dimarts, 19 de febrer del 2008

L'Avi + El vei de dalt = L'AVIVEI, essaela




La vida té atzaroses coincidències, i el món dels blogs, les potencien. Fa uns dies vaig sentir que tustaven la porta:

- Toc, toc
–Sí…?

-Veí, sóc l’Avi.

–Coi, Avi, quan de temps sense saber de vós…! Enfeinat, oi? Passeu, passeu,...

-Si noi; la ràdio, els gargots que he de lliurar als diaris, el nét,…vaig de cul. I vós, com aneu?
-També liat, ja sap. L’escala no para de moure’s. Si voleu feina, jo us en passo.
-Home, d’això venia a parlar. Però abans...un qüisquet no tindríeu?
-Ui, perdona! Seu aquí i en xerrem… Ara vinc. Amb gel, oi?
Després de xerrar de les banalitats habituals (dones, política i rock’nd roll), entrem en matèria.
-Vostè dirà mestre –li demano, encuriosit.
-Tinc una proposta a fer-vos...
–Menys diners, el que vulgueu, Avi.
-Doncs que et sembla si faig un còmic amb el material de les Històries veïnals?
El forat que tinc al sostre és del bot que vaig fotre de la cadira estant.
-Què em dieu! Un còmic! Ho faríeu?
-Doncs sí, em sembla que hi ha bon material i ara, tinc un parèntesi de feina i ja sabeu que a mi em va la marxa..
-Però ho dieu per editar-ho?
-És clar! Però això ho hauríem de buscar després, un cop fet...O donar veus abans.
-I coneixeu algú?
-Algú sí. Però molts són editorials en castellà, o de fora d’aquí.
-I és clar, nosaltres ho farem en català...
-Es podria traduir...
–Ja... Però no. Entenc que ho hem escrit en català i en català s’ha de fer...
Tots dos vam fer un llarg glop per aclarir les idees.
-Hosti, estic flipant! Quina bona idea! –vaig dir, amb els ulls brillant –Segur que els veïns xalaran si els ho diem!
-Doncs ja deixo que els ho diguis. Però hauran d’haver-hi unes normes que s’hauran de complir.
-Quines? Sóc tot orelles.
–Primera: Jo dibuixo com dibuixo, que ningú esperi res més. No sóc ni l’Hergé, ni l’Ibañez, ni ...
-I tant!
-Segona: Que passar del mitjà escrit a les vinyetes pot suposas alterar el guió de les coses...
-És evident, això passa quan passem del llibres a les pelis. Ningú s’haurà d’estranyar que li retoquin o alterin el text.
-Espero; perquè no voldria que ningú vingués a queixar-se després de la feinada feta...
-Pobres d’ells i elles!
-Havia pensat agafar totes les històries de la segona tongada; però algunes tenen un final que és impossible de publicar.
-Ja. Ho dieu per aquell de la bomba al súper, oi?
-Per exemple. És un relat boníssim, però els temps no estan per bombes...
–Per tant –vaig concloure– la tercera condició, és que els autors hauran d’acceptar que podem retocar algun final...
-Exacte.
-Hmmmm... no sé... Hi ha històries de la primera tongada molt bones també...
-Cert. Podríem agafar unes d’una tongada i unes, de l’altra. El que passa amb la primera és que el tema estava molt marcat per aquells quatre elements, recordeu...?, i tenen un aire semblant.
-I a més, si agafem d’aquí i d’allà, no sortiria tothom...–vaig adonar-me.
-Ja...–va reafirmar l’Avi.
-És una llàstima...
-I que podem fer?
-Tinc una idea...–em vaig dir a mi mateix, tocant-me les temples amb l’índex.
Un altre glop de güisqui per remullar-la.
-Les dues neurones se li han ajuntat de cop i volta? –fa sorneguer, l’Avi.
-Sí. I anem ràpid o perdo el fil... Que us sembla si ho fem amb les històries de la Tercera tongada?
-És clar!
-Que us sembla si ho fem saber abans que acabi el termini, el 29 de febrer, així tothom s’assabenta i si no vol participar, ens ho fa saber.
-I així s’apunta nova gent, potser...No volíeu arribar a 69 veïns? –va demanar l’Avi.
-Si arribo a final de mes ja serà molt...
-Ah! I quarta i última: això no ho fem per guanyar diners. Que li quedi clar a tothom.
-Diners? Però si perdrem bou i esquelles en la feina! –vaig exclamar, veient la feina que ens queia (li queia, bàsicament) al damunt.
-És que hi ha gent molt primmirada i torracollons... Que jo he vist de tot en la vinya del senyor! –va sospirar l’Avi.
-Home. si ho editéssim (que ja costarà), si genera algun benefici (que ja costarà més) i si en traguéssim alguna pela (somiar està bé, vaig pensar); el reinvertim en una festassa col.lectiva.
–Això! I espero que el güisqui que hi posin sigui millor que aquest andorrà que m’has encolomant, veí!
-Coi! És que no esperava visites. Quan quedem per treballar els guions ja trauré el bo.
-Doncs quedem entesos: fas la proclama, la gent et confirmarà via correu electrònic l’acceptació de les bases i , a mesura que arribin les històries jo em posaré a treballar.
-I això durarà...
-Depèn...Quanta gent hi tens apuntada ara?
–36 acòlits sense gaire feina, pel que veig.
-Això fa unes 9 històries. Entre 3 i 5 planes per relat... Uns sis mesos...fins final d’any, res de res. Jo dibuixo a poc a poc.
-Entesos doncs. Faig l’anunci en un post i quan acabi el termini per la tercera Tongada; notifico als inscrits els grups que sortiran, l’ordre d’intervenció i sobre què anirà aquest cop les històries...
-Ja teniu alguna idea...?
-Sí. Aquest cop, totes les històries començaran igual. Amb un text que jo indicaré.
-I faràs grups de quatre, oi?
-Sí, com sempre.
-Molt bé, doncs, cinquena norma tots els membres de cada escala t’hauran d’indicar que accepten les normes per un correu electrònic. Si no, no dibuixaré la seva història.
-Entesos. Crec que queda clar.
-I catosfèric, com diria aquell.
-Un bon regal de Nadal.
-Pel blocaire invisible!
-Però ara no serem invisibles.
-Serem virtuals! Com el güisqui aquest!
-Avi, us adoneu que aquest vespre ha nascut una nova essaela temporal: L’AVIVEI. Estem en contacte.
-Com dieu vós: Àpali!
I l’acompanyo fins la sortida. I donant-li la mà, ens acomiadem.
-Ei, mestre, que no us deixeu res? –m’adono de cop i volta.
-Ja m’has fotut la cartera?
-No, home! –li dic senyalant-li la testa.
-Ui, el barret! No sé on tinc el cap...m’he quedat embotornat amb tant alcohol de garrafa.
-Espero que almenys, la mà, sí us la trobeu! –li retorno, amicalment, la broma.

Mentre el veig baixar les escales; penso quina sort de veïns que tinc i com explicar-ho tot en un post perquè quedi ben claret. (“I a sobre, tindrem el cadàver exquisit en dansa...”, penso. “Se’t gira feina, veí.”).


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

diumenge, 3 de febrer del 2008

Cap a la tercera tongada de les HV amb un poema conjut blocaire

“Un cadàver exquisit” a cal veí: vers un poema blocaire global.

No hi ha dos sense tres, diuen, Així que anem per la tercera tongada de les Històries veïnals… si voleu. Que em consta que almenys, mitja dotzena de veïns sí que vol. Aquest cop ho farem a la recerca d’un rècord guinnes d’escala blocaire. El motiu? Doncs fer entre tots, un càdaver exquisit.

No, ningú s'ha mort encara. Per què... ja sabeu el que és un “Un cadáver exquisito”, oi? Si no, llegiu-ho aquí.

I és que alhora que em dieu de participar en la tercera tongada de les Històries Veïnals us proposo fer un ”cadàver exquisit” entre tots plegats. Com? Fàcil. Tots i totes els que vulgueu participar en la tercera tongada haureu de seguir les següents normes:


1. Heu de deixar un missatge en aquest post, al blog de les HV en en qualsevol altre que vagi posant, o millor, d'enviar-me un email a elveidedalt@hotmail.com dient que voleu participar en el joc. Per fer-ho, teniu fins el 29 de febrer (d’enguany, és clar!) com a data límit.

2. Quan tingui la llista definitiva dels inscrits, ordenada per ordre de recepció, la faré saber al blog i per correu electrònic a tots vosaltres.

3. Amb aquesta llista faré dues coses: 1) establir l'ordre en què`farem el poema del "cadàver exquisit" i, 2) alhora, els grups veïnals per fer els relats que conformaran la Tercera tongada. Matarem dos ocells d'un tret, doncs!

Pel que fa al "cadàver exquisit" (poema conjunt)


a) El poema l'iniciaré jo i li passaré el darrer mot del vers que hagi escrit, al segon de la llista.

b) Els versos que escrivim poden tenir d'una paraula com a mínim (si no, ja no és vers ni re!) a deu paraules com a màxim (inclosos articles, preposicions, conjuncions,...). Han de ser breus, doncs.

c) Per fer un autèntic "cadàver exquisit", jo hauré de fer de TAPADERA del que aneu escrivint la resta (ja que no el podem fer "físicament" en un full de paper). Per tant, al segon de la llista TAN SOLS ha d'enviar-li al tercer, la darrera paraula del seu vers (amb signe de puntuació, si en té). I a mi, el vers sencer. El tercer envairà al quart la darrera paraula que hagi escrit i a mi, el seu vers sencer. I així successivament fins el darrer. Jo aniré mirant, porta a porta, que ningú s'encalli en la filera.

d) La gràcia del joc està en ser RÀPIDS a respondre l'email que rebeu. Això vol dir que heu de respondre EL MATEIX DIA el correu que rebeu del company/a que us precedeix en la filera i enviant.-me a mi el vers sencer que heu escrit i al següent de la llista, NOMÉS l'ultima paraula. escrita. Així ningú sap REALMENT com evoluciona el poema. (Bé, jo sí, però no diré res fins al final!)

e) Complicat? Potser sí. Però sé que sou veïns/nes experts/es i sé que us agraden els reptes. Tampoc és tan complicat! I NOMÉS heu de fer dos emails cadascú en tota aquesta proposta: un a mi amb el vers sencer (repeteixo pels durs d'orella) i un altre al següent de la llista amb una sola paraula, l'ultima del vers que m'hageu enviat a mi (ho he dit tres cops, ja, oi?)


f) Espero que batrem primer rècord guinnes de poema conjunt a la catosfera (el primer i únic, perquè em sembla que això és novedós).


g) Si amb tot, algú encara té dubtes, ja sabeu on tinc el timbre. Piqueu i sereu ben atesos. Cap problema .

Ple que fa a la Tercera tongada d'HV

a) I amb els que us hagueu inscrit per això del poema, farem els grups de la tercera tongada d'Històries veïnals, amb el procediment habitual.

b) El dia 2 de març sortejaré els grups i els publicitaré al blog, procurant altre cop que no comencin ni acabin relats els que ja ho hagueu fet alguna vegada.

c) El mateix dia 2, posaré el calendari que haureu de complir per què el membre de cada grup envii la part del relat que li pertoca al següent. Les normes seran les habituals: 15 línies màxim i deu dies de temps per cada participant.

d) Els grups seran de quatre membres, si és que no hi ha un daltabaix en la participació; que espero que no...Espero que arribem a 69 aquest cop

e) El dia 3 de març també publicaré el tema sobre el qual es regirà cada grup. Ja us aviso: serà continuar un text que us posaré. Per tots, el mateix. El termini total per rebre els relats conjunts serà l'habitual: un mes i mig en total.


Així doncs, hi haurà un poema conjunt que estarà circulant i unes històries veïnals que hauran començat alhora. Evidentment, el poema acabarà molt abans que les HV.

Aniré recordant la convocatòria i relacionant els veïns/nes que es vagin inscrivint perquè sapigueu amb qui us les jugueu...

I àpali, valents! Espero veure engreixar la bústia del meu hotmail a partir d’ara!

PS
Deu ser que tinc poca feina, oi?



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dimarts, 29 de gener del 2008

HV 11/2008: Remor de sal i escuma

Amb aquest relat arribem al cap del carrer. Vull dir que acabem un cicle, per iniciar un altre. Diuen que el millor es fa esperar. No ho sé... Si ho dieu per les meves acompanyants, jo ho certifico on calgui. Estic content perquè han estat més que a l'alçada. Jo diria que les fitxo a partir d'ara. Què me les vaig fer escollir? Noooor....! El destí ens ha unit en una història que començava neguitosa i acaba en un autèntic trasbals. O no? Digueu-ho vosaltres. El Veí, que sempre imagina massa coses, va voler deixar un inici obert i sembla que les noies no l'han volgut tancar del tot. Serà que la Cruella li recorda un passat illenc viscut? Que la Meta es solidaritza amb un oblit no entès? O que la Silver encara creu amb les sirenes? Ja direu...Jo encara hi romio.

Nosaltres tanquem amb aquesta Remor de sal i escuma una tongada; la segona de les Històries veïnals. Aneu a veure les deu precedents perquè veig que no les heu comnetat gaire assíduament. En fi

Ara, deixeu-me uns dies per fer-ne la ressenya final i incito laTERCERA TONGADA. No parareu, ara , que anem llançats! M'acompanyareu, oi? Coi, que és gratis! I fa catosfera!

Estigueu atents a la carta de ajuste del blog i d'aquí uns dies obro la veda. Veient l'enquesta que vaig posar -però depenent de quants siguem- crec que tornarem a fer grups de quatre veïns/es; tot i que us sorprendré amb una proposta col.lectiva conjunta per entrar al Llibre Guinnes de la Catosfera (i si no existeix, me l'invento, què caram!).

_____________________________

Remor de sal i escuma

[Termes a incloure: París, 1998, Beata Santa Catalina, Tomàs, herbolaire]


—C’est la première fois que vous étiez à Paris, n’est pas?

L’Aina va respondre amb un gruny lacònic. No tenia ganes de conversa. El viatge l’havia deixat esgotada, físicament i mental. Eren les vuit del matí d’un diumenge rúfol i ventós, hivernal, i feia només mitja hora que havia baixat del tren a la gare Saint-Lazare. Havia fet el mateix recorregut que la seva besàvia temps enrera. Des de Palma a Barcelona en vaixell i des Barcelona a París en tren nocturn. I a la mateixa edat. Tan sols que amb noranta anys de diferència i per un motiu ben distint. Si l’una, el 1908, anava a l’encalç d’un passat, l’altra, noranta anys després, buscava un futur. L’Aïna fugia de la incomprensió i la cegesa. I com la besàvia aleshores, duia un fill dins el seu ventre. Però ella no ho sabia. Encara.

Havia mostrat l’adreça al taxista, escrita en el remitent d’un sobre llargament esperat i pronunciant el carrer en el seu francès perfecte après a l’internat de Sóller. Aquella missiva havia estat el desencadenant: «Sóc a París. Vine prest. T’esper.”

A casa deixà la mare amb un atac de nervis i la paraula a la boca; el pare, indiferent, el.ludint el temporal amagat rera el diari i el germà petit feliç de perdre-la de vista per sempre més. «Això ens ho fas per fer-nos mal», sentí cridar la mare en donar el darrer cop de porta, maleta en mà. Als seus divuit anys, l’Aïna es creia amb forces per menjar-se el món. I amb aquella estampida sabia que cremava totes les naus.

Arribats al destí indicat, un casalot vell del barri de Clichy, pujà els esglaons de dos en dos, fins el cinquè pis. Pitjà neguitosament el timbre. L’espera es féu eterna. I quan s’obrí la porta i pensava llançar-se als braços de l’Yves, un noia pèl-roja, indiferent a la nuesa que mostrava sota un barnús obert, li espetà de mala gaita:

—Et alors? Qu’est ce qu’il y a?

—L’Yves...? No hi és...? —demanà sorpresa l’Aïna. I balbucejant afegí— Duc aquesta adreça...

—Alors! Tu ets la mallorquine, n’est pas? —va fer la noia, en un català afrancesat i amb un somriure inequívoc als llavis—Vés a saber on para le cochon aquest. Fa deux semaines que no el veig. Regarde —va fer senyalant rera seu un parell de bosses—; j’ai sa roba a punt de la jeter balcó avall.

El so d’una alarma propera s’uní al batec convuls i descontrolat en el cor de l’Aïna.

* * *

De la porta tancada s’escapa una llum encesa entre les escletxes. A pesar que dins la casa tots dormen assossegats –els pares, els sis germans petits, i la mula i les gallines al pis inferior– és costum deixar un llum d’oli encès al batiport. També és costum demanar de la Beateta que beneeixi la casa abans d’un llarg viatge, però no avui: tots queden i només ella parteix. “A la correguda i d’amagat, com els dimonis”, pensa n’Aina.

Dubta un moment més davant la porta tan tancada i s’ho repensa un segons abans de dir, amb la seva veu clara “Santa Catalina Tomàs, pregau per nosaltres”.

Hi ha viatges molt lluny, viatges per un temps, viatges d’anada i tornada, viatges durs, viatges per sempre, viatges a fora. París, tot i que ella encara no ho sap, és un viatge cap a dins. Aquest París que enceta nou segle, on ningú no li demanarà explicacions quan se li noti l’embaràs, és el lloc on tot va començar.

N’Aina enfila carrer avall i les seves passes ressonen en les llambordes de pedra, en el silenci i en la nit. Aquest viatge que dura cent anys haurà d’acabar-lo la rebesnéta.

* * *

Per uns instants li va caure l’ànima als peus. Ho havia entès bé? L’Yves no hi era, des de feia setmanes que aquella noia no en sabia res i no tenia cap altra referència d’on poder-lo trobar. “Sóc a París. Vine prest. T’esper.” On l’esperava? On l’havia d’anar a buscar si no era aquí?

La seva besàvia tampoc ho havia tingut gens fàcil noranta anys enrere, però ara l’Aina, en ple hivern de 1998, es trobava sola, molt sola i perduda a París, palplantada davant d’una pèl-roja mig nua i empipada que no semblava gaire disposada a donar-li un cop de mà. Però era evident que l’Yves li havia parlat d’ella. “Tu ets la mallorquine, n’est pas?”, havia exclamat en veure-la, potser ella li’n sabria dir alguna cosa...

Però ja no va ser a temps de preguntar-li res. Encara no havia obert la boca que la pèl-roja li va tancar la porta als nassos d’una revolada i amb un gran estrèpit. Recollint la petita maleta que havia deixat al seus peus, va fer mitja volta i va baixar els cinc pisos fins al carrer; lentament, intentant comprendre què li estava passant i què havia de fer. Encara no era migdia i li quedaven unes quantes hores de llum.

Va començar a caminar per aquells carrers que tan havia somiat i que tantes vegades havia imaginat, passejant agafada de la mà de l’Yves... Avui, però, eren buits de rialles i només aquell vent gèlid feia sentir la seva veu.

I va caminar i caminar fins a poder notar un cansament que la tornés a la realitat. I els seus ulls, nàufrags en un mar de llàgrimes lentes, s’aturaven sobre la gent, les façanes, les llambordes, sense veure res. Tot baixant per la rue du Seine fins a l’arc que dóna al Quai de Conti. Una boira espessa i cendrosa li deixava tant sols distingir les formes, les siluetes dels vianants, com fars en una tempesta, sobre el Pont des Arts. Creuant el carrer va pujar les escales del pont i es va aturar sobre la barana de ferro. Era freda. I la sensació intensa sobre la pell li va fer recordar perquè havia anat fins al pont. Tot inclinant-se sobre l’àmpit va mirar l’aigua. Segurament gelada, tal volta seria ràpid, tant de bo, va pensar.

Un soroll de fregadís la va fer sobresaltar. Només havia estat un paper que el vent havia empès entre els seus peus i la barana i que ara, lluitava per alliberar-se. Acotxant-se el va collir per desfer-se’n, però els seus ulls s’hi van passejar sense voler... “Herbolaire o Grant Herbier” Mostra organizzata al Palazzo dei Musei. Biblioteca Estense Universitaria di Modena. De sobte, es va veure a sí mateixa amb el fulletó entre els dits, doblegant-lo amb plecs apresos feia molt de temps. Moviments precisos i rituals que la transportaven a un temps segur, de nina. I, un cop dipositat el petit vaixell de paper sobre la barana del pont, una presència li va fer aixecar els ulls.

- Aina... T’estim.

© El veí de dalt,
Cruella,
Metamorfosi
i The silver blue sea (de l’escala K)


(Gener 2008)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dilluns, 21 de gener del 2008

HV 10/2008: Floïd

Realment em faig creus de l'originalitat de certes històries. Ja ho sé que tots els veïns i veïnes en sou, però és que els termes amb que us toca torejar i que heu d'anar col.locant un rera l'altre, per fer una història més o menys versemblant, tenen delicte. Aquest relat no és una excepció, ans al contrari. El personatge, l'Antoniu, ens remet a un passat no molt llunyà on la clandestinitat era a l'ordre del dia. I està escrit amb un fi sentit de l'humor. El sentit que sempre fan gala en Puji i el Zincpiritione, els reis de la comèdia. Sustentats per dues galants ponzelles, la Marinetix (a qui, per cert, fa temps que no veig per l'escala; on pares, xiqueta?) i la Violette Moulin (que aquesta tampoc la veig perquè no para de moulinejar per la geografia mundial). Al final, ens hem quedat amb les ganes de saber si el Floïd era una arma de la resistència. Per cert, algú es posa Floid a l'escala?

I ja només queda una HV per acabar el cicle! Seguim?

___________________________________

Floïd

[Temes a col.locar: Palau de la Zarzuela, 26 d’abril de 1930, Isadora Duncan, barber]

L’Antoniu veia el sostre bufat de la barberia i notava com la brotxa li escampava el sabó calent per la cara. El barber deia convençut que el Puskas s’havia llançat a la piscina, i que allò no havia estat penal ni de conya, però ja se sap, en cas de dubte, aquests del Madrit sempre surten guanyant. Ell va replicar que sí, però que els del Barça també fan teatre quan entren a l’àrea, són coses del futbol, no cal buscar tres peus al gat perquè tothom fa el que pot. Va callar quan el barber li passava l’esmoladíssima navalla pel coll, no fos cas que tinguessin un disgust. Feia anys que no es feia afaitar pel barber, però aquella ocasió ho mereixia. El cabell ben tallat i pentinat, i la cara rasurada tan arran, que ni tan sols un mocador de seda hi hauria quedat enganxat. A l’armari de casa hi havia penjat el traju nou, que la mare li havia planxat, un cop més, aquell mateix matí. Tot estava a punt. Tot menys ell, va pensar en la foscor que li oferia la tovallola calenta que ara mateix li cobria tota la cara. La certesa que després d’aquella tovallola calenta en vindria una de freda, i després encara, l’embat entre irritant i agradable del massatge Floïd, va fer esvair per uns moments la inseguretat que habitava al seu pit des de feia dies.

Va sortir de la barberia amb el posat de qui està a punt de menjar-se el món. Ara sí: tot estava a punt. O gairebé. Mentre tornava a casa pensava en tot allò que havia de passar aquell dia. En tot allò que havia de fer. En tot allò que podia guanyar si se’n sortia bé. I en tot allò que perdria si fracassava. Ho tenia tot ben estudiat, però es coneixia prou bé com per saber que els nervis el podien acabar traint. Va obrir la porta del pis. La mare no hi era, però li havia deixat el traju planxat. Va vestir-se amb parsimònia, seguint el mateix ritual d’altres vegades. No tenia por. Encara no.

El mirall del lavabo li va tornar la imatge de l’Antoniu de les grans ocasions. Només li faltava un petit detall: del calaix de la tauleta de nit en va treure una pistola i la va guardar a la butxaca interior de l’americana. Ara sí. Tot estava a punt.

Va baixar al carrer i va fer aturar un taxi. “¿A dónde le llevo?” L’Antoniu va evitar trobar-se la mirada del taxista pel retrovisor. “Al Palacio de la Zarzuela”. I per primera vegada va tenir por. Quan el taxi va arrancar, l’Antoniu encara feia olor de Floïd.

Estrictes mesures de seguretat envoltaven la Zarzuela aquell dia, així que va fer aturar el taxista quatre carrers enllà. Va pagar en silenci i va sortir del taxi molt concentrat, controlant amb la mirada la zona i les persones que hi transitaven. Molta policia i tot de gent de bona família, vestida amb les millors gales, adreçant-se a Palau. Els fanals i els arbres decorats amb llaços blancs i altres garlandes immaculades indicaven que la data era senyalada: la nietísima, la Carmen Martínez Bordiu, feia la comunió. La cerimònia, l’esdeveniment social més important de l’any, era a punt de començar, i els últims convidats s’apressaven per no arribar tard.

L’Antoniu dominava els nervis amb un gran esforç d’autocontrol. A mida que s’apropava al Palau la suor li xopava l’esquena, malgrat el fred d’aquell hivern mesetari. La tremolor de les mans se li va desfermar en creuar-se amb una parella de grisos que patrullaven en direcció contrària. Però ho va saber dissimular bé. En arribar al recinte de la Zarzuela, els agents de la guàrdia civil de la porta li van demanar que s’identifiqués. Va treure’s de la butxaca interior de l’americana la cartera amb els papers falsos, i els va lliurar al tricorni del mostatxo, que en llegir-los es va quadrar a l’instant.

—Adelante, señor conde. Disculpe las molestias. A su servicio y al de la Patria.

En retornar la cartera al seu lloc, a l’Antoniu se li va glaçar la sang: a la butxaca hi faltava alguna cosa. Havia perdut la pistola. Segurament, al taxi. Una bafarada de Floïd suat li va arribar fins a les narius i el va marejar.

Es va refer en pocs segons i va pensar que, ja que era dins, aprofitaria el dia. El taxista no podria mai identificar-lo, ja que l’Antoniu d’aquell matí no tenia res a veure amb el de cada dia, ell duia sempre un “camacho” gris, tant si feia fred com calor, i no acostumava mai a afaitar la seva eterna barba incipient. Durant el trajecte no li havia dirigit la paraula per la por que li notés el seu accent marcat. Va aprofitar l’interès que el taxista mostrava per un programa de Ràdio Nacional de España que recordava la famosa Tórtola de Valencia -la imatge del sabó Maja i una fervent admiradora de la ballarina Isadora Duncan- que el 26 d’abril de 1930, i justament avui se’n complien trenta anys, s’havia retirat dels escenaris. El trajecte havia transcorregut en un silenci sepulcral.

Segur doncs que no seria reconegut, es va dirigir cap als immensos jardins i va buscar la capella. La seva mirada anava d’un cantó a l’altre, observant els odiosos convidats, símbols de l’Espanya oficial que tant detestava. Els del FPRAE, un dels molts partits clandestins de l’època, apreciarien el seu meticulós espionatge efectuat amb tota la immunitat que li atorgava la situació. Va fotografiar mentalment cada racó, va calcular el temps que es trigava en recórrer cada espai, va memoritzar les cares, pràcticament exactes, de tots aquells homes vigilants amb bigoti estret, ulleres fosques i cabell engominat i pentinat enrere, i finalment, segur de poder-ho reproduir tot sobre el paper per als seus camarades, va barrejar-se entre els convidats i va disposar-se a fer un dels àpats més suculents de la seva vida.

De tant en tant, algun dels assistents, en fregar-lo sense voler, notava la olor de Floïd que tant agradava a l’Antoniu i arrufava el nas mentre es preguntava "quién demonios habría invitado a un tipo tan peculiar..."

© Puji,
Zincpiritione.
,
Marinetix
i Violette Moulin (de l’escala A)

Gener 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!


divendres, 18 de gener del 2008

HV 9/2008. Escarabat salvador

La paraula "surrelaista" no estava ente els termes escollits, però si en Salvador Dalí hi apareix, alguna anada d'olla (com diria la Jo Mateixa) hi havia de sortir! Aquest és un relat entre poètic i visionari; no sé com qualificar-lo..., però m'ha agradat perquè és agosarat i colpidor; com els veïns que l'han escrit: el llepador oficial del veïnat, en Gatot, la quasipsicòloga cantaire Alepsi, filla adoptiva, al seu torn, del polifacètic L'Avi; i ha hagut de tancar, com ha pogut i amb un darre terme in extremis, la coratjosa Alatrencada, (que per cert, des que es va vestir de faraona no li he vsit més el pèl!, eoooh!).

En fi, opineu, gent, que us veig en general poc per la feina... (tan malament està quedant tot plegat? No!, a fe de veí, que no!) Àpali!!

PS E títol l'he post jo, ja que venia sense.
PPS Ja tan sols queden dues escales pendents... Les espero amb candeletes. Això s'acaba, amics/gues...

_____________________________________

Escarabat Salvador

[Termes a emprar: Creta, 14 d'abril de 1931, Salvador Dalí, prostituta]

Era un matí de primavera que convidava a prendre el sol prop del mar. No es veia ningú pels voltants i només es sentia el trencar suau de les onades a les roques. No sé què em va empènyer a fer-ho. Potser feia massa temps que només em despullava en habitacions fosques i humides; potser necessitava que em toqués una mica l'aire; potser només volia una carícia, encara que fos del sol.

Em vaig endormiscar despullada sobre una roca planera. Els peus sobre el terra calent; les cames mig flexionades i obertes. Les mans, amb els braços a banda i banda del cos, m'agafaven suaument les natges. Sentia l'escalfor del sol a les cuixes i vaig pensar que allò havia de semblar-se molt al paradís, si és que existia.

En somnis sentia veus rialleres de noies joves. Semblava que es banyaven en un mar cremós. Es perseguien dins l'aigua i jugaven amb vailets prims i blanquinosos. Jo em veia a mi mateixa dalt d'un altar del que no podia ni volia baixar. Un altar enmig del mar. Un munt d’escarabats sortien de sota l'altar i se m'enfilaven per les cames, en filera, poc a poc, dirigint-se cap al meu ventre.

I vaig sentir una veu:"Ça... ça... c’est magnifique!!!"

Em vaig despertar i vaig veure el rostre d'un home amb els ulls oberts exageradament, un bigoti fi sota el nas i unes mans que tímidament puntejaven amb els dits sobre les meves cuixes i es dirigien cap al sexe.

—Salvador! Has trobat una altra musa?

Aquell home amb bigoti estrafolari va aixecar la vista, em va semblar veure-li una ombra de color vermell a les galtes. Per un moment vaig témer que se'n desdís de l'actuació que havia començat. Va mirar-me als ulls, els vaig tancar, no m'interessava veure-li la cara, només volia sentir de nou aquells escarabats, aquell raig de sol que m'havia transportat lluny d'allò que el món m’havia obligat a ser.

—Vine amb mi

Vaig obrir els ulls. L'homenet em mirava amb els ulls brillants, em mirava descaradament ara els pits, ara els llavis.

—Què hi portes a les butxaques?

L'home es va palpar els pantalons, les seves celles s’havien corbat i em mirava inquisitivament. Va treure's un rellotge de butxaca, un mocador de seda brodat amb les inicials G. D., que va guardar de seguida, i un anell. Brillant, preciós. Se'm van encendre els ulls, ho vaig notar. Ell també. Va guardar-ho tot de nou a les butxaques. Em vaig aixecar, deixant-li veure tot el meu cos.

—On em portes?

—A Creeeeetaaaa!!
—A Creta? —vaig preguntar amb un fil de veu... —Però si estem a Cadaqués!.

No em va contestar. Bé, jo crec que ni em va escoltar. De totes maneres no sé de què em sorprenia: d’un dels genis del surrealisme es podia esperar qualsevol cosa.

Em tenia la mà fortament agafada i m’estirava a la vora de l’aigua

«Ai, ai, ai, que se li ha posat a la ceba que hi anem nedant»

Mentre pensava això, de darrera nostre va aparèixer un vailet, vestit de mariner, que es va apropar a l’aigua i la va aixecar com si fos una catifa. En Salvador em continuava estirant i em va fer entrar per sota del mar.

«Nedant, no. Em vol fer anar a Creta caminat, que no sé que és pitjor.»

Allà sota, el paisatge era estrany, fred, minimalista.

El que més em va cridar l’atenció va ser, els rellotges. N’hi havia tres. Un, sobre una closca buida de cargol de mar. L’altre estava damunt d’una mena de caixó. I el darrer, penjat damunt d’un tronc gruixut i sec. El curiós és que els rellotges eren flàccids.

—Mira, són com el penis d’en Salvador —vaig pensar.

No resultava gens estrany que en aquell ambient el temps restés congelat. En Salvador somreia i feia ganyotes obrint els ulls exageradament, com si planegés alguna malifeta. Es va llepar els dits i va començar a perfilar repetidament les puntes del seu bigoti, una i altra vegada, una i altra vegada. I així va aconseguir que les manetes aturades reprenguessin el seu moviment.


«Quina manera més curiosa de donar corda a un rellotge.»

Al mateix temps que aquells rellotges retornaven a la seva condició esclava de seguir el pas del temps, el penis d’en Salvador abandonava la seva flaccidesa. Lluïa ben cofoi i apuntava cap a mi. Vaig deixar-me penetrar a ritme de tic tac sobre la closca de mar.

«Malaguanyat dia lliure d’una prostituta!»

Novament notava la carícia del sol besant suaument la meva pell i m’acomiadava d’aquells escarabats que havien de retornar al seu altar. Vaig incorporar-me per buscar en Salvador. Havia desaparegut. L’havien d’haver reclamat les seves obligacions artístiques, o potser havia de celebrar alguna cosa un 14 d’abril del 1931.


Gatot, Alepsi L'Avi i Alatrencada (de l'escala F)
Gener 2008


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

dimecres, 16 de gener del 2008

HV 8/2008:El te de les cinc

Una història entranyable. Amors i passions lligades al passat. Personatges de l'alta societat anglesa lligats per un quadre. I un d'ells, l'Òscar Wilde. Havia de sortir un relat rodó per força. Les que s'han trobat per fer el te plegades han estat la Tarambana, que la veig molt enamorada darrerament, la Laura Arantegui (que encara no té blog i no sé què espera), el Josep Manel, un gentleman entre damisel·les que sempre fila prim i fi, i l'Euria, que fa dies que no la sento feinejar per casa, li posa el perfecte colofó. Deixeu-vos transportat a la societat victoriana del Londres de principis del segle XX i viure els enrenous matrimonials. On encara les cartes manuscrites tenien el seu pes...

_____________________________
El te de les 5
[Termes a emprar: Índia, 1905, Òscar Wilde, carnisser]

Mirava fixament les mans hàbils d’en John mentre separava el cap de l’ànec de la resta del cos. La sang tacava el gruix de fusta del taulell i regalimava omplint les clivelles dels dits i el davantal blanc del carnisser. Les olors li omplien el nas i gairebé la marejaven.
La comanda era grossa i la Vera no podia evitar recordar els antics sopars a casa dels Drake quan el celler i el rebost eren plens a vessar. El Covent Garden era un anar i venir de minyones i mossos portant encàrrecs amunt i avall. «Maleït John, sempre s’entretenia a parlar amb uns i altres i mai tenia res a punt!» Faria tard.
Com aquella vegada, set anys enrere, quan just li va anar de fer el rostit. Se’n recordava perquè el senyor havia tornat de l’Índia després d’anys cultivant te. Des d’aquell dia, res havia estat igual.
La Vera era una minyona secretament orgullosa que, gràcies a la seva condició, pogués conèixer aspectes íntims dels senyors. Només li calia el mínim esforç d’aturar-se casualment per adreçar-se la còfia darrera d’una porta tancada. Però aquell matí de feia set anys, amb una simple inspecció del sobre adreçat a Lord Drake en va tenir prou per veure que venia de Paris i que l’enviava Òscar Wilde. La cara de Lord Drake en veure el sobre era el rostre de la desolació.
Quan els va portar el te de les cinc va entrar precipitadament, perseguint un invisible terròs de sucre. Lady Drake, amb un gest triomfal, s’alçava després d’haver llençat alguna cosa al foc. El senyor, assegut en una butaca, mirava l’infinit amb ulls tèrbols. Ni una paraula. La Vera va estar segura que la carta de Wilde, l’escriptor proscrit i antic company de Lord Drake a Oxford, ja era un munt de cendres.
Però estranyament va ser Lady Drake qui es va posar malalta des d’aleshores. “Debilitat”, deia el metge. No s’aixecava del llit i la seva palidesa feia competència als llençols que amb tanta exigència havia fet emblanquinar mesos enrera. Lord Drake, com una ombra, es passava les hores assegut en una cadira al costat de la seva dona, llegint-li llibres de viatges i poemes d’amor.
Semblava que res no canviaria fins a aquell mateix matí de 1905. La senyora havia anat personalment a la cuina amb els ulls brillants i li havia dit: “Vés a buscar ànecs i guatlles a cal John. Avui serem quinze a dinar i vull que t’hi llueixis.” L’excitació gairebé la feia volar quan tornava cap a casa carregada de viandes. Es va aturar de cop quan va veure oberta la porta principal.
Lady Drake jeia al terra, al bell mig del rebedor, mentre dues de les minyones més joves miraven de treure-la d’aquell abatiment sobtat. La Vera va afegir a aquella imatge un escampall de queviures que no pogué aturar amb la flonjor de cos que li sobrevingué davant d’aquella visió. Però el més insòlit de tot era observar com Lord Drake mirava, amb el rostre pàl·lid i desencaixat, una nota que, segons va saber la Vera després, havia sigut llegida primer per la senyora de la casa, i que ara premia ell entre els seus dits amb un gest de contrarietat que amenaçava de vèncer la seva fragilitat de paper.
La vella minyona decidí fer-se càrrec de la situació, s’adreçà a una de les joves que semblava menys alterada i li manà portar les sals. Després, amb l’ajuda de l’altra incorporà la seua senyora ficant-li baix del cap el seu xal fet un convenient bolic. Com que Lord Drake no eixia del seu desconcert, mirà de treure’l fent-li un pessic a la cama. L’home, com si acabés de despertar d’una apegalosa migdiada la mirà i digué: “El senyor Wilde és boig. Vol cremar el quadre de la senyora. Vol cremar-lo...”. I com si de sobte recordés alguna cosa, abandonà la seua dona, estirada entre les mans del servei, i desaparegué a l’interior de la casa per a, segons després, barret i bastó en mà, sortir al carrer com un esperitat.
Camí avall es dirigia a enviar un telegrama al senyor Wilde, volia que s’hi repensés, sabia que aquella tela significava molt per la seva dona i volia que es recuperés. Li donaria tot el que demanés.
Quan Lord Drake va marxar a l’Índia, Wilde va passar moltes hores amb Lady Drake, van establir una relació de complicitat que a la tornada de lord Drake no van poder amagar. Després d’una discussió entre els dos amics, Wilde va decidir marxar cap a Paris. Abans però li va escriure una carta a Cristina per acomiadar-se i d’amagat, ella li va regalar el quadre que admirava cada cop que quedaven a l’estudi per fer aquelles llargues passejades.
La distància entre els dos amants alleugerava Lord Drake, que feia tot el possible perquè Cristina el tornés a estimar com abans. I ara que semblava que es recuperaven, havia aparegut la nota, després de tan temps intentant tornar a la normalitat, Wilde necessitava oblidar-la i es volia desempallegar del quadre.
Lady Drake en tot aquest temps mai recordava els colors, la llum, l’olor d’espècies i el suau de la seda que li enviava el seu marit, tancava els ulls i somniava desperta. Recordava una i altra vegada els carrers estrets i foscos, la boira, la humitat i aquelles passejades amb Wilde.
Quelcom que mai podrà oblidar.
© Anna Tarambana,
Laura Arantegui,
Josep Manel

i Euria
(de l’escala I)
Gener 2008





Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dimarts, 15 de gener del 2008

HV 7/2008: Sexy beast

"Allò bo, si és breu, dos cops bo." Aquesta ha estat la màxima de l'escala C. Han estat ràpids i escuets. De totes les publicades, segurament és la més versemblant. No dic millor ni pitjor; senzillament, no podia ser d'altra maneraamb els termes que els van tocar. Un desig llargament esperat i feliçment (¿?) acomplert. En un dia dels Sants Innocents? Ui, ui, ui...! Els distingits són en Carles Mulet (de la terra de Nausica), la Lluna (i la pruna), la Trillina (que no tetralina), i la Déja Vie; (que alguna cosa de fotògrafa té la xiqueta!)

I potser el Clint té gelos de no ser ell aquest fotògraf i rifar-se a la López!

____________________________________________

Sexy beast

(Termes a emprar: Islàndia, 28 de desembre de 2007, Mònica López, fotògraf)


Des del primer moment, el fotògraf em va dir que això havia de ser només una celebració de la bellesa. I jo m’ho vaig creure perquè, encara que mai no m’he deixat ni tocar, sé bé que estic dotada d’un atractiu tan especial que fa que totes, siguin amigues o enemigues, m’anomenen sexy beast.

Fins i tot em vaig creure allò que Ell, en realitat, és només un enamorat de la llum, que l’únic que desitja és capturar la seva manifestació fugissera sobre la pell. I tanmateix no li he donat la més petita esperança que m’arribés a tenir davant la seva càmera, de la faisó com m’hi volia. Perquè jo he sabut sempre com em volia tenir, sense que li calguessin aquestes fotografies, tan escrupolosament elegides, que m’ha anat mostrant en el seu esforç tan inútil com obstinat per convèncer-me’n.

Però, vés per on, el que no ha aconseguit amb totes aquelles històries d’Alícia al País de Meravelles, ni suggerint-me la il·lusió tan gran que tenia perquè la sessió fotogràfica es realitzés —tot pagat al seu compte— aprofitant la llum tamisada d’Islàndia en ple estiu boreal, va a tenir-ho ara, acrescut i debades, només perquè aquesta rojor que va emparant-se de l’arbre de Pasqua del pati m’aboca sense remei a desfer-me’n de la vesta, tan desueta ja, de la innocència.

Precisament avui, 28 de desembre de 2007, dia dels Sants Innocents. Així que, el primer que faig és trucar-lo. Viu a una hora de casa. Així que tinc temps. La veu sona llunyana, a saber què deuria estar fent. Li deixo anar alguna cosa sobre la llum, fotografies, i no sé pas què més. Diu que vindrà aviat. Molt aviat. I jo em quedo al pati, mirant l'arbre de Pasqua, pensant. No han passat ni deu minuts que sona el timbre. No, ell no pot ser. Qui serà?

Obro la porta i si, és ell. M’arreglo una mica els cabells, m’estiro el jersei i el faig passar, morta de vergonya i sense saber ben bé el que estic a punt de permetre que passi sota el meu propi sostre. El convido a seure al sofà i li ofereixo una cervesa que ell refusa perquè sosté que li fa dir coses que no deuria. Excuses. Ell també està mort de vergonya. Li dic que prengui cervesa, que avui tinc ganes de sentir totes les coses que no hauria de dir. Li pico l’ullet i veig com enrogeix mirant la moqueta verda del saló. Torno de la cuina movent intencionadament els malucs i deixant un parell de cerveses a la tauleta.

Estic tant nerviosa que bec ràpidament esperant que sigui ell qui s’apropi però tants cops li he barrat el pas que no gosa moure’s un mil·límetre. Sense pensar ni un instant mes en les conseqüències dels meus actes, els meu llavis s’apropen al seus sense arribar a tocar-se. Em mira als ulls i em diu: «Mònica, saps que no pot ser».

No el vull escoltar i li faig un petó llarg, dolç, humit.

M’aturo; i a cau d’orella xiuxiuejo: «Fes-me les millors fotografies que mai hagis fet, aquesta nit.»


Carles Mulet
Lluna
,
Trillina
i
Déja Vie (de l'escala C)

Gener 2008

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

diumenge, 13 de gener del 2008

HV 6/2008: La traductora

Ja estem a la meitat. Aquest relat els ha sortit un pèl llarg als nostres amics. Però paga la pena. Crec que s'han llençat pel corrent esotèric i obscur. Hi ha un misteri que ja es planteja d'entrada i que la nostra protagonista, la Sibil.la, ha de resoldre. Un misteri que ve de molt lluny i on la fe i l'ortodòxia vaticana estan pel mig. Ja veureu. No té res a envejar al Dan Brown i el seu Codio da Vinci.

Realment, lligar els quatre termes que els havia tocat tenia tela marinera. Però sabia que la Joana amb la seva llum, l'Anna amb la seva esfera, la Rosa amb els seus consells i el Roberthinos amb la seva gosadia, sortirien triomfants de l'empresa. Bona lectura.

PS Ah! I voteu a l'enquesta de la barra de la dreta!

_______________________________________

La traductora

[Termes a emprar: Berlín, 1859, Pere IV d’Aragó i alquimista]


Va descloure els llavis per agafar l’ultima alenada de vida. Em va mirar i amb un fil de veu va deixar anar unes paraules. El seu rostre es va il·luminar i els seus ulls negres es van desentelar. Era guapíssima. La seva cara semblava de porcellana. Les galtes, ja blanques, havien perdut la tonalitat rosadenca de la seva joventut. La mare s’acomiadava i jo en rebia aquell instant de lucidesa que sempre m’acompanyaria.

—Ets fruit del secret…

El seu cor va deixar de bategar i es va adormir en un son plàcid i amb un somriure dibuixat als llavis. Vaig prometre’m que les seves paraules no serien en va.

Hi ha flaixos de la meva vida del tot inconnexos que em costa veure’ls nítids. Sempre m’he considerat filla d’una família “normal”, amb una infància feliç al costat del meu germà. Vivíem en una granja, a la Toscana, prop del llac di Garda (un paradís). El meu pare es dedicava al bestiar. Un home rude, del camp; un home simple, però bo. Anava als mercats a vendre vedells i tornava al cap de dos o tres dies. Content. Més tard vaig saber que durant aquests dies bevia sense mesura.

La mare pintava. Tenia un estudi a dalt les golfes on s’hi passava moltes estones, després de tenir cura de tots nosaltres. Cuinava, feia conserves, cosia, tocava el piano i sortia al camp amb els seus pinzells. Llegia i ens recitava poesies. Portàvem una vida tranquil·la com qualsevol família del camp. Feinejant, però sense presses i, com sovint deia ella, cultivant l’esperit. Em pregunto si era feliç. Si coneixia la tendresa, si se sentia desitjada… Si desitjava, en suma. Un cos com els seu era capaç de fer embogir qualsevol home. I jo no veia que el pare l’amanyagués gaire sovint, massa distret amb la compravenda del bestiar, els diners i els mercats.

Recordo ara com em va sorprendre d’adolescent el fet de poder anar els estius a Berlín a aprendre alemany. La mare va insistir-hi molt i va convèncer al meu pare, el qual considerava que no calia aprendre idiomes per poder guanyar-se la vida. Ell, amb l’italià, feia negocis de sobres.

Ara, gràcies a la mare sóc traductora. I això m’ha permès viatjar i conèixer persones de vàlua. Durant cinc estius vaig estar-me a Berlín a casa d’uns amics de la mare que, segons ella, havien intimat en el transcurs d’una exposició d’aquarel·les un estiu de fa molts anys a la capital alemanya. Sempre em tractaven a cos de reina.

I jo em demana el perquè.

Per què a la mare li brillaven els ulls quan m’acompanyava fins a casa dels seus amics? I per què es vestia tan diferent de quan estava a casa? Em miro al mirall i els meus ulls blaus, el meu cabell ros i la meva pell blanca no s’escauen amb les faccions llatines dels meus pares…

Ara, després de tant temps, he decidit tornar a Berlín per trobar la resposta a tots aquests misteris. Els amics de la mare han vingut a esperar-me a l’aeroport, i en un no-res m’he tornat a trobar en aquell pis tan ple de bons records, on espero trobar alguna pista sobre el meu origen. Ells somriuen, com sempre, i no sembla que sospitin que, aquesta vegada, la meva visita té un propòsit ocult. Al vespre, asseguts al voltant de la taula parada, els observo: tampoc m’assemblo a ells. Dubto. Els pregunto quin secret amaguen o callo? Al final no em decideixo a dir res i procuro que no es noti la tensió que sento. Per primera vegada desconfio d’ells, sé que amaguen alguna cosa. Ho han de fer. Són l’única pista que tinc, la meva única esperança de saber la veritat, i tot i així… I tot i així.

Porto ja dues setmanes a Berlín, dues setmanes de cerca infructuosa, de decepcions constants, a l’ombra d’una família que actua com si no passés res. I justament avui, l’ultima nit que passo en aquesta casa, quan he pujat a la meva habitació he trobat un llibre sobre el llit. És un llibre antic, enquadernat en pell, amb el títol i l’any d’edició gravat a la coberta amb grans lletres daurades: L’alquimista, 1859. L’obro amb una barreja de por i respecte. Una nota cau entre els seus fulls: «Demà al matí, quan te’n vagis, ja no hi serem. No ens veurem mai més. Marxem de Berlín, marxem de la teva vida. Aquest llibre et donarà les respostes que cerques. Però abans de seguir endavant, pensa que hi ha coses que és millor no saber».

Començo a llegir el llibre, un llibre prim que segur llegiré amb un parell d’hores. El cap em dóna voltes no entenc pas res. Sibil·la, Sibil·la, el meu nom es repetia en tot el llibre, la meva besàvia, la rebesàvia, i més encara; fins arribar a la gran Senyora Sibil·la de Fortià l’ultima esposa de Pere IV d’Aragó. Inclús la meva àvia, tal com indicava l’anotació a mà en lletra de ploma, es deia Sibil·la. Tot plegat indicava que jo pertanyia a una família de llinatge reial. Però la meva mare, qui era? Ella era la única que trencava la cadena amb el nom de Susanna, no eren pas els meus pares aquells qui jo creia i que m’havien criat? La darrera pàgina del llibre deia que si volia saber-ne més havia d’anar a Lleida concretament a la Seu Vella i preguntar pel pare Santiago. Marejada em vaig estirar al llit. Demà pensaria què fer amb més claredat.

L’endemà vaig marxar cap a Lleida, un cop vaig entrar a la Seu vaig preguntar pel pare Santiago i em van portar cap un despatx vell on un home corbat i calb em va mirar per sota les seves ulleres gruixudes. Vaig veure que dels seus ulls clars relliscaven dues llàgrimes quan li vaig deixar el llibre de pell damunt la taula de roure. L’home, amb la mirada atenta al llibre, es va treure un mocador i es va eixugar les llàgrimes.

—No esperava tornar a retrobar aquest llibre –va dir, compungit. Aquest llibre no és sol un llibre, té una història i en ell està amagat un coneixement, tan sols visible a aquells que han estat mereixedors de rebre les claus per veure’l.

Confusa, li vaig explicar al pare Santiago el motiu de la meva visita i com el llibre havia arribat a les meves mans. Per un moment havia pensat que el pare Santiago era...

—Filla meva, no ens hem presentat, però imagino que et deus dir Sibil·la, oi?

Vaig quedar totalment astorada, sense paraules. Com podia saber el meu nom, aquell nom?

—Per la cara que has fet et dec haver sorprès i deus estar esperant una explicació, que és al cap i a la fi, pel que m’has explicat, el que has vingut a cercar. Seu i relaxa’t, que la història que t’he d’explicar ens remunta molt temps enrere.

El pare Santiago es va aixecar i va tancar suament la porta. Lentament i amb cara d’estar cercant les paraules es va encaminar de nou cap a la seva cadira.

—Què saps de l’Orde del Temple?

—Alguna cosa... que eren una antiga orde religioso-militar fundada per Hug de Pinós o bé per Hugues de Payans. Quan ser declarats heretges pel papa Clement V a causa de les pressions del monarca francès Felip IV que volia que perdessin tot el poder que havien acumulat.

—Sí, això és una part.

—També diuen que alguns supervivents van amagar un tresor.

—Això també és cert, en part. Malgrat que l’Orde es basava en el pensament cristià de Bernat de Claraval, també tenien un fort coneixement druídic i de les forces naturals. Així, gràcies a aquests coneixements avui trobem esglésies i monestirs austers que reben una gran força tel·lúrica i en la que les marques templaries encara perduren, com a Santa Maria del Mar a Barcelona o a l’ermita del Riu Corb a Conca.

—Però que té a veure això amb mi?

—Tingues paciència. Quan l’últim maestre oficial, Jacques de Molay, va ser cremat a la foguera, ja havia transmès el seus coneixements a un dels seus deixebles. No a un dels més destacats, sinó a algú que no despertés sospites. Van ser anys obscurs, de persecucions a l’ombra. Finalment el van descobrir, per això, abans de que l’agafessin viu, va anomenar maestre a algú que mai podrien descobrir, a la seva filla Sibil·la. A ella li van ser llegats els coneixements de l’Orde, que eren el seu tresor més preuat junt amb el Sant Graal. Les persecucions van cessar, però els membres es van disseminar davant la falta d’un maestre oficialment reconegut. Mentrestant, els coneixements templaris van anar passant de Sibil·la en Sibil·la, fins que l’any 1859 una d’elles va amagar el Sant Graal i va ocultar part dels coneixements i la manera de tornar a trobar al maestre en aquest llibre. Però això va suposar la fi de l’anonimat, ja que l’editor va confessar-ho al capellà del poble. Per aquest motiu, quan la teva mare va veure que les urpes del Vaticà estaven massa a prop va haver de renunciar al que més estimava pel bé de l’Orde. Per aquest motiu et va donar a la seva millor amiga i membre de l’orde, la Susanna, qui et va inscriure al registre com a filla seva i va marxar a Berlín, a casa d’uns membres de l’Orde, amics seus, a qui la teva mare havia encarregat que guardessin el llibre editat el 1859.

—Però llavors, vostè...

—Jo també sóc membre de l’Orde del Temple de Salomó, no pateixis. I sóc tiet teu. La meva mare em va enviar al seminari per a infiltrar gent de l’orde dins de l’exèrcit vaticà. Jo vaig enterrar la meva germana, la teva mare, a la vall de Núria, després que les tropes inquisidores la torturessin fins a la mort per obtenir la informació d’on estaven els tresors.

— I per què allí?

—No ho has entès. Perquè allí el seu cos estaria en contacte directe amb la Mare de Déu, perquè allí és un punt de grans forces tel·lúriques.

Vaig sortir de l’encontre amb el meu nou tiet bastant commocionada. Vaig agafar el cotxe i vaig conduir sense cap destinació fixada. La nit em va sorprendre a Castellfollit de la Roca. A la vora del precipici vaig estar meditant sobre tot el que m’havia desvelat en pare Santiago. Ara “entenia” de debò el llibre. Vaig pensar en la societat i en la hipocresia i ànsies de poder de l’església actual. No podien conèixer el lloc on estava amagat el Sant Graal ni tampoc posseir els coneixements druídics que s’amagaven al llibre. Com tantes Sibil·les abans meu, vaig haver de renunciar al recent i valuós llegat familiar.

Vaig agafar un encenedor i vaig començar a cremar el llibre. Les cendres voleiaven per la paret basàltica mentre, en plena metamorfosi a maestre de l’Orde del Temple, desapareixia en la foscor de la nit mentre menjava una de les saboroses galetes de ca l’Emili.

© Joana,
Anna,
Rosa
i Roberthinos
(de l’escala E)

Gener 2008



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!