Seguim amb noves històries. Aquesta és d'un viatge en el temps. D'intrèpids mariners en un temps remot en terres estanyes a la recerca de sort i aventures. Un relat del replà que conformen el Dissortat, Cantireta, L’Avi i Montse Pes. Felicitats!
__________________
El
vell mariner
«Quan
era menut em passava les hores mirant com els estibadors i mariners del port
descarregaven les riques mercaderies que arribaven d'Itàlia i Sicília, de
Llevant i de l’Àfrica, o de la magnífica Constasntinoble, que m’encisava; o les
que s’embarcaven cap a aquells llocs que estava segur que visitaria quan
poguera enrolar-me en algun dels vaixells panxuts que s'albiraven des de la
costa, i que anaven omplint-se fins als embornals. El meu pare sempre va ser
estibador i jo, quan vaig ser prou fort per a carregar aquells pesats embalums,
també em vaig fer. Però jo volia abandonar València, la ciutat que m'havia vist
nàixer, i fer-me a la mar.
Per mediació del pare, i amb la
seua benedicció, un mercader em va acceptar en el seu vaixell com a mosso. Per
fi seria aprenent de mariner, allò que més desitjava. Tan sols tenia quinze
anys, però no m’espantava res. O això pensava aleshores.
Salparem el dia de sant Pere de
l'any 1444. Un any feia que el nostre gran rei Alfons havia conquerit Nàpols. La meua primera travessia va
ser bona, sense tempestes ni corsaris, i sense els vòmits que els mariners
asseguraven —i apostaven entre si—, que patiria. Després d'alguns dies entràrem
en el gran port de Palerm, i encara que el viatge havia sigut emocionant, tenia
moltes ganes de tocar terra. No em va sorprendre escoltar la nostra llengua en
aquella ciutat i menys en una taverna regentada per una família descendent de
lleidatans, on es reunien molts mariners, mercaders i soldats de les nostres
terres. Aquella nit vaig conèixer un home
expert en la mar; Vicent es deia, i mentre bevíem vi aiguat i menjàvem
formatge de cabra, parlàrem dels seus viatges, i de moltes coses més. Ell va
ser qui em va advertir que no havia d'anar a Constantinoble per res del món,
perquè era el lloc més perillós de la Cristiandat; però jo era jove i amb moltes ganes
d'aventures, i fins que no vaig veure aquella meravellosa ciutat no vaig parar
de navegar.
Ara he complit 24 anys, i no em
penedisc d'haver-me establit ací, a la capital bizantina, però recorde el vell mariner que vaig conèixer a Palerm
i les seues paraules. Quanta raó tenia! Ara que visc el setge dels exèrcits del
soldà envoltant aquesta bella ciutat, sé el que volia dir. Constantinoble és
l'últim parapet que s'alça contra el poder dels infidels. Quan aquesta ciutat
caiga en mans dels turcs, ningú els detindrà.
No tinc por de morir, i em
quedaria a lluitar de bona gana, però no puc fer-ho. He d'escapar amb la meua
estimada Úrsula. Està esperant un fill, un fill meu, i quan entren els infidels
no respectaran res ni a ningú. No podem quedar-nos ací.
«Marxarem». M’he fet escriure en un paper les meves
últimes voluntats, tot i que sé que qui les ha escrites, igual no ha fet cap
cas del que li he dit. He pagat el que em demanava. Potser més i tot del que era
just. Crec que perquè ella estigui en
estat se’m rifen, i veuen la mala cara que faig, anant pel port buscant un
vaixell sense massa requisits on enrolar-se. Pensava..., si m’embolico el
ventre amb una bena ben tibant, potser encara em voldrien com a grumet? Escupo
una saliva fosca. L’Úrsula diu que no té bon aspecte. Hem anat a una taverna
vora el port, on es pot esperar el destí. Deixo
córrer la imaginació i m’humitejo el dit índex. Resem en silenci mentre a
la ciutat se senten els crits dels fidels i dels infidels, atemorint-se els uns
als altres i encomanar-se cadascú al seu Déu particular.
* * *
“Si
t’ho digués, no t’ho creuries”, aquest “si t’ho digués, no em
creuries” anava ressonant dins el meu cervell, mentre em dirigia tan ràpid com
les meves pobres cames em permetien cap la seu de l’Arxiu Històric, on m’estava
esperant el Ferran.
Suat i neguitós, vaig enfilar
cap el seu despatx. D’una revolada, obrí la porta i m’hi encarar:
—Què és això que no em creuria,
Ferran?
—Veig que he despertat la teva
curiositat, eh?
El posat saberut d’en Ferran,
em va posar encara més neguitós. Portàvem més de sis mesos treballant en uns
manuscrits que van arribar d’una excavació a Constantinoble i que eren el relat
d’un vell mariner, que va viure la caiguda de la ciutat en mans dels turcs.
—Sí, tinc la curiositat que em
corrou per dins. Va, garla...
Es va repanxolar a la cadira i
amb un mig somriure de satisfacció va deixar anar:
—La fórmula...
—Quina fórmula?
Em va allargar unes planes del
manuscrit. Mentre les mirava, en Ferran, va continuar:
—El vell mariner estava malalt
i els símptomes que descriu són els típics del càncer d'estómac Pel que
sembla, quan van entrar els turcs a la ciutat, va poder escapar amagant-se amb
la seva dona embarassada i amb una bossa d’herbes que li va donar un xaman àrab,
juntament amb la formula.
—Doncs que pel que diu el
manuscrit, amb el temps, va refer la seva vida a la ciutat i va morir de vell.
T’imagines? Hem trobat un antic remei que pot curar el càncer!
—Això és increïble! —vaig dir.
—No podem perdre aquesta
oportunitat d'indagar en aquest gran descobriment.
Tots dos ens vam mirar amb una
mena de complicitat. Sabíem que havia arribat el moment de dedicar tota la
nostra energia en aquesta nova aventura. A partir d'ara les properes decisions determinarien
el nostre destí, a la recerca d'aquest lloc privilegiat.
—El futur és a les nostres
mans, ens trobem en un indret costaner i de difícil accés per terra. És una
vall fèrtil amb els camps cultivats i grans ramades de bestiar pasturant als
prats plens de flors aromàtiques que
amaguen secrets mil·lenàries.
—Els més ancians de la vall ens
expliquen històries del seu origen com a poble i de com han hagut de lluitar,
per conservar la llengua d'aquell vell mariner malalt, que va aparèixer en
aquest indret amb la seva dona, buscant les herbes remeieres del vell xaman. En
aquest lloc van trobar pau i aixopluc i l'oportunitat de seguir vius i començar
de nou. S'establiren aquí, conreant la terra i descobrint els ungüents curatius
de les plantes silvestres, amb l'ajuda dels seus set fills.
Per nosaltres aquest poble apartat del món, era el refugi de
la nostra descoberta. Només ens calia entrar, aprofundir en els seu
coneixements i descobrir la fórmula que guardava. Ells, mai s'havien preguntat
el perquè envellien tant, només sabien que això passava en aquest indret.
—A bocafoscant, tot queda en silenci, un altra nit en blanc: les paraules
sostenen la ficció del dia que se'n va.
—La serenor i el somriure d'aquesta gent ens sorprèn
gratament i ens ajuda a establir llaços d'amistat perdurable més enllà de la
nostra troballa. A la fi, hem començat a esbrinar el perquè de tot plegat.
Potser, també com el vell mariner decidirem perllongar l'estada...
Els
versos que calia col·locar eren:
· Miquel
Bauçà
«El vell mariner que vaig conèixer» (El
vell mariner)
· Carles Hac Mor
«Deixo córrer la imaginació i
m'humitejo el dit índex» (Acció)
· Josep Palau i Fabre
«-Si t'ho digués no t'ho creuries:» (Veu
de dona)
· Susanna Rafart
«Nit en blanc: les paraules sostenen la
ficció del dia que se’n va.» (Del
llibre Retrat en blanc)
© Dissortat, Cantireta, L’Avi i Montse Pes (maig 2013)
