Històries veïnals

Com he fet el sorteig aquest cop? Doncs no l’he fet. Senzillament, us he “liat” uns amb els altres com m’ha semblat. Alguna queixa? Doncs deixeu-la a la bústia...

Val. Hi ha una explicació i uns criteris mínims que he tingut en compte:

1) He ajuntat veïns/es que encara no havia fet cap relat conjuntament. Així podeu dir que “ho heu tocat tot al replà”! Amb els nous, això no compta, és clar.

2) Dels 36, hi havia 19 noies i 17 nois! Aish! Quasi us emparello a tots/es! He fet grups de dos nois/noies, alternant sexes; excepte en un (i no és el me, eh!). Què bonic, oi! No digueu que no sóc paritari.

3) He mirat que, qui va començar o acabar a les anteriors tongades, no repeteixi lloc.

4) I finalment, he omplert els buits com m’ha passat pel forro. I via fora!

Els grups

· Escala A: Puji; Arare; Veí de dalt; Clara

· Escala B: Violette Moulin; Joana; Carles Mulet; Viuillegeix

· Escala C: Gabriel; Carme Rosanas; Òscar; Srta. Tiquismiquis

· Escala D: Khalina; Té la Mà Maria; Cris; L'Avi

· Escala E: Anna Tarambana; Jordi Casanovas; The Silver Blue; Gatot

· Escala F: Vullenfestuc; La Rateta Miquey; La meva perdició; Zel

· Escala G: Eli; Patrinsky; Lady Griselda; Robertinhos

· Escala H: Josep Braut; Albanta; Mossèn; Filadora

· Escala I: Xurri; Palimp; Duschgel; Paseante

Les normes de les HV (pels “novells”, bàsicament)

1. Cada escala o grup està format per quatre membres.

2. Cada grup escriurà correlativament la seva Història, en català, castellà o serbocroat.

3. El primer inicia la seva part relat. La llargària màxima està entre 15 i 20 línies. Així, al final, quedaran uns relats de 2-3 pàgines com a màxim.

4. Un cop hagi escrit la seva part (escollint una dels títols que vulgui), li passa (per correu electrònic) al segon membre del grup. I NOMES AL SEGÜENT.

4. Aquest escriu al seva part (i escull un dels tres títols que quedin) i li passa el relat al TERCER i només al TERCER. Aquest farà el mateix fins acabar el cicle.

5. El darrer membre del grup que acabi la història (i per tant, només ell/a sabrà com acaba) ME L’ENVIA A MI (i només a mi) per correu electròni (elveidedalt@hotmail.com)

6. Jo la rebo, la poleixo (si cal) i la publico al blog Històries veïnals (hhttp://historiesveinals.blogspot.com)

7. Podeu, si voleu!, afegir una imatge o música a cada una de les parts. L’heu d’enviar en format JPEG i MP3 a banda del text al següent de la llista. L’últim/a m’enviarà a mi el text final i les imatges.

El calendari de la HV 7

· Del 3 al 15 de maig: el primer de l’escala li passa al segon del grup.

· Entre el 16 al 28 de maig: el segon, li passa al tercer.

· Entre el 29 de maig al 9 de juny: el tercer al quart.

· Entre el 10 al 22 de juny: el quart acaba el relat i me’l passa a mi per publicar-lo al blog.

I ja podrem anar a fer la revetlla de Sant Joan tranquils!

El mòbil

A la HV1 va ser a partir d’una imatge amb quatre objectes. La HV2 va ser a partir de combinar noms, dates. lloc personatges històrics. La HV3 va començar amb una frase igual per tots. La HV4 va ser a partir de citar obres d’art. La HV5 van ser els “7 pecats capitals del Malerianisme”. I la HV6 es va fer a partir d’un vídeo!

Ara, la HV 7 serà viatgera. Proposo quatre indrets:

1) Machu Pichu, al Perú

2) Tombuctú, a Mali

3) Cap Súnion, a Grècia

4) Hawa Maha, el Palau dels vents, a l’Índia

Aquest indrets hauran d’aparèixer en el text. L’ordre serà el que aneu marcant en cada grup. Podeu escriure la HV que vulgueu, però en cada tros que escrigui cada veí/îna hi haurà d’aparèixer UN (i només UN) d’aquests llocs. Qui comença té avantatge per escollir, ja ho sé... La situació en què surtin pot s ser qualsevol. Pot ser part essencial del relat o tan sols una referència velada. Com vulgueu. No hi ha més norma que cadascú citi UNA d’aquestes indrets o ciutats. Ho enteneu, oi?

Ah! Enguany hi ha una NOVETAT:

Variant: “La HV 7 i mitja”, el microrelat encadenat

A banda de fer els 9 relats amb el mètode habitual, aquest cop farem un nou experiment (sense gasosa), que m’ha proposat la Rateta. Un microrelat encadenat, tot seguit. Lo vais a flipar! Com? Doncs per odre de numeració. Començo jo (1), segueix la Violette (2), després la Rateta (3) i així fins la Duschgel (35) i acabarà amb la Cris (el 36).

Això ha d’anar ràpid. Cadascú ha de seguir el relat del seu antecessor, però NOMÉS pot escriure un MÀXIM de 200 caràcters (amb espais)! Tá claro? Un microrelat CONJUNT de tots els veïns/es i alhora. Uapalà! La diferència amb el cadàver exquisit és que aquí es veurà com va evolucionant el relat (al blog Històries veïnals) . No cal esperar al final perquè tots el veieu. Per tant, quan us toqui escriure, deixeu el vostre text com un comentari al post. No cal enviar correus ni martingales. Tot a la vista de tots/es. Jo l’aniré polint i publicant com un post una frase rere l’altra. I amés ha d’estar fet com molt tard, el 22 de juny també acabat . Si tardeu més de dos dies a continuar el relat, vindré a picar-vos la porta. I la closca, si cal.

L’inici del relat és:

1. (veidedalt)

Ho tenia tot a punt. La trucada de feia dies no deixava lloc a dubtes. Calia que prengués possessió del mas que li deixava l’avi. La filla dels masovers seria a l’estació. Però hi havia una condició.

2. (violette)

No podria instal·lar-s'hi de seguida. Segons el testament el mas era seu, però primer hauria de demostrar a la gent del poble, que malgrat que creien el contrari, l’avi havia estat un home honest.

3. (ratetamiquey)

Na Quima de cal Mancu feia estona que també s'esperava a l'andana: "Van frescos si creuen que el mas és seu!" Era d'ella, que per això el seu fill (il·legítim) era el primer d'en Bernardo, el difunt.

4. (carmerosanes)

La trobada a l’estació va ser força tibant. Ell anava a fer una feina i la Quima a impedir que la fes. No li importaven gens els records d’adolescència que compartien. Volia la masia.

5 (thebluesilver)

I de sobte li vingué al cap aquell bes, i els seus llavis de rosella, l'abril que tot s'esdevingué, tot tornant del safareig de l'hort de l'avi. I és que no es poden escombrar els racons de la memòria.

6 (òscar)

En Pau de Cal Coix era vell, però mai havia pogut perdonar que en Bernardo no volgués casar-se amb sa filla. Faria el que fos necessari per evitar que el mas caigués en mans de qui no el mereixia.

7. (arare)
El mas romania silenciós i empolsegat, les parets brutes,les finestres tancades. I en la pesantor d’aquella atmosfera enrarida encara hi suraven els records. Paraules d’amor i crits, sospirs i plors.

dilluns, 26 d’abril del 2010

Les HV a la Malla: per anar fent boca...

Quant els de la Malla Tendències m'ho van proposar ja vaig flipar. I ara que ho vist editat, he flipat més encara. Vull compartir-ho amb tots vosaltres, que formeu part de l'experiència d'aquest blog. Gràcies RaTeta! Gràcies Robertinhos! I gràcies a tots els que han anat passant pel replà. Sou collonuts!

I aviat, us dic quins són els grups de les 7a HV (seran 9 grups de 4 veïns/es).
I ja us avanço que farem una nova proposta en paral.lel: la HV encadenada
Que no decaigui!

dijous, 8 d’abril del 2010

Nova tongada de les Històries veïnals. T'hi apuntes?

Hosti! Torno de vacances després d'un merescut recés espiritual de Setmana Santa al sud de la Península (que dur que és això de les processons, carretejant passos i fuetejant-se pels carrers amb cadenes arrossegant per expiar els molts pecats que he comès enguany) i ho llegeixo a la premsa d'aquest matí!

Vaig al blog de referència, llegeixo el darrer relat de la tongada (la HV 6) i veig que després d'un període d'aggiornamento, es reprenen les HV a Blogville! Guai del paraguai!

Anem per a la setena, doncs!

Suposo que us apuntareu?

PS

Pels qui encara no sàpiguen que és això de les Històries veïnals, llegiu les instruccions aquí

Pels que ja sabeu de què va, heus ací el calendari de les 7 HV:

1. Fins el 23 d'abril (de 2010 és clar!), teniu temps per inscriure's. Es demana seriositat: qui s'inscrigui ha de complir amb els terminis i no deixar penjat al seu grup.

2. El 25 d'abril faig el sorteig entre els inscrits i reparteixo els grups de quatre membres per fer les HV. Aquell dia diré també el tema o motiu de les HV.

3. Entre els mesos de maig i juny, caldrà que feu els relats i me'ls envieu. Donarem uns 15 dies de marge per a cada membre. Ja concretaré dates per a cada membre a partir del tancament de la convocatòria.
4. Alhora, farem com çes habitual, el cadaver exquisit veïnal
5. I després ja us podeu anar de vacances, que ja em quedaré jo a l'agost per pintar el replà de l'escala. Quan agafi el que dibuixa gatets a l'ascensor...!

dilluns, 5 d’abril del 2010

HV 6/9: La perruca

Amb aquest relat tanquem la sisena tongada de les Històries Veïnals (HV 6).N’havien quedat dues històries penjades. Aquesta l’he acabat jo mateix perquè em sabia greu que la Sol Solet, L'Avi i la RaTeta Miquey (que havia donat el tret de sortida amb aquell vídeo) no la veiessin acabada. Ara ja està. L’altra, no es va ni començar i els membres que no la van poder seguir (Platxèria, Puji i Arare) –si ho volen- els mantinc en el mateix grup on jo em posaré com a iniciador del relat en la propera tongada. Ja em poso en contacte amb ells. Ara, amb la lectura d’aquest darrer relat dono per tancada la sisena tongada i obrim la setena.

T’hi apuntes?

____________________

HV 6/9 La perruca

Com cada dia s’havia llevat d’hora i havia anat a treballar. Res feia pensar que avui seria un dia diferent. Ella es prenia molt seriosament la seva feina. El seu lloc no era de massa responsabilitat, però ella sempre pensava que les coses sense ella no sortirien tan bé.

La seua empresa feia més de cinquanta anys que fabricava peces per a automòbils i era ella qui s’encarregava de contactar amb el departament de ventes per tal de passar la informació a l’encarregat del magatzem amb la finalitat que mai faltés de res. Sempre havia estat diligent, mai havia tingut cap problema; en cap cas li havien cridat l’atenció. Si fins i tot acudia a la feina quan no es trobava del tot bé!

Però avui cap a les deu s’havia aturat la planta. Els representants sindicals havien convocat una assemblea urgent. L’amo deia que plegava, que tancava la fàbrica, que hi havia crisi, que no guanya prou diners... I havia assistit a l’assemblea, primer amb una mica de conya, però a poc a poc prenent-ho més seriosament: cent cinquanta persones anirien al carrer la propera setmana. Encara no hi havia noms.

Ara tornava cap a casa, no se’n podia avenir. Els somnis dels últims mesos se n’anaven en orris. Li tocaria a ella? Tenia una hipoteca, com tothom, un cotxe, a mitges amb el banc, i les vacances de l’any passat encara per acabar d’amortitzar. En obrir la porta del pis, li va venir flaire de pollastre rostit. La seva parella cuinava, anaven a celebrar que feia dos anys que eren junts.

Va dir un hola apagat i es va deixar caure sense esma al sofà. Ell va sortir de la cuina eixugant-se les mans amb el drap que portava agafat a les betes del davantal. Li va fer un petó, breu, però amorós.

- Tot bé?

- Psssst...

No tenia forces ni ganes d’explicar-li les seves cabòries. Ell, ho va entendre en seguida i va marxar silenciosament cap a la cuina. Ella va tancar els ulls i va continuar asseguda al sofà. Diiiiing! Dooooong! El timbre de la porta la va fer tornar a la realitat. D’un salt, es va incorporar i va anar a obrir

- Ja obro jo.

- Molt bé – va respondre ell des de la cuina.

Era la veïna del davant.

—Hola, Maite.

—Hola...

—Saps la notícia?

—Quina notícia?... Acabo d’arribar i precisament avui no tinc un bon dia

—La senyora Paquita...

—Què li passa a la senyora Paquita?

—Ha desaparegut.

—Com dius?

—El que sents, nena, ha desaparegut.

—Maite, que passa? —se sent des de dins del pis.

—Ai, Joan! És la Sra. Antònia, la veïna de davant. Diu que no troben a la Sra. Paquita…

La Sra. Paquita Riera Prieto era la tieta d’en Tomàs Riera Sales, l’amo de l’empresa on treballava la Maite Rius Ciurana. Havia trobat la feina gracies a que d’adolescents ell i en Joan Alcaide Cañas, el company de la Maite, eren inseparables. Jugaven a hoquei en el mateix equip i ella, la Maite Rius Ciurana, els veia jugar aprofitant que es treia un sou fent de cangur del seu germà petit, futbolista de vocació. A poc a poc es va enamorar d’en Joan Alcaide Cañas. Tots dos van recolzar en Tomàs (Riera Sales) quan de sobte el seu pare va morir deixant-lo a càrrec de l’empresa de recanvis i de la Noemí, la seva germana petita. La gent del barri, que els coneixia de tota la vida, no deixaven de repetir que havien tingut sort amb l’arribada de la Sra. Paquita Riera Prieto, la tieta de Barbate (Cadis) que no coneixien però que a l’assabentar-se de la mort del seu germà, va anar a Barcelona per tenir cura dels nebots. Era una dona ben curiosa. No gaire alta, més aviat grassona, sempre amb un monyo com una castanyeta i els llavis d’un vermell encès. A les butxaques, malgrat que tenia “sucre”, mai faltava algun “polvorón” perquè deia que li recordava al seu poble.

Amb el temps en Tomàs va resultar ser un home de negocis valent malgrat la inexperiència dels seus 24 anys. No va portar bé la relació entre ella i el Joan i a poc a poc es van anar distanciant sobretot després d’una conversa al despatx on ell li havia confessat el seu amor i ella, a quadres, l’havia rebutjat. Sabia que Tomàs no era home d’acceptar el NO i des de llavors sabia que el seu lloc a l’empresa estava supeditat als desitjos del cap.

Tot i així, quan es van assabentar que el pis de sota de la Sra. Paquita es buidava i ella i en Joan no s’ho van pensar dues vegades. El lloguer era un pèl excessiu però entre els dos sous i pocs extres, arribaven a finals de mes i fins i tot a fer alguna escapada durant les vacances d’estiu.

—Home… aquest mati quan anava a buscar el pa he vist a la Noemí, la seva neboda, pujar escales amunt. Li he preguntat on anava tant carregada, però feia tard i no s’ha parat. “Marxo”, m’ha dit. Però és que amb la Paquita havíem quedat per anar al Casal d’Avis. Els dijous hi fan ball, saps nena? M’ha estranyat que no vingués però com va dir que ahir nit miraria fins tard la tele… Això de la Champions… Com el Barça va guanyar, m’he pensat que ha allargat la becaina…

El Joan va deixar els ganivets amb els que tallava el rostit i vam trucar a tots els telèfons que coneixíem: al Tomàs, a la Noemí, però rés, ningú contestava.

—Ai, Joan… i si s’ha caigut, està dins i no pot parlar? O si s’ha desmaiat a la banyera? Ves a saber! —va dir la Sra. Antònia.

—Truquem als bombers i que obrin la porta! O al manyà! Li diem que ens hem deixat les claus dins —va fer en Joan.

—Si home, amb lo que ens costarà! Tal com està tot, jo a punt de quedar-me a l’atur i tu volent gastar els diners de mala manera… Dóna un cop fort a la porta,a veure si la tirem avall.

Gràcies a l’adolescència atlètica, en Joan (Alcaide Cañas) tenia un bon cos. Alt com era, espatlles amples, cuixes fortes i un xic peludes, mans grosses i un coll gruixut que la seduïa, va fer prou força com per tirar la porta avall. Una bafarada de naftalina es va escapar pel replà.

—Joan, entra tu primer. Jo vaig darrera. I vostè, Sra. Antònia, vingui, ajudi’ns a mirar si tot està en ordre.

Em vaig adonar que malgrat el temps que feia que érem veïns, poques vegades havia estat a la casa de la tieta d’en Tomàs. La casa estava força desordenada, la pica plena de plats, el cubell de la brossa vessant, la bugada sobre la taula per plegar i mitja dotzena de cerveses fent una petita muralla al voltant del sofà. La veritat és que mai hagués pensat que la Sra. Paquita (Riera Prieto), una dona pulcre, polida i neta del seu aspecte, tingués el pis d’aquella manera.

— Maite!!! Maite, vine!!!! Corre, vine!!!

En Joan em cridava des de l’habitació: Mira, mira què he trobat!

Davant del mirall del tocador, ben bé com si s’estigués mirant al mirall, la perruca de la Sra. Paquita estava esperant per ser-nos presentada:

Amb incredulitat ens vam mirar amb en Joan abans sentir un “ai-que-ara-ho-entenc-tot” i veure rodolar a la Sra. Antònia sobre la tarima del pis: “Maite, carinyu…, tu entens el que està passant?”

Una estona després, en Joan i la Mireia estan colpejant les galtes de la Sra. Antònia i donant-li a olorar conyac. Ella s’està ajaguda al sofà. Començava a recuperar-se. En Joan va encendre la televisió per trencar el silenci. Feien el Telenotícies-

— La Paquita tenia un amant —va començar a dir l’Antònia. La seva neboda, la Noemí ho havia descobert feia un mes. I s’havia oposat amb totes les seves forces. La noia no entenia que algú s’enamorés més enllà dels seixanta. Ho trobava contra natura. El que realment passava —seguí dient la Sra. Antònia—, és que estava gelosa de la seva tia. Ella, molt més jove, encara no havia tastat cap home. —I en dir això, va abaixar el cap—. La Paquita m’ho havia explicat.

—És que és antipàtica dels collons aquesta Noemí!— va dir en Joan— Mai em saluda en creuar-nos a l’escala, sempre amb aquell post de perdonavides...

—Pobreta, doncs a mi em fa pena...; això de no haver anat amb paios...I té trenta anys, oi?—va replicar la Mireia.

—El que feia era la vida impossible a la pobra Paquita —va continuar l’Antònia— No parva de donar-li la tabarra, regirar-li la bossa, espiar-li les trucades, controlar-li les passes...Volia saber qui era aquell home.Tot aquest merder que veieu per la casa és cosa seva. Enlloc d’ajudar-la, l’emprenyava tot el que podia. La pobra dona estava a punt del suïcidi...

—I en Tomàs, no en sabia re? —va demanar en Joan.

—Sí, però es feia el sord —respongué la Sra. Antònia— Ell només tenia ulls per la fàbrica. I això que havia estat com una mare per tots dos. La Paquita al principi no deia res però al final m’ho va explicar tot. Havia decidit fugar-se amb el seu amant quan ell li ho demanés.

—Caram! I perquè tant de secret? Podien viure plegats i llestos. O fer-ho públic i cascú a casa seva. Ara ja es veu de tot...—seguí en Joan.

—Hi havia un petit problema...

—Quin? —va demanar la Mireia.

—Ell era casat...

—Collons amb la Sra. Paquita!

—I per això la Noemí s’oposava tant, oi?

—Exacte. Però hi ha més...

—I...?

—Em va dir que el dia que es deixés la perruca, és que emprenia una nova vida. Que no la veuríem més. Que s’aniria lluny, amb ell...

—Com un signe convingut...

En aquell moment al Telenotícies sortia la fàbrica on treballava la Mireia, amb tot de gent manifestant-se al davant. La veu del locutor semblava greu: “...en Genís Rius fa un parell de dies que es trobava en un destí desconegut. Sembla que les dificultats econòmiques per les quals passava l’empresa de components de l’automòbil del poble es devia als desfalcs continuats del seu comptable que volia fugir a l’estranger. La Policia, que parla de vuit milions d’euros, l’ha detingut quan anava a agafar un vol al Brasil” I sortia una foto de l’al·ludit...

—Ostres! Però si és en Mateu! —va xisclar la Sra Antònia duent-se les mans a la boca.

—En Mateu? No! És en Genís Carbó, el comptable de la meva empresa! Ara sé perquè tot anava tan malament aquests mesos... Malparit! —va fer la Mireia

—Que no! Que és en Mateu! L’amant de la Paquita! Hem anat a ballar un munt cops plegats —va replicar la Sra. Antònia alçant-se amb la mà al cor.

—Queeeeè! —va fer en Joan i la Mireia mirant-la alhora.

La conversa que van tenir amb en Tomàs quinze minuts després va acabar d’aclarir-ho tot. Osti amb la Sra. Paquita! Havia cuidat en Tomàs i la Noemi durant anys i panys i ells la menystenien. Havia ordit una venjança. Havia engalipa’t el comptable de l’empresa i li va fer creure de fugir plegats amb una bona picossada per passar plegats un munt d’any plegats. A l’hora de la veritat, l’havia deixat plantat. Però sense els diners de l’empresa, que se’ls havia endut amb ella!

En Joan es va mirar la perruca i mentre la sostenia amb la mà, va dir per si: “És que no hi ha un pèl d’honradesa enlloc!”

dijous, 17 de desembre del 2009

Cadàver exquisit veïnal (5): al final!

Al final! En vigílies nadalenques hem acabat allò que vam començar pels volts de Sant Jordi! No cal dir, que al nostre ritme veïnal, Homer encaria estaria en el primer capítol de la seva Odissea. Perquè això ha estat quasi una ídem...; amb algun abandonament de pis sense avisar (evidentment, en aquests no els relloguem més al replà!) i algun oblit momentani que ha calgut refrescar. En fi; bé està el que bé acaba. I en aquest cas, com ja he dit altres vegades, feu por. En el seu conjunt el poema té un to de trista melangia, a voltes tendre, a voltes cruel; a voltes, rebel. I divertit. Però hi ha versos que llegits seguits, semblen escrits per la mateixa mà. O almenys a mi m’ho sembla. I juro que només he tocat alguna coma. Vull dir que he posat algun signe de puntuació al final d’alguns versos. Res més. I aquí la vostra criatura. L’any que ve, tornarem amb més Històries veïnals i Cadàvers exquisits. Ara per ara, toca Blocaire invisible. I si voleu flipar de debò, enganxeu-vos aquí. Dashiell Hammet ha renascut en la mà de l’Emily. Una història tot just i iniciada que promet. Crec que encara queden papers per adjudicar...

Però anem al que ens ocupa!

Cadàver exquisit veïnal (número 5)

1. Els teus ulls són al meus dits una tempesta

2. fresca i a l'hora obscura com els meus pensaments d'ahir,

3. i com un matí qualsevol em desperto entre els seus braços

4. com un refugi que m'aixopluga,

5. lletania dolça de versos tàctils.
6. Així recordo els teus dits al voltant del meu penis erecte

7. pujol lluent ennoblint la carena, cercant l'embruix d'aquesta vall

8. on les flors ballaven el ritme del riu a mans del vent

9. que transpira per les escletxes i que em torna foll, tot i que en gaudeixo plenament.

10. Vull acariciar el meu cos lentament.

11. «Mueren los pájaros en mi tierra».

12 Crit esperançador i alliberador

de la negror del naufragi del somni

13. que t'orientarà en els meandres de l'existència
i et durà a les càlides platges de la vida

14. perduda entre afers enganyosos del braços d’atzar que la seguen

15. doncs del plaer, solitari o col·lectiu, aquesta anima n'és galdosa.

16. Però la mar sempre torna a llepar els turmells

17. aquests peus exquisits viatjant sols i despullats,
compleixen els requisits dels desitjos més agosarats.

18. Es llençaren al seu destí obviant el final que els esperava.

19. Dret davant del mirall, el retorn d'una imatge sagnant

21. brollava sense parar, roja i espessa, lliscava per tot el cos

22 meu; recorda les nits que ens vam estimar

23. com una púber que s’esvera

quan arriben els primers dies de la primavera

i tot el cos se li altera.

24. Es capgira, em mira i comença el xou

25. mostra l'ànima sense enrenou

26. Quin soroll, quina fressa, cagum l'ou!

27. Arraulida sense fer soroll dintre la closca fràgil

28. aroma que captiva la dolça innocència del teu esguard

29. blau, de profundes aigües somes

30. sense remei, sense sospir…

31. i l'alè s'envolà més enllà dels núvols

33. negres i atemoridors com el dia

34. entreteixit per hores de solitud.

35. Ennuegada esmerço les hores en buscar-te

36. compromès el meu seny pel dubte.

37. Una qüestió que emociona, trasbalsa, aclapara

38. du massa pors al seu llom de peix antic, que encara neda

39. sirènid descolorit s'escola per pedres valves.

40. Tinc pensaments salats, d'amor i platja

41 encesos els ulls amb el fulgor del mar;

42. ploren les estrelles i la lluna alça el dit del mig.

@ els veïns i veïnes del replà (abril-desembre 2009)

I qui sou aquests veïns/es?

Heu-vos ací:

01. El veí de dalt (Malerudeveure't)

02. Violette (Violette Moulin)

03. La Rateta Miquey (La Rateta Miquey i els seus pensaments)

04. Carme Rosanas (Col.lecció de moments)

05. The silver blue sea (L'altra cara de la lluna)

06. Striper (Striper d'històries)

07. Arare (Des del meu mar)

08. Robertinhos (Too much strong me non tropp per te)

09. Té la Mà, Maria

10. Khalina (Aventures i pensaments de Khalina)

11. Palimp (Cuchitril literario)

12. L'Avi

13. Cèlia (Transparència)

14. Zel (Ara mateix)

15. Pratinsky

16. Carles Mulet (Nausica)

17. Viu i llegeix

18. Josep (Skorbuto eròtic)

19. Jordi (Cròniques sota el mugró)

20. (veí desnonat)

21. Eli (Somriu, és la segona millor cosa que pots fer amb la boca)

22. Joana (Llum de dona)

23. El Grum

24. Núria Aupí

25. Gabriel (Nàufrag i obrer)

26. Puji (La cullerada)

27. Albanta (T'espere en Albanta)

28. Carme Fortià (Entre somnis i realitats)

29. Anna (Biblosfera)

30. Anna (Sentiments)

31. Vullunfestuc (Vilafestuc)

32. (veïna desnonada)

33. Euria (Vist i no vist)

34. Anna Tarambana

35. Trina Milán (Platxèria)

36. Xurri (Post-its sacados de la papelera)

37. Rosalita (El racó dels Somnizz)

38. El Nadador

39. Esparver (El niu de l'esparver)

40. Laura (Prosopopeia)

41. Duschgel (Gel de ducha)

42. Sergi Rovira(Personal i transferible)

GRÀCIES A TOTS I TOTES PER PARTICIPAR!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: