en Paolo i li somriu amb una saviesa femenina i antiga. En Paolo li torna un somriure infantil i juganer. La Marina apaga la ràdio just al moment en que se sent un: «... us tenim! ...Indiqueu-nos les vostres coordenades... »

Ara el mar és un plat i el sol es lleva, radiant i vermell, sobre la línia d’un horitzó infinit. La noia el mira plàcidament i dirigeix el timó cap al Sud.


© Fons d’armari, Carme Rosanas, Albanta i Violette (febrer  2012)