HV 12/6: Joc d’embolics

Dues antingues companyes d'universitat es retrobenal cap dels anys i es posen a rememorar vells episodis estudiantils de gelos, anònims, retrets i desigs inconfessos. Vaja, deixeu-les soles a la Viuillegiex, la Glo.bos.blog, la Zel i la Joana   i us muntaran un tinglado d'embolica que fa fort!

___________________

Joc d’embolics

Han quedat al bar del Manel. On anaven a fer el cafè o la copa abans d’entrar a la facultat o en sortir-ne. Fa anys que no hi entra, però hi ha passat per davant alguna vegada i no sembla que hagi canviat gaire.  Baixa del tren una mica marejada. Li passa a vegades si hi puja amb l’estomac buit, i com que és a tocar de l’estació, arriba ben bé un quart abans de l’hora.

El barri sí que ha canviat. Ara hi ha turistes que es barregen amb autòctons de tots colors. Souvenirs i samarretes a la porteria on hi venien calces i mitjons. Entra i va directa a la barra a demanar un entrepà i una aigua, a veure si li passa el mareig mentre espera. La noia de la barra li regala un somriure mentre treu el pa i comença a feinejar. Seu en una taula al costat de la finestra, de cara a la porta. El bar està tranquil i de seguida arriba l’entrepà. Les mateixes parets i mobles de fa vint anys. Potser l’han pintat. L’entrepà i el somriure de la mestressa són novetat, però.

L’Eli no serà la de fa vint anys. L’hi reconeixerà les parets i els gestos, la veu probablement, però una vida de feina, canalla i hipoteca segur que ha dibuixat arrugues en aquella ànima fresca i descarada que recorda. Per què han quedat? Quinze anys sense saber-ne res l’una de l’altra, i de cop i volta un email amb l’assumpte “Ets la Cèlia M. del pati de Ciències?”, i en el cos del text “Sóc l’Eli”. Res més. Va tenir un pessic, no sabria dir si de nostàlgia o de dolor. La va enganxar en un dia d’aquells de trànsit frenètic de correus i la va deixar com en pausa, fins i tot va sentir el “clec” del casset que ho parava tot. Feia anys que havia deixat de ser la Cèlia del pati de Ciències. De cop va sentir totes les arrugues que se li havien fet entre el dia que la va ajudar a carregar el R5 i el “clec” que acabava de sentir. Les pors que havien quedat entre els primers plecs estaven ja enterrades sota tones de quotidianitat i projectes. Quaranta anys acabats de fer. Feina, canalla, marit i hipoteca.

Mentre espera nerviosa mirant la porta del carrer li ve al cap la frase mítica de l’àvia: “un dia te n’adones que la teva vida ha estat un somni i acabes de despertar”. I des que havia despertat, la vida no era gaire encisadora... Es mirà al mirall. Potser s'havia maquillat massa; igual com maquillava la seva vida, per veure-la millor del que era... Quants records! Com quan el Manel, des de la barra recitava la seva frase favorita, impostant la veu, imitant la del Robert de Niro: «La soledat m’ha perseguit sempre. A tot arreu. En els bars (inclús en el meu) i en els cotxes, carrers, botigues..., a tot arreu. No tinc escapatòria. Sóc un home solitari de Déeeeu», i sospirava... I les tardes que passaven fent xuletes, cada cop més sofisticades o, quan amb la guitarra cantaven cançons que composava en Gerard, fins que els feien fora. Absorta en els records, havia perdut la noció del temps quan va veure a l'Eli davant seu. Estava talment com la recordava. Va aixecar-se per saludar-la, cordial, però la cara i el gest d'ella la van frenar de cop.

—Hola, Cèlia.

—Hola, Eli! Estàs igual de maca, com t'ho fas?...

—Seu i escolta, Cèlia, no perdem el temps en romanços.

Desconcertada, va seure. L'amiga s'assegué al seu davant.

—Estem organitzant un sopar d'ex-alumnes. Jo, de tu, no hi aniria.

—Ah, no? I per què, si es pot saber?

—Doncs perquè tots ja saben que eres tu la dels anònims.

—Jo la d'els anònims? Què dius! Jo també en rebia...

—No dissimulis, es inútil. Quan en Manel ens va dir que eres ambidextre, cosa que ningú sabia, i que escrivies notetes al bar amb la mà esquerra, l'Aramí va lligar caps, tot quadrava,  i vam saber que eres tu l'autora.

—Però...  —la Cèlia va entendre que era inútil defensar-se i que ara, tants anys després, era el moment  d'acceptar la seva culpa—. L'Eli va continuar.

—Estan preparant un sopar-venjança per donar-te el que et mereixes. Si t'aviso és perquè degut als teus anònims, dient que el professor de Ciències tenia un embolic amb una alumna, la seva dona, la Glòria, el va deixar i des de llavors que estem junts. Gràcies a tu. Però a d’altres, no els vas fer cap favor.

—Tot el que deia era veritat! —va protestar.

—I això que té a veure? Només faltaria...

—I ara, tants anys desprès se’n recorden?

—No has sentit a dir que la venjança és un plat que és menja fred?

La Cèlia abaixa el cap i pensa. Pensa en aquell passat que gairebé havia esborrat, enduent-se els bons i els mals moments. Conscientment sap que hi ha coses que hauria d’haver fet i no va fer, i algunes que va fer i no hauria d’haver fet.  Com li pot explicar a l’Eli que la gelosia se la menjava? Aixeca el cap. Se la mira i la veu com abans: segura, decidida, ferma i... més bonica que mai. Ara, encara té por, la mateixa por que vint anys enrere, por que l’Eli vegi en els seus ulls el dolç tel lluent de l’amor que encara li serva, un sentiment que per molts “clecs” que deixés sonar, per molts plecs que posés l’un damunt l’altre, segueix ancorat al fons del seu cor.

—Res a dir, Cèlia? —va tallar de cop l’Eli—. Em mires com si et parlés d’un fet aliè, i saps, i ben bé que ho saps, que vas trastocar el son de molta gent.

—Escolta’m Eli, sé el que vaig fer. Mentiria si digués que era un joc, una bajanada d’adolescent. Però no puc, ni em sento prou forta, com per explicar a ningú els meus motius. Si més no, ara no és moment d’explicacions.

—Doncs mira, jo, tot i que amb el temps reconec que t’he de donar les gràcies, necessito saber-ne els motius. I et convé, creu-me que et convé, explicar-me’ls. Si hi ha quelcom que encara tinc, és prou força com per poder moure algun fil. Pot anar malament o pitjor. Fins i tot pot ser un gran desastre per tu. Decideix.

La Cèlia abaixa el cap, per segona vegada. No sap com fer-ho, però... alguna cosa s’ha d’empescar... “Pensa, Cèlia, pensa... Tan sols hi ha una persona que pot decidir el que faré, i sóc jo mateixa...”. Els fets eren els que eren, i l’atzucac en el que es troba ara se li dibuixa a la cara, mentre es mira l’Eli que espera, amb un posat eixut, distant, i la Cèlia percep la cuirassa...

—Saps prou bé —comença a explicar-se la Cèlia—, que tu també jugaves a dues bandes. T’agradava la Glòria, la dona del “teu profe de Ciències” i, a sobre, feies veure que tant se te’n donaven les dones… Però a mi no em vas enganyar mai i ara tampoc ho faràs. Et vas casar amb el profe per a aconseguir la Glòria i ara me’n fas culpable —li va etzibar. —No, Eli no, saps? “La vida és com una caixa de bombons, mai saps el que et tocarà”. Et vaig estimar massa i vaig patir tant que ho vaig arriscar tot. Anònims i amenaces, rumorulogia i mentides però la teva ceguesa per la Glòria no et va deixar veure que ho feia per amor. I ara què tenim? Per què… no em diràs que te l’estimes al teu home! O el que vols és acabar d’asfixiar la Glòria ara que no et fa cas?

Ho tenien ben lligat ella i el teu “profe” i tu mai seràs l’hereva de res ni els fills que has tingut amb ell, tampoc —i per acabar de reblar el clau, afegí—

I ara després de tant anys goses amenaçar-me pels anònims escrits fa més de vint anys? Els altres companys de classe només em poden acusar d’haver sembrat incertesa perquè els vaig saber utilitzar però l’única que vol salvar-se ets tu.

L’Eli va empal·lidir. Com podia saber tant la Cèlia d’ella? Es va veure despullada de cop. No s’esperava aquest gir inesperat en la conversa. Ara ja no era ella la que ho dominava tot. La Glòria i la Cèlia, deia? No, això no podia ser. La Glòria era per a ella i el patrimoni del tanoca del marit, també. No sabia ben bé si l’estimava a la Glòria però juntes tenien al babau de Ciències com a un titella sota les seves mans. L’Eli sabia com fer-li perdre el cap i, a més tenien dos fills! Li traurien tot a aquest setciències, però ara la Cèlia se’ls havia interposat o… era ella la que estava al mig del fang?

La Cèlia va tornar a prendre la paraula.

—Ara el joc s’ha acabat. Vindré al sopar i davant de tothom ho esbombaré tot. Faré la meva declaració d’amor. Em trauré la cuirassa i per fi en pocs dies jo i la Glòria començarem una nova vida lluny d’aquí. A més, —i aquí va treure una carta oculta que maig hagués pensat que podia mostrar—, sé que el meu home s’entén amb el teu “profe” de Ciències... —i encara una segona—: Ja fa molt de temps que tinc un compte corrent amb la Glòria, que vessa de diners. Però no estan al banc.

I va acabar de deixar anar la darrera andanada:

                                      

—T’ho has preguntat mai per què la Glòria viatja tant sovint a  Suïssa?

© Viullegeix, Glo.bos.blog, Zel i Joana (agost 2012)
_______________________

LES FRASES A INCLOURE EREN:

Escala 4

«Un dia te n’adones que la teva vida ha estat un somni i acabes de despertar.»

 (Sarah Polley)

Mi vida sin mí

«La soledat m’ha perseguit sempre. A tot arreu. En els bars i en els cotxes, carrers, botigues...a tot arreu. No tinc escapatòria. Sóc un home solitari de Déu.»

(Robert de Niro)

Taxi Driver

«Tan sols ho ha una persona que pot decidir el que faré, i sóc jo mateix.»

(Orson Welles)

Ciutadà Kane

«La vida és com una caixa de bombons, mai saps el que et tocarà.»

(Tom Hanks)

Forrest Gump