Comença la HV 2/2007!!!

Quaranta-quatre, finalment. Amb les darreres incorporacions he pogut fer onze grups de quatre!

Els valents i valentes de la segona tongada de les Històries veïnals (HV, des d'ara) heu estat (per ordre alfabètic) el següents. En blau, les noves adquisicions:

1	Arare	mmontsem@gmail.com
2	Alatrencada	alatrencada@hotmail.com
3	Alepsi	alepsiblog@gmail.com
4	Anna	anna@laszlomail.com
5	Anna Tarambana	annatarambana@yahoo.es
6	CaféAmbLlet	cafeambllet2@gmail.com
7	Carles Mulet	muletgrimalt@gmail.com
8	Carme Fortià	carme.fortia@gmail.com
9	Carme Rosanas	crosanas@gmail.com
10	Clint	atotbloc@gmail.com
11	Cruella	cruellisima@hotmail.com
12	Déja Vie	ecoutelamer@gmail.com
13	Duschgel	gel-de-ducha@hotmail.com
14	El petit far	joanignasi.llinassantos@alum.uca.es
15	El veí de dalt	elveidedalt@hotmail.com
16	Euria	CANDH0@gamil.com
17	Gaby	gprieto@notariocprietoa.com
18	Gatot	elgatot@gmail.com
19	Hipatya	hypatiadalexandria@gmail.com
20	Jesús M. Tibau	jesusimaite@gmail.com
21	Jo mateixa	meritxellsalip_serret@hotmail.com
22	Joana	arka_gi@hotmail.com
23	Josep Manel	josepmanelvidal@hotmail.com
24	Laura Arantegui	laa.antares@ladygriselda.es
25	L'Avi	personal.avi@gmail.com
26	Lluna	lallunalapruna@gmail.com
27	Marinetix	marinetix@gmail.com
28	Metamorfosi	meta-morfosi@hotmail.com
29	Musa	koalasolitari@hotmail.com
30	Palito	palitroquis@gmail.com
31	Puji	poblenow_rangers@yahoo.com
32	Raquel	raquelestrada_9@yahoo.es
33	Roberthinos	robertinhos.paris@gmail.com
34	Rosa	rosaviolant@hotmail.com
35	Sir Villet	takolandia@gmail.com
36	Sol solet	solsolet@lamalla.net
37	Té la Mà, Maria	te.lamamaria@yahoo.es
38	Trillina	elcorreudelbloc@gmail.com
39	Uribetty	uribetty.micaco@gmail.com
40	Violette Moulin	violettemoulin@hotmail.com
41	Xurri	xurriblog@gmail.com
42	Zel	rosersuso@hotmail.com
43	Zincpiritione	zincpiritione@walla.com
44	The silver blue sea	the.silver.blue.sea@gmail.com

(Espero que en Josep Manel, de Filant Prim em digui el seu correu per afegir-lo a la llista)

I com m'he empescat els grups aquest cop?

1. La idea és que els que vau acabar una HV ara, la comencéssiu. Els que éreu primers, ara sou segons; els segons, tercers; i els tercers, quarts. Això s'ha acomplert quasi al 100%, però com que ha faltat gent (mecatxís!) i n'ha vingut de nova (benvinguts!) he anat ajustant com he pogut.

2. Ningú repeteix grup. No volíeu barreja? Doncs apali! Us he mudat a tots d'escala, perquè intimeu a pleret i no us agafi nostàlgia d'antics companys i companyes... que després us passeu el dia xerrant al replà i no obriu frontisses, vull dir, fronteres. Més endavant ja farem "grupets a mida".

3. No hi ha un tema: hi ha deu, un per escala. He combinat cada una de les vostres propostes (recordeu: lloc, data, personatge i ofici) amb una de cada membre del grup. Quines? Les que a mi m'han semblat que podrien donar més joc literari. Aquest cop no es tracta que n'escolliu una cada un i les aneu fent sortir una rera l'altra. Podreu fer amb elles el que vulgueu, però han de ser esmentades, almenys, un cop en el relat. Podeu fer-ho en català o castellà. Qui comença té avantatge i li pot deixar el marron als de darrera. Ja m'agradarà veure com feu coincidir certs elements! Segur que sou imaginatius.

D'alguns ja sabeu les propostes perquè les van deixar escrites al blog HV. D'altres, només les sé jo. Hi ha hagut coincidències curioses (Instanbul, l'India, Madam Curie, fuster, 14 d'abril del 31, data d'avui...) i propostes erudites i ben divertides. Em reservo algunes per una altra ocasió

5. I us recordo les normes. Cadascú té una setmana per escriure 15 línies que ha de passar al següent membre del grup per e-mail, fins que arribi al darrer veí-veïna, que me l'enviarà a mi per correu (elveidedalt@hotmail.com) per publicar-la al blog Històries veïnals. Data màxima perquè jo rebi el relat ja acabat: 12 de gener de 2008.

4. NOVETAT! Qui ho vulgui, pot adjuntar-me alguna imatge (dibuix, foto, quadre,...) que il.lustri la seva part de la història. Només una per veí-ïna i, per tant, màxim quatre per HV.

6. I res més... Qualsevol dubte no previst el resoldré sobre la marxa amb el poc senderi i sentit comú que em caractertiza (perquè si en tingués, no m'hauria liat en aquesta epopeia). Què em deixo alguna cosa, dieu? Ai, sí! Els grups i els temes:

Els grups, després d'agrupar-vos per ordre d'aparició en la Primera HV, posar-vos en un sobre i sacsejar-vos una mica i anar traient per ordre, ha quedat així. L'ordre en què apareixeu és l'ordre en què heu d'escriure el relat.

Escala A: Puji, Zincpiritione, Marinetix, Violette Moulin

Escala B: Sir Villet, Palitodelasorejas, Xurri, Gaby

Escala C: Carles Mulet, Lluna, Trillina, Déjà Vie

Escala D: Zel, Te la Mà Maria, Clint, Raquel

Escala E: Llum de Dona, Anna, Veïna de sota, Roberthinos

Escala F: Gatot, Alepsi, L'Avi, Alatrencada

Escala G: Carme Rosanas, Sol Solet, Jesús M. Tibau, Carme Fortià

Escala H: Jo Mateixa, Uribetty, Petit far, Hypatia

Escala I: Anna Tarambana, Laura Arantegui, Josep Manel, Euria

Escala J: Arare, Duschgel, CafèAmbLlet, Musa

Escala K: Veí de dalt, Cruella, Metamorfosi, The silver blue sea

Nota: L'escala K, en ser menys, podem escriure 5 línies més cadascun.


I ara, els temes! Per ordre: lloc, data, personatge i ofici.

Escala A: Palau de la Zarzuela, 26 abril 1930, Isadora Duncan, Barber

Escala B: Supermercat de barri, 2134, Vlad el Empalador, Payaso

Escala C: Islàndia, 28 de desembre de 2007, Mònica López, Fotògraf

Escala D: Vaixell a l'Antàrtida, Nadal 2007, Hunter S. Thompson, Pirata informàtic

Escala E: Berlín, 1859, Pere IV d'Aragó, Alquimista

Escala F: Creta, 14 abril 1931, Dalí, Prostituta

Escala G: Istanbul, 2030, Jaume Sisa, Perruquera

Escala H: Matalascabras,1876, Silvester Stallone, Navegant

Escala I: Índia, 1905, Òscar Wilde, Carnisser

Escala J: Alexandria, 1276, Karl Marx, bufador de vidre

Escala K: París, 1998, Beata Santa Catalina Tomàs, Herbolaire



Un cronograma ideal seria:

• Fins al 9 de desembre: el primer membre de cada escala té temps per enviar el seu fragment al segon.
• Fins el 19 de desembre: el segon membre té temps per enviar el seu fragment al tercer.
• Fins el 29 de desembre: el tercer membre té temps per enviar el seu fragment al quart.
• Fins el 8 de gener: i el quart membre té temps per enviar-me el relat complert.

Bé, queda tot clar oi? Si no, el Notari (o sigui, jo) resoldrà arbitràriament els dubtes que tingueu a bé plantejar.

Ah! I ja sabeu, si hi ha alguna errada; m'ho feu saber.

Històries veïnals: anem per la segona tongada

Bé. S'ha acabat la primera tongada d'Històries veïnals, (que no han sigut gaire histèriques, per cert). El volum I. Precisament quan pesava que començaria a penjar les primeres que m’arribessin, vaig deixar-hi l’última. Això ha anat molt més ràpid del que pensava. I molt millor del que hagués suposat. És clar que la meva opinió no és imparcial; però crec que han sortit dotze relats més que dignes. Jo diria que fins i tot, brillants. Ja ho vaig dir en el post anterior i no em repeteixo més.

I ara em pregunto: VOLEU REPETIR?

Entenc que, en general, l’experiència us ha agradat i voldreu —almenys alguns/es—, tornar-hi. Àdhuc, alguns/es que no vau participar m’heu dit que us apuntaríeu a la nova tongada. El rauc de l’escriptura us delata.

Així, doncs, queda oficialment oberta la segona tongada d’Històries veïnals.

El procediment serà el mateix que el precedent. Faré una llista amb els inscrits i un repartiment aleatori dels membres de cada grup. (En la propera, això canviarà; però no avanço més).

Les normes i el procediment per aquesta segona tongada són les mateixes que en la primera . Si no les recordeu o sou nous en aquest veïnat, ESTAN AQUÍ

Però és clar: HI HAURÀ NOVETATS!

Quines? Doncs aquestes. Afegiu-les a les ja existents.

1. D’entrada els que vau acabar un relat -i voleu seguir participant-, ara el començareu. I els que l’heu començat; no repetireu posició. Sembla lògic, oi?

Més coses?

2. Doncs que aquest cop no serà una imatge el desencadenant de la història. El desencadenant ME’L DIREU VOSALTRES MATEIXOS/ES. Aquells que decidiu participar M’HEU D’ENVIAR, a part del vostre nom, blog i correu electrònic: el nom d’un LLOC (poble, ciutat, o país o qualsevol accident orogràfic que us plagui), un NOM d'un pèsontage famós o conegut (ho home o dona) , una DATA (que sigui dC!) i un OFICI o OCUPACIÓ (actual o antic). Ja veurem què faig amb tot això.

3. Recordo que les Històries veïnals poden ser bilingües. Mira, per ara és així... Potser més endavant, canvio. O faré dues variants. Entenc que a tothom li és indiferent tenir veïns en una o altra llengua en el seu grup. Que cadascú escrigui en la que més li plagui i li sigui còmode. Es tracta de passar-s'ho bé. Molts escriviu en castellà i ho podeu fer perfectament en català. Però si a algú li costa o no s'atreveix, ho podré tenir en compte alhora de fer els grups. M'ho dieu i llestos. Sempre faré una correcció gramatical i d'estil mínima abans de publicar res, no patiu per les faltes i deixeu-vos anar...

Ah! I si dic una llargària, respecteu-la! Alguns us heu deixat anar massa....Són 15-20 línies per cadascú!.

Us deixo tot el mes de novembre per pensar-vos-ho i comunicar-m’ho. Ja aniré fent memòria. M’ho dieu al blog o al meu correu. I aniré dient quanta gent som. El 30 de novembre és la data final per apuntar-se. L’1 de desembre, diré els grups resultants, l’ordre i el tema a tractar obligatòriament per cada un. I fins a final de gener del 2008, entre cagations, torrons, pessebres i regals de Reis, tindreu temps d’acabar el relat. No cal agobiar-se....que vénen festes.

No se m’escapa pensar que, quan tinguem un cert feix d’històries escrites, busqui algun editor atrevit i agosarat que les publiqui. Per què no? Hi ha d’altres bloggers que han fet quelcom de semblant i les nostres històries no es queden enrera.

Alguna proposta al respecte?

De ressenya: Històries veïnals, vol. I (1-12), octubre-novembre 2007

Tretze menys un, igual a dotze. Dotze, com els dotze mesos. O millor, les dotze campanades. O una dotzena d’ous. Ho dotze homes sense pietat. Les dotze busques del rellotge. O els dotze apòstols... I quaranta-nou acòlits. Toca ara fer ressenya de l’experiència. Aquesta proposta no era nova per mi. He de confessar-ho. Participo amb alguns companys lletraferits en un experiment semblant, des de fa anys, i d’això vaig treure la idea de les Històries veïnals. I tenim el copyright! Algun dia us en parlaré. Però ara toca parlar de nosaltres... Com si d’un llibre de relats es tractés. Si ressenyo obres dels altres no faré el mateix amb les nostres creacions! I tant! Som-hi, doncs.

Els de l’escala K (Un nou regal) van ser el més ràpids en mostrar les cartes. Van fer un escrit dolç i amarg alhora; de trencaments i oblits. «...dóna’m una nova oportunitat, com un demà, com un nou regal». El tema sempitern del paradís perdut. Que sempre hem deixat escapar de les mans, per beneits. No van ser els únics. Tres HV més tornaríen sobre el tema. Serà que els humans hi caiem sovint. Deixaven el llistó alt. I aquest no va baixar amb els successius.

Els de l’escala J (Mai més) van seguir en un plànol semblant. I a fe de Déu que semblava una única ploma la que escrigués aquella narració, amb rerafons musical! «Don’t worry, bout me I’ll get along...». Una al·legoria a la soledat. Una soledat que trobem també reflectida en la història de títol més original de totes: “Tres-cents vint-i-cinc euros i quinze cèntims”. Però aquí el final és tràgic, i ja s’apunta des del principi. «Tan se val, El temps passa depressa quan no s’espera res. Tic-tac, tic-tac...». Els de l’escala C, amb la seva història, ens van neguitejar i ens van fer sentir una mica culpables. Per què negar-ho?

Alguns han deixat volar (mai més ben dit!) la imaginació, i han deixat anar la seva vessant més màgica, més tel·lúrica. I han acabat fent un conte de fades Em refereixo a “La visita”, de l’escala D. «Tothom la desitjava i aquella nit era tota seva». Una faula sobre el desig acomplert. Qui no ha somiat res semblant? De tant en tant, hi ha hagut finals feliços. També toca!

Però també hi ha hagut moltes HV amb finals oberts.

Hi ha hagut d’altres amb final sorpresa, amb un gir inesperat, acabant com un relat de por, inquietant, capriciós... Asfixiant. «Pero en realidad estoy quieta. Y yo tambien hago “ruiditos”, porqué sigo viva, y sigo queriendo escapar de esta pesadilla...». Eren les de l’escala E i “Una noche sin luz”. Encara hi penso, a vegades, i tremolo, quan pico el timbre d’un veí...

I, elles, les veïnes, s’han posat sovint en un nivell combatiu. Algunes han tirat per la línia de novel·la negra, policíaca, de robatori de pel·lícula italiana amb final inesperat. «Nomes obrir la porta, ens vam adonar que les coses no eren om havíem imaginat». Són els de l’escala H i la seva “Merda!”, que res té a veure amb la qualitat del relat! No han estat les úniques. També han tirat per un vessant mafiós les de l’escala G (“El viatge”). Pobre Èric! Qui li mana enamorar-se d’una infermera traficant si hi ha un italià pel mig! «Ella necessitava luxe acció, drogues i orgies i amb Giovanni ho havia trobat» . Totes busqueu el mateix, eh?... ;-). Algunes no se’n van tan lluny a buscar-ho. Ho tenen més a prop, a tocar; encara que després, amb la ressaca, no recordin res: «...sopar a fora amb el meu cunyat, passar una nit als pis del meu cunyat, muntar-m’ho bé amb el meu cunyat...» (“El gran dia”). És que no se us pot deixar soles, noies de l’escala A!

Una història de família també és la que expliquen els veïns de l’escala F, aquella de dos títols (“Hystiria” —potser volien escriure “Història”?—o “El reflex i l’ombra”). Un secret familiar que les dones de casa (àvia i mare) amaguen zelosament. Però sempre els secrets surten, tard o d’hora, a la llum. Un relat intens com pocs. Que remou consciències i enterboleix l’esperit. «Preferia no recordar res més. Començà a caminar i plorar de nou.». I també és una història trista la que no té títol (“Sense títol”) de l’escala I. Que comença i acaba amb un epitafi. Evidentment, no és per riure.

Però no tot ha quedat en família. Ni entre homes i dones. Fins i tot hem tingut relacions homosexuals. «Els meus dubtes,... els meus maleïts dubtes de sempre...» Com podia ser, si no, en aquest replà de l’escala H ("Un món virtual"), on s’hi troba el Gatot!

Ja veieu. hem tingut de tot: amor, sexe, violència, por, desig, soledat, suïcidis, robatoris, enganys, seducció, somnis, assassinats, passió... I n’hem tingut en català i en castellà. I un de bilingüe (escala I)! Potser ens ha falta més d’humor, més comèdia? Ja... és que estem a la tardor. I és temps de collir castanyes.

I per acabar hem deixat que des del somni es retorni al somni. En un cicle sense final. Perquè és cert o imaginat el que li succeeix a la protagonista de “Destins” (escala L): «I deixo que els seus escrits em duguin a nous destins, en un viatge incert d’incendis inacabats...». Podeu tornar a recomençar la lectura de les Històries veïnals i opineu aeshores.

Mai hagués pensat que una màscara, unes espelmes, un pot de cacau en pols, i un ampolla de whisky donessin per tant. Me’n vaig a fotre un a la vostra salut! Amb gel.

Felicitats a tots i totes!

Apali!

PS
Ah!, seguiu atents/tes a la pantalla, que això no s'acaba aquí!

HV 12/2007: Destins

¡Y colorin, colorado..., la primera tongada, se ha acabado! Doncs sí, amb aquest relat de l'escala L hem acabat el primer cicle d'Històries veïnals. El que he de dir de tot plegat, ja ho he deixat escrit al blog Malerudeveure't. Per tant, aneu allí i afegiu el que us sembli. I si el que voleu comentar és aquesta història de destins incerts en casalots caducs; feu-ho també. Espero haver tancat amb encert l'aventura que la meva estimada Metamorfosi iniciava amb un halo de misteri (que estrany que no hi hagi fet sortir el seu famós tanga vermell; potser ja no el duia...); que en Clint ho seguia amb una cita que apuntava marro del guapo, (a ell que li agrada tan poc, per cert...); i la Tals ho situava en una escena molt Kubrikiana en la qual ja m'hi veia immers. Sort que en Puji ho tancava amb un diàleg ben sucós i ben rodó (a mi també m'agrada més el niscuic!) i jo li he allargat amb la imatge que m'autoatorgava per ser un més al grup.


I amb homenatge final conjunt a tots inclòs. En fi, que tota la colla veïnal som uns cracs!

_____________________________________

Destins

Vaig sentir la clau introduir-se al pany i com la feia girar. Vaig sentir com s’obria i es tancava la porta al seu darrere, i vaig sentir les seves passes apropar-se precipitadament. Però, malgrat no volia que em trobés d’aquella manera, no vaig tenir esma d’aixecar-me i amagar allò tan evident i que em delatava.

