dimarts, 24 de març del 2009

HV 5/9: No beberás (una d'abstemis)

S'ha acabat la cinquena tongada. Amb aquest relat, a tres mans i dues llengües, tanquem la sèrie dels pecats del Malerianisme. Esperoq eu a aprtir da'ra sigueu usn fervents seguidors dels seus pecats. O haurem de fer-vos fora del replà! En aquesta ocasió li ha tocar a l'abstemisme. O sigui, allò que no sou cap de vosaltres; colla de dropos. Han compartit copa la Gaby, des de Mèxic!, la Xurri, des de la paperera i un servidor, el veídedalt, des del terrat; tots tres hem lligat una maionesa curiosa. (Ho sento xiquetes, m'he sortit com he pogut.)

I ara em preguntareu: veí, hi haurà una sisena tongada?
I el veí respondrà: Sí, veïns meus.
I els veïns demanaran: I per quan, veí?
I el veí us respon: des de ja, estimats i estimades!
I em direu: i tot seguirà com sempre?
I ell dira: Sí, i no. Cal que sigueu pacients. Ja sabeu que cal que tot canvïi perquè to segueixi igual.
I vosaltres exclamareu:ets una carallot !
I ell respondrà: teniu tota la raó....
__________________________

No beberás (una d’abstemis)


(…)
«– ¿Te sirvo?
Su mano alzada le frenó bruscamente, justo antes de que el estallido de rojos brillantes tiñese el fondo del cristal. Sonriendo con los ojos dulcificó lo tajante de su gesto.
– No, no bebo.
Se quedaron en silencio un par de segundos, mirándose entre copas y velas, él con la botella recién abierta aún en alto, la sonrisa inicial repentinamente inmóvil en su cara. Lentamente dejó la botella en la mesa.
– ¿Y eso?
– Ya te lo he dicho, simplemente no bebo.
– Eso es nuevo
– Es, y ya está.
– ¿Estás embarazada?
– ¿Es que hay que estarlo para no beber vino? ¡Joder, no es tan raro!
– ¿Estás?
– Que no. Pero no bebo.
– Pues podrías habérmelo dicho antes de que abriese una botella de 50 euros.
– Pues podrías haberme preguntado.

Silencio.

– Sosa.
– Borde.

Más silencio.

Se miraron a los ojos, entre burlones y serios, midiendo cuánto había en sus palabras de cierto y de falso, de firme y de juego. Tanteándose las fuerzas. Pronosticando las horas siguientes.

– Ahora me dirás también que eres vegetariana
– ¿A qué viene eso?
– Contesta
– Tío, estás buscando greña
– Que contestes: ¿eres vegetariana?
– Pues si, pero no integrista.
– ¿Y ahora qué hago con el magret de pato que tengo guisado en la cocina?
– ¡No jodas!
– Contesta, por favor
– ¿Además hay patatas o ensalada?
– Si, las dos cosas
– Pues tu el pato y el vino, y yo las patatas con ensalada, y tan amigos.
– Pues vaya cena. Si lo se, te hiervo acelgas.
– Venga, haz el favor, no dramatices.

Dejó la servilleta sobre el plato y se levantó en dirección a la cocina. Al pasar junto a ella le habló al oído, haciéndose cosquillas con sus rizos:

– Voy a la cocina, a ver qué puedo hacer contigo. Si te da hambre, encontrarás macetas en el balcón: tú misma, sírvete, pero –por favor– respétame la planta del dinero.
– ¿La planta del dinero?– Le gritó mientras lo veía alejarse. –Que chistes tan malos cuentas tío, nunca vas a poder ganarte la vida como comediante.
Lo escuchó reír divertido. Despacio, se levantó y caminó hasta el ventanal de la sala.

«Y bueno… –pensó mientras miraba los tejados de las casas vecinas–… ¿cómo diablos le voy a decir la verdadera razón por la cual no bebo?
»No puedo soltárselo así nada más, sobre todo tratándose de algo tan serio, pues si lo hago lo más seguro es que sufra un infarto…. Cosa que facilitaría el problema.
»¿Y si dejo todo tal cual y no se lo digo?... Nooooo, no seria capaz de hacerle eso… ¿o si?... No; de todas maneras el día menos pensado se da cuenta solito.
»Lo mejor será que lo anime a beber y cuando este ya bastante borracho se lo digo de frente y que sea lo que Dios quiera…. Pero debo asegurarme de tener a mano la cartera para poder salir huyendo.
»¡Demonios como pude meterme en este lío! Bien me lo decía mi santa madre: “Si vas a portarte mal más te vale hacerlo bien”… Pero no, yo tenía que jugar con fuego y por tonta salir quemada.»

– ¿Meditando? –le preguntó él, asustándola y haciendo que pegara un brinco.
– Si, algo… pero no tiene importancia – respondió ella.
– He logrado prepararte algo un poco más apetitoso que una simple ensalada –-se ufanó a decir mientras la abrazaba despacio -¿Qué te parece si retozamos un ratito mientras la cena termina de calentarse?
– No -exclamó ella de inmediato. Y al ver su cara de perplejidad, agregó con una sonrisa forzada –Si eres paciente te juro que obtendrás una recompensa.
El se apartó y tras mirarla fijamente le dijo: A ti algo te pasa.
– Nooo, ¿Cómo crees? -se apresuró a contestar.
– Sí, tú algo tienes que no quieres contarme -afirmó el muy seguro-. Pero es una tontería que intentes ocultarme las cosas… Bien sabes que no puedes mantener secretos conmigo.
– Si supieras… -pensó ella mientras en voz alta le aseguraba que estaba equivocado.
– ¿Tiene algo que ver con el hecho de que ahora no bebas? –quiso saber atinando al problema…. Como siempre solía hacerlo.
– Puede –aceptó ella tras suspirar vencida.
– ¿Pero no estas embarazada? –le preguntó él de inmediato.
Ya te dije que no… Ojala ése fuera el problema.»
(…)

Va aixecar-se del sofà i va tancar el televisor. Havia trobat la pel·lícula a mig començar i no entenia gaire la trama. Estava fent temps mentre esperava que arribés la Júlia. Ho tenia tot a punt: el sopar reposant al forn, la taula parada, les espelmes enceses, el cedé de Coltrane a l’equip de música, l’ampolla de cava a la glaçonera; a punt de destapar quan ella arribés… «Què celebrem?» «Res: que ets aquí, amb mi». «Però si jo no bec…». «Ja saps…», li diria…«Ni la primera vegada que véns a casa el tastaràs, per mi...?»

Perquè tarden sempre tant les dones a la primera cita?

Va passejar neguitós pel menjador. Va tornar a encarar bé els coberts amb els plats i les copes de vi. Va fer un esguard a l’estança. L’havia netejat a fons tot el matí. L’ordre era impol·lut. La primera nit era important donar bona impressió. Va tornar a seure al sofà i va encendre el televisor altre cop. Estava neguitós. Deu minuts de retard tampoc eren tants! A la pantalla, aquella parella seguia engrescada en una discussió sense gaire sentit. Semblava que ella volia fer una confessió a l’home i ell estava mosca.

(…)
«—¿Recuerdas aquella noche, en la playa?
— ¿Con los del pueblo? ¡Claro…, cómo iba a olvidarla! Nunca antes había hecho el amor en el agua…
—Sí…, estábamos algo bebido todos...
—Si, pero yo controlaba…Creo que tu no demasiado.
—Controlaba más de lo que tú te crees…
—Recuerdo que estaba mareado, es cierto…Luego me fui a la orilla. Tú me seguiste. Había otra gente por allí, en las rocas. Nos bañamos desnudos. Me cogiste por la espalda. Nos besamos. Otra pareja parecía disfrutar allí cerca. Era muy oscuro. Sin luna…»

El timbre va sonar. En Roger va mirar el rellotge. Vint minuts de retard! Li ho faria pagar…, d’alguna manera.

—Hola!
—Hola, noi. Perdona el retard. No trobava aparcament enlloc! A més, feia estona que buscava això i m’ha costat de trobar-ho —i li allarga una ampolla de vi. Ell era un enòleg contumaç.
—Ostres! Un Lo Mets I del 92! T’haurà costat una fortuna!
—És lleig parlar de diners quan et fan un regal…
—Ui, perdona! I més si és el primer cop…
—El primer regal ja te’l vaig fer, fa uns dies, recordes?
—Com oblidar aquella nit. Els teus petons al cotxe encara em cremen als llavis…
—I jo les teves mans als pits. Encara els tinc adolorits.
—No vas voler anar més enllà… Potser avui.
—Avui…? Tu vas al gra, eh? És necessari follar per estimar?
—Dona! Jo no he dit això…Però…
—Ja parlarem…

Parlar no és el que li abellia precisamente al Roger, però aquella dona l’encenia i el captivava alhora. La televisió seguia encesa.

(…)
«—No sigas. Bésame.
—Creí que jamás me lo pedirías.
—¿Ay que pedir algo así?
—Estás tan rara…
—Jaime. Tu me quieres?
—Joder! Hace sólo un mes que nos vemos. Creo que te lo he demostrado muchas veces. Me gustas demasiado…
—Querer no es sólo joder.
—¡Joder!, ¡Joder! Pero no me negarás que disfrutas conmigo en la cama…
—Demasiado…

(…)
—Què mires?
—No sé…Estava encesa mentre feia temps esperant-te. La tanco, si vols
—Espera…–va fer la Júlia–. Veig que també estan a punt de fer un sopar íntim…, com nosaltres; quina casualitat.
—Sí, ella crec que li vol explicar un secret que ell no pot averiguar…
—Ah, si…? Mira, doncs jo també t’hauria de dir una cosa…
«—Dame un trago.
—Pero no me dices que no bebias!
—No voy a tener valor, si no bebo.
—Dios! Toma…Sueltalo ya…»

(…)
—A que li diu que està embarassada!
—No. Això ja ha li ha dit que no…Ho ha dit abans.
—Doncs li dirà que estima un altre. Això costa de dir…, a les dones.
En Roger se la mira mentre fa per obrir l’ampolla de cava.
—Brindem?
—Ja? Què celebrem?
—Res. Que ets aquí. Amb mi…

(…)
«—Jaime, aquella noche…
—Aquella noche…en la playa…
—Estabas muy borracho, ¿recuerdas?
—Lo suficientemente ebrio para recordar tu cuerpo encima del mio, en el agua,…
—No. No era yo…»

(…)
—Collons! Has sentit?
—….
—Júlia? Deia si t’ha passat mai res de semblant…Pensar que folles amb algú que no és qui et creus.
—….
—Júlia, ets aquñi?
—Abans que segueixis em sembla que jo també t’he de dir una cosa important.
En Roger la va besar als llavis fugisserament. Deixava caure les mans al llarg de la seva cintura. Ella es deixava fer, sense respondre.
—Et noto estranya…tensa, Vols un massatge abans que tregui l’ànec del forn…
—L’ànec? És una metàfora…?
—Com? No, dona! És que he fet ànec per sopar….
—Ja,,, Escolta; abans que segueixis…T’hauria de dir una cosa.
—No estàras embarasada, oi? –va dir riente en Roger —Ja saps que jo sóc innocent!
—Ja m’agradaria!
—Caram, Júlia! És la primera nit que vens a casa i que estem junts, tampoc m’espantis!
—No. Vull dir que ja m’agradaria poder quedar embarassada….És que…
—És que què? –va fer en Ropger separant-se una mica d’ella. Estàs malalta? Té, beu.
—No, no puc…
La Júlia va mirar la televisió per no mirar de front la cara del Roger…

(…)
»—Entonces, quien me comió la polla de aquella manera tan brutal? Aún me duele cuando lo recuerdo!
—No fui yo. Fue Juliàn, mi hermano…. Y ella se derrumbó en el sofá.»

(…)
—… no puc beure per les hormones…
—Quines hormones? Estàs en tractament mèdic…? Res greu?
—No. Bé, sí. Sóc…No. Vull dir que no sóc…

(…)
»—Juilán???? Tu hermano???
—Yo estaba bebida. El me apartó. Parecía divertido. Crei que te ibas a dar cuenta enseguida del cambio. El empezó a sobarte por detrás…Tu te dejabas hacer…
—Pero si es un jodido maricón!

(…)
—… que no sóc, que no sóc una dona; Roger.
—Queeeeè?
—Vull dir que vaig néixer home. Estic esperant operar-me…el mes que ve.
A la pantalla, en Jaime embogia al mateix temps que en Roger deixava caure a terra la copa de cava que sostenia. ¿Era una broma? La Júlia tenia una mirada que encegava. No podia ser que sota aquellles corbes hi hagués un sexe masculí. L’havia besada. Li havia tocat els pits, el cul, la panxa…És cert que no va voler que la toqués allà baix. Ella en canvi, al cotxe, li va fer una fel.lació com mai abans li havia fet ningú... Un paio? Hormonat?
—Hauria d’haver-t’ho dit, abans, a la disco…Però m’agrades tant.
En Roger seguia mut.
—Estic a punt d’operar-me. Per aixo volia parlar amb tu abans…M’agrades, ja ho saps. En veure’t el primer cop, ja vaig pensar que eres diferent.
En Roger la va mirar més detingudament. La televisió seguia encesa. La Júlia era una dona de bandera i ell era un home liberal. No s’hauria ni imaginat; però una mescla entre orgullo de mascle ferit; gust per el novedós i ànsia continguda el va fer decidir.
—Ara sí que m’agradaria que em traguessis l’ànec del forn… –i mentre ho deia, li agafava la mà
I va tancar al televisió mentre la Júlia (oJuli?) li somreia maliciosamente i li endrapava el sexe sota els pantalons. A la pantalla, abans de fondre’s en negre, en Jaime s’abrandava sobre la seva parella.
«—Jamás te lo perdonaré lo que me hiciste. Pero te quiero demasiado…Demasiado.»

@ Gaby, Xurri i El veí de dalt, 2009

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

diumenge, 8 de març del 2009

De cadàver exquisit (5): per fi ha resuscitat!


Ha costat caram! Des d'un llunyà 6 de novembre que vam enterrar-lo i anunciar la Quarta convocatòria ha plogut força! Déu-n'hi do el que hem tardat en fer-lo resuscitar! Exactament 110 dies. A tres dies i mig per vers... A aquest pas, no ens farem rics, ho sabeu, oi?. Em sembla que a la propera convocatòria posaré terminis més draconians a cadascú. Però si ho fes, perdira la gràcia de ser veïns d'aquesta escala, ...; i de la santa anarquia que regna al replà, oi?

Com és habitual, el poema té un to entre surrealista, burleta, elegíac i eròtic; tot alhora. I embolica que fa fort! El cadàver, el poema vull dir, no guanyarà cap Englantina d'Or en cap Jocs Forals; però segur que aquests són els versos més viscuts i cosmopolites de tota la catosfera literària. Que s'enterin els de Digital Granollers!

I per cert, les Històries veïnals ja arriben també a la seva fi. Teniu a punt tots els pecats captials del Malerianisme en el blog de referència. Falta el darrer, l'abstemisme, que el remato un dia d'aquests.

Gracies a tots/totes per la vostra col.laboració i santa paciència!

¿Seguimos para bingo?

Aquí el cadàver-poema:



  1. No voldria que el teu bes fos tan sols un record.
  2. Ja no hi ets en mi, ja no; el teu lloc l'ocupa una agulla clavada al pit.
  3. Quina tendresa, quan fem l'amor al teu llit
  4. fosc esquer, dolç convit i veles desplegades
  5. juganeres, amagades, obren la boca i baden les mosses
  6. amagades, escapadisses, entre ses bardisses
    es perderen unes quantes misses.
  7. Quan ve el plaer, no és mai a misses dites.
  8. Llencem idees a la blogosfera esperant que siguin llegides
  9. i oblidades, colgades d'arena de desert imaginari
  10. com els vespres d'amor que no he sentit
  11. Com l'esperança llunyana en forma de regal
  12. s'escola entre els dits inquiets.
  13. Estàvem tots dos inquiets però la vaig besar molt apassionadament
  14. Dos cossos nuats, compartint un bes com si fos el darrer.
  15. La por de no tornar-te a veure m'envaeix
  16. a l'hora en que la pell desperta,
  17. parla, crida, riu! Sigues feliç, dóna’m la mà
  18. que la vida de luxúria ens separa del nostre germà
  19. i dóna'm la mà, no desenredem els dits
  20. llargs i fins, com branques de pomera.
  21. Fàcil, com sempre que havia triat un plat.
  22. Amb bones herbes aromàtiques
  23. L'aroma, cant de sirena de les flors
  24. i oxigen, explorant galàxies pregones
    fins l'eternitat.
  25. Instant suspès al buit – pausa precisa i intensa, indefinida
  26. com les imatges borroses d'un matí de broma.
  27. Ella perduda el reconegué, ell incrèdul la mirà:
  28. és així com el teu esguard serè m'aixopluga.
  29. Els desitjos dins de la cova fosca
  30. de la meva ànima castigada
pels desenganys i la vida esbojarrada.
  1. Com una púber que s’esvera
quan arriben els primers dies de la primavera
i tot el cos se li altera.
  1. La pau del meu cos quan parlen les teves mans
  2. hauria preferit fer-ho amb els peus
  3. on restaria assegut la resta dels meus dies;
  4. días ingratos llamaban a su puerta.
  5. I quan anava a travessar la porta tantes vegades somiada,
el vent la va tancar d'una revolada.

I aquí sabreu qui és el veí /veïna autor/a de cada vers.


1. Malerudeveure't (El veíde dalt)


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

HV 5/8: Adulacions ondulants

Ja acabem amb els pecats del Malerianisme. Aquest cop tocava l'adulació; allò tan habitual de llepar el cul a la gent; especialment, als que volen ascendir en la feina peti qui peti (en coneixem uns quants, oi?). Aquí fem una versió particular la Duschgel (desapareguda en combat), l'Stripper (combatent a tothora), el veídedalt -sí, he hagut de sortir com a reserva a darrer moment de la Caliope que ha declinat per motius personals estar en aquesta tongada (records!); i la Sol Solet; que remata la feina.
En fi; el repte era difícil però ens hem sortit airosament. I això, que no tenim àvies i no ens agrada adular-nos mútuament...però sou una escala collonuda, què carai!

_______________________
ADULACIONS ONDULANTS
—Atenció, senyoreta Masdeu: ja pot passar al despatx, que el senyor Evangelista l'atendrà de seguida.
—Oh, moltes gràcies –diu arreglant-se la brusa, ordenant dissimuladament els continguts–. Eh..., per cert, i disculpi la indiscreció, però..., és possible que l'hagi vist al teatre? A l'escenari vull dir. Té unes faccions que resulten molt fotogèniques, sap? Un tall de cara que em sembla haver fotografiat en un dels meus projectes...
—Al teatre? Com a espectador podria ser, però no sóc cap actor, no...
—Doncs trobo que tindria moltes possibilitats –li somriu amb la mirada, mentre arrossega lleument els dits per sobre el mostrador, deixant marcat un territori conquerit.
—És vostè molt amable senyora, però no crec... –el recepcionista no sap pas com acabar la frase–. Serà millor que passi al despatx, que l'esperen.
—Sí, és clar –retira elegantment els dits, allargant el braç, que deixa rere el seu sinuós vestit jaqueta.

Un truc de cortesia a la porta, un gir elegant, un tancar acurat i sospesat.

—Bon dia, senyor Evangelista. Gràcies per haver-me concertat aquesta entrevista.
—Perdoni, però... qui és vostè, que no la conec? Me'n recordaria, sens dubte...–espetega amb cert to burleta, repassant-la de dalt a baix.
—Com? Però si m'ha fet passar...! Què vol dir? Que no té el meu nom a la llista d'entrevistes?
—Sí. Miri: aquí posa "Amàlia Masdeu". Però no em sona de res en absolut. A veure: com coi ha aconseguit una entrevista amb mi? Si això és més fotut que fer-li el joc del sobre al llit del rei!
—El joc del sobre? –encara no s'ha assegut a la cadira, un tacó se li torça cap a un costat, un suor lleuger li humiteja els dits, però se li eixuga la gola.
—No el coneix? És clar, vostè no deu ser casada... No li han fet mai el joc, eh? I té previst casar-se?
—Eh, no ho sé, potser algun dia... –I abans que l'atabali amb jeroglífics estrafalaris:– Però miri, jo tinc aquí aquesta entrevista amb vostè per la qüestió del retrat.
—Segui, dona, segui, i no se m'esvaloti! El retrat diu... I vostè es retratista? I com s'ho ha manegat, eh?, per arribar fins aquí? No em deixo pas fer retrats per qualsevol...
—Oh, és una llarga història –quasi balbuceja, però tracta de clavar els tacons fermament a la catifa.
—Que bé, m'encanten els relats! Sap què? Com que no tinc gens de ganes d'anar a dinar amb el subdirector, que és més sonso que la mare que el va fer, i avui, a més, fan faves a la catalana, que em fan espetarregar per la nit de mala manera (i la parenta, ja sap, després m'arronsa el nas), li comunicaré que no m'esperi. M'ho passaré molt millor amb vostè! –diu, mentre pica de mans mostrant una filera de dents brillants. Tot seguit, pitja el bot de l'intecomunicador i ho fa saber al recepcionista.

La Sra. Masdeu va tornar a clavar els talons a la catifa, mirant de recuperar la seguretat que havia mostrat a la recepció. Llavors és va imaginar al senyor Evangelista com el marrec al que tant havia impressionat amb el flirteig de l’entrada. El color li va tornar a la cara, i a poc a poc, la seguretat en ella mateixa li va inflar tot el cos. Es va tornar a compondre la brusa, fent ben evidents els seus encants, i va somriure àmpliament, ensenyant les seves dents, menudes i blanques, com perles.

—Doncs si tenim temps, potser que li expliqui la versió sencera, oi?

El senyor Evangelista es va passar la llengua pels llavis, i va fer que sí amb el cap. La senyoreta Masdeu, ara crescuda un altre cop, va començar el seu relat, tot guarnint-lo d’anècdotes dignes de l’Àgata Crhistie. És va inventar un cosí tercer per part del pare que estava molt ben relacionat, perquè era l'amant de l'insigne fotògraf Marcel Bisbe (aquí el senyor Evangelista va fer un gest de conèixer aquest suposat fotògraf, no fos cas que quedés malament), i compartien llit i secrets diversos, que ell revenia a bon preu, i amb delicadesa, per no espantar l'aviram i revelar qui n'era la font. Llavors va anomenar una amiga seva, l’Eulàlia Mirallbell, per donar credibilitat al relat, i llavors el senyor Evangelista és va quedar blanc com el paper … va tossir i va haver d'agafar la gerra d’aigua i abocar-ne una mica dins el got i, d'un glop, se la va empassar

—L’Eulàlia Mirallbell, diu? –i mentre ho deia, un rictus de pavor es dibuixa al sotallavi.

—Sí. La coneix..., oi? —Sra. Masdeu... digui’m la veritat. Vostè és fotògrafa?
—No. Veig que finalment s’ha adonat —i mentre ho deia, s’apropava al moblebar del fons del despatx
—Què vol de mi, doncs?
—No s’ho pot imaginar?–va demanar, sense girar-se. I agefí —Li serveixo una
copa?
—No. Vull dir, sí... Sí puc imaginar-m’ho. Però no vull cap copa. Vull que m’ho digui –va dir, fermament, a la defensiva, mentre se li apropa i es queda palplantat al seu davant.

—Primer volia veure’l d’aprop —diu ella mentre s’asseu al sofà que és al costati fa per encendre una cigarreta. –L’Eulàlia em va parlar molt de vostè, a bastament. Érem amigues des de l’escola, sap?
—Mai parlàvem de les nostres vides passades...
—Ho sé. Vostè li parlava només del futur. L’adulava. I ella es deixava fer... Volia saber si havia pagat la pena tot el sacrifici que va fer, la pobra...
—Que li va dir de mi l’Eulàlia....?
—Sr. Evangelista: el creia més educat. Aquesta pregunta no s’hauria de fer a unamiga d’una amant...
—Jo no he parlat de cap amant –i amb un gest enèrgic afegeix– Deixi’m veure la bossa...
—No es preocupi. Ja l’han regirat tota els seus guardes de seguretat i he passat pel detector de metalls. Fins i tot m’han escorcollat a consciència. Els té ben ensinistrats. No duc micròfons. Però perquè es quedi tranquil, tingui... –diu, mentre li apropa una bossa de mà de xarol amb una cadena daurada.

El Sr. Evangelista li pren d’una revolada i aboca el seu contingut sobre la taula baixa de vidre de davant el sofà. Cauen claus, encenedors, pintallavis, un mirallet, mocadors de paper, rebuts, un portamonedes, preservatius,...


—Potser m’hauria de registrar a mi...—i mentre diu això, la Sra. Masdeu, s’ha tret la jaqueta que deixa lliscar braços avall i comença a descordar-se la brusa mentre el fita directament als ulls.

—Cordi’s. Aquí no farem res. Avisaré als guardes que vinguin a buscar-la... –i mentre ho deia dóna mitja volta per pitjar l’intercomunicador de damunt l’escriptori.
—Jo no ho faria, benvolgut amic. Li convé escoltar-me.
—No som amics, que jo sàpiga.
—Ho serem, ben aviat. No en dubti. No ho dubtis...
—Té deu segons per convèncer-me d’això que diu. Si no, pitjo el botó.
—Sé el que t’agrada i el que no. Sé què et plau que et facin i què detestes. Què et fa feliç i el que t’entristeix. Sé què fas fora del despatx. Dels teus viatges a l’estranger a finals de mes. De les suposades reunions de treball als vespres. Del teu xalet de suposat home solter a Berna. Ho sé tot de tu.

I en aquella sentència, a part del tuteig directe, hi havia implícita una amenaça que semblava repetida. Un nom va aflorar dels llavis de l’Evangelista: «Eulàlia...»


—L’Eulàlia em va dir que mai tornaríem a veure’ns... –va començar dient, balbucejant. Havia perdut tot l’aplom que havia mostrat fins aleshores. Va continuar després de fer un glop llarg al got de whisky. —Em va dir que desapareixeria de la meva vida. No va voler. Em va costar molt fer el pas....Deixar-la... Vostè no es pot imaginar el que passaria si se sabés tot allò... Si tot surt a la llum –i en dir-ho, es deixa caure a la butaca de l’escriptori, derrotat. –No seria tan sols la meva ruïna. Seria la ruïna de l’empresa. La de casa meva. La de la meva dona. La de la meva família...

—I ningú ho sabrà, amic meu –va fer la Masdeu i en dir amic, va fer-ho perllongat les síl·labes. –No pateixis. Sóc una tomba, quan vull. Tot depèn de tu, ara.
—Què vol doncs, de mi...?
—Que m’adulis. Com ho vas fer amb ella. Amb l’Eulàlia. A tothora i en tot moment.

I en dir-ho, va posar-se dempeus i es va avançar cap el seu interlocutor. Va començar a descordar-se davant seu els botons de la brusa que quedaven per desfer. Uns pits onerosos, sota uns sostenidors d’encaix, apuntàvem lascivament la mirada encesa del Sr. Evangelista.


—Vostè està boja...
—Potser sí. O potser no –i en dir-ho, prenia la mà del seu interlocutor i la conduïa directament a la seves natges mentre amb l’altra li apamava un sexe que començava a enlairar-se sota els pantalons.
—Esperis! –va fer ell, apartant-se. He dit que aquí no. Podem concertar una cita per més tard. Ara mateix demano un hotel i al vespre podem tenir una llarga reunió de treball... Si només és adulació el que busques, per part meva, puc estar-me les hores que convingui ressaltant els teus encants.
—No, impossible –va respondre ella–, serà massa tard. És ara quan ho necessito, que em diguis tot allò que li deies a l'Eulàlia. T'ofereixo el mateix que ella et donava i jo et demano només adulació. A què esperar? Ha de ser ara mateix!
L'Evangelista es va deixar portar. Què hi podia fer? La situació compromesa en què es trobava només el conduïa a posseir-la mentre que en la seva boca no trobava paraules que poguessin dir res de bo d'aquella boja que se li havia colat al despatx.

Ella l'anava despullant a poc a poc i anava conduint les seves mans pel seu cos fent que li acariciés els pits alhora que li acaronava els cabells i li passava la boca pel seu coll.


Tot plegat, va durar una llarga estona. En acabar, ell li va demanar que es vestísi marxés. Aleshores l’Amàlia Masdeu va recordar-li que havia vingut a buscar laseva adulació i ell no li havia dit ni una sola paraula en tota l’estona.—Per quèho havia de fer? –va preguntar l'Evangelista– He agafat el que m'oferies i no estic disposat a donar-te res a canvi.


—T'equivoques. T'he dit que l'Eulàlia i jo som amigues, ho sé tot d'ella... i de tu. Sé que ella té proves concloents sobre alguns fets que et posaran en un gran compromís. Ho saps. Una nit de lluna plena les dues vam fer una juguesca. Vam apostar si jo seria capaç de treure de tu un mínim d'adulació com ella ho havia aconseguit anys enrere. He perdut. Ara ella presentarà les proves.

—Espera, voldria dir-te...

—Massa tard, senyor Evangelista. Mira que us costa als homes de ser complaents...!

I dient això, l’Amàlia va sortir de la mateixa manera que havia entrat: amb un ampli somrís als llavis i trepitjant fort la catifa del despatx. Un rastre de perfum va restar en l’ambient quan va tancat la porta rera seu.


De Duschgel, Stripper, El veí de dalt i Sol Solet, 2009

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

divendres, 6 de febrer del 2009

HV 5/7: Vapors beats (la castedat)


Jo ja sabia que en aquesta escala no es podien quedar amb els braços –ni les cames–, plegades com els va tocar el primer pecat del Malerianisme. Si la castedat era el pecat a redimir, han apuntat quan més amunt millor i que rebenti tot pel broc gros. Algú ha dit santedat? O era castedat? En fi, ni una cosa ni l’altra. Durant segles l’Església ho ha volgut amagar però L’Avi, la Tarambana, en Clint i l’Euria han tret a la llum del replà el gran secret del Vaticà.

Amén. I que algú us agafi confessats...



Vapors beats (la castedat)


Des de molt marrec, a casa seva, li havien inculcat que la millor virtut que podia tenir una persona era la castedat.


Va anar creixent en un ambient marcat per l’educació que li van donar un pare policia molt estricte i una mare fanàtica religiosa.


Durant anys s’havia mantingut cast, exceptuant alguna caiguda masturbatòria que li havia embrutat l’ànima i que ràpidament havia netejat amb una bona confessió. L’arribada d’ella al despatx, però, ho va trasbalsar tot.


Al principi no s’hi va fixar, però a poc a poc es va anar obsessionant amb aquells pits grans i ferms que, malgrat la roba folgada que ella sempre portava, no podia amagar.


Les hores que compartien al despatx se li van començar a fer obsessives. Només desitjava que s’acostés, a portar-li algun paper, per poder sentir de prop la seva calor, percebre l’olor a net de la seva pell i, sobretot, notar la sensació de tenir a tocar aquells pits que tant l’obsessionaven.


Un fet aparentment innocent va capgirar-ho tot aquell dia. Va ser quan ella es va ajupir a recollir el llapis que li havia caigut i havia anat a parar als seus peus. En el moment d’aixecar-se, els pits de la noia el van refregar casualment. Això va ser la guspira que va encendre el foc. Sense pensar-s’ho dues vegades li va engrapar el pitam. La monja va cridar:


—Sant Pare, què feu?


El Papa es va quedar immòbil amb les mans als pits de sor Angusties mentre els capellans auxiliars i el bisbe secretari se’l miraven astorats.


Una suor freda li va amarar tot el cos. S’havia deixat endur pels desitjos més baixos i ara de cop i volta, inexpert com era, no sabia ni què fer amb aquell pit ni amb la situació.


Ràpidament, va tornar la mà al seu lloc, entre els plecs blancs del seu vestit i, amb la mirada baixa i amagant la tremolor que sentia per tot el cos, va sortir dient:


—Disculpeu-me, germans, no em trobo gaire bé.


Només va rebre un silenci astorat com a resposta. Caminant pels passadissos llargs i mig saludant a bisbes en llatí, va dirigir-se a la seva estança. Pas a pas només li venien imatges que no sabia que la seva ment pogués imaginar... Les seves mans recorrent un cos nu, el seu penis erecte acariciat per les mans d’ella,... d’elles... de totes! Cada cop caminava més apressat. Tan sols quan va poder tancar-se amb clau a la seva habitació, va poder deixar anar tot el que havia retingut tant de temps. Assegut a la cadira de vellut fosc i mig arremangat, es va buscar el sexe. Mentre es tocava, anava pensant tan en el cantó positiu com en el pecaminós de la seva acció.


Després d’una dutxa d’aigua freda, es va agenollar al reclinatori i va agafar el fuet que amagava sota el coixí. Havia de purgar l’ànima per tot el què havia gaudit i per tot el que havia fet.


I va ser just aleshores, a la segona fuetada, quan va sentir que picaven a la porta. Va reconèixer clarament la veu de sor Angusties que li xiuxiuejava rera la fusta... Es va tapar amb el barnús blanc i va entreobrir lleugerament, fet que va aprofitar ella per empènyer i escolar-se en l’estança sagrada.


Va percebre quelcom de diferent..., en els seus ulls, en el seu cos,... No sabia el que i no va tenir temps de rumiar-hi gaire.


Com dos adolescents, amagats en la darrera renglera del cinema, es van apropar, es van tocar, es van besar i es van despullar, a poc a poc i de forma maldestre. Dins seu es van obrir portes que sempre s’havien mantingut tancades. Les seves mans van recórrer la pell nua de l’altre. Les seves boques van tastar sabors abans prohibits. I en sentir-se un dins l’altre, es miraren als ulls, d’on regalimaven llàgrimes tendres, de por i d’alegria alhora. Un fil humit lliscava galta avall a cada nova envestida, fins que enmig d’un plaer immens, nou i pecaminós, van esclatar un dins de l’altre; tot i el risc de destrossar-se les vides...


I estirats al llit papal, nuus, es miraven i es somreien, sense saber els que els venia al damunt... pujant en aquells instants per l’escala principal del vaticà.


Tres trucs a la porta i una veu pausada va cridar «Sant Pare?» Aquella sola pregunta el va fer tornar al món real. Un silenci prou llarg perquè es tornés a fer la pregunta i es mogués el pom de la porta. El baldó estava passat i ell amb una veu seca li va dir que s’esperés a la sala de reunions. Angusties es va vestir en un moment, el Sant Pare va anar a la sala de reunions i ella, amb el cap cot, es va quedar a l’estança, com si hi posés ordre.


Els dies següents van tornar a ser confosos. Evitava en tots moments qualsevol contacte amb la monja. Les fuetades de porgació sovintejaven cada dia. Tan pulcre que semblava tot, però el record del plaer del tacte dels seus pits i d’aquelles cuixes que se li arrapaven, se li apareixien en tot moment. No va passar dia que no es castigués pel que havia passat. I encara que Angusties va retirar-se una temporada a un convent, en tornar a ser prop seu, les mirades tenien la intensitat d’abans.


Per això en van tenir sort d’aquella petita habitació, on havien deixat el personatge que representaven i havien deixat anar les pròpies passions.


@ L’Avi, Anna Tarambana, Clint i Euria, gener 2009


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!