HV 8/2008:El te de les cinc

Una història entranyable. Amors i passions lligades al passat. Personatges de l'alta societat anglesa lligats per un quadre. I un d'ells, l'Òscar Wilde. Havia de sortir un relat rodó per força. Les que s'han trobat per fer el te plegades han estat la Tarambana, que la veig molt enamorada darrerament, la Laura Arantegui (que encara no té blog i no sé què espera), el Josep Manel, un gentleman entre damisel·les que sempre fila prim i fi, i l'Euria, que fa dies que no la sento feinejar per casa, li posa el perfecte colofó. Deixeu-vos transportat a la societat victoriana del Londres de principis del segle XX i viure els enrenous matrimonials. On encara les cartes manuscrites tenien el seu pes...

_____________________________
El te de les 5

[Termes a emprar: Índia, 1905, Òscar Wilde, carnisser]

Mirava fixament les mans hàbils d’en John mentre separava el cap de l’ànec de la resta del cos. La sang tacava el gruix de fusta del taulell i regalimava omplint les clivelles dels dits i el davantal blanc del carnisser. Les olors li omplien el nas i gairebé la marejaven.

La comanda era grossa i la Vera no podia evitar recordar els antics sopars a casa dels Drake quan el celler i el rebost eren plens a vessar. El Covent Garden era un anar i venir de minyones i mossos portant encàrrecs amunt i avall. «Maleït John, sempre s’entretenia a parlar amb uns i altres i mai tenia res a punt!» Faria tard.

Com aquella vegada, set anys enrere, quan just li va anar de fer el rostit. Se’n recordava perquè el senyor havia tornat de l’Índia després d’anys cultivant te. Des d’aquell dia, res havia estat igual.

La Vera era una minyona secretament orgullosa que, gràcies a la seva condició, pogués conèixer aspectes íntims dels senyors. Només li calia el mínim esforç d’aturar-se casualment per adreçar-se la còfia darrera d’una porta tancada. Però aquell matí de feia set anys, amb una simple inspecció del sobre adreçat a Lord Drake en va tenir prou per veure que venia de Paris i que l’enviava Òscar Wilde. La cara de Lord Drake en veure el sobre era el rostre de la desolació.

Quan els va portar el te de les cinc va entrar precipitadament, perseguint un invisible terròs de sucre. Lady Drake, amb un gest triomfal, s’alçava després d’haver llençat alguna cosa al foc. El senyor, assegut en una butaca, mirava l’infinit amb ulls tèrbols. Ni una paraula. La Vera va estar segura que la carta de Wilde, l’escriptor proscrit i antic company de Lord Drake a Oxford, ja era un munt de cendres.

Però estranyament va ser Lady Drake qui es va posar malalta des d’aleshores. “Debilitat”, deia el metge. No s’aixecava del llit i la seva palidesa feia competència als llençols que amb tanta exigència havia fet emblanquinar mesos enrera. Lord Drake, com una ombra, es passava les hores assegut en una cadira al costat de la seva dona, llegint-li llibres de viatges i poemes d’amor.

Semblava que res no canviaria fins a aquell mateix matí de 1905. La senyora havia anat personalment a la cuina amb els ulls brillants i li havia dit: “Vés a buscar ànecs i guatlles a cal John. Avui serem quinze a dinar i vull que t’hi llueixis.” L’excitació gairebé la feia volar quan tornava cap a casa carregada de viandes. Es va aturar de cop quan va veure oberta la porta principal.

Lady Drake jeia al terra, al bell mig del rebedor, mentre dues de les minyones més joves miraven de treure-la d’aquell abatiment sobtat. La Vera va afegir a aquella imatge un escampall de queviures que no pogué aturar amb la flonjor de cos que li sobrevingué davant d’aquella visió. Però el més insòlit de tot era observar com Lord Drake mirava, amb el rostre pàl·lid i desencaixat, una nota que, segons va saber la Vera després, havia sigut llegida primer per la senyora de la casa, i que ara premia ell entre els seus dits amb un gest de contrarietat que amenaçava de vèncer la seva fragilitat de paper.

La vella minyona decidí fer-se càrrec de la situació, s’adreçà a una de les joves que semblava menys alterada i li manà portar les sals. Després, amb l’ajuda de l’altra incorporà la seua senyora ficant-li baix del cap el seu xal fet un convenient bolic. Com que Lord Drake no eixia del seu desconcert, mirà de treure’l fent-li un pessic a la cama. L’home, com si acabés de despertar d’una apegalosa migdiada la mirà i digué: “El senyor Wilde és boig. Vol cremar el quadre de la senyora. Vol cremar-lo...”. I com si de sobte recordés alguna cosa, abandonà la seua dona, estirada entre les mans del servei, i desaparegué a l’interior de la casa per a, segons després, barret i bastó en mà, sortir al carrer com un esperitat.

Camí avall es dirigia a enviar un telegrama al senyor Wilde, volia que s’hi repensés, sabia que aquella tela significava molt per la seva dona i volia que es recuperés. Li donaria tot el que demanés.

Quan Lord Drake va marxar a l’Índia, Wilde va passar moltes hores amb Lady Drake, van establir una relació de complicitat que a la tornada de lord Drake no van poder amagar. Després d’una discussió entre els dos amics, Wilde va decidir marxar cap a Paris. Abans però li va escriure una carta a Cristina per acomiadar-se i d’amagat, ella li va regalar el quadre que admirava cada cop que quedaven a l’estudi per fer aquelles llargues passejades.

La distància entre els dos amants alleugerava Lord Drake, que feia tot el possible perquè Cristina el tornés a estimar com abans. I ara que semblava que es recuperaven, havia aparegut la nota, després de tan temps intentant tornar a la normalitat, Wilde necessitava oblidar-la i es volia desempallegar del quadre.

Lady Drake en tot aquest temps mai recordava els colors, la llum, l’olor d’espècies i el suau de la seda que li enviava el seu marit, tancava els ulls i somniava desperta. Recordava una i altra vegada els carrers estrets i foscos, la boira, la humitat i aquelles passejades amb Wilde.

Quelcom que mai podrà oblidar.

© Anna Tarambana,
Laura Arantegui,
Josep Manel
i Euria (de l’escala I)

Gener 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 7/2008: Sexy beast

"Allò bo, si és breu, dos cops bo." Aquesta ha estat la màxima de l'escala C. Han estat ràpids i escuets. De totes les publicades, segurament és la més versemblant. No dic millor ni pitjor; senzillament, no podia ser d'altra maneraamb els termes que els van tocar. Un desig llargament esperat i feliçment (¿?) acomplert. En un dia dels Sants Innocents? Ui, ui, ui...! Els distingits són en Carles Mulet (de la terra de Nausica), la Lluna (i la pruna), la Trillina (que no tetralina), i la Déja Vie; (que alguna cosa de fotògrafa té la xiqueta!)

I potser el Clint té gelos de no ser ell aquest fotògraf i rifar-se a la López!

____________________________________________

Sexy beast

(Termes a emprar: Islàndia, 28 de desembre de 2007, Mònica López, fotògraf)

Des del primer moment, el fotògraf em va dir que això havia de ser només una celebració de la bellesa. I jo m’ho vaig creure perquè, encara que mai no m’he deixat ni tocar, sé bé que estic dotada d’un atractiu tan especial que fa que totes, siguin amigues o enemigues, m’anomenen sexy beast.

Fins i tot em vaig creure allò que Ell, en realitat, és només un enamorat de la llum, que l’únic que desitja és capturar la seva manifestació fugissera sobre la pell. I tanmateix no li he donat la més petita esperança que m’arribés a tenir davant la seva càmera, de la faisó com m’hi volia. Perquè jo he sabut sempre com em volia tenir, sense que li calguessin aquestes fotografies, tan escrupolosament elegides, que m’ha anat mostrant en el seu esforç tan inútil com obstinat per convèncer-me’n.

Però, vés per on, el que no ha aconseguit amb totes aquelles històries d’Alícia al País de Meravelles, ni suggerint-me la il·lusió tan gran que tenia perquè la sessió fotogràfica es realitzés —tot pagat al seu compte— aprofitant la llum tamisada d’Islàndia en ple estiu boreal, va a tenir-ho ara, acrescut i debades, només perquè aquesta rojor que va emparant-se de l’arbre de Pasqua del pati m’aboca sense remei a desfer-me’n de la vesta, tan desueta ja, de la innocència.

Precisament avui, 28 de desembre de 2007, dia dels Sants Innocents. Així que, el primer que faig és trucar-lo. Viu a una hora de casa. Així que tinc temps. La veu sona llunyana, a saber què deuria estar fent. Li deixo anar alguna cosa sobre la llum, fotografies, i no sé pas què més. Diu que vindrà aviat. Molt aviat. I jo em quedo al pati, mirant l'arbre de Pasqua, pensant. No han passat ni deu minuts que sona el timbre. No, ell no pot ser. Qui serà?

Obro la porta i si, és ell. M’arreglo una mica els cabells, m’estiro el jersei i el faig passar, morta de vergonya i sense saber ben bé el que estic a punt de permetre que passi sota el meu propi sostre. El convido a seure al sofà i li ofereixo una cervesa que ell refusa perquè sosté que li fa dir coses que no deuria. Excuses. Ell també està mort de vergonya. Li dic que prengui cervesa, que avui tinc ganes de sentir totes les coses que no hauria de dir. Li pico l’ullet i veig com enrogeix mirant la moqueta verda del saló. Torno de la cuina movent intencionadament els malucs i deixant un parell de cerveses a la tauleta.

Estic tant nerviosa que bec ràpidament esperant que sigui ell qui s’apropi però tants cops li he barrat el pas que no gosa moure’s un mil·límetre. Sense pensar ni un instant mes en les conseqüències dels meus actes, els meu llavis s’apropen al seus sense arribar a tocar-se. Em mira als ulls i em diu: «Mònica, saps que no pot ser».

No el vull escoltar i li faig un petó llarg, dolç, humit.

M’aturo; i a cau d’orella xiuxiuejo: «Fes-me les millors fotografies que mai hagis fet, aquesta nit.»

Carles Mulet
Lluna,
Trillina
i Déja Vie (de l'escala C)

Gener 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 6/2008: La traductora

Ja estem a la meitat. Aquest relat els ha sortit un pèl llarg als nostres amics. Però paga la pena. Crec que s'han llençat pel corrent esotèric i obscur. Hi ha un misteri que ja es planteja d'entrada i que la nostra protagonista, la Sibil.la, ha de resoldre. Un misteri que ve de molt lluny i on la fe i l'ortodòxia vaticana estan pel mig. Ja veureu. No té res a envejar al Dan Brown i el seu Codio da Vinci.

Realment, lligar els quatre termes que els havia tocat tenia tela marinera. Però sabia que la Joana amb la seva llum, l'Anna amb la seva esfera, la Rosa amb els seus consells i el Roberthinos amb la seva gosadia, sortirien triomfants de l'empresa. Bona lectura.

PS Ah! I voteu a l'enquesta de la barra de la dreta!

_______________________________________

La traductora

[Termes a emprar: Berlín, 1859, Pere IV d’Aragó i alquimista]

Va descloure els llavis per agafar l’ultima alenada de vida. Em va mirar i amb un fil de veu va deixar anar unes paraules. El seu rostre es va il·luminar i els seus ulls negres es van desentelar. Era guapíssima. La seva cara semblava de porcellana. Les galtes, ja blanques, havien perdut la tonalitat rosadenca de la seva joventut. La mare s’acomiadava i jo en rebia aquell instant de lucidesa que sempre m’acompanyaria.

—Ets fruit del secret…

El seu cor va deixar de bategar i es va adormir en un son plàcid i amb un somriure dibuixat als llavis. Vaig prometre’m que les seves paraules no serien en va.

Hi ha flaixos de la meva vida del tot inconnexos que em costa veure’ls nítids. Sempre m’he considerat filla d’una família “normal”, amb una infància feliç al costat del meu germà. Vivíem en una granja, a la Toscana, prop del llac di Garda (un paradís). El meu pare es dedicava al bestiar. Un home rude, del camp; un home simple, però bo. Anava als mercats a vendre vedells i tornava al cap de dos o tres dies. Content. Més tard vaig saber que durant aquests dies bevia sense mesura.

La mare pintava. Tenia un estudi a dalt les golfes on s’hi passava moltes estones, després de tenir cura de tots nosaltres. Cuinava, feia conserves, cosia, tocava el piano i sortia al camp amb els seus pinzells. Llegia i ens recitava poesies. Portàvem una vida tranquil·la com qualsevol família del camp. Feinejant, però sense presses i, com sovint deia ella, cultivant l’esperit. Em pregunto si era feliç. Si coneixia la tendresa, si se sentia desitjada… Si desitjava, en suma. Un cos com els seu era capaç de fer embogir qualsevol home. I jo no veia que el pare l’amanyagués gaire sovint, massa distret amb la compravenda del bestiar, els diners i els mercats.

Recordo ara com em va sorprendre d’adolescent el fet de poder anar els estius a Berlín a aprendre alemany. La mare va insistir-hi molt i va convèncer al meu pare, el qual considerava que no calia aprendre idiomes per poder guanyar-se la vida. Ell, amb l’italià, feia negocis de sobres.

Ara, gràcies a la mare sóc traductora. I això m’ha permès viatjar i conèixer persones de vàlua. Durant cinc estius vaig estar-me a Berlín a casa d’uns amics de la mare que, segons ella, havien intimat en el transcurs d’una exposició d’aquarel·les un estiu de fa molts anys a la capital alemanya. Sempre em tractaven a cos de reina.

I jo em demana el perquè.

Per què a la mare li brillaven els ulls quan m’acompanyava fins a casa dels seus amics? I per què es vestia tan diferent de quan estava a casa? Em miro al mirall i els meus ulls blaus, el meu cabell ros i la meva pell blanca no s’escauen amb les faccions llatines dels meus pares…

Ara, després de tant temps, he decidit tornar a Berlín per trobar la resposta a tots aquests misteris. Els amics de la mare han vingut a esperar-me a l’aeroport, i en un no-res m’he tornat a trobar en aquell pis tan ple de bons records, on espero trobar alguna pista sobre el meu origen. Ells somriuen, com sempre, i no sembla que sospitin que, aquesta vegada, la meva visita té un propòsit ocult. Al vespre, asseguts al voltant de la taula parada, els observo: tampoc m’assemblo a ells. Dubto. Els pregunto quin secret amaguen o callo? Al final no em decideixo a dir res i procuro que no es noti la tensió que sento. Per primera vegada desconfio d’ells, sé que amaguen alguna cosa. Ho han de fer. Són l’única pista que tinc, la meva única esperança de saber la veritat, i tot i així… I tot i així.

Porto ja dues setmanes a Berlín, dues setmanes de cerca infructuosa, de decepcions constants, a l’ombra d’una família que actua com si no passés res. I justament avui, l’ultima nit que passo en aquesta casa, quan he pujat a la meva habitació he trobat un llibre sobre el llit. És un llibre antic, enquadernat en pell, amb el títol i l’any d’edició gravat a la coberta amb grans lletres daurades: L’alquimista, 1859. L’obro amb una barreja de por i respecte. Una nota cau entre els seus fulls: «Demà al matí, quan te’n vagis, ja no hi serem. No ens veurem mai més. Marxem de Berlín, marxem de la teva vida. Aquest llibre et donarà les respostes que cerques. Però abans de seguir endavant, pensa que hi ha coses que és millor no saber».

Començo a llegir el llibre, un llibre prim que segur llegiré amb un parell d’hores. El cap em dóna voltes no entenc pas res. Sibil·la, Sibil·la, el meu nom es repetia en tot el llibre, la meva besàvia, la rebesàvia, i més encara; fins arribar a la gran Senyora Sibil·la de Fortià l’ultima esposa de Pere IV d’Aragó. Inclús la meva àvia, tal com indicava l’anotació a mà en lletra de ploma, es deia Sibil·la. Tot plegat indicava que jo pertanyia a una família de llinatge reial. Però la meva mare, qui era? Ella era la única que trencava la cadena amb el nom de Susanna, no eren pas els meus pares aquells qui jo creia i que m’havien criat? La darrera pàgina del llibre deia que si volia saber-ne més havia d’anar a Lleida concretament a la Seu Vella i preguntar pel pare Santiago. Marejada em vaig estirar al llit. Demà pensaria què fer amb més claredat.

L’endemà vaig marxar cap a Lleida, un cop vaig entrar a la Seu vaig preguntar pel pare Santiago i em van portar cap un despatx vell on un home corbat i calb em va mirar per sota les seves ulleres gruixudes. Vaig veure que dels seus ulls clars relliscaven dues llàgrimes quan li vaig deixar el llibre de pell damunt la taula de roure. L’home, amb la mirada atenta al llibre, es va treure un mocador i es va eixugar les llàgrimes.

—No esperava tornar a retrobar aquest llibre –va dir, compungit. Aquest llibre no és sol un llibre, té una història i en ell està amagat un coneixement, tan sols visible a aquells que han estat mereixedors de rebre les claus per veure’l.

Confusa, li vaig explicar al pare Santiago el motiu de la meva visita i com el llibre havia arribat a les meves mans. Per un moment havia pensat que el pare Santiago era...

—Filla meva, no ens hem presentat, però imagino que et deus dir Sibil·la, oi?

Vaig quedar totalment astorada, sense paraules. Com podia saber el meu nom, aquell nom?

—Per la cara que has fet et dec haver sorprès i deus estar esperant una explicació, que és al cap i a la fi, pel que m’has explicat, el que has vingut a cercar. Seu i relaxa’t, que la història que t’he d’explicar ens remunta molt temps enrere.

El pare Santiago es va aixecar i va tancar suament la porta. Lentament i amb cara d’estar cercant les paraules es va encaminar de nou cap a la seva cadira.

—Què saps de l’Orde del Temple?

—Alguna cosa... que eren una antiga orde religioso-militar fundada per Hug de Pinós o bé per Hugues de Payans. Quan ser declarats heretges pel papa Clement V a causa de les pressions del monarca francès Felip IV que volia que perdessin tot el poder que havien acumulat.

—Sí, això és una part.

—També diuen que alguns supervivents van amagar un tresor.

—Això també és cert, en part. Malgrat que l’Orde es basava en el pensament cristià de Bernat de Claraval, també tenien un fort coneixement druídic i de les forces naturals. Així, gràcies a aquests coneixements avui trobem esglésies i monestirs austers que reben una gran força tel·lúrica i en la que les marques templaries encara perduren, com a Santa Maria del Mar a Barcelona o a l’ermita del Riu Corb a Conca.

—Però que té a veure això amb mi?

—Tingues paciència. Quan l’últim maestre oficial, Jacques de Molay, va ser cremat a la foguera, ja havia transmès el seus coneixements a un dels seus deixebles. No a un dels més destacats, sinó a algú que no despertés sospites. Van ser anys obscurs, de persecucions a l’ombra. Finalment el van descobrir, per això, abans de que l’agafessin viu, va anomenar maestre a algú que mai podrien descobrir, a la seva filla Sibil·la. A ella li van ser llegats els coneixements de l’Orde, que eren el seu tresor més preuat junt amb el Sant Graal. Les persecucions van cessar, però els membres es van disseminar davant la falta d’un maestre oficialment reconegut. Mentrestant, els coneixements templaris van anar passant de Sibil·la en Sibil·la, fins que l’any 1859 una d’elles va amagar el Sant Graal i va ocultar part dels coneixements i la manera de tornar a trobar al maestre en aquest llibre. Però això va suposar la fi de l’anonimat, ja que l’editor va confessar-ho al capellà del poble. Per aquest motiu, quan la teva mare va veure que les urpes del Vaticà estaven massa a prop va haver de renunciar al que més estimava pel bé de l’Orde. Per aquest motiu et va donar a la seva millor amiga i membre de l’orde, la Susanna, qui et va inscriure al registre com a filla seva i va marxar a Berlín, a casa d’uns membres de l’Orde, amics seus, a qui la teva mare havia encarregat que guardessin el llibre editat el 1859.

—Però llavors, vostè...

—Jo també sóc membre de l’Orde del Temple de Salomó, no pateixis. I sóc tiet teu. La meva mare em va enviar al seminari per a infiltrar gent de l’orde dins de l’exèrcit vaticà. Jo vaig enterrar la meva germana, la teva mare, a la vall de Núria, després que les tropes inquisidores la torturessin fins a la mort per obtenir la informació d’on estaven els tresors.

— I per què allí?

—No ho has entès. Perquè allí el seu cos estaria en contacte directe amb la Mare de Déu, perquè allí és un punt de grans forces tel·lúriques.

Vaig sortir de l’encontre amb el meu nou tiet bastant commocionada. Vaig agafar el cotxe i vaig conduir sense cap destinació fixada. La nit em va sorprendre a Castellfollit de la Roca. A la vora del precipici vaig estar meditant sobre tot el que m’havia desvelat en pare Santiago. Ara “entenia” de debò el llibre. Vaig pensar en la societat i en la hipocresia i ànsies de poder de l’església actual. No podien conèixer el lloc on estava amagat el Sant Graal ni tampoc posseir els coneixements druídics que s’amagaven al llibre. Com tantes Sibil·les abans meu, vaig haver de renunciar al recent i valuós llegat familiar.

Vaig agafar un encenedor i vaig començar a cremar el llibre. Les cendres voleiaven per la paret basàltica mentre, en plena metamorfosi a maestre de l’Orde del Temple, desapareixia en la foscor de la nit mentre menjava una de les saboroses galetes de ca l’Emili.

© Joana,
Anna,
Rosa
i Roberthinos (de l’escala E)

Gener 2008

---

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 5/2008: Any Nou, vida nova

L'Any Nou ha arribat. Però les nostres vides no han variatsobremanera. Sí que ho faran les de les dues protagonistes d'aquesta història de l'escala G. Unides per alguna cosa més que l'edat. Un viatje a Instanbul, en un futur idílic, que les conduirà a un passat voluptuós. Una troballa de tres veïnes i un veí: dues Carmes, la Fortià i la Rosanas; la Sol Solet i el Joan, (o eraJosep?, o era Jeroni?), ai no! Jesús! M. Tibau.

És realment increíble com sorgeix una història rodona amb quatre termes ben disperos com els que el va tocar als nostres veïns. Això els passa per escoltar tanta música psicodèlica...i fumar vés a saber què! Enhorabona, gent!

________________________________
Any Nou, vida nova

[Termes a col.locar: Instanbul, 2030, Jaume Sisa, perruquera]

La Sònia, avui, tenia pressa, i encara s’havia d’anar a tallar els cabells. Decidit! Aniria a ca la Mentxu... Costava una pasta, però la Mentxu era la millor perruquera del barri i tenia l’última tecnologia al servei dels cabells i els pentinats de les seves clientes. Només que entraves per la porta, ja sortia de seguida la teva cara a la pantalla i tal com la perruquera anava fent moviments de mans sobre els sensors del cap d’un maniquí amb pinta d’estaquirot, el pentinat de la teva imatge s’anava modificant. Quan t’agradava com et quedava, deies: “així!”, i aleshores amb una mena de casquet electrònic que recollia els cabells a dins i introduint-li les dades que ens donava l’ordinador, en 150 segons exactes tenies el pentinat perfecte.

A més a més, ella i la Mentxu, tenien una cosa en comú: el dia u de gener del 2030, farien 30 anys. Ja faltava pocs dies i volia veure què en deia la Mentxu, sempre tenia idees esbojarrades.

I la Mentxu ja ho tenia pensat. Li feia molta il•lusió fer un viatge a Turquia, visitar Istanbul, comprar milers de coses al Basar de les Espècies,...

Quan li ho va dir, li va encantar la idea i ja s’hi trobava. Es veia passejant pels carrers de la moderna Istanbul, totalment transformada des que l’any 2017 va entrar a la Comunitat Europea i on ara es podia veure i adquirir les coses més actuals acabades de sortir de l’enginy dels dissenyadors més agosarats, i on podies trobar les manifestacions artísitiques méspunteres en tot el continent.

Només hi veia un problema.

Feia massa dies que no plovia i una boirina intensa tapava constantment el cel de l’aeroport del Prat. Era difícil trobar un vol que les hi portés directament. Haurien d’anar a buscar l’avió a Madrid, on els problemes de boira ja s’havien resolt quan el govern espanyol va fer-hi una bona inversió a finals de l’any 20. Li feia mandra haver d’anar a Madrid, encara que amb el seu cotxe ecològic, era un passeig i fins hi tot posant l’automàtic podia fer una bona becaina.

Una mica de bona música amenitzaria el viatge, i van programar l’aparell perquè seleccionés algunes de les seves cançons perferides de forma aleatòria. Semblava irònic que, atès el clima sec que s’estava apoderant de la península i l'extremaa manca de pluja , l’ordinador central del vehicle hagués seleccionat aquella vella cançó del Jaume Sisa: Qualsevol nit pot sortir el sol. La Sònia recorda com sa mare li cantava quan era petita, amb aquella veu tan tendra, i tot aquella enorme llista de personatges que anomenava la cançó i que es va aprendre, tot i que no en coneixia gairebé cap. Sembla estrany com podem recordar a la perfecció la lletra d’una vella cançó, que fa anys que no escoltem. És bonica, el seu missatge l’anima, li agrada que l’ordinador l’hagi triat tot just ara, quan és a punt de començar un any nou. Per això allarga la mà i acarona amb tendresa el teclat de l’aparell; no pot evitar tractar-lo de vegades com a una persona. La Mentxu se’n riu, d’aquest gest.

Després del passeig en cotxe i el vol en avió arriben a l’aeroport d’Istanbul. Decidides a buscar noves experiències busquen un lloc on passar les properes nits. Decideixen no entaforar-se en un cau de turistes, sinó en la ciutat autèntica, on els més vells encara recordin les tradicions, els costums i els menjars no globalitzats. Finalment troben el que fou un vell hostal de hippies dels anys seixanta del segle passat, entre la Mesquita Blava i Santa Sofia. A l’arribar-hi, una mena de boira els envolta i desapareix al moment. La Sònia comença a imaginar-se escenaris orientals sobre contes encantats que la cançó d’en Sisa li ha fet recordar, i la Mentxu riu i riu sobre les històries divertides que la seva amiga és capaç d’imaginar.


Però aquella mateixa nit, es desperten... per la llum del sol! Es vesteixen i surten al carrer. Tot és el mateix però tot ha canviat. És com si..., és com si poguessin veure el Sultà i els geníssers, com si escoltessin les cançons de victòria després d’una nova conquesta de l’Imperi Otomà.

Volien una aventura i es trobaven en què aquella nit en què sortí el sol es convertiren en les dones del sultà.

© Carme Rosanas,
Sol Solet,
Jesús M. Tibau
i Carme Fortià (de l'escala G)

gener 2008

---

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 4/2008: Una família de bojos

Per fi un relat amb imatges! I quin relat! D'aquells que d'entrada no saps per on agafar-los però que déu-n'hi do de com ha fet una maionesa exquisida amb els quatre refotuts termes que els vaig encolomar. És clar, que el quartet d'Alexandria que conformaven aquestes quatre veïnes de l'escala J era d'alto copete. L'Arare (que això de navegar ja en sap una estona llarga), la Duschgel (que sempre apunta fi i al gra), la Café Amb Llet (que sempre sap endolcir la cafeïna i allò que se li posi pel davant) i la Musa (que si es diu així deu ser per alguna cosa, no?) . Això sí: al text, no li he tocat ni una coma. Us deixo amb la seva santa bogeria (que és la nostra, també).
________________________________

Una família de bojos

[Termes a col.locar: Alexandria, 1276, Karl Marx, bufador de vidre]

La Carla es posa a fer ganyotes, però ningú no se n’estranya.

— Pare, vull ser bufador de vidre. Faré ampolles verdes, grogues, blaves,vermelles, totes transparents, que contindran rics perfums que...

— Però què dius, desgraciat? El teu fill està perdent l’oremus, Carla. Potser l’hauríem de canviar de psicòleg.

La Carla es mira els dos homes i diu , amb veu planyívola:

— Demà a les set del matí he de sortir cap Alexandria. Encara no em conec bé l’escenari, hauria d’assajar, i vosaltres parlant de bufar i fer ampolles. No m’ho puc creure!

Després de la sentència, es gira, adopta aquell posat de reina egípcia i deixa sentir la seva potent veu de mezzo:

— Ritorna, vincitoooooooooooooooooooooooooooooooooooooooor !!!

— En aquesta casa esteu tots bojos! I me’n fareu tornar a mi també! Boig, pararé boig! Què dec haver fet jo per merèixer una família tan bèstia?

La cantant d’òpera no entén gaire el seu marit, però tampoc no acaba d’entendre del tot el seu fill.

—E dal mio labbro uscì l'empia parola! –continua sense voler donar-hi més voltes.

Pum, pum, pum!, senten des del pis de baix.

— Culleres de veïns! Que són més de les dotze de la niiiiiiiit! –sona una veu de pruna seca.

— Que n’arriba a ser de pesada, la iaia aquesta! Deu tenir el sostre tot abonyegat de tant fotre-li cops amb el pal de l’escombra!

— Calla, nen, i no siguis maleducat amb l’àvia. Que si no fos per ella, no hi series al món tu tampoc! Encara que no hi toqui gaire, no li hem pas de perdre el respecte! —reclama la seva mare.

— Però si t’acaba de fotre la bronca amb aquests crits que fots —protesta el projecte de bufador de vidre.

— “Fotre”, “fots”... Què coi t’ensenyen a l’escola a tu? Potser que et canviéssim també de col·legi. I després diuen que l’escola privada és millor que la pública. Aquesta gent només serveix per fotre’ns els calés de la butxaca, la qualitat de l’ensenyament és la parida més gran que s’han inventat aquests desgraciats per foradar-nos el moneder...

La cantant es queda mirant de fit a fit el seu home.

— Un aparell d’enregistrament et regalaré per Nadal, perquè sentis les bajanades que dius. Pobre fill! D'on et penses que treu el seu vocabulari?

«La mare que va parir Aida, Verdi, Madame Butterfly, La Bóheme i Puccini i Rossini i Brussini i i i i aghhh...!!!»; pensava la Laia a la seva habitació mentre escoltava la mare fent “gorgoritos”. És que no hi havia manera de tenir una mica de tranquil·litat i silenci??? A la majoria de les seves “amigues” del cole superpijo li hauria encantat de tenir una mare tant guai però a ella li resultava senzillament insuportable...

En aquest cas no es podria aplicar allò de la alienació del treball que explicava Karl Marx: que el treball és extern al proletari. “El treball no és la satisfacció d’una necessitat sinó el mitjà de satisfer les necessitats fora del treball”. Això haurien de llegir els seus companys del grup, enlloc de esvalotar-se com a gallines quan sentien anomenar el nom “Marx”! Si això ho hagués escrit Bakunin ho haguessin memoritzat i fotocopiat i posat en les pintades. Ostres!! Quina hora era? Va agafar la xupa de cuir, el cd de SA, el Diario de cocina de un anarquista, els pots de pintura, el passamuntanyes i els guants i els entaforà en una motxilla. Havia quedat en mitja hora a la estació i no volia arribar tard i que no li haguessin deixat cap foradet per pintar...

Encara no tenia del tot clar què pintaria, tot i que remenant per la biblioteca per fer el treball sobre Giotto havia vist la matança dels innocents, “que no podia deixar indiferent a ningú”, segons aquell grillat d’en Gómez. Ara, que per un cop potser estarien d’acord... Es podria fer una adaptació d’aquell quadre, el tema donava prou de sí com per deixar els murs de l’estació ben macos...

— Als seus companys la idea no els va fer gaire gràcia en un principi: «Tia, però si el Gernika mola mil vegades més, li fa mil voltes a aquesta pintura de nen petit i a sobre, religiosa! T’has begut l’enteniment?»

— No enteneu res! Com podeu menysprear una pintura brutal feta per algú que va nàixer al 1276? Qui sou vosaltres, alternatius de pegatina, que lloeu Bakunin sense llegir Marx, que pinteu lemes d’anarquia sense saber ni què significa i crideu a la revolució mentre beveu coca-cola i porteu roba feta per esclaus del segle xxi, per dir que Giotto era un mal artista? Va marcar un abans i un després en la història, com tots els que adoreu, i sense fer mal a ningú!

Un cop es féu el silenci, tots la miraven astorats, mentre se n’anava caminant, en pau amb ella mateixa, mentre un somriure se li dibuixava a la cara i involuntàriament taral·lejava

«Vincerò, vinceeeeeeeeeeeeròòòòòò!!!»

© Arare,

Duschgel,

Cafè Amb Llet

Musa (de l'escala J)

Gener 2008

---

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV/3 2008: The end

Quatre veïns de cacera fotogràfica. Un home atrapat pel seu destí; per un passat que el persegueix i un futur incert. Només sap que ha de fer un regal al seu fill. Com tothom, vaja. I a sobre, un animaló ve a fer-li la guitza. No serà l'únic; el pobre; en una història de final obert. Encara que s'intituli The end (com la cançó aquella dels The Doors, la coneixeu? Una dia us la poso...) em sembla que el final és alhora, tot un principi. El cercle infinit. En fi, les i els culpables dels avatars del nostre heroi malferit aspirant al Pulitzer de la fotografia natural són la Zel, els de Té la Mà Maria, en Clint i la Raquel. Enhorabona, gent!

The end

[Termes a col.locar: vaixell a l’antàrtida, Nadal 2007 , Hunter S. Thompson i pirata informàtic]

Allò que més detestava d’ell mateix era la seva particular percepció de l’enemic. No calia posar-hi noms com ara “premonicions”, ni podia donar les culpes a la ressaca de la nit anterior. Senzillament, podia adonar-se’n quan algun mal pas el rondava. Enmig del mar, a centenars de quilòmetres de qualsevol indret semblant a un món civilitzat on trobar un bar, fer copa en companyia, gaudir d’una dona qualsevol —i, posats a demanar, aconseguir una bona dosi d’herba que li procurés un son profund–, un pessigolleig escandalós li va començar a pujar cames amunt fins l’engonal.

La nit, freda de collons, li enrampava els dits. Ni tan sols era capaç de manipular l’obturador per fer una fotografia decent. Sabia que era una de les poques oportunitats que li restaven. O feia alguna feina mínimament digna, o ja es podia anar acomiadant dels circuits internacionals de la premsa gràfica. De tots; fins i tot dels més transgressors.

Aquell vaixell llardós, perdut als mars gèlids de l’Antàrtida, conformava el que en aquell moment es podia anomenar, per dir-ho d’una manera simple, la seva llar. La lluïssor del gel, d’un blanc grisós, li encomanava un sentiment de soledat absolut, que se li aferrava al coll com un mal presagi i que el mantenia en un estat lamentable, entre el somni i la consciència.

Tot al seu voltant era esgarrifosament blanc. Les ulleres de sol eren imprescindibles en aquest llençol, immens i immaculat, que semblava una gran sabana freda. La sensació de calma, però, era fictícia: se sentia el lleu run-run del motor del vaixell i el vent glaçat tallava la pell com ganivets esmolats.

A la llunyania, per fi, va albirar el que tant de temps havia estat esperant. Al principi era un puntet negre molt diluït, que a poc a poc anava apropant-se fins que el va tenir a tir dins l'objectiu. Tant de temps esperant-lo i ara el tenia tant a prop! Els pensaments que li acudien a la ment el portaven a casa, en un petit poble del Priorat, voltat de vinyes i oliveres, a un Nadal de feia ja molts anys, en què els seus pares li van regalar la seva primera càmera fotogràfica. I ara, aquest Nadal del 2007 faria el mateix amb el seu fill.

Sabia que si deixava passar aquesta oportunitat ja no ni tindria cap altra i la gent del National Geographyc no tornarien a fer-li confiança. S’hi jugava el prestigi professional i no podia defraudar-los. Com un autòmat pitjà el disparador de la càmera fent ràfegues, com si és tractes d'una metralladora. Aquell soroll, que trencava la immensa calma de la plana, va posar en alerta l’animal que, pres del pànic, va girar sobre si mateix i s'abalançà cap a ell.

Havia pagat la pena. La fotografia, més ben dit, la seqüència de fotografies que hi havia a la targeta de memòria li reportarien un èxit clamorós: exposicions, documentals, un parell de portades i molts diners. Tot i que, ara, estirat al llit de l’hospital, no podia gaudir-ne. I el pitjor de tot: sospitava que la seva dona sí que ho feia d’amagat seu.

Feia ja quatre mesos que s’estava en aquella habitació del New Hampshire Hospital, recuperant-se miraculosament de l’únic atac d’os polar a un humà que s’havia pogut documentar. Ara tenia molt temps per pensar i donar voltes a tots els afers personals, a la seva vida…

Esperava que un cop entrat l’estiu podria començar a caminar i ja podria tornar a respirar aire fresc i flairar alguna que altre jovencella, que darrerament la ment li jugava males passades… tot i el que realment el tenia més preocupat era el nom, un nom que sense més ni més, li venia al cap una vegada i una altra sense saber-ne el motiu: Hunter S. Thompson. Què volia dir això? Sabia que era un periodista del qual tenia només fosques referències.

No podia evitar comparar-se amb el tal Hunter: a vegades li produïa un estrany plaer sentir llàstima d’ell mateix. L’autocompassió arribava al seu punt culminant quan pensava en aquella temporada, ara feia deu anys, en què freqüentava un parell de discoteques franquíciades de la ruta del bacalao on hauria pogut morir de tant d’èxtasi. Li aniria a comprar una càmera fotogràfica al seu fill per Reis. Encara que aquest any haguessin d’arribar més tard. Potser en aquests quatre mesos que ell havia estat fora, la seva dona ja li hauria dir el secret: «Els Reis són els pares, nen». Pares com ell, que no són mai a casa.

Va començar a recollir les seves pertinences del llit estant, amb les cames immobilitzades. Havia de tornar ara mateix a casa i fer fotografies només durant el seu temps lliure. Potser faria de fotògraf pel setmanari que havia abandonat feia temps. Ja tenia la maleta a punt quan li va semblar notar l’olor de colònia fresca de la seva dona. Devia ser una altra al·lucinació, perquè per la porta només va entrar l’Enric, de qui no en sabia res des de feia una bona temporada, amb una panxota encara més grossa i una mà a la butxaca. L’últim que havia sentit dir d’ell és que s’entretenia fent de pirata informàtic. S’havia tornat a deixar bigoti, com en l’època en què li agradava fer l’àngel bocaterrosa a la pista de qualsevol discoteca. «Ja tornes a estar preparat?», li va preguntar somrient com un dimoni.

Aquesta vegada encara li seria més difícil treure-se’l de sobre.

© Zel,
Te la Mà Maria,
Clint
i Raquel (de l’escala D)

gener 2008

---

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV2/ 2008: L'anomenaven... confiança

Anem per la segona Histèria, vull dir, la segona Història veïnal. Aquesta, per ser original, està feta a dues llengües. No, no és que els de l'escala B imitin el Gatot i s'estiguin llepant-se els uns als altres; sinó que fan servir dos idiomes: català i castellà, amb suma mestria. I ho fan com qui no vol la cosa. Bravo, pels veïns de la B! Especialment, si tenim en compte que un membre de l'escala ens visita des de... Mèxic! ¡Ándale!

La història és una mica cafre, ja us aviso (com no!, si la començava el Sir Villet que deu tenir un supermercat semblant a Takolandia). Ara bé: deixeu anar soles a la Palito i a la Xurri que són seguidores fidels del plantejament inicial i munten un fregao de collons. Un situació quotidiana que rematar (mai mes ben dit!), magistralment la nostra benvolguda Gaby al so del bum, bum! En fi, recordeu aquelles pelis de "Le llamaban Trinidad..."? Doncs aqui li diuen confiança. Vés a saber tu perquè!

Que algú us agafi confessats!

L’anomenaven... confiança

[Termes a col.locar: supermercat de barri, 2134, Vlad l’Empalador, pallasso]

—Li torno a repetir que no em pot dir “joven”. M’ha d’anomenar “su señoría”.

—Como le estaba diciendo, joven, no entiendo este juicio.

—A veure: amenaçar a la fruitera amb una crossa, intent de robatori, fugida de l’autoritat...

—Con eso tuve suerte, que les pillé almorzando.

—...insults a la caixera, atac deliberat a l’encarregada...

—¿Usted ha visto el precio en el supermercado del barrio? La leche cuesta más que la gasolina…

—Però... vostè no pot fer un assalt armat!!!

—Que no tiene razón, joven… —díselo tú, Francisquito.

Era el pitjor de la meva feina. Ni ésser advocat de guàrdia en el barri més marginal, ni les hores sense dormir per culpa de declaracions de matinada. El pitjor de tot era que, la majoria de vegades, defenia els meus familiars i amics... entossudits en anomenar-me Francisquito.

En aquella ocasió, però, no m’ho prenia amb la meva calma habitual. S’acostava el Nadal, les festes nadalenques, em recordaven que un any més havia passat i seguia més sol que la una. Des que la Marina em va abandonar, em sentia la garrapata més miserable del món.

—Francisquito, que mira, que lo arreglamos pronto, hombre, que viene Navidad y yo te puedo arreglar un buen lote; que mi cuñado se dedica a hacer lotes y cestas y te puedo arreglar una bien guapa, y solucionado, ¿vale Francisquito? Además lo del supermercado fue una tontería de nada… Cuatro gritos… dos latas de melocotón en almíbar…

Serà pallasso, el tio… vinga, vés a fer la mà, home… aquí tocant-me els nassos, parlant-me en castellà, com si fos jo l’ últim monicaco, home, que ja està bé! Ser el jutge i haver de suportar aquestes faltes al respecte…)»

—Miri, senyor Hernández, el que vostè va fer es una falta greu i el que no podem fer és arreglar-ho en cinc minuts. Ha de presentar-se el dia 16 de gener per tal de saber quin serà el càstig per vostè…

Capcot i emmurriat, el senyor Hernández per fi va entendre que més li valia no dir res més si no volia empipar el jutge, i va sortir de la sala remugant, maleint els ossos de tothom.

«Puñetero Francisquito abogao, mucho decir, mucho decir, pero al final ná. Y el Francisquito juez, otro que tal baila, parece mentira qué esaborío, las navidades tan cerca y el tío sin cintura pá un viejo como yo, recontra… y ¿se pué saber porqué tós se llaman Francisquito? ¿Acaso es un requisito pá matricularse en derecho? ¿O qué? Parece a posta pá liar: Francisquito paquí Francisquito pallá, ¡joé, qué caos!»

«¿Y porqué la gente no se rebela?. ¡Joé, estoy harto y reharto! Primero la leche a 70 pelas, y al cabo de un mes a 0,70 euros, que suena igual pero ná que ver, y luego reajuste a 0,92, y desde octubre que va a más de un euro, ¡hostia! Y esto es la mierda del euro, que desde que el Aznar nos endiñó lo del 166,386 (y es que no había cambio más difícil) la pensión, pues que no me dá. ¡Ah, si volvieran las pesetas!»

Sospirà, extenuat. Però es clar, va pensar, tampoc li faltava raó als Francisquitos, una cosa era empipar-se i una altra molt diferent comportar-se com si fos Vlad el empalador, amenaçant de fotre-li la crossa per algun forat natural, al primer que es creués pel seu camí,...

«¡Demonios!; pero qué perra es la vida para algunos –pensó mientras caminaba hacia el supermercado en el cual todo había iniciado. Se queja uno un poco por los precios de las cosas y termina ante un juez tratando de justificar su vida… ¡Estoy totalmente harto!»

Llegó al mercado. Con calma se desabrochó el abrigo que llevaba y sacó de uno de sus bolsillos algunas granadas expansivas. Sin prisas caminó hasta el puesto de frutas y, tras mirar a la vendedora le dijo:

—Espero querida que no hayas pensado vivir hasta el año 2134...

Y, sin más le aventó una de las granadas haciendo explotar por los aires el puesto (y obviamente, a la vendedora).

La gente empezó a correr y a gritar desesperada mientras el lanzaba granadas a diestra y siniestra riendo divertido.

«Para ti puesto de verduras (bum!)…. Y para ti local de lácteos (bum!).... Un regalito para el sitio de manzanas (bum!).»

Pronto las granadas se terminaron y en el mercado reinó un silencio sepulcral.

— ¡Que tengan todos unas bonitas fiestas! –musitó.

Y sonriendo, se alejó tranquilamente, mientras tarareaba una dulce melodía.

© Sir Villet,

Palitodelasorejas,

Xurri i

Gaby

(de l’escala B)

Gener 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV1/ 2008 : Perdut en la immemsa mar blava

Bé. Han passat els Reis i les festes de Nadal i, amb el seu pas, començaran a caure les primeres Històries veïnals del 2008. Els més ràpids (és clar, anaven en vaixell) han estat els de l'escala H: la Jo Mateixa, l'Uribetty, el Petit Far i la Hypatia. (Com sempre, em permeto fer alguna petita esmena orotogràfica i d'estil. No m'ho tingueu en compte...)

Cal dir que el repte dels termes a lligar era difícil del cagar. D'altres escales ho teniu millor, d'altres, en canvi, encara més inversemblants...Ja veurem què en surt de tot plegat. Ara per ara la històries d'un navegant decrèpit a la recerca d'un indret... sense mar! Però en els reptes difícils estan els grans resultats. No sé si aquest l'és; però s'agraeix l'esforç i que hagueu deixat el Sylvester a l'alçada del paper higiènic! Juàs! Felicitats!

Perdut en la immensa mar blava

[Termes a col.locar: Matalascabras, 1876, Sylvester Stallone, navegant]

El vent del nord bufava fort i feia que en Sylvester tingués fred. Ell, que sempre havia estat un fatxenda, vestit amb màniga curta o amb samarretes tipus imperio, era ara un home gran i abandonat. Tota la família l’havia deixat de cantó perquè, el molt degenerat, s’havia gastat tots els calés que havia guanyat com a mariner als casinos de les ciutats més luxoses.

No tenia un rumb fix. Amb el seu veler vorejava les costes dels llocs més imprevisibles, més curiosos. Fonejava a diferents ports per contemplar les ciutats i la seva gent. Mirava d’imaginar-se vivint ací o allà. Però allò no estava fet per ell. Ell necessitava emocions fortes, volia viure el que havia vist en les pel·lícules antigues i per això va decidir embarcar-se en una aventura en el temps, sense precedents.

Va agafar les quatre coses que li farien falta per navegar de nou: un paquet de tabac, una revista porno, un parell de caixes de xiclets i una vintena de llaunes de cervesa. No sabia el temps que estaria fora. Va enfundar-se un forro polar i es va posar en marxa. L’aventura començava...

A punt de salpar a la mar va recordar que havia de comprar paper higiènic –“per allò de la revisteta”, va pensar. Va saltar del vaixell i va sortir corrents a buscar-ne. Mitja hora més tard ja estava de tornada i navegant mar endins.

Agafà un mapa i va començar a mirar i remirar tots els racons perduts, fins que va trobar, a un lloc remot, un poble anomenat Matalascabras. Quan començava a posar-hi rumb va trucar a la seva ex.

—Hola nena, que fots? – digué mentre es gratava el cap.

—I a tu què t’importa? Ara em fas cas? –i afegí– I fa quatre dies només em volies per cardar! El que s’ha d’aguantar…

—Jo me’n vaig a Matalascabras. Estic ara val vaixell i pensava en tu...

—Doncs vés-hi i no tornis més, a veure si et maten. Cabró! —i li va penjar de cop.

En Sylvester es va quedar mut, amb el mòbil a la mà. Es va deixar caure sobre un sofà mig trencat. Amb el rumb fix posat cap al poble, i sense res més a fer, va agafar la revista i un rotllo de paper.

Al poc, ja estava més relaxat. La sang li circulava de nou. I aleshores, mentre fullejava la revista de gust dubtós, es va adonar d’una efemèride que hi apareixia. Un lector havia escrit una carta comentant que l’any 1876, en Samuel Langhorne Clemens, més conegut pel pseudònim de Mark Twain, va publicar el que probablement fou el seu llibre més conegut: Tom Sawyer. En Sylvester va trigar un temps a assimilar qui era aquell paio, què era aquell llibre... Com era que algú que compartia la seva afició per aquella revista hi escrivís un comentari com aquell?

Va alçar-se del banc, amb la mirada perduda dins el camarot atrotinat, i en fer-ho, va topar de cap amb una prestatge. Amb el cop va fer caure un parell de llibres i tres pots de vidre plens de sorra que hi eren al damunt. S’assegué de nou, més per l’ensurt que no pas pel dolor. Tot d’una es va adonar que havia tocat fons. Feia temps que havia comprat aquell veler, però el costum de beure cervesa constantment i el núvol en el que vivia des de la jubilació forçada per la indústria cinematogràfica, l’havien dut a un estat francament llastimós.

«Hauria de posar-hi remei», va pensar. No podia ser que Ell, la gran estrella del Hollywood encimbellada dalt els núvols per la seva participació en cintes d’acció desenfrenada, acabés ara els seus dies fet una desferra, només mastegant fracàs.

«Què hauria fet en Rambo? O millor encara –que el tal Rambo no era massa espavilat, fins i tot ell se n’adonava– què hauria fet en Tom Sawyer en la meva situació?»

- ...? Què hauria fet? Què...? Córrer...?

Tenia el cervell encallat en una nebulosa. Es va mirar les mans, unes mans fines de navegant desvagat. Unes mans buides fins i tot de les durícies que deixarien les cordes en estirar-les; unes mans de jugador –se li acudia–, mans de perdedor, en definitiva...

Mentalment va fer un petit inventari de pertinences. Què tenia ara? Un nom en un passat gloriós i un altre, més recent, de jugador decrèpit; quatre llaunes buides, xiclets i tabac sense marca; un destí que no passava de ser un nom, un llibre sense títol, un nom en una revista porno, un veler sense nom, i una mica de sorra d’alguna platja a la que no podia posar nom....

«Això mateix! –va pensar-, la clau és en la paraula “nom”, en el “nom”... Així doncs, només necessito un nou nom... Samuel Langhorne Clements...? Si!!! Samuel Clements, el gran..., el gran..., el gran... home! Que navegava pels mars!»

La idea el va fer somriure, feliç: aquest era ell, si senyor!

Dos minuts més tard, esgotat per aquest esforç mental (segurament també enterbolit per la cervesa), va caure rodó sobre la fusta del camarot brut.

Així el van trobar alguns dies després.

© Jo Mateixa

Urtibetty

Petit far

Hypatia (de l’escala H)

Gener 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: