HV 4/7: Mirades

"Jo no sóc tonto", com diu el de MediaMarket, el de l'anunci. Sabia que amb aquesta companyia ens sortiria un conte encès i intens, com així ha sigut; opino. El retrobament, el desig, la follia, l'odi, l'amor, la màgia... Molts sentiments es retroben junts i en poques línies. En les paraules de la Violette, que enceta el retrobament; la Rateta Miquey, que incita al drama;un servidor, que els treu a passejar en barca i l'Anna, que tanca el quadre amb un cop d'efecte impressionant. Per alguna cosa la protagonista es diu Ona, oi?

És que hi ha mirades que maten; ja ho diuen... Sort que jo no us veig.

_______________________

Mirades

Somreia sense adonar-me’n, mentre ens acostàvem al cafè on acostumen a esmorzar cada matí quan estem de vacances. Tenia gana. Vaig buscar una taula amb la mirada però totes eren ocupades. En una d’elles, un home jove havia acabat d’esmorzar i observava els vianants. Els nostres ulls es van trobar i sense deixar-lo obrir la boca ja li havia preguntat si podíem compartir la taula. «I tant que sí!», va respondre. Vaig seure donant-li les gràcies mentre ens somrèiem llargament.

L’Ona no creia el que acabava de veure. No s’havia adonat de la nostra conversa callada i encara es preguntava com era que estàvem seient en aquella taula. El cambrer d’ulls profundament blaus va aparèixer de seguida amb la seva llibreta i la mirada atenta. Vaig dubtar. Els esmorzars d’aquella carta, tan familiar, em ballaven davant dels ulls. Sentia l’esguard divertit de l’home mentre m’esforçava per llegir els plats, però com que no volia posar-me les ulleres em costava veure aquella lletra petita amb els meus ulls hipermetrops. Vaig optar per escollir el mateix de cada dia. Desprès d’haver demanat em vaig girar cap a ell, aparentant indiferència, mentre seguia somrient i em vaig topar amb uns ulls enriolats i un somriure encantadorament... sexy. A la ràdio, Mike Oldfield tocava els primers acords de Get to France...

El cambrer, que ja coneixia els nostres costums, va tornar confessant que no podia servir-me el meu xuxo farcit de crema. «És d’ahir, millor esculli qualsevol altre cosa». Si tot fos tant fàcil de substituir com un xuxo, vaig pensar. «Llavors porti’m un parell de croissants».

Els ulls d’en Quim seguien somrient mentre mirava el llibre que jo havia deixat sobre la taula. «Ara llegeixes Cims Borrascosos?” va preguntar.

Somrient vaig contestar: «No he sabut rés de tu durant aquest hivern». «He estat fora. Quan he vingut, he suposat que et trobaria aqui». L’Ona, enjogassada amb la palleta del cacaolat, anava fent bombolles dins el got tot fent miques la banya del croissant. Vaig fer un glop al cafè amb llet abans de començar amb les preguntes inquisitòries «Tenies ganes de veure’m o ja m’has oblidat?» Somrient sota la barba, em deia que feia dies que esperava trobar-m’hi.

- He jugat a fer de mariner, aquest hivern. Cada dia a un port diferent.

- Que has deixat la feina al diari?

- Que us quedareu tot el mes? Baixaràs a la platja? Al vespre anireu al passeig a buscar el gelat de l’Ona?

Em parlava, em preguntava i seguia mirant-me amb aquells ulls profunds i sincers que feien bloquejar tots el meus sentits. Feia més d’un any de tot plegat i encara aconseguia descontrolar-me.

A la nit, després de sopar, tal com havíem quedat, ens va venir a trobar a la gelateria de l’Ona. Abans, però, vaig haver d’escoltar el seu discurset.

—Tia! Quina barra! Com s’atreveix a tornar-te a dirigir la paraula? —em va escalfar als morros només veure’m— I tu ben tonta de seguir-li el corrent. Ja us he vist aquest matí ben encaramel·lats al cafè d’en Litus.

—No ens has dit res...

—No volia molestar. Era evident que us menjàveu amb les mirades. Si haguessis pogut, te’l tiraves allà damunt la taula mateix. Com al Carter sempre truca dos cops...

—Ha tornat per quedar-se.

—Ja...

—Ho vol tornar a provar.

—Ja. I jo vaig i m’ho crec.

—Vaig ser una estúpida de no arriscar-me aleshores.

—I et creus que ara estaríeu junts?

—Ho he vist als seus ulls...

—Que no ho veus que és un ocell passavolant? Que no vol nius, que és la història de sempre...?

Ell va entrar a la gelateria a mitja conversa. Ens besarem ràpidament. M’agafà de la mà. «Fa una nit preciosa per navegar. Sortim al amb la Menuda?»

No cal dir que la nit va ser preciosa. Mai un home ha sabut encendre’m d’aquella manera. Tenia unes manes expertes, uns músculs fibrats; un perfil hel·lènic. Em desvestirem parsimoniosament i silenciosa. Tenia tots els pèls eriçats. Els mugrons erèctils. L’entrecuix humit només de desitjar-lo. Em deia paraules obscenes, plenes de desig. Ens vam besar com llops salvatges. Ens vam llepar tots els racons del cos. La lluna nova ens cobria amb un mantell d’humitat salabrosa. El balanceig del llagut acompanyava els seus embats. Jo notava com en trencava per dins. I ell retenia l’instant precís, a voluntat. Em vaig menjar tot el que ell em va oferir. Tenia unes mans expertes. «On has après a estimar així a una dona?» Quan vaig morir-me entre les seves cames vaig plorar. De gust i de velles temences. Potser l’Olga tenia raó. Sóc una bleda. Però alguna cosa em deia que era cert que havia tornat per quedar-se.

—Ens veurem demà al vespre?

Tenia el meu rostre sobre el seu pit nu. Jugava a arrissar-li els pèls.

Va mirar cap el cel estrellat. Després cap la negror d’aquell mar immensa. En aquell gest em van venir els pitjors presagis.

—T’he de dir una cosa...—va començar.

No vaig saber mai què em volia dir. Les paraules pronunciades esdevenen realitat, i no em podia arriscar a que la seva llengua articulés un nou adéu. Amb els ulls tancats vaig segellar-li els llavis amb un altre bes, profund, intens. Però sobretot llarg, molt llarg. Ell el va correspondre, divertit. El típic petó-no-em-diguis-que-te’n-vas. Jo tancava els ulls amb força, em concentrava, mentre els meus llavis xuclaven els seus amb intensitat. Al cap d’uns llargs segons vaig notar que en Quim començava a amoïnar-se, el meu bes ja no el divertia, potser li feia una mica de mal i tot. Va remoure’s, inquiet, mentre els seus braços relliscaven de la meva esquena i es movien cap als pits en un intent d’empènyer-me amunt, de treure’m de sobre seu. Inútilment. Jo m’hi aferrava com si m’hi anés la vida, i realment així era. El que ell no sabia és que la seva vida també estava en joc en aquell petó desesperat. Mentre intentava deslliurar-se de mi, jo premia les parpelles i en la seva negror interior visualitzava Nit Estrellada sobre el Roina una i una altra vegada, com en una sessió obsessiva de diapositives.

Lentament vaig separar els meus llavis dels seus, i vaig obrir els ulls davant les seves ninetes esbatanades de terror. Els meus llavis es van corbar en un somriure. No em va caldre desviar la mirada per saber que navegaríem per sempre en un mar de pintura blava sobre un llagut impressionista.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 4/6: La desmemòria del trapezista

Tornem de vacances i reprenem les HV, a veure si ho matem aquest setembre i l'octubre en comencen de noves... Aquest cop ha sortit ben liada la cosa. És que l'Striper fa un pseudohomenatge literari a un company d'escala. I és clar, això del circ sempre ha esta ben surrealista. Fins i tot parlen els animals! Si fora, poc, la Metamorfosi hi posa el seu granet de heavy metal (mai t'he dit que tens molt bon gust?) i fa vagar al pobre trapezista pels viaranys de la memòria. La Raquel, el porta lluny, en el temps i en l'espai: de petit i a Paris, en un toc de surrealisme dalinià, Total, que el pobre Jesús M. Tibau ho lliga tot i se'n surt per allà on li deixa el cinema, que sempre ha estat una fàbrica de somnis. Com aquest conte El títol? Jo me l'he empescat perquè venia sense. La desmemòria del trapezista

______________________

La desmemòria del trapezista

El gran circ internacional “Roda Món" dels germans Feliu feia 25 anys que, cada dia, sempre d’una festa major a una altrae, obria les seves portes donant mostres del seu art. L'arribada del petit circ aixecava molta expectació, i això els feia feliços i donava sentit a les seves vides. Feres salvatges, pallassos, un home bala..., però la seva principal figura era Tonet, el trapezista. Ara no podien dur a terme las seves representacions per culpa de El vertigen del trapezista.

Només haver-se d'enfilar al segon graó de l'escala de corda que pujava al trapezi, en Tonet sentia com li rodava el cap, com si tots els mals i totes les pors del món li caiguessin a sobre. Malgrat tots els remeis existents, la medicina tradicional, l'acupuntura, les flors de bach, el reiki..., en Tonet, considerat un dels millors del món amb el seu quàdruple salt mortal, no es guaria.

En Ramonet el domador de puces, va suggerir enviar un e-mail als altres circs per si s'havien trobat algun cop amb aquest problema. Les respostes que van arribar van ser totes negatives. El pessimisme ja guanyava a tota la gran família del circ. Els artistes, l'elefant i els cocodrils estaven també molt tristos.

Van fer una reunió i al dromedari se li va acudir posar un anunci als diaris. Al tercer dia, un personatge, molt petit i amb l'empremta de molts anys a la seva pell, va trucar a la caravana del Germans Feliu i els va dir que venia pel tema del trapezista, que segurament ell el guariria.

El van portar davant d'en Tonet. Aquell personatge va mirar al ulls al trapezista i va dir-li:

- Sí, definitivament has de ser tu qui he estat buscant tots aquests anys...
- Què diu?
- Eh... Com?... Oh, res, res, coses de vells. Que per a mi ets un gran repte, potser el repte de la meva vida..., no em facis cas.

I amb un dolç somriure i un punt d’enigmàtica brillantor als ulls, l’ancià va fer alçar en Tonet de l’atrotinada butaca de color taronja i es plantà al seu davant.

- Relaxa’t. Tanca els ulls, deixa caure els braços i relaxa’t. Ara només vull “sentir-te i que sentis”.

El vell va començar a passar les arrugades mans per damunt del cos d’en Tonet, des del cap fins els peus, resseguint-lo però sense tocar-lo, i amb els ulls també tancats. I en Tonet va començar a sentir moltes coses i de moltes maneres: sentia una estranya escalfor que el resseguia, sentia un formigueig a braços i cames, sentia una olor... ¿dolça?, ¿de fruites del bosc?, ¿d’espècies...? Malgrat li era molt familiar no aconseguia determinar de què podia ser aquella olor que l’embriagava. I també sentia..., què era allò, algú que cantava? Primer només era un murmuri que no podia entendre, però de mica en mica es va anar definint i la va reconèixer. Aquella cançó ja l’havia sentit abans... Què n’havien dit, d’aquella cançó...? El doble sentit de les paraules, el dimoni, ...

... and she's buying a stairway to heaven...But she wants to be sure

'Cause you know sometimes words have two meanings…

En Tonet no entenia què estava passant. No podia moure’s. Era allà palplantat, amb els sentits ben desperts, amb un problema com una casa –coi, que ell era trapezista i ara tenia vertigen, poca cosa, eh!- i el vell tocat del bolet que l’havia de guarir se li posava a cantar Stairway to heaven dels Led Zeppelin! Sort que allò era un circ...!

No podia més, de tant fer les coses bé, i de tanta disciplina, i d’aquell mal d'esquena que li venia quan era dalt trapezi. Llavors els seus caps de setmana es van començar a fer llanguíssims perquè retardava cada vegada més l'arribada a la carpa. Per actuar s'ha d'estar concentrat i ben serè, li recordava la mare.

Mirant aquelles mans arrugades de l’ancià que, previsiblement, estava a punt d'extirpar-li una part vital d'ell mateix, amb els companys i les feres del circ expectants, va pensar en l'escapada a França d’aquell estiu. La seva mare es va tornar blanca, quan li va dir que segurament anirien a París.

Van pujar al cotxe, amb les cerveses i la música, i en algun moment van parar en un restaurant que més aviat era una casa particular on servien menjar sense tenir els permisos. Hi havia un vell borratxo, i, a la paret, o en un calendari, hi havia “La persistència de la memòria”, de Dalí.

El quadre el va tenir embadocat uns segons buscant no sé què que no hauria sabut explicar. Quan havia acabat de menjar i mentre s’embolicava un cigarret, el vell li va dir: “No facis el que van fer ells”. Ell no el va entendre. Els seus pares, si haguessin sabut que mai el coneixeria, no l'haurien deixat sortir, encara que només fos temporalment, del circ.

Els camins del pensament són ben estranys, i la visió del quadre el porta, sense saber-ne el motiu encara, cap a una famosa escena d’una pel·lícula de Hitchcock, Recorda, on Dalí va crear el decorat dels somnis del protagonista que emmascaren el passat.

El passat! Quin país més estrany i llunyà, de vegades, com una boira espessa que no ens deixa veure amb claredat el present.

Recordar, recordar, nota una estranya necessitat de recordar, com qui busca desesperadament les claus del seu futur, guiat per les notes de Stairway to heaven murmurades pel vell que li fa el massatge.

Però res sembla tenir sentit, ni tan sols la visió del nen que va ser un dia, amb tot just quatre anys, desafiant el pànic que sentia pel trapezi. No volia pujar-hi, però convertir-se en la riota del circ i decebre el seu pare no l’atreia gens, i es va haver d’empassar el somni de la seva vida, ser pintor.

El vell ha deixat de cantar i ja no nota les seves mans. Ja no li cal cap guia, ha retrobat la mena de persona que volia ser.

per Striper, Metamorfosi, Raquel Estrada i Jesús M. Tibau, agost 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 4/5: Algun dia tindré un disgust...

Noietes xafarderes, si viatgeu soletes per aquests cels de Déu, mireu bé a qui voleu caçar abans de llançar l'ham. Podria ser que la presa fos una altra! O sigui: vosaltres mateixes. És clar que si tot succeeix en un vol on es mesclen a Sade, en Woody Allen, el Gary More i un marquès-pintor d'aires divinitzants qualsevol cosa pot succeir! Les culpables d'aquest relat entre oníric, surrealista i excitant han estat la Núria (que engega els motors), el Puji (que el posa a mil), la Duschgel (que vol tocar de peus a terra) i la Júlia (que posa un llaç pictòric a l'assumpte).

Algú li agradaria tenir el disgust de la pobra Laura-Aitana?

_________________________

ALGUN DIA TINDRÉ UN DISGUST

«Nena, no parlis amb desconeguts!»
La mare a la Caputxeta.

Buf! Just a temps, he arribat que ja tancaven les portes!!! Quin tip de córrer!!!

A veure si estic de sort i el seient de la finestra està buit. La de l’agència em va dir que no me’l podia donar, que estava reservat, però que hi havia la possibilitat que quan arribes no hi hagués ningú. Ostres! Que llarg, encara no s’acaba aquest coi de finger?

La hostessa m’han mirat amb mala cara perquè feia tard, a veure… 6, 7, 8…

No hi ha hagut sort, està ocupat, hauré de seure al passadís. Mirem-s’ho per la part bona, el tio està com un tren

-Bon dia!

Ni m’ha mirat. Està llegint com si li anés la vida, fa més de mitja que l’avió s’ha enlairat i no ha mogut ni un múscul, ni un sol cop ha aixecat la vista del llibre, deu ser molt interessant. A veure, dissimuladament miraré per la finestreta i donaré un cop d’ull al llibre... Ni un borrall no he entès, em sembla que està escrit en francès, qui se’n recorda del francès de l’escola? Jo no, llàstima! Quanta raó tenia la monja quan ens deia que el francès s’ha de dominar. No m’ha mirat ni un sol cop, i mira que estic bufona amb la samarreta que porto avui! No goso moure’m per por de tocar-lo, si miro de reüll li puc veure la cara, és guapíssim, i que fines les mans, es deu fer la manicura.

Ara he pescat una paraula: Justine. Deu ser la protagonista, no em sona de res. A classe de literatura tampoc no estava massa atenta. Fa mes de tres hores que llegeix, ni s’ha mogut, ni m’ha mirat (això és el més greu), ni tant sols ha mirat la hostessa quan li ha demanat si volia res. Aviat l’acabarà, li queden poques pàgines.

Sembla que li pesen els ulls, a veure si estic de sort i puc veure el títol abans que el desi. L’ha deixat sobre la tauleta... Brrrrrr! cap per avall i amb el llom cap a l’altre costat!!! Si s’adorm el giro, estic intrigadíssima, que pot ser tan interessant? Fa deu minuts que té els ulls tancats, respira acompassadament, segur que ja dorm. Lentament allargo la mà i giro el llibre deixant-lo amb la coberta a la vista.

Justine ou les malheurs de la vertu; Sade

Males hores? A la coberta hi ha una dona nua, l’autor em sona, però no sé de què, no hi havia una cantant que es deia Sade? Es desperta! Espero que no se’n adoni que l’he girat.

Mira el llibre, lentament gira el cap i per primer cop em mira. Les galtes em cremen, m’estic posant vermella...

Bé! Ha funcionat. S’ha posat vermella. El truc de fer-me l’adormit després de no fer-li ni cas durant tot el viatge ha donat els fruits esperats. La curiositat ha pogut amb ella i fins i tot ha gosat girar el llibre. En els breus moments en que les nostres mirades s’han creuat, fins i tot he pogut percebre un lleuger tremolor en les seves ninetes verdes. És guapa, molt guapa, i pel que he pogut intuir de reüll té un cos deliciós. El Marquès hauria gaudit de valent amb ella, i espero que jo també ho pugui fer. Segueixo mirant-la fixament, i ella ho sap. Tard o d’hora tornarà a mirar-me, i llavors serà el meu moment. Finalment ho fa. Molt tímidament, gira el cap per mirar-me des de baix, i no deixo passar l’ocasió.

-Hola, em dic Marc -li allargo la mà. Ella dubta, però l’encaixa amb la seva.

-Jo, Laura.

-Tens la pell molt suau. Vas a Nova York per feina?

-No, a veure una amiga – contesta ella- I tu?

-De turisme. Sempre hi he volgut anar, des de que vaig veure “Manhattan” del Woody Allen.

Ella somriu. Ja és meva. Tastaré els seus pits al lavabo de l’avió, però mai arribarà a Nova York. El Marquès estarà content amb mi.

- Per cert, em deixes passar un moment? Necessito fer una visita al “señor Roca”...

No he pogut evitar fer un soroll gutural estranyíssim en voler contenir-me l’esclat de riure.

- I si es diu "Grohe"? -goso dir-li pels nervis, per voler seguir la broma. Però..., que idiota que em poso, per Déu! Ja em cremen les galtes una altra vegada. Deu pensar que sóc tonta perduda!

Ei..., què fa? Em somriu, em mira fixament als ulls, s’apropa a mi en voler sortir al passadís... Se m’apropa molt... I em continua mirant... Els dits de la seva mà dreta s’atansen als meus, me’ls enfila, me’ls enganxa, me’ls encadena, i els meus passos han de seguir els d’ell, perquè ja no sóc capaç de pensar... Al cap només em sona aquella cançó que acudeix a mi quan se’m desperten els instints: Oh, Pretty Woman, del Gary Moore.

I els seients van passant a banda i banda de nosaltres, perquè jo vaig flotant en un núvol.

Obre la porta del lavabo: «Les senyoretes primer», sento que em diu. Una hostessa que és a prop del carretó del menjar ens mira de reüll i el seu company li pica l’ullet. El Marc entra darrera meu, però amb tanta estretor em quedo travada entre el wàter i ell. Tracta de tancar bé la porta amb uns quants cops, com si ens estiguéssim guardant en una maleta massa atapeïda de coses.

- Au!

Un cop al genoll contra la vora del wàter m’ha deixat mig seca.

- Que t’has fet mal, Aitana?

Em diu a cau d’orella, mentre m’esmuny descaradament els pits entre els seus dits.

- Però com saps que jo em dic...?

No puc acabar la frase. Sentir-me el nom de guerra m’ha deixat la gola eixuta, el cor se’m dispara descontrolat.

La beso profundament, la despullo i l’acarono. Ja no sap què fa. Tot ha sortit bé, fins ara, la meva fantasia s’està fent realitat. Defalleix, tem que la posseeixi però encara no ho faré, o potser no ho faré mai, no hi ha millor passió que la imaginada i encara ens espera un llarg camí abans de consumar la nostra possible unió.

-Deixa’t fer... –li mormolo a l’oïda.

La lligo de peus i mans, li embeno els ulls. Me la carrego a l’espatlla i surto del lavabo, tothom en mira, miren la meva arma, la pistola que m’he tret de la butxaca. Sort que pesa poc, la noia.

-Avisin als comandaments de l’avió, em cal aterrar a una illa, jo donaré instruccions.

El copilot és un home raonable, li explico una estranya història sobre la noia, li ensenyo documents falsos, sóc un agent secret, he d’entregar la noia a una base militar a l’illa de l’Aligator, li dono les dades. Sento Aitana que ploriqueja.

-No tinguis por... encara –li dic.

-Ha de dur-la en pilotes? –fa el copilot, estranyat.

-No faci preguntes, doni les ordres que calguin.

Tot funciona, a l’illa hi ha un bon camp d’aterratge. Avisen als passatgers, que estan aterrits. No passa res, una emergència, aterraran, ens deixaran a l’illa de l’Aligator i continuaran el viatge. Aitana sua, percebo la seva suor calenta, la seva pell fina com el vellut. No crec pas que sigui verge, però... qui sap. Baixem de l’avió i l’avió s’enlaira. Deslligo Aitana, nua, sense res més que el seu cos. És meva. Meva per sempre. Meva i del Marqués, és clar. El Marquès-pintor resta al seu palau de cristall, a la sala on nois i noies nus el serveixen. Tot és a punt.

-Has d’obeir-nos –insisteixo.

Al fons, l’elefant preferit del meu amo. M’indica que estiri la noia damunt un catafalc, ha decorat les parets amb una escena estranya, un paisatge eteri, que no puc identificar. Ella es vol escapar, ara, però l’amenaço amb un rifle que el Marquès-pintor m’amolla.

-Després te la podràs quedar... –fa, amb una rialleta inquietant. I afegeix: Aquesta serà la meva obra mestra, ‘El somni d’una verge’.

Al fons de la sala s’obre una porta, una reixa. Dos tigres s’atansen a Aitana que sembla haver-se desmaiat. Potser serà millor així...

El somni d'una verge, de Salvador Dalí

by Núria, Puji, Duschgel i Júlia (agost 2008)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 4/4: Let it be

Genial! Com d'una evocació musical passem a una evocació literària passant pel cinema i la pintura. El record és present en nosaltres i ens salva, a voltes, de fer una bajanada. Aquest relat és obra de quatre artistassos, però sembla escrit per una sola mà, que d'això es tractava!: L'Avi (com van les il.lustracions de la HV/3, mestre?), el Roberthinos (que li hauria encantat ser ell, el Humpry, oi?), la Zel, que li dona un bany d'angoixa i està a punt de fer-nos fer un gran salt, i de la Silver, que reivindica el paper de la dona en la literatura i, sense voler, dona resposta als maldecaps del tios. Com ha de ser...

En fi, llegiu-lo i deixeu-lo ser. Deixeu-vos anar.

Com la cançó.
_____________________

LET IT BE

When i find myself in times of truble
Mother Mary comes to me
Speaking words of wisdom, let it be...

El clàssic del Beatles sonava en l’atrotinat tocadiscs. Malgrat els avançaments de la tècnica, certes cançons encara les escoltava en el seu vell dual, fidel company supervivent d’infinitat de guateques. Creia fermament que quan es sent per primer cop una cançó i et captiva, sempre l’has d’escoltar com la primera vegada.

And in my hour of darkness
She is standing right in front of me
Speaking words of wisdom, let it be...

La veu de Paul McCartney sortia de l’altaveu acompanyada del típic soroll de fregit que es produeix quan el disc s’ha posat massa vegades i l’agulla del tocadiscs comença a estar gastada.

Let i be, let it be
Whisper words of wisdom, let it be...

Assegut a terra, amb els ulls closos, intentava fer memòria de quantes vegades havia tocat aquest tema mentre va ser el bateria del conjunt que va formar amb el Santi, el Martí, i l’Abel.

And when the broken hearted people
Living in the world agree,
There will be an answer, let it be...

Juntament amb la rotunditat del piano, la força de la bateria, la veu d’en Paul i el soroll de fregit, a la habitació també s’escoltava el xiulet que feia el gas que s’escapava dels quatre fogons de la cuina i que ell, una estona abans, havia deixat oberts.

Sempre havia estat amant dels clàssics. Va mirar el cigarret que, entre els seus dits, esperava pacient a ser encès. Va tancar els ulls i es va imaginar a sí mateix en qualsevol altre lloc.

Al obrir els ulls, va notar que s’havia acabat la cançó. Com el Humphrey Bogart a “Casablanca”, es va dirigir al seu vell DUAL i va dir a l’aire “Torna-la a tocar, Sam” al temps que tornava a escoltar la veu dels Beatles i el seu Let it be.

El pis començava a fer ferum de gas. Mirava el cigarret per encendre i l’encenedor. Bar-Restaurant l’Avi Mingo estava inscrit a l’encenedor. No recordava quan li havien donat. De sobte, se li va ocórrer que, si encenia ara el cigarret, seria l’última vegada que fumés. “Això sí que és un bon remei per deixar de fumar”, va pensar. No va poder evitar somriure a causa d’aquesta estúpida idea.

Es va incorporar, va anar cap a la cuina i va tancar el gas. Va obrir la finestra per airejar el pis i es va ficar a la dutxa. Li agradava ser melodramàtic de bon matí. Així encarava el dia amb el positivisme de saber que encara no havia tocat fons.

Tocar fons. Mai tocaria fons. La seva vida era un constant remolí d’anades i tornades sense futur, sempre al laberint dels malentesos, sempre embolicat en les cabòries de qui sap, desencisat i submís, conformat i dolgut amb el destí, que no té sortida. Per molts camins que provi.

La seva vida. Una vida tancada constantment en un seguit de rebomboris. Sense esma es va ensabonar, perdut en els pensaments foscos es va eixugar, només un costat, i va oblidar (com sempre) l’altre. Regalimant aigua pel passadís, es va aturar davant els cercles. Kandinsky. “Cercles dins un cercle”. Podria ser qualsevol altre (les reproduccions li van costar quatre xavos; tenia també “Tempesta” i ”Gravitació”). Pinzellades que l’encaraven a allò que podria definir qualsevol dels anys viscuts.

Una paret del passadís que reflectia el seu caòtic ser, el seu tempestuós viure.

Avui tampoc era un bon dia per morir, va decidir mirant els cercles.

-I si salto? Dins un altre cercle, vull dir...

I va deixar que la mirada se li passegés per sobre de les prestatgeries de llibres que flanquejaven el passadís, com gronxant-se dins un mar encalmat, suau i lent... un mar de paraules. Els ulls se li van aturar de sobte sobre el llom d'un dels llibres i va pronunciar cada síl·laba del seu títol, conscientment, tot gaudint de l'efecte del so dins de sí mateix: What I loved... I va recordar la dona que li havia regalat aquell llibre. Todo cuánto amé, en deia ella, amb aquell accent tant estrany que té una francesa quan intenta pronunciar quelcom en castellà. Aquell llibre tenia títol de bolero, certament. Com la història que el va lligar a ella aquell llarg estiu de feia ja tants anys. Què se'n deuria haver fet de l'Ellen?

I el pensament li va saltar a un altre cercle: Siri, la dona d'en Paul. Havia tingut el plaer de sopar amb ells a casa de l'ambaixador espanyol a Nova York. Potser aquell hivern del 2003 que va fer tant de fred i va decidir tornar a Barcelona per quedar-s'hi. No ho recordava. Però sí que li va venir al cap una cosa: Sempre havia pensat que na Siri Hustvedt era molt millor que el seu marit, en Paul Auster, tot i que ell, més mediàtic, era “el famós”. La fama, vet a qui un dels pilars que mou les voluntats humanes, es va dir.

I li van venir ganes de tornar per últim cop a Nova York. Qui sap si encara hi era la seva Ellen?

Ben pensat morir a la primavera seria més apropiat per un home com ell. I podria tornar a rellegir aquell llibre amb títol de bolero...

by L'Avi el Roberthinos , la Zel, i Silver (agost 2008)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Hv 4/3_ Princesa

Un relat de cinc. Cinc dones. Érem imparells i i a algú li havia de tocar un grup de cinc… Aquest el componen la Palito, la Xurri, la Gaby (collins, quins nicks!), l’Andrea i l’Antígona. Que ens ho fan en castellà i en un to melangiós. La Sara rep un regal d’un amic llunyà El fet li fa evocar-lo, i en l’evocació, s’escalfa el tema. L’amor, l'enyor… I ja està liada! I que hi ha pitjor que una dona enamorada? Un tio no correspost… Vibreu, com ho fe fet, jo amb aquest relat. És d'un nivell palatí.

Princesa

"¡Muchas felicidades, Sara!" leyó ella en la pantalla de su anticuado móvil. "Se ha acordado de mí", pensó. "No me ha olvidado... no del todo, vaya..."

Pip pip-pip pip, cantó alegremente el móvil de nuevo. Otro mensaje de texto. Volvía a ser de él.

"¿Te ha gustado mi regalo? Si todo ha ido bien, está encima de tu cama"

"¿Mi regalo? ¿Qué regalo? Yo no tengo na..." pensó ella, entrando en su habitación. Allí había un paquete, lo que a las claras era el regalo que él (¡¡él!!) había hecho llegar a su dormitorio, ¡a su cama! A tantos kilómetros de distancia, ¿cómo lo habría conseguido?

Sara estaba más contenta por el hecho de haber recibido esos dos mensajes y ese paquete envuelto en colores anaranjados y rojos, que por el contenido del mismo... Estuvo varios minutos sentada a su lado, hipnotizada por la etiqueta "Deseo que te guste" y los dibujos abstractos del papel de regalo. Al final, lo cogió en sus manos. Era un paquete pesado, compacto, duro. "¡Un libro!"

Rasgó impaciente el alegre envoltorio y vio por fin su regalo: era un libro, efectivamente. Un libro que ella ya había leído, de hecho, lo había comprado hacía dos años pero por circunstancias ajenas a su voluntad, había dejado de poseer...

Pasó las yemas de los dedos por las grandes letras sobreimpresas del

título: "Grandes esperanzas”, de Charles Dickens, mientras murmuraba el nombre de quien le había enviado ese regalo tan especial...

Se levantó y se dirigió al comedor, llevando consigo el libro. Abrió de par en par las ventanas, dejando que el sol del verano lo bañara todo, y se acomodó en el sofá dispuesta a sumergirse un par de horas en los recuerdos que ya llevaban un rato haciéndole cosquillas en el pecho, y en las sensaciones que la lectura iba a refrescar.

“Siendo Pirrip el apellido de mi padre, y Phillip mi nombre de pila, mi lengua infantil no alcanzó a hacer de ambas palabras nada más largo ni más explícito que Pip“.

Sonrió y volvió a cerrar el libro. La imagen veneciana de Turner en la portada le hizo elevar la vista hacia la reproducción de “Rain stem and speed”, que desde la pared le devolvió una vez más a la sala de la National Gallery de Londres. A aquella tarde mágica en la que una vez y otra sus ojos se encontraban ardiendo, sus manos se enlazaban eléctricamente, y el ruido, la gente y el tiempo se detenían, haciendo desaparecer el aire entre ellos y dando paso a un deseo imparable, que les transportaba a una borrachera de hambre mutua, urgente, sin espera.

—¡¡¡No!!! —exclamó de pronto y se obligó a pensar en otras cosas.—Recuerda que la última vez que dejaste que tu mente calenturienta recorriera ese camino, terminaste rompiendo el vibrador. Y aún no has comprado otro.

Caminó hasta la cocina y mientras calentaba agua para un café; una maravillosa sonrisa apareció en su cara.

¡¡Eso es!! Si tú no vienes, seré yo la que vaya a tu lado.

Una carcajada escapó de sus labios solo de pensar en la sorpresa que se llevaría. Sería genial; él la tomaría entre sus brazos, mientras la llamaba loca por haber recorrido una distancia tan grande para verlo, la besaría como solo él sabía hacerlo y, ¡¡por fin!!, volverían a hacer el amor.

* * *

¡¡¡Lo que me haces hacer Pip¡¡¡¡. — Pensó en sus adentros, 20 horas entre aviones aeropuertos y ahora media hora en un jeep gigantesco para llegar a un mar hirviente de arena y olor a sal. “Es aquí señora, bienvenida a Valizas, aquí vive él”. Era mágico, sencillo, pero enamoraba, una especie de choza rústica, a dos aguas, pintada de mil colores, la hamaca colgando, el pequeño jardín… pero no estaba. Entró por detrás, dejó sus cosas y vio el viejo tocadiscos, ojeó los discos de pasta, recordando esas etiquetas circulares descoloridas por los años, acarició el poster inmenso de la inolvidable “The Kid” de Chaplin, y salió en su busca…

Caminó en contra de la fuerte brisa salada para conquistar el Atlántico con sus pequeños pies, cerró los ojos sintió la energía en el cuerpo, y una nube pasajera le dejo caer unas pequeñas gotas en el rostro que le hicieron sonreír. El sol la encandilo al abrirlos nuevamente y sintió una especie de mancha borrosa a su derecha, ahí estaba, el de la foto, “el cerro de la Buena Vista”. Una duna gigante, inmensa, un mar de arena tocando el mar… Camino hacía el, se recogió la falda tan larga como sus piernas, se dejo llevar por el agua y cruzó la desembocadura del rio, ensopada, se encaminó hacia la cúspide, aunque fuera lejos, quería ver lo que él veía, eso que lo enamoraba tanto… que lo alejaba de ella.

No fue tan difícil, sí solitario, pero qué podía decir, cómo podía ella sacarlo de allí, los cuatro puntos cardinales a sus pies, el océano infinito, el campo verde, el monte de ombúes, y la infinidad de bahías que se sucedían, el agua la tierra, el aire, el sol, todo ahí para él… casi derrotada, como si toda ella no pudiera con ese lugar, bajó con pies pesados, enterrándose en la arena, llegó a la orilla y se sentó, las piernas juntas y las manos abrazándolas como consolando… el sol se estaba poniendo detrás del cerro, la sombra la cubría…

Ligeramente deslumbrada por la luz del poniente, bajó la cabeza y miró distraídamente hacia su izquierda. A lo lejos, recortada por el brillo rojo del atardecer, se vislumbraba la silueta de una pareja que se abrazaba con ternura mientras caminaba con lentitud hacia ella. Se recostó blandamente sobre la arena, contemplando la imagen de dimensiones crecientes y abandonándose con languidez a las cálidas sensaciones que su visión comenzaba a despertar en su pecho. Hasta que, de repente, todas ellas se transformaron en una inesperada y amarga punzada de dolor. El hombre de rasgos oscuros que rodeaba la cintura de aquella muchacha de largos cabellos y ahora inclinaba su cabeza buscando su boca no era sino él. Él.

Como si hubieran cobrado vida propia, sus piernas se levantaron con precipitación, levantando una polvareda de arena, y echaron a correr hacia la casa. ¡Desaparecer!, bramaba una voz en su cabeza, ¡desaparecer! Y con ella la sorpresiva presencia del estribillo de una vieja canción de Sabina lastimando sus oídos: “Ahora es demasiado tarde, princesa; búscate otro perro que te ladre, princesa”.

Era ya hora, pensó irónicamente al cerrar tras de sí la puerta de la casa que apenas había llegado a conocer, de que esta “Princesa” se hiciera con un nuevo vibrador.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 4/2: Confessió

Anem per la segona HV!

Veurem com un pel.lícula (i més si és del Rossellini!) pot fer prendre una decisió llargament ajornada! I és clar, quan una dona diu "prou", és "prou" i santespasqües. I vigila que no t'agafi el toro per les banyes com al Claudi, -pobret!-, aquest... Ella es diu Eva, com la del pecat original. Tot i que té algun altre pecat que amagar-nos, la xiqueta. Llegiu i sabreu perquè ho dic.

Els autors? Doncs en Nausica, l'Euria, el Gatot i el Té la Mà Maria. Embolica que fa fort!
___________________________

Confessió

En realitat, no podia explicar -ni tan sols a ella mateixa- com se li havia clivellat la placidesa que governava, de tants anys ja, el rumb de la seva vida. Però tampoc no entenia la reacció tan contundent de l’home només anunciar-li que, per aquest estiu, havia decidit de fer un viatge totalment sola. Potser les dues perplexitats s’alimentaven l’una en l’altra, de manera que l’entossudida negativa del Claudi a què pogués perdre’s durant dues setmanes per les illes eòliques no aconseguia altra cosa que carregar de raó una decisió forassenyada, que ella tampoc no acaba d’entendre.

El fet cert és que, des del dia que va llogar la cinta d’Stromboli. Terra de Dio al vídeo club de la cantonada i va visionar-la compulsivament en la petita pantalla dels seu portàtil, l’havia presa un desfici creixent de viatjar, sense cap companyia, per aquell esbart d’illes d’estirp siciliana que motegen de foc la mar Tirrena. I aquest “sense cap companyia” -cada dia que passava ho veia més clar- el que volia dir en realitat era “sense el marit”. Com li havia arribat a dir en el moment àlgid de la discussió, se n’aniria encara que fos nua, a penes calçada amb aquelles xancletes que l’esperaven, invitadores, a la vora del llit. S’enfugiria volandera i inerme com un vil·là, acuitada per un zel animal tan poderós com inconfessable.

Potser al veure aquella pel·lícula, s’hi va veure a ella mateixa. Una vida conformista i la por d’estar lligada a algú que no l’omplia de debò li va activar les ganes de solucionar les coses. Necessitava trobar-se a ella mateixa i buscar el què podia salvar el seu dia a dia. Havia de fer les maletes, demà aniria a l’agència a recollir el bitllet d’avió i passaria per la feina a deixar-ho tot lligat. Les xancletes i la petita maleta sobre el llit amb el llibre que la distrauria mentre durés el vol, encara l’havia de començar, però aquell títol, La pell freda li era prou suggerent.

En Claudi no ho entenia, però ella tampoc pretenia explicar-li més. La seva reacció responia més a la por de quedar-se sol i sentir-se tan culpable com ella per haver arribat a aquella situació. Se la mirava de lluny, des del sofà estant, mentre ella voltava a banda i banda de la casa recollint alguna cosa i posant-la a la bossa. “Tornarà segur”, pensava ell mentre es mullava els llavis amb l’últim glop de whisky que quedava al got. La tensió que hi havia en aquella casa es feia evident, aquell silenci estrident regnava per tot arreu, ni una mirada entre ells.

Llavors es va aixecar amb la necessitat de trencar el silenci. No eren les seves paraules les que podien fer-ho, encara. Va buscar a la prestatgeria un CD dels vuitanta, de quan es van conèixer, perquè fos el cantant el que canviés el clima d’aquella llar. “Fins que cal dir-se adéu” va començar a sonar amb un volum moderat.

–Eva, no et vull dir adéu, només un a reveure, si encara m’estimes... em sap greu la primera reacció: segur que ha estat conseqüència de la meva inseguretat. T’estimo i se’m fa estrany que no vulguis que compartim aquests dies, però si vols que ens diguem adéu, prefereixo que sigui amb una abraçada...

Ella es va aturar en sentir les primeres paraules. No sabia si mai més se’l podria tornar a creure; si alguna vegada el tornaria a desitjar com al principi. Però aquella declaració li va desmuntar els esquemes que durant tants mesos havia anat estructurant i creient. La seva seguretat també s’havia esquerdat per quatre paraules i una cançó d’en Serrat.

–Una abraçada, fill d’una gran puta !!! –és va girar de sobte cap a ell i agafant el cendrer que hi havia a la petita tauleta al costat seu, el va tirar amb força fins que va anar a impactar a aquell quadre, borda copia de l’Edouart Manet “Le Bar aux Folies-Bergère” que tan apreciava el Claudi.

–No has tingut la dignitat de dir-me la veritat i ara vols que t’abraci? Que t’abraci la teva iaia, que tant t’estima !!! Com és diu ella? Clara ?

–No, no,... el seu nom és... Sara– fa quequejant, tot defensant una situació, que no te defensa possible.

–I fa molt que sou amants ?

–No estem embolicats, som bons companys.

–I una gran merda !!! Que la Rita us va veure sortir d’aquella pensió de mala mort al barri vell.

–No és el que et penses. Vam anar a vendre les “vaporetto”.

–I calia que hi anéssiu tots dos? No té ni cap ni peus això. M’és ben igual Claudi, marxo de viatge. I com a traca final et dic que marxo amb la Rita, que amb la teva absència ha ocupat el teu lloc al llit... I per cert, amb una nota molt alta!

By Nausica, Euria, Gatot i Té la Mà Maria, 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 4/1: Una passejada pel cosmos

La primera Històriaveïnal de la Quarta tongada, la HV 4/1 acaba d'arribar ben fresqueta de l'espai sideral. Un divertida aventura amb personatges intergal.làctics d'alta volada i algun periquito despistat. Qualsevol semblança amb al realitat és pura coincidència. Encara ric. Una autèntica anada d'olla a càrrec de quatre astronautes d'irònica ploma: la Cèlia, l'Alatrencada, la Cau de llunes i Lady Griselda.

Potser que els faci de taxista alguna nit i les tregui a passejar...

______________________

Una passejada pel cosmos

Aquesta nit tinc ganes de sortir, prendre l’aire una estona i anar a passejar pel Cosmos a beure una cervesa. Allí trobaré uns quants amics per xerrar una estona. M’he de treure del cap aquestes cabòries que últimament m’atabalen. Començo a estar preocupat. Surto ara mateix. No trobo la jaqueta ni les claus i fa fresca, no puc sortir sense perquè he passat un fort refredat i no és qüestió de tornar a agafar-ne un altre. On l’he penjada? No ho recordo, on, on...?A l’habitació no hi és, ho he mirat bé, al lavabo tampoc, a l’entrada tampoc, allí només hi ha una bossa amb el plat que he de retornar a la botiga, un dia d’aquests ho faré però avui no, no en tinc, de ganes. Al menjador tampoc no hi és, ni a la cuina, ni... Ara ho recordo! La Terrassa, és clar, l’he deixada sobre la cadira plegable de la terrassa quan he sortit per veure com està el periquito Perico. Li falta menjar, quan surti puc passar per alguna botiga que venguin menjar d’animals, fins i tot em sembla que al super en tenen, sí, sí, segur, en tenen, i també barretes de fruita o de mel. Ai! Estarà tancat, bé, demà a primera hora. Els animals ja ho tenen això, mengen. El que no sé és si somien, diuen que sí. Això que cada dia hi hagi més gent que s’entretingui més, vés a saber perquè, amb els ordinadors que no pas amb alguna bèstia és incomprensible. Jo tinc un periquito i abans havia tingut peixos. Anem cap a un món més tecnològic i arribarà el dia que hi haurà robots per tot arreu, o androides. Recordo un llibre que vaig llegir fa una mica de temps que em va fer rumiar, potser perquè era molt jove i m’impressionava fàcilment. Somien els androides amb ovelles elèctriques? Després en van fer una bona peli. Cosmos! Ja vinc! ...Ostres! On he aparcat la nau?




Quin dia que tinc avui! Saps què? Quina mandra buscar la nau i posar-me a conduir. Segur que la intergalàxia estarà pleníssima i no tinc el cervell en condicions per preveure les rutes d’altres naus. Agafaré un aerotaxi. Reconec que són una meravella aquests nous models amb robot conductor que s’adapta a les teves necessitats emocionals. Tens ganes de xerrera? Model 1 que no calla amb més de 300 temes de conversa per triar. Vols una estona de tranquilitat? Model 2 que no piula. Prefereixes que et sorprenguin? Tries un model aleatori d’última generació...

No he trobat cap robotaxista amb coneixements sobre la psicologia dels pericos, així que he escollit un model 2 silenciós direcció cap al Cosmos. En arribar ha dit el preu del trajecte i ni s’ha acomiadat, ni m’ha agrait la propina. Haurien d’incorporar-los uns mínims conversatoris de bones maneres! On anirà a parar aquest món! Tecnologia sí, però amb respecte i educació.

No sé què passa però no hi ha ni una ànima al Cosmos. És ben fosc i fred. Ja em diràs per què he vingut aquí a prendre l’aire! M’hauria d’haver autoprogramat d’una altra manera, sempre m’equivoco en alguna fase. Què faig? Em poso a cridar? Algú em sentirà?

El crit , d'Edvard Munch

-EEEEEEOOOOOO!!!
-...

-QUE HI HA ALGÚ?

-...

Merda, que estrany! Què és això? Ningú respon però sembla que sento un murmuri, lluny,lluny...

-sssssshhhfffff... control...!

Això no m’està agradant gens! Si aquí no hi ha ningú, només espai, foscor i fredor!

-...

Calla, calla, estic sentint alguna cosa.

-...ten, nine, eight...

Osti! D’on ve, aquesta veu. De la Via Làctea, Venus...?

-...six, five, four...

Espera, espera que ja ho tinc. M’està arribant pel meu auricular esquerre!

-...two, one, Liftoff!

És des de la Terra. Estan intentant contactar amb mi!

-Ground control to Major Tom.

-???

-Ground control to Major Tom.

Major Tom? Qui es pensen que sóc? Això són interferències. Espera’t tu, que avui la liem! No sé si des d’aquí tinc cobertura espacial però ho provaré, a veure si cola: Provant, provant...This is Major Tom to ground control, I’m stepping throught the door, and I’m floating in a most peculiar way. Je, je!! Ni s’imaginen qui els parla! Juàs! Això és molt millor que qualsevol sortideta amb la meva nau -l’Spaceship Oddity-. Els faré anar de corcoll tota la tarda!




- Caram, senyor! No esperàvem aquesta resposta a la contrasenya... però l’he sentit fort i clar. D’acord. Poso en marxa l’operació immediatament. Tallo la comunicació.

- Ei, esperi! Qui és, vostè? Terrícola, escolti, que jo no tinc res a veure amb tot això...!

Ja no se sent res. Collons, què hauré fet, ara? De quina operació parlava, aquell paio? Casumtot! Estic més atabalat que abans. Ara no podré dormir en tota la nit. Més val que torni a casa i connecti l'intercomunicador noticiari interestel·lar fins que diguin alguna cosa.

"Benvolguts seguidors interestel·lars, després de segles d'haver estat aconseguides la pau i harmonia mundials, els reductes de sempre continuen donant problemes. Aquesta nit, Llemosínia s'ha declarat independent. Han activat l'esfera protectora fronterera i han trencat les relacions amb el reducte veí, Espatarranya."

"Ningú no s'esperava aquesta acció, ja que després dels darreres esdeveniments l'acord entre les dues parts semblava imminent. Tots els indicis fan pensar que l'autor de l'ordre desencadenant, a través d'una emissora d'ones desconeguda, va ser un dels líders de Llemosínia, l'individu Fuig-Cendrós, que de moment roman confinat al seu domicili presa d'un atac d'angoixa barrejat amb fluixedat intestinal, i nega absolutament haver pres part en la rebel·lió. Els dos líders restants del club en honor de l'osset Winnie, el "Pooh-Tri-Club", l'individu Mosquilla i l'individu S'Arrugaura, han avortat la iniciativa ràpidament desactivant l'esfera i s'han apressat a fer una declaració als mitjans siderals exculpant-se de tot i inculpant Fuig-Cendrós."

"L'individu Zarrapastrero, líder d'Espatarranya, no ha volgut dir en cap moment que la pau estigui en crisi, però certament les relacions entre les dues parts han quedat molt malmeses i des de Llemosínia Mosquilla i S'Arrugaura intenten restabir-les desesperadament ajudats per l'individu Marimàs, guanyador del darrer concurs de banyadors mullats sidero-llemosínic que va haver de cedir el lideratge en ser-li tancades les portes del "Pooh-Tri-Club". Els activistes transgressors de la TETA, que males llengües vinculen a agrupacions violentes en passats remots de la humanitat, també posen tot de la seva banda organitzant orgies col·lectives llemosino-espatarranyoles."

"De moment, les festes mundials commemoratives del naixement de l'Abella Maia han quedat suspeses. Els mantindrem puntualment informats."

Òstitu! L'havia feta grossa! És clar que aquells estaven igual des que l'univers tenia memòria... però potser calia establir-hi contacte i explicar-ho tot.


Va ser un pensament fugisser. Finalment, una dita molt de la terra es va imposar: Qui no vol pols, que no vagi a l'era. I li va venir de gust veure una filmació terrícola, gairebé prehistòrica: una relíquia d'aquelles que ell col·leccionava i que costaven de trobar. Pensar en les parts del contenciós li va suggerir quina seria: Some like it hot. La versió original se la sabia gairebé de memòria i no tenia la versió llemosínica, o sigui que es va conformar amb l'espatarranyola: Con faldas y a lo loco.

Mentre la mirava es va adormir plàcidament.

HV 4/1 by Cèlia, Alatrencada, Cau de llunes i Lady Griselda; 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Recordatori veïnal d'un veí rondinaire i corcó...

A veure gent, si espavilem!

El cadàver exquisit descendet (el que baixa de l'1 al 41) està en l'esglaó 17. El veí al.ludit -i els que venen després- que espavilin o vinc a tustar-los la porta i a estirar-los l'orella...

El cadàver exquisist ascendet (el que puja del 41 a l'1) està a l'esglaó 30. El mateix dic a la veïna al.ludida i als que vénen cap amunt.

Sou lents, eh? En un mes em recorregut una tercera part dels esglaons....Coi! Si heu d'escriure tan sols un vers de 10 paraules! Quan escriviu els post no aneu pas tan lents! Si això segueix així, em sembla que convocaré zafarrancho de combate!.
I RECORDEU!!! A mi m'heu de passar el vers sencer que escriviu. I NOMÉS A MI! Al veí/îna que us segueix, o precedeix, tan sols li envieu la darrera paraula d'aquest vers, perquè ell/ella s'inspiri i segueixi la roda. Valens?

PER CERT: ESTÀ QUEDANT DE PU... MARE!
SEMBLEU UNA SOLA MÀ A VEGADES.

I aprofitant l'avinentesa...

EN DATA D'AVUI els tercers membres de cada escala (entre els quals m'incloc), hauríeu d'haver enviat ja la vostra part (i les dues anteriors, és clar) de la vostra Història veïnal que feu a quatre mans al quart membre en discòrida. Em consta que algú o ha fet (i tu veí? No, jo no, coi, calla ja pelma!). A veure si abans de fotre el camp de vacances tinc temps de penjar-ne alguna!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: