HV 4/9: Somnis

Això s'acaba. Una més i prou. Aquesta ha tardat per un malentès estiuenc però la tardor ens la resolt ben calenta. Un pintura desencadena un seguit de somnisque, som sol passar, el desig apaga. La Sol Solet posa el quadre, l'Arare la peli, la Trina la música i la Núria la poesia. Quatre dones somiadores en busca d'autor. Les fitxeu?

_____________________

Somnis

El quadre sempre l’havia fascinat. Ella de petita volia ser pintora, per això, el seu pare la va portar a una acadèmia de dibuix. Pintant aquest quadre, per a un exercici de classe, li van donar la notícia que aquell estiu podria anar a París. Era el seu somni.

Tenia quinze anys. Havia estudiat Miró i volia ser com ell, passar gana a París, patir fred, i al final... l’èxit. No debades, es passava hores contemplant les obres de l’artista i de totes, “El carnaval de l’arlequí”, era la que més l’atreia.

No va poder ser. Un accident de cotxe es va emportar el seu pare pocs dies més tard, i amb la seva mort, la mare es va adonar que s’havia quedat, a més de sola, en la més pura misèria. La casa, hipotecada, la van vendre en pocs dies. Es van traslladar a un pis petit i ella i el seu germà van haver de posar-se a treballar. Es van acabar de cop els somnis, els viatges, la vida fàcil...

Sempre havia conservat la reproducció del quadre, no se’n va voler desfer mai. Representava el seu passat i l’esperança d’un futur, on algú podria adonar-se que tenia talent com a artista, com quan el mestre la va elogiar tant, dient davant de tota la classe que havia estat la millor i que de l’exercici havia aconseguit la millor nota.

Han passat tres anys molt durs. S’ha preparat a fons, treballant en aquella botiga de queviures, deixant-hi la pell per quatre duros i assistint – els vespres- a uns acadèmia on ha cursat comerç. S’ha hagut d’aguantar amb això, la bossa no donava per més. Però valia la pena. Entrar al banc ha estat difícil, hi ha molta competència, però ho ha aconseguit. Com més dura és la vida més t’espavila, deia sempre el seu pare.

S’aixeca cada dia a les set del matí, es prepara un cafè i surt escopetejada. No pot fer tard. En el seu sou hi ha dipositades massa esperances. Una part per a la mare, una altra per als seus petits vicis, que són ben minsos: un paquet de tabac a la setmana, un bon tall de cabells en una bona perruqueria una vegada cada tres mesos, alguna peça de roba per anar més o menys a la moda i la resta, en un compte a terminis. La seva segona gran passió és el cinema. Li agraden, sobre tot, les pel·lícules antigues, aquelles en blanc i negre.

La millor, de llarg, aquella de la Dietrich; li sembla una dona estranya i fascinant a l’hora. Faccions dures, mirada de gel. “Testimoni de càrrec”, amb un Tyrone Power d’un cinisme que tomba d’esquena i un Charles Laugthon impecable, fent d’advocat. Li ho posen difícil, tanmateix. I és que Wilder és Wilder... «però no puc perdre el temps, he de quadrar els comptes abans de les dues, encara he de passar tota la pila de rebuts... algun dia me’n sortiré, si!»

De cop aquell client que sempre truca en el moment més inesperat...era aquell de Madrid, ho ha vist en el display del telèfon, que com que és de la capital no té espera:

- –Si, digui?

- –Buenos días Señorita Fuster. Esperaba su presupuesto para la concesión del préstamo a mi empresa, ¿lo recuerda?

- –Sí Sr. Menendez, estaba a punto de enviarselo. Lo tiene ya en su cuenta de correo electrónico.

- –Bien, gracias. Estaré en Barcelona esta tarde, nos vemos para cerrar el trato?

- –De acuerdo señor. Menéndez, ¿dónde y a qué hora?

- –A las 17 horas, en el hall del Omm

- –Perfecto, allí estaré. Buenos días.

- -Buenos días señorita Fuster.

-

Genial, és la oportunitat de la meva vida, pensa ella, si aconsegueixo signar el préstec hauré captat com a client del banc una de les més grans empreses i això serà un tant importantíssim per a la meva carrera.

Són les 16.55 h i ella es troba al hall de l'hotel Omm, sentint Eric Clapton i la seva Wonderful tonigth...la millor música per a fer aquesta tarda acabi en una nit meravellosa.

S’està fent tard. Són més de dos quarts de sis i el Sr. Menéndez no ha arribat, no ha donat senyals de vida. L’Eric Clapton ha donat pas a Madonna i a un Bruce que en altres moments la faria viatjar pels núvols, però que ara la posa nerviosa. On serà aquest home? L’haurà plantada? Mira insistentment cap a la porta i només veu un passadís llarg i la porta al final i enmig moltes cares que no són les del client.

Quan el rellotge marca les sis i deu, el veu aparèixer, neguitós, mirant a una banda i a l’altra. Ella s’aixeca i el va a esperar. Totes dues cares canvien. El Menéndez, que és un senyor, es disculpa pel retard: que si l’avió, que si el trànsit,... somriu i li proposa seure i prendre alguna cosa mentre parlen de feina.

El Sr. Menéndez escolta la proposta econòmica de la Sra. Fuster. Escolta i la mira. Aquells ulls, negres, rodons i brillants el captiven. És incapaç de concentrar-se en el que li explica, fa un esforç i es promet que si es concentra en el negoci i arriben a un acord la convidarà a sopar. Acaben signant. Ha triomfat la feina. Però en queda una altra de més àrdua.

Finalment van a sopar a en un restaurant petit, prou conegut, proper a les Rambla. Demana la taula del racó. Ella és una treballadora incansable amb un únic pensament: la pintura; ell un inesgotable negociador amb un altre únic pensament al cap: ella. Tots dos comparteixen el sopar, la nit, la conversa, els gustos, les lectures, els viatges; i apareixen les coincidències en les aficions, en el plaer per la pintura,... Hi ha quelcom que es va forjant a força de mirades insinuoses i mitges paraules. Des de fa estona que ella cova una idea. S’alça per anar al lavabo.Al tornar, abans de prendre les postres ell la sorprèn amb un regal que troba sota el tovalló: “Les dones i els dies”, de Gabriel Ferrater. “El coneixies?”. “I el llegeixo...Estoy aprenent català... Ja que vengo tant per aquí...”. Ell el troba encantador.

Quan després de pagar s’alcen de la taula ella s’adona que a la paret de darrera tenia una reproducció de “El carnaval de l’arlequí”. Quan ell s’adona que se’l mira amb atenció, ell li sap dir el títol i fer-ne una ràpida valoració. “Lo pintó el 1925. Miró partia de la memòria, de la fantasia i de la irracionalidad para crear obras que son transposiciones visuales de la poesia surrealista, puras metáforas oníricas..” Ella es gira, el mira astorada. Acaba d’adonar-se que aquest pot ser el seu home. Ell acaba de tocar el cel amb els dits. Ella el pren pel coll, li posa els llavis sobre el d'ell i hi deixa en un bes curt i melòs que ell no sap com tornar-li. Ella li posa el llibre davant el ulls li demana, amb un to felí i encès: “Vols saber com són les nits... i les dones... d’aquest país?”

L’obsessió per la pintura ha cedit terreny a l’amor.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 4/8: Torna-la a tocar, Ramon...

No sé si m'hauré deixat res al tinter o a l'email, perquè aquest conte ha anat i vingut diverses vegades. El vaig penjar un dia amb un ordre incorrecte. Però que ara funcioni....Potser dilatar-lo tant en el temps ha fet que tingui un aire entre oníric, etílic i psicalíptic. A més, trobo a faltar la referència a la pintura que tot conte d'aquesta tongada hauria de tenir. Potser ens l'haurem de pintar a l'oli? En fi, aquest relat és obra del Clint, que me l'imagino en una barra fent de voltor-calavera (juàs!); de la Carme Fortià, que li dóna el toc musical al relat; de la Llum de Dona que li dona la vena literària i de la Cruella,.que li posa el to...cruella, Poesia de la quotidianeïtat.

Si trobeu un cambrer disposat a escoltar-vos... procureu no emborratxar-vos gaire....

____________________
Torna-la a tocar, Ramon

- Sempre ens quedarà París...
- Perdoni? què deia? Li omplo el got?
- No no nano, estic bé, parlava sol...

I és que no ho puc entendre, sol, aquí assegut a la barra d'aquest bar arran d'aquesta platja paradisíaca. .i sol! És que no ho entenc. Sempre m'he vist com Bogart a Casablanca, guapo, amb estil. Cony! em miro al mirall i em caurien les calces a terra si en portés... No m'avinc que no els passi el mateix a elles... Què deu ser el que no surt bé, que fa que totes acabin marxant lluny de mi?

- Nano! com et dius?
- Ramon, senyor...
- Molt bé Ramon, saps, posa'm un altre whisky per que em penso que això serà el començament d'una gran amistat...

La ràdio va entrelligar una mirada còmplice entre en Ramon i aquell home que seia a una punta de la barra amb un whisky a les mans. Un vel de nostàlgia omplí l’ambient, la veu d’un gran mite i els grans drames dels amors i desamors.

Something stupid. Realment la meva vida és estúpida i l’amor, el t’estimo també. Ja ho diu el vell Frank, les dones acaben fugint de mi i em veig d’aquí uns anys amb una copa a la mà, en una barra d’un bar, citant frases que em rememoraran altres temps millors.

- (taral.lejant) Like I love you
- Nano, aquesta és una de les frases que esperen sentir però de les que fugen, com si les empaitessin mil dimonis.

Se'l va quedar mirant, com qui creu estar davant d'un miratge de si mateix anys més tard. El buit de la solitud omplert amb un whisky, només li faltava la soda. Ella li diria la incapacitat de prendre decisions, d'ambicionar modelar la realitat al seu propi gust…; la immobilitat absoluta que els deixava preferint una barra de bar on els somnis s'escolen amb cada sospir perdut que viure, Something stupid…

Però… de cop, darrere les cortines de la cuineta, va aparèixer aquella dona, pèl-roja, amb aquell joc de malucs i aquell pitram.

"Si pogués refregar-los. Això sí que seria el paradís… Jo al paradís! L’ésser humà més mediocre, minso i poca-solta. Jo, un espècimen sense ànima, corcat per dins…" Només 'ella' pot tornar a fer-me sentir un home cabdal!"

Una injecció de sang va omplir-li el cervell i alguna cosa es mogué a l’entrecuix: El desig de posseir-la.

Sí, ella em somriu sovint i jo em perdo en un trist got de whisky… És com totes les dones : vital, esbojarrada, inconscient, independent, decidida…preciosa! Sembla la Gilda!

Ja ho deia Ninon de Lenclós al segle XVII en el llibre Cartes al marquès de Sévigné : Per ser correspost s’ha d’ésser amable i divertit” i “El vertader mèrit és aquell que agrada a la gent a la que desitgem agradar”… Quantes amants he tingut? I… quantes vegades he fracassat?

- Massa cops…
- Nano, pensa-t’hi bé abans de dedicar-te a l’ofici de “Casanova”.

La ràdio emmudeix i aprofito la deshinibició que em proporciona el whisky per apartar les cortines i endinsar-me dins la cuineta…

- Això és perquè no els ho dieu amb ànima d’autèntic poeta, senyor.
- El poeta, Ramon, és un fingidor. Veig que una educació progre i jipi t’ha impedit lectures de profit. Apa: posa’m un altre whisky.

Contra la filosofia de portera de barriada d’aquest cambreret petimetre, res com Fernando Pessoa. A sobre de destrossar Sinatra amb esgarips de karaoke, ara s’atrevia amb consells de repertori nyonyo. Que posi whiskies i es deixi d’hòsties.

- De whisky ja en teniu prou, em sembla. Quant a Pessoa, si m’ho permeteu, us diré que és d’aquells autors molt citats i poc llegits, més propi d’esnobs que de lectors avisats.
- Me cag en sa reputa i en vint-i-un farols! M’estàs insultant i et quedes tan ample???
- Va, va, no us poseu dialectal, que no n’hi ha per tant.

Sonava una altra cançó. Li va semblar quelcom molt apolillat del Toni Bennet, però no ho hagués pogut assegurar del cert: les bromes del whisky el tenien mig entabanat. Amb llengua de padàs i mirada extraviada i alcohòlica, va dirigir unes darreres paraules al barman, abans de perdre el sentit:

- Ramon, nano. Tu ets un savi.
- Gràcies, senyor. I vos teniu una retirada a Bogart, sabeu?

Segur que, d’estar conscient, li hauria fet gràcia saber-ho. En aquell scorzo impossible del clatell mal girat damunt la barra i els braços penjant a banda i banda, ningú no distingiria cap ombra del vell Humphrey. Això vol dir, sense dubte, que en Ramon, a més de savi, és un tros de pa beneït.

@ Clint, Carme Fortià, Llum de Dona i Cruella, setembre 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 4/7: Mirades

"Jo no sóc tonto", com diu el de MediaMarket, el de l'anunci. Sabia que amb aquesta companyia ens sortiria un conte encès i intens, com així ha sigut; opino. El retrobament, el desig, la follia, l'odi, l'amor, la màgia... Molts sentiments es retroben junts i en poques línies. En les paraules de la Violette, que enceta el retrobament; la Rateta Miquey, que incita al drama;un servidor, que els treu a passejar en barca i l'Anna, que tanca el quadre amb un cop d'efecte impressionant. Per alguna cosa la protagonista es diu Ona, oi?

