dijous 17 de desembre de 2009

Cadàver exquisit veïnal (5): al final!


Al final! En vigílies nadalenques hem acabat allò que vam començar pels volts de Sant Jordi! No cal dir, que al nostre ritme veïnal, Homer encaria estaria en el primer capítol de la seva Odissea. Perquè això ha estat quasi una ídem...; amb algun abandonament de pis sense avisar (evidentment, en aquests no els relloguem més al replà!) i algun oblit momentani que ha calgut refrescar. En fi; bé està el que bé acaba. I en aquest cas, com ja he dit altres vegades, feu por. En el seu conjunt el poema té un to de trista melangia, a voltes tendre, a voltes cruel; a voltes, rebel. I divertit. Però hi ha versos que llegits seguits, semblen escrits per la mateixa mà. O almenys a mi m’ho sembla. I juro que només he tocat alguna coma. Vull dir que he posat algun signe de puntuació al final d’alguns versos. Res més. I aquí la vostra criatura. L’any que ve,  tornarem amb més Històries veïnals i Cadàvers exquisits.  Ara per ara, toca Blocaire invisible. I si voleu flipar de debò, enganxeu-vos aquí. Dashiell Hammet ha renascut en la mà de l’Emily. Una història tot just i iniciada que promet. Crec que encara queden papers per adjudicar...

Però anem al que ens ocupa!


Cadàver exquisit veïnal (número 5)

1.         Els teus ulls són al meus dits una tempesta
2.         fresca i a l'hora obscura com els meus pensaments d'ahir, 
3.         i com un matí qualsevol em desperto entre els seus braços
4.         com un refugi  que m'aixopluga,
5.         lletania dolça de versos tàctils. 
6.         Així recordo els teus dits al voltant del meu penis erecte
7.         pujol  lluent  ennoblint  la carena, cercant l'embruix d'aquesta vall
8.         on les flors ballaven el ritme del riu a mans del vent
9.         que transpira per les escletxes i que em torna foll, tot i que en gaudeixo   plenament.
10.       Vull acariciar el meu cos lentament.
11.       «Mueren los pájaros en mi tierra».
12        Crit  esperançador i alliberador
de la negror del naufragi del somni
13.       que t'orientarà en els meandres de l'existència
i et durà a les càlides platges de la vida

14.       perduda entre afers enganyosos del braços d’atzar que la seguen
15.       doncs del plaer, solitari o col·lectiu, aquesta anima n'és galdosa.
16.       Però la mar sempre torna a llepar els turmells
17.       aquests peus exquisits viatjant  sols i despullats,
compleixen els requisits dels desitjos més agosarats.

18.       Es llençaren al seu destí obviant el final que els esperava.
19.       Dret davant del mirall, el retorn d'una imatge sagnant
21.       brollava sense parar, roja i espessa, lliscava per tot el cos
22        meu; recorda les nits que ens vam estimar
23.       com una púber que s’esvera
quan arriben els primers dies de la primavera
i tot el cos se li altera.
24.       Es capgira, em mira i comença el xou
25.       mostra l'ànima sense enrenou
26.       Quin soroll, quina fressa, cagum l'ou!
27.       Arraulida sense fer soroll dintre la closca fràgil
28.       aroma que captiva la dolça innocència del teu esguard
29.       blau, de profundes aigües somes
30.       sense remei, sense sospir…
31.       i l'alè s'envolà més enllà dels núvols
33.       negres i atemoridors com el dia
34.       entreteixit per hores de solitud.
35.       Ennuegada esmerço les hores en buscar-te
36.       compromès el meu seny pel dubte.
37.       Una qüestió que emociona, trasbalsa, aclapara
38.       du massa pors al seu llom de peix antic, que encara neda
39.       sirènid descolorit s'escola per pedres valves.
40.       Tinc pensaments salats, d'amor i platja
41        encesos els ulls amb el fulgor del mar;
42.       ploren les estrelles i la lluna alça el dit del mig.

@ els veïns i veïnes del replà (abril-desembre 2009)

I qui sou aquests veïns/es?

Heu-vos ací:

01. El veí de dalt (Malerudeveure't)
20. (veí desnonat)
32. (veïna desnonada)


GRÀCIES A TOTS I TOTES PER PARTICIPAR!


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

diumenge 25 d’octubre de 2009

HV 6/7: Ningú ma va saber qui era Lady Tupper

Ha costat arribar però al fi el tenim al sac. Una història de veïns, com nosaltres, però amb estranyes desaparicions i reconversions. I l'església -que tot ho sap, per enmig. Vaja, un thriller amb tots els ets i uts, i un misteri per resoldre: qui és aquest estranya laddy Tupper? Llegiu i esbrinareu la curiosa història sorgida de la ment de Gabriel, l'Anna, el Té la Mà Maria, elveidedalt, i en Josep.

____________________

Mai ningú va saber qui era Lady Tupper



Mai ningú va saber qui era Lady Tupper. Li deien així perquè es rumorejava que en comptes d’anar a la Universitat, ocupava les tardes en altres negocis més profitosos.


Un dia la van veure per última vegada. Sortia del metro i diuen que va pujar per últim cop al replà número 10, un sobreàtic fantàstic amb vistes a la ciutat. Llogar aquell pis no deuria ser pas barat i per això Lady Tupper compartia habitació amb Maiko, una japonesa, Claudio un argentí i Sandrine, una noia belga.


Tothom pensaria que per ser un pis d’estudiants deuria ser un pis sorollós per les típiques gresques i festes. Doncs no! Ningú coneixia realment què estudiaven aquells quatre joves. Hi ha qui deia que no necessitaven fer festes perquè eren budistes i vivien amb un formosa pau espiritual. Això ho diuen perquè el veí del davant l’únic que havia vist, cada cop que obrien la porta, era un Buda assegut.


Un mesos enrere abans que Lady Tupper desaparegués, el veí del davant la va ajudar a carregar uns paquets. De sobte un dels paquets es va trencar i en varen sortir uns meravellosos objectes sexuals. El veí del davant no es va ruboritzar gens, tot el contrari. Va recollir les andròmines i les va col·locar en altre paquet.


Un dia, en una reunió de la comunitat, el veí del davant se li va escapar l’anècdota i tot el veïnatge va començar a rumorejar que la noia en qüestió no era estudiant i que entre altres negocis es dedicava al tuppersex. Això va aixecar les sospites de les més grans i la curiositat de les més joves de poder assistir a alguna reunió per conèixer tals objectes.


Ningú sap perquè va marxar Lady Tupper. Així l’havien batejat a la comunitat. Devia diners? A qui? I per què? No l’ajudaven els companys de pis? Quina relació hi tenia?


Aquella tarda plovia a bots i barrals, i el Claudio va arribar de la facultat xop de cap a peus. Es va quedar una estona a l’entrada de l’escala per tal de no deixar un bassal d’aigua a l’ascensor. Però estava glaçat, i quan va veure que s’obrien les portes de l’ascensor, va entrar oblidant-se de l’aigua.


— Caram noi has quedat ben xop –li va dir en Carles, el veí del de davant de casa.

—Si, ja ho veus, es que no ha parat de ploure –li va respondre en Claudi, tremolant., amb aquell accent argentí tan melós.

—Escolta, que en saps alguna cosa de la teva companya de pis? – li preguntà en Carles –han passat més de dues setmanes d’ençà de la seva desaparició, no?

—Perdona, però he de pujar estic agafant fred –li va respondre secament, mentre es ficava a l’ascensor d’un rampell.


En Carles es va quedar d’una peça. Mentre veia com en Claudio tancava les portes i s’enfilava rumb a l’últim replà de l’escala, es preguntava per quin motiu s’havia trasbalsat d’aquella manera. Havia sortit per cames, però al Carles no se li va escapar el detall de com havia baixat la vista mentre el seu rostre perdia absolutament el color. En el moment de tancar les portes de l’ascensor, semblava un fantasma de tant pàl·lid com estava, i abans de desaparèixer li va dirigir una fugaç mirada, que al Carles li va semblar fruit del terror.


De que coi tenia por? Si ja feia dies que li rondaven mil preguntes, ara estava ben intrigat, i començava a pensar que potser li havia passat alguna cosa a la pobre Lady Tupper. Ara fins i tot li semblava lleig dir-li així. Es va acostar a les bústies a veure si esbrinava quin era el seu nom real.


Va quedar d’una peça quan va veure que havien arrencat la “xapeta” amb els noms dels inquilins del sobreàtic A.

Carles a partir d’aquella data va iniciar un dispositiu de vigilància als veïns del davant. Sempre mirava per l’espill de la porta cada vegada que sentia soroll al replà. També es va agenciar una còpia de la clau de la bústia dels veïns per comprovar la correspondència. Però tot va resultar en va. No hi havia cap indici interessant per esbrinar on era la Lady Tupper.


Un dia va arribar a l’edifici un paquet que el portava el noi de correus i com que tenia presa va demanar-li al Carles si es podria fer càrrec ell. Era pel pis del davant.


—Cap problema; ja firmaré jo i després el faré arribar al seu destinatari.


Es tractava d’un paquet retornat, ja que indicava remitent desconegut i l’enviava la Lady Tupper. Va ser llavors quan se’n va assabentat del seu veritable nom: Magdalena Rouco.


Rouco..., de què li sonava aquest nom. Va entrar a internet i ficant el seu nom a google va sortir ...“BINGO!” Era la neboda del Cardenal Arzobispo de Madrid Rouco Varela! Ara ho entenia tot, la màfia de l’església havia fet desaparèixer un familiar incòmode i que per més morbo, es dedicava a la venta del tuppersex.


Només li faltava parlar amb el Claudio. Va esperar a sentir soroll al pis del costat per anar-ho a explicar. Quan li va semblar que hi havia brogit, va sortir a trucar a la seva porta. Li va obrir la Sandrine la noia belga que compartia pis. No havien creuat mai cap paraula, però sabia qui era.


—Que hi es el Claudio ?

—El Claudi no hi es, però si et puc servir jo,... em dic Sandrine –li va fer mentre s’arrapava al llindar de la porta i el mirava amb ulls felins.

—Encantat, un servidor es diu Carles.

Mai havia tingut temps per les dones i no es que el meu físic no fos l’adient, però els estudis li ocupaven quasi la totalitat de les hores lliures i les relacions socials les havia deixat una mica al marge, però aquella noia el va impactar a primera vista.


En aquell moment, sortia en Claudi de l’ascensor. Va fer cara d’astorament en veure parlar en Carles i la Sandrine davant la porta.


—Claudi, el carter m’ha dut això –va dir en Carles, mentre ensenyava el sobre amb la mà alçada. –Crec que ja sé que li pot haver passat a la vostra companya de pis. Sabies que és familiar d’un bisbe?

En Claudi va posar un ulls com plats i va fer entrar en Carles dins el pis; quasi a empentes, com si no volgués que ningú escoltés la conversa.

—Què en saps tu de la Magadalena?

—A banda que tota l’escala li deia Lady Tupper, res més –va fer en Carles una mica sorprès pel comportament del seu veí –Crec que es dedica a vendre o comerciar amb objectes de sex-shop, oi?

—Com ho saps? T’ho ha dit el carter?

—No, home! Ho vaig veure un dia que li vaig ajudar a recollir un “carregament”...

—I això del bisbe?

—Es diu igual que un de molt famós: Rouco Varela.

—Molta gent es dirà així...

—Però cap surt a la coberta d’una revista...

I li va ensenyar un full imprès que havia descobert per internet...

—Collons! –va fer en Claudi.


La Sandrine va agafar el full que duia el Carles i el paquet. El va obrir. Dins va sortir una cinta de vídeo embolicada en una bossa de plàstic de bombolles. No hi havia cap etiqueta identificativa.


—La molt tonta deuria escriure l’adreça malament... Mira; “Adreça desconeguda”, posa al remitent –va dir la Sabrine mentre picava amb la cinta del VHS el seu braç.

—Així és ella veritat? La neboda del bisbe... –va començar a inquirir en Carles.–A veure si l’han segrestada aquesta gent per pagar el seu silenci i ara..

En Claudi va fer un rialla i va aixecar la mà.

—Para, para...no et facis pel.lícules, tu ara. Que les pel·lícules ja les fem nosaltres... La Magdalena, la Lady Tupper que tu dius, no ha desaparegut. Està aquí, ben tranquil·leta. Però ens interessava fer córrer la veu que havia desaparegut entre la seva família. Aquesta cinta que veus, era una prova intimidatòria d’un alt càrrec de l’Opus..., amic del seu oncle; que ens va venir a visitar fa un parell de setmanes.

—Claudi! Per què li expliqués res a aquest paio? No veus que se’n pot anar de la llengua...! –va dir la Sabrine.

—No. No crec. Em sembla que quan us conegui a vosaltres tres a fons, no voldrà tampoc sortir del pis... Passa i t’ho explico tot.

—I que es veu a la cinta?

—Ho vols saber de debò? –va dir en Claudio, posant-li una mà a l’espatlla i fent-lo entrar dins el pis. –Mirem-ho, doncs... Van entrar en una habitació que semblava realment un plató televisiu. Focus, càmeres de vídeo, cables, paraigües de fotògrafs, i un gran llit central; amplíssim.


La Sabrine es va mirar el Claudio amb cert neguit. En aquell moment s’obria la porta d’una habitació que donava a la sala i apareixien la Magdalena i la Miko, abillades amb un batí lligat per la cintura, i descalces. Els pits de les dues aflorien, turgents, per l’obertura superior i les cames nues de les dues insinuaven un camí d’encanteri cap a un tanga vermell en l’una; cap a un pubis rasurat en l’altra. Una olor de perfum fresc va envair l’estança.


—Aquí la tens la teva Lady Tupper. Sana i estàlvia...

—Collons! –li va sortir de l’anima, en Carles.


En Claudio havia posat la cinta a un DVD i al monitor de plasma apareixia l’habitació on eren ara tots cinc. S’hi veien tres noies vestides impecables de primera comunió estirades al llit; amb un home vestit de cardenal que les mirava i un home que semblava un escolanet al seu costat. Es va fixar en els rostres de dues noies que, ajupides, començaven a fer una fel·lació al que anava d’alta alcúrnia mentre la tercera feia postures obscenes i l’escolanet es posava darrera seu i li aixecava la sotana ensenyant a càmera que anava nu sota la mitra... Va mirar els rostres que apareixien en pantalla i no havia discussió: eren la Magdalena, la Sandrine i la Maiko; mentre el que estava darrera el que anava vestit de cardenal era en Claudio, que mostrava un penis erecte que apuntava directe el forat fosc del pobre home...


—Però..., què hi feu aquí, exactament...? –va balbucejar en Carles.

—Em sembla prou evident que és el que fem! –va exclamar la Magdalena Rouco.

—Si us plau, que som al segle XXI... –va afegir la Sandrine

—Com pots veure fem servir un material de primera qualitat: càmeres, il·luminació, equip de so... – va explicar amb la Magdalena Rouco com si fos una hostessa de la Fira de Mostres.

—Hem insonoritzat la casa perquè cap veí pateixi cap molèstia. Triple vidre a les finestres, doble capa d’escuma i cartró guix al terra i al sostre... –completava la Sandrine, amb una veu més pròpia d’una professora d’institut que no pas d’una actriu de cinema per a adults.

—Hauràs notat que, d’ençà que som en aquest edifici, que la connexió a internet va més ràpida, que ja no falla l’electricitat quan plou, que no es perd pressió en l’aigua corrent, i que ja no hi ha interferències en les connexions telefòniques –va dir la Maiko, que fins eixe moment havia estat en silenci.

—Doncs sí, en menys de 48 hores vam fer arreglar totes les instal·lacions de l’edifici. La majoria estàveu de pont i ni us en vau adonar. No cal que ens doneu les gràcies, aquestes despeses les tenim incorporades en el nostre pressupost anual. La millora en la vostra qualitat de vida es pot considerar el que els economistes diuen “una externalitat negativa” –el posat de la Magdalena era el d’una actriu porno sense límits, però la veu, el ritme de l’explicació i els continguts ja eren pròpies d’una catedràtica.

—A veure si ho he entès: us dediqueu al negoci del sexe. D’amagat de la resta de veïns?

—Què potser els hi hem de demanar permís? No generem pas cap molèstia, no fem res il·legal i no obliguem ningú a participar-hi.

—Ja sabeu com és aquesta ciutat: la gent s’escandalitza per no res.

—Sí, per això som ben discrets.

—Fins i tot la discreció és sospitosa. Sabíeu que els veïns d’aquest bloc, i dels blocs veïns, estaven molt intrigats? Intrigats i preocupats.

—Ens fem responsables de tot allò que fem, però les elucubracions mentals dels altres no són cosa nostra. I ara, si ens permets, tenim un guió per interpretar.

—I no acceptem espontanis –va afegir la Sabrine amb un puntet burleta.

—Sí, és clar.


El van acompanyar fins la sortida i la porta es va tancar, i tot d’una va semblar que tornava a la realitat. A poc a poc es va girar. Era real allò que acabava de veure i escoltar?


El Carles va entrar a sa casa, es va escarxofar al sofà i va sentir que tornava a l’adolescència. La llunyana i gens enyorada adolescència. En eixos anys difícils (sí, difícils per a tothom, però per a ell encara més) hi havia un somni que es repetia nit rere nit. El somni no era cap prodigi de creativitat, però l’efectivitat era total.


Arribava el carter amb un paquet per la veïna, però aquesta no hi era. Ell la recollia i més tard es passava per ca la veïna a lliurar-li el paquet en qüestió. Aquesta obria la porta, vestida només amb un batí de seda fina, lligat per la cintura i descalça. Els pits li eixien turgents, per l’obertura superior i les cames nues insinuaven un camí d’encanteri cap a un tanga vermell en l’una. Una olor de perfum fresc va envair l’estança. La veïna l’acompanyava fins un set de rodatge i li convidava a participar, compartint pla amb tres noies, en la filmació d’una pel·lícula porno.


—El somni de la meva adolescència fet realitat! –va exclamar el Carles.


Silenci a la casa.


—El somni de la meva adolescència fet realitat? –es va preguntar el Carles.


Estava confús: allò que durant tantes nits de la seva adolescència –de la seva trista, patètica i oblidable adolescència– havia somiat, ara s’havia fet realitat. O més ben dit: s’havia gairebé fet realitat.


—O he tingut una al·lucinació, o he estat a punt de fer realitat un somni –va dir en veu alta, com si esperés que algú el respongués.


O li donés una pista, si més no.


© Gabriel, Anna, Té la Mà Maria, elveidedalt i Josep Braut; octubre 2009


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dijous 23 de juliol de 2009

HV 6/7: El sobre

Un altre història sorprenent per a un mateix inici. I ara, amb flash-back; uns objectes-trampa i l'ús d'internet en la resolució del cas. Tot comença amb un sobre sospitós que assenyala pistes que més valdria no haver seguit. Però qui vol saber la veritat ha d'assumir les conseqüencies, no? Això és el que planteja, en un vídeo inicial de l'Anna; que ni el Dashiell Hammet (gràcies, noia!); segueix amb una línia agosarada en Jordi; manté la tensió l'Euria (que malgrat no manté el blog, li agraeixo seguir viva en les HV!) i remata amb fina venjança la Khalina.
Ja tenim la setena de la tongada al sac!

________________________


El sobre



http://www.youtube.com/watch?v=oGvnMb5zU6M


Feia un dia bonic i no sabia massa perquè havia decidit anar a l’adreça que havia trobat al sobre: carrer Marina, 30 6è 3a. Tot i que la consciència i les ganes d’aprimar-se li deien que havia de pujar a peu, ho va fer per l’ascensor.


Va entrar al pis i la llum groguenca i vella la va embolcallar.


—Bon dia venia per...

—Sí, sí... passi, passi jove­­ —L’home que li havia obert la porta anava amb pijama i duia una bata fina de seda que havia passat per millors èpoques. Als peus, sense mitjons, hi duia unes sabatilles de les de sempre; calçades de retaló. El vell, que devia tenir més de setanta anys feia olor d’avi que no es renta i tira de colònia. De fet tot el pis feia olor de resclosit, de tabac i d’aire reescalfat. Si hagués pogut hauria corregut a obrir les finestres.


Van caminar per un passadís llarg i la va fer entrar a una estança que hi havia a mà esquerra. L’habitació era gran i sense finestres. A dues de les quatre parets, una davant de l’altra, hi havia unes llibreries antigues de fusta fosca carregades de llibres. N’hi havia tants que en algunes postades n’hi havia una segona filera o llibres tombats a sobre dels verticals. A les altres parets hi havia quadres emmarcats barrocament amb força daurats i diplomes de color groc i tacats, carregats de lletra gòtica. Es va preguntar perquè es feia servir la lletra gòtica als diplomes. També hi havia un sant Crist, un rosari de boles grosses i la pell estesa d’una guineu que necessitava una jubilació urgent.


Al mig de la sala hi havia una taula d’escriptori antiga amb un portafolis de pell al damunt, un cendrer gran amb força burilles i un joc de plomes, tinter i secant que feia bonic, més que semblar ser útil. A l’esquerre, una pila amb mitja dotzena de carpetes. El vell va agafar la segona.


—Segui sisplau —va demanar mentre ell seia a l’altra banda de la taula i, després d’encendre’s un cigarret, repassava els papers que contenia la carpeta. Mentre el vell llegia va aixecar el cap i es va adonar que del sostre amb bigues de fusta, per il·luminar la sala només hi penjava un fil elèctric amb una bombeta de baix consum.


—Té la moneda? —va preguntar el vell.


Va obrir la bossa i de la butxaca interior amb cremallera en va treure els tres objectes que havia trobat a la bústia. Va allargar la mà mostrant-los. L’home va assentir i va prendre la moneda.


—Això altre s’ho pot guardar.

—Però em pot explicar de què es tracta tot plegat?

—Encara no —va dir mentre treia una lupa de joier i amb força traça, com si ho hagués fet tota la vida, se la posava a l’ull esquerre mentre tancava el dret i observava amb deteniment la peça. Li va donar un parell de voltes i la va fer dringar sobre la taula.

—Molt bé —va dir- Ja pot despullar-se.

—M’haig de despullar???

—Com vols que et prengui les mides, si no?


Li va dir que el seguís passadís avall. Van obrir una porta a banda esquerra. Era una estança ben diferent de la resta de la casa. Hi havia una cadira central i una finestra gran per on entrava molta llum. A davant de la cadira hi tenia dos cavallets amb teles de pintura.


Traces gruixudes i amb colors vius, tot allò era tan diferent de tot el que envoltava aquell individu.


—Deixa la roba sobre les caixes i ja pots seure a la cadira.

—Però perquè m’haig de despullar? Jo només vull saber què voleu de mi.

—T’han escollit, jo només sé que t’haig de dibuixar, que volen un nu i tu ets qui té més retirada. Seran unes hores i ja podràs marxar cap a casa. Això són negocis reïna i tu has vingut amb la moneda, la meva moneda.


Estranyament, no se sentia espantada. Sota la mirada del vell es va anar traient peça per peça i quedà nua sobre el parquet escalfat pel sol que entrava per la finestra. La va fer seure de costat, a la cadira amb les dues mans jaient sobre els genolls. Li va apartar el cabell de la cara i li pintà els llavis d’un roig intens.


El sol li escalfava l’esquena es sentia relaxada i ni notava com la resseguia aquell home tan estrany. Van passar unes quantes hores i encara es mantenia immòbil, fins que el vell li va fer un senyal amb el cap.


—Ja està. Ja pots marxar. Ja rebràs noticies. La moneda me la quedo jo.


Va posar a la bossa la resta de peces que hi havia al sobre, es va vestir en un moment i va marxar. En aquell moment va començar a córrer per les escales, les va baixar marcant una per una i no podia parar de seguir un ritme accelerat de caminar.


Quants dies passarien per dir-li alguna cosa? Com li ho farien saber? Semblava que en aquell moment s’havia fet conscient que podia córrer algun perill. Un nus a la gola va començar a fer-se-li evident.


Només quan va arribar a casa i va tancar la porta rere seu, es va sentir protegida.


La Giovanna caminava ràpidament. Tot li semblava una bogeria. Era ben absurd. Hauria d’haver anat a la policia. Però li feia por que en Marc patís les conseqüències.


Va entrar a un bar i va demanar una cervesa. Volia relaxar-se. Va encendre una cigarreta i va recordar tot el que havia passat des de la nit passada.


Primer de tot en Marc no era a casa. No havia deixat cap nota. Ni li havia enviat cap missatge al mòbil. Ell sempre l’avisava quan tenia partit de futbol sala o quedava amb algun amic. Després, aquella trucada anguniosa. Aquelles paraules que tenia clavades al cervell, repetint-se contínuament.


—Giovanna, és molt important que vagis a la bústia ara mateix. Allà trobaràs un sobre amb tres objectes i unes instruccions a seguir. Si us plau, segueix-les, o potser... (i llavors la seva veu havia tremolat) no tornaré... I sobretot no li ho diguis a ningú.


I havia penjat. No semblava cap broma. En Marc no feia bromes de mal gust.


Llavors ella va anar a la bústia i va trobar el sobre amb les tres adreces i l’hora que l’esperaven. Ja s’havia despullat davant d’aquell vell boig. Què hauria de fer passades dues hores a l’Hospitalet? En sortiria viva? I què passaria a quarts de dotze de la nit a Badalona? El cor li anava a cent per hora. Va pagar la cervesa i va agafar un taxi fins a casa.


El pis seguia igual que l’havia deixat. En Marc no hi era. Va obrir l’ordinador. En Marc des que vivien junts, anava a dormir ben tard per culpa d’internet. Ell li deia que jugava a jocs virtuals i que en el fòrum de futbol sempre tenien gresca, però potser li amagava alguna cosa. Seria algun estrany joc de rol? L’hauria captivat alguna secta? Volia matar-la de manera dissimulada? Alguna aposta estranya? Deutes de joc? Havia sentit tantes històries!


No sabia quin nick tenia. No sabia res de res. Es va adonar que malgrat l’amor que sentia per ell, no el coneixia prou. L’historial estava en blanc. No hi havia cap manera de saber per quins mons virtuals es movia en Marc.


Va posar al google “carrer Marina, 30 6è 3a”. Va clicar una pàgina web anomenada “trevol de la veritat, moneda”. Una suor freda li va recórrer l’esquena en veure aparèixer el seu quadre junt amb cinc quadres més de noies despullades en la mateixa postura que ella. Estava indignada! A dalt de tot un trèvol de quatre fulles negre i la famosa moneda.


Va seguir mirant què passaria amb el segon objecte a L’Hospitalet. No es creia el que veia! Hi havia tot de vídeos penjats amb noies cobertes de fang barallant-se. Eren les mateixes noies dels quadres! Pobre Marc, què li haurien fet a ell?


Abans de mirar els episodis amb el tercer objecte a Badalona, volia mirar la pàgina d' inici. Allò era massa! Una foto amb tot d’homes rient,vestits amb una samarreta amb un trèvol negre. I en Marc al mig! Amb lletres ben grosses: ARRIBA L’HORA DE LA VERITAT. DESCOBREIX FINS ON ARRIBA L’AMOR DE LES TEVES XICOTES.


Ho pagaria ben car. Ningú se’n reia d’ella. Ell tampoc la coneixia prou. No sabia quina sang corria per les seves venes. Seria dràstica: havia estat el seu pare fins que el van trobar ofegat en una piscina, deixant-la orfe de ben petita.


Va buscar al Google “matones”. Encara que li costés car, havia de cercar qui portaria els objectes a l’Hospitalet i Badalona, i de passada, podia disparar uns quants trets.


Adéu Trèvol de la veritat!


Adéu Marc!


dimecres 15 de juliol de 2009

HV 6/6: Vides anònimes

Realment és una història peculiar. Dues històries en una que es van creuant, la de la Núria i la Cesca, i la de la mare de la Núria amb la seva amiga. Amb reflexions a la metaliteratura i el fet d'una fil narratiu dins un altre fil narratiu. Els nostres veïn es llueixen. I amb videos inclosos! Quina currada! Paga la pena que llegiu el relat i esteu atents a la seva evolució.

Una creació que enceta de la Llum de dona amb dues línies que apunten amunt, que segueix la Eli amb magisteri, que uneix el Palimp en suspens i que deslloriga (o embolica més!) en un final obert la Cèlia. Apludiments!





Vides anònimes


Des de joveneta sempre m’he preguntat quina part d’un escriptor és real en les seves obres i quina és ficció. Quan llegeixo intento treure’n l’entrellat. Imaginar quina vida hi ha al darrere de la novel·la, darrere els dits que l’escriuen, darrere les nits de vetlla… M’emociono si veig matisos que em semblen verídics, allò que no és inventat. De fet tampoc ho sé del cert però el fet d’imaginar-m’ho em dóna ales per continuar esbrinant-t’ho. És clar que la ficció absoluta no existeix. Sempre deixem rastres, i els escriptors encara més.


La meva mare es va plantar a Barcelona als 17 anys, al bell mig de la Plaça de Catalunya, una tardor de fa molts anys. Asseguda en un banc, amb una maleta quadrada de la meva àvia, va esperar una estona (bé; més aviat unes hores), a una amiga amb la qual havia de compartit habitació en una residència per a estudiants. Va esperar fins que va decidir anar-se’n tota sola a la residència. El retard de l’amiga i la impossibilitat per a comunicar-s’hi (encara no hi havia telèfons mòbils ) va fer que aprengués la “Primera lliçó lluny de casa”: No dependre de ningú…


Va estar-s’hi tres anys, a Barcelona i aquests anys donen per a escriure un relat o una novel·la. Real o de ficció.


Costa saber quin grau d’implicació personal hi ha en les novel·les que llegim. Quin tant per cent de vida hi ha retratada a cada capítol, en cada vivència, en cada mot.


No. No sóc escriptora ni la meva mare va anar a Barcelona a estudiar Periodisme ni res de semblant. No sé si m’agrada més la paraula verbal que l’escrita, els silencis o descobrir vides darrere les paraules escrites.


Vaig néixer en un poblet del Penedès. El meu pare és viticultor. Un lloc envoltat de ceps. Extensions immenses de vinyes. Dedicar-me a la viticultura ha estat la meva primera passió. Una feina delicada i precisa. Jugar amb les textures, els colors i les olors. La temperatura i cada grau d’humitat, cada anyada, la barreja del sol i la pluja… L’envelliment del vi a les bótes de roure. Un món ple de matisos aleatoris i alguns de controlables…, com la vida mateixa.


Torno a Barcelona per a un postgrau. Nou mesos a la capital i nou mesos per recordar i reviure… Un cop instal·lada al pis de 40 m2 i encetada la rutina diària, guardo estones per a passejar pels carrers que fa uns anys formaven part del paisatge de la meva mare. Una vida anònima viscuda cap endins. Un somni fet realitat o una realitat somniada. Dies i nits, tardes, llargs caps de setmana. Dues vides alhora: la de simple estudiant i la vida secreta.


És fàcil, en una gran ciutat, tenir dues vides, o fins i tot, tres… Vides apassionants que llegim a les novel·les o veiem al cinema i que no es desvetllen al primer capítol però que ajuden a l’espectador a imaginar i a fantasiejar.


Quantes vegades un passat atrapat en el propi cos dóna peu a llibres que han passat a la història com vertaderes obres d’art: Ivánov de Chéjov, Madame Bovary de Flaubert…. A Belle de jour, la Catherine Denueve es prostituïa de dia. Una dona amb classe, elegant i culta. A la Barcelona franquista algunes minyones vivien una vida anònima sent amants d’un adinerat amo burgès…


Surto del metro i faig via cap al pis on hi ha una altra vida escrita. La meva i la de la meva mare. Encara conservo la clau de quan hi vaig viure. Una part de la meva infantesa. Als rètols de les bústies hi ha els mateixos noms… A l’entrada, els barrets florejats estan penjats al mateix lloc. La flaire és la mateixa i les parets han canviat de color.


Entro i paro la música de l’mp3…


* * *

Com passa el temps!


Que diferent és l’mp3 del vell transistor. A la casa encara es conserva, i a mi m’agrada mirar-lo, i m’agrada deixar volar la ment… Imaginar una Conxa Piquer cantant a l’amor..., per exemple.





M’assec al vell divan que encara conserva la Cesca. La Cesca és una amiga de la meva mare. Per mi és com la meva tieta. Ella és una dona adinerada, sense fills, que es va dedicar a “trencar” els esquemes de l’època, i a fer tot el que li vingués de gust, sempre en contra del sistema i d’allò políticament correcte. La Cesca viu al pis, però s’ha dedicat a viatjar i anar amunt i avall. Per això la major part del seu temps el passa a ciutats ben llunyanes.


La mare sempre m’havia explicat que la Cesca és una bona amiga, amb qui va compartir una època de la seva vida molt important, una etapa compresa entre l’adolescència i la maduresa. Juntes varen passar moltes estones; de bones i no tan bones; estones rialleres, de somriures còmplices, i de llàgrimes tristes.


Miro per la finestra, i recordo el paisatge de la meva infantesa. Ja no hi ha l’hort d’enciams i tomàquets conreat pel Sr. Agustí. Ara només hi ha edificis alts. I en el lloc de la merceria de la Sra. Teresa, la veïna de dalt, hi puc llegir un cartell que posa Locutori.


La casa està intacta, malgrat el pas dels anys. La Cesca no ha volgut fer mai cap canvi de decoració, perquè diu que li agrada sentir i reviure els moments del passat. (És estranya fins i tot per això!) A vegades em pregunto que devia passar entre aquestes quatre parets. Que ha estat tan i tan important, i que ha quedat tan impregnat? Fins i tot, encara guarden aquell bagul amb velles fotografies, amb llibres de pàgines groguenques i amb aquell diari tancat amb clau, del que només elles dues en guarden còpia. Sovint m’ha vingut ganes de saber què hi havia allà escrit, els secrets de dues adolescents ben guardats, sota clau, amagats per a que no surtin mai a la llum, però viscuts amb prou emoció i sentiment.


Mentre regiro el bagul ple de records i de pols, sona el telèfon. És el Xavi, el meu mig nuvi. I dic mig nuvi, perquè no tinc massa clar això de la vida compartida amb una sola persona. La mare sempre em diu que em quedaré per vestir sants, però a mi, la veritat, és que em resulta ben igual el que em digui la mare. Amb el Xavi, m’agrada passar estones divertides, i estones amoroses, però després vull tornar al meu espai. M’ha trucat per sortir aquest vespre, però li he que dit que avui no era un bon dia, encara he d’endreçar les meves coses, tot just acabo d’arribar i encara no he desfet la maleta.


La Cesca, no tornarà fins d’aquí dos mesos, ja que esta a Paris, vivint a casa d’una amiga. Quina sort que té, no ha hagut mai de treballar, perquè amb l’herència multimilionària que li varen deixar els seus pares, no ha hagut de fer ni el més mínim esforç per viure decentment. És, però, una dona solitària, no l’hem vist mai al costat de cap home, diu que els homes són un destorb, i a vegades fins i tot jo mateixa he compartit la definició.


Ai, vinga! M’afanyo, potser que endreci les meves coses, posi la roba a l’armari i vagi a comprar alguna cosa per sopar aquest vespre, i deixi per un moment de regirar aquest bagul que tan encuriosida em te. Si la mare em veiés em renyaria. Sempre em diu que és molt lleig ficar el nas en el passat dels altres, i no li trec raó, però jo estic ben intrigada.


* * *





* * *


Surto del metro i faig via cap al pis on hi ha una altra vida escrita. La meva i la de la Cesca. Encara conservo la clau de quan hi vaig viure. Una part de la meva joventut. Als rètols de les bústies hi ha els mateixos noms… A l’entrada, els nostres barrets florejats encara estan penjats al mateix lloc. La flaire és la mateixa, però les parets han canviat de color. Entro i paro el vídeo que segurament la Núria s’ha deixat posat. Era un vídeo de Sau, “Boig per tu”, però el que veig immediatament és que el nostre bagul ha estat obert!


M’assec al vell divan que encara conserva la Cesca. La Cesca és la meva amiga, l’amiga més especial que he tingut, l’amiga que estimo amb tota la meva ànima. La Cesca i la Núria, la meva filla, són les dues dones més importants de la meva vida. Llavors sento l’aigua de la dutxa i m’hi dirigeixo, tinc moltes ganes de veure la Núria, per això he fet aquest viatge a Barcelona, però tinc una forta sorpresa, a la dutxa hi ha un home!


—Què hi fas aquí? Com has entrat. Per...?

—Això t’he de preguntar jo a tu. Jo estic al pis de la meva companya! Tu qui ets?

—Sóc la mare de la Núria... Però tu..., t’assembles a ...


No poden explicar-ho, és com si ja es coneguessin d’abans, de tota la vida, potser d’una vida anterior. Es miren de fit a fit i una descàrrega hormonal els crema per dins. Ella passa la mà per l’espatlla d’ell: “Tu?”, diu. “Si, suposo” contesta ell. “Jo...” S’agafen de les mans, els seus cossos s’apropen “Per què ets tu, no?” S’abracen. “No vull despertar”, diu ella. Ell l’abraça amb dolçor, com si la protegís d’un possible desgavell emocional. “Vull recordar” diu ella. I se l’enduu a l’habitació, lentament, cerimoniosament, deixant un rastre de gotes d’aigua que es van fonent en l’antic mosaic del pis. Ell es deix fer, engolit per una mena de vertigen que és incapaç de controlar, que no té ganes de controlar. Tanquen la porta. Ella es treu la roba i la seva nuesa madura il·lumina la penombra. A fora, el bagul obert crida, per fi, el seu secret. Ara ja res no importa, el temps ha dut el guariment necessari a les emocions resclosides. La primavera floreix entre el somni i la bogeria. La por a recordar ja ha desaparegut.


Surto del metro i faig via cap al meu pis on hi he deixat que una altra vida també deixi escrita la seva empremta. La meva i la de la Júlia hi són ben vives, dins d’un bagul ben tancat. A l’entrada, els nostres barrets florejats encara pengen al mateix lloc, no vull tocar-los. La flaire és la mateixa i les parets, només les parets han canviat de color.


Entro i no hi ha música, dedueixo que no hi ha ningú i poso la TV, una pel·lícula espanyola que organitza un programa de vells cinemes de barri… Llavors observo que el nostre bagul ha estat obert!

M’assec al vell divan i agafo les cartes d’amor, les fotografies dels seus nus. Se les feien l’una a l’altra i les guardaven com a tresors. Mai van besar-se, mai van tocar-se. La Júlia era mare i no volia cap més desgavell emocional en la seva vida, ja n’havia tingut prou amb “ell”, només mirant la nuesa la de la Cesca ja en tenia prou i la Cesca ho comprenia. No li demanaria mai res, només mirar-la darrere l’objectiu... No s’adona que al seu darrere ha arribat la Núria i que l’observa ben callada, fins que aixeca els ulls i la veu:


—Cesca, veig que ja has tornat. Quina alegria!

—Hola Núria, sí, he tornat sense avisar. Ho sento. Has estat tu qui ha obert aquest bagul?

—No, ja saps que és la condició que em vareu posar la mare i tu perquè vingués a viure aquí, que no toqués mai el bagul, i no l’he tocat pas!

—L’he trobat obert…

—Però..., qui?

—Això dic jo… qui?


La Núria s’hi apropa i observa alguna fotografia que algú ha deixat sobre de la tauleta. Llavors entén i el seu cor s’omple de comprensió. Aixeca els ulls cap a la Cesca i veu el que no havia volgut veure mai. Es despulla i la besa. Llavors veu passar una gavina que se les vol endur primavera enllà.


Wordle: VIDES ANÒNIMES




Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dimarts 14 de juliol de 2009

Històries veïnals: El blog del dia a 3cat.24.cat


Ves per on que comencem a ser mediàtics....

Ahir els de 3.cat24.cat assenyalaven a la secció El blog del dia el de les Històries veïnals. És evident qua això és gràcies a vosaltres que hi heu col.laborat i seguiu fent-ho; demostrant que això de la literatura 2.0 és possible, factible i creïble. I a més, de qualitat. Si no, de què Mariano? Felicitats mútues, doncs.

I jo em pregunto: tot això desgravarà a l'IRPF? Crec que no...

I aprofito l'avinentesa que el Cardener passa per Manresa per dir-vos dues cosetes. Dos punts:

1. Ja llegiu els relats dels veïsn/veïnes que s'hi van penjant?

2. I per cert..., què coi passa amb l'escala 2, la 4 i la 10 que no envieu -aquells que us toca- els vostres escrits? He de tornar a fotre quatre crits pel celobert? Vinga, que me'n vull anar de vacances amb al feina feta! Avui, ja he penjat la darrera HV que m'ha arribat: la de la 9. Per flipar.

3. I amb el cadavàver veïnal? No l'atureu! Si només és un verset sense rima! (Si fos una Eglòga, ni l'any vinent!)

Encara que rondini, ja sabeu que us estimo molt a tots...; i a elles, més.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dilluns 29 de juny de 2009

HV 6/5: Fals culpable

Estic impressionat. Aquest relat compleix tots els requisits que jo vaig voler transmetre quan vaig imaginar això de les HV: és breu, se,mbla escrit per una sola mà i té la força de la gosadia. Tant per l'emepenta narrativa amb que comença el relat la Silver (mereix ser una narració breu per ell sol); tant per com l'entoma en Sergi -que a més s'estrena amb nota en això de les HV- i el fa avançar en una direcció clara; tant per com juga a fer una narració ad hoc dins el mateix món dels blog la Violette (i que sembla com si ho hagués viscut) i com, al final, tanca el relat en Vullunfestuc , amb un desenllaç trist; com els que a mi m'agraden. Realment ha sortit una història veïnal rodona. Felicitats. Jo només hi poso un títol que espero us agradi.



Fals culpable


“Para que um homem possa ser distintivamente e absolutamente moral, tem que ser um pouco estúpido. Para que um homem possa ser absolutamente intelectual, tem que ser um pouco imoral…” Pessoa incessantment m’acompanya, líquid, degotant, esmunyint-se dins meu quan menys m’ho espero. I em vas enviar aquell mail on em suggeries traspassar a l’altre costat del mirall, perquè ja sabies de l’Alice que sóc. La intuïes, la temptaves, la guiaves… sabent que no podria evitar voler sentir l’adrenalina al cos com un riu que mena al Delta de Venus. I ara camino conscient de la meva dolça inconsciència i he tornat a fumar; perquè potser abans de morir als teus braços voldré enverinar-me els sentits i morir certerament i lenta un poc encara, en el fum que m’abraça i se m’endinsa als pulmons, com tu ho has fet aquests mesos a cada línia que m’escrivies, com aquest fum que em penetra. Em deixaves un reguitzell de petges invisibles que ara em duen al teu abisme. “- Quan premis l’intèrfon t’obriré i puges. Trobaràs la porta oberta. Només cal que l’empenyis i entris. Vine. T’espero…” I hi ha paraules que són com mantres tot i no haver estat mai pronunciades, paraules que podrien ser lletres de boleros o habitar en planes de llibres prohibits a biblioteques secretes, o bé ser al fons d’algun cor. I vinc. Camino, camino… i a cada pas m’aboco, tot i el vertigen, al teu misteri. I en creuar l’espill i entrar al teu regne em ve al cap aquell vers tant cert ara: “lasciate ogni speranza voi ch’entrate” Perquè quan un home adreça paraules a una desconeguda com les que tu has trenat per a mi en poemes sagnants sortits del mateix infern de Dante, no hi ha més; cal traspassar tots els llindars i empènyer totes les portes, fins i tot les set del teu infern. I vinc… a perdre’m per a trobar-me. Perquè el millor de certs laberints és buscar al minotaure.


Ni l’enèsim avortament, ni l’accident que havien patit tornant de París mentre discutien eren motius suficients perquè la seva relació se n’anés en orris. Cèlia estava plenament convençuda que la causa principal del fracàs del seu matrimoni era aquella rossa amb la que el seu marit mantenia una sana relació d’amistat virtual, com ell deia. Aprofitant que el seu marit havia anat al centre de rehabilitació, com cada dia des de feia tres mesos, Cèlia s’introduí al seu compte de correu i remenà fins que trobà l’adreça d’Alice. Va redactar un missatge concís, directe, mancat de les floritures que ell acostumava a escriure al seu blog. Al missatge hi detallà l’adreça de casa i les instruccions que Alice hauria de seguir: “Quan premis l’intèrfon t’obriré i puges...” Després d’enviar-lo es sorprengué de la facilitat amb la que s’havia fet passar per Màrius. Acabava de citar la meuca que li robava la vida per l’endemà, just a l’hora que el seu marit seria al centre de rehabilitació. Tres minuts més tard rebé la resposta d’ella confirmant la cita. S’enrojolà excitada i esborrà ambdós correus. Ho tindria tot disposat i es prendria el dia lliure per qüestions personals.

La mestressa de la carnisseria no li posà cap impediment. Una sola idea li voltà pel cap aquell matí: “Lluitaré per salvar el nostre matrimoni i desfaré la teranyina que has teixit amb paraules boniques per atraure aquesta bandarra...” —es repetia. Si les coses es torçaven estaria prou capacitada per trobar la sortida justa. Bregada com estava a tallar carn, amagà un ganivet llarg de cuina a sota d’un coixí i esperà que Alice fes sonar el timbre. Dos minuts abans de l’hora, el so estrident de l’intèrfon la sobresaltà. “Bagassa impacient...” —es digué mentre premia el botó que encetava el joc, ja no es podia fer enrere— “Aquí t’espero...”


* * *

Caminant de pressa cap al centre de rehabilitació on m’esperen cada dia em venen al cap retalls de la meva vida, escombrant-se uns als altres, desordenats, aleatoris... o potser no? Potser ara puc entendre els camins que m’han conduit fins aquí, avui, mentre corro cap al centre com cada dia des de fa tres mesos. Va ser al centre mateix on em van aconsellar que comencés a escriure un blog per trobar-me a mi mateix, una mida terapèutica gens agressiva i que m’ha fet descobrir que hi ha algú a la meva ciutat esperant cada nit el meu escrit. L’Alice és la primera en comentar-me, sempre. Sembla que sigui davant la pantalla del seu ordinador quan penjo els meus pensaments diaris. Tant és sobre el que parli... Reflexions d’estar per casa sobre política, dissertacions sobre la meva por al futur, indignació futbolística, poemes sorgits del teclat sense voler... Ella és allà sempre per comentar-me la primera. Quan el so m’indica l’arribada del seu comentari no em puc estar d’obrir-lo per llegir-lo en aquell mateix moment, tot i que de vegades voldria esperar, tancar corrent l’ordinador i trobar-me’l al dia següent per paladejar-ne l’espera. Però la impaciència de retrobar-la cada dia em pot massa. Ella no té cap blog i només em comenta a mi. L’Alice m’ha encantat el cor i per això he començat a escriure-li missatges al seu correu. Ara també espera el missatge nocturn només dirigit a ella. I jo li escric, estimant-la sense conèixer-la, aspirant els efluvis dels seus cabells, rossos segons m’ha deixat entendre, imaginant-la encenent una cigarreta de les seves mentre em llegeix, atenta a les paraules que li dedico, les del meu post diari i les del missatge particular. Imagino la seva cambra a mitja llum, envoltada d’espelmes i de coixins orientals, amb olor d’encens... I vull fugir d’aquesta casa trista i vella on visc des de fa tants anys amb la Cèlia. La vaig estimar, sí, molt, però ja no puc més. Ara mateix no puc estimar-la. Minoro el pas. O sí, de fet sí. Però amb un amor diferent. Quasi fraternal. Sí, sona a tòpic... I què? No m’agrada dormir al seu mateix llit, amb la olor a carn fresca que destil·la la seva pell eixuta per molt que es renti cada nit amb el sabó de coco que ha fet servir tota la vida perquè diu que és l’únic que neteja de debò. Pobre Cèlia. No s’ho mereix. No es mereix la meva indiferència. M’adono que camino més a poc a poc. Potser avui és el dia, potser avui hauria de tornar a casa i esperar la Cèlia amb els pensaments ordenats com mai els he tingut abans. Giro cua. Sí, és el millor. Avui parlaré amb ella. L’esperaré i dinarem junts.


* * *

La porta del nostre apartament, una porta de fusta envernissada i pesada, grinyola mig oberta. Els sentits se m'aguditzen i l'adrenalina em puja a mil. “No va bé” remugo, tot i no saber què és el que no va bé. Amb la mà oberta empenyo la porta que torna a grinyolar amb força.

El rebedor és un caos. El petit moble per deixar les claus està tombat a terra i el gos de ceràmica on guardàvem els paraigües jau mig escardat al costat de la porta del passadís. Hi ha un paraigües xop d'alguna cosa vermella. “Sang?” em pregunto. I ja sé la resposta. Aixeco el cap i veig el llum del lavabo obert, just al fons del passadís. M'hi dirigeixo caminant. Les parets del passadís tenen unes marques de mans vermelles que encarar gotegen. Arribo al fons de passadís i allà hi veig la Cèlia mirant-me fixament. M'espanto i faig un salt enrere. No. No és la Cèlia. Aquests ulls de bogeria no poden ser els de la meva esposa. Ella no reacciona i jo ho aprofito per recuperar l'alè. Ara puc veure-la millor. Porta clavat un ganivet al cor dels que fa servir a la carnisseria i té un toll de sang al seu voltant. Els seus ulls tot i mirar-me ja fa temps que no em veuen. Passo per sobre sense tocar-la. Per un moment sembla que aixecarà una mà i dirà les seves últimes paraules; barreja de follia i clarividència, però no passa res i finalment la deixo enrere amb el seu ganivet al cor.


Obro la porta del lavabo i allà hi veig l'Alice. “Ai, Alice!” em dic. “La meva amant, la meva nina de porcellana, la meva joguina, el meu amor...” i arranco a plorar. M'entrebanco sol i caic d'esquenes mentre la veig allà. “No, no” xiuxiuejo. “NO, NO!” crido i m'arrossego fins als seus peus. L'estiro, però alguna força desconeguda la manté dreta amb la cara esclafada sobre el mirall. M'incorporo per veure-la millor. Té els seus cabells rossos i ondulats bruts de sang i les mans sobre el mirall. Sembla una nedadora disposada a saltar un trampolí, però a través del mirall. Em fixo amb els seus ulls i hi veig la mateixa follia de la Cèlia. Miro al mirall i m'hi veig reflectit mil vegades. Intento endevinar on hi ha la passió que ha portat a aquestes dues dones a morir d’aquesta manera. “Jo?”


Vint minuts més tard arriba la policia. Algun veí haurà sentit sorolls estranys i els haurà trucat. Sento el moviment entorn meu, i que em diuen coses. però no entenc res. Una dona alta i esvelta com l'Alice diu que només una força molt grossa podria haver encastat una dona a un mirall i clavat un ganivet de 20 centímetres a un cor. Algú em declara culpable i mostren el meu blog com a prova al judici. La premsa em mostra com un assassí pertorbat que s'aprofitava d'una jove romàntica i maltractava la seva esposa. L'Assassí Silenciós m'anomena la premsa.


I jo callo perquè..., qui m'escoltaria?


© The Silver, Sergi Rovira, Violette Moulin i Vullunfestuc, juny 2009


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

diumenge 14 de juny de 2009

HV 6/4: Velles amistats

Segueixen caient el relats de la HV 6 al replà. Aquest cop són els veïns de l'escala 8. El Grum, en Carles (que s'ha atrevit ambn això del videoblog. molt bé!), el Josep i una xiqueta, l'Albanta; que s'estrenava en això de les HV i que ha volgut posar un final feliç a la història. ës una romàntica... Us deixo amb el relat.

__________________

Velles amistats

"La noia puja les escales del metro. Surt al carrer. La càmera la segueix. Pla picat des de el cap de la noia. Es veu les cames i els peus. La noia segueix caminant. Arriba a un edifici. Encén una cigarreta. Truca al timbre de l’escala. Li obren la porta. Agafa l’ascensor. Surt a un replà. Prem el timbre d’una porta. L’observen per l’espiell. Li obren la porta. La noia entra..."

—I, ja està? Això és tot? D’aquesta merda de cinc ratlles en dius tu, un argument d’una pel·li? On coi vols que ho anem a vendre?

—Però si és perfecte!

—Perfecte?Perfecte per a què?

—Per portar-ho a qualsevol productora. Mira, que és una que fa pel·lícules romàntiques, doncs li diem que continua amb un noi ben plantat, dins del pis, que la espera amb la taula ben parada, amb espelmes etc, disposat a passar una nit romàntica. Que és una productora de pel·lis de por, doncs li diem que continua amb uns sorolls esgarrifosos, un crit de la noia i que per la porta oberta surt un xorro de sang acompanyat amb vísceres. Que és una que fa gènere policíac, li diem que continua amb un crit de la noia, la càmera entra dins i estès a terra està un paio amb un ganivet clavat a l’esquena...

—I si és una productora de pel·lis porno, què? Li diem que dins de la casa l’espera un parell de paios en pilotes, preparats per una orgia?

—Ho veus?, ja has agafat la idea.

—Nano, tu estàs malalt, això no hi ha per on agafar-ho...

I és que aquell dia no estava jo per romanços i, a més, sabia prou que les ocurrències del meu company de treball eren només la seva manera de buscar-me el sexe.

—Mira, Josep —vaig començar—, això de la porteta que s’obre funciona bé com a marc, però l’important és el que hi hagi a dins. O la llavor de suggestió que siguem capaços d’inocular en aquest enquadrament... Ara, d’això que dic no en veig ni un bri al teu embrió de guió oportunista. I vaig concloure —Si serveix per tot, és que no serveix per res!

Em vaig acabar el darrer glop de cafè i em vaig aixecar d’una revolada. Cinc minuts després la proposta cinematogràfica era ja una cosa totalment oblidada i les nostres cabòries s’adreçaven plenament a enllestir un espot publicitari d’ulleres de sol. Tanmateix, la mateixa nit vaig tenir un somni inquietant, que semblava aixecat per l’oreig que havia filtrat dins meu aquella porta oberta. Aquell fantasieig ja no ha deixat de visitar-me, cada nit tot i que en desvetllar-me tan sols recordo uns pocs, però ben pertorbadors.

D’aquest deliri oníric, Només en resten dues inexplicables certeses: la primera, que brolla des de la part més fosca del somni, és que la dona espectral que s’hi lliura al lent ritual del despullament és la Goyita, una fogosa companya de l’internat que hem va elegir –sense cap motiu plausible– com a rival irreductible, abans de desaparèixer un temps després – juntament amb la monja més jove del col·legi– engolida en un terbolí tan inexplicat com fabulat en versions fins i tot incompatibles. La segona, que el llibre que hi fulleja és Magia sexual. Formas y ritos, de Pascal B. Randolf, una mena de destarotat manual esotèric que vaig comprar en una parada de llibres de vell i que havia romàs latent fins ara en un dels estants menys transitats de la meva biblioteca.

I a qui se li acudeix de llegir coses així? A mi, com no! La veritat és que el llibre era d’un llenguatge tan summament regirat que feia arcades llegir-ho, amb el fàcil que és dir penis i vulva, mugró, anus, vagina, clítoris, testicle i pit o pits. No, allà havien de parlar del pinzell de l’amor, la porta del plaer, cúspide mamaria, zona esfinterial (¿?), temple de la maternitat, botó del plaer, glàndula procreadora, muntanyes lactants...

Ara, després de llegir el llibre quedava clar que, després d’obtenir un bon orgasme, el millor que es podia fer era posar-se en posició de lotus, recitar un parell de mantres i donar gràcies a la divinitat preferida pel clau acabat de gaudir.

Fins i tot hi havia un punt al llibre on es parlava del sexe com un mitja per obtenir la il·luminació; això no el comenteu massa no sigui que ens ho vulguin cobrar les elèctriques a l’estil SGAE; i transcendir l’amor de parella. Dit d’una altra manera, arribar al Nirvana a cop de clau. Ben mirat la idea m’agrada i sembla més factible que d’altres.

No és d’estranyar, doncs, que em tornés a la ment la Goyita. Encara recordo el sarau que es va muntar, fins i tot el secretari del bisbe va fer acte de presència, el bisbe no, no pas perquè pensés que no fos res important sinó perquè no es podia involucrar. Si més no això diu el pare, fent burla, quan recordem l’època.

I és que, en una època on el sexe encara era tabú, que desapareguessin a l’hora una monja i una alumna d’un internat, era, més que escandalós, una autèntica blasfèmia. Recordo que la explicació oficial, que no es creia ningú, era que sor Virtudes havia estat destinada a un internat a una república soviètica de la que no recordo el nom, el pare diu que era Akinostan, i la Goyita havia estat portada pels seus pares a una escola pública perquè no es podien permetre pagar les quotes de l’internat.

Aquell va ser el meu darrer curs a l’internat, el pare mai no havia estat d’acord amb la idea de ficar-me allà però la insistència de la mare i l’àvia l’havien fet accedir. Després d’allò es va posar dur, sobre tot amb l’àvia, i al curs següent entrava en un institut progressista. L’àvia no li va perdonar mai que em portés, segons ella, a aprendre l’ofici de puta.

Amb el llibre a la mà fortament agafat va prémer el timbre de la porta. Pregava per que el seu pressentiment de qui s’amagava allí darrera s’acompliria.

Li havia seguit la pista des de feia temps, exactament des de que havia trobat aquell llibre signat per un pseudònim que li va resultar familiar i havia indagat per l’editorial.

Quan la porta es va obrir encara dubtava de totes les investigacions que l’havien dut fins aquell lloc.

Va trobar el que esperava, quatre ulls ansiosos que la devoraven encuriosits, i dos figures que malgrat el temps passat conservava intactes en els seus records.

—Hola Goyita, Hola Sor Virtudes... Esteu esplèndides!! Temia haver-me equivocat, però alguna cosa dintre meu em deia que vos trobaria aquí.

—Virtu sols, sisplau, em sent més identificada –em va contestar amb una picada d’ull

—Hola preciosa, com has vingut a parar fins esta casa? –va dir Goyita.

—No ha estat fàcil. Porte temps rastrejant-vos. Els vaig mostrar el llibre que duia a la mà,... Magia sexual. Formas y ritos

—Sempre parlaves de com era de màgic el sexe, t’apassionava el tema Goyita, i passàvem tantes estones llegint, cercant, parlant-ne i experimentant-ne! –vaig dir. –Quan desapareguéreu vaig sentir un buit dintre meu. Em vaig jurar que vos trobaria, que allò que havíem viscut no podia quedar així, oblidat...

—Ens hauria agradat acomiadar-nos, però no ens va ser possible. Ens vetaven els correus, després ja no estaves al internat... Et perdérem la pista.

—Quan vaig trobar el llibre em van vindre mils de records al cap. I aquell nom, ... Randolf, no era el teu segon cognom? Va ser la segona pista. Però... em desconcertava el nom de Pascal.

—Tot té la seva explicació –va fer la Goyita–, li ho desxifres tu, Virtu?

—Ell, “Cal”, va ser el primer home que compartirem juntes... Un record inoblidable!! Quan escriguérem el llibre ja formava part del passat... Pas Cal.

—La dedicatòria de la primera pàgina va ser la pista definitiva; era com una confirmació a les meves sospites:

“A l’amiga-amant que ens volien fer oblidar. Busca’ns, t’esperem!”

—I ara... –va dir Goyita- ara, ja estem les tres juntes.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dijous 11 de juny de 2009

HV 6/3. La copa de vi

Estic emocionat.

La crida que va fer la Rateta ha tingut ressò. Ja tenim la primera Història Veïnal de la història blocaire (valgui la redundància) feta amb videoblog. Més aviat, diria en videopoesia. Perquè el que s'han embrancat., per aquest ordre, la Carme Fortià, la Núria Aupí, la Viuillegeix i l'Anna Tarambana és això: poesia en imatges. I si no, mireu, escolteu i llegiu.

Estic emocionat. (Però això ja ho he dit, oi?)

Li he posat un títol, que no en duia. Espero que els plagui.

I a més, en les seves veus! (i si no ho són, a mi ja m'està bé).

HV 6/3.1

video

HV6/3.2

video

HV 6/3.3

Recordant tot el que hem passat junts, i el que no hem passat per mor de la teva absència que ara vols justificar-la amb aquesta cara de gos apallissat, se’m posa la pell de gallina. De plaer i de dolor. D’alegria i d’odi. I no, no ho vull repetir, per més que t’hagi trobat a faltar en la teva absurda escapada, per més en algun moment de desesperació hagi enyorat el teu cos i fins i tot la teva ànima dolça i enverinada. Per més que m’ho supliquis, et quedaràs sol amb el teu whisky: la meva copa de vi quedarà intacta. No em tornaràs a tenir mai més. No puc ni vull enverinar-me més, ni de vi ni de formes humanes.

M’estimo més la brutícia de les golfes amb mosques i orenetes que la companyia d’humans com tu, tan bells i tan bruts. Teixiu teranyines d’enganys, us mireu en miralls que enlluernen i tornen falses imatges. Netegeu sobre net,mengeu sense gana. Pensava que la única cosa que fèieu sense engany era estimar amb passió, i aquest ha estat l’engany més dolorós. Jo no t’he enganyat mai, sempre has sabut que estava de pas com a dona, per més que els teus encants quasi em fan desdir dels meus orígens. Quasi em temptes a quedar-me com a dona permanent, al teu costat. Em tenies atrapada a la teva teranyina, enlluernada, apassionada. Malgrat el mal que em vas fer en marxar, t’haig d’agrair la fugida. Ja em reca agrair-te alguna cosa, però hauria sucumbit, n’estic segura. Ara només he vingut perquè sàpigues que tornaré per sempre a les meves golfes on malgrat la poca llum i la pols, tot és net. Teixeixo i espero pacientment que les meves víctimes caiguin atrapades en els fils brillants de la teranyina. Si, net i clar, sense sorpreses ni enganys. Són víctimes i no esperen res de mi. Ni compassió.


HV 6/3.4







Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

diumenge 7 de juny de 2009

HV 6/2: Tanco la porta

L’escala 6 també ha fet els deures. I déu-n’hi-do com s’ha esplaiat. Geni de dones; tot i que entremig estava en Roertinhos. El noi ha tret la seva vessant més femenina per estar a l'alçada d'aquests tres mujerers de armas tomar (encara que siguin pacifistes), com són la Carme Rosanas, la Zel i la Rosalita. Buf! Poca broma... Ja veieu que hi ha geni al replà; i que no serveix de res anar pel món amb paraules vàcues o caragirades. Sempre de front i amb sense subterfugis. Als veïns que enganyen les veïnes els pot sortir el tret per la culata. O dur-se’n un cabàs de mots altisonants. Quedeu avisats.


Llegiu i entendreu..




HV 6/2: Tanco la porta



Quan vam entrar a la sala, tots dos, com apressats, ens vam adonar que ens havíem deixat la porta oberta. Vam riure una mica. Amb un riure incòmode. Ell, de seguida, va anar a tancar-la

He de reconèixer que en aquell moment van passar–me pel cap -i pel cor- dos sentiments ben diferents, oposats i tot. En primer lloc, vaig pensar que la passió i la pressa per veure’ns i estar junts ens feia oblidar fins i tot les coses més imprescindibles, com ara tancar la porta. Però immediatament, una segona veu interior, que venia de molt lluny i tenia un to més aviat agre, em va fer adonar que no recordava la seva frase preferida; la que pronunciava en el moment de trobar-nos: «Tanco la porta al món, tot queda fora, només entres tu».


I en aquest moment vaig saber que tot s’havia acabat. I ell encara no havia dit ni una sola paraula. Ni jo tampoc.


Va tancar la porta i en tornar, em va besar, intensament, com sempre.


Seria el darrer cop. Potser el millor; o tan sols un més.


En acabar el bes va pronunciar la seva frase estrella: “Tanco la porta al món, tot queda fora, només entres tu”. Li vaig contestar amb un somriure fred, però ell no se’n va adonar. Tan sols sentia la necessitat urgent de l’entrecuix. Em va tornar a besar. Alhora explorava la meva pell sota la roba. Em va acariciar amb una mà el pit, somrient com un adolescent que fa una malifeta.

No sé què em passava però no aconseguia sentir res. Potser seria millor parar-ho i confessar-li el que, semblava, no era evident per a ell. “Para”, li vaig dir. Em va mirar estranyat. “Què et passa?”, em va preguntar amb cara sorpresa i amb un to molest. Li havia tallat l’excitació. “No ho vull fer. De fet, no podem continuar amb aquesta història. Ens estem enganyant. Això no condueix a res. Tu ho saps, però no ho vols acceptar”.


Amb un posat alhora cínic però també emmurriat, em va etzibar, talment un macarra de bar: “Tot i això, tot i no tenir cap sortida, sempre podem fer un darrer barrejat. Tant tu com jo sabem gaudir d’un bon moment de sexe esborronador...I va afegir, cínicament: “I, tanmateix, potser, després ho veuràs d’una altra manera...”


Em va costar molt fer-li entendre que el mateix desig d’un dia, pot ser fàstic quan falta allò que només una dona pot definir. Allò que, fins i tot moltes dones entenen, però no troben les paraules per dir. Allò que et diu, “fuig, cony, que no em ve de gust, que ara ni la teva saliva suportaria a la meva boca”. Allò que el cos canta amb retrunys de disgust.


I llavors, per primera vegada, el vaig veure tal com era. Li vaig endevinar totes i cadascuna de les vegades que havia fet el mateix ritual amb moltes altres, amb les mateixes paraules, amb el mateix posat de fals enamorat. El meu olfacte va sentir cadascuna de les seves essències de mascle en zel, que ja no m’abellien. I el meu sisè sentit em va fer posar la mà a la bossa per treure’n allò que sempre duia amb mi.


Vaig agafar el sac de mots negatius que ja feia temps que començava a pesar dins la bossa, en el dia a dia de la nostra relació. Era com la brossa que s’omple sense mesura, i tot d’una t’adones que no pots ni llençar-hi la cua d’un tomàquet, i que hauràs de baixar al contenidor abans de posar-te a preparar el següent àpat.


Així doncs, amb una il·luminació sobtada i presa d’una fúria incontrolable, vaig engrapar els mots i els vaig començar a llançar amb tota la força cap el cràpula, fent xisclets embogits, com una hiena neguitosa: primer van volar mots com “ràbia”, “humiliació” i “despit”. Aquest darrer mot va encertar de ple el seu front, que estava desprevingut, i obria els ulls com taronges, incapaç de creure el què passava. Amb la cara i l’orgull ferit, va fer un intent d’aturar-me deixant anar un esperançat i conciliador “Gateta...”, però no el vaig deixar continuar, i vaig preparar un segon atac. Aquesta vegada vaig carregar amb “hostilitat”,” gelosia”, “malícia” i “recel”, que volaren per la sala com dards, mentre ell, ara ja sota avís, feia gestos patètics i desesperats per esquivar el meu atac. Saltava, s’ajupia, encreuava les mans davant el pit..., però no hi havia res a fer. Quan va veure que jo agafava els elements que més pesaven, “tírria” i “angoixa”, va iniciar la retirada. Es va parapetar un instant al rebedor per mirar-me incrèdul, i negant amb el cap, va dirigir-se a obrir la porta del carrer. Abans de sortir corrent, va treure el cap per dedicar-me un “coi de sonada!” que em va arrancar un riure histriònic i sorneguer alhora que llançava un últim mot, “infelicitat” que va quedar clavat al marc superior de la porta per la partícula “in”.


Més tranquil·la, vaig tancar els ulls momentàniament per deixar anar un sospir i vaig tancar la porta al meu món, alleugerida i orgullosa.


@ Carme Rosanas, Robertinhos, Ze i Rosalita (juny 2009)


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

divendres 5 de juny de 2009

HV 6/1: Primer dia de feina

Tenim ja el primer relat de la Sisena Tongada de les Històries Veïnals (HV6) al sac. O sigui que la resta de veïns/es ja podeu anar espavilant... Que abans d’anar-me’n de vacances les vull tenir totes penjades al replà.


En aquest cas han estat l’escala 7. I cal dir que em sembla veure-hi un missatge subliminal de rerafons que certament no acabo d’entendre. Per mi que s’han confós... Serà perquè El Nadador ha començat amb un mal averany que deu haver somiat algun dia i que mia es complirà, que després, la Laura ha sabut girar amb un cop d’efecte elegant, perquè el Patrinsky ha sabut posar la directa a tot drap i la Xurri ho ha rematat amb un fi (i gras) sentit de l’humor. Un quartet de luxe; doncs. He rigut molt, ho confesso.


I la veritat, no sé a qui es referien amb això de la síndrome de la maduixera. A mi, el que em perd, a banda de la xocolata amb melindros; és la síndrome del presseguer.


Recordeu el vídeo inicial, oi? (Per cert..he descobert que la música és de Love of lesbian, "Horizontes infinitos")




Primer dia a la feina


Era el seu primer dia a la feina d'inspectora d'Hisenda. No omplia amb això els seus somnis a la universitat (volia ser advocada i defensar la gent pobra), però el sou era de quaranta mil euros anuals, i això li permetria comprar mil botes blaves i acudir a la perruqueria per oxigenar sovint la seva meleneta rossa.


Era el seu primer dia a la feina i trepitjava dur amb el seu calçat el ciment del passeig de Sant Joan, amb passos curts a l'estil caniche. No sabia per què caminava depressa. Ni ella ni el seu inspeccionat tenien cap urgència. Va agafar un cigarret per calmar els nervis. I va intentar assossegar la seva carrera en el seu primer dia de feina. Duia a la bossa les fotocòpies dels informes que indicaven que un veí d'aquell edifici defraudava. Era el veí de la planta de dalt.


Va trucar a l'intèrfon tres vegades seguides, allargant l'estridència del so amb el polze enganxat en el botó, com volent indicar que acudia la llei. Que no hi havia escapatòria possible davant l'ordre. Tenia por davant aquella primera inspecció, i la va voler vèncer fent sentir la seva autoritat recent estrenada. Ningú va respondre.


Va aprofitar que una veïna sortia al carrer amb un petit Teckel llanut per colar-se per l'escletxa de la porta principal de l'edifici. Va entrar de perfil, com un dibuix egipci, mentre les ambulàncies udolaven al carrer. Va pujar en ascensor. La porta del pis del veí de dalt estava mig oberta. Va trucar amb els artells, sense obtenir resposta. Es va atrevir a travessar el marc en el seu primer dia de treball. Va donar veus: "Hola, hi ha algú?", passant d'una sala a una altra.


Fins que va arribar a l'habitació dels nens. Un tipus d'uns quaranta i tants anys, mal afaitat i despentinat, penjava inert d'un cinturó lligat al coll.


El crit es va sentir per tot l’edifici, encara que ningú no va entrar a veure què passava. Aquell veí tenia prou fama d’estrafolari, i no era qüestió de ficar-se en els seus contubernis. Afortunadament, quan la noia va perdre el sentit, va caure tan llarga com era –és a dir, bastant– sobre un dels llits, i no es va haver de lamentar cap trencadissa d’ossos femenins.


La seva següent visió va ser la de l’home penjat descollonant-se de riure i abocat cap a ella en un intent sol·lícit –i, malauradament per a ell, infructuós- de fer-li el boca a boca. Això va estar a punt de provocar-li un segon defalliment, però el seu fort sentit del ridícul li ho va impedir.


– Em sap greu, senyoreta –va dir el veí de dalt, amb ulls espurnejants-. Sóc molt de la broma i m’ha semblat que podíem començar la cita amb una de ben impressionant, per trencar el gel. És un truc que em va ensenyar un nedador amic meu, i... en fi, ja veig que n’he fet un gra massa. Si us plau, passi per aquí i segui... li faré una til·la.


– S... sí... –va fer ella, tota tremolosa–. Ell l’agafava per la cintura quasi amorosament. La va acomodar amb delicadesa en una cadira, al menjador, i quan es va assegurar que s’hi aguantava, es va esmunyir cap a la cuina. Mentre preparava la til·la, va continuar parlant.


–Tot deu ser una confusió. No tinc ni un euro per defraudar, ni propietats, ni accions... tot just un domini a la xarxa: marra.net, i res més. Estic segur que ens entendrem, senyoreta... com m’ha dit? Ah, sí, senyoreta Bellesguard. Sap que té un cognom preciós? I li escau, feia temps que no veia una mirada tan encisadora.


La senyoreta Bellesguard estava marejada. No podia ser que li passés allò el seu primer dia de feina. Aquell home tenia el seu atractiu, però la mirava d’una manera que li feia por i tot. I aquella casa estava plena de papers i llibres, fins i tot la taula del menjador... què era allò? Semblava l’acreditació de propietat d’un domini d’Internet. Però aquell home no residia a l’Argentina, i a més a Argentina es registren dominis de tercer nivell, resultaria gairebé impossible que el seu investigat tingués aquell domini: foll.ar...


El platet amb la tassa de til·la va quedar dipositat just a sobre del document en qüestió.

–Aquí la té. Begui-se-la tota –va dir el veí de dalt, insinuant-. Sap que també té uns cabells preciosos?


El veí poc imaginava que la senyoreta Bellesguard, pubilla dels propietaris de la llòbrega i gaudiniana mansió de Sant Gervasi (un casalot imponent amb amables vistes al migdia però adjacent al nord amb el cementiri de Sant Gervasi i la muntanya) sempre havia preferit entretenir-se amb els veïns del nord.


La Elisenda Bellesguard ja de nena va prestar una atenció malaltissa als poc sorollosos veïns del nord. Potser hi va influir el rodatge a la seva mansió d’una pel·lícula de culte del prestigiós director local Bigues de la Lluna, que va concentrar la tètrica atmosfera de la casa natal de la Elisenda en una obra mítica del cinema de terror (que per cert es va vendre prou be als Estats Units).


Les despeses de manteniment de la monumental criptomansió familiar havien obligat a la noia a acceptar una feina retribuïda, (ja hi col·laboraven les administracions doncs feia molt poc havien hagut de reparar la torre de la creu, però la part que li corresponia a la família Bellesguard havia de abonar-se, i no li va quedar més remei que acceptar un treball tan poc galdós com aquell).


Doncs tornem al veí i a les seves brometes amb els dominis (a més a més dels que ja hem anomenat disposava del Kardha.ar intentant afegir valor geopolitic-malto-esperitós a la seva pàgina web), o amb el truc del penjat, o ara amb la infusió de branques afrodisíaques que li aconseguia la fillastra d’una santera dominicana que havia conegut a un local de mala mort on alguna vegada mastegava el menú a 5,90€.


Mentre es fregava les mans pensant en una tarda de disbauxa amb la inspectora, poc podia imaginar de les aficions amagades de la noia.


La inspectora començava a deixar de banda l’interès per un contribuent indòcil per reparar que tenia al davant un boci potser una mica astellós (donada la edat del veí) però absolutament abocat a seguir qualsevol joc que li proposes.


— Però... què m’hi ha posat, a la infusió? No sembla til·la, fa una olor estranya…

— És que no me’n queda, de til·la, però tenia per aquí aquestes herbes relaxants dominicanes que segur que li faran be. Begui, begui!


La inspectora Bellesguard s’anava posant cada cop més nerviosa: el primer dia, l’ensurt, els dominis .ar, aquell tipus sòrdid rellepant-se els llavis un cop i un altre, incitant-la a beure aquell líquid fosc, espès i lilós, que feia olor de brou de peix passat…


S’abocà a la tassa, i amb fàstic n’olorà el vapor que li va cremar al nas. Immediatament va sentir un fogot que li va enrogir la cara i el coll, i que baixant per l’esquena li va envoltar tot el cos en suor, fins a concentrar-se en una intensa coïssor als peus. S’aixecà de sobte, sorpresa i espantada, i mentre es descordava histèrica l’abric, cridava desesperada:


— Deu meu ajuda’m, treu-me-la!! No puc esperar més, treu-me-la ja, ARA!!!.


Com si esperés el senyal, el veí es va llençar panteixant sobre la pobra Elisenda, tot ell mans i boca, grapejant-li la brusa i la faldilla, buscant botons i cremalleres, gomes i tanques, bavejant mentre se li escapava un riure nerviós de triomf i plaer..


— Ja vinc, guapa, estic preparat!

— Però que fa???? No, no, no!!! La roba no, les botes, les botes!!! –La pobra Elisenda agitava les mans per treure’s de sobre aquell pop, mentre intentava ajupir-se per desfer-se de les botes, que s’anaven inflant i inflant empeses per la ràpida inflor dels seus peus.... – Però deixi’m estar d’una vegada, i ajudi’m! Que m’explotaran els peus!! -cridava amb veu cada cop més aguda, i amb una mà lluitava per alliberar-se, ajupida estirant de les botes avall amb l’altre.


Va ser ajupir-se la noia i el Veí, ofuscat per les hormones i el síndrome de la maduixera*, ja no sentia ni veia res més que el cul de l’Elisenda. Posseït per l’instint, en un acte reflex i sense perdre un segon, amb un braç la va agafar per la cintura mentre amb l’altre mà es va descordar. Just en aquell moment...


— Es pot saber què passa aquí?


El Veí va aixecar la mirada per veure com una dona ben grossa i amb cara de males pues s’estava dreta a la porta, amb les mans als malucs i fent copets amb el peu esquerra al terra.


— Aiiii, les botes!!! Que algú em tregui les botes!!!– seguia cridant l’Elisenda.

— Hòstia, la sogra! – remugava el Veí, estirant de la falda de la camisa per tapar-se l’entrecuix, mentre intentava cordar-se dissimuladament – Engràcia, malerudeveure-la, quina sorpresa, no l’esperava!.

— Doncs jo no maleru, i ja ho veig, ja, que no m’esperaves. Es pot saber què li passa a aquesta noia i què diu de les seves botes?


L’Elisenda per fi havia aconseguit extreure una cama inflada com un botifarró d’una de les botes blaves, i lluitava amb la segona — Aiiii, auuuuuu!! la bota!!! Si us plau, ajut!!


La senyora Engràcia s’apropà a la noia, d’una espenta la va tirar al sofà, i agafant-li la bota pel taló, d’una sola sotragada, li arrencà la bota que va sortir disparada amb un crit d’alleujament de l’Elisenda, per anar a estavellar-se a la cara del Veí, en tot el nas. L’Elisenda va tirar el cap enrera, derrotada, gemegant i masegant-se els dos peus amb les mans.


— Ja pots començar a explicar-te, tarambana!! – exigí la senyora Engràcia

— No s’ho creurà, Engràcia -va començar a dir el Veí, amb la bota a una mà i amb un mocador a l’altre, amb el que s’eixugava la sang que li començava a rajar del nas, i de pas dissimulava alguna llàgrima que també li corria cara avall.... -però en realitat aquesta senyoreta és inspectora d’Hisenda i tot això és un lamentable malentès...

_________________

*Síndrome de la maduixera: irreprimible instint fornicatori masculí davant la visió del cul d’una dona ajupida.


© Nadador, Laura, Pratinsky i Xurri, juny 2009


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!