En aquesta relat a una tal Irma (la dulce?) li passen coses inversemblants. Li passen, és clar, per deixar-se masegar per quatre lletraferides: la Musa(que només viu el que ella ens diu), la Caliope (capitana d'animadors del Maleruveînes FC), la Cruella (que està en estat letàrgic i repòs) i la Xurri (que fa l'esforç de fer-ho en català perfecte, i li ho agraeixo). Semblava que anava pel polvo de la seva vida i acaba amb un conill... i no precisament el seu.
Heus-la ací.
____________________
Irma, al país dels miralls
«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-ne. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»
Per l’Irma no era una nit normal, com qualsevol altre, no, era "la seva nit"! Per fi havia aconseguit que la convidessin a aquell local tan de moda a la ciutat, i, perquè no dir-ho, tan... morbós. L’hi havien explicat tota classe d’històries, de sexe salvatge, de zoofília, de drogues... però, en realitat, ella no havia conegut mai a ningú que hi hagués anat... Anava molt excitada, s’havia comprat un vestit per la ocasió, ple de lluentons blau elèctric i sandàlies a joc. El noi que la va convidar l’esperava a la porta de casa, amb un cotxàs esportiu platejat. L’hi va agafar la mà i molt suaument l’hi va besar. "Hola Irma, estàs preciosa aquesta nit!". El cor de l’Irma bategava fort i la respiració anava accelerada, ell ho va notar i llavors la va besar als llavis, molt suaument, i, a cau d’orella va dir "Ens ho passarem molt bé, princesa..."
Caram, tan de moda que estava el local i la porta era prou discreta. La música tot just se sentia des del carrer i en entrar, després de baixar unes escales que els menaren a una mena de caverna, una noia molt maca —no, maca no, formosa: pell filla, pits exuberants, cames d’infart enfundades en pantalons arrapats i caminant de manera decidida sobre uns talons que a l’Irma li haguessin trencat els turmells vint-i-cinc cops— els va guiar pel local, mostrant totes les sales i quasi tots els racons als dos convidats, cadascun amb un gintònic a la mà.
Es van asseure a uns sofàs, contemplant el panorama des d’una certa llunyania. Altres parelles poblaven la sala, algunes amb més timidesa que altres. Tot d’una l’Irma s’havia quedat presa d’un cert pànic escènic, que s’obligà a passar a cops de gintònic. El seu company, atent al tema, ja li havia posat una mà a la cuixa mentre li xiuxiuejava meravelles a cau d’orella. Tanmateix, a través del got la seva mirada s’havia creuat amb uns ulls inquisidors, morbosos, que la miraven sense discreció des de l’altre costat de la barra…
Música de Cake, tronadora, que li rebenta els timpans a la pobre Irma: My Italian leather sofa. El tio plom del cotxe platejat venga a remenar-li la cuixa. El tros d’home de l’altre costat de la barra, de cop, ha deixat de mirar-se l’Irma amb interès: una mena de deesa del sexe, rossa i amb una melena interminable, balla mig en boles dins una gàbia cromada que baixa del sòtil. Qui pot competir amb una noia rossa, alta com un santpau que es mou amb aquest ritme d’infart? Tot déu està pendent de la rossa. El món és ros, vaja. I l’Irma, invisible. “Mira, noi. Aquest gintònic se m’està posant fatal. Tinc hèrnia de hiato, jo, saps? I la ginebra de tres al quartu em fa venir agrura”. “Doncs mira, noia. Pilla’t un taxi”.
La mare del tano!
«Escolta, vols fer el favor de...?» El xupatintes del cotxe platejat baveja sense esma davant les evolucions delicades de la rossa escultural. A vera, de mona sí que n’és, la noia. La veritat sigui dita. Però tampoc no es pot dir que tingui millor pitram que l’Irma. I tothom sap que en llocs com aquests el que compta no és precisament la bellesa interior.
L’Irma es gira per mirar-se els pits a un mirall, però llavors es veu reflectida fins a l’infinit als miralls de les parets, de les columnes folrades, del vidre polit de les taules… Estranyada, apropa la seva cara a la superfície fosca i brillant del seu reflex, i allarga la mà: per un moment queda enganxada a la seva mirada, a la forma dels seus llavis, al moviment de la seva mà… i tot es torna absurd. El soroll, el lloc, la gent. El seu acompanyant, la rossa, i el tipus de la barra. Els pits. Els lluentons blaus. I el conill blanc d’ulls rosats que a un racó remuga «Déu meu, Déu meu! Faig tard!».
Quan el conill es treu de la butxaca de l’armilla un rellotge, el mira i arrenca a córrer, l’Irma s’aixeca de cop, perquè comprèn que ella mai no ha vist un conill blanc amb armilla, ni amb un rellotge per guardar-l’hi, i bullint de curiositat, surt del local corrents darrera seu, just a temps de veure’l pujar a l’autobús nocturn, que tanca les portes i arrenca, deixant l’Irma plantada veient-lo marxar.
Panteixant, l’Irma es descalça i es recolza a la barra de la parada del bus. Aixeca la vista al cel: una lluna plena s’intueix sota els núvols prims i ataronjats pels llums de la ciutat. Somriu, i comença el camí de tornada, gaudint de la frescor del terra que trepitja, i dels fils d’aire als braços i a la cara.
Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
