HV 5/1 Secrets d'estat (La fal.làcia)

Comença la cinquena tongada de les Històries veïnals, dedicada als nou pecats capitals del Malerianisme (doctrina sacra sense apòstols ni manaments). Els primers a complir amb el deure sagrat han estat els compapnys de l'escala G: en Té la Mà Maria, en Roi Marphille, La rateta Miquey i l'Arare. La cosa comneça amb una noticia bomba que després es complica amb l'entrada en escena de personatges escabrosos. En fi, llegiu i concloeu que la vida és pura fal·làcia.

____________________

Secrets d’estat

(Primer pecat del malerianisme: la fal.lacia)

Vaig arribar tard aquell dia. El tren com sempre portava molt de retard. Una pluja fina que queia durant tota la tarda em tenia amb els nervis de punta. Ja feia dies que no parava i la humitat de l’ambient es deixava notar.

—Vine urgentment a la redacció! No et creuràs el que ha passat! La noticia que ha corregut com pólvora per les rotatives.

—Tanta urgència ? Quina en portes de cap —vaig preguntar al Carles.

—El rei Joan Carles se separa de la reina Sofia!

—Que em dius ara! Està confirmada la noticia? —li pregunto amb incredulitat

—La noticia ve de fonts que sempre ens han resultat fidedignes. Creu-me Lluís; aquesta vegada és veritat.

A l’estació mateix vaig comprar-me els diaris per veure si aquella bomba ja ha havia sortit impresa en algun rotatiu. Que estrany! Res de res. L’única notícia era que la reina havia complert 70 anys, i s’afegien unes manifestacions seves en forma de llibre que posaven a parir als homosexuals, cosa molt normal venint d’on venien. Vaig telefonar a la redacció des d’una cabina ja que amb les preses m’havia deixat el mòbil a Barcelona, on tenia llogat un petit apartament per la feina. Al altra banda es va posar el Carles.

—Digui?

—Carles, hòstia! Els diaris no diuen res, segur que és veritat? Mira que si és una bola, et trencaré la cara.

—No home, no. Creu-me: la reina ja fa temps que viu sola a Londres i només es deixa veure a palau en actes oficial. El rei, peral seva banda, té un lio amb la Bàrbara Rey des de fa una pila d’anys. Però això ja ho sabies, oi?

—Però tu t’has begut l’enteniment? Que no veus que pel país no ho poc permetre una afer com aquest!

—La font és bona, molt bona.

—Quina és la font dels collons?

—Ni mes ni menys que Jaime Peñafiel, que l’he untat d'oli ifns al capdemnut perquè canti com les cloïsses.

Vaig penjar el telèfon molt emprenyat. No seria el primer cop que en Carles m’entabanava. Ja de petit a l’escola sempre feia el que ell deia. No he pogut mai negar-li res, però aquesta noticia no la pensava difondre a la meva emissora de ràdio: m’hi jugava el prestigi i la meva continuïtat al programa, ara que era líder d’audiència des de feia una bona pila d’anys. És veritat que en moltes ocasions el Carles m’havia passat primíces que havien fet pujar com l’escuma els nivells d’audiència. Mai m’havia fallat en aquest sentit. Però aquest cop, era...no sé..., no me'n fiava.

Vaig estar donant voltes pel carrer amb el cap cot, pensant. Mirar cap avall és realment molt útil per esquivar les caques de gos, vaig pensar, però aquesta merda de notícia no la pensava trepitjar!

Tenia els nervis a flor de pell. "De cap manera! De cap manera! De cap manera!" M’anava repetint a mi mateix. Alguna vegada fins i tot hofeia n veu alta tot xutant un embolcall de xetos que algú havia llençat a terra.

«Que la notícia la digui un altre i jo ja la comentaré més tard», em deia , tot sol. M’era ben bé igual no ser el primer aquesta vegada.

Al passar per una altra cabina, vaig tornar a trucar al desgraciat d’en Carles.

—Digui?

—Carles, collons! Demostra’m-ho! Collons, demostra’m-ho!

—Mira nano, fes una cosa. Agafa el primer vol cap a Londres. N’hi ha uns quants cada dia. Ves fins a Camden…

—Camdem?

—Camden, amb “n”! El barri de Camden. Baixes a la parada de metro de Belsize Park. A dins l’estació hi ha un quiosc. Allà hi ha un paio jamaicà que és clavat al Bob Marley. Vas allà i li compres alguna cosa…

—Alguna cosa? Què és això? Una peli d’espies? Què més s’ha de fer, donar-li un sobre amb diners? O codis secrets? Vinga, nen, que no em mamo el dit!

—Collons, escolta! Vas i li compres una xocolatina, un diari, el Hello o qualsevol cosa, tan li fa. Quan li vagis a pagar li dius que ets un bon amic de l’Stoney Greek i que la vols visitar.

—L’Stoney Greek!!!??? Qui cony és? Sembla un nom de marca de paper de fumar!

—És la reina d’Espanya, col·lega! El rastes pollós aquest et dirà on viu i com anar-hi.

—És clar; i vaig jo i em presento allà amb el millor del somriures i dient: “Hola Su Majestad, mire que soy periodista y me han dicho esto de ustesd y su esposo" i bla, bla, bla, oi?

—Doncs sí! Tu ves-hi. Ja veuràs. M’han dit que acostuma a anar fumada. Li encanta l’herba! I et dic una cosa, quan va fumada xerra pels descosits. T’explicarà la Bíblia en vers si vols. Porta gravadora i càmera de fotos. Vinga, mou-te, que no tens tot el dia!

Mentre penjava el telèfon, vaig sentir un cloc sec i dolorós que em va sacsejar la testa i tot al meu voltant s’enfosquí en un negre, negre, negre... Després d’un silenci llarg i profund i mentre intentava obrir els ulls, una fiblada intensa transitava d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra per les meves temples. Per què obrir-los si sabia que feia mal? Els vaig tornar a tancar.

Això si, sentia una remor de fons. Una veu cridanera, masculina, però aguda:

— Esa noticia, Maria Teresa, la verdad..., no será una alegria darla… (on collons sóc?), es que yo no soy monarquico... soy juancaaaaliiiiizzzta (què collons diuen, on collons sóc?)

—¡¡¡Jaime, cuelga, que el pajarito ya se ha despertao!!!

—Te dejo, Maria Teresa, esta tarde en el programa de Terelu ya lo explicaré todo.

Nyic, nyic, nyic...; el llit on m’havien ajagut es va començar a moure. De fet, la meva esquena s’elevava fins trobar-me de nassos amb una mirada penetrant. Tenia al meu davant un parell d’ulls de mico, petits i junts i una flaire de locció Floïd em penetrava pels nadius. Darrera l’olor, i intuïa un individu que reconeixia de la televisió.

—Peñafiel...? —vaig exclamar, amb el cap adolorit— Vosté és en Peñafiel?

—Tiene buena fueeentezz... Sí, soy Peñafiel, periodista de crónica rosa. Y usted y su amigo, el Carlitos ezze del teléfono, se han puesto en un buen lio, villanos. ¡Como se ozz ocurre, atajo de plebeyos, intercambiar información en un teléfono público…! Teneis tras vuestro un ejército de policias judiciales y los geos averiguando vuestro paradero, cabezas de chorlitos. Yo valgo mas por lo que callo que por lo que cuento.

Però de què m’estava parlant, el cap de mico, aquest? M’havien trinxat el cap per parlar des d’una cabina? Era real tot el que m’estava passant des de primera hora del matí? No entenia res de res. De cop vaig sentir un terrabastall a l’habitació del costat i us crits que deien:

¡¡¡ATENCIÓN!!! ¡¡¡POLICIA!!! ¡¡¡LOS BRAZOS EN ALTO!!!

L’home de la gorra es grata el clatell, es treu les ulleres, sospira, fa una estirada de braços per damunt del cap i diu:

—Sortim una estona a fer una cigarreta. D’aquí a deu minuts tothom aquí, que he de prendre una decisió d’una punyetera vegada. No tenim tot el temps del món. Aquests volen una resposta avui mateix.

L’equip en pes surt del recinte. Es dirigeixen al carrer i fumen, entre riallades, crits i gatzara.

Al cap de vuit minuts, el de la gorra decideix que ja n’hi ha prou, de recés.

—Tothom dins!

—Però xaval, no siguis bèstia, si tot just acabem d’encendre els... —Però l’home de la gorra no està per orgues:

—He dit que tothom dins! –mastega, de mal humor.

L’equip en pes entra altre cop al recinte. S’asseuen. Els uns a les cadires, els altres per terra. Una noia empolainada fins a les celles i vestida a l’estil de la Júlia Otero comenta que ella encara no ha començat i que ja està bé. Els altres se la miren amb commiseració. El de la gorra parla sense embuts:

—Escolteu-me bé tots plegats! Sou una merda.

—Hòstia...! I això?—demana algú.

—Si. Sou una merda. No sé per què li vaig fer cas al vostre professor de l’Institut del Teatre. Té una colla de mamarratxos que no serviu per a res.

—Tio, no et passis. Fem el que podem – diu el presumpte Peñafiel, que, per cert, està convençut que avui l’ha clavat fent el paperot del cagabandurries aquest. Fins i tot li ha encertat la veu! Tan orgullós que estava ell...

—De veritat creus que som una merda? –pregutna la presumpta reina d’Espanya, traient-se la corona i arrencant-se els clips dels cabells, que ja l’estaven matant.

—Però no vau dir que tots tenen la grip?—diu el periodista u, anomenat Carles, convençut que el seu monòleg era d’allò més creïble.

—Exacte. Si. Tots tenen la grip. I aquesta era la vostra gran oportunitat, colla de gamarusos. Per una vegada que us surt un càsting amb cara i ulls, va i i foteu pena, cagumcony!

La noia empolainada fins a les celles torna a intervenir:

—A mi encara no m’heu fet la prova –ploriqueja.

—Ho podríem matisar –replica el de la gorra–, i està clar que hi ha molta gent, encara, per, diguem-ne, examinar..., com aquesta pobra nois que no sé pas de què va disfressada

—Però, però... però que no se’m nota, que vaig d’Otero?

El de la gorra la mira de dalt a baix i després de baix a dalt i continua, sospirant:

—Els de Polònia s’hauran d’espavilar a contractar algú altre, si volen gravar el programa per aquesta setmana!

© Té la Mà Maria, Roi Marphile, La rateta Miquey i Arare, desembre 08

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: