dijous, 10 de gener del 2008

HV 5/2008: Any Nou, vida nova

L'Any Nou ha arribat. Però les nostres vides no han variatsobremanera. Sí que ho faran les de les dues protagonistes d'aquesta història de l'escala G. Unides per alguna cosa més que l'edat. Un viatje a Instanbul, en un futur idílic, que les conduirà a un passat voluptuós. Una troballa de tres veïnes i un veí: dues Carmes, la Fortià i la Rosanas; la Sol Solet i el Joan, (o eraJosep?, o era Jeroni?), ai no! Jesús! M. Tibau.

És realment increíble com sorgeix una història rodona amb quatre termes ben disperos com els que el va tocar als nostres veïns. Això els passa per escoltar tanta música psicodèlica...i fumar vés a saber què! Enhorabona, gent!


________________________________
Any Nou, vida nova

[Termes a col.locar: Instanbul, 2030, Jaume Sisa, perruquera]



La Sònia, avui, tenia pressa, i encara s’havia d’anar a tallar els cabells. Decidit! Aniria a ca la Mentxu... Costava una pasta, però la Mentxu era la millor perruquera del barri i tenia l’última tecnologia al servei dels cabells i els pentinats de les seves clientes. Només que entraves per la porta, ja sortia de seguida la teva cara a la pantalla i tal com la perruquera anava fent moviments de mans sobre els sensors del cap d’un maniquí amb pinta d’estaquirot, el pentinat de la teva imatge s’anava modificant. Quan t’agradava com et quedava, deies: “així!”, i aleshores amb una mena de casquet electrònic que recollia els cabells a dins i introduint-li les dades que ens donava l’ordinador, en 150 segons exactes tenies el pentinat perfecte.

A més a més, ella i la Mentxu, tenien una cosa en comú: el dia u de gener del 2030, farien 30 anys. Ja faltava pocs dies i volia veure què en deia la Mentxu, sempre tenia idees esbojarrades.

I la Mentxu ja ho tenia pensat. Li feia molta il•lusió fer un viatge a Turquia, visitar Istanbul, comprar milers de coses al Basar de les Espècies,...

Quan li ho va dir, li va encantar la idea i ja s’hi trobava. Es veia passejant pels carrers de la moderna Istanbul, totalment transformada des que l’any 2017 va entrar a la Comunitat Europea i on ara es podia veure i adquirir les coses més actuals acabades de sortir de l’enginy dels dissenyadors més agosarats, i on podies trobar les manifestacions artísitiques méspunteres en tot el continent.

Només hi veia un problema.

Feia massa dies que no plovia i una boirina intensa tapava constantment el cel de l’aeroport del Prat. Era difícil trobar un vol que les hi portés directament. Haurien d’anar a buscar l’avió a Madrid, on els problemes de boira ja s’havien resolt quan el govern espanyol va fer-hi una bona inversió a finals de l’any 20. Li feia mandra haver d’anar a Madrid, encara que amb el seu cotxe ecològic, era un passeig i fins hi tot posant l’automàtic podia fer una bona becaina.

Una mica de bona música amenitzaria el viatge, i van programar l’aparell perquè seleccionés algunes de les seves cançons perferides de forma aleatòria. Semblava irònic que, atès el clima sec que s’estava apoderant de la península i l'extremaa manca de pluja , l’ordinador central del vehicle hagués seleccionat aquella vella cançó del Jaume Sisa: Qualsevol nit pot sortir el sol. La Sònia recorda com sa mare li cantava quan era petita, amb aquella veu tan tendra, i tot aquella enorme llista de personatges que anomenava la cançó i que es va aprendre, tot i que no en coneixia gairebé cap. Sembla estrany com podem recordar a la perfecció la lletra d’una vella cançó, que fa anys que no escoltem. És bonica, el seu missatge l’anima, li agrada que l’ordinador l’hagi triat tot just ara, quan és a punt de començar un any nou. Per això allarga la mà i acarona amb tendresa el teclat de l’aparell; no pot evitar tractar-lo de vegades com a una persona. La Mentxu se’n riu, d’aquest gest.

Després del passeig en cotxe i el vol en avió arriben a l’aeroport d’Istanbul. Decidides a buscar noves experiències busquen un lloc on passar les properes nits. Decideixen no entaforar-se en un cau de turistes, sinó en la ciutat autèntica, on els més vells encara recordin les tradicions, els costums i els menjars no globalitzats. Finalment troben el que fou un vell hostal de hippies dels anys seixanta del segle passat, entre la Mesquita Blava i Santa Sofia. A l’arribar-hi, una mena de boira els envolta i desapareix al moment. La Sònia comença a imaginar-se escenaris orientals sobre contes encantats que la cançó d’en Sisa li ha fet recordar, i la Mentxu riu i riu sobre les històries divertides que la seva amiga és capaç d’imaginar.


Però aquella mateixa nit, es desperten... per la llum del sol! Es vesteixen i surten al carrer. Tot és el mateix però tot ha canviat. És com si..., és com si poguessin veure el Sultà i els geníssers, com si escoltessin les cançons de victòria després d’una nova conquesta de l’Imperi Otomà.

Volien una aventura i es trobaven en què aquella nit en què sortí el sol es convertiren en les dones del sultà.

© Carme Rosanas,
Sol Solet,

Jesús M. Tibau

i Carme Fortià
(de l'escala G)

gener 2008


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

7 comentaris:

Anna ha dit...

ostres, i podran tornar? perquè com a dones del sultà ja es poden oblidar dels pentinats electrònics, els cotxes ecològics i els ordinadors que trien música ;).

Joana ha dit...

M'ha agradat molt i m'ha fet recordar " De parte de la princesa muerta" de Kenizé Mourad. Una bonica novel.la!
felicitats!

Jesús M. Tibau ha dit...

Ha estat un plaer col.laborar amb aquestes tres blocaires, i gràcies al veí de dalt per posar-me en tan bona companyia.

Carme Rosanas ha dit...

M'agrada aquest final, suggeridor i obert. Podran tornar pregunta l'Anna? però podríem preguntar tantes coses...
Gàcies a tots, un grup fantàstic!

Jobove - Reus ha dit...

amb la gent que forma aquest relat per força tenia que sortir molt be, felicitats

Jobove - Reus ha dit...

amb la gent que forma aquest relat per força tenia que sortir molt be, felicitats

Jo Mateixa ha dit...

Quin grup per déu, quin grup, mot be si senyor!!!!!!

Moltes felicitats!!!!!!!!