És que hi ha mirades que maten; ja ho diuen... Sort que jo no us veig.

_______________________

Mirades

Somreia sense adonar-me’n, mentre ens acostàvem al cafè on acostumen a esmorzar cada matí quan estem de vacances. Tenia gana. Vaig buscar una taula amb la mirada però totes eren ocupades. En una d’elles, un home jove havia acabat d’esmorzar i observava els vianants. Els nostres ulls es van trobar i sense deixar-lo obrir la boca ja li havia preguntat si podíem compartir la taula. «I tant que sí!», va respondre. Vaig seure donant-li les gràcies mentre ens somrèiem llargament.

L’Ona no creia el que acabava de veure. No s’havia adonat de la nostra conversa callada i encara es preguntava com era que estàvem seient en aquella taula. El cambrer d’ulls profundament blaus va aparèixer de seguida amb la seva llibreta i la mirada atenta. Vaig dubtar. Els esmorzars d’aquella carta, tan familiar, em ballaven davant dels ulls. Sentia l’esguard divertit de l’home mentre m’esforçava per llegir els plats, però com que no volia posar-me les ulleres em costava veure aquella lletra petita amb els meus ulls hipermetrops. Vaig optar per escollir el mateix de cada dia. Desprès d’haver demanat em vaig girar cap a ell, aparentant indiferència, mentre seguia somrient i em vaig topar amb uns ulls enriolats i un somriure encantadorament... sexy. A la ràdio, Mike Oldfield tocava els primers acords de Get to France...

El cambrer, que ja coneixia els nostres costums, va tornar confessant que no podia servir-me el meu xuxo farcit de crema. «És d’ahir, millor esculli qualsevol altre cosa». Si tot fos tant fàcil de substituir com un xuxo, vaig pensar. «Llavors porti’m un parell de croissants».

Els ulls d’en Quim seguien somrient mentre mirava el llibre que jo havia deixat sobre la taula. «Ara llegeixes Cims Borrascosos?” va preguntar.

Somrient vaig contestar: «No he sabut rés de tu durant aquest hivern». «He estat fora. Quan he vingut, he suposat que et trobaria aqui». L’Ona, enjogassada amb la palleta del cacaolat, anava fent bombolles dins el got tot fent miques la banya del croissant. Vaig fer un glop al cafè amb llet abans de començar amb les preguntes inquisitòries «Tenies ganes de veure’m o ja m’has oblidat?» Somrient sota la barba, em deia que feia dies que esperava trobar-m’hi.

- He jugat a fer de mariner, aquest hivern. Cada dia a un port diferent.

- Que has deixat la feina al diari?

- Que us quedareu tot el mes? Baixaràs a la platja? Al vespre anireu al passeig a buscar el gelat de l’Ona?

Em parlava, em preguntava i seguia mirant-me amb aquells ulls profunds i sincers que feien bloquejar tots el meus sentits. Feia més d’un any de tot plegat i encara aconseguia descontrolar-me.

A la nit, després de sopar, tal com havíem quedat, ens va venir a trobar a la gelateria de l’Ona. Abans, però, vaig haver d’escoltar el seu discurset.

—Tia! Quina barra! Com s’atreveix a tornar-te a dirigir la paraula? —em va escalfar als morros només veure’m— I tu ben tonta de seguir-li el corrent. Ja us he vist aquest matí ben encaramel·lats al cafè d’en Litus.

—No ens has dit res...

—No volia molestar. Era evident que us menjàveu amb les mirades. Si haguessis pogut, te’l tiraves allà damunt la taula mateix. Com al Carter sempre truca dos cops...

—Ha tornat per quedar-se.

—Ja...

—Ho vol tornar a provar.

—Ja. I jo vaig i m’ho crec.

—Vaig ser una estúpida de no arriscar-me aleshores.

—I et creus que ara estaríeu junts?

—Ho he vist als seus ulls...

—Que no ho veus que és un ocell passavolant? Que no vol nius, que és la història de sempre...?

Ell va entrar a la gelateria a mitja conversa. Ens besarem ràpidament. M’agafà de la mà. «Fa una nit preciosa per navegar. Sortim al amb la Menuda?»

No cal dir que la nit va ser preciosa. Mai un home ha sabut encendre’m d’aquella manera. Tenia unes manes expertes, uns músculs fibrats; un perfil hel·lènic. Em desvestirem parsimoniosament i silenciosa. Tenia tots els pèls eriçats. Els mugrons erèctils. L’entrecuix humit només de desitjar-lo. Em deia paraules obscenes, plenes de desig. Ens vam besar com llops salvatges. Ens vam llepar tots els racons del cos. La lluna nova ens cobria amb un mantell d’humitat salabrosa. El balanceig del llagut acompanyava els seus embats. Jo notava com en trencava per dins. I ell retenia l’instant precís, a voluntat. Em vaig menjar tot el que ell em va oferir. Tenia unes mans expertes. «On has après a estimar així a una dona?» Quan vaig morir-me entre les seves cames vaig plorar. De gust i de velles temences. Potser l’Olga tenia raó. Sóc una bleda. Però alguna cosa em deia que era cert que havia tornat per quedar-se.

—Ens veurem demà al vespre?

Tenia el meu rostre sobre el seu pit nu. Jugava a arrissar-li els pèls.

Va mirar cap el cel estrellat. Després cap la negror d’aquell mar immensa. En aquell gest em van venir els pitjors presagis.

—T’he de dir una cosa...—va començar.

No vaig saber mai què em volia dir. Les paraules pronunciades esdevenen realitat, i no em podia arriscar a que la seva llengua articulés un nou adéu. Amb els ulls tancats vaig segellar-li els llavis amb un altre bes, profund, intens. Però sobretot llarg, molt llarg. Ell el va correspondre, divertit. El típic petó-no-em-diguis-que-te’n-vas. Jo tancava els ulls amb força, em concentrava, mentre els meus llavis xuclaven els seus amb intensitat. Al cap d’uns llargs segons vaig notar que en Quim començava a amoïnar-se, el meu bes ja no el divertia, potser li feia una mica de mal i tot. Va remoure’s, inquiet, mentre els seus braços relliscaven de la meva esquena i es movien cap als pits en un intent d’empènyer-me amunt, de treure’m de sobre seu. Inútilment. Jo m’hi aferrava com si m’hi anés la vida, i realment així era. El que ell no sabia és que la seva vida també estava en joc en aquell petó desesperat. Mentre intentava deslliurar-se de mi, jo premia les parpelles i en la seva negror interior visualitzava Nit Estrellada sobre el Roina una i una altra vegada, com en una sessió obsessiva de diapositives.

Lentament vaig separar els meus llavis dels seus, i vaig obrir els ulls davant les seves ninetes esbatanades de terror. Els meus llavis es van corbar en un somriure. No em va caldre desviar la mirada per saber que navegaríem per sempre en un mar de pintura blava sobre un llagut impressionista.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 4/6: La desmemòria del trapezista

Tornem de vacances i reprenem les HV, a veure si ho matem aquest setembre i l'octubre en comencen de noves... Aquest cop ha sortit ben liada la cosa. És que l'Striper fa un pseudohomenatge literari a un company d'escala. I és clar, això del circ sempre ha esta ben surrealista. Fins i tot parlen els animals! Si fora, poc, la Metamorfosi hi posa el seu granet de heavy metal (mai t'he dit que tens molt bon gust?) i fa vagar al pobre trapezista pels viaranys de la memòria. La Raquel, el porta lluny, en el temps i en l'espai: de petit i a Paris, en un toc de surrealisme dalinià, Total, que el pobre Jesús M. Tibau ho lliga tot i se'n surt per allà on li deixa el cinema, que sempre ha estat una fàbrica de somnis. Com aquest conte El títol? Jo me l'he empescat perquè venia sense. La desmemòria del trapezista

______________________

La desmemòria del trapezista

El gran circ internacional “Roda Món" dels germans Feliu feia 25 anys que, cada dia, sempre d’una festa major a una altrae, obria les seves portes donant mostres del seu art. L'arribada del petit circ aixecava molta expectació, i això els feia feliços i donava sentit a les seves vides. Feres salvatges, pallassos, un home bala..., però la seva principal figura era Tonet, el trapezista. Ara no podien dur a terme las seves representacions per culpa de El vertigen del trapezista.

Només haver-se d'enfilar al segon graó de l'escala de corda que pujava al trapezi, en Tonet sentia com li rodava el cap, com si tots els mals i totes les pors del món li caiguessin a sobre. Malgrat tots els remeis existents, la medicina tradicional, l'acupuntura, les flors de bach, el reiki..., en Tonet, considerat un dels millors del món amb el seu quàdruple salt mortal, no es guaria.

En Ramonet el domador de puces, va suggerir enviar un e-mail als altres circs per si s'havien trobat algun cop amb aquest problema. Les respostes que van arribar van ser totes negatives. El pessimisme ja guanyava a tota la gran família del circ. Els artistes, l'elefant i els cocodrils estaven també molt tristos.

Van fer una reunió i al dromedari se li va acudir posar un anunci als diaris. Al tercer dia, un personatge, molt petit i amb l'empremta de molts anys a la seva pell, va trucar a la caravana del Germans Feliu i els va dir que venia pel tema del trapezista, que segurament ell el guariria.

El van portar davant d'en Tonet. Aquell personatge va mirar al ulls al trapezista i va dir-li:

- Sí, definitivament has de ser tu qui he estat buscant tots aquests anys...
- Què diu?
- Eh... Com?... Oh, res, res, coses de vells. Que per a mi ets un gran repte, potser el repte de la meva vida..., no em facis cas.

I amb un dolç somriure i un punt d’enigmàtica brillantor als ulls, l’ancià va fer alçar en Tonet de l’atrotinada butaca de color taronja i es plantà al seu davant.

- Relaxa’t. Tanca els ulls, deixa caure els braços i relaxa’t. Ara només vull “sentir-te i que sentis”.

El vell va començar a passar les arrugades mans per damunt del cos d’en Tonet, des del cap fins els peus, resseguint-lo però sense tocar-lo, i amb els ulls també tancats. I en Tonet va començar a sentir moltes coses i de moltes maneres: sentia una estranya escalfor que el resseguia, sentia un formigueig a braços i cames, sentia una olor... ¿dolça?, ¿de fruites del bosc?, ¿d’espècies...? Malgrat li era molt familiar no aconseguia determinar de què podia ser aquella olor que l’embriagava. I també sentia..., què era allò, algú que cantava? Primer només era un murmuri que no podia entendre, però de mica en mica es va anar definint i la va reconèixer. Aquella cançó ja l’havia sentit abans... Què n’havien dit, d’aquella cançó...? El doble sentit de les paraules, el dimoni, ...

... and she's buying a stairway to heaven...But she wants to be sure

'Cause you know sometimes words have two meanings…

En Tonet no entenia què estava passant. No podia moure’s. Era allà palplantat, amb els sentits ben desperts, amb un problema com una casa –coi, que ell era trapezista i ara tenia vertigen, poca cosa, eh!- i el vell tocat del bolet que l’havia de guarir se li posava a cantar Stairway to heaven dels Led Zeppelin! Sort que allò era un circ...!

No podia més, de tant fer les coses bé, i de tanta disciplina, i d’aquell mal d'esquena que li venia quan era dalt trapezi. Llavors els seus caps de setmana es van començar a fer llanguíssims perquè retardava cada vegada més l'arribada a la carpa. Per actuar s'ha d'estar concentrat i ben serè, li recordava la mare.

Mirant aquelles mans arrugades de l’ancià que, previsiblement, estava a punt d'extirpar-li una part vital d'ell mateix, amb els companys i les feres del circ expectants, va pensar en l'escapada a França d’aquell estiu. La seva mare es va tornar blanca, quan li va dir que segurament anirien a París.

Van pujar al cotxe, amb les cerveses i la música, i en algun moment van parar en un restaurant que més aviat era una casa particular on servien menjar sense tenir els permisos. Hi havia un vell borratxo, i, a la paret, o en un calendari, hi havia “La persistència de la memòria”, de Dalí.

El quadre el va tenir embadocat uns segons buscant no sé què que no hauria sabut explicar. Quan havia acabat de menjar i mentre s’embolicava un cigarret, el vell li va dir: “No facis el que van fer ells”. Ell no el va entendre. Els seus pares, si haguessin sabut que mai el coneixeria, no l'haurien deixat sortir, encara que només fos temporalment, del circ.

Els camins del pensament són ben estranys, i la visió del quadre el porta, sense saber-ne el motiu encara, cap a una famosa escena d’una pel·lícula de Hitchcock, Recorda, on Dalí va crear el decorat dels somnis del protagonista que emmascaren el passat.

El passat! Quin país més estrany i llunyà, de vegades, com una boira espessa que no ens deixa veure amb claredat el present.

Recordar, recordar, nota una estranya necessitat de recordar, com qui busca desesperadament les claus del seu futur, guiat per les notes de Stairway to heaven murmurades pel vell que li fa el massatge.

Però res sembla tenir sentit, ni tan sols la visió del nen que va ser un dia, amb tot just quatre anys, desafiant el pànic que sentia pel trapezi. No volia pujar-hi, però convertir-se en la riota del circ i decebre el seu pare no l’atreia gens, i es va haver d’empassar el somni de la seva vida, ser pintor.

El vell ha deixat de cantar i ja no nota les seves mans. Ja no li cal cap guia, ha retrobat la mena de persona que volia ser.

per Striper, Metamorfosi, Raquel Estrada i Jesús M. Tibau, agost 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 4/5: Algun dia tindré un disgust...

Noietes xafarderes, si viatgeu soletes per aquests cels de Déu, mireu bé a qui voleu caçar abans de llançar l'ham. Podria ser que la presa fos una altra! O sigui: vosaltres mateixes. És clar que si tot succeeix en un vol on es mesclen a Sade, en Woody Allen, el Gary More i un marquès-pintor d'aires divinitzants qualsevol cosa pot succeir! Les culpables d'aquest relat entre oníric, surrealista i excitant han estat la Núria (que engega els motors), el Puji (que el posa a mil), la Duschgel (que vol tocar de peus a terra) i la Júlia (que posa un llaç pictòric a l'assumpte).

Algú li agradaria tenir el disgust de la pobra Laura-Aitana?

_________________________

ALGUN DIA TINDRÉ UN DISGUST

«Nena, no parlis amb desconeguts!»
La mare a la Caputxeta.

Buf! Just a temps, he arribat que ja tancaven les portes!!! Quin tip de córrer!!!

A veure si estic de sort i el seient de la finestra està buit. La de l’agència em va dir que no me’l podia donar, que estava reservat, però que hi havia la possibilitat que quan arribes no hi hagués ningú. Ostres! Que llarg, encara no s’acaba aquest coi de finger?

La hostessa m’han mirat amb mala cara perquè feia tard, a veure… 6, 7, 8…

No hi ha hagut sort, està ocupat, hauré de seure al passadís. Mirem-s’ho per la part bona, el tio està com un tren

-Bon dia!

Ni m’ha mirat. Està llegint com si li anés la vida, fa més de mitja que l’avió s’ha enlairat i no ha mogut ni un múscul, ni un sol cop ha aixecat la vista del llibre, deu ser molt interessant. A veure, dissimuladament miraré per la finestreta i donaré un cop d’ull al llibre... Ni un borrall no he entès, em sembla que està escrit en francès, qui se’n recorda del francès de l’escola? Jo no, llàstima! Quanta raó tenia la monja quan ens deia que el francès s’ha de dominar. No m’ha mirat ni un sol cop, i mira que estic bufona amb la samarreta que porto avui! No goso moure’m per por de tocar-lo, si miro de reüll li puc veure la cara, és guapíssim, i que fines les mans, es deu fer la manicura.

Ara he pescat una paraula: Justine. Deu ser la protagonista, no em sona de res. A classe de literatura tampoc no estava massa atenta. Fa mes de tres hores que llegeix, ni s’ha mogut, ni m’ha mirat (això és el més greu), ni tant sols ha mirat la hostessa quan li ha demanat si volia res. Aviat l’acabarà, li queden poques pàgines.

Sembla que li pesen els ulls, a veure si estic de sort i puc veure el títol abans que el desi. L’ha deixat sobre la tauleta... Brrrrrr! cap per avall i amb el llom cap a l’altre costat!!! Si s’adorm el giro, estic intrigadíssima, que pot ser tan interessant? Fa deu minuts que té els ulls tancats, respira acompassadament, segur que ja dorm. Lentament allargo la mà i giro el llibre deixant-lo amb la coberta a la vista.

Justine ou les malheurs de la vertu; Sade

Males hores? A la coberta hi ha una dona nua, l’autor em sona, però no sé de què, no hi havia una cantant que es deia Sade? Es desperta! Espero que no se’n adoni que l’he girat.

Mira el llibre, lentament gira el cap i per primer cop em mira. Les galtes em cremen, m’estic posant vermella...

Bé! Ha funcionat. S’ha posat vermella. El truc de fer-me l’adormit després de no fer-li ni cas durant tot el viatge ha donat els fruits esperats. La curiositat ha pogut amb ella i fins i tot ha gosat girar el llibre. En els breus moments en que les nostres mirades s’han creuat, fins i tot he pogut percebre un lleuger tremolor en les seves ninetes verdes. És guapa, molt guapa, i pel que he pogut intuir de reüll té un cos deliciós. El Marquès hauria gaudit de valent amb ella, i espero que jo també ho pugui fer. Segueixo mirant-la fixament, i ella ho sap. Tard o d’hora tornarà a mirar-me, i llavors serà el meu moment. Finalment ho fa. Molt tímidament, gira el cap per mirar-me des de baix, i no deixo passar l’ocasió.

-Hola, em dic Marc -li allargo la mà. Ella dubta, però l’encaixa amb la seva.

-Jo, Laura.

-Tens la pell molt suau. Vas a Nova York per feina?

-No, a veure una amiga – contesta ella- I tu?

-De turisme. Sempre hi he volgut anar, des de que vaig veure “Manhattan” del Woody Allen.

Ella somriu. Ja és meva. Tastaré els seus pits al lavabo de l’avió, però mai arribarà a Nova York. El Marquès estarà content amb mi.

- Per cert, em deixes passar un moment? Necessito fer una visita al “señor Roca”...

No he pogut evitar fer un soroll gutural estranyíssim en voler contenir-me l’esclat de riure.

- I si es diu "Grohe"? -goso dir-li pels nervis, per voler seguir la broma. Però..., que idiota que em poso, per Déu! Ja em cremen les galtes una altra vegada. Deu pensar que sóc tonta perduda!

Ei..., què fa? Em somriu, em mira fixament als ulls, s’apropa a mi en voler sortir al passadís... Se m’apropa molt... I em continua mirant... Els dits de la seva mà dreta s’atansen als meus, me’ls enfila, me’ls enganxa, me’ls encadena, i els meus passos han de seguir els d’ell, perquè ja no sóc capaç de pensar... Al cap només em sona aquella cançó que acudeix a mi quan se’m desperten els instints: Oh, Pretty Woman, del Gary Moore.

I els seients van passant a banda i banda de nosaltres, perquè jo vaig flotant en un núvol.

Obre la porta del lavabo: «Les senyoretes primer», sento que em diu. Una hostessa que és a prop del carretó del menjar ens mira de reüll i el seu company li pica l’ullet. El Marc entra darrera meu, però amb tanta estretor em quedo travada entre el wàter i ell. Tracta de tancar bé la porta amb uns quants cops, com si ens estiguéssim guardant en una maleta massa atapeïda de coses.

- Au!

Un cop al genoll contra la vora del wàter m’ha deixat mig seca.

- Que t’has fet mal, Aitana?

Em diu a cau d’orella, mentre m’esmuny descaradament els pits entre els seus dits.

- Però com saps que jo em dic...?

No puc acabar la frase. Sentir-me el nom de guerra m’ha deixat la gola eixuta, el cor se’m dispara descontrolat.

La beso profundament, la despullo i l’acarono. Ja no sap què fa. Tot ha sortit bé, fins ara, la meva fantasia s’està fent realitat. Defalleix, tem que la posseeixi però encara no ho faré, o potser no ho faré mai, no hi ha millor passió que la imaginada i encara ens espera un llarg camí abans de consumar la nostra possible unió.

-Deixa’t fer... –li mormolo a l’oïda.

La lligo de peus i mans, li embeno els ulls. Me la carrego a l’espatlla i surto del lavabo, tothom en mira, miren la meva arma, la pistola que m’he tret de la butxaca. Sort que pesa poc, la noia.

-Avisin als comandaments de l’avió, em cal aterrar a una illa, jo donaré instruccions.

El copilot és un home raonable, li explico una estranya història sobre la noia, li ensenyo documents falsos, sóc un agent secret, he d’entregar la noia a una base militar a l’illa de l’Aligator, li dono les dades. Sento Aitana que ploriqueja.

-No tinguis por... encara –li dic.

-Ha de dur-la en pilotes? –fa el copilot, estranyat.

-No faci preguntes, doni les ordres que calguin.

Tot funciona, a l’illa hi ha un bon camp d’aterratge. Avisen als passatgers, que estan aterrits. No passa res, una emergència, aterraran, ens deixaran a l’illa de l’Aligator i continuaran el viatge. Aitana sua, percebo la seva suor calenta, la seva pell fina com el vellut. No crec pas que sigui verge, però... qui sap. Baixem de l’avió i l’avió s’enlaira. Deslligo Aitana, nua, sense res més que el seu cos. És meva. Meva per sempre. Meva i del Marqués, és clar. El Marquès-pintor resta al seu palau de cristall, a la sala on nois i noies nus el serveixen. Tot és a punt.

-Has d’obeir-nos –insisteixo.

Al fons, l’elefant preferit del meu amo. M’indica que estiri la noia damunt un catafalc, ha decorat les parets amb una escena estranya, un paisatge eteri, que no puc identificar. Ella es vol escapar, ara, però l’amenaço amb un rifle que el Marquès-pintor m’amolla.

-Després te la podràs quedar... –fa, amb una rialleta inquietant. I afegeix: Aquesta serà la meva obra mestra, ‘El somni d’una verge’.

Al fons de la sala s’obre una porta, una reixa. Dos tigres s’atansen a Aitana que sembla haver-se desmaiat. Potser serà millor així...

El somni d'una verge, de Salvador Dalí

by Núria, Puji, Duschgel i Júlia (agost 2008)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: