D'HV 3/1:Viatge a New Life

Quatre dones han obert la veda. L'empordanenca Núria Aupi, la contestatària Zel, la biblosfèrica Anna i la lletraferida Elizq. Elles han donat color (literalment parlant) a la continuació de la història que em vaig empescar i així els ho deixo. Una història que comença amb una cerca d'informació conjunta i acaba en el llit (però no de la manera que us penseu!); com acaben moltes altres històries que busquen una altra mena d'informació. Però no divaguem i anem al que toca: viatjar.

______________________

Viatge a NewLife

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-ne. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»

Havia quedat amb la colla que ens trobaríem al pub a quarts de dotze de la nit, després de sopar, i que prendríem unes copes i parlaríem d’on aniríem de vacances. L’any passat havíem fet una escapada de pocs dies tots plegats i ens ho havíem passat tant bé que ens havien quedat unes ganes boges de repetir l’experiència. Aquesta vegada, però, havia de ser un viatge més llarg, com a mínim de deu dies, i havia de ser en un indret una mica exòtic, on cap de nosaltres hi hagués estat. Era temptador. Tots estàvem molt emocionats. Avui sabríem si tots havíem pogut demanar el permís de vacances a la feina i... havíem de portar una o dues propostes. Per a això, ahir m’havia passat la nit fent cerques per internet, pàgines i pàgines d’ofertes de vols, d’hotels, de viatges organitzats,... Havia quedat tant saturada d’informació que a la nit no podia dormir. Tancava els ulls i veia hotels, motels, horaris de vols, rutes i més rutes.

Ni recordo quan em vaig adormir. Tampoc quin va ser el darrer destí vist enmig les boires del son. Només sóc conscient que quelcom molt estrany ha passat i no puc explicar-ho raonadament.

Què voleu?, m’he despertat i m’he descobert una cara que no és la meva, un cos que no reconec i un entorn estrany. Però sóc jo, em sento jo, tinc els meus records i sé qui sóc... El que no sé és on sóc...

I, malgrat el desconcert, unes quantes coses meves i ben meves m’acompanyen: les ulleres em van bé, el meu llibre de companyia és aquí, les targes són meves... Em falten coses, és clar, i la roba no la reconec. Algunes peces no me les hauria comprat mai, però bé m’he de posar alguna cosa...

Surto d’allà on coi sigui. Abans d’obrir la porta, recullo un paper que hi ha a terra. Una carta. L’obro.

«Et donem la benvinguda a NewLife. Desitgem que el primer tractament t’hagi resultat plaent. A recepció trobaràs el programa del dia. Gràcies per haver escollit els nostres serveis»

“Ubik”. És la primera paraula que em ve al cap quan surto al carrer. Els gratacels m’envolten, però la gent que camina al meu voltant semblen trets d’una postal dels anys trenta. Presa d’una sobtada inspiració busco frenèticament entre els anuncis que decoren els carrers i em palpo les butxaques cercant el famós pot d’esprai; respiro alleujada quan no el trobo. Començo a avançar, però tot d’una noto un pessigolleig que aleteja entre els meus pensaments mentre un home, uns metres més avall, em mira. Tinc la sensació que s’està ficant dins el meu cap, que em llegeix la ment, i una vegada més tinc la impressió de trobar-me en una novel·la d’en K. Dick. Això em preocupa. Em preocupa molt. Gairebé mai no n’he aconseguit entendre el final, i tot sovint m’hi he perdut a la meitat, així que la idea de ser-ne la protagonista no em sedueix gens ni mica. Una nova idea em colpeix. I si sóc morta? I si sóc en suspensió criònica? Vindran els meus amics a consultar-me on poden anar de vacances, a preguntar-me el resultat de la meva recerca de destins turístics d’ahir a la nit? Això sí que seria cruel per part seva.

-Au va nena aixeca’t ! Que fa estona que ha sonat el despertador !

A veure si fas el favor d’endreçar l’habitació, que això sembla una cova de lladres, que no sé com pots viure enmig d’aquest batibull. Llibres i papers per tot arreu... Fa una estona ha trucat el Sergi, que si has trobat res, que el truquis! I manya, que faràs tard!!

- Mama, sisplau, no cridis....

-Quantes vegades t’he de dir que apaguis l’ordinador quan et posis al llit? No saps que és dolent per la salut? Que les ones...., com es diguin, provoquen malsons, que ho he sentit a la tele. Fas cara de tenir maldecap; ho veus? A quina hora vas apagar el llum? Segur que et vas estar fins les tantes llegint, cada dia igual! Vés a saber que has somiat... i d’on coi ha sortit aquest pot d’esprai? Que no me’n enteri que pintes porqueries a les parets...

- Mama, sisplau...

Em giro per intentar tornar agafar el son. Fos quin fos.

per: Núria Aupi, Zel, Anna i Eziql,

Si t'ha agrada't, pots votar-nos a: