HV 8/10: Molt llest, tu, Albert!

Ha tardat, però amb l'excusa que el que és bo, diuen, es fa esperar; aquest relat deu ser la hòstia...! Amb aquest acabem tots els relats de la Vuitena tongada i esperem a la novena (no, no és una missa). Em refereixo a una nova convocatòria d'històries veïnals que faré aviat. Suposo que tindrem quòrum, oi?

En aquest cas, finalment hem estat tres els relators d'una història de sexe, amor i banyes. Vaja...el que ens va, perquè negar-ho. Els artífexs de l'artefacte hem estat, per odre, l'Arare, un servidor i en Puji. Un plaer de companys i veïns. Són ells que donen la nota al relat.

____________________________________

Molt llest, tu, Albert!

L’Albert surt del banc amb la mirada perduda en el més enllà. Amb la mà esquerra a la butxaca, prem el sobre amb els calés que necessita aquest matí amb una urgència que mai no hauria sospitat.


−Tio, se t’ha acabat la moma. No ets cap nen i no em diràs que per enrotllar-te amb mi no pots llogar una habitació d’un hotel en condicions. N’estic fins al monyo del puto soterrani del despatx!


Fa trenta anys que està casat amb la Paquita, l’Albert, i se li sap de memòria cada gest, cada paraula, cada situació i sap què passarà en cada moment, quan comparteixen el dia i també quan no el comparteixen. Ara que ha trobat la Miranda – que té nom de novel•la, ves per on – sap que, per molt que li costi, voldrà jugar a dues bandes. Ni deixar la Paquita, mare dels seus fills i dona de la seva vida, al menys, de la vida que ha tingut fins ara, i a qui sempre ha afirmat estimar amb bogeria, ni deixar la Miranda, aquesta doneta esplèndida de vint-i-cinc anys que la divina providència ha posat al seu abast en forma de becària que ha entrat a la seva empresa. La necessita. La necessita com l’aire que respira. La Miranda se li ha cruspit el cervell i també els baixos, que cada dia quan es lleva li couen de desig. I això, per tots els déus, que no ho vol perdre.


I ara se li ha acabat la moma. Hi ha un parell de paraules, però, que li fan mal. L’una és precisament aquesta: la moma. I l’altra, enrotllar-se. Enrotllar-se? Però què vol dir, «enrotllar-se»? Ell se n’ha enamorat! Està enamorat fins al moll dels ossos, per l’amor de Déu! Que no ho veu, això, la Miranda? Troba molt injust que li demani anar a fer-ho en un hotel quan, allà, al costat de la fotocopiadora s’hi està la mar de bé! Coi de dones, que no en tenen mai prou!


Per això, l’Albert prem el sobre amb els calés, per no perdre’ls, ell que està acostumat a pagar-ho tot amb targeta de crèdit. Però el meublé, que no pas l’hotel, el pagarà trinco-trinco, amb cash! No fos cas que encara el pesqués la Paquita, que per això dels números és molt llesta.


Mentre l’Albert compta d’amagat els 120 euros que duu a la cartera, pensa que són els més ben esmerçats des de fa anys per tres hores de plaer. L’habitació, d’un estil barroc, plena de miralls i detalls kisth, ha estat escenari ideal pel polvo de l’any. De la vida, diria. El sopar opípar i el cava a dojo han facilitat la desinhibició mútua. Mai fins ara havia sodomitzat una dona. Mai fins ara a ell li havien posat un consolador pel cul. Mai fins ara li havien deixat que ejaculés dins la boca. Mai fins ara una dona l’havia lligat mentre el follaven.

La Miranda està d’esquena, asseguda a l’altra banda del llit, ajustant-se el gafet dels sostenidors. L’Albert se la mira i pensa que té una sort que no se la mereix.

 —Tens una espatlla preciosa, ho sabies?

—L’espatlla també? Creia que era el cul, els pits, les cames, els ulls i el somriure... , per aquest ordre. Em deixo res? —fa ella, sorneguera.

—Ho tens tot. Ho saps. I em fas dir coses que abans no he dit a ningú...

Menteix, i ella ho sap. Però en el fons li plau que aquest home de quaranta anys sembli un adolescent als seus braços. Potser en podrà treure profit i tot d’aquest paio... I està casat. No hi ha perill. Allà ell amb la seva dona! A ella li agraden els tios que saben el que volen. No folla del tot malament, cert; però se’l veu insegur en molts dels gestos. Mentre va a buscar les sabates, aprofita per enviar un text al twitter, on té compte amb pseudònim: «Nit de vi i roses. Algú lliure?»

—A qui escrius? Et passes el dia enviant sms...

—Vam dir que no faríem preguntes, oi?

—...

—Tranquil. No estic fent cap trucada al despatx. El cabró del Sostres pot seguir pensant que em té al pot.


De retorn a casa, a mitjanit, després de deixar la Miranda prop del Born («He quedat amb unes amigues») va barrinant un discurs. Hauria de ser valent i dir-li-ho a la Paquita. Sí. Ella és una bona noia; sempre li ha fet costat en els mal tràngols i al cap i a la fi, és la mare dels seus fills. Mai li ha agradat el sexe com a ell i això ha motivat algun retret que han durat força dies per reconciliar-se. Per no parlar de la insofrible de la seva mare, tot el dia tafanejant i emprenyant amb els néts! L’aprecia, cert. Però no se l’estima. Fa temps que no riuen com abans. Tot i els dos parts i que és prop de la quarantena, té un cos envejable. Nota com els altres pares de l’escola, segurament tan obsessos com ell, se la miren de reüll amb el desig lasciu als llavis. Potser no es mereix el que li fa ni ell es mereix ser tan mesquí. Haurien de parlar.
Pensa en tot això i en molt més encara quan, en arribar a casa es troba una nota enganxada amb iman a la porta de la nevera. «On coi t’has fotut tota la nit? T’he trucat al mòbil deu vegades! No recordaves que avui m’operaven a les sis? M’hi ha hagut de dut la mare. Ja et pots inventar una bona excusa.»


Glups!


Merda! Com ha pogut oblidar-se de l’operació de la Paquita? Que és la seva dona, cony! Només era una operació de juanetes, però la Paquita estava espantada i necessitava el seu suport. I ell volia donar-li, que és la dona de la seva vida, al menys, de la vida que ha tingut fins ara, i ja no l’estima i no riuen com abans, però l’aprecia. És la mare dels seus fills! Tan menjat li té el cervell la Miranda com per passar-li per alt una cita tan important. Al final resultarà que és veritat que als homes els baixa la circulació a la cigala i esborren tota la resta. Es maleeix al pensar que mentre ell untava la ullera del cul de la Miranda amb crema lubricant, la Paquita entrava espantada en un quiròfan.


Se’n va al lavabo que cada matí del món comparteix amb la Paquita per comprovar davant del mirall que no li queda cap rastre de la voràgine sexual a la pell i a la roba, i corrent, se’n torna al cotxe i el condueix fins l’hospital. A recepció li indiquen que ha d’anar a l’habitació 101, primer pis, sortint de l’ascensor a l’esquerra. Quan entra, la mirada de la Paquita, que coneix tan bé, li fa saber que alguna cosa no va bé, però no sospita el desastre que es prepara.

—Una cosa és que te’n follis una altra.— diu ella, severa— Qui és? La neneta nova del despatx, no? — Ella sospira abans de continuar— I una altra és que t’oblidis de mi.

—Però Paquita... — balbuceja l’Albert.

—Calla.— el talla ella— Em són ben igual les teves amants. Jo només volia el teu afecte, Albert, i ni això has estat capaç de donar-me. Ets una desferra humana.

—Dona... ara estàs enfadada, però si em deixis que t’ho expliqui...

—No m’has d’explicar res. Torna-te’n a casa i fes la maleta. Quan torni no vull que hi siguis. Vés-te’n amb la teva puteta, si vols.


L'Albert es queda sense paraules, i capcot, se'n torna cap al passadís fred de l'hospital. L'ha ben cagada. Un cop més, fa cas a la Paquita i se'n va a casa, a preparar la maleta. Almenys una maleta per passar uns dies, que el gruix de coses sempre és a temps d'agafar-lo, i potser quan la Paquita es calmi el deixa tornar a casa.


Abans de marxar cap a un hotel menys sensual que el que ha estat al vespre, obre la nevera, on encara hi penja el post-it amb la nota, i agafa la llet per fer-se un cola-cao, i quan veu un tros de pastís que va sobrar de l'aniversari del petit se li escapa una llàgrima. No sap ni on són els nens, i intueix que aquella sensació serà habitual d'ara endavant.


Es registra a l'NH que hi ha al barri, i tot i que l'habitació fosca el deprimeix, estirat al llit mirant el sostre, amb les dues ampolletes de whisky dolent del minibar, buides sobre els llençols, decideix que allò que li ha passat és un senyal, que avui comença una nova vida per ell i la pensa viure. Sap molt bé que la Miranda només el té com un entreteniment, però ho pensa aprofitar i follar-hi tant com pugui, fins que ella se'n cansi, que després sempre en podrà trobar una altra. I si no anirà al bar de putes de davant de l'oficina, el Club Bulc, que tot i tenir per nom un palíndrom patètic, sempre en surten unes noies la mar de maques, que sempre n'ha tingut ganes, i ara no caldrà que s'amagui ni que tingui càrrecs de consciència. Pensa follar cada dia mentre encara se li aixequi, notant com l'escocès li va escalfant els pensaments, conclou: i a la frígida de la Paquita que la donin molt pel sac.


Just ha pres la determinació de viure al límit quan comença a notar una pressió al pit. Li fa mal el braç esquerre i li costa de respirar. Nota com se li congestiona la cara. Merda, està tenint un atac de cor! Es gira per localitzar el telèfon a la tauleta de nit, però ja no li queda oxigen a la sang per arribar-hi. S'està morint, i tot d'un plegat deixa de lluitar, i s'abandona a la dolçor de la mort. I busca un record ben alegre per acabar aquella vida voraginosa que ha durat dos minuts, i es veu a ell mateix a l'habitació del meublé, enculant la Miranda, i en el mirall que té davant, la noia alça el cap, però la cara que hi veu és la de la Paquita aquell primer cop que van fer l'amor a un hostal de Cadaqués. Li somriu, es besa la mà i li bufa el petó.


L'endemà, el forense comentarà amb els operaris de la policia funerària que és el primer cop en vint anys de carrera que veu un mort d'infart amb un somriure als llavis.

© Arare, elveidedalt, Puji (març 2011)

HV 8/9: O tot, o res

Dos vells amics es retroben en un tuguri. Tenen un passat comú, fosc,  fet a cops de jugades mestres. Una dona es creua en el seu camí. Una maleta pel mig. Els agrada jugar fort a tots tres. "Rien ne va plus". És el que ens diuen la Joana, l'Òscar, la Clara, en Jordi Casanovas i la Zel. Veien com acaba l'aposta...

____________________________ 

O tot o res

 

 Va avançar pel passadís del tuguri, a través d’una espera boira que atapeïa el local. Era dijous i tocaven jazz. Dalt de l'escenari, al fons de la sala, en la semipenombra, un quartet afinava melodies nit rere nit. El New Jersey estava de moda i per allà hi desfilaven tota mena d’individus enlluernats per el boom turístic de la ciutat. Els negocis havien proliferat des que l’empresa petroliera havia contractat part dels antics miners aturats per la depressió econòmica. El carrer erea prou animat. Un casino obert al costat del club de jazz donava un cert glamour al barutxo que fins llavors havia estat l’única distracció dels amants de la música. A pocs metres els llums de neó perfilaven el rètol d’un meublé. Els clients d'un i altre local s'intercanviaven sense solució de continuïtat.

En Jefri es va asseure en una taula a prop de l’escenari. La maleta de cuir va reposar al seient del costat a tocar d’una jove que podia ser la seva filla. Uns cabells llargs rínxolats, poc maquillada, però d’un ulls blaus encesos, anava vestida tota de negre amb un vestit jaqueta  suggeridor. Se’l va mirar amb un somrís amable. Ell li va correspondre. Una il·luminació tènue enfocava directament als dits del seu antic amic (de lluny, el millor pianista des de feia anys). Tenia uns dits llargaruts i prims que acaronaven el teclat gairebé sense tocar-lo. No va tardar en adonar-se que en Jefri era allà assaborint el primer whisky de la nit. Es van saludar amb un cop de cap i un somriure ple de complicitat, de qui es coneix des de fa temps. A en Jefri li va venir al cap els anys de joventut, en què tots dos eren els amos de la nit i se’ls donaven bé els tripijocs. Quan la paraula negoci era sinònim de diners. Molts diners…

L’amic va continuar acaronant el teclat metre el saxo feia un solo digne del millor Charlie Parker. El públic va arrencar un aplaudiment sord propi dels locals engolits pel tabac, el fum i l’alcohol. Diners… Tots dos sabien que tornarien a desafiar a la llei i, de retruc, el seu destí. El quartet va fer una pausa.

Durant aquell silenci momentani, sense que cap nota surés a l’ambient del local, va recordar el matí en que tots dos van entrar al banc. Portaven una mitja a la cara, tal i com marcaven els cànons dels bons atracadors de l’època. La jugada els va sortir rodona, Van endur-se més diners dels que es podien imaginar i ningú va ser capaç de caçar-los. Amb els calés que van arreplegar aquell matí van poder viure uns quants anys sense haver de treballar, jugant al pòquer i tocant el piano.

El quartet va començar a tocar l’última cançó de la nit. Després d’ells hi actuava un grup de joves que tocaven cançons dels Dire Straits. Eren la sensació del moment, havien començat tocant pels amics en bars de mala mort i mica en mica s’havien fet un nom. Tocar al New Jersey era un somni que mesos enrere no es podien ni haver imaginat, però aquella nit eren allà, preparats per prendre el relleu d’aquells quatre vells arrugats.

En Jefri es va aixecar després de l’últim solo del seu vell amic, que va acabar tocant els darrers compassos de la cançó a peu dret. Tenia aquella mania, sempre acabava les seves actuacions dempeus, a punt per marxar corrents, com si el record de la fugida d’aquell banc l’hagués perseguit tota la vida.

Es van abraçar; feia mesos que no  parlaven. L’experiència que van viure amb les mitges al cap els havia unit per sempre sense haver-ho buscat ni volgut. Van creuar un parell de frases i van enfilar la sortida del local mentre dalt de l’escenari començaven a sonar els primers acords del «Telegraph Road». Van quedar-se a escoltar-los un parell de cançons acompanyades de sengles gots de whisky. La noia que tenien al costat, que semblava que s’anava, va venir a felicitar el pianista. Li va demanar de fer-li dos petons. I va demanar foc en Jefri Mentre aquest li oferia, va ajupir-se prou perquè ell es recreés en l’escot generós de la noia. «Gràcies». «Un plaer». Tots dos amics miraven com s’allunyava. «Un bon cul, sí senyor!» Seguidament, es van posar ràpidament al dia amb frases curtes. Mai havien estat gaire xerradors. «Una partida?», va fer en Jefri al cap d’una estona, mentre li mostrava la maleta. La va notar més lleugera. L’alcohol els encenia els ànims. «Som-hi», va respondre l’amic. Van entrar al casino que era a tocar. El pòquer els esperava.

El va mirar als ulls, i en Jefri sabia que aquella mirada volia dir alguna cosa. Encara no havien posar els peus dins del casino i l’amic ja li estava comunicant que anés amb compte. Seria una partida difícil, aquella, i encara era a temps de deixar-ho córrer. Era això el que li estava dient el seu vell amic, igual que aquell dia ja llunyà, tot just abans d’embotir-se les mitges al cap, li havia enviat un esguard similar... Aquell cop es tractava d’una empresa summament perillosa, però tot va acabar bé; de fet, molt millor del què es pensaven. Ara el risc era un altre, enfrontar-se a un dels millors jugadors de pòquer de tota la ciutat. En Jefri s’ho va rumiar per uns instants, però l’ambient ple de fum d’aquella sala del casino l’atreia massa, i els sofàs d’escai color crema el convidaven a prendre seient. El seu amic li va dir només una paraula, abans de deixar-lo sol davant d’aquella partida: “Mínim”. Un palíndrom ple de sentit en el codi secret dels dos vells col·legues. Mínim era la paraula que calia escoltar en cas de perill. I així en Jefri segué davant la taula, observant l’estol de cartes que s’obrien davant seu, repartides endreçadament en aquella taula de tapet verd. El seu contrincant se’l mirava des de l’altre costat amb un somriure sorneguer dibuixat als llavis.«Es el teu torn...» engegà... 

Va rebre les dues cartes de rigor. A ell li agradava més el pòquer clàssic de tota la vida però el texas s’havia posat de moda i ara tothom hi jugava.  Es va demanar un pastis amb aigua. De fet el Ricard el trobava fastigós i no se l’hauria begut ni que l’haguessin torturat. El demanava perquè sabia del cert que l’olor dolça i anisada molestava als altres jugadors i ja se sap que en aquell joc, tot compta.

—Hi vaig amb 2.500.

—Sense mirar? —va qüestionar l’home del davant.

—Perdó —va respondre–. Doncs  que siguin 5.000!— va trobar que era un bon dia per fer el ruc. I va afegir les fitxes que mancaven.

L’home va deixar de somriure i va aixecar les seves dues cartes. En veure la Q de rombes i l’as de piques va mantenir el posat hieràtic.

En Jefri mirant al sostre va començar a cantar:

«You’ve got to know when to hold ‘em

Know when to fold ‘em

Know when to walk away

Know when to run

You never count your money

When you’re sittin’ at the table

There’ll be time enough for countin’

When the dealin’s done»

La noia que feia de crupier se’l va mirar seriosa, ell va callar i li va picar l’ullet.

—Està bé  —va dir l’home– Ho veig.

Va deixar el valor de les 5.000 fitxes damunt de la taula de joc.

La crupier va obrir les tres primeres cartes: l’as de cors, la Q de trèvol i una altra la Q de cors.

—Fiuuuu! —va fer un dels jugadors.

En Jefri va sentir la vibració de l’Ipod a la butxaca, havia rebut un missatge al twitter. Sense mirar les seves cartes va dir:

—All in!

Jefri sabia del cert que aquell era el seu moment de sort. Es va permetre mirar sense angúnia les cartes, dos asos, una reina. Tenia al cap d’altres moments del passat, quan jugava com un loose player, sense por, amb mans diverses. Avui no li calia. Un cop d’ull a la noia. Ella li va retornar un somriure sense moure els llavis, només amb la mirada, que li va confirmar que aquell era el seu moment. Tot o res. Anar-hi o passar. 

La tensió es mastegava en l’aire, els nervis dels espectadors de la partida contrastaven amb la tranquil·litat de Jefri. El seu amic, mig amagat entre la gent, esguardava impacient el jugador. Als peus, la maleta. 

—Sí, ja, all in, no? Ho veig, això és el dret del show down, tot a la taula, el darrer parla...

Ràbia i certesa als ulls, el contrincant ensenya les cartes. 

—Full de reines i asos... Si volguessis, podries deixar la partida amb dignitat...

Jefri mira, somriu, i escampa les cartes. La cançó repica al cap, és el moment, no comptis els diners, fes el teu camí...

—Full d’asos i reines... Què, qui riu, ara?

Sospirs i grunys, a repartir segons el bàndol.

L’Ipod sona, gairebé al mateix temps que, davant seu l’home treu l’arma. Un goril.la de seguretat salta al seu damunt abans que pugui fer-ne ús. Sempre n’hi ha a prop de les taules on s’hi fan apostes fortes. Dos segurates més apareixen i se l’enduen arrossegant mentre ell forceja i crida com un porc que vagi a l’escorxador.  "Maleït!" Et mataré!" En Jefri sent unes mans que l’estiren, i d’una revolada la mossa i l’amic se l’enduen al fons, sortint del local mentre l’aldarull organitzar fa que ningú repari en ells. Abans, han pogut bescanviar les fitxes de per diners. L’amic pianista posa els feixos en la maleta. Una fortuna...

Al carreró, després de córrer una estona, ajupits, les mans als genolls panteixant, en Jefri se’ls mira incrèduls.

—Es pot saber què redimoni ha passat?

—Collons, com vam quedar Jefri? “Mínim, Mínim”!, no t’has adonat del missatge?

—Ni l’he mirat, quin recoi de perill hi havia?

—Que no teníem ni un puto duro a la maleta, carai! Tu i les dones. Ni t’has adonat que mentre tocava el piano, aquella joveneta que era al teu costat ens l’ha fotut. Canvi de maleta, Jefri, canvi de maleta!

Aleshores la crupier es treu la perruca, es passa una crema per la cara, i en Jefri reconeix la mossa del club.

—Nois, em sap greu. Tenia problemes greus de liquiditat  i es veia de lluny que teníeu pasta. He provat sort i m’ha sortit bé. Quan heu entrat al local i us heu assegut a la meva taula sabria que un dels dos acabaria per  reconèixer-me...

—Sóc bon fisonomista, jo... —va dir el pianista— I encara que vagis disfressada així, no se m’oblida una cara... I ara, torna’ns els diners de la maleta ara mateix! —va inquirir.

—Ja no els tinc. Els he donat a qui els devia. Amb el que heu guanyat avui teniu per una llarga temporada... No us vindrà d’uns quants més...

—Com? No els tens? —va exclamar el pianista— Doncs tornem ara mateix al casino i parlem amb la policia. Et deuen de trobar a faltar...

—Jo no ho faria, oi, Jefri? —va respondre-li la noia mirant-lo de ple.

—Per què no? —va demanar l’amic.

—Perquè he fet trampes...—va dir en Jefri fitant directament la noia

—Què? —va fer el seu amic

—Pensaves que no m’adonaria...? Sóc bona bescanviant maletes...i fent de crupier...

—I no m’has denunciat a l’encarregat...—en Jefri seguia mantenint-li la mirada.

—Sabia que el teu amic m’havia reconegut. També hi tenia molt a perdre, jo... —i mentre feia un pausa per encendre’s una cigarreta, va afegir —Fulld’asos i reines...! Ja! En cinc anys que hi sóc al casino, mai ningú havia tret una jugada així...El teu contrincant ha vist clar que alguna cosa passava.

—Així, doncs...tots en pau? —fa en Jefri.

Un moment de silenci. 

—No —diu la noia

Els dos amics es van mirar sorpresos. La noia, els va assenyalar el meublé que es veia al fons de l’avinguda mentre llençava lluny el cigarret mig consumit.

—No heu fet mai un trio?

Els dos amics es tornar mirar amb aquell esguard de complicitat que ja coneixen.

—Sí. Però si no et sap greu, jugarem a doble parelles aquest cop —va fer en Jefri, mentre li prenia la mà— Mentre ets amb un dels dos, l’altre vigilarà la maleta... No fos cas...

I mentre ho deia, rient, li passava la maleta a l’amic.

—Jo ja obriré la baralla...

Nou volum d'Històries veïnals a la rebotiga!

Anem fent... Mentre espero que s'acabin els dos relats pendents de la Vuitena tongada  de les Històries veïnals (ejem, ejem,... què passa carinyets?), ja tenim aquí el 4t volum de les HV, maquetadet i pulidet per si algú el vol adquirir (o baixar-se'l en PDF per la patilla) al web de  lulu.com. Preu: 4 euros, una ganga, tu!

Si no recordeu de què anava i voleu veure un abstract, aquí

I on tot això? Doncs, aquí.

Tenim editats l'1, el 2, el 3, el i el 7. Ja  només falten en 5è i el 6è. Seguim per bingo...

I a la primavera, una nova tongada. Si voleu, esclar...

Per cert, deixo encara obert per aquells que no heu participat els Hipertexts veïnals fins al 10 de febrer. Vinga, va!, animeu-vos i remateu les històries obertes iniciades a partir d'una mateixa frase... No hi ha límit de participació.

HV 8/8: A cops amb la vida

Una dona pren una decisió radical en la seva vida. No li ha estat fàcil. Serà l'última? Mai es pot dir. Un cop començat un camí, mai se sap d'on poden venir els cops. Per això algú fa kick-boxing. Un relat que ens hem empescat l'Anna, La Meva (seva) Perdició, la Laura T. Marcel i un servidor (que vinc de suplent).


________________________________

A cops amb la vida

L'Elisabet caminava amb la mirada perduda, pel camí de terra que portava a dalt del turó on hi havia l'ermita. Caminava sense saber ben bé cap a on, sense adonar-se del que feia; semblava una mena de robot. Els pensaments li bullien al cap i les imatges li passaven a una velocitat vertiginosa. De sobte, el soroll d'un clàxon la va espantar i es va retirar al marge del camí amb un crit que va reprimir a la gola. Va deixar passar un tot terreny que en passar va aixecar un núvol de pols que la va fer tancar els ulls. Va ser aleshores que va prendre consciència del seu estat.

A poc a poc va acostar-se al banc de fusta que hi havia un xic més enllà, i s'hi va deixar caure. El plor va sorgir sense quasi adonar-se'n, primer amb silenci, però de seguida es va convertir en un plor amarg, que no era capaç de contenir. Els gemecs no semblaven humans, semblaven més un udol que un plor. Allò va durar uns minuts, però a l'Elisabet li va semblar que havia plorat hores i que el plor li sortia de les entranyes. Quan va ser capaç d'aturar-lo, tenia els ulls com si se'ls hagués refregat amb sabó. Li feia mal tot i el nas tan tapat que no podia respirar. Va recolzar el cap entre els braços sobre els genolls i encara sanglotava de tant en tant.

Com havia arribat a aquell punt?, es va preguntar. Com havia estat possible?

Ho tenia tot: una parella que l'estimava, dos fills magnífics, una feina que era l'enveja de les seves amigues.... I que? Què passava? Per què no havia estat capaç de ser feliç mai en tota la seva vida? Tot havia anat a l'inrevés... Quan va ser feliç per últim cop? Algun cop es va sentir realitzada? La resposta era massa trista per dir-la en veu alta. Mai, mai havia estat feliç. Mai, mai havia fet el que a ella li hagués agradat fer. Sempre havia fet el que s'esperava d'ella, sempre sense un retret, sense plantejar-se un altre camí que no fos el que els altres esperaven d'ella. I tot per què? Per qui?

I ara, que per una vegada a la vida que havia estat capaç de dir el que volia, tots s'havien girat en la seva contra. Sentia la ràbia de tota una existència de frustracions i silencis amargs.

Però malgrat tot el dolor i la ràbia, si tenia una cosa clara enmig del mar de dubtes i preguntes que la turmentaven, sabia que faria allò que el cor i l’ànima li demanava. Ja es podien posar tots de cul, li era ben bé igual, ella d'aquí a dues setmanes marxaria amb la Judit cap al Camerun. I l'Ernest i els nens, que si posin com vulguin. Això últim ho va dir en veu alta. Es va aixecar i va començar a caminar en direcció al poble. Caminava amb pas ferm i amb el cap ben alt. Havia pres una decisió i no pensava retrocedir de cap de les maneres. En arribar a casa començaria a preparar la maleta. Tant li feia el que pogués deixar en el camí. Tenia clar, que al cap i a la fi, el que rebria d'aquest viatge era molt més del que podia perdre.

Pel seu cantó, l'Ernest ja sabia a què atenir-se. La fugida de l'Elisabet amb la Judit Yuan no el sorprenia; li feia mal, sí, però sabia que era tan inevitable com el canvi d'estacions o el pas del temps. El que no podia perdonar-li a la seva dona era que l'Andreu, el seu fill gran de dotze anys ho hagués descobert de forma casual xafardejant pel Twitter, i que ell fos l'últim d'assabentar-se.

Ara, en aquell llit d'aigua del meublé del carrer Aribau, en braços d'una mulata caribenya, intentava recordar quan s'havia anat tot pel forat de l'aigüera. Sempre havien format un gran equip la Judit, l'Elisabet i ell, des que van coincidir a la universitat. Primer com a companys d’estudis, després com amics i amants, donant-se suport, lluitant plegats i tirant endavant la família.

Potser tot va començar quan l'Elisabet va perdre dos anys consecutius el campionat mundial de kick-boxing femení, primer al Camerun, i desprès a les Filipines. Després d'allò va intentar fer el cor fort i tornar-ho a intentar, però llavors va sortir aquell escàndol del combat arranjat i els medicaments prohibits. Per ella va ser un cop molt dur, i  quan li van comunicar la sanció de quatre anys, es va enfonsar.

En un primer moment l'Elisabet es va refugiar en l'Ernest i els nens, renunciant a la Judit. L'Ernest també ho va fer. La Judit va dir que ho entenia, va deixar de ser la seva mànager i va marxar. Però el temps passa ràpid, quatre anys no són rés, i l'Ernest ara veia clar que si l'Elisabet l'abandonava era per marxar amb la Judit Yuan al Camerun, reprendre la seva antiga relació i tornar a lluitar pel títol de kick-boxing, en el mateix lloc on va començar el seu declivi.

I per l’Elisabet, després d’aquells anys retirada, havia entès que no podia seguir mantenint la galeria. La vida “normal” que ella havia construït amb esforç no l’omplia. No havia estat dolenta, cert; hi havia bons sentiments tant cap als seus fills com cap a l’Ernest, però tot era molt lluny de l’espurna que la feia sentir-se viva. I aquestes situacions acaben petant, tard o d’hora, tal com havia succeït. Ho tornaria a provar amb la Judit, però ara sense interferències, sense triangles amorosos, sense cortines de fum per a tapar res.

La distància seria una circumstància al seu favor. Al Camerun, lluny del seu ambient d’aquests darrers anys, podria analitzar les coses amb una altra perspectiva que l’ajudaria a acabar d’aclarir-se. L’Elisabet tenia dues clares batalles a lliurar. Una, a cops de puny i l’altra a cops de cor. Però el que no sabia era que se li’n preparava una tercera.

El quart dia que eren allà, a l’arribar a l’hotel després dels entrenaments, el noi de la recepció li va  lliurar les claus de l’habitació i un sobre. Li va estranyar i sense saber perquè se’l va amargar a la butxaca sense que la Judit se n’adonés. Només arribar a dalt va deixar la bossa a sobre el llit i va tancar-se a la cambra de bany per llegir-lo. Alguna cosa li deia que no serien bones notícies:

Casa seva reps el trofeu? Que fort! L'esperaves a sac! Demà a les 19.30h al núm. 247 del New Street, de Yaoundé.  SOLA!!!

Dins el sobre hi havia una nota: 

Que volia dir tot allò? Rebre trofeu a casa seva? L’esperava a sac? I ara havia d’anar SOLA on?

No s’ho podia creure. Què carai estava passant? I aquell joc de paraules? Ostres, ara hi queia en que allò era un palíndrom, una de les seves aficions. Quina mena de joc era aquell? Qui estava al darrere de tot això?

Va decidir de no comentar res a la Judit; de moment. Se sentia miserable de no fer-ho. Però li semblava que allò tenia a veure amb la seva vida passada i totes dues havien decidit fer-ne taula rasa. Segurament s’equivocava de nou. Però era el seu destí: equivocar-se sovint. El pas d’abandonar l’Ernest i deixar-lo amb els nens havia estat difícil. Més per deixar-lo a ell que els seus fills; perquè si era sincera amb si mateixa, mai havia sentit a fons aquell sentiment matern que se li suposa a tota dona quan pareix. Quedar-se embarassada primer de l’Andreu i, dos anys després, del Ricard,  havia estat una taula de salvació amb l’Ernest i ara s’adonava de l’error. No el volia perdre i per això va accedir a deixar de prendre pastilles. Tenir els nens va fer que s’hi aboqués amb totes les seves forces, i que deixés el seu marit un pèl de banda. Ho feia per un sentiment de responsabilitat com a mare, però no per un amor profund cap a ells. Aquells dotze anys de vida casolana, tot i l’exercici constant malgrat els quatre anys de penalització i els combats amateurs de kick-boxing que mai va deixar de banda, per mantenir-se en forma, l’ havien endurit l’ànima i l’esperit. I se sentia miserable. Per això, quan colpejava les seves contrincants en el quadrilàter, ho feia amb aquella ànsia i angoixa acumulada a força d’anys; per expiar els antics pecats. Les antigues recances. Era l’ànsia i el neguit que la Judit va saber veure de nou en els seus ulls quan van retrobar-se. L’ànsia que posava quan li feia l’amor, d’una manera burda i salvatge. L’ànsia amb què ho va deixar  tot per començar de nou, lluny de tot.

Ara es trobava davant l’adreça indicada. Un edifici rònec i destarotat que semblava un garatge o antic magatzem, en un barriada llunyana del centre de la capital camerunesa. Que el carrer es digués New Street era una burda al·legoria, ja que de nou, no en tenia res, més aviat era brut i deixat, sense asfaltar i sense llums. I ja fosquejava. Li va dir al taxista que l’esperés. La zona era prou tranquil·la, però. Es veia alguna furgoneta aparcades davant del que semblaven magatzems o recintes fabrils. Res de cases habitades. No hi havia cap moviment al carrer. No va saber veure cap timbre i va mirar d’obrir la porta. Inútil. Va pensar si hi hauria alguna manera d’accedir-hi per una altre lloc. Va giravoltar l’edifici. Hi havia una porta de garatge entreoberta. La va aixecat i va entrar. L’interior semblava unes antigues oficines abandonades. Taules brutes, armaris desmuntats, cadires caigudes, papers escampats; algun ordinador desbaratat... Semblava com si fes temps que ningú fes servir el lloc.

D’unes escales que venien de les golfes va baixar una figura coneguda.

—Tu...! Què hi fas aquí? —va exclamar, sorpresa, l’Elisabet.

—Volia saber com estaves —va respondre l’Ernest, el seu marit, mentre baixava parsimoniosament l’escala metàl·lica. —Diríem que no vas fer un comiat com cal...

—I els nens, on són? —va inquirir ella mentre feia una mirada de cent vuitanta graus a l’espai.

—Tranquil·la, són a casa la mare. Ja saben que he vingut a veure’t. Però no es fan cap esperança de retrobar-te...

—Ho imagino. Ja vaig parlar amb ells. I amb tu. Crec que va quedar tot prou clar..., no? —va dir, mentre deixava caure la bossa en una taula que tenia a tocar.

—No. No va quedar res clar. Gens clar.

—Realment ets sorprenent... Amb la nota del  palíndrom hauria d’haver caigut que eres tu —va riurec l’Elisabet mentre se li atansava. No el va besar.

—Sí. Recordes quan jugàvem a inventar-nos-en a la facultat?

—La Judit sempre en treia els millors...

—Sí. La Judit. Sempre ha estat la millor..., en tot, oi? —va fer l’Ernest, en un aire de retret.

—És ella la que t’ha dit com trobar-me, no?

—La Judit? —riu. —No. Ella no en sap res que estic aquí. I pel que veig...; tampoc sap que tu hi ets.

—He fet cas de la nota, ja veus. He vingut sola. —i va afegir— I com t’ho has fet per trobar-me? Com has trobat aquest lloc?

Ell va prendre seient en un tamboret caigut mentre li oferia un altre a l’Elisabet perquè segués prop seu.

—Recordes en Woo? —va començar l’Ernest.

—El meu entrenador de fa anys?

—Sí. M’hi vaig posar en contacte per email. Em va indicar on podria trobar-te. No hi ha moltes catalanes participant al campionat mundial de kick-boxing, al Camerun. Parlar amb els organitzadors i saber l’ hotel on t’estaves tampoc va ser difícil... A més, coneix la ciutat i em va dir que aquí estaríem tranquils.

—T’haurà costat una fortuna venir fins aquí —va dir per resposta l’Elisabet.

—Tot sigui per recuperart-te... —i mentre li ho deia, li agafava la mà amb les seves. Però no et preocupis, el bitllet el puc encolomar a l’empresa. Ja saps que no seria el primer cop...

—És inútil. Saps que no tornaré —va fer mentre rebutjava educadament al seva mà.

—Jo crec que sí.

—Perquè?

—Per això...

Es va aixecar. Es va adreçar a una taula que quedava darrera seu on es veia una televisió connectada a un aparell de vídeo.  La va encendre i seguidament va prémer el play del vídeo. Al segon, la pantalla va mostrar una habitació. Semblava clarament d’hotel. Al centre, un llit. Se sent una porta obrint-se. Dues figures s’atansen al centre de l’escena,  agafades de la mà. Un és l’Ernest. L’altra és... la Judit! Xerren animosament, treuen begudes del mini bar i se serveixen. S’abracen. Es besen. Es magregen. Es despullen. Cauen entortolligats al llit. Ella li menja el sexe. Ell se li posa al damunt...Cavalquen entre besos i abraçades.

—Prou. Para això! —crida l’Elisabet. —De quan és la cinta?

—Pocs dies abans que em  deixessis..., ens deixessis...vull dir —li respon ell.

—La vas enganyar? —sense perdre la calma —Li has donat diners per jeure amb tu, oi? Ets ben capaç...

—No estimada. Això era  de feia poques setmanes, ja t’he dit. Però feia anys que durava... –i va afegir —Ja saps que la Judit i jo...

—La Judit no m’ho faria mai una cosa així...

—Ara sí que t’has posat melodramàtica. Las Judit, estimada, mai va suportar que t’acabés escollint a tu per viure plegats. Jo, sincerament, sempre vaig pensar que eres la millor. Per això m’hi vaig casar. Però la Judit folla de meravelles; això ja ho saps, oi? —i dient això, va esbossar un somrís malèfic. —I quan després de néixer els nens ens vam retrobar...; tu estaves tan capficada,... Ella em va venir a buscar després de l’enrenou aquell del combat amanyat. Estic segur que ja ho deuria tenir previst. Té un punt dianbòlic, ja saps. Jo,...no vaig poder resistir... —va seguir. Ella em buscava. I vaig caure.

—Ets un miserable. Fa dotze anys que m’enganyes... Que m’enganyeu! I previst, què tenia previst segons tu? —va cridar l’Elisabet, ja fora de si.

—Previst destrossar-nos —va respondre pausadament l’Ernest.  —Primer a mi. Ara, a tu.

—Has vingut a retreure’m  la cara que tu i ella us heu rigut de mi? Que heu follat a la meva esquena?

—No. Jo no m’he rigut de tu. Ella pot ser sí. De tu i de mi, alhora. Mentre follava amb mi, et buscava a tu. Com quan érem joves. La veritat, no sé què vol de tu. Jo tan sols t’he enganyat. És cert. Però ja veus amb qui. Ja veus de què és capaç ella...—i va continuar —He vingut a demanar-te perdó. A trencar amb tot i recomençar... A sincerar-me...

—Ets patètic... No t’imagines el fastig que em fas. Vomitaria damunt teu. De tu i d’ella...Per mi us podeu ben bé anar a la merda ben juntets...

I mentre ho deia, agafava el bolso i corria al taxi, el món a l’Elisabeth se li va venir al món a sobre. Els plors de dies passats van tornar com un gavadal. Tot un passat de passeigs, de nits d’estudis, de nits d’amor, de besades i orgasmes amb un i altre, li va venir a sobre. De cop. Tota la seva vida havia estat un engany. Ara ho veia clar. Una enganyifa. Una gran mentida. L’Elisabet va deixar-se caure en el seient mentre indicava l’adreça de l’hotel. Hauria esperat qualsevol cosa menys aquella traïció a dues bandes.

Aquella nit, el combat per les semifinals del campionat mundial,  la catalana Elisabet va perdre per no compareixença. La Judit en tornar a l’hotel, imaginava que no trobaria cap nota de comiat. Només l’Ernest,  a la barra del bar, amb dos gintonics de més al cos i un pastís al costat, esperant-la.

—Ha volat del niu. Per sempre. Ja s’ha fet gran. Ara ja no ens hem de preocupar d’ella mai més.

—Ets un autèntic cabró  —va dir ella, mentre se li llençava als braços.

—No. Som dos autèntics cabrons. Reconeixeu —li va respondre, mentre l’entomava per la cintura i li oferia un tros de crema que li regalimava dels llavis.

I mentre es besaven, un i altre pensaven alhora, sense dir-s’ho, si havien guanyat realment amb el canvi.

@ Anna, La Meva Perdició, Laura T. Marcel i Elveidedalt  (gener 2011)

HV 8/7: Absència

Quan algú se'n va i algú es queda sol. Per molt temps? Què hi troba a faltar? Què deixa de tenir l'altra? No res, potser? Com redreça la situació? Això ens ho expliquen, amb palíndroms o sense, la Xica de Reykjavik, la Carme Fortià, en Robertinhos i en Pratinsky.

_______________________________

Absència

 

No sabia exactament quan de temps portava caminant, però s’havia anat fent de nit mentre deixava córrer les hores per carrers dels quals mai n’aprendria el nom.

La llum esmorteïda dels fanals, lluny de guiar les passes d’un cos—que ja no era un cos, sinó un bolidroc de pell, sang i ossos—; feia més trista, fins i tot insuportable, la realitat. Un desfici electritzant, gelatinós, li impedia deixar de caminar, perquè mentre caminava; era. Mentre caminava, el món, aquella ciutat, continuava sent un lloc real, difuminat i fràgil, però real; i en aquell context recent, palpable, havien passat coses, s’havien dit paraules, s’havien mantingut mirades que només havien deixat de ser al mudar en somriures, carícies o petons. I tot això havia estat tangible, encara que els records anaren desfent-se i assetjant les voreres amb aquell líquid dens i calent que ho embrutava tot; i aquella nota, dins del tremolós puny esquerre que la mantenia presonera, li recordava amb un silenci esfereïdor, la veritat trencadissa i cínica del que acabarien convertint-se els seus dies.

Aquell matí, al despertar, no podia imaginar com anaven a canviar les coses. Tot romania igual i no obstant això, tot era ja distint. La casa acusava l’absència inesperada d’una respiració i en un primer moment mentre travessava el tros de passadís des del dormitori fins a la cuina, amb la seguretat de trobar damunt la taula el mateix pastís de festucs i mascarpone  de tots els dissabtes del matí que pogués recordar, no va ser capaç de reaccionar, de preveure el que significava aquell tros de paper, que ocupava el seu lloc, damunt la taula.

Feia dies que la seva mirada es trobava absent, dies que li havia semblat notar una buidor creixent, una tristor difosa en l’ambient que s’havia anat camuflant entre els somriures discrets que sorgien de les seves carícies cada nit. Però aquell matí el silenci fou complet, el blanc vertiginós de les parets l’acusava per totes les paraules no dites, per totes les veritats no explicades que havien crescut enverinades... La maleta no hi era; faltava la seva roba, el seu llibre preferit, el portàtil on desava totes les seves històries i la banda sonora de la seva vida. Mancava la seva pròpia ombra i la seva essència començava a desaparèixer. Ja només podia intentar buscar-la, atrapar la seva silueta vagant per la ciutat, desitjant que li concedís el perdó. I començà a caminar sota el sol del matí, seguí caminant sota la calor asfixiant del migdia, i pels carrers més foscos de la nit. En ocasions li semblava captar l’olor del seu perfum, veure el seu perfil en un banc, sentir la seva veu o el seu riure plaent. Però tot era el caprici de la seva culpabilitat, recordant-li allò que havia perdut, havent-se perdut a si mateix.

Va arribar al seu lloc de feina. Un dia més la mateixa porta, la cara antipàtica del recepcionista i la mateixa habitació tronada. Fotografies d’art déco de gust dubtós, llençols prims com paper de fumar de tantes rentades, esquitxades i suors aliens. Li esperaven vuit hores de separar la seva ment del seu cos, de volar lluny d’aquell antre on ni els escarabats gosaven entrar. Vuit hores per pensar que havia perdut l’únic que li importava a la seva vida. Vuit hores de llepar cossos estranys i de satisfer les demandes dels clients del meublé, de la casa de relax masculí on treballava. Vuit hores de suplici físic que, en aquell instant, li semblaven menys dures d’aguantar que el terror de tornar a casa seva, a una casa buida, testimoni de l’absència de la seva respiració.

On podia estar? On podia haver anat? Tan sols tenia aquell missatge, deixat al mateix lloc on abans hi solia trobar un pastís. S’estava tornant paranoic. La començava a veure arreu. Fins i tot al metro havia agafat a una noia per la cintura, fent-li aquella broma de sorprendre-la quan no s’ho esperava que tants riures i abraçades havia generat. Malauradament, a la desconeguda no li va agradar i tampoc es va creure les seves excuses. Tal espectacle van protagonitzar que va acabar a la comissaria de la Guardia Urbana. Per sort, el sergent de guàrdia era client habitual seu i, a canvi de no fer públic el seu vici secret i a quina part de la seva anatomia li agradava que li fiquessin un tipus especial de crema, el va deixar lliure sense càrrecs.

Cada dia anava a pitjor. Ja no vivia. La seva vida era una absència continuada. Havia de fer alguna cosa.

Va decidir-se a traspassar la porta del cibercafè pakistanès que tenia més proper al prostíbul on oferia els seus serveis. Va gogglejar frenèticament el nom d’ella amb resultats confosos. Seguint una entrada més enllà de la sisena pàgina de resultats, va trobar un enllaç que el va dirigir a Twitter, i que el va tensar més encara. Va trobar-lo en una pàgina d’esoterisme a la que s’oferien vidències i sanacions per un grup multiracial d’expertíssimes bruixes.

No podia creure que hagués pogut passar gairebé un any de la seva vida amb la vident Tnediv (tal i com informava el peu de fotografia de la web).

Va aprofitar per fer una trucada al número que apareixia a internet: 906 666 609. Una veu masculina però amb un to agut que portava a confusió, el va atendre sol·lícitament, però l’informà que malauradament la vident Tnediv en aquell moment no estava disponible. A canvi, el podia posar en contacte amb sis vidents de contrastada experiència, i que la tarifa del servei no superava els tres euros per minut (amb l’IVA a part). Intentà sense èxit que l’home de la veu dubtosa l’informés del horari en que la dona estaria disponible.

Van seguir molts dies de trucades al 906 666 609, a partir de les quals va descobrir que la veu atiplada que atenia el telèfon s’alternava amb una altra de femenina i poc modulada, però càlida al final. La tercera setmana de trucades va arribar el rebut d’Amema: 685,86 €. Això sí que era un problema, un veritable problema. Tot i haver renunciat al pastís de mascarpone i festucs, a finals de mes mai tenia més de 100 € al banc (la crisi l’havia portat a acceptar una feina de “puto” assalariat).  el club el pagava per jornada treballada a finals de mes sense comptabilitzar clients ni la complexitat de cada encontre (això darrer quedava a discreció del client  i aquí també la crisi feia estralls).

Fent mans i mànigues va recórrer al marit de la seva germana (mai s’havien fet patxoca, però ell en reconeixia un aspecte que la seva germana ni sospitava). Se li va oferir obertament i el bordegàs s’hi va atansar frenèticament.

Un mes més tard va recuperar amb ell la tradició del pastís sabàtic.

I aquí un gat i allà un gos, aquest palindrom ja és fos.

© La Xica de Reykjavik, Carme Fortià, Robertinhos i Pratinsky