HV 12+1/3 :Aigües estancades

Segueixen arribant relats de la tongada. Aquest cop comencem en unto veïnal adequat: sexe, infidelitats i trios. Un bon còctel que trobava a faltar. Però el to poètic que recorre tot el relat, amb un final inesperat, el fa una història tendra i lírica. Una obra dels mestres del replà: Khalina, Glo.bos, Mar i El Paseante. No sucumbiu al temporal.

___________________________________

Aigües estancades

La Sara es va despertar somrient. Era un somni? Notava els seus braços envoltant-la, la seva respiració endormiscada. Es va pessigar. Era real. Després de vint anys de casada amb en Sergi havia estat capaç d’enganyar-lo, i no se sentia gens culpable. Se sentia una dona atractiva de nou. Era tan emocionant estar dormint en una cabana perduda al bosc amb un home tan excitant!  

La llum entrava per les escletxes de la persiana i no la deixava dormir de nou.  Potser podia despertar-lo. Desitjava tornar a estremir-se com si morís en la cadena d’orgasmes que en Gerard li havia fet sentir.

Va girar-se entremaliada per besar-lo, però va quedar ben sorpresa. “Qui és aquesta guapa pèl-roja que dorm abraçant-me despullada? Si l’altra nit jo cavalcava al ras sobre en Gerard al camp, sobre una manta, mentre miràvem les estrelles. Els crits dels meus orgasmes corrien en la nit trencant tota serenor fins que vam anar a la seva cabana.” 

Recordava el cava fresc a la nevera. Les trufes de xocolata que ell feia jugar per tot el seu cos.
Potser les trufes delicioses  duien algun ingredient a més de xocolata, doncs tenia un buit a la memòria des que les va menjar, i ara és despertava abraçada fortament per una desconeguda.
Ben mirat, de que coneixia en Gerard?  Potser havia estat del tot imprudent en acceptar passar un cap de setmana a un lloc apartat de la civilització amb un home —molt atractiu, això sí— que em prou feines coneixia, que la va trobar trasbalsada,  en un moment en què el seu matrimoni amb el Sergi feia aigües.

Es va remoure tot aixecant-se del llit i la pel-roja desconeguda va obrir els ulls, uns ulls increïbles d'un verd tan intens que no semblaven humans.

—Bon dia! Sembla que t'has aixecat perquè el cor ha estat suplantat pel despertador.
—Qui ets tu, que fas aquí? On és en Gerard?
—Ui, t'has llevat de mal humor! Tranquil·la..., assossegat, ahir no estaves tan esquerpa, al contrari, estaves molt més dolceta.
—Vols dir-me d'un cop, què hi fas aquí? On és en Gerard?
—No pateixis, preciosa, que aviat tornarà amb l'esmorzar. Un esmorzar consistent, per recuperar forces. Tranquil·la, Sara, tu i jo podem ser bones amigues, tenim moltes coses en comú. Moltes. Compartim el gust per el cava, per les trufes, per la roba cara... I posades a compartir, compartim en Gerard i també el teu marit, el Sergi...

Va deixar anar les darreres paraules enmig d’un sospir..., Sergi..., mmmm...

Les alarmes de la Sara s’havien anat encenent a mida que la pèl-roja anava parlant. Va ofegar una ganyota abans que el nom del Sergi li travessés les entranyes.

De sobte, el suposat engany li va nuar la boca de l’estómac i va ser incapaç de moure una pestanya. Paralitzada de cap a peus, els seus pensaments s’enlairaven més enllà del què era capaç de controlar.

Aquella pèl-roja, fresca com una rosa però més puta que les gallines, se la mirava divertida mentre llepava delitosament una trufa sobrera de l’orgia nocturna.

Els llavis enxocolatats, la mirada provocadora...

Tot d’una, la Sara, envaïda per una onada de desig creixent provinent del fons del seu entrecuix i que s’escampava perillosament arreu del seu cos, va fer un moviment brusc i d’un salt quedà a mig pam d’aquells llavis sucosos.

La pèl-roja, altrament dita Nina, no va moure ni una pestanya. Tranquil·lament, va acabar de pintar-se els morros de gust de xocolata intensa. Provocativa. I en aquell just instant, la Sara, va alliberar-se dels pocs prejudicis que encara li quedaven i va començar a assaborir amb  fruïció aquells llavis carnosos i intensament dolços.

Va ser aleshores quan la Sara es va despertar de veritat. Somrient. Només havia estat un somni, com tants d’altres anteriors en que tenia fantasies impossibles amb gent desconeguda, fins que notava els seus braços envoltant-la, la respiració endormiscada d’en Sergi amb qui portava vint anys de casada. Va posar els peus a terra per buscar les espardenyes sota el llit. Es va mirar les ungles dels peus, de color vermell intens, que s’havia pintat la tarda anterior per sentir-se encara més atractiva.  Llavors es va aixecar, tot badallant, mentre arrossegava les seves rutines cap a la cuina. Va tallar llesques fines d’una baguette del dia anterior, les va sucar amb tomàquet i hi va deixar caure unes gotes d’oli d’oliva i unes espurnes de sal. La vella cafetera de quan es van casar treia fum als fogons i tot feia olor de matí. La Sara va posar la ràdio (fluixeta) que hi havia damunt de la nevera, mentre mirava per la finestra. De fons hi havia una de les torres de la Sagrada Família, darrere d’edificis aixecats més recentment. Va pensar que aquell era el seu Finisterre. Els antics creien que el món finia on s'acaba el mar i ella també. A dos quarts de vuit va despertar en Sergi perquè esmorzés, després perquè es dutxes i, finalment, perquè la dugués a navegar per aigües estancades, un dia més.

@ Khalina, Glo.bos, Mar i El Paseante (juny 2013)

El versos que calia col·locar eren:

· J.VFoix

«Si l'altra nit jo cavalcava al ras» (Onze Nadals i un Cap d'Any)

· Carles Mulet

«Sembla que t'has aixecat perquè el cor ha estat suplantat pel despertador.» (Dilluns)

· Margalida Pons

«Els antics creien que el món finia on s'acaba el mar.» (Finisterrae)

· Josep Maria de Sagarra
«Ets fresca com una rosa,  més puta que les gallines.» (Poemes satírics)