— No n’has sabut res més d’ell, oi?
— No. Qui t’ho ha dit?
— M’ho està dient ara mateix l’ampolla de whisky mig buida que tens a les mans.
— Ets bona!... Ja, ja, ja... Ara no em surtis amb allò de que ja m’ho vas dir...
— Som amigues, t’ho estalviaré, però saps prou bé que no podia acabar d’una altra manera després del que vam veure en aquella habitació el dia que el vam conèixer.

Certament no li ho podia negar. Des del moment que ens va recollir aquell cotxe negre per dur-nos al vell casalot, tal com s’indicava a la invitació anònima que vam rebre, vam intuir que els esdeveniments serien del tot singulars. I des del moment que vam posar els peus en aquella sala poc il·luminada, vam tenir la certesa que res tornaria ser ben bé igual.

Encara no tenia clar com havia anat. No ho feia mai això de conversar amb desconeguts i menys estant sola, però aquell home, de qui no podia recordar els trets facials, em va produir una estranya atracció des del moment que se’m va adreçar dins la botiga d’espelmes del carrer Rosselló.

— Què penses fer, doncs?
— Et ben asseguro que no ho sé, però no puc deixar de pensar-hi...
— Vinga, sortim a sopar? Et convido a sushi

— D’acord, deixa que abans em dutxi.

Mentre conduïa cap al centre, no podia deixar de sentir dins meu la sensació de ser dins d’aquella sala. Encara podia flairar aquell olor, barreja d’espècies i d’humitat, de sentir aquella tonada barroca interpretada dolçament i de notar lleugerament el tacte suau del vent que entrava per els porticons que encara eren oberts. I sabia que mentre aquell silenci omplia el nostre vehicle, el teu cap era allà mateix on era el meu i que estaves tant espantada com jo per no saber cap on anirien les coses, i si mai tornaríem a ser les dues noies esbojarrades que havíem estat just abans de rebre aquella invitació anònima.

— Tinc l’estranya sensació que ens segueixen...

Per fi arribàvem al casalot, semblava molt antic, una d’aquelles masies abandonades pel pas dels anys que encara restaven dempeus amb la dignitat ferida. El cotxe es va aturar davant les grans portalades entreobertes, el conductor ens va manar, amb un simple gest, que entréssim. Tenia por, però alhora no podia deixar de sentir curiositat i el desig de conèixer què s’amagava rere aquells murs. Quan em vaig girar vaig adonar-me que l’home ja no hi era, ens havia deixat soles en aquell indret desconegut. Mirant-nos de fit a fit vam decidir seguir endavant i traspassar la porta entreoberta que ens quedava més a prop.

— Tot això és molt estrany...

No havia acabat d’escoltar les paraules de l’Anna i ja m’havia adonat que aquell no era un indret normal. Aquella sala era molt gran, al centre hi havia una taula plena d’espelmes enceses i, al seu voltant, podia veure moltes figures tapades amb túniques negres amb caputxa, no veia els seus rostres, però sentia la seva mirada clavada en nosaltres; vaig començar a sentir por.

Sobre la taula, únicament il·luminada per la llum de les espelmes, es podia veure com brillaven uns objectes. Vaig decidir apropar-m’hi reprimint la por que sentia, sentia les seves mirades clavades en mi i l’Anna ni tan sols es movia, només sentia la seva respiració agitada rere meu.

— Són màscares!

Eren màscares daurades, semblava haver-hi una per a cada membre encaputxat i, justament, a la banda de la taula que ens quedava més a prop hi havia dues màscares col·locades que semblaven posades per a nosaltres.

De sobte un d’ells se’m va apropar amb passos lents. No vaig tenir esma per allunyar-me’n, els peus s’havien quedat fixos al terra i no podia moure’m. Va agafar amb les dues mans aquella màscara, sempre mirant al terra de manera que jo era incapaç de distingir el seu rostre, i a poc a poc, va alçar-lo fins a mirar-me.

La llet tenyida del color marró de la xocolata donava voltes dins el got empesa per la cullera. Ella tenia la vista fixada en la monja dibuixada en aquell vell pot de cacau en pols que la seva àvia li havia regalat poc abans de morir. Encara ara, quinze anys més tard, feia servir per guardar el nescuic, que ella, en contra de la unanimitat popular, sempre havia estat de nescuic, i no de culacau, que el culacau fa grumolls i mai s’acaba de desfer, i què coi! Que el nescuic és més bo!

Sorpresa d’estar pensant en aquelles collonades, va adonar-se que encara tenia l’esquena xopa d’una suor freda, li costava de respirar amb normalitat i les mans conservaven un lleuger tremolor. El sol d’aquell dissabte feia hores que s’havia alçat, i un colom llardós que estava aturat a l’ampit de la finestra, va fugir espantat pel timbre del telèfon.

— Digui?
— Hola guapa!
— Anna, nena, acabo de tenir un somni raríssim, d’aquells amb túniques, màscares i espelmes i saps què? Hi sorties tu.
— Em sembla que això és culpa del whisky de garrafa que ens van donar ahir...
— Quina festassa, oi?
— Precisament per això et trucava... Volen repetir aquesta nit un altre cop. Ara a casa del cosí del Marçal, al Montseny. Ens duran al mas del bosc aquest cop. A les nou et recullo. Posa’t elegant.
—Jo sempre hi vaig! —protesto; però ja ha penjat.

Aquell era un estiu inesgotable i esgotador. Festa rera festa, sense parar… I en duia ja..? Havia perdut el compte. Amb l’Anna se sabia quan arribaves al lloc, però mai quan en sortiries. Ni com. Ni amb qui. Aquest cop la casa no era lluny. Era antiga, realment, S’assemblava molt a la del somni. Hi havia gent per tot; a l’era, als jardins, a la piscina; al menjador. Molts passejaven amb la copa a les mans. D’altres ballaven. Molts es repartien en grupets, en animades converses de política o feina. Reien els acudits. Algunes parelles es perdien per habitacions del primer pis. Recordava cares d’altres vetllades semblants. Cap d’interessant. L’Anna se’n va anar de la mà d’un d’aquests somriures de talonari en blanc.

Avorrida de converses banals i de música estrident decideixo fer una inspecció. Pujo les escales fins dalt de tot de la casa. Trobo un petit replà, amb un passadís que s’aboca a un saló que sembla un estudi. Entro i tanco la porta rera meu. Vull allunyar-me una estona de tot aquell brogit. Hi ha un foc encès a llar de foc i una certa olor a lilàs pertot. Una llibreria ocupa tot un pany de paret, fins el sostre. Molts lloms semblen antics. Hi veig edicions de bibliòfil, algun incunable. M’atrau un de tapes dures, d’un vermell pujat. Em fixo en un títol que em son rar: “Històries veïnals”. L’agafo i l’obro a l’atzar. Llegeixo l’inici d’un relat. «Vaig sentir la clau introduir-se al pany i com la feia girar. Vaig sentir com s’obria…»

Però no sento com s’obra la porta de la sala. No sento com algú s’apropa per darrera. Ni les quatre passes que ha de fer fins on sóc. Noto una mà a la cintura que m’atrau enrera, cap a ella. No em giro, de pura sorpresa. Noto uns llavis al lòbul de l’orella. La cremallera baixant. Un alè perfumat al clatell. Uns dits acaronant-me el pit. Un objecte dur entre els malucs...

El llibre em cau a terra. S’obre per la primera plana... «Un nou regal...»

I deixo que els seus escrits em duguin a nous destins, en un viatge incert d’incendis inacabats...

© Metamorfosi,
Clint,
Tals,
Puji i
El veí de dat (de l’escala L)

Novembre 2007

HV 11/2007: Sense títol

Per fi! Un relat que conjuga català i castellà alhora. Alterna les dues llengües i les acaba confegint en un mateix nivell. És un resultat ben curiós. Rar. Un exercici atrevit que han dut a terme els nostres amics de l'escala I. I els ho agraeixo, perquè pensava que ningú s'atreviria. Comença d'una manera difícil, com els bons llibres. Un epitafi estrany a algú que no sabem qui és. Un relació d'amor-odi poc clara. Un retrobament tràgic. Un final cíclic. En fi, entreu-hi amb ganes, que sortireu millor.

Els culpables? Doncs ho inicia tot en català en Babèlia, l'amic lector, que no sé si amb els seus ulls pensarosos respon o es pregunta sempre. Ho continua, en castellà, el Palimp, l'esclau lector del Cuchitril Literario (d'on treu temps aquest noi per fer tantes i tan bones ressenyes? Ara, que molts cops, reconec que els títols no m'entusiasmen). Ho segueix en la llengua fabriana, la tendre i sempre sorprenent Déjà Vie, que fa poc ha vist publicat un dels seus contes. I ens ho remata el Sr. Villet, de la república de Takolandia que per cert, s'està a l'espera de rebre relats pel seu premi ADADLM, pels qui viuen la vida en majúscula; apunteu-vos-hi!); i ho fa amb una singular mescla entre ambdós idiomes. Una història curiosa, adusta, inquietant, sorprenent, preciocista...

I el millor: m'ha vingut sense títol! Doncs deixeu-me que li'n posi un i sigui original per una vegada...

__________________________________

Sense títol

Els indicis eren meridianament obvis i, malgrat ells, no vaig obtenir cap resposta. Vaig optar per la decisió més dràstica... “Epitafi: Indiscutiblement et vas acostumar a l’olor de les roselles. Però el que no vas tenir en compte és que un eixam d’abelles es van dur tot el pol·len cap a un després, absurdament adscrit a la intempèrie d’un matí indefinible. En tot cas, Requiem in Pace.”

Sembla mentida que al passar per les teves cadires recordi el sabor d’un got de Jack Daniels amb gel... instintivament sempre responc als teus ulls... i ara estic sol davant la immensitat d’un desesper eclipsat per la infinita perseverança d’una formiga que puja per la teva esquena per a posar-te un barret i dibuixar olis de dones amb sols...

Suposo que durant l’esforç de no pensar, em trobaré amb els hàbits que vam perdre una nit sense causes ni conseqüències. Serà llavors quan em fumi els pètals de les teves roselles i en el viatge cap a l’inimaginable apareguis altra vegada travant la teva llengua en el meu llavi inferior...

Potser sigui aquest el moment en el qual les meves paraules perdin el significat si en el murmuri del teu gemec em contes que un dia em vas voler i que ara ja no em vols. En qualsevol cas, em despertaré sanglotant i procuraré acariciar-te les cuixes mentre els teus ulls es tanquen amb la tendresa d’un no estic aquí.

Amb els dies, he descobert que els teus pits s’enfilaven al passar els rovells dels meus dits pel contorn de la seva ombra. I vaig observar com a poc a poc la seva forma es definia en la meva llengua i la psicomotricitat dels teus moviments circulars dibuixava contorns sensuals en la meva perpendicular. Vas gemegar i em vas rebentar l’ànima!

Aquest cop, les fulles s’arpegen a la meva esquena i la imatge onírica d’un cor poligonal apareix bruscament en un festival d’ombres de dones de melmelada.

Amb les circumstàncies en contra, no podia deixar-me endur per les aclamacions dels meus veïns d’escala, i entre el xiuxiueig de les velles amb moldejats de rul·los enxarxats i bates de quadres negres i blancs, vaig optar per tancar-me en la foscor de les meves entranyes.

Crec recordar que tu et deies Sílvia i jo Ferran en aquell xat de política... la nostra primera trobada va ser polèmica i vam discutir prop de tres hores.

Recuerdo también que me enfadé tanto contigo que te estuve buscando por foros, bitácoras y chats sólo para ponerte a parir y rebatir todas esas ideas que me parecían tan estúpidas. Nos prohibieron la entrada en un par de foros y decidimos intercambiar nuestros correos para seguir con nuestras ansias de polémica. Éramos negativos perfectos. Tanto que al final decidimos vernos en un bar del centro. Seguro que cada uno tenía la secreta intención de, cara a cara, poder convencer al otro; yo, al menos, la tenía.

Había comenzado el otoño y me pilló sin paraguas un tremendo chaparrón. Caminando contra la tormenta mi enfado iba subiendo de tono ¿Tanto esfuerzo por debatir con una miope mental? ‘Te voy a dar la del pulpo’, pensaba. Tú habías llegado media hora antes y esperabas en una mesa con un libro de Friedmann, como habíamos convenido. Cuando me acerqué a ti y me presenté mi aspecto era tan patético que empezaste a reír con esa risa luminosa que pronto aprendería a asociar con la felicidad. Mi malhumor desapareció de golpe.

El encuentro cambió de rumbo ¿Quién podría enfadarse contigo? Nunca antes había escuchado ideas tan equivocadas con una voz tan bonita. Cuando leía tus correos me entraban ganas de tirarte un ladrillo a la cara y ahora sólo pensaba en acariciarte la mejilla. Las cervezas vinieron, la lluvia pasó y te acompañé saltando los charcos y tiritando de frío. En casa, me dijiste, tenías estufa y un cacao muy rico.

Intento acordarme del modelo de aquella estufa. Me gustaría comprar una igual y tenerla en mi habitación. Ponerla al máximo en estas tardes de otoño, beber Jack Daniels con hielo y mirar la lluvia que en estos momentos oigo caer contra la ventana. Oler con cuidado la barra de labios que tengo encima de la mesilla. Tapar el ruido de la escalera enterrando mi cabeza en la almohada.

Pero no puedo ignorar tu último correo. Un aviso escueto y firme. Una campanada que retumba en mi cabeza. Aunque me duela lo indecible, se que debo coger el teléfono y marcar el número…

Vas despenjar el telèfon amb un agradable “Hola, esperava la teva trucada”, la meva replica es va fer esperar un segons, aquella veu m’encisava. "Vull tornar-te a veure" és l’únic que vaig aconseguir pronunciar.

Vaig reservar taula al restaurant Nuit d’étoiles. Aquest cop em vaig assegurar de ser el primer en arribar. T’esperava amb una copa de vi blanc, inquiet, no podia deixar de pensar en el moment que entraries per aquella porta, esplèndida, preciosa, radiant.

Vas arribar deu minuts tard i et vas disculpar cortesament. Portaves un vestit discret que encara realçava més la teva fina silueta i et donava llum al rostre.

Sobre la taula dues espelmes creaven una atmosfera més càlida, més romàntica, més dolça del que havia imaginat.

No vaig gosar parlar del teu últim email fins ben entrat el segon plat, volia gaudir una mica més de la teva presencia, de la teva conversa sempre equivocada però portada al límit de la seducció, on fer-li front era impossible i el millor era deixar-se portar.

No vas dubtar en ser directa, clara i freda quan vas dir:

“Aquesta és la nostra darrera trobada. Ja t’ho vaig dir al missatge. Això no pot seguir. “

Una flaire a xocolata del “coulant” de la taula del costat em va fer recordar nits on el cacao i la passió s’entrellaçaven en els nostres llavis, on el Jack Daniels amb gel va convertir-se en el nostre elixir. Una beguda forta, com el nostre joc, com els nostres cossos quan estaven junts.

No podia, ni volia renunciar al tacte de la teva pell nua, del teu borrissol vora el melic, ni dels teus pits tersos dins les meves mans.

Encara era capaç si m’esforçava a ensumar les postres de la taula veïna de sentir els teus crits d’amor i les esgarrapades a l’esquena que encara em feien apropar-te mes a mi perquè no te m’escapessis.

El vaivé dels teus malucs sempre era suau d’entrada per tornar-se furiós com la dansa de la pluja que reivindicaves a Venus o a Atenea, mai ho vaig saber del cert.

I ara, ja no em volies. Ja t’havies cansat o hi havia algú altre. Ara ja no era important per tu i dones fetes de melmelada s’escolaven per l’aigüera igual que un dia em va semblar, que amb olis dibuixava a la teva esquena dones amb sols, o sols amb dones, que ja s’havien esfumat.

No vaig voler ni preguntar el perquè; qualsevol resposta hauria sigut massa dolorosa.

Aleshores tot va parar. Potser no vaig entendre el indicis. Vaig notar la gran necessitat de no perdre’t. Només pensar que no tornava a sentir-te... entonces todo empezó.

El principi i la fi a diferents bars. “Ja es veurem", et vagi dir. No hiciste caso de mi ironía. Em vaig sentir sensiblement alleugerit. Ya no había lugar para la mentira, ya no tenía sentido aguantar.

Pero estaba contento. La meva vida va canviar el dia que et vaig conèixer i ara, que em deixaves, trobava el sentit a tot plegat. Esa noche fui hasta tu casa y usé la llave que había copiado amb una habilitat que no semblava meva. Y, delante de ti, me quité la máscara dorada. Pero no me reconociste, empezaste a chillar. En vas fer la última ferida quant vas intentar allargar l’inevitable. No me dejaste hablar, quería darte las gracias. Em vaig retrobar amb mi mateix. Ara sé quién soy.

Arribo al cementiri. Dejo un ramo de flores i una carta amb l’epitafi.

© Babèlia,
Palimp,
Déjà Vie i
Sir Villet (de l'escala I)

octubre 2007

HV 10/2007: "Hystíria" o "El reflex i l'ombra"

Una història densa i profunda. Un soliloqui permanent. Com ens poden afectar els records? En què es fonamenten els retrets dels altres, sobretot quan són de gent propera? L'autoafirmació i la humiliació. El depotisme i la rebel·lia. Un xoc de tensions familiars on les dones (la mare, l'avia,...) no en surten gaire ben parades. O això m'ha semblat a mi. Com s'ho han fet? Doncs quatre mans que semblen una de sola: primer la CafeAmbLlet, el millor antídot per l'estrés de bon matí. Després el Petit Far enmig la nit (l'àlies de Joan Ignasi Llinàs) que va llançant missatges ampolles de vidre en la foscor de la mar, esperant que algú altre els reculli. I aquest cop, ni fet a posta!, ho ha fet la Silver blue sea; la navegant de l'Altra cara de la Lluna -hi ha molt de llunàtic, en el bon sentit ho dic, per la catosfera,oi?- que sempre té un poema a flor de llavis i algun enigma per resoldre. I aquesta, al seu torn, li ha passat el missatge a en Nausica, que és un autentic blog d'un malalt de lletres, el Carles Mulet, veremador de proses. Mai tan pocs van dir tant en tantes poques paraules.

Una història amb dos títols. Perquè així m'ha arribat i així ho decideixo. Que també cal ser originals. Tant, que en el relat sens va referència a l'efecte Droste, del pintor i matemàtic holandès Escher. El coneixíeu?

____________________

Hystíria o "El reflex i l’ombra"

Després de l’enterrament s’arribà a casa de la àvia. La recordava més petita puix que l’últim cop que hi va anar deuria ser fa quasi quinze anys... Començà a xafardejar per les habitacions, observà les fotografies que hi havia penjades al menjador: de la família (on hi sortia fent la primera comunió), de quan es va llicenciar, dels seus pares, dels cosins, dels oncles... Anà a les golfes del pis de dalt on recordava haver trobat alguns llibres, una màquina de cosir Singer de les antigues, un llit individual amb cortinatges granats... Recordà el dia que van intentar fer castanyes allà i durant tres dies el seu cabell féu olor de fum. I de sobte, mig amagat entre capses i llençols, alguna cosa li cridà l’atenció. Era una màscara daurada, amb una expressió que en un primer moment li semblà trista, però com més la observava més la inquietava. Era d'aspecte dominant, com si li fes un escrutini fred i sever, sotjant-la i retreient-li alguna cosa, però..., el què? Aquella màscara li recordava massa la seva mare, sempre jutjant-la, observant-la, culpabilitzant-la de no ser com volia que fos. Que potser li venia de l’àvia aquella fal·lera d’intentar fer el món a la seva mesura i qui no hi encaixava en quedava fora, expulsat? S’havia allunyat de tot allò però encara li coïa. Acabava d’enterrar l’àvia, però les màscares continuaven allà. Fins quan? Potser ja era el moment de posar el punt i final a tot allò i continuar sense sentir-se culpable de ser ella mateixa.

Aquella setmana, a la feina, hi aniria flotant com ho feien les espelmes a la banyera de casa seva. Començava a treballar en aquell nou edifici. Al principi es premiava amb un bany relaxant al mes, si fa o no fa. Però, ja ni recordava quan fou l’últim cop que es capbussà entre l’abundant escuma de la seva petita banyera. Per la tarda, camí a casa, una mà li tustà l’espatlla: què passava? Qui la retenia? Era un home, que amb un somriure als ulls, li parlava amb cara de sorpresa, però ella no el sentia, la seva ment encara volava fent-se preguntes. Despertà per fi. Aquell home mig canós li repetia un cop i un altre que com anava pel món així? Havia estat a punt de ser atropellada! Quan escoltà aquelles paraules ho entengué: feia estona que desfeia el camí de tornada a casa com una autòmat, mirant-se els peus, tota moixa, preguntant-se pels retrets de la màscara. Portava tota la setmana amb aquella frase al cap, d’acord que hi havia una gran diferència entre el bufet de la mare i aquella petita editorial, però tant com perquè la seva pròpia mare, i fins i tot la seva àvia que tant de suport li prestà sempre, li diguessin: "Mai m'hauria esperat això de tu filla meva, el teu pare...".

Preferia no recordar res més. Començà a plorar, i a caminar de nou. Aquest cop sí que es parà al següent semàfor en vermell, així fou com altre cop notà aquella mà damunt seu. Què es pensava aquell home? Na Leire no estava, en aquells instants ni en les properes hores ni dies, per ningú més que no fos per la seva família i per ella mateixa.

L’home li acostà un paquet a les mans i de sobte el reconegué. Li devia haver caigut abans de creuar el carrer. S’esforçà per dedicar-li un lleu somriure, tot i les llàgrimes. No recordava que duia aquell paquet des que va marxar de casa l’àvia. L’havia embolicat d’esma, quan ja marxava. Era un pot antic, dels de llauna, de cacau en pols Droste, aquell holandès tant bo, amb el qual la iaia li preparava la llet, en tornar de l’escola cada tarda. Tot seient en un banc de la placeta va tenir la necessitat urgent de desembolicar el paquet i mirar la llauna de cacao. La recordava amb una exactitud fotogràfica. Una infermera sostenia a les màns una safata sobre la qual hi havia una tassa de cacau fumejant i al costat un envàs del mateix producte. Els plans es superposaven en una sèrie infinita. L’anomenat “Efecte Droste”, el dels quadres d’Escher. Sense saber ni com, va pensar que allò mateix era el que havia passat amb la seva vida. Però ara l’àvia era morta. Ja podia obrir la llauna i llegir el que anys enrere li va prometre que no llegiria mai fins que això hagués passat. Ho recordava perfectament. Un dia, mentre la Mercè feia dissabte a la cuina, la llauna havia caigut al terra del prestatge estant i s’havia anat a obrir just als seus peus. I aquells ulls encuriosits de nena de vuit anys no van poder evitar saber que dins la llauna hi havia un plec de cartes. Era la lletra de l’avi. L’àvia va tornar a desar ben de pressa la llauna i el seu contingut i ja no se’n va parlar més. A ella, li va fer prometre que no ho tocaria i tampoc en diria res a ningú. No, fins que ella fos morta. I espantada li va dir: "Sí, iaia. T’ho prometo".

Només entrar a casa s’assegué a la taula de la cuina amb el pot de cacau en pols al davant. Seguia sense atrevir-se a obrir-lo i enfrontar-se al secret que s’hi guardava. El record de la lletra petita i acurada d’aquell escrit era com el breu xiuxiueig amb què l’avi passà per la seva infantesa: recollit -que no acollit- per una dona que ja no esperava el seu retorn, amb la por de l’exiliat al cos, un neguit que l’acompanyà fins aquella estranya mort d’ofegat en una mar ben calma. Va pensar que la seva era una família de dones despòtiques i d’homes baldats. Com també ho fou el seu pare, el ninot somiatruites que sempre li tiraven en cara, com una mala herència, a l’hora de condemnar les seves “excentricitats”, les seves idees “il·luses”, les seves “febleses”... De sobtada, va recordar la fúria amb què la mare rebotí per terra la botella de whisky que el pare havia deixat damunt la taula el dia que se n’anà per sempre. I s’aixecà per anar a l’aparador on dormia una altra ampolla mig buida de Jack Daniel's. Volia creure que si en feia un glop podria acarar-se per fi al testimoni que amagava el llegat de l’avi. Però, quan ja tenia la mà posada al pom de la vitrina, sentí aquell pes de nou sobre el seu muscle: la portella envidrada reflectia la seva cara enravenada mentre una mà ja coneguda la subjectava tan suaument com ferma: era la mirada de l’home, decidit a arrossegar-la cap a un passat que no semblava tenir fons.



CafeAmbLlet,
Joan Ignasi Llinàs,
The silver blue sea i
Nausica (de l'escala F)

Octubre 2007

HV 09/2007: El gran dia

Son tremendos aquesta colla. Els de l'escala A vull dir. Qui són? Doncs la Lluna, aquella noia timidota que surt quan el sol es pon a explicar-nos els seus contes perquè ens adormim amb un somrís als llavis; el Josep M. (ai no!, Jesús; sort que m'he adonat a temps, eh); el Jesús M. Tibau que te'ls trobes a tots els racons del món, vagis on vagis -ja participeu en els seus jocs literaris?; l'Alatrencada , una mallerenga voladora (és el que té al seu blog?) que ens explica pensaments i aventures d'una obrera de l'espectacle que viu intensament entre Barcelona i Madrid (ara ja sé per qui fan l'AVE!); i la Zel; que què diríem ara mateix d'ella?, doncs que és una noia que no té pèls a la llengua, i els duu ben posats (els posts, eh?), mestra i aprenent tothora, amant de la lectura i de pensar massa. Jo crec que el just i necessari.

I què ens expliquen? Un relat de ressaques tèrboles, de ments emboirades, de records inconsistents, d'una cita oblidada, d'un despertar estrany, d'un escenari evadís; d'un trajecte a no sé sap on ...i d'un desenllaç que no per ben real, és inesperat; com la vida mateixa.

Tot això va passar un gran dia. Deixem que ells ens ho expliquin.

____________________________________________________

El gran dia


Demà és el gran dia. Fa setmanes que el tinc marcat al calendari. M'ha de sortir bé. Sí, no ho puc fer malament. He d'arribar d'hora. He d'anar amb el meu millor vestit. Fa setmanes que ho preparo. Res no pot sortir malament.

Però, per què no puc dormir? He de poder dormir. No puc presentar-me demà amb mala cara de no haver dormit. He de fer bona cara. I ja són quarts de tres de la matinada. Com podré dormir? Què és, aquesta fressa? Que pari ja, que tinc mal de cap! Tinc mal de cap, coi! Que pari la fressa! Ostres, és el telèfon!

—Digui?
—PERÒ QUÈ FAS ENCARA A CASA? FA MITJA HORA QUE HAURIES DE SER AQUÍ! COM SE T'ACUDEIX FER TARD AVUI?

Ostres, m'he adormit! No pot ser! Precisament avui! I aquest mal de cap! Ai, que també em fa mal l'esquena. Què és això que m'he clavat? Una ampolla de whisky? La que vaig comprar ahir? Què fa a sota la meva esquena? I per què està mig buida?

Tot és tèrbol i no trobo les sabatilles. Les rajoles del terra estan fredes però va bé, així em despertaré més ràpid. Vaig mig despullada; només porto la meva camiseta preferida, la de la sort, que em vaig posar ahir a la tarda. Intento recordar però el mal de cap no em deixa. Per anar bé hauria de de ficar-me de cop a la dutxa, però la incertesa em consumeix i m’intriga la llum que balla que surt del menjador.

Vull encendre el llum del passadís, per no ensopegar amb res, però m’equivoco, com sempre, i premo l’interruptor de l’escala. No m’he acostumat encara al nou pis.

Atès el meu estat lamentable, m’esperava trobar el menjador aixafat pel pes d’una festa, però és tot el contrari. Més aviat sembla que una Mary Poppins de torn hi hagi deixat la seva empremta. Tot està en un ordre perfecte, cosa gens habitual, i al mig de la taula, dues espelmes enceses estan a punt de consumir-se, esgotades pel pas de la nit.

El telèfon torna a sonar impertinent. Ja sé qui deu ser. Hauria d’afanyar-me.

Amb aquest mal de cap em costa actuar amb rapidesa. He d’anar-hi. Encara que arribi tard, no puc fallar-li. Decideixo prendre una dutxa ràpida i sortir corrents de casa. El telèfon va sonant mentre deixo que l’aigua tèbia actuï de bàlsam en el meu cos adolorit i penedit. El mal de cap afluixa una mica.

Sense entretenir-me pel pentinat ni per la roba surto de casa. Tinc la sensació que oblido alguna cosa. No en faig cas, em passa molt sovint. Miraculosament, hi ha un taxi lliure aturat al semàfor de davant de casa. Estic salvada, en menys de deu minuts arribaré. Hauria d’anar pensant alguna excusa per justificar el meu retard. Tant de bo recordés el que va passar, almenys podria explicar-ho.

Noto alguna cosa que em molesta sota el cul. No pot ser. Què curiós! És una màscara! El client anterior deu haver-la oblidat. No li dic res al taxista. M’agrada aquesta màscara i me la vull quedar. Té una mena de mig somriure burleta que no sabria com interpretar.

I el taxista, que no veu que el semàfor s’ha posat verd? Ui, em mira... què mira? Tan mala cara faig?

―On serà? –I jo què sé, on anava, coi, que no me’n recordo... Segueix mirant; vaig vestida, no?
―Tot recte que ja li ho indicaré... ―Osti, osti, sé que era a les sis, però on, maleït sigui..., on?

Em miro la màscara. El mig somriure burleta em recorda alguna cosa. El mig somriure...

La sogra! Collons, que he d’anar a buscar la sogra a l’aeroport. La mare del Tano, casúmdena, la SOOOOGRA! Dos anys sense veure-la i no em recordava, un mes amb el dia assenyalat i...

―A l’aeroport, ràpid, que faig tard!

(Per això trucava desesperada, ai la mama del noi, que no se’ns perdi, ell i el coi de la feina, au vés-hi tu, va...) I, doncs, què..., com... Com un remolí de llum enterbolinada tot em retorna al cap, una batzegada de records perduts enmig de riures i glops. La bestiesa de celebrar que he aconseguit escapar-me del poble amb l’excusa de l’hora d’arribada de l’avió, sopar a fora amb el meu cunyat, passar una nit al pis del meu cunyat, muntar-m’ho bé amb el meu cunyat, deixar cremar les espelmes abraçada al meu cunyat, endreçar el pis del meu cunyat... Decideixo guardar la màscara (gràcies, gràcies, per sempre guardada, gràcies). Creuo els dits...

Arribo a l’aeroport. Pago i baixo d’una revolada. Em fa mal tot, no només el cap. La sogra m’espera asseguda al bar, amb un cafetó al davant. Muacks, petonets, tot bé, tu estàs com sempre, ai tu també...

Un cafè, si us plau! Sec. Em mira. Què mira? M’arreglo els cabells. Segueix mirant. M’estiro el vestit. Que coi miraaa?

― Nena, et veig molt emboirada, que t’havies adormit?
― Mmmhhhh, no... no ben bé, el mal de cap que....no podia dormir i després... sort que m’has trucat. El teu fill, buenu, l’altre, d’això, en Pere que... (barbollejo?)
―Nena, què coi fots amb aquesta taca de xocolata al coll, que t’has fotut el cola-cao per sobre?

© Lluna,
Jesús M. Tibau,
Alatrencada,
i Zel (de l’escala A)