dilluns, 9 de setembre del 2013

HV 12+1/7: L'esvaniment dels llumins



Imatges voluptuoses, somnis incerts, records d’infantesa, desigs recòndits, sorolls estranys,...una combinació d’elements que des d'un diàleg ple de retrets, fa un parell de giragonses cap un desenllaç fatal. En fi, coses dels veïns d’escala. En aquest cas, els culpables han estat l’Emily, el Monyofiné, la Dèlfica i la Zel.
_________________________


L'esvaniment dels llumins

L’últim cop que la vaig veure ella estava dreta al costat d’una lleixa mirant una capsa de llumins que no s’havia obert mai. Mai, mai, no seria del tot cert. Ella l’havia obert una vegada. L’altra, va ser ell. Això m’explicava aquella tarda, tot i que jo sabia que en realitat posava veu als seus pensaments. Que jo fos allí, assegut al sofà mirant-la, li era indiferent.

—Ell i jo havíem inventat un joc per fer-li saber a l’altre quan teníem ganes d’estar junts; ja m’entens...

Li vaig fer que sí amb el cap tot i sabent que ella no em mirava.

—Crec que vaig començar jo –continuà ella–. Vaig agafar la capsa, la vaig obrir, vaig encendre un llumí i el vaig deixar anar abans no em cremés la pell.
—I? –li vaig preguntar encuriosit.

La meva curiositat la va fer riure.

—Vaig córrer com una boja cap a l’habitació. Ell em va seguir i ens vam estimar. Així de fàcil. Sense paraules, només encenent un misto.
—Vas encendre foc...I ell?
—Vols saber quan va agafar ell la capsa?
—Sí.

Jo  m’havia alçat del sofà. Estava davant d’ella, escoltant com em contava com es follava a un altre… No era plat de gust, però no volia perdre-la. Em consolava enganyant-me a mi mateix, pensant que era aigua passada. La vaig abraçar. Ella va prendre consciència del meu cos, de com d’exposada s’havia quedat, sentimentalment parlant, gairebé nua, es va desprendre de l’abraçada. No estava tan oblidat el xic dels llumins.

—Conta’m, continua –li vaig dir.
—No sé, sembla que no t’agrada la història.
—Dona, no és el que més m’agrada escoltar, la veritat. Preferiria que parlàrem d’una altra cosa.
—Tú et penses que com et parle d’ell ja no m’interesses.

S’acostava, sinuosa, de nou, disposta a encantar a un home que amb ben poc es conformaria. Em va començar a resseguir els botons de la camisa amb la mirada i amb el dit. Jo li vaig alçar la cara tocant-li la barbeta amb els dits índex i polze, ella somreia, el primer botó va saltar fàcilment, ens besarem.

—Ara t’encendria un llumí de la capseta eixa –li vaig dir.
—Amb tu no calen llumins, tu sempre estàs a punt.

M’havia acabat de despassar la camisa. Me la va traure deixant-me-la caure pels muscles, no havia despassat els botonets dels punys i em vaig quedar amb el cos un i la camisa fregant el terra i les mans enganxades…

—Espera que me la trec –li vaig dir fent gestos frenètics amb les mans.
—No, la camisa no…
—Què vols dir?
—Que el que et vaig a traure no és la camisa…

Va acabar la frase amb un bes mentre els seus dits descordaven els botons dels pantalons…

“Tornem en 05.00 minuts”

—Hòstia! Sempre fan igual aquests tarats de la Sexta! Molt reivindicatius i molt d’esquerres però la publi mana. Joder! ara que començava a posar-me tonto...

Badall.
Estiraments.
Badall.
Gratada de panxa.
Caça de la lleganya aquella del matí...

I ara què collons faig? Mig trempat, mig adormit i amb la boca seca com una sabata... Puah, això de fer-se gran és una bona merda.

“Marxarééééééé per un llarg camíííííí, on algúúúúúúúúúú, pugui dir-me quèèèèèè...”
S’ha de reconèixer que els tios aquests que fan anuncis s’ho curren amb el tema de la música... És bona la cançoneta aquesta... Sí, sí,... molt bon…na…bff…

Adormit.
Boca oberta.
Tele encesa.
La mà a  cassoleta de l’engonal, per sota del calçotet.
El pany de la porta fa clic-clic.
Algú entra a casa.

Obro de cop els ulls. Alhora, m’adono que no sé ben bé quin dia som, ni  quan tornen els pares a casa. Sóc ben conscient que això és un loft i els espais són oberts. No tinc temps per arreglar el desori, tants dies menjant gasòfia i consumint pelis porno. La sala és un pur desgavell i només un miracle arreglaria aquest desastre.

Collons, de veritat, fer-se gran és un refotuda merda.

I sí, és veritat. La porta fa clic clic. Com puc en un moment posar una mica d’ordre? Amb pressa, molta pressa, començo a recollir deixalles de tota mena.

La porta segueix fent clic-clic.

Miro de no fer massa soroll. Si fossin els pares, ja haurien obert, així que segueixo endreçant, però quelcom em dóna el senyal d’alerta. Em ve al cap un moment terrible, quan de ben petit, ens van entrar a casa. Torno a sentir els crits de ma mare en trobar tot de papers i calaixos i roba pel terra de la sala. I unes paraules del pare —encara bo que no ens han fet res! ––, resignat i alleujat. Hi ha tantes coses velles que el record no ens abasta... només suren al conscient en moments com aquest.

La porta ja no fa clic-clic. De cop s’obre silenciosament, i jo alço els ulls esbatanats, sense pensar, sense saber, sense...

Només tinc temps de veure dues cares blanques, molt blanques, i un braç que s’alça de cop. El darrer record és un clic únic, i una sensació de cop calent i retruny a la templa.

Es fa fosc.
Caic.

Veig els ulls de ma mare...

Clic.


Les frases a incorporar eren:

· Montserrat Abelló
«Marxaré per un llarg camí...» (Del llibre Paraules no dites) 
· Feliu Formosa
«Nua es desprèn de l’abraçada»  (Ara)
· Laia Noguera
«A la lleixa una capsa de llumins que no s’ha obert mai» (Vent de fora)
· Valerià Pujol
«Hi ha tantes coses velles que el record no ens abasta.» (Record d’albes)