HV 9/3: Bústies

Van caient les Històries veïnals pendents. Aquesta començava prou bé, però no sé per quin estrany subterfugi ha derivat en un triangle amorós en el qual, algú n’ha sortit malparat. Ben malparat. Que consti que jo no n’he estat l’instigador. Els culpables del complot veïnal han estat, per ordre d’aparició, la suggerent Xurri, en mestre Puji, la ponderada Llum de dona i l’ínclit Robertinhos. En fi, quatre ments perverses que deixa’ls anar sols pel replà... Qualsevol semblança amb la realitat deu ser un desig volgut, obscur i inconfessable.

L’inic del conte correspon a un relat de Màrius Serra, darrerament de moda pel seu aforisme “Català a l’atac”, intitulat “Rip per Van Winckle”, inclòs al llibre Contagi, Ed. Columna. Barcelona, 1992; p.119. Si ho sabés...

 __________________________

Bústies

 imatge exterta del blog RePresentació

L’Oriol va encetar a la primera la clau al pany. Feia hores que no bevia. Havia marxat eufòric de despatx dijous a les sis de al tarda i tornava ara, vençut i feliç, a les vuit del vespre del diumenge. Tres dies de festa grossa. Esperà fins que la porta del carrer tornà a lloc i , a mig vestíbul, una obsessió rutinària el feu ajupir-se. Les bústies i la seva eterna passió per la literatura epistolar.

L’Oriol segrestava cartes.

Quan hi pensava, la paraula robar li semblava massa forta; no era la seva intenció interposar-se entre el remitent i el destinatari, només volia tafanejar i, de fet, sempre les tornava al seu receptor genuí. Tractava les cartes amb molta cura, les obria amb totes les precaucions i les tornava a tancar amb traça. Es pot dir que la seva tafaneria quedava completament dissimulada, i només retardava un mica l’arribada de notícies, invitacions, notificacions, declaracions o peticions als ulls del seu legítim propietari.

Res l’emocionava més que un sobre amb l’adreça manuscrita i aquella mida i gruix que anticipaven un contingut personal, dos o tres folis plens de cal·ligrafia variable on es desglossaven emocions humanes íntimament redactades en soledat. En ocasions hi havia premi gros i podia llegir apassionades cartes d’amor, o trencaments covards que no gosaven afrontar el risc de la confrontació, o drames lacrimògens de parents llunyans que després d’anys d’absència de cop reeixien per demanar diners. Potser hi trobaria una fotografia, un pètal, una entrada, un bitllet, un record...

El mal funcionament de correus i la generalització d’internet havien gairebé eliminat l’arribada d’aquest tipus de cartes, però encara, de tant en tant... Per això, cada cop que veia una bústia no podia deixar de mirar-hi, per si de cas... I si...?

Aquell diumenge s’apropà a les bústies amb poca fe, no era dia ni eren hores de trobar-hi res de particular, però...; i si...?

S’apropà a la bústia del veí de dalt, aquell que sempre anava com despistat, i... premi! Un sobre groc, gros, semblava que duia l’adreça escrita amb rotulador negre gruixut. No es veia prou. Allargà la mà i l’introduí per la boca de la bústia, per tal d’arribar a la peça d’alumini que la tancava, tan fàcil d’obrir... Llavors va sentir el soroll inequívoc d’unes claus que estaven a punt d’obrir el portal...

Ràpidament va treure la mà de la ranura, i tot i que no havia arribat a obrir la bústia ni a agafar la carta, i per tant, tècnicament, encara no havia fet res de dolent, el va envair una onada de culpabilitat i es va esmunyir com una anguila dins el quartet dels comptadors, el pany del qual feia anys que estava espatllat, i la desídia de la comunitat de veïns havia evitat que es reparés. Va ajustar la porta darrera seu, just a temps per veure que qui creuava el llindar del portal era la seva veïna de sota. Espectacular com sempre, empenyia la porta amb vehemència, fent voleiar la melena negra i arrissada, i escampant per tot el vestíbul el seu perfum i el seu erotisme. Duia un vestit estiuenc, lleuger, de viscosa, que se li ajustava al cos i li marcava les corbes, deixant poc marge a la imaginació.

La veïna, des de sempre, tenia un poder hipnòtic sobre l'Oriol, i la ressaca d'una festa maratoniana de tres dies no l'ajudava gaire, de manera que, recolzat al marc de la porta, observava mig catatònic com ella avançava decidida cap a l'escala.

Però en passar davant la filera de bústies va dubtar, va alentir el pas i les va mirar de reüll. Semblava que seguia el seu camí, però quan ja tenia un peu sobre el primer esglaó es va aturar, va sospirar, i va recular. Va anar directa a la bústia del veí despistat, va introduir els dits buscant la peça del pany, i amb una habilitat que superava amb escreix la de l'Oriol, va obrir la portella, va prendre el sobre marró, va tornar a tancar, i va arrencar a córrer escales amunt. El que no sospitava l’Oriol era la febrosa relació que mantenien el veí de dalt i la veïna de sota ni el mercadeig que a través de les bústies s’interaccionava entre l’un i l’altra. L’Oriol d’entrada no va lligar caps.

Què caram feia la veïna posant mà a la correspondència del veí? Com podia ser que tingués aquesta habilitat tan precisa només comparada a la que ell posseïa?

L’Oriol sabia que de tant en tant el veí despistat muntava festes al seu àtic... Què dic festes, festasses! I és clar, qui no tira l’ham amb tanta veïna de bon veure?. És el que l’Oriol va pensar de primeres mentre visionava de nou la roba acolorida del vestit de la veïna pujant l’escala, esglaó a esglaó, immutable a tota percepció forània. De sobte va sentir una necessitat imperiosa de saber-ne més, de descobrir què hi havia al sobre que la veïna de sota acabava de pescar de la bústia.

Va agafar l’ascensor per no perdre temps i es va instal·lar davant del seu telescopi encarant-lo al pis de la veïna. Sempre l’observava... i habitualment no era per aquests afers, sinó per altres més luxuriosos. La va veure allà, al seu petit estudi, amb el bolso i el sobre a les mans disposada a obrir-lo. I ell amorrant-se a les lents com si li anés la vida.

Un feix de bitllets de color blau que la veïna anava apilonant damunt de la taula el va deixar absort, totalment esmaperdut i sense parpellejar. Només el so del telèfon el va treure del seu recolliment. Va dubtar si deixar per a més tard la tasca a la qual s’havia abocat amb tots els cinc sentits o respondre a aquell so impertinent. Va continuar però, contemplant allò que sense explicació semblava un miratge: els bitllets blaus acariciats per aquells dits blancs i llargs de la veïna més encantadora del replà.

Va sospirar. El cap... aquella maleïda ressaca li passava factura de nou. Va anar al bany i es va prendre una aspirina. Ràpidament va tornar cap al telescopi. Ja no es veia la veïna, però els papers blaus havien estat disposats de dos en dos sobre la taula.  Tot confós va decidir baixar a les bústies. Va mirar la bústia del veí despistat i la veïna, però estaven buides.

Mai en tota la seva vida d’espia de correus havia estat tan neguitós. Què hi deia a la carta? Va decidir demanar una setmana de baixa al·legant malaltia comuna per a esbrinar què succeïa entre aquells dos veïns. Els seus dies transcorrerien de les bústies al telescopi.

Sorprès, un dels dies va veure com la veïna es seia a la taula –com estava la veïna!!! – i introduïa en un sobre els paperets i un paper. Va tornar a aparèixer vestida de carrer, va agafar el sobre i va desaparèixer. Aquest era el seu moment. Ràpidament es va vestir i va sortir cap a les bústies. No hi havia cap moviment, però va amagar-se una estona a la sala de comptadors. Quan estava segur que ningú el sorprendria, va anar cap a la bústia del veí despistat. Allí no hi havia res. Una mica desencantat, va decidir mirar la bústia de la veïna. Bingo! Allí hi havia la carta. Va dubtar una estona però finalment va agafar-la. Al arribar al pis la va obrir. Els paperets tenien noms estranys: “Fra Miquel”, “Rateta Mikey”, “Arare” i altres mots sense sentit. Un xic corprès va esperar trobar més pistes a la carta escrita,

Veí,

Carallot, malgrat que el darrer cop que vam estar junts no t’acabés de funcionar el teu petit aparell, no vol dir que siguis homosexual i ho tinguis que provar amb el Paseante. Fixa’t que fins i tot al Pelè li passa! Demana consell a un especialista.

Ja he fet les parelles. Si vols les discutim aquest vespre, a casa meva, a les 9 h. No cal que portis res. Tampoc de roba interior.

Sempre teva,

Violette

PD: Em sembla que el veí aquell tan estrafolari, el Puji crec que es diu, estava furgant les bústies.

Espantat i avergonyit sentint-se descobert, va deixar caure la carta, sense adonar-se que es tacava amb l’oli que li havia regalimat quan dinava pa amb tomàquet. Va recollir-ho tot ràpidament, va desar la carta i els bitllets blaus dins el sobre, va tancar-ho i va anar corrents a introduir la carta a la bústia de la veïna. Acte seguit, va amagar-se a la sala de comptadors, des d’on al cap d’unes hores d’espera va poder veure com el veí despistat obria maldestrament la bústia de la femme fatale i se’n duia la carta.

A les 9 h, des del telescopi, va veure com el veí despistat entrava al pis de la Violette. Ella estava seductora, en canvi el veí semblava més preocupat per la carta que a mirar-li l’escot. Semblava que estaven discutint d’alguna cosa. De cop van mirar cap al seu pis. Espantat va retrocedir. L’haurien vist? Quan es va tranquil·litzar i va recopilar el suficient valor, va tornar al telescopi. Res. Ja no hi havia ningú.

Els dies següents no va haver-hi correspondència i tampoc es va creuar amb els implicats.

De sobte una nit va sentir soroll a casa. En aixecar-se va trobar una nota a la taula. “Si parles, et matem”. Tan sols va tenir temps a sentir l’aroma suau del nou perfum de Dior, una mà que l’agafava pel coll i el tall fred del ganivet que li segava el coll i la vida. Les darreres paraules que va sentir van ser “Veí, ara podem seguir amb el pla”.

No van trobar el cadàver fins passat uns dies, quan la empresa va enviar-li un burofax amb l’anunci de l’acomiadament.

Al cap d’unes setmanes, el veí despistat i la femme fatale organitzaven una festassa al terrat amb les persones més influents del país. Els van anar assignant els noms estranys que el Puji havia vist al interceptar la carta. Segurs de que ningú s’interposava als seus plans, pensaven eliminar a tot aquell que no acceptés subordinar-se a les seves ordres i desitjos. No havien comptat que interceptar cartes alienes no era l’única afició del veí que havien assassinat. També les fotocopiava! I degut a aquest fet, ja feia temps que estaven sent espiats per una unitat de la policia. Quan es disposaven a executar tot allò que havien tramat, la policia els va caure a sobre, detenint a la femme fatale, el veí despistat i al Paseante, de qui la policia sospitava que era responsable d’haver assassinat a dues persones per ordre del veí despistat.

No es va poder acabar d’esbrinar quin era exactament el pla que tenien per aquella nit. La femme fatale deia que era crear un blog comú, el veí fer una orgia i el Paseante fer una teràpia contra la impotència del veí. Tampoc es va poder aclarir qui era el líder. La dona afirmava que tots tres i els altres dos tan sols deien que per descomptat no era l’altre. Finalment tots tres van ser acusats d’assassinat i complot gràcies a les proves trobades a casa del veí mort.

L’edifici va quedar commocionat, amb tot de veïns i veïnes totalment espantats i repetint que “semblaven tant normals”. Però la vida continua i al cap d’una setmana la normalitat havia tornat a l’escala i els veïns només parlaven de la nova operació de pits de la Ariadna Altra.  Al cap d’un any, el fet sol era recordat a les converses d’àvies, on alguna afirmava que el veí despistat tenia una pinta bastant estranya, que s’entenia amb els altres dos acusats i/o que l’havien vist vestit de Rompetechos al replà.

La vida, com les cartes, té aquesta màgia efímera. Des del moment que es reben comencen a ser oblidades..., i al cap del temps, gairebé ningú les recorda. I encara menys si no són seves.

©  Xurri, Puji, Llum de dona i Robertinhos (setembre 2011)

HV 9/2: El basilisc

Els veïns del Replà sisè havien de continuar l’inici d’un conte mític: “Te deix amor, la mar com a penyora”, de la Carme Riera (Ed. Laia, col. Les ales esteses; Barcelona, 1975). El primer llibre que la va dur al reconeixement literari i de lectura obligada per adolescents lletraferits de l’època. Almenys, per mi,... Vaig pensar; com acabaria aquesta inici de conte de final lèsbic en mans d’alguns veïns del replà... El resultat, ben evocatiu i curiós, per cert. El títol, és meu, però. Diguem que comença màgic i acaba esotèric. Els culpables de la curiosa tergiversació: en Sergi (La mevaperdició), l’Arare (Des del meu mar; que està de canvis, m’ha dit), la Zel (Ara Mateix), la Laura (Mar i cel) i en Pratinsky (L'agulla, , el paller i les ulleres). 
_____________________________

HV 9/2: El basilisc

Imatge extreta de: Trucadors 

“Des d’aquí, des de la meva finestra no puc veure la mar. Només uns níguls de mal color, desfent-se i la punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases pisos, altets i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol. No puc veure la mar perquè roman, enfora d’aquí, al l’altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa. Quasi pudent, agombola, com una dida, vaixells de càrrega, iots i golondrines ancorades en un racó del moll. Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra”.

Em resisteixo a romandre tancat un dia més entre aquestes parets que són alhora presó i refugi silenciós, on em llepo les ferides. Reflexiono amb cura quina serà la cuirassa adient per afrontar el meu viatge mentre rossego l'arrel del gingebre que em garanteix que l'estómac no es regiri.

A saber: del paraigüer de fusta de punha asiàtica, prenc el para-sol ornamentat amb escenes de gripaus vestits d'arlequí que em servirà per saltar pels terrats i despenjar-me pels canalons de les teulades. L'estetoscopi del doctor Flaubert em permetrà escoltar el flux de les marees subterrànies del clavegueram, i calibrar la intensitat del batec de la ciutat en la disposició de les llambordes que reprodueixen la constel·lació d'Orió. Una unça d'ungüent de morella i menta d'ase ben mesurada, impedirà que els pensaments escapin del cervell amb el perill que explotin com bombolles de sabó sobre els vianants desprevinguts. Un prisma de quars verd (millor si és pentagonal) m'ajudarà a discernir quines són les caravanes de bons caminants de les troupes de firaires i entabanadors. Per últim, la caixa de llapis Alpino (només serveixen els d'aquesta marca) imprescindible per traçar en cada cruïlla els símbols de la taula periòdica en el sentit invers de les agulles del rellotge i que seran l'única guia segura per desfer el meu camí.

Ara sí, ja estic preparat per introduir la clau daurada en el pany del basilisc, i obrir la porta de casa.

—Eh, tu!

—Què… què passa, què és, aquest murmuri? És a mi?

—Sí, home, sí. És a tu! És a tu! A qui vols que sigui, sinó?

—Eh… qui, què, qui ets, què passa, des d’on em parles?

—Tant és, qui et parli i des d’on et parli, la qüestió és que m’estic dirigint a tu, per tant, atura els teus moviments i estigues ben atent al que t’he de dir. Ja fa massa temps que m’espero.

—Que t’esperes? Però..., no entenc res...; que esperes què o a qui, i, per l’amor de Déu, qui coi ets?

—No sóc home ni dona, no sóc animal ni ésser conegut. Però tot això és irrellevant, pel cas que ens ocupa. El que has de fer és guardar-te aquesta clau daurada allà on vulguis. Però per res d’aquest món ni de cap altre obris aquesta porta, entens? Ni de cap altre! No se t’acudeixi obrir aquesta porta. Les conseqüències podrien ser nefastes. Pren-te el teu temps per pensar en el que t’acabo de dir perquè les meves paraules són importants... i decisives.

Em guardo la clau a la butxaca i al mateix temps m’aferro fermament al prisma, encara no sé d’on prové la veu. La veu? Ben mirat, no és una veu. Què és?

—Ja t’he dit que tant és, qui sóc, on sóc, d’on vinc o allà on vaig, si et parlo articulant paraules o pensaments i si em pots veure o no. No tenim tot el temps del món. Has fet bé de guardar la clau, però ara deixa anar el prisma. Ara. Ara mateix! No responc del que et pugui passar si no obeeixes les meves ordres.

He de pensar amb rapidesa. L’ ungüent? Els llapis de colors? Oh, per tots els déus, per què no puc pensar amb claredat?

—Mou-te—. La veu segueix —Mou-te!

De res m’ha servit tota la parafernàlia. O potser sí, vés a saber. Em resisteixo a deixar el prisma, però una força interior m’empeny. Decidir, què faig, és urgent... Si decideixo entrar, cosa que ara no sembla possible, quelcom estrany m’espera. La malastrugança em persegueix darrerament, m’empaita i em corprèn.

Ningú es pot estranyar ara que empri tots aquests rituals. Potser algú creurà que he perdut el seny definitivament. No és el cas. Ja l’avi explicava històries estranyes, sempre relacionades amb el basilisc del trucador. I, vés per on, tot el passat em retorna. Amb aquesta veu que no sé reconèixer... “Acció!”, em crida.

Els llapis, fidel al meu ofici, em criden sense veu, només l’olor de fusta esmolada. Vaig escrivint un a un els símbols, en sentit contrari a les agulles del rellotge. De fet, si seguim l’ordre de l’univers, i pensem en el magnetisme, així haurien de rodar els rellotges, a l’inrevés.

UUO............UUS............UUH.............UUP......... Acabo d’escriure la P i m’ensorro, sense saber ni on ni com, només em sento engolit en una mena de pou estret, i el llot m’omple els ulls, les orelles, els narius, i caic, caic, sense soroll, sense precipitació, recollit, gairebé bressolat per una matèria fresca i viscosa.

No sé ben bé si he perdut el coneixement, ni quanta estona ha passat, però obro els ulls, nets, i hi veig clar. Semblaria que sóc en una galeria, una mena de cruïlla del clavegueram, però tot és massa natural, no hi ha rastre de l’obra humana. Observo i veig un llit de llim, i molsa, que s’enfila per les parets humides. Murmuris i degoteig de quelcom que podria ser aigua, però no ho sembla. És quelcom més viu, enganxós i ara més càlid.

M’aixeco, i mandrosament camino, lliscant com una serp curiosa. Sento una

mena de soroll, —bum-bum, bum-bum— gairebé un batec d’un cor aliè. Repasso

les butxaques, buscant l’estetoscopi i em cau la clau.

Ara si que l’he feta bona!

—Noooo! –crido i em lamento.

La clau, que era la veritable clau de tot, desapareix davant dels meus ulls sense poder-la recuperar. Ha quedat recoberta per aquesta capa viscosa de terra que ara s’endureix ràpidament i deixa atrapada la clau, el meu tresor, igual que l’àmbar atrapa els insectes i els aïlla del món fent-ne una joia.

—Què carai passa aquí? Eo! EO!!

Ningú ni res contesta. A poc a poc la vista se m’acostuma a la llum tènue que hi ha. No sé en quin món estic. La temperatura és agradable, en contra del que caldria esperar; se sent una agradable olor a dolç, i ara sí, ara veig un punt de llum al fons d’on em trobo. Vaig cap allà, no puc sofrir més aquesta incertesa de saber en quin món sóc, amb qui he de veure-me-les .

Camino i camino i em vaig apropant a la llum. No és desagradable però em costa desplaçar-me, a cada pas sembla que alguna cosa em vol enganxar al terra. I ara ja gairebé arribo.

—Oh! Quina meravella!

Hi ha un forat en una mena de paret de no se quin material, que deixa veure un llac, amb un raig d’aigua que l’alimenta, sembla un salt important però no veig d’on ve. És tot molt estrany. Però...

—Ostres, què passa? Ja no em puc moure, estic enganxat al terra totalment. Eh, auxili! Hi ha algú en algun lloc? EEEEEhhhh!!!

Definitivament no em puc moure. La matèria que trepitjo m’està fent seva. Noto que els dits dels peus se m’allarguen, molt i molt, metres cada dit, i ara ja no són dits, són arrels. Res em fa mal, es una sensació agradable, però no em puc imaginar que passarà si acabo sent un arbre. I cada vegada ho tinc més clar que serà així. Sento una força que m’està estirant el cos cap a munt i els meus braços s’enlairen tal qual branques d’un om i noto, i això si que em fa mal, que el tatuatge que em vaig fer a l’esquena amb un cor que portava el teu nom, s’encrosta, s’endureix, i més que mai deixa veure el meu amor, el teu record. El cor tatuat a l’esquena es desprèn i el puc veure davant meu, lliscant sobre el llac, el veig arribar a l’alçada del salt d’aigua, i just quan sembla que ja hi és, apareixen estructures que reconec immediatament.

Potser es millor quedar-se enganxat al llim. Les llums del Tibidabo perfilen el temple, la nòria l’hotel i la torre Foster (sóc a casa).

L’estetoscopi el trobo a la butxaca esquerra de la jaqueta, el primer que intento és situar la seva campana allà on hi havia el tatuatge. M’espanto quan veig la profunditat inesperada del pla de contacte del giny. Vibra la costella quan l’estetoscopi la contacta, però s’ha alleugerit el dolor i no sagna.

Més enllà del forat d’horitzó que em permet la meva vista, tot la resta és degoteig d’aigües pudentes en un entorn fosc i insà.

Auxili! No vull seguir aquí. L’estetoscopi sols m’ajuda a confirmar la meva inanitat.

De cop el llot al que estic enganxat sembla transformar-se en una corrent molt i molt fluida, que m’allunya de la meva única finestra a una velocitat que no puc entendre. Em deixo anar en aquest corrent que no comprenc, incapaç de dirigir cap extremitat del meu cos en tots els intents de moviment autònom que cerco de fer.

Després d’un temps que no puc determinar sento crits d’ocells, m’embafa una salaor punyent, torna la llum, m’estic ofegant al port de la meva infantesa, massa insignificant per a ser albirat per cap dels turistes que omplen els hotels flotants, i sense cap “golondrina” per a intentar el meu rescat.

© Sergi G. Oset, Arare, Zel, Laura T. Marcel i Jordi Prat (juliol 2011)

HV 9/1: El veí del segon primera

El text que inicia aquest reat és l’inici del conte “Monovolum” de Sergi Pàmies, del llibre Si menges una llimona sense fer ganyotes; Ed. Columna. Barcelona 2010

Com tots els relats d’aquesta tongada para de veïns. En aquest cas d’un individu que sembla fa mala espina als nostres congèneres:  el Ricderiure, la Montse, el Té la Mà Maria, i la Khalina. Jo tampoc em fiaria gaire del “pajaru” aquest de veí...

______________________

HV 9/1. El veí del segon primera

No sents cap simpatia pel veí del segon primera. No t’ha fet res, tot i que l’experiència t’ha demostrat que no cal que faci res per caure antipàtic. D’ençà que el veí ha arribat a l’edifici l’has observat a distància, només per confirmar una impressió inicialment negativa. Potser tens una actitud poc madura, però et fa l’efecte que si no projectessis certes dèries sobre el teu entorn la vida et seria més difícil.

El veí del segon primera viu just damunt teu. Sis anys feia que era buit aquest pis, i ara ha vingut a destorbar la pau de la que gaudies. El veí és jove, sembla que viu sol, però sovint el veus pujar o baixar de casa seva acompanyat. És guapo i, per com va vestit, es diria que deu tenir una bona feina. Segur que és advocat; segur que treballa en un bufet d'aquests tant moderns i tant exclusius defensant ves a saber quins interessos de grans empreses de reputació dubtosa. Penses que es guanya els diners d'una manera força immoral; no saps ben bé perquè, però n'estàs convençut.

Quan te'l trobes per l'escala i et saluda amb un somriure amable, per uns moments et planteges per quin motiu n’estàs tant segura que és una mala persona. Com ho pots saber? Però després aparta els ulls i marxa, i darrere seu et sembla veure-hi una ombra que et confirma allò que vas saber el primer dia que el vas veure. De fet no és un veí molest. Tot i viure al pis del damunt no el sents gaire sovint. Quan te'l trobes és als matins, quan suposadament deu anar a treballar. Casualment, a la mateixa hora que tu.

Acabes d'arribar del cinema, la pel·lícula t'ha agradat molt; obres la nevera, agafes el pastís de xocolata i surts al balcó per buscar un bri d'aire que alleugereixi aquesta xafogor de l'estiu. Un cop fora, l'oïda percep aquella música balsàmica  que ve del segon primera. El so envoltant, t'atrau i t'allunya en el record d'emocions passades. Assaborint el pastís, sense rellotge i sense presses, et lliures a la màgia dels sons. No el coneixes, no deixa de sorprendre't, potser és un home bo i honest, les meves manies obsessives molts cops són errònies. Es tracta d'una falsa percepció? En qualsevol cas rectificar és de savis.      

L'endemà al matí esperaves trobar-te'l com sempre al replà. Quina fou la teva sorpresa en veure aparèixer una dona de mirada profunda i misteriosa. L'observes mentre s'allunya arrossegant una gran maleta. Et deixa altre cop amb les teves dèries i una gran incògnita. 

Per la tarda, tornes a casa per tancar-te al teu temple –“com a casa no hi ha res”- penses, mentre vas cap a la nevera a refrescar-te amb una bona llimonada fresca, tot pensant que sempre que arribes el primer que fas és precisament això, obrir la nevera. Curiós. De sobte sents el timbre de la porta, et cordes la camisa i et disposes a obrir i oh, sorpresa!, és la dona del matí, aquesta vegada sense la maleta. “Puc passar ?” diu tota nerviosa. “És clar, passa”. “Mira no tinc a qui acudir per dir el que t’haig d’explicar”.“Espera. Vols prendre alguna cosa fresca?” “Sí, crec que m’anirà be”. Una vegada instal·lada al sofà i haver tastat una mica de llimonada, va al grà. “Sóc l’exdona del teu veí i he vingut a buscar el seu cadàver”.“QUEEÈ ?” “ El que sents. L’havia de posar a la maleta grossa que m’has vist en arribar. Amb el Manel, que així es deia, fa temps que arribarem a un acord: si ell agafava una greu malaltia sense remei, i aquest ha estat el cas, es suïcidaria. Abans m’avisaria del fet, i quan l’anés a buscar, l’hauria de ficar dins una maleta i enterrar-lo on volgués, sense donar mes explicacions”.“I per què acudeixes a mi?” “Doncs, resulta que feia temps que no el veia i s’ha engreixat força, i ara no em cap a la maleta”.

*   *   *

Des de petita has tingut una gran imaginació. Et posaves a escriure contes amb un bolígraf, i no paraves. Sempre has tingut somnis que són guions de petits curtmetratges, però mai has arribat a imaginar ser la protagonista d’una història com aquella. T’aixeques i tornes a anar cap a la nevera, l’obres, dubtes, la tanques i vas cap a l’armari dels licors i et serveixes una copeta d’anís que endolceix l’esperit.

Veus el Manel estirat al llit, amb el somriure dels matins, els ulls tancats. És com t’agradaria veure’l; però potser està amb la cara contreta de dolor, els ulls espantosament oberts, el color blanc de la mort, els dits negres de la sang que es coagula... Aquella imatge t’aterra! Et puja una arcada i et contens. Mai t’havia caigut bé, però veure’l d’aquella manera no t’agradava... Tot i que potser era cobert de la seva sang que havia anat rajant de les seves venes, omplint la banyera. Ara sí que treus l’anís amb llimonada deixant-te un regust amarg...

Estàs estesa a terra, coberta de vòmits i despullada. T’has desmaiat. La dona de la maleta no hi és. Tot el menjador està regirat. El cap et roda. T’han drogat? Tens un virus? Estan picant a la porta molt fort. No et pots aixecar. Tens por. Entren. Són policies!  Un se t’acosta i et mira “Per sort aquesta encara està viva. Però el malparit del Manel ha fotut al camp de nou!” Creus que et desmaies de nou. Les primeres impressions no acostumen a enganyar.

© Ricderiure, Fons d’armari, Té la Mà Maria, i Khalina  (juliol 2011).

Arrenca la Novena Tongada de les Històries Veïnals!

Comencem la Novena Tongada. Aquest cop hem estat poquets: 26 veïns/es. La resta deu estar tan indignada que no s’avé a jugar... En fi: no per menys ens ho passarem menys bé, oi? Aquest cop els grups els he fet “per la patilla”, o sigui, a dit. Queixes, a la bústia. He mirat però que no repetiu companys de replà d’anteriors tongades (així us aneu coneixent) i que l’ordre d’intervenció sigui diferent dels darrers cops. Crec que me n’he sortit. Si voleu fer algun canvi d’ordre entre membres d’un grup, és cosa vostra. M’ho dieu i llestos.

Els grups són:

Replà 1: Srta. Tiquismiquis, Vida, Elveidedalt, Cèlia, Yaiza

Replà 2: Ricderiure, Montse, Té la Mà Maria, Khalina

Replà 3: Carme Rosanas, Monyofiné, L'Avi, Carles Mulet

Replà 4: Xurri, Puji, Llum de dona, Robertinhos

Replà 5: Filadora, Paseante, Violette, Eli

Replà 6: La meva perdició, Arare, Zel, Laura T.¸ Patrinsky

(al final del post , teniu els enllaços al seus webs. Els emails, us els envio directament)

Els relats

I quin és el motiu? Doncs a cada replà li toca seguir l’inici d’un conte de sis autors catalans prou coneguts. Tots sis contes tenen en comú que parlen de veïns i veïnes d'algun edifici o replà. Vaja, com nosaltres! No us dic qui són els autors o els títols dels contes, no sigui que us mediatitzi la continuació. Al final, ja ho diré. Però si n’endevineu algun/a, tindreu premi!

Els inicis que cada grup de cada replà heu de seguir són els següents:

Replà 1:

"Mulford, l'americà del tercer pis, va entrar a la meva cambra esbotzant el pany de la porta. Estava esgarrifat i duia els cabells al vent, a desgrat que no hi havia ni un alè d'aire.

—Apresseu-vos —digué—. Ha passat alguna cosa terrible a casa de Lerena i Hargis!

Lerena i Hargis eren dues noies estudiantes. Enamoraven tothom només de veure-les, i molts homes que eren serens i d'inclinacions domèstiques s'havien dona la mort per elles.

Vaig incorporar-me al llit.

—Què és el que passa de terrible?

—S’han sentit crits —em respongué Mulford—. Crits i cops de cap per les parets. I a més, no obren la porta, ni aquesta cedeix de cap manera!

—Això no és pas tan terrible, home —m’agrada puntualitzar les coses i definir-les tal com les veig.— Això és desconcertant i prou.”

Replà 2:

“No sents cap simpatia pel veí del segon primera. No t’ha fet res, tot i que l’experiència t’ha demostrat que no cal que faci res per caure antipàtic. D’ençà que el veí ha arribat a l’edifici l’has observat a distància, només per confirmar una impressió inicialment negativa. Potser tens una actitud poc madura, però et fa l’efecte que si no projectessis certes dèries sobre el teu entorn la vida et seria més difícil.”

Replà 3:

“A mig pujar l’escala fosca Loreto reconegué la fressa de la portera amb els pots de la brossa al replà superior.

—Bona nit, senyora Lola —que li diu quan hi passa pel davant. Si s’espera un moment li trauré la meva; avui és poca cosa.

—Sempre tocatardana —remuga la portera. Però Loreto no l’havia sentida perquè ja era dins de la pis camí de la cuina.”

Replà 4:

“L’Oriol va encetar a la primera la clau al pany. Feia hores que no bevia. Havia marxat eufòric de despatx dijous a les sis de al tarda i tornava ara, vençut i feliç, a les vuit del vespre del diumenge. Tres dies de festa grossa. Esperà fins que al porta del carrer tornà a lloc i , a mig vestíbul, una obsessió rutinària el feu ajupir-se. Les bústies i la seva eterna passió per la literatura epistolar.”

Replà 5:

“Dimecres al migdia tancà totes les portes i finestres de la cuina, obrí les aixetes del gas, s’ajagué a terra, panxa enlaire, i morí una estona més tard. Divendres al matí, quan encara no havien arribat els de la funerària, el carter va dur una carta amb un sobre sense remitent. [...] El porter, doncs, va acceptar la carta. Però després, en no saber què fer-ne, la va deixar sobre les mans del cadàver. Els de la funerària arriabren amb retard i pressa. Tancaren el taüt i se l’endugueren escales avall. El porter tancà la porta del pis. La carta que ningú no va llegir, deia: “Caríssim mitjamerda...” “

Replà 6:

“Des d’aquí, des de la meva finestra no puc veure la mar. Només uns níguls de mal color, desfent-se i la punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases pisos, altets i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol.No puc veure la mar perquè roman, enfora d’aquí, al l’altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa. Quasi pudent, agombola, com una dida, vaixells de càrrega, iots i golondrines ancorades en un racó del moll. Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra”.

Les dates en què heu d’acabar el vostre tros de relat són cadascú són:

Primer membre: de l’1 al 15 de juny

Segon membre: del 16 al 30 de juny

Tercer membre: de l’1 al 15 de juliol

Quart membre: del 16 al 31 de juliol (tots del 2011, s’entén!)

 I si no recordeu els normes de les Històries Veïnals, aquí us els recordo.

El poema a 26 mans!

I recordeu que vam dir de fer un Renga, un poema seguit entre tots, amb 26 versos, tants com participants. La gràcia d’aquest poema és que tots anirem veiem com es va construint en el wiki que he fet ex professo (a diferència dels cadàvers exquisits, que fins el final no el veieu sencer). L’ordre en què heu d’escriure el vostre vers és el de l’ordre d’inscripció. Jo començo i segueix la Xurri, després la Violette, i així fins la darrera veïna, la Yaiza. Així tots sabreu quan us toca perquè el veí/ïna que us precedeix us avisarà per email. Si no, ja miraré de fer-ho jo. Està clar, oi? Si no, pugeu al replà que us ho explico personalment.

El vers que voleu escriure, l'escriviu directament al wiki i si no us en sortiu, me l'envieu per email: elveidedalt@gmail.com.

Els 25 participants, per ordre d’inscripció i per ordre per fer el Renga:

1.     El veí de dalt

2.     Xurri

3.     Violette Moulin

4.     Carme Rosan

5.     Eli

6.     Joana

7.     Arare

8.     Zel

9.     Laura T. Marcel (Mar i cel) 

10.  Puji

11.  Robertinhos

12.  Montse (Fons d'armari

13.  Té la Mà Maria

14.  Srta. Tiquismiquis

15.  El Paseante

16.  Carles (Nausica)

17.  Monyofiné (Fantasia i erotisme)

18.  Ricderiure

19.  Patrinsky

20.  Khalina

21.  Filadora

22.  La meva perdició

23.  L'Avi

24.  Vida

25.  Yaiza

Nova convocatòria de les HV, la Novena!

Santornem-hi! 

Enceto una  nova convocatòria de les Històries veïnals; ja sabeu, aquells relats tan promiscus, originals i espaterrants  escrits a quatre mans entre veïns i veïnes del barri.

Suposo que tots/es ja sabeu de què parlo, oi?Pels nou vinguts que no sabeu de què va aquesta aventura literària en plena sintonia amb l’esperit transgressor, gamberro, divertit i comunitari que és Blogville, us convido a lligar-ho aquí. Si cal, ja recordaré les normes més endavant.

I mentrestant, per  anar fent boca, us podeu baixar, comprar o llegir el darrer volum de la Vuitenatongada de les Històries veïnals, maquetat per un servidor. Una feinada, tu!  Mentre espero que la gent es vagi apuntant a la Novena tongada  ja podeu veure el resultat imprès dels 10 relats de la Vuitena tongada, on vam participar 40 veïns i veïnes. Bé el podeu baixar gratis en PDF o bé adquirint-lo  a lulu.com per 4 euros (despeses de tramesa a banda). Una ganga, tu!

Comença la veda, doncs! La tancaré el 28 de maig. A partir de l’1 de juny i fins el 31 de juliol tindrem temps d’escriure els relats entre els diferents grups. I després, morir en pau. I aquest cop, a més, veient el poc èxit que van tenir els Hipertexts veïnals faré una variant dels cadàvers exquisits veïnals. Aquest cop, farem  un renga ; això és un poema fet entre tots, vers a vers i veient tots com avança. Ja donaré detalls.

Mentrestant, ja esteu tardant en apuntar-vos. Deixeu un comentari al post o envieu-me eu un emiliu a elveidedalt@gmail.com. Això sí: si us apunteu després no us rajeu, eh? Que queda molt lleig fer mutis pel forro i deixar el grup de veïns penjat. Com sempre miraré de fer grups nous per no repetir companys i jo, com sempre, em quedaré amb les més guapes. Que ja serà difícil entre tant de glamour que hi ha al replà.

Extra, extra! : "Ha aparegut impresa la vuitena tongada de les HV!"

Anem fent... Mentre espero que la gent es vagi apuntant a la Novena tongada  de les Històries veïnals, (el període d'inscripció comença ja i acabarà el 28 de maig), ja podeu veure el resultat imprès dels 10 relats de la Vuitena tongada, on vam participar 40 veïns i veïnes. Bé el podeu baixar gratis en PDF o bé adquirint-lo  a lulu.com per 4 euros (despeses de tramesa a banda). Una ganga, tu!

HV 8/10: Molt llest, tu, Albert!

Ha tardat, però amb l'excusa que el que és bo, diuen, es fa esperar; aquest relat deu ser la hòstia...! Amb aquest acabem tots els relats de la Vuitena tongada i esperem a la novena (no, no és una missa). Em refereixo a una nova convocatòria d'històries veïnals que faré aviat. Suposo que tindrem quòrum, oi?

En aquest cas, finalment hem estat tres els relators d'una història de sexe, amor i banyes. Vaja...el que ens va, perquè negar-ho. Els artífexs de l'artefacte hem estat, per odre, l'Arare, un servidor i en Puji. Un plaer de companys i veïns. Són ells que donen la nota al relat.

____________________________________

Molt llest, tu, Albert!

L’Albert surt del banc amb la mirada perduda en el més enllà. Amb la mà esquerra a la butxaca, prem el sobre amb els calés que necessita aquest matí amb una urgència que mai no hauria sospitat.


−Tio, se t’ha acabat la moma. No ets cap nen i no em diràs que per enrotllar-te amb mi no pots llogar una habitació d’un hotel en condicions. N’estic fins al monyo del puto soterrani del despatx!


Fa trenta anys que està casat amb la Paquita, l’Albert, i se li sap de memòria cada gest, cada paraula, cada situació i sap què passarà en cada moment, quan comparteixen el dia i també quan no el comparteixen. Ara que ha trobat la Miranda – que té nom de novel•la, ves per on – sap que, per molt que li costi, voldrà jugar a dues bandes. Ni deixar la Paquita, mare dels seus fills i dona de la seva vida, al menys, de la vida que ha tingut fins ara, i a qui sempre ha afirmat estimar amb bogeria, ni deixar la Miranda, aquesta doneta esplèndida de vint-i-cinc anys que la divina providència ha posat al seu abast en forma de becària que ha entrat a la seva empresa. La necessita. La necessita com l’aire que respira. La Miranda se li ha cruspit el cervell i també els baixos, que cada dia quan es lleva li couen de desig. I això, per tots els déus, que no ho vol perdre.


I ara se li ha acabat la moma. Hi ha un parell de paraules, però, que li fan mal. L’una és precisament aquesta: la moma. I l’altra, enrotllar-se. Enrotllar-se? Però què vol dir, «enrotllar-se»? Ell se n’ha enamorat! Està enamorat fins al moll dels ossos, per l’amor de Déu! Que no ho veu, això, la Miranda? Troba molt injust que li demani anar a fer-ho en un hotel quan, allà, al costat de la fotocopiadora s’hi està la mar de bé! Coi de dones, que no en tenen mai prou!


Per això, l’Albert prem el sobre amb els calés, per no perdre’ls, ell que està acostumat a pagar-ho tot amb targeta de crèdit. Però el meublé, que no pas l’hotel, el pagarà trinco-trinco, amb cash! No fos cas que encara el pesqués la Paquita, que per això dels números és molt llesta.


Mentre l’Albert compta d’amagat els 120 euros que duu a la cartera, pensa que són els més ben esmerçats des de fa anys per tres hores de plaer. L’habitació, d’un estil barroc, plena de miralls i detalls kisth, ha estat escenari ideal pel polvo de l’any. De la vida, diria. El sopar opípar i el cava a dojo han facilitat la desinhibició mútua. Mai fins ara havia sodomitzat una dona. Mai fins ara a ell li havien posat un consolador pel cul. Mai fins ara li havien deixat que ejaculés dins la boca. Mai fins ara una dona l’havia lligat mentre el follaven.

La Miranda està d’esquena, asseguda a l’altra banda del llit, ajustant-se el gafet dels sostenidors. L’Albert se la mira i pensa que té una sort que no se la mereix.

 —Tens una espatlla preciosa, ho sabies?

—L’espatlla també? Creia que era el cul, els pits, les cames, els ulls i el somriure... , per aquest ordre. Em deixo res? —fa ella, sorneguera.

—Ho tens tot. Ho saps. I em fas dir coses que abans no he dit a ningú...

Menteix, i ella ho sap. Però en el fons li plau que aquest home de quaranta anys sembli un adolescent als seus braços. Potser en podrà treure profit i tot d’aquest paio... I està casat. No hi ha perill. Allà ell amb la seva dona! A ella li agraden els tios que saben el que volen. No folla del tot malament, cert; però se’l veu insegur en molts dels gestos. Mentre va a buscar les sabates, aprofita per enviar un text al twitter, on té compte amb pseudònim: «Nit de vi i roses. Algú lliure?»

—A qui escrius? Et passes el dia enviant sms...

—Vam dir que no faríem preguntes, oi?

—...

—Tranquil. No estic fent cap trucada al despatx. El cabró del Sostres pot seguir pensant que em té al pot.


De retorn a casa, a mitjanit, després de deixar la Miranda prop del Born («He quedat amb unes amigues») va barrinant un discurs. Hauria de ser valent i dir-li-ho a la Paquita. Sí. Ella és una bona noia; sempre li ha fet costat en els mal tràngols i al cap i a la fi, és la mare dels seus fills. Mai li ha agradat el sexe com a ell i això ha motivat algun retret que han durat força dies per reconciliar-se. Per no parlar de la insofrible de la seva mare, tot el dia tafanejant i emprenyant amb els néts! L’aprecia, cert. Però no se l’estima. Fa temps que no riuen com abans. Tot i els dos parts i que és prop de la quarantena, té un cos envejable. Nota com els altres pares de l’escola, segurament tan obsessos com ell, se la miren de reüll amb el desig lasciu als llavis. Potser no es mereix el que li fa ni ell es mereix ser tan mesquí. Haurien de parlar.
Pensa en tot això i en molt més encara quan, en arribar a casa es troba una nota enganxada amb iman a la porta de la nevera. «On coi t’has fotut tota la nit? T’he trucat al mòbil deu vegades! No recordaves que avui m’operaven a les sis? M’hi ha hagut de dut la mare. Ja et pots inventar una bona excusa.»


Glups!


Merda! Com ha pogut oblidar-se de l’operació de la Paquita? Que és la seva dona, cony! Només era una operació de juanetes, però la Paquita estava espantada i necessitava el seu suport. I ell volia donar-li, que és la dona de la seva vida, al menys, de la vida que ha tingut fins ara, i ja no l’estima i no riuen com abans, però l’aprecia. És la mare dels seus fills! Tan menjat li té el cervell la Miranda com per passar-li per alt una cita tan important. Al final resultarà que és veritat que als homes els baixa la circulació a la cigala i esborren tota la resta. Es maleeix al pensar que mentre ell untava la ullera del cul de la Miranda amb crema lubricant, la Paquita entrava espantada en un quiròfan.


Se’n va al lavabo que cada matí del món comparteix amb la Paquita per comprovar davant del mirall que no li queda cap rastre de la voràgine sexual a la pell i a la roba, i corrent, se’n torna al cotxe i el condueix fins l’hospital. A recepció li indiquen que ha d’anar a l’habitació 101, primer pis, sortint de l’ascensor a l’esquerra. Quan entra, la mirada de la Paquita, que coneix tan bé, li fa saber que alguna cosa no va bé, però no sospita el desastre que es prepara.

—Una cosa és que te’n follis una altra.— diu ella, severa— Qui és? La neneta nova del despatx, no? — Ella sospira abans de continuar— I una altra és que t’oblidis de mi.

—Però Paquita... — balbuceja l’Albert.

—Calla.— el talla ella— Em són ben igual les teves amants. Jo només volia el teu afecte, Albert, i ni això has estat capaç de donar-me. Ets una desferra humana.

—Dona... ara estàs enfadada, però si em deixis que t’ho expliqui...

—No m’has d’explicar res. Torna-te’n a casa i fes la maleta. Quan torni no vull que hi siguis. Vés-te’n amb la teva puteta, si vols.


L'Albert es queda sense paraules, i capcot, se'n torna cap al passadís fred de l'hospital. L'ha ben cagada. Un cop més, fa cas a la Paquita i se'n va a casa, a preparar la maleta. Almenys una maleta per passar uns dies, que el gruix de coses sempre és a temps d'agafar-lo, i potser quan la Paquita es calmi el deixa tornar a casa.


Abans de marxar cap a un hotel menys sensual que el que ha estat al vespre, obre la nevera, on encara hi penja el post-it amb la nota, i agafa la llet per fer-se un cola-cao, i quan veu un tros de pastís que va sobrar de l'aniversari del petit se li escapa una llàgrima. No sap ni on són els nens, i intueix que aquella sensació serà habitual d'ara endavant.


Es registra a l'NH que hi ha al barri, i tot i que l'habitació fosca el deprimeix, estirat al llit mirant el sostre, amb les dues ampolletes de whisky dolent del minibar, buides sobre els llençols, decideix que allò que li ha passat és un senyal, que avui comença una nova vida per ell i la pensa viure. Sap molt bé que la Miranda només el té com un entreteniment, però ho pensa aprofitar i follar-hi tant com pugui, fins que ella se'n cansi, que després sempre en podrà trobar una altra. I si no anirà al bar de putes de davant de l'oficina, el Club Bulc, que tot i tenir per nom un palíndrom patètic, sempre en surten unes noies la mar de maques, que sempre n'ha tingut ganes, i ara no caldrà que s'amagui ni que tingui càrrecs de consciència. Pensa follar cada dia mentre encara se li aixequi, notant com l'escocès li va escalfant els pensaments, conclou: i a la frígida de la Paquita que la donin molt pel sac.


Just ha pres la determinació de viure al límit quan comença a notar una pressió al pit. Li fa mal el braç esquerre i li costa de respirar. Nota com se li congestiona la cara. Merda, està tenint un atac de cor! Es gira per localitzar el telèfon a la tauleta de nit, però ja no li queda oxigen a la sang per arribar-hi. S'està morint, i tot d'un plegat deixa de lluitar, i s'abandona a la dolçor de la mort. I busca un record ben alegre per acabar aquella vida voraginosa que ha durat dos minuts, i es veu a ell mateix a l'habitació del meublé, enculant la Miranda, i en el mirall que té davant, la noia alça el cap, però la cara que hi veu és la de la Paquita aquell primer cop que van fer l'amor a un hostal de Cadaqués. Li somriu, es besa la mà i li bufa el petó.


L'endemà, el forense comentarà amb els operaris de la policia funerària que és el primer cop en vint anys de carrera que veu un mort d'infart amb un somriure als llavis.

© Arare, elveidedalt, Puji (març 2011)