dimecres, 5 de novembre del 2008

D'Històries veïnals i del Malerianisme


ImageChef.com - Custom comment codes for MySpace, Hi5, Friendster and more


Pocs, però escollits. A veure si aquest cop que som menys, som més àgils i ens fem un regal per Cap d’Any tots plegats.


He posat als 35 membres —integrants— de les HV en un sac, numerats de l’1 al 35; he sacsejat —el sac— i la meva mà —gens innocent— els ha anat extret en grups de quatre. Han sorgit els següents quartets —grups. I un de tres, el meu per cert. Proves? S’han autodestruït.

Escala A: L'Avi; Anna Tarambana; Clint i Euria
Escala B: Robertinhos; Cèlia; Grum i Khalina
Escala C: Zel; Nausica; Smiley i Violette
Escala D: Duschgel; Stripper; Caliope i Sol Solet
Escala E: Llum de dona; Gatot; Metamorfosi i Jordi Casanova
Escala F: Lady Griselda; Jesús M. Tibau; Déja Vie i Trina Milán
Escala G: Té la Mà, Maria; Roi Marphille; La Rateta Miquey i Arare
Escala H: Anna ; The Silver blue; Puji i Carme Rosanas
Escala I: Xurri; Gaby i Veí de dalt.

I com contactar? Us deixo aquí enllaç al seu bloc i als correus electrònics


MiREU QUE ESTIGUIN TOTS BÉ!!!


I el tema? Doncs aquest cop com que som nou grups, cadascun escriurà sobre els nou pecats capitals. Nou... Nou? Però no eren set, veí? Doncs sí, però ja sabeu que l’església catòlica, apostòlica i romana sempre ens vol enredar i ens sostreu informació. Segons els evangelis psicalíptics de sant Wenceslao que vaig descobrir una nit de sexe, drogues i rock’nd roll passejant pel milloret del Barri Xino, he de confessar que vaig ser il·luminat, en un instant de santa revel.lació, per una nova religió: el Malerianisme (en majússcules), de la qual m’he autoatorgat el càrrec de principal profeta (amb sou a càrrec de les quotes de la comunitat). Aniré informant en el futur dels seus principals postul.lats per tal de fer créixer en el seu si els adeptes i, evidentment, les arques de la caixa. Fons que seran destinats, com no!, a promoure festes veïnals entre els/les acòlits/tes seguidors/es.


I començaré pels pecats veïnals —que no venials— d’aquesta religió on tothom qui entra és nomenat sant/a per definició; tot i que s’entesti a demostrar el contrari. Els nou pecats veïnals són, per ordre alfabètic: l’abstenció (de beure alcohol), l’adulació. la castedat; la fal·làcia (que no la fel·lació, que també és un pecat i dels grossos! ;-); la frigidesa, el masclisme, el misticisme, la premsa rosa i la venjança,


I quin tema li toca a cada grup? Doncs per pura xamba, l’ordre és el següent:


Escala A: la castedat

Escala B: la premsa rosa

Escala C: la venjança

Escala D: l’adulació

Escala E: la frigidesa

Escala F: el masclisme

Escala G: la fal·làcia

Escala H: el misticisme

Escala I: l’absentisme


Ja sabeu: el primer planteja la situació, el segon la desenvolupa, el tercer inicia el desenllaç i el quart remata la feina (amb final sorprenent o no). Recordeu que heu d’escriure uns 2.000 caràcters cadascú com a màxim. I heu de seguir el calendari establert per acabar tots més o menys a l’hora. El to? Us recomano un to humorístic.

Que hi hagi sort i força pecats!


El calendari de les HV:

· Del 5 al 18 de novembre: el primer membre de l’escala li envia la seva part al segon del grup

· Del 19 al 2 de desembre: el segon, li envia al tercer les dues parts escrites.

· De 3 al 16 de desembre: el tercer li envia al quart les tres parts escrites.

· Del 17 al 31 de desembre : el quart acaba el relat i me l’envia a mi sencer, que l’aniré publicant al blog “Històries veïnals”


I el cadáver exquisit?


Ai! El cadàver! Aquest cop només en farem un, de descendent; perquè veig que fer-ne dos alhora us atabala massa…


Jo començo. Envio una paraula al segon de la llista. La Trina en aquest cas. Ell farà un vers de màxim 10 paraules inspirat a partir de la meva paraula i me l’envia a mi per correu electrònic a elveidedalt@gmail.com La darrera paraula d’aquest vers —i només la darrera paraula— li passeu al següent, l’Arare ... . I així successivament. Vosaltres només us passeu les darreres paraules, mentre que el vers sencer que escriviu el vaig rebent jo al meu correu i així vaig confegint el poema. Quan arribem al final i la Deja Vie m’envii el seu vers; el cercle s’haurà acabat i publicaré el poema sencer al blog. Tá clarito, no?


A veure si som capaços d’acabar-lo en un mes, abans que em torni a venir la regla!

Alea jacta est!


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dimarts, 7 d’octubre del 2008

De cadàver exquisit (2): ha guanyat el que pujava...

Sembla mentida però ja podem cantar plegats "Alel.luia!" i lloar (si sou creients, que jo no) al Senyor. Jo prefereixo lloar al replà de l'escala i adreçar-vos a tots/es una abraçada solidària. Snif! I és que:


HEM ACABAT UN CADÀVER EXQUISIT!

(en majúscules ho dic)



I ha guanyat el que pujava, que el cadàver que baixa, encara està per l'esglaó..., bé, ella ja ho sap. Queda poquet i segur que el rematem aviat (espero).


El més curiós és que hem acabat el cadàver DESPRÉS de les deu Històries veïnals. I això que havia de ser rpaìd. Un pim-pma! Coi!, una mica mñes i el publico el segle XXII! I l'hem fet amb només una baixa (per volitalització!). Algú que s'ha anat a cerca el Zenit...Per cert, veig pocs comentaris a les Històries veïnals... Què no us han agradat? En fi, que encara que l'economia del país va de baixa i pagarem els de sempre, estic content: tinc un veïns/es que no em mereixo. Sou pistonuts!


La pregunta obligada és: ¿COMO ESTAN USTEDES? Amb ganes de fer una altra Tongada d'HV i de cadàvers? Jo, encara que siguem tres i el caporal, la munto. Ja sabeu...Serà que el veí no té daixonsis, per fer-ho!


Doncs vinga...! Queda oberta la veda! Des d'ara i fins el ...posem el 30 d'octubre (del 2008, s'entén!) us podeu inscriure a la Cinquena Tongada de les Històries veínals (anem pel Guinnes, ja ho veieu, oi?). Per fer-ho, m'envieu un email (elveidedalt@gmail.com) o em deixeu un comentnari al blog. Aniré posant en el blog aquells veïns i veïnes (i si no ho sou, també!, que aquí s'apunta qui vol!) que us incriviu. Per ordre d'arribada. I després, per Tots Sants, amb les castanyes, tanco la inscripció, faig el sorteig dels grups i ja us diré de què anirà el tema.


I ara prou rollete i anem pel cadàver ascendent. No sé què pensareu, però en alguns moments em quedo acollonido de com lliguen els versos (segur que no us heu xivat abans?). És que tot plegat té sentit!!!


Poso tot el poema sencer i després, per saber qui ha escrit cada vers, heu de mirar el número que hi ha al costat i que es correspon amb el del llistat final. Jo m'he atorgat el 00 (com la Damm Bier). La gracia serà veure com a partir del mateix vers "Aquest poema és un petit somni" sortiran dos cadàvers totalment difernts. Però no avancem aconteixements.


Cadàver ascendent (del 41 a l'1)

-que s'ha de llegir, tal com ve-


00. Aquest poema és un petit somni

40. de espadas que cortando suturan y sombras al sol.

39. La llum de la vesprada s’apaga i m’omple d’ombres

38. que cauen lentament i pesadament com una llosa

damunt dels records humits,

37. freds i desèrtics. Així el sento

36. el foc de l'estiu.

35. L'estiu esclata d’entre els seus plecs,

una rialla agosarada,

34. la flor del cirerer

deixa pas al saborós fruit rogenc

33. com el sol quan es pon a l'estiu darrera el llac salat,

32. com el mar d'onades bellugadisses,

31. d'un toc constant i dolç, com sap l'onada.

30. Entretant voleio distreta

29. sóc, almenys per ara, una realitat banal
ennuegada de dubtes,

28. que el meu desig és per la mirada.

27. Aquella mirada d'ulls foscos cada mati em penetra

mentre em bec el cafè amb llet

26. em xarrupo els llavis amb delit viciós.

25. Aguts sons d’una estranya cançó d’intensa passió

24. Fusionades en una abraçada eterna,

23. i recolzo la meva mà a la teva espatlla

22. sentint-hi tot el pes de l’edat i el desencís,

21. ofegant sense poder-ho evitar les meves il·lusions

20. com la lluna quan llepa les onades,

19. amb sal i sorra rebregades, que trenquen

grosses i petites a l'alba.

18. Bola de foc que no espanta la gent.

16. Molta gent. Milers de cares, però cap és la d’ella

15. que m'escorcolla amb una mirada per a mi insòlita,

14. desmesurada, implacablement irrisòria però per damunt de tot, mundana...

13. Però sovint les sensacions més vives estan desvestides de luxes

12. que envuelven, encienden, me alejan

de lo hirientemente hermoso.

11. "Formós" no em va tan bé.

10. No, més que bé, no t'enganyo.

09. Perquè sóc lliure, i tots els lligams que m’escanyen

i ara trenco.

08. Tu saps que amb teu alè el meu esperit alimento

07. I amb malaltissa fam et devoro

06. cada gest de les teves mans, per fer-lo meu

05. alè que es glaça en abandonar els llavis, formant

04. colors llampants

03. y divinos.

Mostrando su belleza,

02. irresistible als teus ulls.

01. plens de mar, mirall del nostre món.



Veïns/es inscrits a la IV Tongada de les HV i al II Cadàver exquisit (per ordre d'inscripció)




Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

diumenge, 5 d’octubre del 2008

HV 4/10: Semblava paranoic

Ha costat però l' hem acabat! Amb aquesta història hem arribat a la darrera història de la Quarta Tongada. Per fi! I les hem acabat abans de fer la volta al cadàver exquisit! Si havia de ser al revés...! En fi, que durant l'octubre tornaré a proposar-vos una altra tongada d'HV... que veurà la llum el segle XXII, és clar. A aquest pas...

En fi, cal dir que en aquest grup hi ha hagut una baixa (sense avís) i un servidor ha hagut de rematar la feina. Espero que les meves estimadíssimes (en superlatiu) veïnes no s'enfadin: la Déja Vie (que ja corre per les itàlies); l'Anna Tarambana (en entre relat i relat, ha tingut temps de mudar-se de casa) i la Carme Rosanes (que aviat ens sorprendrà amb nous Personatges itinerants) han estat deixades de banda pel Zenit RAM (suposo que tindràs un motiu de pes per deixar tres noies penjades!). Total, un veí que és un cavaller ha agafat el guant i ha rematat, la feina...d'una manera dràstica! I és que els xicotes m'empenyien a fer-ho. En fi, per tots vosaltres "Semblava paranoic" (el títol ja em venia posat, eh?; no és cap al-lusió personal).

___________________
Semblava paranoic


Julien es va despertar de cop, tot suat. No estava segur d’haver cridat en veu alta o d’haver-ho fet en el somni. No recordava gran cosa d’aquell malson. Va eixugar-se la cara amb el llençol color crema i va descobrir-se plorant en silenci. Les llàgrimes no deixaven de brotar dels seus ulls cada cop més verdosos. No va intentar aturar aquella reacció, ni tant sols coneixia el motiu.

A la tauleta de nit un got amb dos dits d’aigua i “El Perfum” obert per la pàgina 97, boca avall. La bombeta penjant de la seva habitació li molestava als ulls. Va apagar el llum i va intentar dormir. Tres quarts d’hora més tard va anar a la cuina; la nevera feia un soroll intermitent, va obrir la porta i la frescor el va acariciar. S’agraïa aquella gelor en ple agost quan la xafogor és insuportable i la pell es torna enganxosa. Va omplir-se un got de llet i se’l va veure d’un sol glop. Va servir-se de nou, va caminar pausadament cap al menjador. Aquell got se’l veuria tranquil·lament mentre buscava a la tele qualsevol programa prou dolent com per fer-li agafar el son truncat. Les 3, les 4, les 5...

El so del got al caure el terra el va fer despertar. De camí al lavabo es va tocar els cabells, tots esvalotats i de punta. La imatge que es reflectia al mirall era deplorable. Feia pudor de suat, segur que Jean Baptiste Grenouille, el protagonista del llibre, trobaria aquella ferum torbadora. Es notava que havia dormit poc i, a sobre, a la galta esquerra hi tenia tota la marca de la tapisseria del sofà. Mentre es rentava les dents pensava que tot plegat era ben estrany. Primer la carta, després la trucada la nit anterior a les tantes i sobretot el convenciment absolut que hi havia alguna cosa que des de feia mesos no rutllava.

L’havien titllat de paranoic però des del dia que gairebé l’atropella aquell Golf blau marí, ara feia dues setmanes, havia decidit endur-se tota la documentació al pis. Quan es dirigia a la porta va sentir la televisió encara oberta. A l’acostar-se a tancar l’aparell va veure el Charles Laughton acusant a una Dietrich aparentment indefensa a Testigo de Cargo. Tancà la televisió i pel camí cap al cafè intentà recordar el final de la pel·lícula. Caminava ràpidament i de tant en tant premia el contingut de la bossa, assegurant-se que tot encara era dins.

Arribaria tard a treballar, avui, però ja trobaria alguna excusa. Li sabia greu, però primer de tot havia de dur al pis totes les coses importants. Allà ningú no el trobaria. El pis no anava pas a nom seu i no s’hi deixava caure gaire. Era un luxe tenir aquell pis només per a certes ocasions. Però mentre anava de pressa, de pressa li ressonaven al cap unes paraules aterridores: «No te’n sortiràs». Aquells mots que posaven punt i final a la carta. I les mateixes paraules van ser les úniques que va sentir per telèfon la nit anterior, seguides del tuuuuutuuuuuutuuuuut de la línia. I el fet de l’intent d’atropellar-lo li indicaven que no anaven pas de broma. Potser sí que li caldria seria desaparèixer. No anar ni a treballar. Mentre anava cap al pis pensaria un pla per escapolir-se de la feina per uns dies. Potser si veien que havia desaparegut s’oblidarien d’ell. Un viatge? On podria anar? Que no deixés cap rastre... Res d’avions, res de vaixells, o cotxe o tren. Són els mitjans més anònims. En arribar al pis, en Julien obre la porta silenciosament i just davant dels seus nassos, dels seus ulls enganxada sobre el vidre de la reproducció del Guernica, que tenia penjada a la paret, una nota, escrita amb retolador vermell i gruixut, deia: «No te’n sortiràs.»

Tots els fantasmes del passat li vingueren al damunt. Era evident que no tenia escapatòria. Els pecats del passat venien a cobrar-ne les seves rendes

Potser li quedava una sortida. Si, tan sols una.

Julien somrigué. Va entendre que aquella idea era una manera de passar el mort a uns altres. I aquell “altra” era la seva dona. No havia estat ella el detonant de tot? Mai va entendre que el deixés pel pocapena del Gustau. Un gigoló en potència i un aprofitat del carall. Se’l venia venir de lluny. Tothom ho veia. Tothom menys ella. Faria taula rassa del passat. Va fer la trucada pertinent. I decidí esperar i afrontar el destí. Estava decidit, Ell mai havia sigut un covard. Un temerari, si de cas.

Sabia que arribarien en automòbil. Decidí esperar-los. Se serví un got de whisky. Posa la música que tant havia escoltat en moments passats i que l’havia d’acompanyar en aquell tràngol difícil. Lacrimosa de «El réquiem» de Mozart.

Ara, mentre esperava i escoltava la música encengué un cigarret i enretirà la cortina de la finestra amb el dit. Des d’allí es divisava perfectament el xamfrà i els cotxes que hi aparcaven. Li van venir al cap uns versos de Joan Maragall, que havia llegit en el funeral del seu amic, el seu soci. «Sia’m la mort una major naixença». L’havia enterrat feia dos dies, Mai sabria si ells, si l’associació, hi tindria res a veure amb l’atac de feridura que en Nicolàs havia patit i que l’havia dut de pet a la tomba en tan sols vint-i-quatre hores. «Vindran ara a per tu. No te’n sortiràs». Van ser les seves darreres paraules, a l’hospital.

Ara veia arribar el cotxe. Negre. Com la nit. En van baixar dos homes. El conductor es quedà al costat, vigilant una possible escapada. L’altre, un home alt, es dirigeix al portal. Mirà amunt. Julien no s’enretirà i li aguanta la mirada. Tots dos sabien a què jugaven. Al cap d’uns cinc minuts que se li van fer eterns, algú tustà la porta. S’hi apropà resolut.

Va obrir. Al seu davant un home vestit tot de negre, amb un barret i ulleres negres i un somriure grotesc. Prenia amb les dues mans les nanses d’una maleta, negra també, que posà als seus peus.

Cap dels dos pronuncià paraula.

L’home s’ajupí. Obrí els dos pestells de seguretat a l’uníson: “clac, clac”. En treia un paper. Va començar a pronunciar una frase que, al poc, un soroll sec va estroncar de cop. «Vinc pel seu deute amb nosaltres, senyor Julien. La seva dona...» [PAM!] .Julien s’havia engegat un tret al cap just en el moment que aquest pronunciava aquell nom.

Julien no va poder escoltar les darreres paraules que l’home va acabar de pronunciar, allargant els mots, els ulls esbatanats i el posat rígid, mentre veia com el cos del Julien queia a terra banyat en sang « ..,. La seva dona...ens ha abonat els dos milions d’euros que vostè ens devia. Tot resolt, doncs. Se n’ha sortit, Sr. Julien».

Als peus de Julien, la maleta oberta mostrava les lletres gravades que tan li havien perseguit en aquells darrers mesos, fins al paroxisme, Lletres escrites en majúscules: «EL COBRADOR DEL FRAC».


Per: Déja Vie, Anna Tarambana, Carme Rosanes i El véi de dalt, octubre 2008



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dimecres, 24 de setembre del 2008

HV 4/9: Somnis

Això s'acaba. Una més i prou. Aquesta ha tardat per un malentès estiuenc però la tardor ens la resolt ben calenta. Un pintura desencadena un seguit de somnisque, som sol passar, el desig apaga. La Sol Solet posa el quadre, l'Arare la peli, la Trina la música i la Núria la poesia. Quatre dones somiadores en busca d'autor. Les fitxeu?

_____________________

Somnis


El quadre sempre l’havia fascinat. Ella de petita volia ser pintora, per això, el seu pare la va portar a una acadèmia de dibuix. Pintant aquest quadre, per a un exercici de classe, li van donar la notícia que aquell estiu podria anar a París. Era el seu somni.

Tenia quinze anys. Havia estudiat Miró i volia ser com ell, passar gana a París, patir fred, i al final... l’èxit. No debades, es passava hores contemplant les obres de l’artista i de totes, “El carnaval de l’arlequí”, era la que més l’atreia.


No va poder ser. Un accident de cotxe es va emportar el seu pare pocs dies més tard, i amb la seva mort, la mare es va adonar que s’havia quedat, a més de sola, en la més pura misèria. La casa, hipotecada, la van vendre en pocs dies. Es van traslladar a un pis petit i ella i el seu germà van haver de posar-se a treballar. Es van acabar de cop els somnis, els viatges, la vida fàcil...


Sempre havia conservat la reproducció del quadre, no se’n va voler desfer mai. Representava el seu passat i l’esperança d’un futur, on algú podria adonar-se que tenia talent com a artista, com quan el mestre la va elogiar tant, dient davant de tota la classe que havia estat la millor i que de l’exercici havia aconseguit la millor nota.


Han passat tres anys molt durs. S’ha preparat a fons, treballant en aquella botiga de queviures, deixant-hi la pell per quatre duros i assistint – els vespres- a uns acadèmia on ha cursat comerç. S’ha hagut d’aguantar amb això, la bossa no donava per més. Però valia la pena. Entrar al banc ha estat difícil, hi ha molta competència, però ho ha aconseguit. Com més dura és la vida més t’espavila, deia sempre el seu pare.


S’aixeca cada dia a les set del matí, es prepara un cafè i surt escopetejada. No pot fer tard. En el seu sou hi ha dipositades massa esperances. Una part per a la mare, una altra per als seus petits vicis, que són ben minsos: un paquet de tabac a la setmana, un bon tall de cabells en una bona perruqueria una vegada cada tres mesos, alguna peça de roba per anar més o menys a la moda i la resta, en un compte a terminis. La seva segona gran passió és el cinema. Li agraden, sobre tot, les pel·lícules antigues, aquelles en blanc i negre.


La millor, de llarg, aquella de la Dietrich; li sembla una dona estranya i fascinant a l’hora. Faccions dures, mirada de gel. “Testimoni de càrrec”, amb un Tyrone Power d’un cinisme que tomba d’esquena i un Charles Laugthon impecable, fent d’advocat. Li ho posen difícil, tanmateix. I és que Wilder és Wilder... «però no puc perdre el temps, he de quadrar els comptes abans de les dues, encara he de passar tota la pila de rebuts... algun dia me’n sortiré, si!»


De cop aquell client que sempre truca en el moment més inesperat...era aquell de Madrid, ho ha vist en el display del telèfon, que com que és de la capital no té espera:


- –Si, digui?

- –Buenos días Señorita Fuster. Esperaba su presupuesto para la concesión del préstamo a mi empresa, ¿lo recuerda?

- –Sí Sr. Menendez, estaba a punto de enviarselo. Lo tiene ya en su cuenta de correo electrónico.

- –Bien, gracias. Estaré en Barcelona esta tarde, nos vemos para cerrar el trato?

- –De acuerdo señor. Menéndez, ¿dónde y a qué hora?

- –A las 17 horas, en el hall del Omm

- –Perfecto, allí estaré. Buenos días.

- -Buenos días señorita Fuster.

-

Genial, és la oportunitat de la meva vida, pensa ella, si aconsegueixo signar el préstec hauré captat com a client del banc una de les més grans empreses i això serà un tant importantíssim per a la meva carrera.


Són les 16.55 h i ella es troba al hall de l'hotel Omm, sentint Eric Clapton i la seva Wonderful tonigth...la millor música per a fer aquesta tarda acabi en una nit meravellosa.


S’està fent tard. Són més de dos quarts de sis i el Sr. Menéndez no ha arribat, no ha donat senyals de vida. L’Eric Clapton ha donat pas a Madonna i a un Bruce que en altres moments la faria viatjar pels núvols, però que ara la posa nerviosa. On serà aquest home? L’haurà plantada? Mira insistentment cap a la porta i només veu un passadís llarg i la porta al final i enmig moltes cares que no són les del client.


Quan el rellotge marca les sis i deu, el veu aparèixer, neguitós, mirant a una banda i a l’altra. Ella s’aixeca i el va a esperar. Totes dues cares canvien. El Menéndez, que és un senyor, es disculpa pel retard: que si l’avió, que si el trànsit,... somriu i li proposa seure i prendre alguna cosa mentre parlen de feina.


El Sr. Menéndez escolta la proposta econòmica de la Sra. Fuster. Escolta i la mira. Aquells ulls, negres, rodons i brillants el captiven. És incapaç de concentrar-se en el que li explica, fa un esforç i es promet que si es concentra en el negoci i arriben a un acord la convidarà a sopar. Acaben signant. Ha triomfat la feina. Però en queda una altra de més àrdua.


Finalment van a sopar a en un restaurant petit, prou conegut, proper a les Rambla. Demana la taula del racó. Ella és una treballadora incansable amb un únic pensament: la pintura; ell un inesgotable negociador amb un altre únic pensament al cap: ella. Tots dos comparteixen el sopar, la nit, la conversa, els gustos, les lectures, els viatges; i apareixen les coincidències en les aficions, en el plaer per la pintura,... Hi ha quelcom que es va forjant a força de mirades insinuoses i mitges paraules. Des de fa estona que ella cova una idea. S’alça per anar al lavabo.Al tornar, abans de prendre les postres ell la sorprèn amb un regal que troba sota el tovalló: “Les dones i els dies”, de Gabriel Ferrater. “El coneixies?”. “I el llegeixo...Estoy aprenent català... Ja que vengo tant per aquí...”. Ell el troba encantador.



Quan després de pagar s’alcen de la taula ella s’adona que a la paret de darrera tenia una reproducció de “El carnaval de l’arlequí”. Quan ell s’adona que se’l mira amb atenció, ell li sap dir el títol i fer-ne una ràpida valoració. “Lo pintó el 1925. Miró partia de la memòria, de la fantasia i de la irracionalidad para crear obras que son transposiciones visuales de la poesia surrealista, puras metáforas oníricas..” Ella es gira, el mira astorada. Acaba d’adonar-se que aquest pot ser el seu home. Ell acaba de tocar el cel amb els dits. Ella el pren pel coll, li posa els llavis sobre el d'ell i hi deixa en un bes curt i melòs que ell no sap com tornar-li. Ella li posa el llibre davant el ulls li demana, amb un to felí i encès: “Vols saber com són les nits... i les dones... d’aquest país?”


L’obsessió per la pintura ha cedit terreny a l’amor.



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dijous, 4 de setembre del 2008

HV 4/8: Torna-la a tocar, Ramon...

No sé si m'hauré deixat res al tinter o a l'email, perquè aquest conte ha anat i vingut diverses vegades. El vaig penjar un dia amb un ordre incorrecte. Però que ara funcioni....Potser dilatar-lo tant en el temps ha fet que tingui un aire entre oníric, etílic i psicalíptic. A més, trobo a faltar la referència a la pintura que tot conte d'aquesta tongada hauria de tenir. Potser ens l'haurem de pintar a l'oli? En fi, aquest relat és obra del Clint, que me l'imagino en una barra fent de voltor-calavera (juàs!); de la Carme Fortià, que li dóna el toc musical al relat; de la Llum de Dona que li dona la vena literària i de la Cruella,.que li posa el to...cruella, Poesia de la quotidianeïtat.

Si trobeu un cambrer disposat a escoltar-vos... procureu no emborratxar-vos gaire....


____________________
Torna-la a tocar, Ramon


- Sempre ens quedarà París...
- Perdoni? què deia? Li omplo el got?
- No no nano, estic bé, parlava sol...

I és que no ho puc entendre, sol, aquí assegut a la barra d'aquest bar arran d'aquesta platja paradisíaca. .i sol! És que no ho entenc. Sempre m'he vist com Bogart a Casablanca, guapo, amb estil. Cony! em miro al mirall i em caurien les calces a terra si en portés... No m'avinc que no els passi el mateix a elles... Què deu ser el que no surt bé, que fa que totes acabin marxant lluny de mi?


- Nano! com et dius?
- Ramon, senyor...
- Molt bé Ramon, saps, posa'm un altre whisky per que em penso que això serà el començament d'una gran amistat...

La ràdio va entrelligar una mirada còmplice entre en Ramon i aquell home que seia a una punta de la barra amb un whisky a les mans. Un vel de nostàlgia omplí l’ambient, la veu d’un gran mite i els grans drames dels amors i desamors.

Something stupid. Realment la meva vida és estúpida i l’amor, el t’estimo també. Ja ho diu el vell Frank, les dones acaben fugint de mi i em veig d’aquí uns anys amb una copa a la mà, en una barra d’un bar, citant frases que em rememoraran altres temps millors.

- (taral.lejant) Like I love you
- Nano, aquesta és una de les frases que esperen sentir però de les que fugen, com si les empaitessin mil dimonis.

Se'l va quedar mirant, com qui creu estar davant d'un miratge de si mateix anys més tard. El buit de la solitud omplert amb un whisky, només li faltava la soda. Ella li diria la incapacitat de prendre decisions, d'ambicionar modelar la realitat al seu propi gust…; la immobilitat absoluta que els deixava preferint una barra de bar on els somnis s'escolen amb cada sospir perdut que viure, Something stupid…



Però… de cop, darrere les cortines de la cuineta, va aparèixer aquella dona, pèl-roja, amb aquell joc de malucs i aquell pitram.

"Si pogués refregar-los. Això sí que seria el paradís… Jo al paradís! L’ésser humà més mediocre, minso i poca-solta. Jo, un espècimen sense ànima, corcat per dins…" Només 'ella' pot tornar a fer-me sentir un home cabdal!"

Una injecció de sang va omplir-li el cervell i alguna cosa es mogué a l’entrecuix: El desig de posseir-la.

Sí, ella em somriu sovint i jo em perdo en un trist got de whisky… És com totes les dones : vital, esbojarrada, inconscient, independent, decidida…preciosa! Sembla la Gilda!

Ja ho deia Ninon de Lenclós al segle XVII en el llibre Cartes al marquès de Sévigné : Per ser correspost s’ha d’ésser amable i divertit” i “El vertader mèrit és aquell que agrada a la gent a la que desitgem agradar”… Quantes amants he tingut? I… quantes vegades he fracassat?

- Massa cops…
- Nano, pensa-t’hi bé abans de dedicar-te a l’ofici de “Casanova”.

La ràdio emmudeix i aprofito la deshinibició que em proporciona el whisky per apartar les cortines i endinsar-me dins la cuineta…

- Això és perquè no els ho dieu amb ànima d’autèntic poeta, senyor.
- El poeta, Ramon, és un fingidor. Veig que una educació progre i jipi t’ha impedit lectures de profit. Apa: posa’m un altre whisky.

Contra la filosofia de portera de barriada d’aquest cambreret petimetre, res com Fernando Pessoa. A sobre de destrossar Sinatra amb esgarips de karaoke, ara s’atrevia amb consells de repertori nyonyo. Que posi whiskies i es deixi d’hòsties.

- De whisky ja en teniu prou, em sembla. Quant a Pessoa, si m’ho permeteu, us diré que és d’aquells autors molt citats i poc llegits, més propi d’esnobs que de lectors avisats.
- Me cag en sa reputa i en vint-i-un farols! M’estàs insultant i et quedes tan ample???
- Va, va, no us poseu dialectal, que no n’hi ha per tant.

Sonava una altra cançó. Li va semblar quelcom molt apolillat del Toni Bennet, però no ho hagués pogut assegurar del cert: les bromes del whisky el tenien mig entabanat. Amb llengua de padàs i mirada extraviada i alcohòlica, va dirigir unes darreres paraules al barman, abans de perdre el sentit:

- Ramon, nano. Tu ets un savi.
- Gràcies, senyor. I vos teniu una retirada a Bogart, sabeu?

Segur que, d’estar conscient, li hauria fet gràcia saber-ho. En aquell scorzo impossible del clatell mal girat damunt la barra i els braços penjant a banda i banda, ningú no distingiria cap ombra del vell Humphrey. Això vol dir, sense dubte, que en Ramon, a més de savi, és un tros de pa beneït.

@ Clint, Carme Fortià, Llum de Dona i Cruella, setembre 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!