HV 12/8: Una nit de boleros

Com m’agraden les històries de final nostàlgic! Aquí s’ha combinat música, follia d’amor, gelos, fidelitat i perseverança. I en el màgic ambient de l’Havana cubana. Una història magistralment composada a ritme de bolero pel Robertinhos, Parèntesi, Sergi G. Oset i Xurri. Un plaer de relat.

__________________________

Una nit de boleros

La nit queia sobre el Malecón i la feixuga sensació de calor s’esmunyia entre els turistes, veïns, policies, jineteras i la resta de fauna que, amb l’últim adéu del Sol, sortien al carrer a seguir donant-li vida a la maltractada Havana.

En un vell edifici, un antic i luxós teatre vingut a menys amb la Revolució que s’endugué tot el que estava bé i empobrí encara més el que estava malament, el grup d’en Pepito Malerudeveuret tocava per tercera setmana consecutiva. Però aquella nit era especial pel Pepito, netejabotes de dia i músic de nit. Feia un mes, quan estava ballant salsa al Callejón de los Rumberos, va conèixer la Lolita Mickey.

La Lolita era una catalana que havia agafat una any sabàtic a la feina per viure a Cuba. Havien estat mesos de festa, ball, alcohol, turisme i, sobretot, sexe. Fruït d’una educació molt conservadora, la Lolita sempre havia estat d’anar a missa els diumenges i esperar a entregar-ho tot al seu futur marit. I com acostuma a passar amb les persones que no s’adapten als canvis socials, la vida li havia demostrat l’error educacional a base de garrotades. Víctima del desencís i encesa per unes irrefrenables ganes de recuperar el temps perdut, la Lolita estava aplicant el carpe diem en aquella illa caribenya famosa, entre altres coses, pels encants de la seva gent.

Era l’hora d’inici del concert i, fidel a la tradició cubana, la gent encara estava entrant a l’antic teatre. El grup d’en Pepito va començar a tocar “Sanluisera”, al ritme que marcaven les congues i el tres. De sobte, els ulls d’en Pepito van enfocar la Lolita que, seductora en el seu vestit vermell, prenia un mojito a la barra envoltada per dos homes. Ràpidament, en Pepito va fer uns gests per canviar el repertori de la nit.

Va començar a sonar el ritme lent del bolero i la veu del Pepito va inundar el teatre: «Llum de la meva vida, foc de les meves entranyes, el meu pecat, la meva ànima,...Lolita.»

En Pepito va cantar la cançó sense deixar de mirar la noia i ella també el mirava mentre malbaratava atencions a aquells homes que tenia cada cop més a prop. Llavors es varen posar a ballar els tres, uf! ...un home davant, un darrera i la Lolita enmig, com el mondongo del sandvitx.. ondulant i refregant-se, com només els cubans saben fer. A Pepito se li va encendre la sang. desig, amb la seva ombra implacable i perillosa, l'havia posseït fent-li perdre la poca raó que li quedava... Va cridar el cambrer amb un gest des de l'escenari. Un puny tancat significava "un rom".

Se'l va prendre de cop i li'n va demanar un altre. Volia fer callar aquella angoixa que li bullia dins la panxa. Sentia les riallades de Lolita viatjant de l'home del davant a l'home del darrera.. El tercer.

I si no se n'havia adonat ni que existia? rom començava a fer efecte. Va demanar als de la banda que toquessin "Descarga sonora" a veure si així se separaven els seus cossos una mica...Però va ser al contrari. Lolita en un atac d'acalorament es va treure la brusa, exhibint tota aquella abundància guarnida de blondes, i en resposta els homes es van quedar només amb pantalonets curts. Estaven tan ben fets els mal parits!

Quart puny. Havia dut la capsa de les sabates al club perquè no havia pogut passar per casa i en un solo de congues va obrir la llauneta de betum (blanc) i es va pintar a la cara senyals de guerra. Va saltar a la pista i va agafar d'una revolada la Lolita pel canell i la va arrossegar al ball més desficiat de la seva vida. La gent fent rotllana al seu voltant
Aleshores, a cau d'orella, ell li va dir:"Menteix-me i diga’m que hauries mort si jo no hagués tornat. Menteix-me i diga’m que encara m’estimes com jo t’estimo». I li va fer un petó càlid, suau i profund, com només un enamorat cubà sap fer; a ella se li van afluixar les cames i va deixar anar un “ahh!”

Quan sortien per la porta del club, Pepito Malerudeveuret va dir als de la banda:

—Compañeros, van a seguir sin mi, de acuerdo? ¡Tengo la vianda en la olla, no vaya a prender el fuego! ¡Ya tu sabes!

La Lolita encara recordava amb claredat els acords cadenciosos del bolero sacsejant la nit frenètica de l'Havana. Aquell ball va ser l'inici de l'espiral vertiginosa en què es va submergir fins despertar-se en un llardós motel de carretera a les afores de Milwaukee, convertida en la esposa del músic.

Quan després ell li va dir que marxava a una gira promocional pels Estats Units. amb la seva banda, la Lolita no s'ho va pensar dos cops. Es va presentar a l’aeroport Internacional Antonio Maceo amb les maletes, ignorant les rialletes dels companys del Pepito. Les primeres setmanes a Florida van ser perfectes. Cada nit l'orquestra tocava, mentre ella ballava a l'escenari bellugant la seva voluptuosa anatomia. Cada matinada la llum de l'albada els sorprenia un en braços de l'altre.

Però un dia tot es va espatllar. Va ser en el vol cap a Wisconsin. Ella li va confessar que estava prenyada. El mulat va perdre el seu caràcter fogós. Va començar a evitar-la i ben aviat el va veure flirtejant amb qualsevol rossa oxigenada mastega-xiclet. Quan el va descobrir besant una pèl-roja, la Lolita en va tenir suficient. Enfurismada, va demanar als nois que toquessin “¡Ay amado!”, llençant-se sobre el primer camioner d'espatlles peludes amb el que es va creuar.

Va beure i va ballar fins que el Pepito, fora de sí, la va escridassar davant de tothom. Ella no va poder fer res quan aquells yankies el van atonyinar.

La Lolita plorava davant el rostre desfigurat de l'amant. El Pepito va balbucejar alguna cosa. Ella va atansar l'orella als seus morros inflats per sentir les seves paraules: «Tenim el dipòsit ple de gasolina, mig paquet de cigarrets, hi ha 200 quilòmetres fins a Chicago, duem gafes de sol i és de nit..., vols casar-te amb mi?

*  *  *

El sol que entrava a través de les escletxes de la persiana dibuixava petits raigs en la pols que flotava en l’aire del despatx. La cadència monòtona del ventilador trencava el silenci de la sala ombrívola. El Pepito dormitava assegut en un racó, una mica espitregat, els quatre cabells blancs despentinats sobre el front.

Al final de passadís la Lolita planxava en silenci, la bata de flors i els braços sota la llum que entrava per la finestra badada, per la que entrava la vida del pati de veïns: música de ràdio i veus de dona, que de tant en tant entonaven les cançons, sorolls de cuina, màquines de cosir i nens jugant, converses a crits:

—Caridad, venga al teléfono, ¡le reclama su mamá!

—Sí míja, solo un segungo, ¡ya ando viniendo!

La tapa d’un pot que bullia als fogons repicava suaument, i la Lolita planxava camises i llençols sense pensar massa en el que feia; la calor la feia suar una mica, però avui era suportable, tot i que l’ambient estava carregat i ja calia una mica d’aigua. Aviat vindrien les pluges, si déu volia. I si déu volia, també, aviat vindria la Lita a visitar-los.

Va alçar la vista i la Lita li va somriure des de la paret, abraçant l’Arnau i la Laia, els somriures infantils plens de forats de dents de llet caigudes. La Lita vivia a Espanya, feia ja set anys que en Joan, un gallego una mica lletjot però bona persona, se l’hi havia endut i s’hi havia casat. La Lita vivia bé i tranquil·la, i això li donava consol pel molt que la trobava a faltar. La seva preciosa i alegre Lita. Segur que podia haver trobat un bon noi guapot i fort, i haver-se quedat a la illa, però no es podia queixar; tenia la vida solucionada, no havia de patir per que li faltés mai res i tenia dos néts que tindrien totes les facilitats per ser el que volguessin. Però ara la veia només un cop l’any, amb sort.

Alguna vegada havia pensat en anar a viure amb ells, ella no tenia por de canviar de país ni de deixar un cop més la vida enrere, però... va girar la vista cap a la sala.

En Pepito vegetava a la seva cadira. Feia ja trenta anys d’aquella pallissa que el va deixar assegut per sempre més, tancat en si mateix des d’aquella darrera frase que va murmurar entre dents, abans de perdre el coneixement per sempre més. Ella el va dur a casa, de tornada, i l’havia cuidat des d’aleshores. La joventut li havia passat per davant prenent cura dels seus. Les feines que feia fora de casa no havien estat sempre prou per pagar les factures del metge i de l’escola de la Lita, i de vegades havia hagut de fer el cor fort i buscar-se la vida com va poder.

Va tenir clients esporàdics i clients més fidels, sempre generosos. Fins i tot hi va haver algú especial, en Jeison, que volia sempre dinar i sopar i dormir a la casa, que va conèixer la Lita, que li duia regals i volia cuidar-les a les dos. Fins i tot al Pepito. Un dia van parlar:

—Lolita, miamor, no podés quedarte siempre anclada a este hombre que es un muerto en vida.

—Jeison, míjo, tu sabés que si nosotros tenemos cuentas es por necesidad, que yo me debo a Pepito, que es el padre de Lita y el hombre de mi vida

—Yo entiendo, Lolita, yo entiendo, pero no se cierre en banda, vení conmigo, dejáme cuidaros a vos y a Lita. Ustedes tuvieron su amor, pero eso pasó hace décadas. Ahora merecés la oportunidad de vivir un poco.

—Tu sabés, Jeison, que me debo a él, y eso ya no cambiará, que la imaginación y la memoria son mis dos únicos medios para escapar de mi escafandra.

Després d’això el Jeison havia començat a venir menys sovint, fins que finalment va deixar de fer-ho. Deien les veïnes que l’havien vist voltar la violetera d’un dels cafès del centre, i se n’alegrava per ell. Va tornar a mirar el Pepito, i li va tornar als llavis aquell bolero... “llum de la meva vida, foc de les meves entranyes, el meu pecat...”

Era tard per marxar.

© Robertinhos, Parèntesi, Sergi G. Oset i Xurri

_________________________

LES FRASES A COL·LOCAR, EREN:

«Tenim el dipòsit ple de gasolina, mig paquet de cigarrets, hi ha 200 quilòmetres fins a Chicago, duem gafes de sol i és de nit.»

(Dan Aykroyd)

Granujas a todo ritmo

«La imaginació i la memòria són els meus dos únics mitjans per escapar-me del meu escafandre.»
(Matthieu Amalric)

La escafandre i la papallona

«Menteix-me. Diga’m que m’has esperat tots aquests anys. Diga’m-ho. Menteix-me i diga’m que hauries mort si jo no hagués tornat. Menteix-me i diga’m que encara m’estimes com jo t’estimo.»

(Sterling Hayden)

Johny Guitar

«Llum de la meva vida, foc de les meves entranyes, el meu pecat, la meva ànima,... Lolita»

(James Mason)

Lolita