HV 5/2: L'exclusiva (La premsa rosa)

Que bo. M’ha encantat! Aquest segon relat de la cinquena tongada se l’han empescat (per ordre d’aparició) els veïns Roberthinos, la Cèlia, el Grum i la Khalina. El pitjor de tot és que m’han donat una idea per muntar una revista, que ja té títol: el mateix que la religió que abraça aquest segon pecat capital: la premsa rosa. Cal dir que amb aquest relat tots quatres han estat absolts de tots els seus pecats. In nomine pater, et filius, et espiritus santus...mameu!

______________________

L'exclusiva

—No pot ser!

Feia estona que voltava amunt i avall de la casa, cridant, esbufegant, blasfemant i fent voleiar enlaire una revista. A la portada, la seva fotografia amb el titular “CAZADOS”. Va despenjar el telèfon, va teclejar els dígits i va esperar a que a l’altra banda del fil els tons de l’auricular fossin substituïts per una veu femenina.

—Digui?

—Mònica?

—Hola Josep. Ja ho has vist?

—Sí. Què cabrons! Com poden haver sabut on estàvem? Tu has cobrat per l’exclusiva?

—Com pots pensar això? Et juro que no. Com està la Maria?

—Ha marxat a casa els seus pares. Escolta, hem de trobar-nos i decidir què fem. Això no pot quedar així!

—Tens raó. A les dotze, on sempre?

—Perfecte.

A l’altra banda de la ciutat, a les oficines del setmanari de premsa rosa Malerianisme, el reporter Carlo Meleri era rebut entre els aplaudiments dels companys de redacció. Les seves fotos de l’empresari de l’espectacle, Josep Esteve, clavant-li el membre a la Mònica Benvives, la famosa actriu de “culebrons” televisius, damunt la coberta del iot que aquest tenia a Menorca, estaven fent que la revista superés tots els records de vendes i tots els mitjans de la competència sen fessin ressò.

Mentre pujava al cotxe, el jove empresari pensava que havia de girar la truita i que, d’aquesta situació, en principi enutjosa, n’havia de treure un profit econòmic i social i, si a més, podia continuar follant-se la Mònica, millor que millor, que la noia el sabia posar ben calent! Temps enrere ja n’hi va fer una de ben grossa, el Carlo. Li havia fet xantatge amb unes fotos ben compromeses amb un travestí en postures indecoroses, fetes en una festa privada. Va pagar el que havien convingut i va jurar-se que, després d’allò, mai més li tornaria a passar. No l’enxamparien de nou! Però aquest cop no li havia fet cap mena de “xantatge” sinó que les fotos ja havien sortit al carrer, sense esperar cap contraoferta de la revista. Aquest no va poder amagar l’evidència. La seva dona duia un cabreig considerable!

De la Maria ja se n’ocuparia més endavant, ja trobaria una mentida adient. De moment, que els seus pares l’anessin consolant, que ell ja li demostraria que tot era un muntatge, «un photoshop barroer, carinyo, sóc totalment innocent...» (se’n sortiria, segur, com sempre!)

Va trobar-se amb la Mònica al seu apartament. Ella li jurava i perjurava que no en sabia res del reportatge. En veure-la tan afectada va pensar que en podria treure més profit sexual del que s’havia imaginat: com més tova estigués ella, més es posaria a les seves mans...

—Segur, Mònica? No has trucat tu al Carlo?

—No, Josep. Tu et creus que jo et faria una cosa així?

El Josep estava segur que sí i, la Mònica, també; però tot i que aquesta notícia seria del cert molt beneficiosa per a la pel·lícula que acabava d’estrenar, no l’interessava gaire que es donés per feta aquesta relació. Tenia una altre affaire emparaulat amb un torero de renom amb una altra revista del cuore (o era un futbolista galàctic?, ara no ho recordava gaire bé, perquè aquestes coses els decidia el seu manager al darrer moment).

—Jo et crec, preciosa, però hem de pensar un pla per capgirar la situació a favor nostre... –deia mentre l’acaronava.

—Josep, ets tan intel·ligent! –li contestava ella, sotmesa totalment als seus designis.

—No t’amoïnis, Mònica, atrauràs toreros i futbolistes i, sobretot, diners, molts diners. Ja sé què hem de fer!

—Què?

Ell, com a resposta li va besar als llavis, al temps que li acariciava els pits. Ella es va deixar portar.

Després del clau, i mentre la Mònica es banyava, va trucar al Carlo, sense que ella es sentís.

—Sí?

—Carlo?... Sóc en Josep.

—Josep?... Quin Josep?

—Amb mi no et facis l’orni, que saps perfectament qui sóc.

—Què vols?

—Oferir-te una exclusiva. Pagada, és clar.

—Quina classe d’exclusiva?

—El nu integral de la Mònica Benvives.

—Estàs de conya?

—No xato, jo amb els quartos mai faig conya. T’interessa o no?

—I, ella hi està d’acord?

—És clar. Pensa que després de tot el que ens has fotut enlaire, ens interessa treure’n algun profit. Què hi dius?

—Depèn del preu.

—Doncs quedem d’aquí vint minuts a l’apartament de la Mònica i acabem de tancar el tracte. No cal que et digui on és, oi? En deus haver seguit per mig món...

Després de penjar, va entrar a la cambra de bany. La Mònica estava dins de la banyera, colgada d’aigua fins el coll, amb els ulls tancats. En Josep va agafar l’assecador de cabell, el va endollar i s’hi va apropar. Seria molt senzill, només l’havia de deixar caure encès dins de l’aigua .

No estava segur de si funcionaria. No hi havia temps de fer trucades com altres vegades, se’n havia d’ocupar ell personalment. Va deixar l’assecador i va sortir fora del bany. Va fotre’s una ratlla, li aniria bé. Li sabia greu matar-la. Follava molt bé, però n’hi havia moltes altres que també ho feien. No podia consentir que ella fes negocis a les seves espatlles amb el cabró d’en Carlo. Però havia d’anar amb compte per no acabar a la garjola. Ja veuria si els mataria o no.

De sobte van trucar a la porta. En Josep es va cagar en la puntualitat d’en Carlo. Hauria d’improvisar. Va haver d’obrir. I no, merda! No podia ser. Era la Maria, la seva dona.

—Josep, què fas aquí?

—Potser això m’ho hauries de respondre tu. Jo està clar que estava follant-me la Mònica. Ho has vingut a comprovar, no?

La Maria va començar a plorar. I en Josep va consolar-la. Mentrestant, va decidir que seria un vidu. La gelosia provocaria una lluita mortal entre ambdues dones. I en Carlo... moriria intentant defendre-les? Sí, podria colar. Així aprendrien a no jugar amb ell. I l’exclusiva seria per en Robert Toca, de la revista Seven, etern rival d’en Carlo.

—Reina perdona’m, estic nerviós. Tot és culpa d’aquesta dona...

La Maria es va desfer d’en Josep i va córrer cap el bany. En Josep al darrera. I allà, per sorpresa seva, la Mònica, nua i dempeus, vestida només amb uns guants de rentar plats, li va clavar unes tisores al coll de manera fatal. Mentre ell queia a terra agafant-se el coll amb dues mans intentant aturar el broll de sang, va veure com les dues dones es besaven. Si hagués fet servir l’assecador! Males putes!

Elles ja tenien l’herència. Faltava carregar-li el mort al Carlo. La Mònica va trucar-lo al mòbil però no li va contestar. No podien perdre temps. Trucarien algú altre de la revista... en Robert Toca. Tampoc l’agafava! Merda de paparazzis!

Però Carlo estava ja davant l’apartament de la Mònica. La porta era oberta. Tot era molt estrany. Primer la trucada d’en Josep, i ara el seu mòbil vibrava. Era la Benvives qui el telefonava. Va decidir entrar sense trucar. S’ensumava alguna de bona. Se sentien sorolls al fons del passadís. Al rebedor no havia ningú. A l’habitació del costat. Va obrir la porta del bany. Buf! Quanta sang! En Josep a terra, sobre un immensa taca de sang i unes grosses tisores a tocar, a terra. El seu instint va fer que comencés a disparar la càmera compacta que sempre duia a sobre: clic, clic, clic. No es va adonar que la Mònica i la Maria veien pel darrera, l’agafaven i l’empenyien cap a la banyera, plena d’aigua i, darrera seu, l’assecador en marxa. Es va veure fregit, però només va sentir una forta descàrrega. La llum es va apagar de cop. Curtcircuit!

Amb la llum d’emergència encesa, la Mònica va tenir prou agilitat per agafar de terra les tisores del coll del Josep i clavar-les al coll d’en Carlo, encara lluitant per sortir de la banyera. Ja estava fet! Per sort no havia cridat. Va desendollar l’assecador i va anar a prémer el diferencial. Tornaven a tenir llum.

Sabien que seria complicat que la policia cregués que en Carlo s’havia suïcidat després de matar en Josep en defensa pròpia. Quin paper li donarien a la Mònica enmig de tanta baralla? La Maria la lligaria al llit, despullada, dirien que l’havia lligada en Carlo després de matar en Josep, i després la Maria descobriria els horrors dels crims. Van anar cap a l’habitació. La Maria no podia resistir-se als encants de la Mònica. Mentre la lligava anava escalfant-se. Els morts podien esperar. Desitjava llepar-li els pits, xuclar els efluvis de la seva dolça vagina, jugar amb ella...

En Robert Toca, avisat pel seu company estava palplantat davant la porta de l’apartament de la Mònica. No estava tancada. No era conscient encara que si l’obria, a dins tenia l’exclusiva de la seva vida...

@ Roberthinos, Cèlia, Grum i Khalina, desembre 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 5/1 Secrets d'estat (La fal.làcia)

Comença la cinquena tongada de les Històries veïnals, dedicada als nou pecats capitals del Malerianisme (doctrina sacra sense apòstols ni manaments). Els primers a complir amb el deure sagrat han estat els compapnys de l'escala G: en Té la Mà Maria, en Roi Marphille, La rateta Miquey i l'Arare. La cosa comneça amb una noticia bomba que després es complica amb l'entrada en escena de personatges escabrosos. En fi, llegiu i concloeu que la vida és pura fal·làcia.

____________________

Secrets d’estat

(Primer pecat del malerianisme: la fal.lacia)

Vaig arribar tard aquell dia. El tren com sempre portava molt de retard. Una pluja fina que queia durant tota la tarda em tenia amb els nervis de punta. Ja feia dies que no parava i la humitat de l’ambient es deixava notar.

—Vine urgentment a la redacció! No et creuràs el que ha passat! La noticia que ha corregut com pólvora per les rotatives.

—Tanta urgència ? Quina en portes de cap —vaig preguntar al Carles.

—El rei Joan Carles se separa de la reina Sofia!

—Que em dius ara! Està confirmada la noticia? —li pregunto amb incredulitat

—La noticia ve de fonts que sempre ens han resultat fidedignes. Creu-me Lluís; aquesta vegada és veritat.

A l’estació mateix vaig comprar-me els diaris per veure si aquella bomba ja ha havia sortit impresa en algun rotatiu. Que estrany! Res de res. L’única notícia era que la reina havia complert 70 anys, i s’afegien unes manifestacions seves en forma de llibre que posaven a parir als homosexuals, cosa molt normal venint d’on venien. Vaig telefonar a la redacció des d’una cabina ja que amb les preses m’havia deixat el mòbil a Barcelona, on tenia llogat un petit apartament per la feina. Al altra banda es va posar el Carles.

—Digui?

—Carles, hòstia! Els diaris no diuen res, segur que és veritat? Mira que si és una bola, et trencaré la cara.

—No home, no. Creu-me: la reina ja fa temps que viu sola a Londres i només es deixa veure a palau en actes oficial. El rei, peral seva banda, té un lio amb la Bàrbara Rey des de fa una pila d’anys. Però això ja ho sabies, oi?

—Però tu t’has begut l’enteniment? Que no veus que pel país no ho poc permetre una afer com aquest!

—La font és bona, molt bona.

—Quina és la font dels collons?

—Ni mes ni menys que Jaime Peñafiel, que l’he untat d'oli ifns al capdemnut perquè canti com les cloïsses.

Vaig penjar el telèfon molt emprenyat. No seria el primer cop que en Carles m’entabanava. Ja de petit a l’escola sempre feia el que ell deia. No he pogut mai negar-li res, però aquesta noticia no la pensava difondre a la meva emissora de ràdio: m’hi jugava el prestigi i la meva continuïtat al programa, ara que era líder d’audiència des de feia una bona pila d’anys. És veritat que en moltes ocasions el Carles m’havia passat primíces que havien fet pujar com l’escuma els nivells d’audiència. Mai m’havia fallat en aquest sentit. Però aquest cop, era...no sé..., no me'n fiava.

Vaig estar donant voltes pel carrer amb el cap cot, pensant. Mirar cap avall és realment molt útil per esquivar les caques de gos, vaig pensar, però aquesta merda de notícia no la pensava trepitjar!

Tenia els nervis a flor de pell. "De cap manera! De cap manera! De cap manera!" M’anava repetint a mi mateix. Alguna vegada fins i tot hofeia n veu alta tot xutant un embolcall de xetos que algú havia llençat a terra.

«Que la notícia la digui un altre i jo ja la comentaré més tard», em deia , tot sol. M’era ben bé igual no ser el primer aquesta vegada.

Al passar per una altra cabina, vaig tornar a trucar al desgraciat d’en Carles.

—Digui?

—Carles, collons! Demostra’m-ho! Collons, demostra’m-ho!

—Mira nano, fes una cosa. Agafa el primer vol cap a Londres. N’hi ha uns quants cada dia. Ves fins a Camden…

—Camdem?

—Camden, amb “n”! El barri de Camden. Baixes a la parada de metro de Belsize Park. A dins l’estació hi ha un quiosc. Allà hi ha un paio jamaicà que és clavat al Bob Marley. Vas allà i li compres alguna cosa…

—Alguna cosa? Què és això? Una peli d’espies? Què més s’ha de fer, donar-li un sobre amb diners? O codis secrets? Vinga, nen, que no em mamo el dit!

—Collons, escolta! Vas i li compres una xocolatina, un diari, el Hello o qualsevol cosa, tan li fa. Quan li vagis a pagar li dius que ets un bon amic de l’Stoney Greek i que la vols visitar.

—L’Stoney Greek!!!??? Qui cony és? Sembla un nom de marca de paper de fumar!

—És la reina d’Espanya, col·lega! El rastes pollós aquest et dirà on viu i com anar-hi.

—És clar; i vaig jo i em presento allà amb el millor del somriures i dient: “Hola Su Majestad, mire que soy periodista y me han dicho esto de ustesd y su esposo" i bla, bla, bla, oi?

—Doncs sí! Tu ves-hi. Ja veuràs. M’han dit que acostuma a anar fumada. Li encanta l’herba! I et dic una cosa, quan va fumada xerra pels descosits. T’explicarà la Bíblia en vers si vols. Porta gravadora i càmera de fotos. Vinga, mou-te, que no tens tot el dia!

Mentre penjava el telèfon, vaig sentir un cloc sec i dolorós que em va sacsejar la testa i tot al meu voltant s’enfosquí en un negre, negre, negre... Després d’un silenci llarg i profund i mentre intentava obrir els ulls, una fiblada intensa transitava d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra per les meves temples. Per què obrir-los si sabia que feia mal? Els vaig tornar a tancar.

Això si, sentia una remor de fons. Una veu cridanera, masculina, però aguda:

— Esa noticia, Maria Teresa, la verdad..., no será una alegria darla… (on collons sóc?), es que yo no soy monarquico... soy juancaaaaliiiiizzzta (què collons diuen, on collons sóc?)

—¡¡¡Jaime, cuelga, que el pajarito ya se ha despertao!!!

—Te dejo, Maria Teresa, esta tarde en el programa de Terelu ya lo explicaré todo.

Nyic, nyic, nyic...; el llit on m’havien ajagut es va començar a moure. De fet, la meva esquena s’elevava fins trobar-me de nassos amb una mirada penetrant. Tenia al meu davant un parell d’ulls de mico, petits i junts i una flaire de locció Floïd em penetrava pels nadius. Darrera l’olor, i intuïa un individu que reconeixia de la televisió.

—Peñafiel...? —vaig exclamar, amb el cap adolorit— Vosté és en Peñafiel?

—Tiene buena fueeentezz... Sí, soy Peñafiel, periodista de crónica rosa. Y usted y su amigo, el Carlitos ezze del teléfono, se han puesto en un buen lio, villanos. ¡Como se ozz ocurre, atajo de plebeyos, intercambiar información en un teléfono público…! Teneis tras vuestro un ejército de policias judiciales y los geos averiguando vuestro paradero, cabezas de chorlitos. Yo valgo mas por lo que callo que por lo que cuento.

Però de què m’estava parlant, el cap de mico, aquest? M’havien trinxat el cap per parlar des d’una cabina? Era real tot el que m’estava passant des de primera hora del matí? No entenia res de res. De cop vaig sentir un terrabastall a l’habitació del costat i us crits que deien:

¡¡¡ATENCIÓN!!! ¡¡¡POLICIA!!! ¡¡¡LOS BRAZOS EN ALTO!!!

L’home de la gorra es grata el clatell, es treu les ulleres, sospira, fa una estirada de braços per damunt del cap i diu:

—Sortim una estona a fer una cigarreta. D’aquí a deu minuts tothom aquí, que he de prendre una decisió d’una punyetera vegada. No tenim tot el temps del món. Aquests volen una resposta avui mateix.

L’equip en pes surt del recinte. Es dirigeixen al carrer i fumen, entre riallades, crits i gatzara.

Al cap de vuit minuts, el de la gorra decideix que ja n’hi ha prou, de recés.

—Tothom dins!

—Però xaval, no siguis bèstia, si tot just acabem d’encendre els... —Però l’home de la gorra no està per orgues:

—He dit que tothom dins! –mastega, de mal humor.

L’equip en pes entra altre cop al recinte. S’asseuen. Els uns a les cadires, els altres per terra. Una noia empolainada fins a les celles i vestida a l’estil de la Júlia Otero comenta que ella encara no ha començat i que ja està bé. Els altres se la miren amb commiseració. El de la gorra parla sense embuts:

—Escolteu-me bé tots plegats! Sou una merda.

—Hòstia...! I això?—demana algú.

—Si. Sou una merda. No sé per què li vaig fer cas al vostre professor de l’Institut del Teatre. Té una colla de mamarratxos que no serviu per a res.

—Tio, no et passis. Fem el que podem – diu el presumpte Peñafiel, que, per cert, està convençut que avui l’ha clavat fent el paperot del cagabandurries aquest. Fins i tot li ha encertat la veu! Tan orgullós que estava ell...

—De veritat creus que som una merda? –pregutna la presumpta reina d’Espanya, traient-se la corona i arrencant-se els clips dels cabells, que ja l’estaven matant.

—Però no vau dir que tots tenen la grip?—diu el periodista u, anomenat Carles, convençut que el seu monòleg era d’allò més creïble.

—Exacte. Si. Tots tenen la grip. I aquesta era la vostra gran oportunitat, colla de gamarusos. Per una vegada que us surt un càsting amb cara i ulls, va i i foteu pena, cagumcony!

La noia empolainada fins a les celles torna a intervenir:

—A mi encara no m’heu fet la prova –ploriqueja.

—Ho podríem matisar –replica el de la gorra–, i està clar que hi ha molta gent, encara, per, diguem-ne, examinar..., com aquesta pobra nois que no sé pas de què va disfressada

—Però, però... però que no se’m nota, que vaig d’Otero?

El de la gorra la mira de dalt a baix i després de baix a dalt i continua, sospirant:

—Els de Polònia s’hauran d’espavilar a contractar algú altre, si volen gravar el programa per aquesta setmana!

© Té la Mà Maria, Roi Marphile, La rateta Miquey i Arare, desembre 08

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De cadàver exquisit (3): tot el que puja, baixa...per fi!

Semblava impossible però és cert: S’HA ACABAT aquell cadàver exquisit DESCENDENT que vam començar un llunyà 16 de juny i hem acabat un 16 de novembre ha arribat al seu darrer esglaó! Cinc mesos per fer-lo.... Estimats veïns i veïnes: espero que els kirikis els feu més sovint, si no, malament rai...

Almenys, el que em consola és que ja hem acabat el que “baixava”, després de llegir "el que pujava”. Amb la qual cosa es certifica un dels axiomes del Malerianisme: que “tot el que primer puja després baixa”, fins i tot a la nostra escala.

En fi, ahí va! (una prèvia: el núm 18, en Zenit Ram, ja va desaparèixer en combat fa temps. S’ha mudat a algun altre barri i ningú sap on. El 41, que era l’Antígona, m’ha demanat una exempció temporal del lloguer. Li guardo el piset fins que torni). Per tant, hem estat trenta-nou els veïns/es calaveres. I cadavèrics.

Quan el llegeixo, altre cop he de confessar que em feu por. No teniu poder telepàtics alguns/es? Heu-lo ací:

Cadàver exquisit descendet

1.Aquest poema és un petit somni
2.sinuós, atrevit i eròticament delirant
3. de forma bellament inútil
4. y cansado triste y acongojado,
totalmente desesperado,
miraba tu retrato.
5. Gran, viu i misteriós
6. que m'empeny, inexorable, a l'abisme.
7. Em tempta el balç, però no m'hi deixo caure.
8. A terra, davant meu, la teva roba
9. i és quan la meva voluntat s'estova
10. i m’endolceix. Avui cal, lluito, i ploro mentre estenc la roba...
11. que deixo lliscar lentament.
12. Ja saps que no en tinc prou, però ho amago,
13. y si me muestro tal como soy,
14. fill del vent i del mar,
15. sento, oloro, m'amaro d'esquitxos salats, regalims de tu...
16. No em treguis la bena dels ulls,
17. llàgrimes que em cauen galtes avall
19. que sóc dels rius que no poden aturar-se.
20. De calor que crema el cul de les llebres
21. en ta pell silent que vetlla l'obscur
22. fred, humit, em llisca cames avall...
23. Mentre el temps queda momentàniament suspès,
congelat, mort,
24. i em desperto assedegada i envoltada de llum
25. agònica del plaer que s'ha esfondrat.
26. Sí, esbotzat, rebentat, abatut, derrotat, ensorrat
fins a fer l'esforç amb afany d'un amor salvatge.
27. Trenco l'oratge amb humitats
descarregant tempestes d'estiu...
28. Olor a fruits dolços i regustet a sal de la mar en els seus llavis
29. amb que xuclava sensualment un cacaolat molt calent,
30. mirava el sol de la tarda, mentre es moria de fred
31. i un sol de tardor m'acompanya
32. com una llum que envolta o una ombra que embolcalla
33. la subtil i fugaç mirada
34. com la dels nens quan no volen mirar enlloc
per por de saber massa
35. tota la vida has estat un ganyavents
què vols dir? si ni tan sols no em sents,
36. enmig de la ficció calles, com un traïdor
37. i esperes el moment de la tragèdia...
38. que anuncia els foscos capricis del destí
39. gris i fred com la boira del matí
del dia aquell, en que cansat, et vas rendir.
40. Caure, cap avall,
sense fi.

@ El veïnat de can Malerudeveure’t

I qui sou els autors? Doncs per ordre d’aparició:

1. 01.El veí de dalt
2. 02.Núria Aupí
3. 03.Jesús M. Tibau04.
4. Gaby
5. 05.Euria
6. 06.Anna
7. 07.Carme Rosanas
8. 08.Clint
9. 09.Arare
10. 10.Zel
11. 11.Metamorfosi
12. 12.Lady Griselda
13. 13.Andrea
14. 14.Robertinhos
15. 15.Joana
16. 16.Duschgel
17. 17.Puji
18. ---
    
19. 18.Raquel
20. 19. Cruella
21. 20.The silver blue
22. 21.Palito de las orejas
23. 22.Xurri
24. 23.Núria (Elizq)
25. 24.Cau de llunes
26. 25.Cèlia
27. 26.Gatot
28. 27.Déjà Vie
29. 28.Striper
30. 29.Trina Milán
31. 30.Alatrencada
32. 31.Nausica
33. 32.Sol solet
34. 33.Violette Moulin
35. 34.Té la Mà Maria
36. 35.La Rateta Miquey
37. 36.Júlia Costa
38. 37.Carme Fortià
39. 38.L'Avi
40. 39.Anna Tarambana

Gràcies a tots/totes!!! Ja he començat el quart cadàver! I aquest cop només el fent cap avall! A veure si espavilem!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

D'Històries veïnals i del Malerianisme

Pocs, però escollits. A veure si aquest cop que som menys, som més àgils i ens fem un regal per Cap d’Any tots plegats.

He posat als 35 membres —integrants— de les HV en un sac, numerats de l’1 al 35; he sacsejat —el sac— i la meva mà —gens innocent— els ha anat extret en grups de quatre. Han sorgit els següents quartets —grups. I un de tres, el meu per cert. Proves? S’han autodestruït.

Escala A: L'Avi; Anna Tarambana; Clint i Euria
Escala B: Robertinhos; Cèlia; Grum i Khalina
Escala C: Zel; Nausica; Smiley i Violette
Escala D: Duschgel; Stripper; Caliope i Sol Solet
Escala E: Llum de dona; Gatot; Metamorfosi i Jordi Casanova
Escala F: Lady Griselda; Jesús M. Tibau; Déja Vie i Trina Milán
Escala G: Té la Mà, Maria; Roi Marphille; La Rateta Miquey i Arare
Escala H: Anna ; The Silver blue; Puji i Carme Rosanas
Escala I: Xurri; Gaby i Veí de dalt.

I com contactar? Us deixo aquí enllaç al seu bloc i als correus electrònics

MiREU QUE ESTIGUIN TOTS BÉ!!!

• 00. Malerudeveure't (El veíde dalt); elveidedalt@gmail.com
• 01. Trina Milán (Platxèria); platxeria@gmail.com
• 02. Arare (Des del meu mar); mmontsem@gmail.com
• 03. Carles Mulet (Nausica); muletgrimalt@gmail.com
• 04. Zel (Ara mateix); rosersuso@hotmail.com
• 05. Roi (Històries d'en Roi Marphille); roi@marphille.com
• 06. Lady Griselda (Prosopopeia); ladygriselda@ladygriselda.es
• 07. Khalina (Aventures i pensaments de Khalina); khalina_@hotmail.com
• 08. Anna Tarambana; annatarambana@yahoo.es
• 09. Jesús M. Tibau (Tens un racó dalt el món); jesusimaite@gmail.com
• 10. Joana (Llum de dona); arka­_gi@@hotmail.com
• 11. Carme Rosanas (Col.lecció de moments); crosanas@gmail.com
• 12. Striper (Striper d'històries); striper07@gmail.com
• 13. Anna (Biblosfera); anna@laszlomail.com
• 14. Puji (La cullerada); poblenow_rangers@yahoo.com
• 15. L'altra cara de la lluna (The silver blue sea);the.silver.blue.sea@gmail.com
• 16. Caliope d'històries picants (Caliope); elhadadelamor@hotmail.es
• 17. Té la Mà, Maria; pepbove@gmail.com
• 18. Gel de ducha (Duschgel); gel-de-ducha@hotmail.com
• 19. Violette Moulin (Violette); violettemoulin@hotmail.com
• 20. Vist i no vsit (Euria); candh0@gmail.com
• 21. Sol Solet; solsoletr@gmail.com
• 22. Too much strong ... (Robertinhos); robertinhos.paris@gmail.com
• 23. Transparència (Cèlia); caeliusmarcus@gmail.com
• 24. Post-its sacados de la papelera (Xurri); xurriblog@gmail.com
• 25. Cròniques de sota el Mugró (Jordi Casanova); casanovasjordi@hotmail.com
• 26. La Rateta Miquey (Rateta Miquey); bigsur97@gmail.com
• 27. Smiley; sgironaroig@gmail.com
• 28. L'Avi; personal.avi@gmail.com
• 29. El Grum; encompanyia@gmail.com
• 30. Metamorfosi (El meu espai x); meta-morfosi@hotmail.com
• 31. El Gatot; elgatot@gmail.com
• 32. Clint (A tot bloc!); atotbloc@gmail.com
• 33. Gaby (Uno nunca sabe); gprieto@notariocprietoa.com
• 34. Déja Vie; ecoutelamer@gmail.com

I el tema? Doncs aquest cop com que som nou grups, cadascun escriurà sobre els nou pecats capitals. Nou... Nou? Però no eren set, veí? Doncs sí, però ja sabeu que l’església catòlica, apostòlica i romana sempre ens vol enredar i ens sostreu informació. Segons els evangelis psicalíptics de sant Wenceslao que vaig descobrir una nit de sexe, drogues i rock’nd roll passejant pel milloret del Barri Xino, he de confessar que vaig ser il·luminat, en un instant de santa revel.lació, per una nova religió: el Malerianisme (en majússcules), de la qual m’he autoatorgat el càrrec de principal profeta (amb sou a càrrec de les quotes de la comunitat). Aniré informant en el futur dels seus principals postul.lats per tal de fer créixer en el seu si els adeptes i, evidentment, les arques de la caixa. Fons que seran destinats, com no!, a promoure festes veïnals entre els/les acòlits/tes seguidors/es.

I començaré pels pecats veïnals —que no venials— d’aquesta religió on tothom qui entra és nomenat sant/a per definició; tot i que s’entesti a demostrar el contrari. Els nou pecats veïnals són, per ordre alfabètic: l’abstenció (de beure alcohol), l’adulació. la castedat; la fal·làcia (que no la fel·lació, que també és un pecat i dels grossos! ;-); la frigidesa, el masclisme, el misticisme, la premsa rosa i la venjança,

I quin tema li toca a cada grup? Doncs per pura xamba, l’ordre és el següent:

Escala A: la castedat

Escala B: la premsa rosa

Escala C: la venjança

Escala D: l’adulació

Escala E: la frigidesa

Escala F: el masclisme

Escala G: la fal·làcia

Escala H: el misticisme

Escala I: l’absentisme

Ja sabeu: el primer planteja la situació, el segon la desenvolupa, el tercer inicia el desenllaç i el quart remata la feina (amb final sorprenent o no). Recordeu que heu d’escriure uns 2.000 caràcters cadascú com a màxim. I heu de seguir el calendari establert per acabar tots més o menys a l’hora. El to? Us recomano un to humorístic.

Que hi hagi sort i força pecats!

El calendari de les HV:

· Del 5 al 18 de novembre: el primer membre de l’escala li envia la seva part al segon del grup

· Del 19 al 2 de desembre: el segon, li envia al tercer les dues parts escrites.

· De 3 al 16 de desembre: el tercer li envia al quart les tres parts escrites.

· Del 17 al 31 de desembre : el quart acaba el relat i me l’envia a mi sencer, que l’aniré publicant al blog “Històries veïnals”

I el cadáver exquisit?

Ai! El cadàver! Aquest cop només en farem un, de descendent; perquè veig que fer-ne dos alhora us atabala massa…

Jo començo. Envio una paraula al segon de la llista. La Trina en aquest cas. Ell farà un vers de màxim 10 paraules inspirat a partir de la meva paraula i me l’envia a mi per correu electrònic a elveidedalt@gmail.com La darrera paraula d’aquest vers —i només la darrera paraula— li passeu al següent, l’Arare ... . I així successivament. Vosaltres només us passeu les darreres paraules, mentre que el vers sencer que escriviu el vaig rebent jo al meu correu i així vaig confegint el poema. Quan arribem al final i la Deja Vie m’envii el seu vers; el cercle s’haurà acabat i publicaré el poema sencer al blog. Tá clarito, no?

A veure si som capaços d’acabar-lo en un mes, abans que em torni a venir la regla!

Alea jacta est!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: