El
veïnat ja ho té això… Veïns que s’estimen, veïns que es vigilen, veïns
xafarders, veïns cràpules… En fi, com el nostre veïnat (això de cràpula va per
mi, tranquils, eh?). El quatre genets de l’escala 8 (el Monyofiné, la Srta. Tiquismiquis, el Puji i la Kweilan han bastit una historia de
desigs i rencúnies. Així els ha quedat.
_____________________________
La
bona veïna
Va
apagar la televisió ràpidament i va deixar a mitges el “Sálvame”. Es va abraonar
a la porta, la va obrir sigil·losament i encara va ser a temps de veure com el
veí pujava cap a dalt. O a sa casa o a tocar-li els collons a algú altre. Va picar
la porta del final del replanell. Obrí la seua veïna preferida (encara que ella
no ho sabia, que n’era la preferida).
—Hola,
bona nit –va dir ella amb la porta entreoberta, simulant timidesa.
—Hola.
Si et dic que vinc a veure si tens sucre.. no t’ho creuràs, oi?
—No,
però m’agrada que vingues i no tingues cap excusa…, què busques? Rotllo?
—No,
ajuda, estic perdudet. M’han fet un encàrrec, he acceptat i ha arribat el
termini i no he complit.
—I
jo et puc ajudar? –li va dir ella mentre el feia entrar a dins, seia al sofà, la bata s’entreobria i la cama
quedava al descobert. Poc involuntàriament, val a dir.
—És
que hi ha coses que no recorde, i d’altres que sí. Em senc com el Leonard al
bar aquell diguent-li a Teddy: «La memòria pot
canviar la forma d’una habitació i canviar el color d’un cotxe. Els records
desvirtuen, són una interpretació, no un registre, i no importa si tens els
fets.»
—No entenc què pinte jo
en tot això, la veritat...
El
xicot va agafar el llibre que portava a les mans que ella no l’havia vist. Li
va assenyalar una pàgina amb el seu nom al principi d’un relat, junt al seu.
—Tu
i jo ja ho hem fet junts!
—Vaja…
em senc com Trinity, provant a manipular-te i essent descoberta.
—En
eixa pel·lícula no era Trinity! –va contestar ell.
—No
però quan ella feia el paper de Trinity m’agradava més, es tirava al protagonista
–mentre acabava la frase va obrir les cames i la bata es va escórrer deixant el
coulotte a la vista.
Ell
s’hi va acostar mentre notava un lleu batec a l’entrecuix.
—Quiet
fiera! No t’acostis que ja veig per on vas... Ja fa temps que vam enterrar els nostres pecats
i vam rentar les nostres consciències. No voldràs pas que tot torni
a començar, oi? Li vols tornar donar arguments a l’Enriqueta?
—No.
Sí, bé no ho sé, no. Tot allò ja va quedar enrere, tot i que mai no...
—Calla,
calla..., et penses que una és de pedra? Va, si l’atzar ens ha tornat a unir
anem per feina... Digues, què tens?
En
el moment que ell es treia de la butxaca un paper plegat es va sentir un
terrabastall a l’escala. Es van fondre els ploms i tot va quedar a les fosques. Escala amunt pujava un tuf a socarrim, una
mena de barreja entre plomes cremades i pólvora, juntament amb les veus de la
resta del veïnat: Que ha passat? Algú ha pres mal? A què fa olor? Qui li ha
calat foc a l’escala? Ai, ai, ai...! Foc, foc, foc...! Uns gemecs es van
imposar a l’esglai general.
En
sentir l’alarma es van mirar i van arrencar escales avall. En arribar al tercer
es van trobar l’Enriqueta que els mirava amb ulls goluts, imaginant les mil calúmnies
que podia escampar sobre aquella parelleta de veïns: a la perruqueria, al forn,
a la fruiteria..., per tot el barri. Podria iniciar de nou el que no va aconseguir
uns anys enrere... Ell se la va mirar i li encertà els pensaments.
—Va,
dona Enriqueta, deixi’s de pensar rucades i baixi cap al carrer, no veu el fum?
—No! No puc deixar el “Perico”—i va entrar dins de
casa...
—Però
dona!, no veu que hi ha perill?
La
noia el va estirar pel braç
–
Deixa-la. No es mereix cap ajuda!
Ell
ja havia començat a tirar escales avall, però tot i que l’Enriqueta era una
mala puta, la seva consciència rentada per pecats enterrats no li permetia
deixar-la allí, així que va girar cua.
—Tu
vés cap al carrer —li va dir—, de seguida baixo.
Ella
va insinuar una protesta que ell ja no va sentir. En entrar al pis de la vella,
era evident que el ferum de socarrimat que s’escampava per tota l’escala sortia
d’allí dins.
L’Enriqueta
era al fons del pis, al menjador, mirant de despenjar la gàbia del “Perico”. A
mig passadís, de la porta de la cuina, en sortia una fumera densa i negra. Va
avançar estossegant, va apartar la xafardera i va despenjar la gàbia.
—Vinga,
espavili’s! –va etzibar-li—, i agafant-la pel bracet la va arrossegar passadís
enllà.
Però
era massa tard. La fumera era massa densa i ja no podien passar. Van tornar
enrere, va tancar la porta del menjador per evitar que el corrent d’aire
alimentés el foc i van obrir el
finestral del balcó per demanar auxili. Des de baix, la veïna—l’amiga, l’amant—,
se’ls mirava amb ulls preocupats. Els bombers no havien arribat encara i
l’escapatòria es mostrava cada cop més complicada. Desesperat, i mirant-se de
fit a fit, va recordar el motiu del seu retrobament, feia només una estona, i
va allargar la mà cap a la butxaca buscant aquell tros de paper. El va
desplegar, i va llegir:
—A Austràlia sí que es viu bé...allà hi ha curro,
aquí no; allà folles, aquí no.
Va
notar uns ulls al clatell, i en girar-se es va trobar l’Enriqueta, maldant per
llegir la nota des de darrera del seu cos.
—Què?
–va dir la cotilla amb un deix de burla– planejàveu escapar-vos a Austràlia,
oi, colomins enamorats?
Eren
allà, a punt de morir socarrimats per culpa seva i del puto “Perico”, i encara
era capaç de fer mal amb la seva cantarella. A ell se li va encendre el pit.
Amb la cara vermella i els ulls injectats de sang, en ple atac de ràbia
inconscient, va agafar l’Enriqueta per les espatlles, la va empènyer cap al
balcó, i la va trabucar per sobre la barana, fent-la caure al buit.
Mentre
l’Enriqueta queia i se sentien els seus xiscles d’horror, ell va notar una
fiblada de plaer i un alleugeriment com mai a la vida. Però el fum el va fer
estossegar i el va tornar a la realitat. Què li havia passat a la vella
fastigosa? Hauria mort? S’hauria quedat l’escala sense la xafardera oficial? Va
guaitar cap al carrer en part per la curiositat i en part per la fumera que no
el deixava respirar i va veure gent que envoltava l’Enriqueta, atenta a les
seves explicacions.
—Eh!!!
Que el que s’està cremant sóc jo! –va cridar, exigint el protagonisme al que es
creia que tenia dret.
Però
els ulls dels espectadors es clavaven en ell com si li retraguessin alguna cosa
mal feta. Fins i tot els d’un drapaire, que estava més pendent de les burilles del
públic improvisat que del mateix foc. Tota la multitud, i la seva amant també,
el miraven com si fos ell el culpable de tot.
Va
entreveure que l’Enriqueta parlava a dures penes i es queixava d’una cama. Alhora, l’assenyalava
amb un dit culpable i amenaçador.
—Què
passa? Si no l’hagués tirat s’hagués asfixiat... Em déus la vida, cabrona! I els bombers, què? on coi són?–va reclamar,
pensant que la millor defensa era un bon atac.
La
sirena dels bombers va treure tensió a la situació. Va sentir-se l’heroi de la
pel·lícula quan els bombers el van rescatar del balcó i el van baixar fins al
carrer.
—Què
fantàstica que és la gent! —pensava, ja que els que feia un moment l’havien odiat, ara
l’aplaudien. Però se sentia tan eufòric i tan satisfet que es va atansar a la
seva amant que, conscient de les càmeres de televisió que l’estaven enfocant,
s’havia obert la bata de forma atrevida i insinuant.
—Aquest
tros de dona ha de ser per a mi –es va
dir exultant.
Possessiu
com era, la va abraçar; però ella, que ja somniava en un futur d’actriu de cinema, li va
deixar anar en mig de tothom:
—Mira,
noi, prefereixo ser la seva puta que la teva
muller.
Ell
va mirar allà, on ella assenyalava amb el dit, i va veure el vell drapaire que
somreia ensenyant unes dents negres i corcades.
—Tot
per culpa de l’Enriqueta! —va pensar rabiós, mentre aixecava els ulls a veure
on estava la “bona” veïna. Amb el cos
descontrolat per l’odi va caminar cap a ella.
“Les feines que es comencen, s’han d’acabar”, es va dir per dins.
I
ell, de ben segur, que no deixaria res a mitges.
© Monyofiné, Srta. Mikis, Puji i Kweilan (agost 2012)
_____________________
LES
FRASES QUE CALIA COL·LOCAR, EREN:
«En Austràlia sí que
és viu bé...allà hi ha curro, aquí no; allà folles, aquí no".
(Javier Bardem)
(Javier Bardem)
Els dilluns al sol
«La memòria pot
canviar la forma d’una habitació i canviar el color d’un cotxe. Els records
desvirtuen, són una interpretació, no un registre, i no importa si tens els
fets.»
(Guy Pearce)
Memento
«Prefereixo ser la
seva puta que la teva muller.»
(Kate Winslet)
(Kate Winslet)
Titanic
4 comentaris:
Quins instints assassins que corren per aquesta escala!
Assassins i dels altres, tot passió! Per cert quina gràcia obrint-se la bata... :-)
Uffff, com està el pati!!!
Ai!!!! pobra Enriqueta! la què li espera!!!!
Publica un comentari a l'entrada