Les Històries veïnals als Premis Cats

Ostres! Ara ho recordo... Algunes ments benintencionades (juro que no he amenaçat ningú) van suggerir de votar aquets blog com a candidat a l'aparta "BLOCS PARTICPATIUS" als PREMIS CATS, que alguns bons blocaires fa uns cinc anys que convoquen des d'algun  racó de la Catosfera.

Ja els coneixeu, oi?

Vés per on que, si realment em fa gràcia la nominació és perquè si aquest  blog té alguna cosa especial és precisament perquè ja ho té això, de participatiu.

Si volue votar, doncs, es pot fer AQUÍ, fins final de mes!

Evidentment, si guanyem res ja repartirem pernils i cava pel celobert. Seria un premi compartit!

HV 12/4:Dolç hivern

Ja ho té això de la distància i el desig... Un i altre acaben per trobar-se, encara que sigui en situacions i destinataris inesperats i ja l’hem liada. O almenys la lien aquests quatre veïns en aquest relat. Obra de Pratinsky, Gerònima, Rafel i Eli.

A ells, les felicitacions.

_______________________________

Dolç hivern

Havia nevat. La vall estava més silenciosa de l'habitual. Fumejaven les xemeneies de les escasses cases habitades, i el fum es confonia amb la boira baixa del dia encalmat. Aquell havia de ser un matí especial per a la Lluïsa. Esperava l’arribada del seu promès. S’apropava el Nadal, un dels moments comptats que es podien retrobar. I tenia moltes novetats per dir i per amagar. De l'estiu ençà havien canviat moltes coses. A la vall, començava a perfilar-se la silueta de la represa que tancaria un nou pantà. El promès no sabia res del polonès que havia arribat al poble amb una colla de forasters de tot arreu i de tots els colors per a tirar endavant el projecte.

L’havia perdut l’esguard encès del bàltic. Va ser un moment: el cel i l’infern alhora. No hi va haver res més. A partir d’aquell dia va fer el possible i l’impossible per evitar-lo. Només el mossèn, que regularment atenia la parròquia, va ser informat del pecat. La Lluïsa va descobrir, unes setmanes després, que el seu cos no la seguia. Ho va entendre i ho va amagar.

La nevada li concedia una mica més de temps, una mica més de dolor. El llevaneus encara trigaria a acabar la feina. Va seguir un impuls que havia anat refrenant aquells mesos. Es va pentinar, pintar, perfumar, i es va llençar al carrer. Les obres estaven mig aturades per la nevada de la nit. A la guixeta de control va preguntar pel Bronislav. Li van dir que feia dos setmanes que l’havien despatxat i que no li sabien el rastre. La Lluïsa es va atansar a l’home de l’entrada i li va llençar: “Dóna’m la teva mà ¿Saps què és això? És el meu cor... i està trencat. Pots sentir-lo?”

Necessitava pensar. I també necessitava deixar la ment en blanc per sentir què volia realment. Va agafar el cotxe i va conduir cap a les muntanyes. Buscava unes aigües termals que poca gent tenia el privilegi de conèixer. Volia envoltar-se de paisatges bonics i moments que la fessin sentir-se bé. Va tardar una mica a localitzar-les però finalment les va trobar. Eren allà, a quatre passes. Es va alegrar. Ho havia aconseguit. No hi havia ningú en quilòmetres al voltant per aquella zona, així que no s'atabalà gaire per despullar-se al mig de la intempèrie deixant la seva nuesa i la seva panxa al descobert. S'atansà a l'aigua i s'hi capbussà. Però no estava sola, ho podia sentir. Estava amb el seu pinyol. Tan petit i ja li feia companyia! Potser tenia el cor trencat, però estava disposada a apedaçar-lo. Ara no només era responsable d'ella mateixa. 

Quan baixà altre cop al poble veié el seu cotxe aparcat davant la casa. Estava disposada a explicar-li tota la veritat. Passés el què passés. Així que es cordà bé l'abric, respirà a fons i obrí la porta amb decisió.

—Ei!

—Hola, Lluïsa! —i se li llençà al coll—. Espero que no et molesti que t'hagi esperat aquí dins. He vingut directament, no he passat ni per casa els pares! Si s’assabenten, em maten! No podia esperar més a veure't —i somrigué cofoi mentre l’abraçava.

En aquell moment, envoltada pels seus braços, se li acudí que les traïcions en temps de guerra són infantils comparades amb les traïcions en temps de pau. I una llàgrima li relliscà galta avall.

—Eh!, què tens?

—Buff!! —i se separà una mica. Es descordà l'abric, posant-se de perfil perquè ell ho pogués veure clarament. 

Pel cap de l’home passaren desordenadament milers d’imatges del temps de guerra que li havia tocat viure. De la incerta pau que li esperava en tornar a casa només en unes hores de vol, d’un miratge alat que el portava de l’infern al paradís desitjat. Un munt d’imatges s’amuntegaven en pensaments inconnexos: què trepitjaria, què es trobaria darrere d’una porta, quines mirades decidiria que havien de continuar mirant i quines, quan premès el gallet, arribarien al final de trajecte. Els flaixos passaven a tota velocitat amb ulls que es clavaven al seu cor insensible, endurits per combats contra un enemic sovint invisible.

Els records esclataven en rostres d’horror, suplicants; fins que les arcades es feien insuportables després d’arranar l’últim refugi. Llavors es deia: “Hi ha ocasions en què sento vergonya de pertànyer a la raça humana” i, d’immediat, li venien els pensaments d’una pau temuda que l’esperava a casa. En aquell moment la neu es tenyia d’un vermell encès, d’un cor que maldava per néixer.

Alçant la mirada des de la panxa, que començava a descriure una pacífica rodonesa, fins als ulls humitejats, li preguntà:

—Lluïsa, saps on el portes?

La Lluïsa sense abaixar l’esguard, mirant de fit a fit a en Pau, respongué:

—El portaré jo sola, no vull que mai més el gel em trenqui el cor.

Mesos abans hagués desitjat la seva tornada, però aquell dia, se sentia una dona diferent i s'havia acostumat a la seva absència. Amb quin dret tornava demanant-li explicacions enmig d'un hivern gèlid ? Ell havia escollit. Aquell poble no tenia futur, només una xicota amb la que havia fet camí des de jove. Però les seves anades a qualsevol indret, feien que aquella relació trontollés a cada permís, a cada promesa de retorn “quan torni, serà per sempre” i aquell “sempre” s’esvaïa a cada retorn.

Ara, tots aquells pensaments dels passat, li semblaven justificacions. Encoratjada, va sentir que volia aquella criatura, sense tenir gaire en compte el desencís del seu promès. Girà cua, i desaparegué, caminant per un carrer solitari, on la presència de l'hivern era evident. El nou ésser que duia dins seu havia de veure la llum. Era el fruit d'una passió descontrolada, i encara que breu, sentia que fins i tot, en Bronislav tenia dret a saber-ho.

Feia temps que la rondava, fins que un vespre, desprès d’un bon grapat de mirades creuades, la convidà al seu habitatge: la pensió dels Àngels va ser testimoni d'aquell desig. “No he estat mai a soles amb un home, ni tan sols vestida. En roba interior encara és més estrany”, digué ella, però la tendresa dels seus dits, el gust dels seus petons, i la mirada de color blau cel, la varen deixar nua i ...

Ara, enmig del carrer, una barreja de sensacions i un lleu mareig, li fan perdre els sentits, i la fan caure a terra. Hores més tard, intenta obrir els ulls, malgrat el mal de cap. El primer gest en tornar a la realitat és la mà al damunt del seu ventre, i breus moments després, una infermera amb cara afable, li portarà un gran ram de roses, amb una targeta, on s’hi llegeix una sol mot:

“T’estimo.”

© Patrinsky, Gerònima, Rafel i Eli (agost 2012)

_____________________________

LES FRASES A COL·LOCAR EREN:

«Les traïcions en temps de guerra són infantils comparades amb les traïcions en temps de pau.»

(Ralph Fiennes)

El pacient anglès

«Hi ha ocasions en què sento vergonya de pertànyer a la raça humana”

(Kirk Douglas)

Senders de glòria

«No he estat mai a soles amb un home, ni tan sols vestida. En roba interior, és encara més estrany.»

(Audrey Hepburn)

Vacances a Roma

«Dóna’m la teva mà ¿Saps què és això? És el meu cor...i està trencat. Pots sentir-lo?»

(Ethan Hawke)

Grans esperances

HV 12/3: Records emmirallats

La nostàlgia ja ho té això... Et poses a mirar roba, a evocar el passat davent el mirall, a imaginar escenes viscudes intensament..., i acabes fotent-te de lloros amb la realitat més prosaica. Una història feta a cop de renúncies i desigs a càrrec de la Khalina, Barbollaire, La RaTeta Miquey i Francesca (que s’estrena en això dels relats veïnals). Bona feina, veïns!

