Comencen a arribar els relats de la 12ena tongada! Aquesta, la primera, va sobre ancinas i assasinats. Un clàssic a Blogville! Com clàssics són L'Arare i L’Avi i com novells (benvinguts a les HV!) ho són la Fanal Blau i el Dissortat. Tots quatre en són els culpables.
_________________________________________
_________________________________________
La residència
© Arare, L’Avi, Fanal Blau i Dissortat
Són dos quarts de nou del matí. La Lola obre els ulls. Pitja el timbre i espera. En
un parell de minuts, que se li fan eterns, la infermera del matí treu el cap
per la porta.
—Què hi ha, Lola?
—Bon dia, eh?
—I tant que sí, Lola— fa, avergonyida de no haver pensat a donar el bon
dia a la interna, però demostrant la mateixa pressa de cada dia en aquesta hora—
Què necessites?
—No necessito res, dona! Només tinc pipí, molt de pipí.
La infermera no s’acaba de creure que els vells de la seva planta no
puguin fer les seves necessitats al bolquer. Per què els en fan posar, doncs,
si cada dos per tres estan demanant per anar al bany?
—Quan siguis vella com jo t’adonaràs que no és tan fàcil, pixar-se a
sobre, reina. Si tinguéssiu una mínima idea del que sentim els que ens hem de
refiar de vosaltres potser canviaríeu les normes. Totes. Totes les normes,
començant pel dret a morir quan ens doni la gana!
La cara de la infermera es torna groga i la Lola decideix canviar el to.
Quan ja l’ha ajudat a anar al lavabo, alleugerida, comença a pensar a posar-se
guapa per baixar a esmorzar; és clar que haurà d’esperar a que tots els vells
de la planta s’arreglin... ui! En Pep! El vell de l’habitació del costat, que
encara s’aguanta prou bé, treu el nas per la porta. La Lola s’arrauleix entre els
llençols, coqueta.
—On eres,aquest matí, preciosa?—fa en Pep.
—No ho recordo, fa molt de temps!
—Què faràs, aquesta nit?
—Mai faig plans amb tanta antelació.
En Pep li pica un ull.
—Ens veurem al menjador d’aquí a uns minuts!— I se’n va, amb aires de
Don Joan, a treure el nas en una altra habitació.
Tot just quan empenyia la porta per entrar, va escoltar el crit. Un crit
esgarrifós.
En Pep, va entrar d’una revolada. L’habitació era buida i la finestra
oberta. A poc a poc es va anar acostant. Va apartar les cortines que es movien
gronxades per el vent i va mirar al pati. Era allà a baix. Esclafada contra el
ciment.
Les paraules que li va dir la
Maribel la nit anterior mentre sopaven, li van colpejar el
cervell.
«No Pep, no. No permetré que els
meus néts vegin la meva decadència. Vull que recordin l’àvia trempada que els
feia riure i jugava amb ells i, malauradament, l’Alzheimer avança molt més de
ràpid del que em pensava.»
Des de la finestra veia com el personal de la residència anava envoltant
la pobre Maribel, tenint cura de no trepitjar el bassal de sang que cada cop
s’anava fent més i més gran. En aquell moment es va adonar que ella era
diferent a la resta dels interns, com per exemple la Lola que tot el que es preguntava eren les mateixes respostes que busquem
nosaltres: D’on vinc? On vaig? Quan de temps em queda?
—Tot el que vaig poder fer va ser seure i veure com moria.
El psicòleg en escoltar la confessió del Pep, el va mirar per sobre de
les ulleres de pasta. Va fer petar la llengua i va escriure unes notes al bloc
Volia escriure,
literalment, el que acabava d’escoltar, i com a estratègia per tal que en Pep
repetís les seves paraules, va insinuar.
—Les
persones…
—Si; les persones hauríem de néixer dos
cops perquè així els rics sabessin què vol dir ser pobres i els pobres
poguéssim gaudir de la vida…
El
psicòleg va fer un gest d’assentiment, mentre deixava el bolígraf, convidant-lo
a explicar-se.
Tot
d’una, en Pep esclatà a plorar amb uns sanglots que feien feredat; fins i tot
ell, avesat a aquestes situacions, no va poder evitar un calfred que li va
fiblar al clatell.
No
acabava d’entendre quin sentit li donava en Pep a aquelles paraules; què volia
dir exactament quan parlava de néixer dos cops, ni sabia com abordar el
trasbals que li havia provocat el suïcidi de la Maribel. Ell tenia trenta-quatre
anys recent acomplerts i, en Pep ja en vestia vuitanta-tres.
—Vostè no és
culpable de res.
La
mirada d’en Pep a l’escoltar el psicòleg, gairebé parlava per si sola.
—No ha
entès res, oi?— el va interrogar.
—Miri, parlaré
amb el psiquiatre i li pautaran un ansiolític perquè pugui descansar. Ens
tornarem a veure la setmana entrant i en continuem parlant.
Al
mateix temps, en un centre per a menors, un psiquiatra infantil li preguntava a
un xaval de quinze anys, gran com un armari, per què havia actuat així i si era
conscient que eixa no era una conducta adequada.
—Si sóc dolent és perquè pateixo.—Va
dir el Borja amb tranquil·litat, mirant-lo a la cara amb els seus ulls blaus
transparents.
—Pateixes?
—Els meus pares es
divorciaren per culpa d’ella. Era la conducta de l’àvia Maribel que li escalfava el cap a la meua mare en contra del meu pare, fins que aconseguí que es
separessin. L’àvia Maribel era una manipuladora de collons i quan aquella
vesprada em va parlar que no volia seguir vivint així, amb l’Alzheimer i en una
residència, vaig veure que era arribat el moment d'eliminar-la.
La seguretat amb la que
va dir les últimes paraules era esgarrifossa.
—Aleshores el que volies
era venjar-te o ajudar-la? —preguntà el psiquiatra.
—Això ho has d’esbrinar
tu. No et paguen per això? —El seu somriure era de nen bo— A més a més va ser
molt fàcil passar la nit a la seua habitació fent-la feliç. Després, el fet de
que l’empentés finestra avall no sé si la va fer tan feliç, si tenim en compte
el crit... I de seguida la porta... Vaig haver d’amagar-me en el bany a tota
velocitat en sentir com s'obria la porta. Hòstia quina sensació més forta! I era
el Pep —rigué l’adolescent, divertit—, tafanejant com sempre! El Borja va fer
una llarga pausa —El millor de tot açò és que si jo no m’entregue ningú s’hagués
adonat del que vaig fer, perquè vaig sortir de la residència sense que saberen que
havia estat allí.
—I per què t’entregares?
Tens remordiments? —li preguntà el metge.
—Sóc menorrrr i estic una
mica boig..., o no, doctorrrr? —digué arrossegant voluntàriament t les erres amb burla.
Les frases de pel·lícula que
calia posar eren:
«- On eres aquest matí?
- No ho recordo, fa molt de temps.
- Que faràs aquesta nit?
- Mai faig planes con tanta antelació.»
- No ho recordo, fa molt de temps.
- Que faràs aquesta nit?
- Mai faig planes con tanta antelació.»
(Humprey Bogart i Lauen Bacall)
Casablanca
Casablanca
«Les persones hauríem de néixer dos cops; perquè així els rics sabessin què
vol dir ser pobres i els pobres poguéssim gaudir de la vida.»
(Ana Fernández)
Solas
«Tot el que es preguntava eren les mateixes respostes que busquem
nosaltres: D’on vinc? On vaig? Quan de temps em queda?
Tot el que vaig poder fer va ser seure i veure com moria.»
(Harrison Ford)
Blade Runner
Blade Runner
«Si sóc dolent és perquè pateixo»
(Boris Karloff)
Frankenstein
7 comentaris:
Un aplaudiments veïns!
Jo també aplaudeixo!
Ben tramat!
Enhorabona veïns!
Buff, quin paio aquest Borja!
Felicitats veïns
Quina por aquest noi. Espero que no n'hi hagi molts així!
Felicitats als culpables del relat :o)
i abraçades
Caram quin gir final! Aquest Borja o és l'hereu del Xiquitorrrr o fa més por que l'Hanibal Lechter! (o com s'escrigui)
Quin element, el Borja, un perill!
Felicitats als autors!
Publica un comentari a l'entrada