HV 4/4: Let it be

Genial! Com d'una evocació musical passem a una evocació literària passant pel cinema i la pintura. El record és present en nosaltres i ens salva, a voltes, de fer una bajanada. Aquest relat és obra de quatre artistassos, però sembla escrit per una sola mà, que d'això es tractava!: L'Avi (com van les il.lustracions de la HV/3, mestre?), el Roberthinos (que li hauria encantat ser ell, el Humpry, oi?), la Zel, que li dona un bany d'angoixa i està a punt de fer-nos fer un gran salt, i de la Silver, que reivindica el paper de la dona en la literatura i, sense voler, dona resposta als maldecaps del tios. Com ha de ser...

En fi, llegiu-lo i deixeu-lo ser. Deixeu-vos anar.

Com la cançó.
_____________________

LET IT BE

When i find myself in times of truble
Mother Mary comes to me
Speaking words of wisdom, let it be...

El clàssic del Beatles sonava en l’atrotinat tocadiscs. Malgrat els avançaments de la tècnica, certes cançons encara les escoltava en el seu vell dual, fidel company supervivent d’infinitat de guateques. Creia fermament que quan es sent per primer cop una cançó i et captiva, sempre l’has d’escoltar com la primera vegada.

And in my hour of darkness
She is standing right in front of me
Speaking words of wisdom, let it be...

La veu de Paul McCartney sortia de l’altaveu acompanyada del típic soroll de fregit que es produeix quan el disc s’ha posat massa vegades i l’agulla del tocadiscs comença a estar gastada.

Let i be, let it be
Whisper words of wisdom, let it be...

Assegut a terra, amb els ulls closos, intentava fer memòria de quantes vegades havia tocat aquest tema mentre va ser el bateria del conjunt que va formar amb el Santi, el Martí, i l’Abel.

And when the broken hearted people
Living in the world agree,
There will be an answer, let it be...

Juntament amb la rotunditat del piano, la força de la bateria, la veu d’en Paul i el soroll de fregit, a la habitació també s’escoltava el xiulet que feia el gas que s’escapava dels quatre fogons de la cuina i que ell, una estona abans, havia deixat oberts.

Sempre havia estat amant dels clàssics. Va mirar el cigarret que, entre els seus dits, esperava pacient a ser encès. Va tancar els ulls i es va imaginar a sí mateix en qualsevol altre lloc.

Al obrir els ulls, va notar que s’havia acabat la cançó. Com el Humphrey Bogart a “Casablanca”, es va dirigir al seu vell DUAL i va dir a l’aire “Torna-la a tocar, Sam” al temps que tornava a escoltar la veu dels Beatles i el seu Let it be.

El pis començava a fer ferum de gas. Mirava el cigarret per encendre i l’encenedor. Bar-Restaurant l’Avi Mingo estava inscrit a l’encenedor. No recordava quan li havien donat. De sobte, se li va ocórrer que, si encenia ara el cigarret, seria l’última vegada que fumés. “Això sí que és un bon remei per deixar de fumar”, va pensar. No va poder evitar somriure a causa d’aquesta estúpida idea.

Es va incorporar, va anar cap a la cuina i va tancar el gas. Va obrir la finestra per airejar el pis i es va ficar a la dutxa. Li agradava ser melodramàtic de bon matí. Així encarava el dia amb el positivisme de saber que encara no havia tocat fons.

Tocar fons. Mai tocaria fons. La seva vida era un constant remolí d’anades i tornades sense futur, sempre al laberint dels malentesos, sempre embolicat en les cabòries de qui sap, desencisat i submís, conformat i dolgut amb el destí, que no té sortida. Per molts camins que provi.

La seva vida. Una vida tancada constantment en un seguit de rebomboris. Sense esma es va ensabonar, perdut en els pensaments foscos es va eixugar, només un costat, i va oblidar (com sempre) l’altre. Regalimant aigua pel passadís, es va aturar davant els cercles. Kandinsky. “Cercles dins un cercle”. Podria ser qualsevol altre (les reproduccions li van costar quatre xavos; tenia també “Tempesta” i ”Gravitació”). Pinzellades que l’encaraven a allò que podria definir qualsevol dels anys viscuts.

Una paret del passadís que reflectia el seu caòtic ser, el seu tempestuós viure.

Avui tampoc era un bon dia per morir, va decidir mirant els cercles.

-I si salto? Dins un altre cercle, vull dir...

I va deixar que la mirada se li passegés per sobre de les prestatgeries de llibres que flanquejaven el passadís, com gronxant-se dins un mar encalmat, suau i lent... un mar de paraules. Els ulls se li van aturar de sobte sobre el llom d'un dels llibres i va pronunciar cada síl·laba del seu títol, conscientment, tot gaudint de l'efecte del so dins de sí mateix: What I loved... I va recordar la dona que li havia regalat aquell llibre. Todo cuánto amé, en deia ella, amb aquell accent tant estrany que té una francesa quan intenta pronunciar quelcom en castellà. Aquell llibre tenia títol de bolero, certament. Com la història que el va lligar a ella aquell llarg estiu de feia ja tants anys. Què se'n deuria haver fet de l'Ellen?

I el pensament li va saltar a un altre cercle: Siri, la dona d'en Paul. Havia tingut el plaer de sopar amb ells a casa de l'ambaixador espanyol a Nova York. Potser aquell hivern del 2003 que va fer tant de fred i va decidir tornar a Barcelona per quedar-s'hi. No ho recordava. Però sí que li va venir al cap una cosa: Sempre havia pensat que na Siri Hustvedt era molt millor que el seu marit, en Paul Auster, tot i que ell, més mediàtic, era “el famós”. La fama, vet a qui un dels pilars que mou les voluntats humanes, es va dir.

I li van venir ganes de tornar per últim cop a Nova York. Qui sap si encara hi era la seva Ellen?

Ben pensat morir a la primavera seria més apropiat per un home com ell. I podria tornar a rellegir aquell llibre amb títol de bolero...

by L'Avi el Roberthinos , la Zel, i Silver (agost 2008)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Hv 4/3_ Princesa

Un relat de cinc. Cinc dones. Érem imparells i i a algú li havia de tocar un grup de cinc… Aquest el componen la Palito, la Xurri, la Gaby (collins, quins nicks!), l’Andrea i l’Antígona. Que ens ho fan en castellà i en un to melangiós. La Sara rep un regal d’un amic llunyà El fet li fa evocar-lo, i en l’evocació, s’escalfa el tema. L’amor, l'enyor… I ja està liada! I que hi ha pitjor que una dona enamorada? Un tio no correspost… Vibreu, com ho fe fet, jo amb aquest relat. És d'un nivell palatí.

Princesa

"¡Muchas felicidades, Sara!" leyó ella en la pantalla de su anticuado móvil. "Se ha acordado de mí", pensó. "No me ha olvidado... no del todo, vaya..."

Pip pip-pip pip, cantó alegremente el móvil de nuevo. Otro mensaje de texto. Volvía a ser de él.

"¿Te ha gustado mi regalo? Si todo ha ido bien, está encima de tu cama"

"¿Mi regalo? ¿Qué regalo? Yo no tengo na..." pensó ella, entrando en su habitación. Allí había un paquete, lo que a las claras era el regalo que él (¡¡él!!) había hecho llegar a su dormitorio, ¡a su cama! A tantos kilómetros de distancia, ¿cómo lo habría conseguido?

Sara estaba más contenta por el hecho de haber recibido esos dos mensajes y ese paquete envuelto en colores anaranjados y rojos, que por el contenido del mismo... Estuvo varios minutos sentada a su lado, hipnotizada por la etiqueta "Deseo que te guste" y los dibujos abstractos del papel de regalo. Al final, lo cogió en sus manos. Era un paquete pesado, compacto, duro. "¡Un libro!"

Rasgó impaciente el alegre envoltorio y vio por fin su regalo: era un libro, efectivamente. Un libro que ella ya había leído, de hecho, lo había comprado hacía dos años pero por circunstancias ajenas a su voluntad, había dejado de poseer...

Pasó las yemas de los dedos por las grandes letras sobreimpresas del

título: "Grandes esperanzas”, de Charles Dickens, mientras murmuraba el nombre de quien le había enviado ese regalo tan especial...

Se levantó y se dirigió al comedor, llevando consigo el libro. Abrió de par en par las ventanas, dejando que el sol del verano lo bañara todo, y se acomodó en el sofá dispuesta a sumergirse un par de horas en los recuerdos que ya llevaban un rato haciéndole cosquillas en el pecho, y en las sensaciones que la lectura iba a refrescar.

“Siendo Pirrip el apellido de mi padre, y Phillip mi nombre de pila, mi lengua infantil no alcanzó a hacer de ambas palabras nada más largo ni más explícito que Pip“.

Sonrió y volvió a cerrar el libro. La imagen veneciana de Turner en la portada le hizo elevar la vista hacia la reproducción de “Rain stem and speed”, que desde la pared le devolvió una vez más a la sala de la National Gallery de Londres. A aquella tarde mágica en la que una vez y otra sus ojos se encontraban ardiendo, sus manos se enlazaban eléctricamente, y el ruido, la gente y el tiempo se detenían, haciendo desaparecer el aire entre ellos y dando paso a un deseo imparable, que les transportaba a una borrachera de hambre mutua, urgente, sin espera.

—¡¡¡No!!! —exclamó de pronto y se obligó a pensar en otras cosas.—Recuerda que la última vez que dejaste que tu mente calenturienta recorriera ese camino, terminaste rompiendo el vibrador. Y aún no has comprado otro.

Caminó hasta la cocina y mientras calentaba agua para un café; una maravillosa sonrisa apareció en su cara.

¡¡Eso es!! Si tú no vienes, seré yo la que vaya a tu lado.

Una carcajada escapó de sus labios solo de pensar en la sorpresa que se llevaría. Sería genial; él la tomaría entre sus brazos, mientras la llamaba loca por haber recorrido una distancia tan grande para verlo, la besaría como solo él sabía hacerlo y, ¡¡por fin!!, volverían a hacer el amor.

* * *

¡¡¡Lo que me haces hacer Pip¡¡¡¡. — Pensó en sus adentros, 20 horas entre aviones aeropuertos y ahora media hora en un jeep gigantesco para llegar a un mar hirviente de arena y olor a sal. “Es aquí señora, bienvenida a Valizas, aquí vive él”. Era mágico, sencillo, pero enamoraba, una especie de choza rústica, a dos aguas, pintada de mil colores, la hamaca colgando, el pequeño jardín… pero no estaba. Entró por detrás, dejó sus cosas y vio el viejo tocadiscos, ojeó los discos de pasta, recordando esas etiquetas circulares descoloridas por los años, acarició el poster inmenso de la inolvidable “The Kid” de Chaplin, y salió en su busca…

Caminó en contra de la fuerte brisa salada para conquistar el Atlántico con sus pequeños pies, cerró los ojos sintió la energía en el cuerpo, y una nube pasajera le dejo caer unas pequeñas gotas en el rostro que le hicieron sonreír. El sol la encandilo al abrirlos nuevamente y sintió una especie de mancha borrosa a su derecha, ahí estaba, el de la foto, “el cerro de la Buena Vista”. Una duna gigante, inmensa, un mar de arena tocando el mar… Camino hacía el, se recogió la falda tan larga como sus piernas, se dejo llevar por el agua y cruzó la desembocadura del rio, ensopada, se encaminó hacia la cúspide, aunque fuera lejos, quería ver lo que él veía, eso que lo enamoraba tanto… que lo alejaba de ella.

No fue tan difícil, sí solitario, pero qué podía decir, cómo podía ella sacarlo de allí, los cuatro puntos cardinales a sus pies, el océano infinito, el campo verde, el monte de ombúes, y la infinidad de bahías que se sucedían, el agua la tierra, el aire, el sol, todo ahí para él… casi derrotada, como si toda ella no pudiera con ese lugar, bajó con pies pesados, enterrándose en la arena, llegó a la orilla y se sentó, las piernas juntas y las manos abrazándolas como consolando… el sol se estaba poniendo detrás del cerro, la sombra la cubría…

Ligeramente deslumbrada por la luz del poniente, bajó la cabeza y miró distraídamente hacia su izquierda. A lo lejos, recortada por el brillo rojo del atardecer, se vislumbraba la silueta de una pareja que se abrazaba con ternura mientras caminaba con lentitud hacia ella. Se recostó blandamente sobre la arena, contemplando la imagen de dimensiones crecientes y abandonándose con languidez a las cálidas sensaciones que su visión comenzaba a despertar en su pecho. Hasta que, de repente, todas ellas se transformaron en una inesperada y amarga punzada de dolor. El hombre de rasgos oscuros que rodeaba la cintura de aquella muchacha de largos cabellos y ahora inclinaba su cabeza buscando su boca no era sino él. Él.

Como si hubieran cobrado vida propia, sus piernas se levantaron con precipitación, levantando una polvareda de arena, y echaron a correr hacia la casa. ¡Desaparecer!, bramaba una voz en su cabeza, ¡desaparecer! Y con ella la sorpresiva presencia del estribillo de una vieja canción de Sabina lastimando sus oídos: “Ahora es demasiado tarde, princesa; búscate otro perro que te ladre, princesa”.

Era ya hora, pensó irónicamente al cerrar tras de sí la puerta de la casa que apenas había llegado a conocer, de que esta “Princesa” se hiciera con un nuevo vibrador.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 4/2: Confessió

Anem per la segona HV!

Veurem com un pel.lícula (i més si és del Rossellini!) pot fer prendre una decisió llargament ajornada! I és clar, quan una dona diu "prou", és "prou" i santespasqües. I vigila que no t'agafi el toro per les banyes com al Claudi, -pobret!-, aquest... Ella es diu Eva, com la del pecat original. Tot i que té algun altre pecat que amagar-nos, la xiqueta. Llegiu i sabreu perquè ho dic.

Els autors? Doncs en Nausica, l'Euria, el Gatot i el Té la Mà Maria. Embolica que fa fort!
___________________________

Confessió

En realitat, no podia explicar -ni tan sols a ella mateixa- com se li havia clivellat la placidesa que governava, de tants anys ja, el rumb de la seva vida. Però tampoc no entenia la reacció tan contundent de l’home només anunciar-li que, per aquest estiu, havia decidit de fer un viatge totalment sola. Potser les dues perplexitats s’alimentaven l’una en l’altra, de manera que l’entossudida negativa del Claudi a què pogués perdre’s durant dues setmanes per les illes eòliques no aconseguia altra cosa que carregar de raó una decisió forassenyada, que ella tampoc no acaba d’entendre.

El fet cert és que, des del dia que va llogar la cinta d’Stromboli. Terra de Dio al vídeo club de la cantonada i va visionar-la compulsivament en la petita pantalla dels seu portàtil, l’havia presa un desfici creixent de viatjar, sense cap companyia, per aquell esbart d’illes d’estirp siciliana que motegen de foc la mar Tirrena. I aquest “sense cap companyia” -cada dia que passava ho veia més clar- el que volia dir en realitat era “sense el marit”. Com li havia arribat a dir en el moment àlgid de la discussió, se n’aniria encara que fos nua, a penes calçada amb aquelles xancletes que l’esperaven, invitadores, a la vora del llit. S’enfugiria volandera i inerme com un vil·là, acuitada per un zel animal tan poderós com inconfessable.

Potser al veure aquella pel·lícula, s’hi va veure a ella mateixa. Una vida conformista i la por d’estar lligada a algú que no l’omplia de debò li va activar les ganes de solucionar les coses. Necessitava trobar-se a ella mateixa i buscar el què podia salvar el seu dia a dia. Havia de fer les maletes, demà aniria a l’agència a recollir el bitllet d’avió i passaria per la feina a deixar-ho tot lligat. Les xancletes i la petita maleta sobre el llit amb el llibre que la distrauria mentre durés el vol, encara l’havia de començar, però aquell títol, La pell freda li era prou suggerent.

En Claudi no ho entenia, però ella tampoc pretenia explicar-li més. La seva reacció responia més a la por de quedar-se sol i sentir-se tan culpable com ella per haver arribat a aquella situació. Se la mirava de lluny, des del sofà estant, mentre ella voltava a banda i banda de la casa recollint alguna cosa i posant-la a la bossa. “Tornarà segur”, pensava ell mentre es mullava els llavis amb l’últim glop de whisky que quedava al got. La tensió que hi havia en aquella casa es feia evident, aquell silenci estrident regnava per tot arreu, ni una mirada entre ells.

Llavors es va aixecar amb la necessitat de trencar el silenci. No eren les seves paraules les que podien fer-ho, encara. Va buscar a la prestatgeria un CD dels vuitanta, de quan es van conèixer, perquè fos el cantant el que canviés el clima d’aquella llar. “Fins que cal dir-se adéu” va començar a sonar amb un volum moderat.

–Eva, no et vull dir adéu, només un a reveure, si encara m’estimes... em sap greu la primera reacció: segur que ha estat conseqüència de la meva inseguretat. T’estimo i se’m fa estrany que no vulguis que compartim aquests dies, però si vols que ens diguem adéu, prefereixo que sigui amb una abraçada...

Ella es va aturar en sentir les primeres paraules. No sabia si mai més se’l podria tornar a creure; si alguna vegada el tornaria a desitjar com al principi. Però aquella declaració li va desmuntar els esquemes que durant tants mesos havia anat estructurant i creient. La seva seguretat també s’havia esquerdat per quatre paraules i una cançó d’en Serrat.

–Una abraçada, fill d’una gran puta !!! –és va girar de sobte cap a ell i agafant el cendrer que hi havia a la petita tauleta al costat seu, el va tirar amb força fins que va anar a impactar a aquell quadre, borda copia de l’Edouart Manet “Le Bar aux Folies-Bergère” que tan apreciava el Claudi.

