dijous, 26 de juliol del 2012

HV 12/2: El gat negre


Comencem per uns innocents emails i acabem enredats al llit, com ha de ser a Blogville!
Aquí també dos consagrats de les HV, la Carme Rosanas i el Carles Mulet s'han unit a duess plomes novells, la Montse Pes i El porquet de Sant Antoni. El resultat, excitant.
_________________________________________

El gat negre
@ Carme Rosanas, El porquet de Sant Antoni, Montse Pes i Carles Mulet


L’Helena obria cada dia el seu gmail i sempre es fixava com n’estem de controlats i com les publicitats que sortien a la banda dreta de la pantalla, sempre tenien relació amb el tema del correu que obria. Si parlava de vacances amb en Joaquim, sortien ofertes de viatges i hotels. Si escrivia en francès per parlar amb l’Alain, li sortien cursos d’idiomes. Si parlava d’art amb en Gustau, li sortien anuncis relacionats amb museus. I així sempre amb tots els temes. Però hi havia una publicitat que sortia sempre, fos quin fos el tema que tractés. Eren les cartes de tarot: “Laura, la gran vident. Tarot especialitzat en temes amorosos”.

I l’Helena es mirava cada dia aquest anunci. No s’ho creia pas tot això del tarot, però la intrigava perquè era l’únic anunci que no tenia res a veure amb el text dels missatges que feia o rebia. “No m’ho crec”, pensava, “però amb tanta insistència, al final la curiositat em podrà”.

Un dia, va anar a sopar amb unes amigues tan eixelebrades com ella. Fent broma, fent broma sobre el tema, la van animar a trucar. Tampoc s’hi jugava gaires diners per una sola trucada. I al menys riurien; segur.

A l’hora de la veritat no van riure tant. Quan l’Helena li preguntava a la vident per l’un i per l’altre, a veure quin era l’home de la seva vida, la vident li va dir:

—Una evidència com aquesta només es presenta un cop a la vida.
—Quina evidència? —va dir l’Helena, amb un fil de veu.
—El dia que veuràs clarament que un home és fet per tu, i tu ets feta per ell. respongué la vident.

L'Helena va arrufar el nas, ja que mai hi havia cregut en l'amor a primera vista.

—Però no em pots donar alguna pista? Almenys diga'm què puc fer per saber qui és!

La línia de telèfon va romandre en silenci uns llargs segons. I quan l'Helena ja anava a dir que aquella era una manera molt lletja de fer pujar el cost de la trucada, la vident va preguntar:

—I tu, què et deixaries fer?
—Jo em deixo fer quasi de tot..., menys pessigolles —va etzibar l'Helena.

Aquesta sentència va anar acompanyada d'una gran riallada i força barrila per part de les seves amigues.

—Doncs si no t'agraden les pessigolles, ho tens un pèl complicat i és que els bigotis dels gats fan pessigolles als mosaics...

I amb aquesta encriptada conclusió la vident va penjar el telèfon, i va deixar l'Helena i les seves amigues amb la paraula a la boca i la intriga fent un nus a l'estómac.

—Com recoi hem començat parlant d'homes i hem acabat fent-ho de pessigolles, gats i mosaics?

Van discutir-ho mentre prenien uns cuba-libres, al Pipa Club de la plaça Reial de Barcelona per treure’n l’entrellat. Quan la polèmica s'esllanguia, la Jana, potser per una agudesa momentània proporcionada per aquell rom amb cola, va bramar:

—Ja ho tinc! Els gats, els mosaics! És una pista! Hem d'anar ara mateix cap a la taverna d'Els 4 Gats, al carrer Montsió. En un quart d'hora hi podem ser!
—Molt bé —va dir l'Helena — Ja tenim els gats i els seus bigotis, però i el mosaic?
—Darrera la barra del bar hi ha un mosaic de rajoles amb vinyetes. Potser hi ha algun secret en els dibuixos que t'ajudarà a trobar el teu Lorenzo Lamas, "El rey de las camas"!
—O potser, nenes —va afegir la Sònia tot fent el darrer traguinyol del combinat—, el nostre Adonis serà el cambrer que hi trobarem...


El mosaic de la barra dels 4 Gats

Un cop dins de Els 4 gats, badoquegen mirant la decoració d'aquest local emblemàtic, que encara conserva les fotografies i gravats d'aquella època modernista. Abstretes, l’ambient bohemi, senten algú al darrera que diu:

Abans, les dones que s'atrevien a entrar soles, eren catalogades de vicioses.

Totes tres ens girem i pronunciem en una sola veu: “Vici? Des de quan les dones són un vici?” I interpel·len perplexes l’home que, darrera seu, havia parlat sense complexos.

Sense cap més presentació, fent menció a les grans tertúlies del dècades passades, les convida a seure. Aleshores inicia el debat, tot al·legant que la dona, des de l'inici de la història d'Eva amb l’expulsió de paradís, sempre ha estat considerada com una viciosa.

La tertúlia s'allarga fins passada la mitjanit quan just s'apaga la música ambiental de jazz. Tots s'aixequen disposats a marxar com s'hi fossin empesos pel tàndem d'aquest quadre que penja de manera tant representativa a la paret de l’entrada. L'única que es queda quieta al mateix lloc, atreta pel seu Romeu, es L'Helena, que fent l'ullet diu: «Ja ens veurem demà...».

Només les amigues, sabedores del passos que faria l’Helena, van creuar la porta del carrer. L’home va dir:

—Potser ha arribat també per a nosaltres l’hora de recollir-nos.
—Però per nosaltres ara ja és avui –va contestar l’Helena amb veu prometedora— així que, potser, no calgui que ens separem…
—Què no et fa por l’infern? –va replicar-li l’home que aviciava les dones, acostant-s’hi més del compte.
—L’odi, la crueltat…, això és l’infern. A cops, l’infern som nosaltres mateixos.
—Llavors, ja m’agradarà fondre’m dins el teu –va concloure l’home aviciat a les dones vicioses, tot i engrapant-la d’una anca per empenyent-la ferrenyament cap al carrer.

El camí va ser curt, per carrers estrets, foscos i solitaris. Helena sabia a que no havia anat mai tan encesa, però lluny d’importar-li això, s’hi rabejava. Finalment van enfilar l’escala d’una pensió llòbrega. L’habitació, petita i blanca, era atapeïda per un llit tan elemental com desmesurat.

Els va despullar l’imprevist cop de vent que arranca les fulles mortes. L’olor dels sexes, era atordidor com la flaire d’un cestrum nocturnum L’Helena s’hi va veure ajaçada en un tou de neu a trenc de fondre’s. L’herald del vici era el gaviot que se li esllavissava famolenc cap al doll de l’enforcadura. Estremida d’esgarrifances, a l’Helena li arrelava i li creixia un fons esgarip…

 “Potser és l’oceà, el foc que m’omple l’úter” va pensar just abans d’ésser engolida d’un cop de mar. Es va dreçar i encara va veure el gat, negre i llustrós, que li soscavava i li rellepava l’escull. Un gatot que li hauria semblat d’una bellesa alada si no fos per aquella cua tan curta. Com si algú li l’hagués, deliberadament, escapçada.


Juliol 2012
____________________________________

LES FRASES DE LES PEL·LÍCULES QUE CALIA COL·LOCAR EREN:

«Una evidència com aquesta tan  sols es presenta un  cop a la vida».
(Clint Eastwood)
Els ponts de Madison

"L’odi, la crueltat,.. això és l’infern. A cops, l’infern, som nosaltres mateixos».
 Fernando Fernan GómezLa llengua de les papallones

«— ¿I tu, què et deixaries fer?
—Jo em deixo fer quasi de tot..., menys pessigolles.»
(Ariadna Gil i Luis Fernando Albés)
Malena es un nombre de tango

«¿Vici? ¿Des de quan les dones són un vici?»
(Kirk Douglas)Espartac


9 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Gràcies, veïns, heu sabut redreçar molt bé la innocència dels mails inicials... com diu el veí!

Sempre és una sorpresa llegir una història que has començat, però aquesta és una boníssima sorpresa!

Gerònima ha dit...

Com la sabeu liar! ja ja ja!
mare meva!
Felicitats als quatre!

◊ dissident ◊ ha dit...

Osti, sorprenent!!

Laura T. Marcel ha dit...

Increibles els girs ben lligats que van succeint de porta en porta, veïns dels segon!

martí ha dit...

Déu meu, on anirem a parar!?!?

doncs a la tercera!

khalina ha dit...

jaja, com va canviant tot. Una història que té de tot!! Felicitats!

fra miquel ha dit...

Felicitats! Us ha quedat rodó.
M'ha agradat molt.
No sé si anar més sovint als Quatre Gats..., per si trobo un grupet de dones amb ganes de gresca ;o)
Abraçades

El porquet ha dit...

Mareta meva, quin final més explosiu! Si és que tenim alguns veïns que són la bomba! ;p

Un plaer participar amb la L de novell en aquest relat. I més fer-ho aprofitant un wifi des d'Islàndia i escrivint com vaig poder amb el teclat del mòbil!

Una abraçada veïns!

Glo.Bos.blog ha dit...

Miiiauuuuuuuuuuuuu!
Amb la calor que fa!!!

Felicitats, veïns, molt original i ben escrit!