Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Musa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Musa. Mostrar tots els missatges

dijous, 29 de maig del 2008

HV 3/10: Irma, al país dels miralls

Ja acabem. Aquest, i demà passat, l'últim de la tercera tongada. I comencem una de nova.

En aquesta relat a una tal Irma (la dulce?) li passen coses inversemblants. Li passen, és clar, per deixar-se masegar per quatre lletraferides:
la Musa(que només viu el que ella ens diu), la Caliope (capitana d'animadors del Maleruveînes FC), la Cruella (que està en estat letàrgic i repòs) i la Xurri (que fa l'esforç de fer-ho en català perfecte, i li ho agraeixo). Semblava que anava pel polvo de la seva vida i acaba amb un conill... i no precisament el seu.

Heus-la ací.

____________________
Irma, al país dels miralls

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-ne. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»

Per l’Irma no era una nit normal, com qualsevol altre, no, era "la seva nit"! Per fi havia aconseguit que la convidessin a aquell local tan de moda a la ciutat, i, perquè no dir-ho, tan... morbós. L’hi havien explicat tota classe d’històries, de sexe salvatge, de zoofília, de drogues... però, en realitat, ella no havia conegut mai a ningú que hi hagués anat... Anava molt excitada, s’havia comprat un vestit per la ocasió, ple de lluentons blau elèctric i sandàlies a joc. El noi que la va convidar l’esperava a la porta de casa, amb un cotxàs esportiu platejat. L’hi va agafar la mà i molt suaument l’hi va besar. "Hola Irma, estàs preciosa aquesta nit!". El cor de l’Irma bategava fort i la respiració anava accelerada, ell ho va notar i llavors la va besar als llavis, molt suaument, i, a cau d’orella va dir "Ens ho passarem molt bé, princesa..."

Caram, tan de moda que estava el local i la porta era prou discreta. La música tot just se sentia des del carrer i en entrar, després de baixar unes escales que els menaren a una mena de caverna, una noia molt maca —no, maca no, formosa: pell filla, pits exuberants, cames d’infart enfundades en pantalons arrapats i caminant de manera decidida sobre uns talons que a l’Irma li haguessin trencat els turmells vint-i-cinc cops— els va guiar pel local, mostrant totes les sales i quasi tots els racons als dos convidats, cadascun amb un gintònic a la mà.

Es van asseure a uns sofàs, contemplant el panorama des d’una certa llunyania. Altres parelles poblaven la sala, algunes amb més timidesa que altres. Tot d’una l’Irma s’havia quedat presa d’un cert pànic escènic, que s’obligà a passar a cops de gintònic. El seu company, atent al tema, ja li havia posat una mà a la cuixa mentre li xiuxiuejava meravelles a cau d’orella. Tanmateix, a través del got la seva mirada s’havia creuat amb uns ulls inquisidors, morbosos, que la miraven sense discreció des de l’altre costat de la barra…

Música de Cake, tronadora, que li rebenta els timpans a la pobre Irma: My Italian leather sofa. El tio plom del cotxe platejat venga a remenar-li la cuixa. El tros d’home de l’altre costat de la barra, de cop, ha deixat de mirar-se l’Irma amb interès: una mena de deesa del sexe, rossa i amb una melena interminable, balla mig en boles dins una gàbia cromada que baixa del sòtil. Qui pot competir amb una noia rossa, alta com un santpau que es mou amb aquest ritme d’infart? Tot déu està pendent de la rossa. El món és ros, vaja. I l’Irma, invisible. “Mira, noi. Aquest gintònic se m’està posant fatal. Tinc hèrnia de hiato, jo, saps? I la ginebra de tres al quartu em fa venir agrura”. “Doncs mira, noia. Pilla’t un taxi”.

La mare del tano!

«Escolta, vols fer el favor de...?» El xupatintes del cotxe platejat baveja sense esma davant les evolucions delicades de la rossa escultural. A vera, de mona sí que n’és, la noia. La veritat sigui dita. Però tampoc no es pot dir que tingui millor pitram que l’Irma. I tothom sap que en llocs com aquests el que compta no és precisament la bellesa interior.

L’Irma es gira per mirar-se els pits a un mirall, però llavors es veu reflectida fins a l’infinit als miralls de les parets, de les columnes folrades, del vidre polit de les taules… Estranyada, apropa la seva cara a la superfície fosca i brillant del seu reflex, i allarga la mà: per un moment queda enganxada a la seva mirada, a la forma dels seus llavis, al moviment de la seva mà… i tot es torna absurd. El soroll, el lloc, la gent. El seu acompanyant, la rossa, i el tipus de la barra. Els pits. Els lluentons blaus. I el conill blanc d’ulls rosats que a un racó remuga «Déu meu, Déu meu! Faig tard!».

Quan el conill es treu de la butxaca de l’armilla un rellotge, el mira i arrenca a córrer, l’Irma s’aixeca de cop, perquè comprèn que ella mai no ha vist un conill blanc amb armilla, ni amb un rellotge per guardar-l’hi, i bullint de curiositat, surt del local corrents darrera seu, just a temps de veure’l pujar a l’autobús nocturn, que tanca les portes i arrenca, deixant l’Irma plantada veient-lo marxar.

Panteixant, l’Irma es descalça i es recolza a la barra de la parada del bus. Aixeca la vista al cel: una lluna plena s’intueix sota els núvols prims i ataronjats pels llums de la ciutat. Somriu, i comença el camí de tornada, gaudint de la frescor del terra que trepitja, i dels fils d’aire als braços i a la cara.


per Musa, Caliope, Cruella i la Xurri, de l'escala E


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dimecres, 9 de gener del 2008

HV 4/2008: Una família de bojos

Per fi un relat amb imatges! I quin relat! D'aquells que d'entrada no saps per on agafar-los però que déu-n'hi do de com ha fet una maionesa exquisida amb els quatre refotuts termes que els vaig encolomar. És clar, que el quartet d'Alexandria que conformaven aquestes quatre veïnes de l'escala J era d'alto copete. L'Arare (que això de navegar ja en sap una estona llarga), la Duschgel (que sempre apunta fi i al gra), la Café Amb Llet (que sempre sap endolcir la cafeïna i allò que se li posi pel davant) i la Musa (que si es diu així deu ser per alguna cosa, no?) . Això sí: al text, no li he tocat ni una coma. Us deixo amb la seva santa bogeria (que és la nostra, també).
________________________________

Una família de bojos

[Termes a col.locar: Alexandria, 1276, Karl Marx, bufador de vidre]


La Carla es posa a fer ganyotes, però ningú no se n’estranya.

— Pare, vull ser bufador de vidre. Faré ampolles verdes, grogues, blaves,vermelles, totes transparents, que contindran rics perfums que...

— Però què dius, desgraciat? El teu fill està perdent l’oremus, Carla. Potser l’hauríem de canviar de psicòleg.

La Carla es mira els dos homes i diu , amb veu planyívola:

— Demà a les set del matí he de sortir cap Alexandria. Encara no em conec bé l’escenari, hauria d’assajar, i vosaltres parlant de bufar i fer ampolles. No m’ho puc creure!

Després de la sentència, es gira, adopta aquell posat de reina egípcia i deixa sentir la seva potent veu de mezzo:

— Ritorna, vincitoooooooooooooooooooooooooooooooooooooooor !!!

— En aquesta casa esteu tots bojos! I me’n fareu tornar a mi també! Boig, pararé boig! Què dec haver fet jo per merèixer una família tan bèstia?

La cantant d’òpera no entén gaire el seu marit, però tampoc no acaba d’entendre del tot el seu fill.

—E dal mio labbro uscì l'empia parola! –continua sense voler donar-hi més voltes.

Pum, pum, pum!, senten des del pis de baix.

— Culleres de veïns! Que són més de les dotze de la niiiiiiiit! –sona una veu de pruna seca.


— Que n’arriba a ser de pesada, la iaia aquesta! Deu tenir el sostre tot abonyegat de tant fotre-li cops amb el pal de l’escombra!

— Calla, nen, i no siguis maleducat amb l’àvia. Que si no fos per ella, no hi series al món tu tampoc! Encara que no hi toqui gaire, no li hem pas de perdre el respecte! —reclama la seva mare.

— Però si t’acaba de fotre la bronca amb aquests crits que fots —protesta el projecte de bufador de vidre.

— “Fotre”, “fots”... Què coi t’ensenyen a l’escola a tu? Potser que et canviéssim també de col·legi. I després diuen que l’escola privada és millor que la pública. Aquesta gent només serveix per fotre’ns els calés de la butxaca, la qualitat de l’ensenyament és la parida més gran que s’han inventat aquests desgraciats per foradar-nos el moneder...

La cantant es queda mirant de fit a fit el seu home.

— Un aparell d’enregistrament et regalaré per Nadal, perquè sentis les bajanades que dius. Pobre fill! D'on et penses que treu el seu vocabulari?

«La mare que va parir Aida, Verdi, Madame Butterfly, La Bóheme i Puccini i Rossini i Brussini i i i i aghhh...!!!»; pensava la Laia a la seva habitació mentre escoltava la mare fent “gorgoritos”. És que no hi havia manera de tenir una mica de tranquil·litat i silenci??? A la majoria de les seves “amigues” del cole superpijo li hauria encantat de tenir una mare tant guai però a ella li resultava senzillament insuportable...


En aquest cas no es podria aplicar allò de la alienació del treball que explicava Karl Marx: que el treball és extern al proletari. “El treball no és la satisfacció d’una necessitat sinó el mitjà de satisfer les necessitats fora del treball”. Això haurien de llegir els seus companys del grup, enlloc de esvalotar-se com a gallines quan sentien anomenar el nom “Marx”! Si això ho hagués escrit Bakunin ho haguessin memoritzat i fotocopiat i posat en les pintades. Ostres!! Quina hora era? Va agafar la xupa de cuir, el cd de SA, el Diario de cocina de un anarquista, els pots de pintura, el passamuntanyes i els guants i els entaforà en una motxilla. Havia quedat en mitja hora a la estació i no volia arribar tard i que no li haguessin deixat cap foradet per pintar...


Encara no tenia del tot clar què pintaria, tot i que remenant per la biblioteca per fer el treball sobre Giotto havia vist la matança dels innocents, “que no podia deixar indiferent a ningú”, segons aquell grillat d’en Gómez. Ara, que per un cop potser estarien d’acord... Es podria fer una adaptació d’aquell quadre, el tema donava prou de sí com per deixar els murs de l’estació ben macos...


— Als seus companys la idea no els va fer gaire gràcia en un principi: «Tia, però si el Gernika mola mil vegades més, li fa mil voltes a aquesta pintura de nen petit i a sobre, religiosa! T’has begut l’enteniment?»


— No enteneu res! Com podeu menysprear una pintura brutal feta per algú que va nàixer al 1276? Qui sou vosaltres, alternatius de pegatina, que lloeu Bakunin sense llegir Marx, que pinteu lemes d’anarquia sense saber ni què significa i crideu a la revolució mentre beveu coca-cola i porteu roba feta per esclaus del segle xxi, per dir que Giotto era un mal artista? Va marcar un abans i un després en la història, com tots els que adoreu, i sense fer mal a ningú!

Un cop es féu el silenci, tots la miraven astorats, mentre se n’anava caminant, en pau amb ella mateixa, mentre un somriure se li dibuixava a la cara i involuntàriament taral·lejava

«Vincerò, vinceeeeeeeeeeeeròòòòòò!!!»



© Arare,

Duschgel,

Cafè Amb Llet

Musa (de l'escala J)

Gener 2008



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dimecres, 24 d’octubre del 2007

HV 06/2007: Merda!

Visca la diversitat! Ara una de lladres i serenos, però sense lladres ni polis. Un història on les narradores, les veïnes de l'escala H, són les protagonistes i entre les quatre s'ho fan tot. O quasi tot. S'han passat un pèl (no del tema, sino de llargària, vull dir). Però les perdonem, veient com les gasten. I no vull avançar esdeveniments. Us deixo amb una història de títol escatològic. Les culpables? Doncs una (o un, o diversos, no ho sé pas) que és de Reus; d'allà on les foten pel broc gros (Té la Mà Maria es diuen); la Musa, la nostra inspiració permanent; una tal Rosa que s'ha mudat fa poc al nostre bloc i s'està al pis de sota (ja haureu llegit com ens espia pel celobert) i, tancant el Cuarteto de la Muerte (us recordeu de la peli?) , la Carme Rosanas; que col.lecciona moments màgics mentre els assaboreix amb xocolata desfeta...mmmmh!

Per cert que la xocolata té el mateix color que el títol...

_________________

Merda!

Merda, merda i una gran merda! A sobre m’acaba de venir la regla. Quin mal dia per atracar una sucursal d’un banc. Tinc la premonició que això no pot anar bé de cap de les maneres- Les meves companyes d’atracament tampoc ho veien clar, però les vaig animar a fer-ho.

Que com les vaig conèixer? Aquestes ja són figues d’un altre paner.

Amb la Rosa ens unia una amistat de feia molt de temps. Vam anar juntes al col·legi, una institució de monges. Les de la “teula” en dèiem, perquè al cap hi portaven una peça molt semblant a una teula, en forma d’hàbit. Des de la infantesa que estem juntes i juntes ens vam embolicar en mil i una trapelleries, fins a la de l’atracament.

A la Musa li diem així perquè sempre ha estat font d’inspiració; sempre i quan, és clar, s’hagi begut abans mitja ampolla de Jack Daniels. És més, la idea original de l’atracament li va anar com un vestit a mida: anava justa de peles i va ajudar a ordir un pla que en un principi ens va semblar molt bé, i és que, a més, totes anàvem més escurades que un iogurt de maduixa.

I per últim la Carme, la més dinàmica i atrevida de totes, gran amant de la lectura. Amb ella vam fer i refer mil cops aquesta absurda idea de l’atracament, llimant i arrodonint els detalls més insignificants.

Tot va començar un dia qualsevol d'un mes de juliol. Recordo que la Carme ens va trucar per telèfon i vam quedar al bar de sempre. La Carme va arribar suada, amb la cara vermella, li tremolava el pols. Després d’asseure’s, demanar una ampolla d’aigua ben fresqueta i beure-se-la sense respirar ens va explicar que l’Eudald, el seu marit, l’enganyava. Les llàgrimes li saltaven dels ulls i li rodolaven cara avall.

—Haig de fer alguna cosa. I vosaltres tres m’heu d’ajudar— deia, sanglotant.

La Rosa, la Musa i jo ens vam mirar.

—Us necessito. Li vull fer passar putes...

La Musa, ja amb les ganes als ulls de fer mal (els homes no li han passat mai coll avall), va dir:

—Tranquil·la, ja sabem que és un cabronàs. Què és el que vols que fem?

La Carme es va aclarir la gola.

—L’Eudald fa mesos que s’ho fa amb la Mari Tere, la seva secretària. He estat trencant-me el cap i tinc un pla que em satisfà i farà que totes quatre ens omplim les butxaques.

—Què vols dir? —va engegar la Rosa.

Traient de la bossa unes espelmes de color carbassa, va començar a explicar el pla.

—El que jo vull és que a la guarra de la Mari Tere la fotin a la presó, i després que l’Eudald em vingui a suplicar que vol tornar amb mi.

—No fotis Carme! No voldràs tornar amb el cabronàs aquell? —va dir la Musa.

—Si. I tenir-lo sotmès pel que jo vulgui —va sentenciar. El que vull és entrar a la sucursal i robar-los els diners que hi duen cada dilluns. Són molts diners. Ho sé del cert. I sé com fer-ho. Entre les quatre podem treure un bon pessic. Ara, el que ens cal és fer que la sospitosa del robatori sigui la Mari Tere.

Vaig tancar els ulls i per un moment, com si fos una pel·lícula en blanc i negre, va passar pel meu davant tot el que havia viscut amb la Carme, i donant un cop de puny a la taula vaig dir:

—Hem d’ajudar a la Carme. Som amigues i ho hem de fer, per ella i la nostra amistat!— en aquell moment no sabia on em ficava.

Vam decidir executar el pla el dilluns següent, per no donar-nos temps a pensar gaire ni a penedir-nos del que estàvem a punt de fer. Calia actuar quan el món dormís; quan l’Eudald li fotés el salt a la Carme. És per això que vam iniciar la jornada cap al tard, a casa meva. Unes dorades a la sal s’estaven fent al forn, el vi ja era obert, les bosses amb el material necessari pel pla ja estaven preparades… i jo tenia una estranya tranquil·litat al cos, aquella que acompanyava els grans moments.

Les noies van anar arribant, i les cares de circumstàncies i les pors s’esborraven a mesura que avançava el sopar. La Carme tenia set de venjança, la Musa ja anava mig tova i la Rosa, la xofer oficial, va treure’s el nus que tenia a la gola amb quasi mig pastís de formatge —que em va quedar per llepar-se’n els dits— i un bon got de llet calenta amb cacau. Llet amb cacau? Sí, què passa? Quan estava neguitosa necessitava menjar xocolata i coses dolces, i aquella nit no li podia tremolar el pols precisament.

Tot seguia un pla molt precís elaborat en una intensa setmana de feina. La Carme va portar una màscara daurada, com si fos de carnestoltes, i és que trobava que allò de la mitja al cap era molt antiestètic.

A l’hora convinguda. De la manera programada. Va ser una feina de professionals (no per res ens havien empassat totes les pelis d’atracaments) Vam entrar al banc, vam carregar tots els diners. Al·lucinàvem de tants que n’hi havia. Res: ni un soroll, ni una alarma, ni una sirena de policia. La ciutat estava més silenciosa que mai. Eren les quatre de la matinada. La Carme ens va demanar d’anar a casa seva per repartir-nos els diners.

Només en obrir la porta, es vam adonar que les coses no eren com haviem imaginat. Ens esperava un esmorzar matiner de xocolata desfeta amb melindros i ensaïmades. I allà al davant, palplantats i somrients, l’Eudald i la Mari Tere.

— Ho veieu! —va cridar la Carme, dirigint-se a ells —Les meves amigues per defensar-me i ajudar-me són capaces fins d’atracar un banc? He guanyat l’aposta!


— No ho direu pas de veritat! —s’alarmà l’Eduald. Jo pensava que era una broma i que simplement vindríeu a esmorzar...

La Mari Tere va esclafir a riure i va abraçar la Carme. La Musa, la Rosa i jo ens vam quedar de pasta de moniato. Agraïdes, malgrat tot, que la pasta és la pasta!



I quina mena de relació tenien tots plegats..., això la Carme ens ho hauria d’explicar molt i molt bé!





© Té la Mà Maria,
Rosa,
Musa,
Carme Rosanas (de l'escala H)



octubre 2007