The end
[Termes a col.locar: vaixell a l’antàrtida, Nadal 2007 , Hunter S. Thompson i pirata informàtic]
Allò que més detestava d’ell mateix era la seva particular percepció de l’enemic. No calia posar-hi noms com ara “premonicions”, ni podia donar les culpes a la ressaca de la nit anterior. Senzillament, podia adonar-se’n quan algun mal pas el rondava. Enmig del mar, a centenars de quilòmetres de qualsevol indret semblant a un món civilitzat on trobar un bar, fer copa en companyia, gaudir d’una dona qualsevol —i, posats a demanar, aconseguir una bona dosi d’herba que li procurés un son profund–, un pessigolleig escandalós li va començar a pujar cames amunt fins l’engonal.
La nit, freda de collons, li enrampava els dits. Ni tan sols era capaç de manipular l’obturador per fer una fotografia decent. Sabia que era una de les poques oportunitats que li restaven. O feia alguna feina mínimament digna, o ja es podia anar acomiadant dels circuits internacionals de la premsa gràfica. De tots; fins i tot dels més transgressors.
Aquell vaixell llardós, perdut als mars gèlids de l’Antàrtida, conformava el que en aquell moment es podia anomenar, per dir-ho d’una manera simple, la seva llar. La lluïssor del gel, d’un blanc grisós, li encomanava un sentiment de soledat absolut, que se li aferrava al coll com un mal presagi i que el mantenia en un estat lamentable, entre el somni i la consciència.
Tot al seu voltant era esgarrifosament blanc. Les ulleres de sol eren imprescindibles en aquest llençol, immens i immaculat, que semblava una gran sabana freda. La sensació de calma, però, era fictícia: se sentia el lleu run-run del motor del vaixell i el vent glaçat tallava la pell com ganivets esmolats.
A la llunyania, per fi, va albirar el que tant de temps havia estat esperant. Al principi era un puntet negre molt diluït, que a poc a poc anava apropant-se fins que el va tenir a tir dins l'objectiu. Tant de temps esperant-lo i ara el tenia tant a prop! Els pensaments que li acudien a la ment el portaven a casa, en un petit poble del Priorat, voltat de vinyes i oliveres, a un Nadal de feia ja molts anys, en què els seus pares li van regalar la seva primera càmera fotogràfica. I ara, aquest Nadal del 2007 faria el mateix amb el seu fill.
Sabia que si deixava passar aquesta oportunitat ja no ni tindria cap altra i la gent del National Geographyc no tornarien a fer-li confiança. S’hi jugava el prestigi professional i no podia defraudar-los. Com un autòmat pitjà el disparador de la càmera fent ràfegues, com si és tractes d'una metralladora. Aquell soroll, que trencava la immensa calma de la plana, va posar en alerta l’animal que, pres del pànic, va girar sobre si mateix i s'abalançà cap a ell.
Havia pagat la pena. La fotografia, més ben dit, la seqüència de fotografies que hi havia a la targeta de memòria li reportarien un èxit clamorós: exposicions, documentals, un parell de portades i molts diners. Tot i que, ara, estirat al llit de l’hospital, no podia gaudir-ne. I el pitjor de tot: sospitava que la seva dona sí que ho feia d’amagat seu.
Feia ja quatre mesos que s’estava en aquella habitació del New Hampshire Hospital, recuperant-se miraculosament de l’únic atac d’os polar a un humà que s’havia pogut documentar. Ara tenia molt temps per pensar i donar voltes a tots els afers personals, a la seva vida…
Esperava que un cop entrat l’estiu podria començar a caminar i ja podria tornar a respirar aire fresc i flairar alguna que altre jovencella, que darrerament la ment li jugava males passades… tot i el que realment el tenia més preocupat era el nom, un nom que sense més ni més, li venia al cap una vegada i una altra sense saber-ne el motiu: Hunter S. Thompson. Què volia dir això? Sabia que era un periodista del qual tenia només fosques referències.
No podia evitar comparar-se amb el tal Hunter: a vegades li produïa un estrany plaer sentir llàstima d’ell mateix. L’autocompassió arribava al seu punt culminant quan pensava en aquella temporada, ara feia deu anys, en què freqüentava un parell de discoteques franquíciades de la ruta del bacalao on hauria pogut morir de tant d’èxtasi. Li aniria a comprar una càmera fotogràfica al seu fill per Reis. Encara que aquest any haguessin d’arribar més tard. Potser en aquests quatre mesos que ell havia estat fora, la seva dona ja li hauria dir el secret: «Els Reis són els pares, nen». Pares com ell, que no són mai a casa.
Va començar a recollir les seves pertinences del llit estant, amb les cames immobilitzades. Havia de tornar ara mateix a casa i fer fotografies només durant el seu temps lliure. Potser faria de fotògraf pel setmanari que havia abandonat feia temps. Ja tenia la maleta a punt quan li va semblar notar l’olor de colònia fresca de la seva dona. Devia ser una altra al·lucinació, perquè per la porta només va entrar l’Enric, de qui no en sabia res des de feia una bona temporada, amb una panxota encara més grossa i una mà a la butxaca. L’últim que havia sentit dir d’ell és que s’entretenia fent de pirata informàtic. S’havia tornat a deixar bigoti, com en l’època en què li agradava fer l’àngel bocaterrosa a la pista de qualsevol discoteca. «Ja tornes a estar preparat?», li va preguntar somrient com un dimoni.
Aquesta vegada encara li seria més difícil treure-se’l de sobre.
© Zel,
Te la Mà Maria,
Clint
i Raquel (de l’escala D)
gener 2008