–No has tingut la dignitat de dir-me la veritat i ara vols que t’abraci? Que t’abraci la teva iaia, que tant t’estima !!! Com és diu ella? Clara ?

–No, no,... el seu nom és... Sara– fa quequejant, tot defensant una situació, que no te defensa possible.

–I fa molt que sou amants ?

–No estem embolicats, som bons companys.

–I una gran merda !!! Que la Rita us va veure sortir d’aquella pensió de mala mort al barri vell.

–No és el que et penses. Vam anar a vendre les “vaporetto”.

–I calia que hi anéssiu tots dos? No té ni cap ni peus això. M’és ben igual Claudi, marxo de viatge. I com a traca final et dic que marxo amb la Rita, que amb la teva absència ha ocupat el teu lloc al llit... I per cert, amb una nota molt alta!

By Nausica, Euria, Gatot i Té la Mà Maria, 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 4/1: Una passejada pel cosmos

La primera Històriaveïnal de la Quarta tongada, la HV 4/1 acaba d'arribar ben fresqueta de l'espai sideral. Un divertida aventura amb personatges intergal.làctics d'alta volada i algun periquito despistat. Qualsevol semblança amb al realitat és pura coincidència. Encara ric. Una autèntica anada d'olla a càrrec de quatre astronautes d'irònica ploma: la Cèlia, l'Alatrencada, la Cau de llunes i Lady Griselda.

Potser que els faci de taxista alguna nit i les tregui a passejar...

______________________

Una passejada pel cosmos

Aquesta nit tinc ganes de sortir, prendre l’aire una estona i anar a passejar pel Cosmos a beure una cervesa. Allí trobaré uns quants amics per xerrar una estona. M’he de treure del cap aquestes cabòries que últimament m’atabalen. Començo a estar preocupat. Surto ara mateix. No trobo la jaqueta ni les claus i fa fresca, no puc sortir sense perquè he passat un fort refredat i no és qüestió de tornar a agafar-ne un altre. On l’he penjada? No ho recordo, on, on...?A l’habitació no hi és, ho he mirat bé, al lavabo tampoc, a l’entrada tampoc, allí només hi ha una bossa amb el plat que he de retornar a la botiga, un dia d’aquests ho faré però avui no, no en tinc, de ganes. Al menjador tampoc no hi és, ni a la cuina, ni... Ara ho recordo! La Terrassa, és clar, l’he deixada sobre la cadira plegable de la terrassa quan he sortit per veure com està el periquito Perico. Li falta menjar, quan surti puc passar per alguna botiga que venguin menjar d’animals, fins i tot em sembla que al super en tenen, sí, sí, segur, en tenen, i també barretes de fruita o de mel. Ai! Estarà tancat, bé, demà a primera hora. Els animals ja ho tenen això, mengen. El que no sé és si somien, diuen que sí. Això que cada dia hi hagi més gent que s’entretingui més, vés a saber perquè, amb els ordinadors que no pas amb alguna bèstia és incomprensible. Jo tinc un periquito i abans havia tingut peixos. Anem cap a un món més tecnològic i arribarà el dia que hi haurà robots per tot arreu, o androides. Recordo un llibre que vaig llegir fa una mica de temps que em va fer rumiar, potser perquè era molt jove i m’impressionava fàcilment. Somien els androides amb ovelles elèctriques? Després en van fer una bona peli. Cosmos! Ja vinc! ...Ostres! On he aparcat la nau?




Quin dia que tinc avui! Saps què? Quina mandra buscar la nau i posar-me a conduir. Segur que la intergalàxia estarà pleníssima i no tinc el cervell en condicions per preveure les rutes d’altres naus. Agafaré un aerotaxi. Reconec que són una meravella aquests nous models amb robot conductor que s’adapta a les teves necessitats emocionals. Tens ganes de xerrera? Model 1 que no calla amb més de 300 temes de conversa per triar. Vols una estona de tranquilitat? Model 2 que no piula. Prefereixes que et sorprenguin? Tries un model aleatori d’última generació...

No he trobat cap robotaxista amb coneixements sobre la psicologia dels pericos, així que he escollit un model 2 silenciós direcció cap al Cosmos. En arribar ha dit el preu del trajecte i ni s’ha acomiadat, ni m’ha agrait la propina. Haurien d’incorporar-los uns mínims conversatoris de bones maneres! On anirà a parar aquest món! Tecnologia sí, però amb respecte i educació.

No sé què passa però no hi ha ni una ànima al Cosmos. És ben fosc i fred. Ja em diràs per què he vingut aquí a prendre l’aire! M’hauria d’haver autoprogramat d’una altra manera, sempre m’equivoco en alguna fase. Què faig? Em poso a cridar? Algú em sentirà?

El crit , d'Edvard Munch

-EEEEEEOOOOOO!!!
-...

-QUE HI HA ALGÚ?

-...

Merda, que estrany! Què és això? Ningú respon però sembla que sento un murmuri, lluny,lluny...

-sssssshhhfffff... control...!

Això no m’està agradant gens! Si aquí no hi ha ningú, només espai, foscor i fredor!

-...

Calla, calla, estic sentint alguna cosa.

-...ten, nine, eight...

Osti! D’on ve, aquesta veu. De la Via Làctea, Venus...?

-...six, five, four...

Espera, espera que ja ho tinc. M’està arribant pel meu auricular esquerre!

-...two, one, Liftoff!

És des de la Terra. Estan intentant contactar amb mi!

-Ground control to Major Tom.

-???

-Ground control to Major Tom.

Major Tom? Qui es pensen que sóc? Això són interferències. Espera’t tu, que avui la liem! No sé si des d’aquí tinc cobertura espacial però ho provaré, a veure si cola: Provant, provant...This is Major Tom to ground control, I’m stepping throught the door, and I’m floating in a most peculiar way. Je, je!! Ni s’imaginen qui els parla! Juàs! Això és molt millor que qualsevol sortideta amb la meva nau -l’Spaceship Oddity-. Els faré anar de corcoll tota la tarda!




- Caram, senyor! No esperàvem aquesta resposta a la contrasenya... però l’he sentit fort i clar. D’acord. Poso en marxa l’operació immediatament. Tallo la comunicació.

- Ei, esperi! Qui és, vostè? Terrícola, escolti, que jo no tinc res a veure amb tot això...!

Ja no se sent res. Collons, què hauré fet, ara? De quina operació parlava, aquell paio? Casumtot! Estic més atabalat que abans. Ara no podré dormir en tota la nit. Més val que torni a casa i connecti l'intercomunicador noticiari interestel·lar fins que diguin alguna cosa.

"Benvolguts seguidors interestel·lars, després de segles d'haver estat aconseguides la pau i harmonia mundials, els reductes de sempre continuen donant problemes. Aquesta nit, Llemosínia s'ha declarat independent. Han activat l'esfera protectora fronterera i han trencat les relacions amb el reducte veí, Espatarranya."

"Ningú no s'esperava aquesta acció, ja que després dels darreres esdeveniments l'acord entre les dues parts semblava imminent. Tots els indicis fan pensar que l'autor de l'ordre desencadenant, a través d'una emissora d'ones desconeguda, va ser un dels líders de Llemosínia, l'individu Fuig-Cendrós, que de moment roman confinat al seu domicili presa d'un atac d'angoixa barrejat amb fluixedat intestinal, i nega absolutament haver pres part en la rebel·lió. Els dos líders restants del club en honor de l'osset Winnie, el "Pooh-Tri-Club", l'individu Mosquilla i l'individu S'Arrugaura, han avortat la iniciativa ràpidament desactivant l'esfera i s'han apressat a fer una declaració als mitjans siderals exculpant-se de tot i inculpant Fuig-Cendrós."

"L'individu Zarrapastrero, líder d'Espatarranya, no ha volgut dir en cap moment que la pau estigui en crisi, però certament les relacions entre les dues parts han quedat molt malmeses i des de Llemosínia Mosquilla i S'Arrugaura intenten restabir-les desesperadament ajudats per l'individu Marimàs, guanyador del darrer concurs de banyadors mullats sidero-llemosínic que va haver de cedir el lideratge en ser-li tancades les portes del "Pooh-Tri-Club". Els activistes transgressors de la TETA, que males llengües vinculen a agrupacions violentes en passats remots de la humanitat, també posen tot de la seva banda organitzant orgies col·lectives llemosino-espatarranyoles."

"De moment, les festes mundials commemoratives del naixement de l'Abella Maia han quedat suspeses. Els mantindrem puntualment informats."

Òstitu! L'havia feta grossa! És clar que aquells estaven igual des que l'univers tenia memòria... però potser calia establir-hi contacte i explicar-ho tot.


Va ser un pensament fugisser. Finalment, una dita molt de la terra es va imposar: Qui no vol pols, que no vagi a l'era. I li va venir de gust veure una filmació terrícola, gairebé prehistòrica: una relíquia d'aquelles que ell col·leccionava i que costaven de trobar. Pensar en les parts del contenciós li va suggerir quina seria: Some like it hot. La versió original se la sabia gairebé de memòria i no tenia la versió llemosínica, o sigui que es va conformar amb l'espatarranyola: Con faldas y a lo loco.

Mentre la mirava es va adormir plàcidament.

HV 4/1 by Cèlia, Alatrencada, Cau de llunes i Lady Griselda; 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Recordatori veïnal d'un veí rondinaire i corcó...

A veure gent, si espavilem!

El cadàver exquisit descendet (el que baixa de l'1 al 41) està en l'esglaó 17. El veí al.ludit -i els que venen després- que espavilin o vinc a tustar-los la porta i a estirar-los l'orella...

El cadàver exquisist ascendet (el que puja del 41 a l'1) està a l'esglaó 30. El mateix dic a la veïna al.ludida i als que vénen cap amunt.

Sou lents, eh? En un mes em recorregut una tercera part dels esglaons....Coi! Si heu d'escriure tan sols un vers de 10 paraules! Quan escriviu els post no aneu pas tan lents! Si això segueix així, em sembla que convocaré zafarrancho de combate!.
I RECORDEU!!! A mi m'heu de passar el vers sencer que escriviu. I NOMÉS A MI! Al veí/îna que us segueix, o precedeix, tan sols li envieu la darrera paraula d'aquest vers, perquè ell/ella s'inspiri i segueixi la roda. Valens?

PER CERT: ESTÀ QUEDANT DE PU... MARE!
SEMBLEU UNA SOLA MÀ A VEGADES.

I aprofitant l'avinentesa...

EN DATA D'AVUI els tercers membres de cada escala (entre els quals m'incloc), hauríeu d'haver enviat ja la vostra part (i les dues anteriors, és clar) de la vostra Història veïnal que feu a quatre mans al quart membre en discòrida. Em consta que algú o ha fet (i tu veí? No, jo no, coi, calla ja pelma!). A veure si abans de fotre el camp de vacances tinc temps de penjar-ne alguna!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Queda oficialment convocada la Quarta Tongada de les Històries Veïnals i el Segon cadàver exquisit (amb doblet)

Val. Convocatòria tancada. Baixo la persiana i ara, a fer bullir l’olla. Hem estat 41 inscrits al final. Així és que hi haurà un grup de cinc; i com que em sembla que són cinc els que escriviu habitualment en castellà, us poso juntets/es. Suposo que no us sabrà greu i us serà més fàcil.

Pel que fa a la resta he procurat que ocupeu un lloc diferent als anteriors en l’ordre i que no repetiu “companys” d’escala. Que amb el roce viene el carinyo i després tot són xerrameques al replà…;-)

Crec que m’he n’he sortit. A la Cinquera tongada, tornaré a fer un nou sorteig o... vés a saber què!

LA QUARTA TONGADA

DE LES HISTÒRIES VEÏNALS

LA Primera HV va ser a partir d’una imatge amb quatre objectes. La Segona HV va ser a partir de combinar noms, dates. lloc personatges històrics. La Tercera HV va començar amb una frase igual per tots. Aquesta Quarta HV serà a partir de... L’ART!

Els quatre elements que haureu de col·locar en la història són, en l’ordre que vulgueu, els següents

1. EL TÍTOL D’UN LLIBRE (qualsevol època)

2. EL TÍTOL D’UNA CANÇÓ (dels 70’s als 90’s)

3. EL TÍTOL D’UN QUADRE (dels segles XIX o XX)

4. EL TÍTOL D’UNA PEL·LÍCULA (en blanc i negre)

L’ordre serà el que aneu marcant en cada grup. Podeu escriure la HV que vulgueu, però en cada tros que escrigui cada veí/na hi haurà d’aparèixer UN (i només UN) d’aquests títols, Qui comença té avantatge per escollir, ja ho sé... LA situació en què surtin pot s ser qualsevol. Pot ser part essencial del relat o tan sols una referència velada. Com vulgueu. No hi ha més norma que cadascú citi UNA d’aquestes obres. Ho enteneu, oi?

I ara les normes

NORMES de les HV

1. Cada escala o grup està format per quatre o cinc membres.

2. Cada grup escriurà correlativament la seva Història, en català, castelà o serbocroat.

3. El primer inicia la seva part relat. La llargària màxima està entre 15 i 20 línies. Així, al final, quedaran uns relats de 2-3 pàgines com a màxim.

4. Un cop hagi escrit la seva part (escollint una dels títols que vulgui), li passa (per correu electrònic) al segon membre del grup. I NOMES AL SEGÜENT.

4. Aquest escriu al seva part (i escull un dels tres títols que quedin) i li passa el relat al TERCER i només al TERCER. Aquest farà el mateix fins acabar el cicle.

5. El darrer membre del grup que acabi la història (i per tant, només ell/a sabrà com acaba) ME L’ENVIA A MI (i només a mi) per correu electròni (elveidedalt@gmail.com; sí he canviat del hotmail o gmail; per allò que te “g”; com “blog” o el “punt g”.)

6. Jo la rebo, la poleixo (si cal) i la publico al blog Històries veïnals (hhttp://hisotiresveinals.blogspot.com)

7. Podeu afegir una imatge a cada una de les parts. L’heu d’enviar en format JPEG a banda del text al següent de la llista. L’últim/a m’enviarà a mi el text final i les imatges.

Nota: esmereu-vos en el redactat. Ja començo a tenir mig enredat a un editor en publicar les nostres històries. Bé, les editaria si venguéssim un mínim d’exemplars. Al final, farem furor a la CATOSFERA!

Els grups (o les escales) són

Grup 1; Clint; Carme Fortià; Lluma de Dona; Cruella

Grup 2; L'Avi; Robertinhos; Zel; The silver

Grup 3; Palito; Xurri; Gaby; Andrea; Antígona

Grup 4, Striper; Metamorfosi; Raquel E.; J.M. Tibau

Grup 5; Elizq; Puji; Duschgel; Júlia Costa
Grup 6; Sol Solet; Arare; Trina Milán; Núria Aupi

Grup 7 Cèlia; Alatrencada; Cau de llunes; Lady Griselda

Grup 8;Nausica; Euria; Gatot; Té la Mà Maria

Grup 9 Déja Vie; Anna Tarambana; Carme Rosanas; Zenit RAM

Grup 10, Violette; Rateta Miquey.; Veídedalt; Anna (Biblosfera)

I els timings?

Dono 10 dies dies termini a cadascú per escriure la seva part! És temps de sobra, eh?

1) Del 17 al 27 de juny: el primer membre de l’escala té temps de passar-li al segon. (Per exemple, el Clint a la Carme Fortià)

2) Del 28 de juny al 7de juliol: el segon membre de l’escala té temps de passa-li al tercer- Per exemple, la Carme Fortià a la Lluna de Dona, alias Joana

3) Del 8 de juliol al 18 de juliol (data molt adequada!): el tercer membre de l’escala té temps e passar-li al quart. O sigui, la Joana a la Cruella

4) Del 19 al 27 de juliol: el quart membre de l’escala té temps de passar-me-la a mi. O sigui que Cruella, ja saps...

SEMBLA QUE PARLI A PÀRVULS! Juàs!

Nota: el grup C hauria d’escurçar aquest terminis, de 10 a 8 dies. Es lo que tiene ser uno más...

LA IDEA ES PUBLICAR LES HISTÒRIES, COM A MÀXIM, abans del 31 DE JULIOL. Vinag, xiquets i xiquetets, vosaltres podeu! Si els acabeu abans, millor, és clar.

EL CADÀVER EXQUISIT

AQUEST COP FAREM DOS CADÀVERS ALHORA: un que pugi (no el Puji), i un que baixi! TOMA YA!

Què vol dir això? Doncs que un cadàver el farem del 0 al 41 (com l’anterior edició) i una altre, en sentit invers...del 41 al 0. A VEURE QUI GUANYA!!!

Ho sigui que tots escriurem DOS VERSOS (però no escriviu el mateix dos cops, eh?), un que li vindrà del seu veí precedent i un altre del seu veí posterior. Oh..., que bonic!

CADÀVER DESCENDET

L’odre d’escriure els versos és el d’ordre d’inscripció. Jo (que sóc el 1) començo (ja he començat, per cert), i li passo a la Núria Aupí (aquesta que és la 2), li passa al Tibau (que és el 3), aquest al 4 i així successivament fins al l’últim esglaó (el 41), que és l’Antígona, que escriurà el darrer vers del cadàver descendent i me l’enviarà a mi. Espero que en un mes i mig haguem acabat!

CADÀVER ASCENDENT

Al mateix temps, i per liar la troca, començaré el cadàver des del final cap el principì. Això vol dir que enviaré la meva paraula a l’Antígona (que és l'última de la llista) i així tindrem en paral.lel, un altre cadàver en marxa. La seva paraula la passarà a l'Anna Tarambana (núm. 40), aquesta després, a LAvi (núm 39), aquest a la Carme Fortià (núm 38) i així successivament fins arribar a mi, el zero patatero (El veí), que tancaré el cadàver ascendet. Quin mareig, oi?

QUEDA CLAR? ÉS COMPLICAT? LES VOSTRES MENTS PERVERSES PODEN ENTENDRE-HO? OI QUE SÍ? ÉS FÀCILD EL CAGAR, NOMÉS CAL ESTAR UN PÈL ATENS I ESCRIURE RÀPID.

A veure si en un mes i mig ens hem oplit els dos cadàvers.

Ja m’imagino que a un li arribaran dos versos alhora, el de pujada i de baixada. Juàs, juàs! A veure que no és lii!

I Si no recordeu les NORMES, aquí van

NORMES del cadàver exquisit

1. Cadascú ha d’escriure un vers entre una i deu paraules màxim.

2. Un cop escrit, haurà de passar al següent membre de la llista (per correu electrònic), NOMËS la darrera paraula del vers (amb signe ortogràfic inclòs, si en té).

3. El VERS SENCER me l’envieu a mi (i només a mi, a: elveidedalt@gmail.com; Així jo sé en tot moment en quin replà de l’escala està aturat el cadàver per si he de fotre la murga a algú...

4. AQUEST COP POSARÉ DUES CONDICIONS

a) Heu de fer com si el poema estigués escrit en primera persona del singular.

b) Si feu servir verbs, hauran de ser en temps present.

5. I ja està. Com més ràpid aneu, abans acabarem. A veure qui guanya: els que baixa o el que puja (parlo de cadàvers, no d’òrgans sexuals).

Qualsevol dubte, ja sabeu: de 9 a 18 h al replà del veí.

I els contactes...

Si hi ha algun error. m’ho feu saber de seguida!

(Zenit RAM, espero el teu email!!!)

00. El veí de dalt; elveidedalt@gmail.com

01. Núria Aupí; nurietta22@hotmail.com

02. Jesús M. Tibau; jesusimaite@hotmail.com

03. Gaby; gprieto@notariocprietoa.com

04. Euria; candh0@gmail.com

05. Anna; anna@laszlomail.com

06. Carme Rosanas; crosanas@gmail.com

07. Clint; atotbloc@gmail.com

08. Arare; mmontsem@gmail.com

09. Zel; rosersuso@hotmail.com

10. Metamorfosi; meta-morfosi@hotmail.com

11. Lady Griselda; laa.antares@ladygriselda.es
12. Andrea: lobo0026@yahoo.com

13. Robertinhos: robertinhos.paris@gmail.com

14. Joana; arka_gi@hotmail.com

15. Duschgel; gel-de-ducha@hotmail.com

16. Puji; poblenow_rangers@yahoo.com

17. Zenit RAM: FALTA!

18. Raquel; raquelestrada_9@yahoo.es

19. Cruella; cruellissima@hotmail.com
20. The silver blue; the.silver.blue.sea@gmail.com

21. Palito de las orejas; palitroquis@gmail.com

22. Xurri; xurriblog@gmail.com

23. Núria (Elizq); elizqbook@gmail.com

24. Cau de llunes; caudelaura@gmail.com

25. Cèlia: caeliusmarcus@gmail.com

26. Gatot: elgatot@gmail.com

27. Déjà Vie: ecoutelamer@gmail.com

28. Striper: striper07@gmail.com

29. Trina Milán: platxeria@hotmail.com

30. Alatrencada; alatrencada@hotmail.com

31. Nausica; muletgrimalt@gmail.com

32. Sol solet; solsoletr@gmail.com

33. Violette Moulin; violettemoulin@hotmail.com

34. Té la Mà Maria; te.lamamaria@yahoo.es

35. La rateta Miquey: bigsur97@gmail.com

36. Júlia Costa; jcostacod@gmail.com
37. Carme Fortià; carme.fortia@gmail.com

38. L'Avi; personal.avi@gmail.com

39. Anna Tarambana: annatarambana@yahoo.es

40. Antígona: la.colera.de.aquiles@hotmail.com

HV 3/i 11: El desig de Juliette

I amb aquesta història, acabem la Tercera tongada de les Històries veïnals. Ha costat, però ho hem assolit. Com el cim aquell. Ja en tenim 33 d'HV!, com els anys de Crist! Però no morirem a la creu, com ell... potser sí a la pantalla....Tot i que alguns i algunes potser em feu morir d'impaciència abans d'hora, a mi, ...

Ara qui té feina és L'Avi i el seu soci, en Ricard, que els pobres han de passar a còmic les històries que heu escrit. I n'hi ha cada una...!

En fi, que d'aquí no res convoco la Quarta tongada de les HV i el Segon cadàver exquisit. Ja us esteu apuntant, eh? M'ho dieu per email, ho deixeu escrit aquí o m'envieu una nota amb un ram de roses, un parell de caixes de trufes o... (em deixo subornar).

I una avís: heu de ser seriosos amb els terminis. Si no, us faré escriure cent vegades: "No tardaré més d'una setmana en enviar la meva part de la HV, ni més de dos dies en enviar el meu vers del cadàver".

Que l'agost em vull anar de vacances amb la feina feta!


Que quan m'emprenyo, m'emprenyo...

________________

Aquesta darrera realt l'hem escrit el Jesús M. Tibau, que entre salt de trapezi i presentació de llibres ha tingut la delicades d'iniciar la història; l'ha seguit la Joana, que amb la seva llum ha il.luminat el camí de la pobra Juliette com només ella en sap (i a qui demano perdó per haver perdut dos cops la foto que em va enviar!); l'he seguida jo, per deixar-ho ben liat a qui em seguia, la pobra Duschgel, que se'n ha sortit amb una elegància que només li és permesa a qui sap escriure bona literatura. Vaja, que entre els quatre ens ha quedat de colló de mico, què caram! (i no sé si ell/es ja no tenen àvies com jo) ;-)

_______________
El desig de Juliette

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-ne. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»

A Jean Marc la nit sempre l’havia captivat. No en sabia destriar els motius ni les conseqüències, encara, però des de ben petit sentia que en fer-se fosc el seu cos es trobava millor, més còmode, com quan et poses les teves sabates preferides. És fàcil caure en el tòpic de la influència de la Lluna sobre els homes; però no, no era la Lluna, perquè aquest satèl·lit, encara que eclipsat per la llum poderosa del Sol, també campa de dia. I ell sent la màgia de la nit amb independència de la fases de la Lluna; no hi creu en això, sinó més aviat en el poder de la foscor.

De vegades pensa que la nit és un ésser viu, amb sentiments, mals de cap i angoixes. No ho diu a ningú, perquè el prendrien per boig, però gaudeix d’aquesta idea passejant pels carrers de la ciutat mentre comença el vespre, i les petites llums dels homes intenten fer senyals de vida.

Com cada vespre abans de posar-se al llit seguia, per rigorós ordre, una rutina. Després de sopar s’esmunyia en una butaca que tenia a prop del finestral i llegia uns capítols de la seva novel·la preferida. L’autora, la Juliette, el feia endinsar-se en un món de fantasies. Un món on, a ell, cada dia li costava més destriar els fets reals dels fantàstics.

I al punt de la mitjanit feia un petit recés. Donava un cop d’ull a l’altre costat del carrer i veia la mateixa escena. La dona pèl-roja demanant foc a un passavolant. Cada dia un de diferent. Llavors tot es transformava.

El seu cos esdevenia el cos de la dona. Una dona feta d’aigua que es diluïa i s’evaporava. Podia copsar la sensació d’ésser aigua… Regalimar fulla avall tot lliscant lentament… Acaronar un altre cos sota la dutxa, gota a gota… Fer rierols de pluja als vidres de les finestres tot escodrinyant darrere les cortines…

Fins i tot ser una tempesta mar endins, embravida, grisa i esperpèntica… Ell, però, no era una dona. No. Només, de petit, a la seva mare li agradava posar-li un llacet als cabells, de tant en tant…

Aturada davant el portal, es mirava l’adreça escrita en la nota que duia a la mà, dictada apressadament al telèfon feia tan sols dues hores. S’apropà a la llum del fanal. «Ha de ser aquí, per força», va pensar. Va pitjar el timbre, i com si algú esperés aquell gest, va sentir un so metàl·lic que indicava que el pas era franc. Va pujar els tres pisos a peu. A les fosques. Quan era al replà de l’escala, la llum que es veia sota el llindar li va indicar quin era el pis. Va empènyer tímidament la porta, entreoberta. «Passa. T’esperava». En Jean Marc estava palplantat al fons d’un rebedor no gaire llarg. Una llum li retallava un perfil egregi, que en altres temps deuria ser atlètic. Una perruca li queia per les espatlles i li acaronava un pit incipient que bategava sota la bata de setí. Anava descalç. Ella s’hi va apropar, professionalment, i sense caldre més mots van besar-se d’una manera trèmula; sense frec de cossos. «Ets bella. No menties al telèfon». «No menteixo mai, jo». Una carícia amb el revers de la mà va fer que es desfés la tensió del primer moment.

La Juliette li va passar la mà per la cintura per atreure-se’l cap a ella. mentre deixava caure a terra la jaqueta i el bolso. Ell li va correspondre el gest. Li va notar unes natges dures, acollidores, treballades. La sang s’encabritava al baix ventre. Van tornar a besar-se. Però aquest cop sense pressa, les llengües resseguint-se la comissura dels llavis, el bescoll, els lòbuls, el vel del paladar; lluitant entre els abismes de la destemprança i el neguit. Salivant-se l’ànima i el desig. Xuclamel al moll del ossos. Sense separar-se l’un de l’altre, ella s’havia anat traient la faldilla i sabates. Ell s’havia descordat el barnús i es quedava en roba interior, oferint un cos treballat, a disgust de la natura. «Anem a dins?», va fer la nouvinguda.

—T’he de dir una cosa abans, però... —va fer, capcot en Jean Marc.— Jo no sóc una dona...

Ella no semblava sorprendre’s. Li va somriure, i mentre amb dos dits li alçava la barbeta per mirar-lo de fit a fit, amb l’altra mà prenia la d’ell i la conduïa al seu sexe humit, acollidor. Va deixar que hi reposés uns segons. Ell va notar com aquell presagi li colpejava al més pregon del desig i la certesa atàvica del fet el conduïa a recordar els pitjors malsons de la infantesa . I abans que digués res, ella li va estampar un bes càlid als ulls i va dir-li a cau d’orella, amb un alè acaramel·lat:

—I potser jo tampoc sóc la Juliette que tu esperaves...

Aquella mena d’estranya revelació, aquell dubte inserit com un clau sota el cop d’un martell en una certesa gairebé inamovible sobre la identitat de la Juliette, aquella identitat que ell s’havia anat formant nit rere nit, es va entremesclar amb un raig de llum encegador que l’impedia veure-la bé. Tractava d’obrir bé els ulls, d’apartar-se la llum amb la mà, d’atansar-se a ella. No la volia perdre de vista. No, un altre cop no. Avui havia aconseguit avançar una mica més en aquella història que ja no sabia si era record, somni o desig, però que, en qualsevol cas -i d'això tenia ple convenciment-, l'hauria d'ajudar a treure l'entrellat de la seva pròpia existència.

Va obrir les parpelles per constatar amb desgana que s’havia tornat a fer de dia. Es va sorprendre a sí mateix amb la bata oberta i desllorigada, la mà esquerra reposant sobre pit pelut, la mà dreta enfonsada sota els testicles. Les cortines descorregudes oferien pas lliure al sol del matí i a la mirada descarada d’una veïna pèl-roja que l’observava amb un mig somriure des del balcó del davant.

-Me casun...! –va exclamar amb gest infantívol mentre es cordava atabalat la bata.

Jesús M. Tibau, Joana, El veí de dalt i Duschgel

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: