Comencem per uns innocents emails i acabem enredats al llit, com ha de ser a Blogville!
Aquí també dos consagrats de les HV, la Carme Rosanas i el Carles Mulet s'han unit a duess plomes novells, la Montse Pes i El porquet de Sant Antoni. El resultat, excitant.
_________________________________________
El gat negre
@ Carme Rosanas, El
porquet de Sant Antoni, Montse Pes i Carles Mulet
L’Helena obria cada dia
el seu gmail i sempre es fixava com n’estem de controlats i com les publicitats
que sortien a la banda dreta de la pantalla, sempre tenien relació amb el tema del
correu que obria. Si parlava de vacances amb en Joaquim, sortien ofertes de
viatges i hotels. Si escrivia en francès per parlar amb l’Alain, li sortien
cursos d’idiomes. Si parlava d’art amb en Gustau, li sortien anuncis relacionats
amb museus. I així sempre amb tots els temes. Però hi havia una publicitat que
sortia sempre, fos quin fos el tema que tractés. Eren les cartes de tarot:
“Laura, la gran vident. Tarot especialitzat en temes amorosos”.
I l’Helena es mirava
cada dia aquest anunci. No s’ho creia pas tot això del tarot, però la intrigava
perquè era l’únic anunci que no tenia res a veure amb el text dels missatges
que feia o rebia. “No m’ho crec”, pensava, “però amb tanta insistència, al
final la curiositat em podrà”.
Un dia, va anar a sopar
amb unes amigues tan eixelebrades com ella. Fent broma, fent broma sobre el
tema, la van animar a trucar. Tampoc s’hi jugava gaires diners per una sola
trucada. I al menys riurien; segur.
A l’hora de la veritat no van riure tant.
Quan l’Helena li preguntava a la vident per l’un i per l’altre, a veure quin era
l’home de la seva vida, la vident li va dir:
—Una evidència com aquesta només es presenta
un cop a la vida.
—Quina evidència? —va dir l’Helena, amb
un fil de veu.
—El dia que veuràs clarament que un
home és fet per tu, i tu ets feta per ell. respongué la vident.
L'Helena va arrufar
el nas, ja que mai hi havia cregut en l'amor a primera vista.
—Però no em pots
donar alguna pista? Almenys diga'm què puc fer per saber qui és!
La línia de telèfon
va romandre en silenci uns llargs segons. I quan l'Helena ja anava a dir que
aquella era una manera molt lletja de fer pujar el cost de la trucada, la
vident va preguntar:
—I tu, què et
deixaries fer?
—Jo em deixo fer
quasi de tot..., menys pessigolles —va etzibar l'Helena.
Aquesta sentència va
anar acompanyada d'una gran riallada i força barrila per part de les seves
amigues.
—Doncs si no
t'agraden les pessigolles, ho tens un pèl complicat i és que els bigotis dels
gats fan pessigolles als mosaics...
I amb aquesta
encriptada conclusió la vident va penjar el telèfon, i va deixar l'Helena i les
seves amigues amb la paraula a la boca i la intriga fent un nus a l'estómac.
—Com recoi hem
començat parlant d'homes i hem acabat fent-ho de pessigolles, gats i mosaics?
Van discutir-ho
mentre prenien uns cuba-libres, al Pipa Club de la plaça Reial de Barcelona per
treure’n l’entrellat. Quan la polèmica s'esllanguia, la Jana , potser per una agudesa
momentània proporcionada per aquell rom amb cola, va bramar:
—Ja ho tinc! Els
gats, els mosaics! És una pista! Hem d'anar ara mateix cap a la taverna d'Els 4
Gats, al carrer Montsió. En un quart d'hora hi podem ser!
—Molt bé —va dir
l'Helena — Ja tenim els gats i els seus bigotis, però i el mosaic?
—Darrera la barra
del bar hi ha un mosaic de rajoles amb vinyetes. Potser hi ha algun secret en
els dibuixos que t'ajudarà a trobar el teu Lorenzo Lamas, "El rey de las
camas"!
—O potser, nenes —va
afegir la Sònia
tot fent el darrer traguinyol del combinat—, el nostre Adonis serà el cambrer
que hi trobarem...
El mosaic de la barra dels 4 Gats
Un cop dins de Els 4
gats, badoquegen mirant la decoració d'aquest local emblemàtic, que encara
conserva les fotografies i gravats d'aquella època modernista. Abstretes, l’ambient
bohemi, senten algú al darrera que diu:
—Abans,
les dones que s'atrevien a entrar soles, eren catalogades de vicioses.
Totes tres ens girem
i pronunciem en una sola veu: “Vici? Des de quan les dones són un vici?” I interpel·len perplexes l’home que, darrera seu,
havia parlat sense complexos.
Sense cap més presentació,
fent menció a les grans tertúlies del dècades passades, les convida a seure.
Aleshores inicia el debat, tot al·legant que la dona, des de l'inici de la història
d'Eva amb l’expulsió de paradís, sempre ha estat considerada com una viciosa.
La tertúlia
s'allarga fins passada la mitjanit quan just s'apaga la música ambiental de
jazz. Tots s'aixequen disposats a marxar com s'hi fossin empesos pel tàndem
d'aquest quadre que penja de manera tant representativa a la paret de l’entrada.
L'única que es queda quieta al mateix lloc, atreta pel seu Romeu, es L'Helena,
que fent l'ullet diu: «Ja ens veurem
demà...».
Només les amigues,
sabedores del passos que faria l’Helena, van creuar la porta del carrer. L’home
va dir:
—Potser ha arribat
també per a nosaltres l’hora de recollir-nos.
—Però per nosaltres
ara ja és avui –va contestar l’Helena amb veu prometedora— així que, potser, no
calgui que ens separem…
—Què no et fa por
l’infern? –va replicar-li l’home que aviciava les dones, acostant-s’hi més del
compte.
—L’odi, la crueltat…, això és l’infern. A cops, l’infern
som nosaltres mateixos.
—Llavors, ja
m’agradarà fondre’m dins el teu –va concloure l’home aviciat a les dones
vicioses, tot i engrapant-la d’una anca per empenyent-la ferrenyament cap al
carrer.
El camí va ser curt,
per carrers estrets, foscos i solitaris. Helena sabia a que no havia anat mai
tan encesa, però lluny d’importar-li això, s’hi rabejava. Finalment van enfilar
l’escala d’una pensió llòbrega. L’habitació, petita i blanca, era atapeïda per
un llit tan elemental com desmesurat.
Els va despullar
l’imprevist cop de vent que arranca les fulles mortes. L’olor dels sexes, era
atordidor com la flaire d’un cestrum
nocturnum L’Helena s’hi va veure ajaçada en un tou de neu a trenc de
fondre’s. L’herald del vici era el gaviot que se li esllavissava famolenc cap al
doll de l’enforcadura. Estremida d’esgarrifances, a l’Helena li arrelava i li
creixia un fons esgarip…
“Potser és l’oceà, el foc que m’omple l’úter” va
pensar just abans d’ésser engolida d’un cop de mar. Es va dreçar i encara va veure
el gat, negre i llustrós, que li soscavava i li rellepava l’escull. Un gatot
que li hauria semblat d’una bellesa alada si no fos per aquella cua tan curta. Com
si algú li l’hagués, deliberadament, escapçada.
Juliol 2012
____________________________________
LES FRASES DE LES PEL·LÍCULES QUE CALIA COL·LOCAR EREN:
«Una evidència com aquesta tan sols es presenta un cop a la vida».
(Clint Eastwood)
Els ponts de Madison
"L’odi, la crueltat,.. això és l’infern. A cops, l’infern, som nosaltres mateixos».
Fernando Fernan GómezLa llengua de les papallones
«— ¿I tu, què et deixaries fer?
—Jo em deixo fer quasi de tot..., menys pessigolles.»
(Ariadna Gil i Luis Fernando Albés)
Malena es un nombre de tango
«¿Vici? ¿Des de quan les dones són un vici?»
(Kirk Douglas)Espartac