Imatges voluptuoses, somnis incerts, records d’infantesa, desigs recòndits, sorolls estranys,...una combinació
d’elements que des d'un diàleg ple de retrets, fa un parell de giragonses
cap un desenllaç fatal. En fi, coses dels veïns d’escala. En aquest cas, els
culpables han estat l’Emily, el
Monyofiné, la Dèlfica
i la Zel.
_________________________
L'esvaniment dels llumins
L’últim cop que la
vaig veure ella estava dreta al costat d’una lleixa mirant una capsa de llumins
que no s’havia obert mai. Mai, mai, no seria del tot cert.
Ella l’havia obert una vegada. L’altra, va ser ell. Això m’explicava aquella
tarda, tot i que jo sabia que en realitat posava veu als seus pensaments. Que
jo fos allí, assegut al sofà mirant-la, li era indiferent.
—Ell i jo havíem
inventat un joc per fer-li saber a l’altre quan teníem ganes d’estar junts; ja
m’entens...
Li vaig fer que sí
amb el cap tot i sabent que ella no em mirava.
—Crec que vaig
començar jo –continuà ella–. Vaig agafar la capsa, la vaig obrir, vaig encendre
un llumí i el vaig deixar anar abans no em cremés la pell.
—I? –li vaig
preguntar encuriosit.
La meva curiositat
la va fer riure.
—Vaig córrer com
una boja cap a l’habitació. Ell em va seguir i ens vam estimar. Així de fàcil.
Sense paraules, només encenent un misto.
—Vas encendre
foc...I ell?
—Vols saber quan va
agafar ell la capsa?
—Sí.
Jo m’havia
alçat del sofà. Estava davant d’ella, escoltant com em contava com es follava a
un altre… No era plat de gust, però no volia perdre-la. Em consolava
enganyant-me a mi mateix, pensant que era aigua passada. La vaig abraçar. Ella
va prendre consciència del meu cos, de com d’exposada s’havia quedat,
sentimentalment parlant, gairebé nua, es va desprendre de l’abraçada. No estava tan oblidat el xic dels llumins.
—Conta’m, continua
–li vaig dir.
—No sé, sembla que
no t’agrada la història.
—Dona, no és el que
més m’agrada escoltar, la veritat. Preferiria que parlàrem d’una altra cosa.
—Tú et penses que
com et parle d’ell ja no m’interesses.
S’acostava,
sinuosa, de nou, disposta a encantar a un home que amb ben poc es conformaria.
Em va començar a resseguir els botons de la camisa amb la mirada i amb el dit.
Jo li vaig alçar la cara tocant-li la barbeta amb els dits índex i polze, ella
somreia, el primer botó va saltar fàcilment, ens besarem.
—Ara t’encendria un
llumí de la capseta eixa –li vaig dir.
—Amb tu no calen
llumins, tu sempre estàs a punt.
M’havia acabat de
despassar la camisa. Me la va traure deixant-me-la caure pels muscles, no havia
despassat els botonets dels punys i em vaig quedar amb el cos un i la camisa
fregant el terra i les mans enganxades…
—Espera que me la
trec –li vaig dir fent gestos frenètics amb les mans.
—No, la camisa no…
—Què vols dir?
—Que el que et vaig
a traure no és la camisa…
Va acabar la frase
amb un bes mentre els seus dits descordaven els botons dels pantalons…
“Tornem en 05.00 minuts”
—Hòstia! Sempre fan
igual aquests tarats de la Sexta! Molt reivindicatius i molt d’esquerres però
la publi mana. Joder! ara que
començava a posar-me tonto...
Badall.
Estiraments.
Badall.
Gratada de panxa.
Caça de la lleganya
aquella del matí...
I ara què collons
faig? Mig trempat, mig adormit i amb la boca seca com una sabata... Puah, això
de fer-se gran és una bona merda.
—“Marxarééééééé per un llarg
camíííííí, on algúúúúúúúúúú, pugui dir-me quèèèèèè...”
S’ha de reconèixer
que els tios aquests que fan anuncis s’ho curren amb el tema de la música... És
bona la cançoneta aquesta... Sí, sí,... molt bon…na…bff…
Adormit.
Boca oberta.
Tele encesa.
La mà a cassoleta de l’engonal, per sota del calçotet.
El pany de la porta
fa clic-clic.
Algú entra a casa.
Obro de cop els ulls. Alhora, m’adono que no sé ben bé quin
dia som, ni quan tornen els pares a
casa. Sóc ben conscient que això és un loft
i els espais són oberts. No tinc temps per arreglar el desori, tants dies
menjant gasòfia i consumint pelis porno. La sala és un pur desgavell i només un
miracle arreglaria aquest desastre.
Collons, de veritat, fer-se gran és un refotuda merda.
I sí, és veritat. La porta fa clic clic. Com puc en un moment
posar una mica d’ordre? Amb pressa, molta pressa, començo a recollir deixalles
de tota mena.
La porta segueix fent clic-clic.
Miro de no fer massa soroll. Si fossin els pares, ja haurien
obert, així que segueixo endreçant, però quelcom em dóna el senyal d’alerta. Em
ve al cap un moment terrible, quan de ben petit, ens van entrar a casa. Torno a
sentir els crits de ma mare en trobar tot de papers i calaixos i roba pel terra
de la sala. I unes paraules del pare —encara bo que no ens han fet res! ––, resignat i alleujat. Hi ha tantes coses velles que el record no ens abasta... només
suren al conscient en moments com aquest.
La porta ja no fa clic-clic. De cop s’obre silenciosament, i
jo alço els ulls esbatanats, sense pensar, sense saber, sense...
Només tinc temps de veure dues cares blanques, molt blanques,
i un braç que s’alça de cop. El darrer record és un clic únic, i una sensació
de cop calent i retruny a la templa.
Es fa fosc.
Caic.
Veig els ulls de ma mare...
Clic.
Les frases a incorporar eren:
· Montserrat Abelló
«Marxaré per un llarg camí...» (Del llibre Paraules
no dites)
· Feliu Formosa
«Nua es desprèn de l’abraçada» (Ara)
· Laia Noguera
«A la lleixa una capsa de llumins que no s’ha obert mai» (Vent de fora)
· Valerià Pujol
«Hi ha tantes coses velles que el record no ens abasta.» (Record d’albes)