dilluns, 21 de gener del 2008

HV 10/2008: Floïd

Realment em faig creus de l'originalitat de certes històries. Ja ho sé que tots els veïns i veïnes en sou, però és que els termes amb que us toca torejar i que heu d'anar col.locant un rera l'altre, per fer una història més o menys versemblant, tenen delicte. Aquest relat no és una excepció, ans al contrari. El personatge, l'Antoniu, ens remet a un passat no molt llunyà on la clandestinitat era a l'ordre del dia. I està escrit amb un fi sentit de l'humor. El sentit que sempre fan gala en Puji i el Zincpiritione, els reis de la comèdia. Sustentats per dues galants ponzelles, la Marinetix (a qui, per cert, fa temps que no veig per l'escala; on pares, xiqueta?) i la Violette Moulin (que aquesta tampoc la veig perquè no para de moulinejar per la geografia mundial). Al final, ens hem quedat amb les ganes de saber si el Floïd era una arma de la resistència. Per cert, algú es posa Floid a l'escala?

I ja només queda una HV per acabar el cicle! Seguim?

___________________________________

Floïd

[Temes a col.locar: Palau de la Zarzuela, 26 d’abril de 1930, Isadora Duncan, barber]

L’Antoniu veia el sostre bufat de la barberia i notava com la brotxa li escampava el sabó calent per la cara. El barber deia convençut que el Puskas s’havia llançat a la piscina, i que allò no havia estat penal ni de conya, però ja se sap, en cas de dubte, aquests del Madrit sempre surten guanyant. Ell va replicar que sí, però que els del Barça també fan teatre quan entren a l’àrea, són coses del futbol, no cal buscar tres peus al gat perquè tothom fa el que pot. Va callar quan el barber li passava l’esmoladíssima navalla pel coll, no fos cas que tinguessin un disgust. Feia anys que no es feia afaitar pel barber, però aquella ocasió ho mereixia. El cabell ben tallat i pentinat, i la cara rasurada tan arran, que ni tan sols un mocador de seda hi hauria quedat enganxat. A l’armari de casa hi havia penjat el traju nou, que la mare li havia planxat, un cop més, aquell mateix matí. Tot estava a punt. Tot menys ell, va pensar en la foscor que li oferia la tovallola calenta que ara mateix li cobria tota la cara. La certesa que després d’aquella tovallola calenta en vindria una de freda, i després encara, l’embat entre irritant i agradable del massatge Floïd, va fer esvair per uns moments la inseguretat que habitava al seu pit des de feia dies.

Va sortir de la barberia amb el posat de qui està a punt de menjar-se el món. Ara sí: tot estava a punt. O gairebé. Mentre tornava a casa pensava en tot allò que havia de passar aquell dia. En tot allò que havia de fer. En tot allò que podia guanyar si se’n sortia bé. I en tot allò que perdria si fracassava. Ho tenia tot ben estudiat, però es coneixia prou bé com per saber que els nervis el podien acabar traint. Va obrir la porta del pis. La mare no hi era, però li havia deixat el traju planxat. Va vestir-se amb parsimònia, seguint el mateix ritual d’altres vegades. No tenia por. Encara no.

El mirall del lavabo li va tornar la imatge de l’Antoniu de les grans ocasions. Només li faltava un petit detall: del calaix de la tauleta de nit en va treure una pistola i la va guardar a la butxaca interior de l’americana. Ara sí. Tot estava a punt.

Va baixar al carrer i va fer aturar un taxi. “¿A dónde le llevo?” L’Antoniu va evitar trobar-se la mirada del taxista pel retrovisor. “Al Palacio de la Zarzuela. I per primera vegada va tenir por. Quan el taxi va arrancar, l’Antoniu encara feia olor de Floïd.

Estrictes mesures de seguretat envoltaven la Zarzuela aquell dia, així que va fer aturar el taxista quatre carrers enllà. Va pagar en silenci i va sortir del taxi molt concentrat, controlant amb la mirada la zona i les persones que hi transitaven. Molta policia i tot de gent de bona família, vestida amb les millors gales, adreçant-se a Palau. Els fanals i els arbres decorats amb llaços blancs i altres garlandes immaculades indicaven que la data era senyalada: la nietísima, la Carmen Martínez Bordiu, feia la comunió. La cerimònia, l’esdeveniment social més important de l’any, era a punt de començar, i els últims convidats s’apressaven per no arribar tard.

L’Antoniu dominava els nervis amb un gran esforç d’autocontrol. A mida que s’apropava al Palau la suor li xopava l’esquena, malgrat el fred d’aquell hivern mesetari. La tremolor de les mans se li va desfermar en creuar-se amb una parella de grisos que patrullaven en direcció contrària. Però ho va saber dissimular bé. En arribar al recinte de la Zarzuela, els agents de la guàrdia civil de la porta li van demanar que s’identifiqués. Va treure’s de la butxaca interior de l’americana la cartera amb els papers falsos, i els va lliurar al tricorni del mostatxo, que en llegir-los es va quadrar a l’instant.

—Adelante, señor conde. Disculpe las molestias. A su servicio y al de la Patria.

En retornar la cartera al seu lloc, a l’Antoniu se li va glaçar la sang: a la butxaca hi faltava alguna cosa. Havia perdut la pistola. Segurament, al taxi. Una bafarada de Floïd suat li va arribar fins a les narius i el va marejar.

Es va refer en pocs segons i va pensar que, ja que era dins, aprofitaria el dia. El taxista no podria mai identificar-lo, ja que l’Antoniu d’aquell matí no tenia res a veure amb el de cada dia, ell duia sempre un “camacho” gris, tant si feia fred com calor, i no acostumava mai a afaitar la seva eterna barba incipient. Durant el trajecte no li havia dirigit la paraula per la por que li notés el seu accent marcat. Va aprofitar l’interès que el taxista mostrava per un programa de Ràdio Nacional de España que recordava la famosa Tórtola de Valencia -la imatge del sabó Maja i una fervent admiradora de la ballarina Isadora Duncan- que el 26 d’abril de 1930, i justament avui se’n complien trenta anys, s’havia retirat dels escenaris. El trajecte havia transcorregut en un silenci sepulcral.

Segur doncs que no seria reconegut, es va dirigir cap als immensos jardins i va buscar la capella. La seva mirada anava d’un cantó a l’altre, observant els odiosos convidats, símbols de l’Espanya oficial que tant detestava. Els del FPRAE, un dels molts partits clandestins de l’època, apreciarien el seu meticulós espionatge efectuat amb tota la immunitat que li atorgava la situació. Va fotografiar mentalment cada racó, va calcular el temps que es trigava en recórrer cada espai, va memoritzar les cares, pràcticament exactes, de tots aquells homes vigilants amb bigoti estret, ulleres fosques i cabell engominat i pentinat enrere, i finalment, segur de poder-ho reproduir tot sobre el paper per als seus camarades, va barrejar-se entre els convidats i va disposar-se a fer un dels àpats més suculents de la seva vida.

De tant en tant, algun dels assistents, en fregar-lo sense voler, notava la olor de Floïd que tant agradava a l’Antoniu i arrufava el nas mentre es preguntava "quién demonios habría invitado a un tipo tan peculiar..."

© Puji,
Zincpiritione.
,
Marinetix
i Violette Moulin (de l’escala A)

Gener 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!


14 comentaris:

zel ha dit...

Superb!
Cap més paraula.
Enhorabona.

Anònim ha dit...

És sorprenent com tots els relats acaben sent perfectament uniformes. Ningú no diria que han estat escrits per diverses persones. Aquest és magistral. Enhorabona!!

Jo Mateixa ha dit...

Buenuuu, es que sou la bomba, hi ha un nivell en aquestes escales que es massa!!!!!

Genial escala A, felicitats!!!!!!!!

Clint ha dit...

Molt bé molt bé...una pena la pèrdua de la pistola, però!

Jobove - Reus ha dit...

tots son molt bons i el vostre entre el millors, podriem demanar al vei de dalt que els publiques, nomes de naltros ja en vendria molts ejemplars

salut

Puji ha dit...

Ooooolé veïns! Això de començar la història et deixa un nosequè de com te l'acabaran, però noi, us heu lluït! Petons a tots/es!

Anònim ha dit...

Felicitats, veïns d'escala, sou uns cracks!!! Com m'agraden aquestes històries a vuit mans!!!!

rhanya2 ha dit...

Acabar una història que ja havia passat per sis mans ha estat tot un repte i... un veritable plaer!!

Marinetix ha dit...

Violette, gràcies per quadrar el cercle... i perdona els errors de despistada crònica! Ha estat un plaer compartir Història Veïnal amb valtros.
Veí, estic viva però no puc cuejar gaire... si més no, per la blogosfera. Però bé, ja vindran temps millors!
Petons, i gràcies per la iniciativa veïnal. Veí for President!

BACCD ha dit...

Dóna gust llegir aquestes històries. Realment és un experiment molt bo!

Joana ha dit...

Estic encantada llegint... Sorprenent per com comencem, la tram i com acaben...
Tantes mans i tan ben trenat.
felicitats!!!

Anònim ha dit...

No sóc del veïnat, però potser em traslladaré a viure-hi doncs el que estic tafanejant m'agrada. Sou uns veins molt ben avinguts i això està molt rebé. La culpable de que hi hagi vingut és Marinetix, i caram!!, que ben dirigida està la meva curiositat!!!!!
Només felicitar-vos per l'esforç que feu, dóna uns resultats molt brillants. Com a mínim pel que he anat llegint...
Endavant amb el tema i potser demanaré ampliació de cuota veinal...
Molts d'ànims!!! està genial!!

Anònim ha dit...

A mi tb m'hi ha dut la Netix i ha estat una molt bona recomanació! M'ha agradat molt el relat. I quin nivell! Fantàstic.
Només trobo q no quadra gaire q dugués la pistola! pq s'hauria d'arriscar? si només volia espiar (ho sento, sóc una torracollons, els q em coneixen ja ho saben).
Tornaré per aquí.
Un plaer.
Gege.

Carme Fortià ha dit...

Sorprenent, impressionant!

Sense paraules, vaja. Llegeixo els relats amb retarda, però són d'aquells que m'agradaria tenir en paper imprès per endur-me'ls al tren o al llit ;)