El cadàver exquisit... per fi ha ressucitat!

Flipeu, veïns i veïnes. HEM ACABAT EL CADÀVER EXQUISIT que vam començar ara fa... uf!, un 2 de març, ja ni me'n recordo! Just per la Setmana Poesia Barcelona!

Ha costat, eh?. 43 versos de 43 blocaires en dos mesos i mig. Això suposa un vers cada tres dies, quasi. Amics, si tots escriviu a aquest ritme, us albiro un futur "literàriament" escàs, perquè enganyar-nos...

Al final, l'AVE va arribar abans que el cadàver fos enterrat! Però ha arribat i sobretot, ha valgut la pena. Vaja, jo estic encantat (se'm nota a la cara?) i exultant. I un pèl esgotat també, perquè negar-ho, de tant reclamar-vos els versos. Però bé està el que bé acaba. I mira que us dic: que estic per fer una festa i convidar-vos a tots al terrat de casa a llegir el poema plegats... Em sembla que sí, que ho faré.

Primer, tot el poema a pèl. No he tocat res; tan sols he entrat algun vers i he afegit alguna coma. Però juro que si tot això té un sentit (i a vegades sembla que el té i tot!) és gràcies a la vostra sapiència poètica. Ahí va!.

___________________

Un cadàver veïnal exquisit

La nit és una aventura al pit d’una dona

que es deixa acariciar per flonja seda irisada,

exquisida, imprudent i eixelebrada, ha caigut de l’escambell.

—Mengen ferros dels fogons

escabortant el caliu de flaires de compota i canyella—

bruna, sobre la teva orografia color de cafè amb llet.

Regalimant encara pels llavis mig oberts, ulls clucs, cos calent,

conjurant miralls tous que no mirem

i no veuen res més que la boira

translúcida damunt el riu silent.

M’envaeix el cap i em difumina els pensaments

recurrents

que sacsegen les ments

amb insans elements

com punyals punyents.

Paraules surant en l’aire espases forjades d’amor incomprès.

Qui no ha rebut besades d’ignorància?

Tot canviaria si tornéssim al primer vagit del palp dels dits

mentre resseguia una pell que es confonia amb el cel.

Tanco els ulls i deixo que l’aigua em llisqui coll avall

com les pedres de riu.

Descobreixo la soledat de la contingència

desada a l’esborrany dels seus llavis

i em mirar-los, vull mossegar-los fins la sacietat

per després ansiosament llepar-los

i més tard, en reviure l’ansietat

deixar-nos caure, extenuats.

Y cansados de este viaje sin razón

ellos piden sabiamente

fent realitat allò que té in mente, clourà fort els punys...

forts i marcats pels anys

perduts entre la mar

en la paz de su quietud.

Mi mirada relajada ante la tempestad

intensa de tus ojos.

Demà serà massa tard, com deia

“todo seran gozos”

Escoltar aquest mot em desperta sensacions llunyanes i oblidades

i tanmateix, tantes vegades repetides.

I amb un somriure li vaig picar l’ullet.

Caminat com un peregrí, arribà a la font

de riqueses, plaers, menyspreus,

de vides i malsons!

Feres indòmites i salvatges devoren les entranyes de la carronya humana,

adjectiu per descriure

teòricament

animals que pensen.

Ben curulls de tardança els cupidos l'arc tensen;

tensen la mirada, tiben el cos,

i la rigidesa de les seves paraules,

s’apaga, per indefinida, la mai descrita.

Si está tan claro, tan decidido

porque no termino de aceptarlo

porque no acepto las voces que vomitas,

que duelen, que golpean

porque no acabo con esto.

Entonces vuelvo.

Vuelvo a casa per Nadal, com un vulgar “Almendro”;.

almendro apenas florecido

con la primavera temprana que juguetea inocente,

–inocente perversión.

Absurda mirada, ridícula sensació,

sento que balla, dansa, riu. Formigueig.

L’amor el fa parar boig

o anat de l'olla, és igual: Exquisit, al final!

I ara, repetint però dient de qui és cada vers. A la columna de la dreta del blog teniu el número d'ordre que tenia cadascú. Jo sóc el 0, és clar.

o. La nit és una aventura al pit d’una dona

1. que es deixa acariciar per flonja seda irisada,
2. exquisida, imprudent i eixelebrada, ha caigut de l’escambell!
3. —Mengen ferros dels fogons
4 escabortant el caliu de flaires de compota i canyella—

5. bruna, sobre la teva orografia color de cafè amb llet

6. Regalimant encara pels llavis mig oberts, ulls clucs, cos calent,

7. conjurant miralls tous que no mirem

8. i no veuen res més que la boira

translúcida damunt el riu silent.

9. M’envaeix el cap i em difumina els pensaments

10. recurrents

que sacsegen les ments

amb insans elements

com punyals punyents.

11. Paraules surant en l’aire espases forjades d’amor incomprès.

12. Qui no ha rebut besades d’ignorància?

13. Tot canviaria si tornéssim al primer vagit del palp dels dits

14. mentre resseguia una pell que es confonia amb el cel.

15. Tanco els ulls i deixo que l’aigua em llisqui coll avall

16. com les pedres de riu.

17. Descobreixo la soledat de la contingència

desada a l’esborrany dels seus llavis

18. i em mirar-los, vull mossegar-los fins la sacietat

per després ansiosament llepar-los

i més tard, en reviure l’ansietat

deixar-nos caure, extenuats.

19. Y cansados de este viaje sin razón

ellos piden sabiamente

20. fent realitat allò que té in mente, clourà fort els punys...

21. forts i marcats pels anys

22. perduts entre la mar

23. en la paz de su quietud.

24. Mi mirada relajada ante la tempestad

intensa de tus ojos.

25. Demà serà massa tard, com deia,

“todo seran gozos”

26. Escoltar aquest mot em desperta sensacions llunyanes i oblidades

27. i tanmateix, tantes vegades repetides.

28. I amb un somriure li vaig picar l’ullet.

29. Caminat com un peregrí, arribà a la font

30. de riqueses, plaers, menyspreus,

de vides i malsons!

31. Feres indòmites i salvatges devoren les entranyes de la carronya humana,

32. adjectiu per descriure

teòricament

animals que pensen.

33. Ben curulls de tardança els cupidos l'arc tensen;

34. tensen la mirada, tiben el cos,
i la rigidesa de les seves paraules,

35. s’apaga, per indefinida, la mai descrita.

36. Si está tan claro, tan decidido

porque no termino de aceptarlo,

porque no acepto las voces que vomitas,

que duelen, que golpean...

porque no acabo con esto.

Entonces vuelvo.

37. Vuelvo a casa per Nadal, com un vulgar “Almendro”;.

38. almendro apenas florecido

con la primavera temprana que juguetea inocente,

39. –inocente perversión.

40. Absurda mirada, ridícula sensació,

sento que balla, dansa, riu. Formigueig.

41. L’amor el fa parar boig

42. o anat de l'olla, és igual: Exquisit, al final!

Nois/es: això, veient ara l'experiment, i com deien l'altre dia a la presentació de La catosfera literària, acabem de fer pura literatura 2.0.

O no?

Gràcies per la vostra paciència i participació.

I ara la pregunta...VOLEU REPETIR? Perquè jo ja tinc un altre cadàver en el calaix que diu que vol sortir... Però primer. acabem les dues Històries veïnals que falten i comencem una quarta tongada, amb poema en paral.lel.

D'aquí, a l'eternitat!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 3/9: Buffy, la cazavampiros

Ja acabem la tongada. En faltes dues HV per publicar (i una ja la tinc) i comencem una nova alenada. Vinga!
Aquesta és la primera HV feta íntegrament en castellà. Cap problema. El quarteto és de nivell: una autora ve de lluny (la Gaby, des de Mèxic, on diu que s'avorreix una mica!, -i és curiós que hagi escollit la mateixa imatge que en una altra HV); d'altres s'estrenen al replà i també vénen de lluny(l'Andrea, amb aires de lloba amatent i des de l'Uruguai (flipo mandonguilles), i d'altres han sortit del seu cau; en Palimp, d'un cuchitril d'alçada literària i en Sir Villet.d'un món oníric com és Takolandia on les majúscules imperen arreu.
En fi, que ens vénen a dir que tots els problemes, per antinaturals que semblin, tenen fàcil solució. I és que ja ho dic jo: on hi hagi un bon clau, que es treguin les estaques! Llegiu i entendreu...

___________________________

Buffy, la cazavampiros

La noche caía lentamente con su manto húmedo sobre la ciudad. La lluvia de las últimas horas había dejado una atmósfera límpida y fresca. Para muchos, era la hora de recluirse en su guarida. Otros aprovecharían para salir de ella. Las calles, los bares, los espectáculos, el metro, el autobús; por doquier era un cruce de vidas inconexas. La noche hacía renacer un paisaje cada vez diferente, sorprendente, imprevisible. En algún rincón alguien descolgaba un auricular. Más lejos, alguien arrancaba un coche. Alguien más se miraba una nota, nervioso. Y alguien más lejos todavía, pedía fuego a un transeúnte… La noche haría más evidente las inquietudes de todos, y quizás, sus coincidencias…

Y yo; yo no pintaba nada en la escena. Nada, absolutamente nada de nada. ¡Vamos!; ¿que es lo que un desgraciado vampiro alérgico a la sangre y con terror patológico hacia los hombres, puede hacer por las noches? Poco.... O nada.... Acaso sólo el ridículo. Maldita noche; ingrato crepúsculo. Estúpidos temores. Perra ¿vida?

Con dificultad me aparté de la ventana tratando de poner la mayor distancia posible entre la escena y yo. Sin pensarlo tomé el teléfono y marqué su número. Ocupado.¡Lógico!; mi psiquiatra nunca está cuando lo necesito. Bien.... Esto lo decide todo. Es hora de volver a intentarlo. Volveré con Buffy Van Helsing ¿Como lo haré esta vez?

Dang…, Dang… ,Dang…
Ding, Dong. Dang…, Dang..

- ¿Sí?

Dang… Dang

- Soy yo.

Dang… Dang… Dang…

- Sube.

Dang… Dang…

Nada más abrir la puerta Buffy me lanza agua que traía preparada. Unos diez litros me empapan al mismo tiempo que me aseguran tener el inicio de un buen resfriado.

- ¿Agua bendita, Buffy?

- Sí… y de la mejor calidad… bendecida por el mismo Papa… no entiendo… esto debería funcionar.

- Si te sirve de consuelo, tengo frío.

- Tendrías que estar retorciéndote de dolor.

- Lo siento.

- A ver, repasemos: el ajo no sirvió para nada.

- Tampoco diría eso mujer, conseguí evitar durante todo el día a la casera.

- La estaca no sirvió para nada, ya que no tienes corazón.

- Me dejaste un feo agujero…

- Ni siquiera muestras interés por morder a alguna virgen.

- Es que no quiero tener problemas con los aparatos.

- Y aunque nunca bebes sangre no mueres de inanición.

- Lo siento.

- No lo entiendo… eres el primer vampiro que llama a una cazavampiros para que le mate… y nada de lo que he probado funciona.

-Yo creo que existe un "por qué", una razón lo bastante grande por la que tu eres así... -Era evidente que Buffy estaba preocupada, nerviosa, impotente. Sus gestos veloces, su pelo hamacándose entre los dedos nerviosos, impregnaban de perfume toda la habitación a su paso…-Ambos sabemos lo que excita a los vampiros, lo que los hace estar realmente vivos. La sangre, la seducción, la lujuria esa sensación de estar por sobre el mundo, de vivir del mundo, vivir en exceso...

-¿Adónde quieres llegar?- dije ya, un poco confundido, no era esa la Buffy de cada día, porqué hoy la sentía más próxima. Ya estaba acostumbrado a sus ataques profesionales en busca de la placentera muerte, pero no era consciente de lo compenetrado que estaba con ella, ni de lo estimulante que podía llegar a ser mirarla ir de aquí para allá. Acaso la humedad de la noche, la desesperación, algún escote más indiscreto de lo habitual, ¿habían confabulado para despertarme? ¿Por qué mientras ella especulaba y caminaba, yo sentía en movimiento cada parte de mi, hasta ahora, frío e inexpresable ser?

- Creo que está claro a donde quiero llegar - me dijo con una voz susurrante y lasciva -Para que tu esencia vampírica aflore hace falta que te sientas vivo. Y yo lo voy a conseguir.

Mientras decía esto Buffy se acercó contorneándose. Sacó la punta de la lengua mientras me miraba con ojos lujuriosos. Sus formas quedaban realzadas por el vestido que llevaba, que, ahora que lo miraba con detenimiento, era ligeramente transparente y se ceñía a su cuerpo. Podía ver los pezones duros de Buffy a través de la tela. Empezaba sentirme excitado.

Sin poder contenerme, la besé con pasión mientras la atraía con fuerza hacia mi cuerpo. Notaba como su excitación iba creciendo cuando de repente sentí una quemadura en la mano. Había tocado el crucifijo que llevaba mi cazavampiros favorita.

- Yo tenía razón, al sentirte excitado recuperas tu esencia vampírica –me dijo. Y añadió -Ahora, si quieres, podría matarte.

- ¿De verdad crees que, ahora, quiero morir?

- Espero que no, pero tendremos que tener cuidado -sonrió coqueta- Me quitaré los crucifijos y guardaré el agua bendita.

- Y ahora -exclamé lujurioso- te voy a enseñar lo que es una buena estaca.

Gaby, Sir Villet, Andrea i Palimp, de l'escala B

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 3/8: Tercet veïnal

Com el quartet d'Alexandria, però aquest cop, en versió veïnal. Hi ha una Justina (no era Justine a l'original?) que surt malparada, no tant com en Guillem, pobret, tan pajilleru ell!; que somia amb la Laura que ja m'agradaria de veïna al celobert. I al final, tot es gira en un malson i amb un... hosti tu!, la quadratura del cercle! Ho ha aconseguit un dels autors del relat, la mateixa veïna del pìs de sota, del segon concretament, que espero no els gasti com aparenta al relat. I mira, que la Raquel, el Puji i el Nausica apuntaven cap a una orgia veïnal!

Un relat que va pujant i et deixa alatrencat, sense respiració. Genial!
_____________________

Tercet veïnal

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-te’n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...»

GUILLEM

Era una de les poques vegades que s’oferia a treure les escombraries. Sa mare li havia manat que ho fes quan calgués, però aquell dia no li va fer tanta peresa, perquè li convenia airejar-se. Pujant les escales per tornar al pis, es va creuar amb la dolça nova veïna del segon. Se’n va anar directament cap la seva habitació, amb els últims esbufecs d’aquell fred humit als ossos, i va posar en funcionament el vídeo per fruir de les imatges que l’encenien a tot ell. Amb un ull vigilava la porta, i amb una mà es tocava. De sobte va trucar el Joan. Sense pensar a treure’s la mà dels baixos va córrer cap al telèfon. Va resar aixecant la vista al cel durant una centèsima de segon perquè algú els pogués portar a la Festa. El noi a l'altra banda de l'auricular li va comunicar que no havia aconseguit que el seu cosí els passés a buscar i ell li va penjar el telèfon cagant-se en l’hòstia. Va tornar a passos llargs cap a la seva habitació i va veure com sa mare, que li plegava la roba a punt de posar-la en un calaix, mirava amb un interès evident el vídeo. La història ja havia arribat a la fase pornogràfica. El Guillem va desitjar amb molta força que ningú tornés a penetrar el seu món. Disposava d’una càmera per intimidar a tot aquell que amagava algun secret, aquesta era la millor defensa per a la seva, d’intimitat. La veïneta del segon es rendiria, posant-se-li de genolls.

LAURA

Quin dia de merda! I a sobre plovia. No li agradava gens que plogués. Havia passat hores i hores aguantant aquells pesats. Ara toca’t aquí, ara remena't allà, ara ensenya’m això, ara posa’t així. És per això que li va caure el món a sobre quan, baixant les escales, es va trobar amb l’imbècil del fill dels veïns del tercer. Aquell adolescent pajilleru la treia de polleguera. El somriure de superioritat que li feia cada cop que es creuaven era insuportable. Però què es pensava aquell marrec? Es passava tot el dia veient porno del dolent, amb aquells gemecs sobreactuats que s’escampaven pel celobert i després es permetia anar pel món perdonant la vida a la gent. I la gota que havia fet vessar el got va ser quan l'havia enxampat gravant-la amb una càmera de vídeo des de la finestra mentre es dutxava. Només li faltava allò, que el nen dels nassos es matés a palles pensant en ella. Tot i que ben mirat era igual, perquè es dedicava a això, a moure’ls davant una càmera per posar calents una colla d’onanistes insuportables a l’altra banda de la pantalla. Què hi feia un de més? Un pensament fugaç li va venir al cap i va somriure. Potser aquell xitxarel·lo es pensava que podia fer-li xantatge amb aquelles imatges que havia robat. I l'internet anava farcida de les seves imatges en actituds molt més picants que les que tenia mentre es dutxava. El somriure es va convertir en una rialla. Pobre desgraciat!

JUSTINA

Ja feia temps que Justina es feia l’orni respecte de l’afecció del fill per la pornografia. Així que evitava entrar a la seva habitació si notava el mormoleig del televisor engegat o, encara més, els bleixos i gemecs del Guillem en plena escalada. Però quan hi restava sola sí que ho feia, i fins i tot havia visionat algun vídeo si hi era a mà. Només un instant, perquè tot aquell desenfrè de carns i esgarips li feien ois indefectiblement.

Anit, com tots els divendres, Justina es trobava sola i avorrida. Així que va tafanejar pel catau del fill fins que va encertar amb l’enregistrament de l’estimulant remullada de la veïneta de sota. “D’això fa una jornada, així que ja són 24 hores que munto a pèl en aquesta moguda” – s’ha dit la Justina mentre es despullava per esllavissar-se entre els llençols del llit. De primer cop l’havia sorpresa del tot aquella estranya calorada. Tot i que, d’homes, amb un, ja n’havia tingut prou i massa; les dones se les havia mirat sempre amb la mateixa asèpsia que valorava els patrons d’un vestit.

Però anit la veïna del pis de sota se li havia ficat al llit i l’havia embolicada amb el seu escalf humit. Just com ara, que el mateix miol estrany s’infiltra al dormitori des del cel obert i se li emporta el cos a dalt del terrat, a esconillar-se pel fimbreig dels llençols eixamorats, només per acabar topant amb l’altra nuesa que la percaça.

LA VEÏNA DEL PIS DE SOTA

L’escalfor humida del fluix li regalimava per les cames, esperant trobar-se la nuesa de la veïna del pis de sota... La nuesa d’un altre cos femení la feia esverar encara molt més, el tacte d’unes mans fines recorrent el seu cos com mai abans ningú havia fet...Però el què va trobar aquella nit dalt del terrat va ser una escena d’allò més esgarrifosa. La pluja havia deixat el cel net, sense boires i el llum de la paret deixava anar amb més evidència el que els seus ulls veien...El fill ajagut a terra ert, sense moure’s i la veïna de sota, damunt d’ell clavant-li els forts ullals sobre el coll del fill, blanc, prim. El xiscle de la Justina va fer que la veïna alcés el cap amb la boca oberta, les dents plenes de sang, i els ulls trets de les seves òrbites. La mare va agafar un llençol estès i es va tapar el cos nu, caminant enrere i espaordida...La veïna es va aixecar i rient amb tota la sang que li regalimava coll avall i amb un estat de follia es va apropar a la barana de ferro del terrat i va desaparèixer.

La Justina plorant va agafar el cos del seu fill que per ella no era una altre cosa que un cadàver exquisit.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 3/7: 9 mmm

Ja veig que us van les històries tenebroses; de novel.la negra. Neguits, destins fatals, el pes del records,... Una situació tensa la d'aquest relat. Angoixant i desesperant. Brillant, com tots. Ni el Dashiell Hammett ho hagues fet millor. El relat és obra del Robertinhos, que també s'ha empescat un meeting d'aquells calentons; la Violette, que sempre duu la poesia (i la rosa) als llavis; l'Uribetty, que també és poeta de la imatge i la Cau de llunes, que s'estrena amb nosaltres a les HV amb aquesta relat i que té un gran espill on reflectir-se i emmirallar-se.

Cada vegada m'agrada més això de les HV. Crec que hi ens hauríem de dedicar en ferm. Ara bé, que ningú ens dispari per l'esquena...

____________________

9 mm

La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l’hora d’arrecerar-se al cau. D’altres aprofitarien per sortir-ne’n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l’autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències.

Ja ningú es preocupava d’observar aquestes coses, tots convertits en autòmats del temps. Va apurar fins al filtre la seva cigarreta tot mirant com el cotxe que acabava d’arrencar desfilava per davant seu fent ostentació de l’últim disc d’aquell paio italià. Va mirar el rellotge que li va regalar el seu avi quan va complir la majoria d’edat. Havia arribat l’hora. Va sortir del portal on s’havia aixoplugat. Tornava a ploure. Es va cenyir la gavardina i va entrar a l’escala que duia anotada en un post-it, Gran de Gràcia 8.

En arribar al replà que li havien senyalat, va agafar aire. El pes dels anys cada cop es feia més feixuc. L’aire dens i humit d’aquell edifici afavoria que els fantasmes del passat prenguessin cos en la seva ment. Els seus dits van buscar dins la seva gavardina fins a sentir el fred tacte de l’acer del revòlver de 9 mm. Amb la destresa que li donaven anys d’ofici va muntar-hi el silenciador.

Va forçar la balda amb dits de prestidigitador. En silenci i lentitud va entrar al rebedor, tancant la porta darrera seu. Ara ja sol, podia tirar endavant el pla previst. De sobte, es va fixar en la decoració del pis.

La figura de porcellana i el llum de sobre la tauleta del rebedor li eren extremadament familiars. Va respirar profundament... Aquella olor dolça i picant li recordava algú. Algú agradable i sensual, sí... molt sensual, algú que li havia estat força proper quan era nen. Lentament, la boira de la memòria es va començar a dissipar. Entreveia unes cames llargues i brillants, una bata blava de setí, unes sabatilles de taló amb borles blanques i vaporoses. I un nom... un nom que començava per M..., Marta? No, no era Marta..., Mercè? Tampoc... De sobte, un llampec va travessar els seus records adormits: Marga!

Marga... L’amant del seu pare, la tan odiada Marga per la seva mare, el nom de la qual a penes es pronunciava a casa. La va conèixer perquè el seu pare el feia acompanyar quan l’anava a visitar els dissabtes a la tarda. El petit Ricard era una tapadora perfecta. La Marga els sortia a rebre somrient, envoltada en un núvol de perfum i vestida amb una roba d’estar per casa un tant sofisticada. L’enviaven a la cuina on berenava amb un nen de la seva mateixa edat mentre una minyona vella i grassa cosia al costat de la ràdio. Després jugava a soldats amb aquell nen fins que, al cap d’un parell d’hores, el pare el venia a buscar i tornaven cap a casa.

De camí a casa sentia l’olor d’aquella dona...la Marga, però no estava al seu costat, l’olor la feia el pare, feia cara de cansat. Va sacsejar el cap, com si volgués treure’s aquells records, espolsant-los. Un cop tornat al món real, es va treure la 9mm, freda, pesada i rígida. La imatge perfecta, va pensar, relacionada amb aquella situació.

El sofà era al mateix lloc. No l’havien mogut. Continuava esperant, tens, immòbil, que algú hi seiés. Ell, amb la gavardina posada, va cedir a les seves paraules amb regust a passat. Esperava, fregant amb la mà esquerra la 9mm i la cigarreta gairebé consumida il·luminava el seu rostre, impassible i vigilant. Va tirar la burilla a terra, la va apagar amb el peu i, a les fosques, es va quedar mirant l’entrada, esperant que entressin els fantasmes del passat.

Estava acostumat a les llargues esperes, als indrets estranys, a les víctimes ignorants del seu destí que, justament el dia que havien de morir, com si ho sabessin, arribaven molt tard a casa. Un professional és un professional i la paciència és la clau.

Al que no estava avesat era a la invasió descontrolada d’imatges i sensacions de la seva pròpia vida: «Ricard, bufó, com va a l’escola?» I una Marga de trenta i tants anys petonejava la galta d’un Ricard de catorze embriagat d’escot i de perfum. «Ricard, preciós, que has vist el teu pare?» I una Marga de mitja rialla i un Ricard que descobreix el desig...

El crit de la Marga en arribar a casa va quedar ofegat: el pànic la va paralitzar. L’impuls primer va ser córrer cap a la porta, però no va tenir temps. No va reconèixer aquelles mans fermes i rudes que li tapaven la boca i la immobilitzaven. «Tranquil·la Marga... sóc jo, el Ricard.»

A poc a poc, la Marga va anar cedint a la força d’aquells braços i, sense acabar de creure-s’ho massa, es va girar per trobar la mirada d’ell. Un vell desig ressorgia de vés a saber quines cendres, quan les mans es nuaven i els llavis es fonien a negre.

Mentrestant, entre els coixins del sofà, la 9 mm esperava, tranquil·la, el seu torn.

Per Roberthinos, Violette Moulin, Uribetty i Cau de llunes (escala I)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 3/6: Les ombres dels secrets

Una història genial! És clar que han tingut més espai que la resta, ja que han escrit més del que havíem pactat. Té la cadència de còmic, que és el que es demanava. Un misteri, un encàrrec, i un final peculiar. La Carme Fortià estableix les bases. La Silver blue plateja el dilema. L'Arare força la màquina i L'Avi es treu el mort de sobre (mai millor dit) d'una forma elegant i sorprenent. Llegiu a veure què us en sembla...

______________________

Les ombres dels secrets

"La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l'hora d'arrecerar-se al cau. D'altres aprofitarien per sortir-ne. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l'autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències..."

Va tancar el llibre. S'aixecà d'aquell pub, acabà el seu whisky amb gel, pagà i sortí al carrer. Aquella era una nit de somriures de colors. Vestit amb pantalons i americana Armani, sabates italianes, camisa informal i maletí d'home de negocis, creuava els carrers amb una mirada gèlida. Duia anotada l'adreça on tot havia de començar. Al bar de la cantonada de l'avinguda B amb el carrer 36, aquella dona l'estaria esperant, li entregaria unes claus i l'arma. Deu minuts després havia de rebre una trucada anònima que li dictaria el camí al seu objectiu. Desconeixia quin era el rostre de la víctima, ignorava els possibles motius: venjança? jocs sàdics? política? xantatge? passions? No necessitava conèixer més. Eren negocis, simples intercanvis d’interessos.

Va parar un taxi i li demanà que el deixés a un punt oposat al seu destí. El taxista era un home pesat que li enterbolia la conversa amb fets banals, cosa que aprofità per forçar que recordés el seu rostre, el seu sobrenom i els motius que el duien a aquella barriada, si quelcom sortia malament, potser aquella xerrameca l'ajudaria. Li deixà la propina justa i baixà del cotxe. Es dirigí al portal, tragué unes claus i obrí la porta. Es dirigia al pati del darrera, amb sortida exterior. Una BMW l'esperava, es posà el casc, guardà les coses al maletí i sortí cremant la ciutat en direcció a la part alta.

De seguida va reconèixer aquella dona. L'esperava al bar, amb una copa a la mà i una cigarreta a l'altra. Quan si apropà, ella el va besar, com si fossin íntims, i li xiuxiuejà a cau d'orella: «estarà dormint a l'habitació de convidats. La tercera porta a l'esquerra, un cop hagis creuat el menjador. Sigues ràpid i silenciós. Ens posarem en contacte amb tu». Quan ell s'apartà, ella digué amb veu alta i clara, de manera que el cambrer la pogués sentir:

—Ja has de marxar, amor? Em pensava que aquesta nit podríem fer una copa plegats... La dona t'espera, ho sé.
—Fins demà reina, demà seré tot teu —I tornà a besar aquells llavis carnosos, seguint el joc.

Quan sortí a fora, sentí que tenia les claus promeses a la butxaca dels pantalons. Va continuar caminant avinguda amunt fins que sonà el mòbil.

El va deixar sonar tres vegades i, finalment, respongué. Era "ella". Podia recordar la seva veu de setí amb tanta precisió com el gust dels seus llavis. «Per què l'has agafat? Havíem quedat que la trucada seria d'aquí deu minuts. No ens podem permetre cap error». I va sentir com penjava sense esperar cap resposta per part d'ell. Quina dona! En altres temps no hagués pogut treure-se-la del cap. Sortosament, tot canvia; ara podia permetre's blindar-se el pensament i glaçar-se el desig per motius "laborals"... somrigué mentre deixava l'avinguda, notant als dits el pes lleu del maletí.

Tornà a sonar-li en telèfon. Ara, sí! Mirà el rellotge per a assegurar-se que havien passat els deu minuts pactats. Exacte! Deu, ni més ni menys. I a la pantalleta, número desconegut. Va prémer "despenjar" mentre se l'apropava a cau d'orella. Una veu masculina digué: «Terminal internacional de l’aeroport, consigna B-489, desmunta el clauer que t'ha donat "ella"; dins hi tens la clau que l'obre. Un cop tinguis el contingut del sobre que hi trobaràs llença-ho tot a la paperera que hi ha a tocar de la parada de taxis. Usa el silenciador. No volem enrenou ni per descomptat cap error». I va penjar sense esperar cap resposta, com ja començava a ser costum. Es va posar el casc, parsimoniosament, mentre recordava: B-489, terminal internacional... El vent li escolpia el cos tot creuant la nit amb la BMW en direcció a l'aeroport. Feia una nit freda i el terra estava mullat per la pluja recent. Gairebé arribant va pensar que li aniria bé un cafè ben calent i una copa de brandi, però tenia per costum no beure mai quan treballava. Així que va imaginar que tot aniria ràpid i que en una estona se'l prendria abans d'anar a dormir. Deixà la moto al costat de la parada de taxis i es dirigí a l'interior. Terminal internacional, i els seus ulls van resseguir l'indicador que menava a les consignes.

Va recordar de sobte on era la clau per accedir-hi i va decidir fer una parada al lavabo. Es mirà uns segons al mirall, impertèrrit. No recordava aquelles bosses sota els ulls, ni aquelles canes incipients. L'edat no perdona! va pensar mentre es somreia a sí mateix. Tancat convenientment dins un dels sanitaris va obrir el clauer i de dins en va sortir un paperet: "your shadow". Tot memoritzant-lo el va llençar i va fer servir la cisterna per a fer-lo desaparèixer. Va caminar com un de tants viatgers fins a les consignes, buscant amb els ulls la B-489. Va prémer cadenciosament les deu tecles que formaven la clau: Y-O-U-R-S-H-A-D-O-W, i la porta es va obrir a l'instant. Dins, només un sobre blanc. Va esgarrar la vora amb els dits i tot mirant l'interior se li va glaçar la sang d'una fiblada.

«No pot ser, he estat víctima d’una mala jugada», pensà, mentre es ficava el sobre a l’infern de l’americana. «T’ha dit que ho havies de destruir tot» li deia una veu interior que no escoltà. Es palpà l’exterior de la jaqueta, com si així s’assegurés que el sobre continuaria allà passés el que passés. «Una actitud infantil, nano», continuava xiuxiuejant-li la veu. Però no en va fer cas. Féu unes passes, s’adonà que estava tot suat i tornà a entrar al lavabo. Es mullà la cara amb aigua freda, s’eixugà amb cura i es mirà. Aquest cop, la imatge que li tornava el mirall ja no era la de l’home segur d’ell mateix; era la viva imatge d’un home destrossat. Ulls enfonsats, amb més bosses que mai a les parpelles de sota – en aquest moment ni li va passar pel magí allò d’operar-se-les – els cabells blancs semblaven més blancs que abans d’entrar a la consigna i de prémer el maleït password -—havia sentit a dir que un ensurt o un gran disgust han fet que a algú se li tornés el cabell blanc així, de cop— però aquell no era un moment per fer consideracions estètiques. Ni tan sols recordava, ja, el sabor dels llavis de la dona que li havia lliurat les claus. Les seves paraules se li clavaven al cervell

"estarà dormint a l'habitació de convidats. La tercera porta a l'esquerra, un cop hagis creuat el menjador. Sigues ràpid i silenciós. Ens posarem en contacte amb tu".

Si no hagués acceptat aquella feina mai no ho hauria sabut. Per què, per què li havia d’estar passant allò, a ell, que n’havia fet de tant grosses! Continuà esguardant la seva imatge i –com a aquell nàufrag que moments abans de morir veu passar tota la vida pel davant– recordà una per una totes les morts que havia dut a terme sense pensar-s’hi ni un moment. Només per diners. Tant per tu, tant per mi. Ja t’avisarem quan hi hagi alguna altra cosa. D’acord.

Era net, matant. Mai no se l’havia relacionat amb cap de les víctimes, mai no se li havien qüestionat els diners. Li pagaven el que demanava. El seu “cachet” d’assassí a sou era impressionant, però ningú no li discutia mai ni un dòlar. No podia comptar els llavis que havia besat, els cossos que havia estimat! – bé, això d’estimar era només una manera de dir- perquè ell a qui estimava de veritat era a la dona que l’havia fet embogir des del primer dia que es varen conèixer. La mateixa que ara... no, no hi volia pensar. S’agafà fort a la pica amb les dues mans i agraí que no hagués entrat ningú en aquell recinte – gens poètic – mentre intentava fer-se el càrrec de tot plegat. “Era un càstig?”

Es passà les mans per la cara i, d’una revolada, agafà el maletí i el llibre, comprovà que el sobre continuava en lloc segur i sortí del lavabo. Ningú no hauria dit , en veure’l sortir, que en ell s’havia produït aquella transfiguració.

Caminà durant una bona estona lentament. Semblava que les cames no volien dur-lo al lloc on havia de fer l’encàrrec. Anava absort, capficat. La imatge de la fotografia l’anava colpejant el cervell, al temps que es repetia a si mateix, que un encàrrec és un encàrrec i ell era un professional, per tant compliria...

RIIIIIIIIIIIINGGG!

RIIIIIIIIIIINGGG!

RIIIIIIIIIINGGG!

—Sí?
—Hola, sóc en Josep, el cap de redacció
—Hola, què hi ha?
—Et trucava per recordar-te que aquest vespre s’acaba el termini perquè lliuris el conte
—Sí, sí, ja me’n recordava hi estic treballant
—Segur?
—Ja t’hi pots posar de peus
—I de què va el conte?
—D’un assassí a sou, que li fan un encàrrec i quan rep la fotografia de la persona que ha d’eliminar, al veure-la es trasbalsa
—Per...?
—Coi, perquè coneix a la persona
—I qui és?

—Home, Pep, si t’ho dic, quan llegeixis el conte, no li trobaràs la gràcia
—D’acord, d’acord, ja m’esperaré a aquest vespre. No em fallis
—Que no, coi. Aquest vespre t’envio per correu electrònic el conte acabat.
—Adéu!
—Adéu!

Clic!

—Ara aquest volia que li expliqués qui és la víctima... Va llest, no ho sé ni jo que sóc l’autor...!

Per Carme Fortià, The Silver Blue Sea, Arare i L'Avi

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 3/5:La venjança

Seguim amb les històries. Aquesta respira un aire barroc, perquè negar-ho. Records d'infatensa, seminari, capellans, un incident familair... Sordidesa a flor de pell. I és clar, això no pot acabar bé. Així ho han decidit el Petit far, l'Euria (el seu nom surt al relat!), la Sol Solet i la Palito. Que no us agafi desaprevinguts.

________________________

La venjança

“La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l'hora d'arrecerar-se al cau. D'altres aprofitarien per sortir-ne'n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l'autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenent, imprevisible. En algun racó algú despenjava un auricular. Més lluny algú arrencava un cotxe. Algú altre es mirava una nota, neguitós. I algú més lluny encara, demanava foc a un passavolant... La nit hauria de fer més evident les inquietuds de tots, i potser, les seves coincidències...”

Coincidències, precisament una trobada de dues partícules en aquella ciutat va fer que la vorera es banyés d’aquell vermell fosc i brillant que destaca entre la foscor. Una taca que s’estenia lentament adaptant-se al relleu del gravat horitzontal i se n’oblidava sobrepassant-lo, frenant-se a poc a poc. Les passes d’una d’aquelles partícules s’anà allunyant amb pas ferm i calmat, parant-se fins i tot a demanar foc i exhalar un fum que es confongué amb els núvols que emmascaraven les estrelles. Havia complert la seva tasca. Ara era el torn de Juan de Euria, li havia de pagar el servei amb la capitania de la guàrdia privada del bisbat de Còrsega. El clergue vingut a menys sota les ordres del bisbe Alcison de Casiopea tenia un pla per fer-se amb el càrrec del seu superior, concebut per incriminar-lo en aquell assassinat que encara es desconeixia, però no per gaire temps, d’això ja se n’encarregaria ell mateix, era un plaer personal, massa terrenal per un eclesiàstic, però massa transcendental per deixar-ho a qualsevol altre.

—Monsenyor, monsenyor! —entrà cridant Juan de Euria just abans de matines— Es..., es tracta del vostre escrivà, l'han..., ell...

Aleshores es deixaria caure, aparentant dramatisme i un abatiment insuportable, Alcison ja entendria que la seva mà dreta no hi seria per la primera missa d’aquell diumenge de Pasqua.

I així va anar canviant els homes de confiança d'Alcison. Com aquell qui no vol la cosa, una ràfega de mala astrugància havia arribat a l’entorn del bisbe. No sabia com imposar-se i dominar aquella situació, no controlava al clergue i sabia que això seria molt perillós tant per ell com pels seus aliats. En pocs dies va anar rebent males notícies i tot i demanar ajuda als càrrecs més importants del moment, semblava que a tothom li feia prou nosa. Juan de Euria va aconseguir el poder, era una d’aquelles persones que cauen en gràcia i ningú sap perquè; d’aquelles que no tenen escrúpols per aconseguir el que volen. El que importa és el fi i no com aconseguir-ho.

La nit misteriosa podia amagar tants successos com aquest, però no era un fet puntual, els carrers de la ciutat guarden històries tant o més estranyes que aquesta. Històries d’assassinats, venjances, passions descontrolades i altres fets que passen desapercebuts amagats en la foscor. El més estrany era que tot això passés en un petit monestir al centre de la ciutat. Tot un secret; tot portes endins. Juan estava molt confiat, però no ho havia deixat tot lligat. El cosí d'Alcison quedava entre ells i havia promès venjança.

Sabia com fer-ho. Havien estudiat junts i compartit habitació en el seminari, per tant coneixia moltes de les seves pors i tenien històries comunes, que els anys i el càrrecs que ocupaven, un i l’altre, s’havien encarregat d’emmagatzemar en la memòria. Ara, arribat el moment, li serien d’una gran utilitat.

Només li feia falta una trucada de telèfon. Ella encara esperava. No havia oblidat mai aquell que, tan plors havia arrencat dels seus ulls, en voler desfer-se del pecat que no li permetria acabar de reafirmar els seus vots i el faria fora del seminari.

Ella ho va evitar. La filla era a punt de posar-se en mans d’aquella dona que li hauria provocat l’avortament sense manies, però hi va ser a temps; i la filla va arribar a parir, però en la vida va trobar la mort i de la infantada quedà el testimoni d’un fill mal format, que ara tenia ja vint-i-set anys.

Al món, només la tenia a ella, i ella era ja molt vella. Quantes nits s’havia desvetllat pensant en el futur del seu nét! Arribava el moment de la dolça venjança, hi havia rumiat tantes vegades... Sabia molt bé com actuar, li caldrien només uns dies per donar la volta a tots els plans maquinats pel d’Euria.

Va penjar el telèfon i es quedà contemplant el noi que jeia com cada dia amb el cap repenjat i aliè a tot allò que el faria protagonista, a nivell nacional, de tots els telenotícies dels propers dies.

Ho havia de fer, ella sabia que no podia, no devia dubtar en aquell moment. Però quelcom li impedia actuar, ara que havia arribat el moment... Fent-se forta, convençuda, que havia de fer-ho pel seu nét, va obrir el calaix on any rere any, havia guardat els retalls de premsa, les cartes, i la partida de naixement del seu nét, que s’anomenava com son pare... i, finalment, la prova que Juan de Euria era un assassí... una fotografia presa en el moment de l’assassinat d’aquell pobre diable, amb altres fotografies dels moments d’abans.

La vella va arreplegar tots aquells papers i els va posar un per un, suaument, recreant-se, en un gran sobre de color marró, mentre parlava en veu baixa, maleint aquell gendre que tants maldecaps li havia portat a la vida, i que li havia esgarriat la felicitat per sempre. No podia perdonar-li la mort de la seua filla, no podia perdonar-li el seu silenci, la seua indiferència cap aquell nét... I havia arribat el moment de venjar-se’n per tot plegat...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

HV 3/4: El seu mar

Pur lirisme femení. Una història trista, d'amors i desamors. Un retrobament. Una il·lusió vella i bella alhora. Un retret antic i caduc. Un a conversa de cafè. Un triangle. Un passat que torna. Poques paraules cal afegir quan ja s'han dit totes. Escoltem les d'aquestes quatre zeladores de la nit: la Júlia Costa, amb la seva primera participació a les HV; la Carme Rosanas, (recordeu els seus Personatges itinerants?; la Quela em recorda un d'ells), la Laura, de Prosopeia (alias Lady Griselda), i la Metamorfosi, feliçment retrobada.

Demostreu-me que no us agrada...i digueu-los-ho.
_______________________

El seu mar

«La nit queia lentament amb el seu mantell humit sobre la ciutat. La pluja de les darreres hores havia deixat una atmosfera límpida i fresca. Per molts, era l'hora d'arrecerar-se al cau. D'altres aprofitarien per sortir-ne'n. Els carrers, els bars, els espectacles, el metro, l'autobús; arreu era un creuament de vides inconnexes. La nit feia renéixer un paisatge cada cop diferent, sorprenen