__________________________

Records emmirallats

© Khalina, Barbollaire, La RaTeta Miquey i Francesca

La Maria va obrir l'armari de l'habitació blava amb por. Allà hi guardava uns vestits que feia més de quaranta anys que no es posava. Eren vestits plens de records. Vestits que li recordaven el que havia estat; allò a què havia renunciat a ser: els vestits dels seus concerts. Vestits d'una època feliç. Vestits de llibertat. Vestits d'èxits i glamur. Es va posar el vestit llarg blau, entallat. Encara li esqueia! Es va mirar fixament al mirall. Per ser una vídua de quasi setanta anys i mare de dos fills no estava tan malament. Va somriure. Encara podria cantar Mimi o Musetta?

Va seguir remenant l'armari. Encara hi era aquella faldilla vermella curta, i la brusa... Mai sabria si havia escollit bé. Havia estat feliç amb l'Esteve? Era un home tendre. Sempre havia intentat complaure-la; excepte en el més important. No havia entès que ella era una artista, que no era feliç cantant només per la família. Necessitava l'escenari, els aplaudiments... L'hauria d'haver abandonat? Quasi ho havia fet un any després de casar-se, el dia que havien discutit sobre el concert de Milà. A ell, per variar, no li feia gràcia que hi anés. Ella va decidir anar-hi sola i va llogar un vehicle. Van discutir pel cotxe i per les maletes que calia dur.

—No toquis el cotxe! -li espetà la Maria.

— Tinc les coses al maleter. Déu meu! Prefereixes el teu cotxe a les persones! -va queixar-se l'Esteve.

— La majoria de les persones m’avorreixen, però aquest cotxe em permet

escapar -li va aclarir.

Ara, mirant-se al mirall, va deixar que el records d’un temps passat l’embolcallessin.

Quan l'Esteve la va veure sortir amb la faldilla vermella de l'habitació, els llavis maquillats a conjunt, la brusa que deixava entreveure els seus pits generosos, les sabates de taló i la maleta cap Itàlia, va dir:

—No hauries de dur aquesta roba.

—Per què? Només és una brusa i una faldilla.

—Aleshores, no hauries de dur aquest cos.

Per un moment tot va trontollar. Un calfred li recorregué el cos. Involuntàriament va fer una passa enrere. Què volia dir exactament, l’Esteve, amb aquest comentari? Potser volia impedir el viatge? Se’l va mirar. Va deixar molt lentament la maleta a terra. Es va treure les sabates. Avançà cap a ell amb la mirada clavada als seus ulls. La faldilla lliscà fins a terra. Encara una passa més. La brusa descordada.

—Que potser no t ‘agrada el meu cos? —murmurà mentre li agafava una mà i la posava damunt dels seus pits. Notà la tremolor de la mà. L’esguard encès. El cos arborat.

L’Esteve va abaixar el cap.

—Ja saps que no és això. És…, és… M’agradaria que fos gelosia. Gelosia dels teus èxits. De la teva vida d’artista i els teus amics i col·legues. Tindria un sentit. Seria fins i tot fàcil d’acceptar i controlar. —I va prosseguir— Però, d’ençà que has tornat als escenaris, un somni, tal vegada una mena de premonició, em trasbalsa les nits.

—Un somni?  —digué la Maria amb posat mofeta.— Quina mena de somni?

L’Esteve va lliscar la mà fins les natges de la Maria. La mirada se li va perdre més enllà del finestral. En algun punt del jardí que només ell coneix. S‘aclarí la veu.

—He vist un cargol. Lliscava pel tall d’una navalla. Aquest és el meu somni; més aviat, el meu malson: arrossegar-me, lliscar pel tall d’una navalla d’afaitar, i sobreviure.

La Maria, sorpresa, esclafí a riure.

—Sí, Esteve... N’estàs segur que “vols lliscar pel tall d’una navalla d’afaitar i sobreviure”?, eh?

—Què vols dir?

—Home, què aquestes coses es diuen a les pel·lícules, però…

                    

L’Esteve li anava descordant les mitges. “No m’agrada veure’t sobre els escenaris davant de tanta gent..., davant de tants homes que et miren..., que et desitgen... No m’agrada gens, gens, gens...”

 —Però Esteve, estimat!  Que no sóc La Bella Dorita cantant al Paral·lel! No em diguis aquestes coses!

La mà de l’Esteve es movia entre les seves cames mentre la furgava, la premia cap a si. “...Em fa sentir llefiscós, bavós; sabent que tots aquells homes pensaran en tu quan després estiguin sobre les seva dona..., la seva minyona..., la seva amant, la seva puta...”

—Esteve! Què dius? Què et passa? Què fas? Deixa’m; em fas por!

“És que em poses calent, Maria,... Els teus pits fibrosos, turgents, em tornen boig; que no puc més, Maria; que no, que...”

—Que no m’apretis tant fort! Em fas mal!

“I ara mateix te l’engaltaria així, ben endins, així; davant de tota aquella gent, sí, davant d’aquells; sí, davant seu. Que ens miressin, que et miressin mentre et llepo, mentre et fico la llengua ben endi...

—Prou Esteve! PROU! Des que vas tornar del front que no aixeques cap, coi Esteve! Que no, que t’entenc, que ha estat molt dur, que has vist coses que no suportaríem, que ens n’hem de fer la idea, que vas tenir mala sort amb la metralla, sí, que si no s’hagués infectat la ferida ara encara tindries....  Però hem tingut sort, Esteve: tenim dos fills i no ens en calen més, hem pogut escapar abans que els nacionals et trobessin i podem viure bé. A mi em segueixen contractant, tu pots treballar amb mi o tenir cura dels nens o... I podem ser feliços, Esteve, mentre estiguem junts podem tirar tot endavant... Vinga, home... Jo t’entenc, ja saps que t’entenc però tu no pots seguir d’aquesta manera, patint així, home, que n...

“A la merda la teva comprensió, no necessito la teva comprensió de merda; necessito la meva puta tranca!”

—La tranca la tens al cap, aquest és el problema! Tu ets alguna cosa més que un membre viril, com jo sóc alguna cosa més que una dona bella a la que els homes desitgen. Saps que sóc? Una mare, una esposa, una dona, una veu. Vull ser una veu...

Però el cert és que deixà de ser-ho, va fer callar la seva veu per posar-se en igualtat de condicions davant el seu home. El preu va ser molt alt: els va mancar allò més preuat en un matrimoni: la confiança; aquest fou el seu sacrifici.  No sabia si li havia servit de molt, ni es volia plantejar com hauria sigut la seva vida si hagués continuat cantant.

Ara, el mirall reflectia la imatge d’una vídua prima, jugant a disfressar-se, tal com havia fet els darrers quaranta anys. Ja no era aquella dona de faldilla curta i llavis pintats de roig. Era gran. Però la veu havia restat gairebé intacta dins el cofret de l’espera. Començà a cantar imitant a Gloria Lasso: «Nunca sabré cómo tu alma ha encendido mi noche, nunca sabré el milagro de amor que ha nacido por ti...»

De sobte, trucaren a la porta. Descalçada s’atansà sigil·losament per observar a través de l’espiell. Va veure al veí de dalt, un escriptor amb ullets de John Wayne, que tot i ser prou més jove que ella, sempre havia cridat la seva atenció. Li agradava, especialment com mirava per sobre de les seves ulleretes rodones, d’intel·lectual encuriosit per la vida. Obrí sense pensar com anava vestida. Va ser la seva mirada, que tan li agradava, el que la va fer retornar a la realitat de la seva disfressa.

—Maria! –li va dir somrient el veí— Què mudada vas! Molesto?

—No, no. Feia neteja d’armaris —i el mirà embadalida sense fer-lo passar.

—Això...—va començar a dir el veí, un xic nerviós—, venia a dur-te allò que tan necessites, allò que em demanares.

—Com?

—Sí, dona, no te’n recordes? La tranca!

Amollà un crit nerviós.

—La tranca?

—Sí, dona, per aguantar les persianes del corral. No m’havies dit que les frontisses t’havien cedit i necessitaves quelcom per protegir-te de les ventades mentre venia el fuster?

I aquella tranca se li clavà tan endins que no podia ni obrir els ulls.

—És clar, és clar...

La recollí d’una volada i donant-li un gràcies fugitiu li tancà la porta al nassos. Ni s’adonà de com ell havia aprofitat per acariciar la seva mà mentre una goteta de suor regalimava del front fins a la barbeta.

LES FRASES DE LES PEL·LÍCULES QUE CALIA COL·LOCAR EREN:

«—No toquis el cotxe!

— Tinc les coses al maleter. Déu meu! Prefereixes el teu cotxe a les persones!

— La majoria de les persones m’avorreixen, però aquest cotxe em permet

escapar.»

(Susan Saradon i Geena Davies)

Thelma i Louise

«—No hauries de dur aquesta roba.

—Per què? Només és una brusa i una faldilla.

—Aleshores, no hauries de dur aquest cos.»

(William Hurt Kathleen Turner)

Foc en el cos

«He vist un cargol. Lliscava pel tall d’una navalla. Aquest és el meu somni; més aviat, el meu malson: arrossegar-me, lliscar pel tall d’una navalla d’afaitar, i sobreviure.

(Marlon Brando)

Apocalypse now

«A la merda la teva comprensió, no necessito la teva comprensió de merda; necessito la meva puta tranca!»

(Jeff Bridges)

El gran Lebowski

HV 12/2: El gat negre

Comencem per uns innocents emails i acabem enredats al llit, com ha de ser a Blogville!

Aquí també dos consagrats de les HV, la Carme Rosanas i el Carles Mulet s'han unit a duess plomes novells, la Montse Pes i El porquet de Sant Antoni. El resultat, excitant.

_________________________________________

El gat negre

@ Carme Rosanas, El porquet de Sant Antoni, Montse Pes i Carles Mulet

L’Helena obria cada dia el seu gmail i sempre es fixava com n’estem de controlats i com les publicitats que sortien a la banda dreta de la pantalla, sempre tenien relació amb el tema del correu que obria. Si parlava de vacances amb en Joaquim, sortien ofertes de viatges i hotels. Si escrivia en francès per parlar amb l’Alain, li sortien cursos d’idiomes. Si parlava d’art amb en Gustau, li sortien anuncis relacionats amb museus. I així sempre amb tots els temes. Però hi havia una publicitat que sortia sempre, fos quin fos el tema que tractés. Eren les cartes de tarot: “Laura, la gran vident. Tarot especialitzat en temes amorosos”.

I l’Helena es mirava cada dia aquest anunci. No s’ho creia pas tot això del tarot, però la intrigava perquè era l’únic anunci que no tenia res a veure amb el text dels missatges que feia o rebia. “No m’ho crec”, pensava, “però amb tanta insistència, al final la curiositat em podrà”.

Un dia, va anar a sopar amb unes amigues tan eixelebrades com ella. Fent broma, fent broma sobre el tema, la van animar a trucar. Tampoc s’hi jugava gaires diners per una sola trucada. I al menys riurien; segur.

A l’hora de la veritat no van riure tant. Quan l’Helena li preguntava a la vident per l’un i per l’altre, a veure quin era l’home de la seva vida, la vident li va dir:

—Una evidència com aquesta només es presenta un cop a la vida.

—Quina evidència? —va dir l’Helena, amb un fil de veu.

—El dia que veuràs clarament que un home és fet per tu, i tu ets feta per ell. respongué la vident.

L'Helena va arrufar el nas, ja que mai hi havia cregut en l'amor a primera vista.

—Però no em pots donar alguna pista? Almenys diga'm què puc fer per saber qui és!

La línia de telèfon va romandre en silenci uns llargs segons. I quan l'Helena ja anava a dir que aquella era una manera molt lletja de fer pujar el cost de la trucada, la vident va preguntar:

—I tu, què et deixaries fer?

—Jo em deixo fer quasi de tot..., menys pessigolles —va etzibar l'Helena.

Aquesta sentència va anar acompanyada d'una gran riallada i força barrila per part de les seves amigues.

—Doncs si no t'agraden les pessigolles, ho tens un pèl complicat i és que els bigotis dels gats fan pessigolles als mosaics...

I amb aquesta encriptada conclusió la vident va penjar el telèfon, i va deixar l'Helena i les seves amigues amb la paraula a la boca i la intriga fent un nus a l'estómac.

—Com recoi hem començat parlant d'homes i hem acabat fent-ho de pessigolles, gats i mosaics?

Van discutir-ho mentre prenien uns cuba-libres, al Pipa Club de la plaça Reial de Barcelona per treure’n l’entrellat. Quan la polèmica s'esllanguia, la Jana, potser per una agudesa momentània proporcionada per aquell rom amb cola, va bramar:

—Ja ho tinc! Els gats, els mosaics! És una pista! Hem d'anar ara mateix cap a la taverna d'Els 4 Gats, al carrer Montsió. En un quart d'hora hi podem ser!

—Molt bé —va dir l'Helena — Ja tenim els gats i els seus bigotis, però i el mosaic?

—Darrera la barra del bar hi ha un mosaic de rajoles amb vinyetes. Potser hi ha algun secret en els dibuixos que t'ajudarà a trobar el teu Lorenzo Lamas, "El rey de las camas"!

—O potser, nenes —va afegir la Sònia tot fent el darrer traguinyol del combinat—, el nostre Adonis serà el cambrer que hi trobarem...

El mosaic de la barra dels 4 Gats

Un cop dins de Els 4 gats, badoquegen mirant la decoració d'aquest local emblemàtic, que encara conserva les fotografies i gravats d'aquella època modernista. Abstretes, l’ambient bohemi, senten algú al darrera que diu:

—Abans, les dones que s'atrevien a entrar soles, eren catalogades de vicioses.

Totes tres ens girem i pronunciem en una sola veu: “Vici? Des de quan les dones són un vici?” I interpel·len perplexes l’home que, darrera seu, havia parlat sense complexos.

Sense cap més presentació, fent menció a les grans tertúlies del dècades passades, les convida a seure. Aleshores inicia el debat, tot al·legant que la dona, des de l'inici de la història d'Eva amb l’expulsió de paradís, sempre ha estat considerada com una viciosa.

La tertúlia s'allarga fins passada la mitjanit quan just s'apaga la música ambiental de jazz. Tots s'aixequen disposats a marxar com s'hi fossin empesos pel tàndem d'aquest quadre que penja de manera tant representativa a la paret de l’entrada. L'única que es queda quieta al mateix lloc, atreta pel seu Romeu, es L'Helena, que fent l'ullet diu: «Ja ens veurem demà...».

Només les amigues, sabedores del passos que faria l’Helena, van creuar la porta del carrer. L’home va dir:

—Potser ha arribat també per a nosaltres l’hora de recollir-nos.

—Però per nosaltres ara ja és avui –va contestar l’Helena amb veu prometedora— així que, potser, no calgui que ens separem…

—Què no et fa por l’infern? –va replicar-li l’home que aviciava les dones, acostant-s’hi més del compte.

—L’odi, la crueltat…, això és l’infern. A cops, l’infern som nosaltres mateixos.

—Llavors, ja m’agradarà fondre’m dins el teu –va concloure l’home aviciat a les dones vicioses, tot i engrapant-la d’una anca per empenyent-la ferrenyament cap al carrer.

El camí va ser curt, per carrers estrets, foscos i solitaris. Helena sabia a que no havia anat mai tan encesa, però lluny d’importar-li això, s’hi rabejava. Finalment van enfilar l’escala d’una pensió llòbrega. L’habitació, petita i blanca, era atapeïda per un llit tan elemental com desmesurat.

Els va despullar l’imprevist cop de vent que arranca les fulles mortes. L’olor dels sexes, era atordidor com la flaire d’un cestrum nocturnum L’Helena s’hi va veure ajaçada en un tou de neu a trenc de fondre’s. L’herald del vici era el gaviot que se li esllavissava famolenc cap al doll de l’enforcadura. Estremida d’esgarrifances, a l’Helena li arrelava i li creixia un fons esgarip…

 “Potser és l’oceà, el foc que m’omple l’úter” va pensar just abans d’ésser engolida d’un cop de mar. Es va dreçar i encara va veure el gat, negre i llustrós, que li soscavava i li rellepava l’escull. Un gatot que li hauria semblat d’una bellesa alada si no fos per aquella cua tan curta. Com si algú li l’hagués, deliberadament, escapçada.

Juliol 2012

____________________________________

LES FRASES DE LES PEL·LÍCULES QUE CALIA COL·LOCAR EREN:

«Una evidència com aquesta tan  sols es presenta un  cop a la vida».

(Clint Eastwood)

Els ponts de Madison

"L’odi, la crueltat,.. això és l’infern. A cops, l’infern, som nosaltres mateixos».

 Fernando Fernan GómezLa llengua de les papallones

«— ¿I tu, què et deixaries fer?

—Jo em deixo fer quasi de tot..., menys pessigolles.»

(Ariadna Gil i Luis Fernando Albés)

Malena es un nombre de tango

«¿Vici? ¿Des de quan les dones són un vici?»

(Kirk Douglas)Espartac