dimarts, 27 de desembre del 2011

HV 10/3: La targeta

Van caient els relats. Ara un de desaparicions i venjances. Un relat iniciat per la Carina, bastit per la RaTetaMiquey, enredat pel veidedalt i resolt pel Joan Guasch. No totes les blanques són immaculades ni les targes tenen un sol destinatari... En fi, llegiu i jutgeu.   
_____________________

La targeta

El ventilador feia moure l'aire i dissimulava l'olor de resclosit. Tot restava intacte: el llit sense desfer, la roba plegada curosament i la maleta descansava al terra, als peus del llit, amb la cremallera lleugerament oberta. Cap indici feia entendre que havia passat allí cap nit des que havia fet el check-in a l'hotel tres dies abans. Ningú l'havia vist sortir de l'habitació. Res. Només una cosa semblava fora de lloc. Sobre la vànova, un crisantem fresc, com acabat de collir, reposava sobre una targeta blanca.
*    *    *
El Sr. Matekoni tot just acabava de dur a taula l’esmorzar continental de la parella d’estrangers que des de feia un parell de dies s’hostatjaven a la seva casa d’hostes, Divina Estada. Al Sr. Matekoni no li agradava gens la Sra. Grace. Del Sr. Alexander no en tenia res a dir però això que cada matí ella demanés un roiboos menyspreant el seu deliciós —i famós en tota la ciutat!— te de camèlia, no ho podia suportar.

Aquell dia, però, la Sra. Grace no li va demanar de canviar-lo i havia pres la tassa sencera. Al senyor Matekoni no li va agradar veure-la desarreglada a l’hora d’esmorzar: se li escapaven unes grenyes del monyo, la seva pell gairebé nacrada avui lluïa unes vulgars galtes vermelles i posats a mirar, li va semblar observar que li brillava massa la mirada. Aquella dona amagava un secret, va pensar, segur que tenia un amant...; ella massa jove i el marit massa vell. En canvi al Sr. Alexander se’l veia pesarós i trist i no entenia que feien, sota la taula i recolzant-se, prop els seus peus tenia una maleta i el seu abric.

Precisament el Sr. Alexander no havia dormit gens aquella nit. Ni tant sols havia pujat a l’habitació a donar el bonanit a la Grace. Des que havien arribat a l’aeroport de Colombo, i per fer passar les hores d’espera, havia estat amagat al Club de Fumadors de la ciutat amb unes llaunes de Capstan Flake Tobacco, cinc pipes billard rectes i tres novel·les de lladres-i-serenos:

«—Quiero que tengas tu propio negocio —le dijo su padre en el lecho de muerte—. Ahora el ganado se está pagando bastante bien. Véndelo y monta un negocio. Una carnicería no sería mala idea. O una licorería.Lo que tú quieras.

Cogió a su padre de la mano y miró a los ojos al hombre que más había querido, a su papaíto, su sabio papaíto, que siempre había pasado estrecheces para darle a ella lo mejor y cuyos pulmones se habían llenado de polvo en las minas. Las lágrimas le dificultaban el habla, pero alcanzó a decir:

—Voy a montar una agencia de detectives en Gaborone.»

Però ni tant sols amb les novel·les del Sr. McCall, les hores d’espera se li passaven. Esperava la trucada aquell mateix dia però la imatge d’una flor sobre el llit de la seva filla desapareguda tres dies abans no li marxava del cap. Qui era el Sr. Fanwell que signava la targeta blanca i què tenia a veure amb la Blanche?

—Estimat, el te se’ t refreda...
—No puc estar per tes ni per mandangues. No he clapat en tota la nit...Espero una trucada, alguna notícia de la Blanche...No pot ser que hagi desaparegut així com així.
—No serà res, home... Les joves, a voltes, ja saps... No pensen gaire en el què fan i deixen de fer.
—No pas la meva Blanche.
—D’acord... No pas la teva Blanche —i en dir “teva”, la dona va arrossegar les síl·labes— No cal que em retreguis a la cara a la mínima que pots que ella no és filla meva...
—Grace; ara no estic d’humor...No volia ofendre’t. Però ja saps que em dol que no hagueu estat mai amigues.
—Si no para mai per casa! Des que va guanyar el càsting aquell de l’anunci, no ha parat d’encadenar pel·lícules i sèries de televisió. Si em perdones, crec que li ha pujat la fama al cap.
—I jo crec tu estàs gelosa del seu èxit...
—Això no és cert. I m’ofèn que ho pensis. Que jo mai hagi aconseguit cap paper rellevant no treu que m’alegri per la teva filla. Fes-me cas: apareixerà el dia que menys ho esperis...
—I aquest coi de nota, què? Segur que el Fanwell deu ser un malaparit que l’ha engalipat...
—Et recordo que la teva filla—va tornar a remarcar les síl·labesté vint anys i és major d’edat... Pot anar amb qui vulgui.
«Blanche: sóc al cafè del costat de l’hotel. Baixa i t’explico el nou guió que et vaig deixar. És un remake de Les diabòliques, la peli del 55; amb la Hupert i el Jean Reno de partenaires. T’ensenyaré la casa que he trobat per l’escenari de l’escola.”
—Ho has llegit ja un munt de cops... Te la saps de memòria la tarja aquesta. Si tant neguitós estàs, perquè no vas a la policia?
—Ja ho he fet.
—I...?
—Res. Han pres nota i que m’esperi. No hi ha Cap signe violència. Cap nota d’ella...
—Ho veus!
—Ja. L’estrany és que la Blanche mai em va dir res d’aquesta peli. Ni conec cap Fanwell. Ni en la productora on treballa en saben res ni del projecte ni del guionista. I també estan neguitosos, com jo. A més, si calia fer un remake, era d’una altra peli basada en el llibre Les liasions dangereuses. És el que estava llegint, em va dir per telèfon a un mes... I per això l’esperen ells també.
—Al millor el guionista va canviar d’opinió.
—Això no va així: saps perfectament que en el món del cinema, un cop presa una decisió, es duu fins al final.
—Potser a ella li agradava més fer d’institutriu que commina a un assassinat que de noble aristòcrata enganyada per un marquès... Li va més el paper de bleda solellada.
—Que vols dir? Que la meva filla li agrada fer papers estrambòtics?
—La Blanche té un posat de gata maula que pot amagar moltes sorpreses. Ja ho saps. No et facis el desmenjat, tu ara. El seu currículum és ple de cors trencats i homes despatxats —i després d’una pausa que es podia tallar amb ganivet, afegí— Per mi que està vivint una altra aventura de les seves i t’estàs preocupant massa...
—No m’ho crec. La meva filla serà una mica tarambana, però no estúpida. Ha fet el que li ha convingut per la seva carrera...
—Ja. Per això va aconseguir aquella nominació pels Cèsars a darrera hora...
—Què m’estàs dient? Que la meva filla fa martingales?
—Estimat... Algun dia obriràs els ulls...

El Sr. Alexander anava a respondre-li obscenament a la seva dona, vint anys més jove que ell. Però en aquell moment, va sonar el telèfon.

—Digui?
—Sr. Alexandre? Som de la comissaria de policia... Hem trobat un cotxe, mig enfonsat al canal. Hi havia el cos d’un..
—Blanche!
—No. No és la seva filla, tranqui’l. És un home. Un tal Eric Fanwell, un proxeneta, camell i estafador professional.
—L’home de la nota...?
—Sembla...
—I que té a veure això amb la Blanche...
—Hem trobat un arma...L’home tenia un tret al clatell...
—I...?
—Les empremtes de la seva filla són al cotxe, per tot arreu.

Una fuetada de desassossec va recórrer l’espinada del senyor Alexander i es va deixar caure com un pes mort. La Grace, sense saber ben bé què fer, li va posar una mà a l’esquena i li anava passant amunt i avall, en una mena de massatge tranquil·litzador.

—Tot serà un malentès, ja ho veuràs.

Ell se la va mirar amb els ulls plorosos i prement amb força els llavis. Tant de bo tingués raó, però una mena de malastruga intuïció li deia que no, que aquesta vegada, no. Ella li va agafar el telèfon per acabar la conversa amb el policia que devia estar esperant a l’altre extrem del cable.

—Si, perdoni, és que...
—No s’amoïni, ja me’n faig càrrec. Que és l’esposa del senyor Alexander, vostè?
—Sí, naturalment.
Bé, doncs, el més aviat que puguin haurien de venir a la comissaria perquè els haurem de fer algunes preguntes.
—Sí, és clar. Digui’m l’adreça, si us plau.

Se la va quedar anotada a la memòria i va demanar amablement al senyor Matekoni que els truqués un taxi. Mentre l’esperaven, el senyor Alexander va tenir temps de trobar una mica de coratge per fer el cor fort. Al cap de deu minuts ja seien al darrere d’un cotxe força atrotinat. Amb el tràngol, ningú no es va preguntar perquè la senyora Grace posava la seva maleta al vehicle. El taxista va tancar el portó del maleter i va arrencar en direcció a l’adreça que la dona li havia dit. El trànsit per Colombo era esgarrifós. Si hi havia algunes normes de circulació, tothom les obviava. La comissaria era a l’altra banda de la ciutat i van tardar una eternitat en arribar-hi. Finalment el taxi es va aturar davant d’un edifici que de cap manera semblava el que havia de ser, però sí, era l’oficina de policia. Van baixar i la Grace va anar cap el taxista. La comissaria era més aviat una antosta atapeïda de gent amunt i avall en un aparent desordre. Al taulell de l’entrada, un jove uniformat teclejava en un ordinador, aliè al bat-i-bull.

—Perdoni? –se li adreçà la Grace- perdoni!

El jove alçà la vista un moment sense dir res. La Grace va provar d’explicar-li la seva presència allí i sense cap mena d’expressió, el policia va fer una trucada per la línia interna i, tot seguit, els assenyalà un racó amb algunes cadires mig esventrades perquè s’hi esperessin. El senyor Alexander es deixava fer, confiant en la desimboltura de la seva dona. De seguida que ell s’assegué, ella va dir que ja venia, que necessitava un lavabo. Amb tot aquell enrenou, ningú no es va fixar que sortia per la porta i que tornava a pujar al taxi que l’havia estat esperant fidelment.

Al vestíbul de l’aeroport, la Blanche, extremadament nerviosa, la va veure arribar i se li va llançar als braços.

—Em pensava que ja no venies. Estava a punt de posar-me a plorar com una bleda desesperada.
—La cosa s’ha complicat. No en sabem prou, han estat a punt de descobrir-nos. Blanche estimada, sort que a la pistola no hi són, les teves empremtes –i mentrestant li apartava amb delicadesa un ble de cabells que li queia per la galta.
—Però hi són les teves.
—Per això hem de fugir. Tens els bitllets, no?
—Sí, és clar. El vol surt d’aquí mitja hora.
—Doncs, propera destinació: Roma, casa Berlusconi. Per fi em podrà pagar el favor que em deu. I per a una altra vegada, vigila millor a qui li demanes “favors”, que de guionista a proxeneta hi ha algunes diferències.
—Em penso que trigaré a tornar a demanar un favor a algú.
—No ho diguis gaire alt, bonica; en aquest món no se sap mai. No se sap mai.



@ Carina, La RaTeta Miquey, elveidedalt, Joan Guasch (desembre, 2011)



dimarts, 20 de desembre del 2011

HV 10/2: Sessió de tarda

Un relat, potser més llarg de l'habitual, però senzillament magistral. Ben plantejat, encertadament escrit, fermament apuntalat  i millor resolt. Ja fa temps que ho dic: tenim fusta literària al replà, i la Laura T. Marcel, en Ricderiure, la Viuillegiex i L'Avi ens ho demostren feafentment amb una història de tràngols amorosos i angoixa psicològica. Podria ser perfectament el guió d'una peli del Hitchcock...

__________________________

Sessió de tarda


Que n’estava de farta del seu dia a dia!

Aquell diumenge s’havia posat el despertador ben d’hora però no li havia servit de res, perquè la mandra l’havia deixa’t allà, quieta. No és que tingués res gaire important a fer, però volia no perdre el temps jaient. De cop li havia vingut al cap el Lluís. De manera inconscient s’havia començat a acariciar els pits per sobre de la camisa de dormir setinada i els seus mugrons s’havien posat ràpidament en peu de guerra. L’excitava tant pensar en ell! Tenia tantes ganes de tenir-lo al costat i que fos ell qui li fes eriçar la pell...

—Riiiiing! Riiiiing!

El so matiner del telèfon fix la va fer llevar una mica empipada. Ostres, qui devia ser a aquelles hores!

—Si?
—Hola floreta! Què em convides a cafè?
—Carai noia, què t’has perdut o què?
—No, es que anava al mercat del diumenge i quan ja gairebé arribava ha començat a ploure a bots i barrals. Com que he pensat que no hi plantarien les parades i ja era aquí...
—Vine, va. Ja poso la cafetera al foc, però no t’espantis de com ho tinc tot, encara era al llit.
—No pateixis, t’ho deixaré tot com ho trobi. Només vinc a fer cafè no a fer-te la feina.

Va treure el cap per la finestra i efectivament va veure que plovia amb moltes ganes i que tot era gris. Quin dia li esperava! Vaja amb la Lola! Feia molt que no es veien i aterrava d’aquesta manera improvisada, tan típica d’ella.

S’havia desvetllat de cop. Ho tenia tot fet una merda: els plats de dissabte sense fregar, el lavabo amb tot pel mig, el menjador amb un dit de pols... S’afanyava a treure el més gros del mig quan ja va sonar el timbre.

—Joiosos els ulls!
—Dóna-li gràcies al temps.
—Sí, sí, ja ho sé.

I després de mirar-se de fit a fit les dues es van somriure i es van fer una llarga i sentida abraçada.

—Com estàs, reina?
—Bé, anar fent. Ja saps com tinc el panorama... A casa “m’ofego” quan em toca aguantar uns nens que no són meus, la meva mare em xucla la sang, a la feina em tenen amargada però no puc deixar-la... No tinc temps per a res perquè cada dia quan arribo a casa ja tinc les piles tant baixes que no em queden ni ganes d’agafar el telèfon i trucar a ningú...
—Hem de fer un sopar de “nenes”!
—No se si em ve prou de gust.
—No? No et reconec.
—L’última vegada em vaig haver de sentir que vaja merda de vida que tenia. I la veritat per rebre aquests ànims de les amigues, no em cal veure a ningú.

Els ulls li havien començat a fer aigua i va haver de treure un mocador de la bossa. La veritat és que aquell comentari durant l’últim sopar amb les amigues havia estat molt desencertat, tot i ser cert, però com diuen “En pots dir però no en vols sentir”. I en aquest cas, la Lola havia tingut una pell molt fina.

Ja pensaria en l’estratègia per a reconduir allò i que es pogués anar tancant la ferida.

—Au, bonica. No et prenguis les coses així. Tots tenim les nostres coses. I a vegades, sense voler, no encertem amb els comentaris. Busca’t un dia del mes que ve.

Es va eixugar els ulls i mig plorant mig somrient va dir:

—No m’asseguis ni davant d’ella ni al seu costat.
—Va, tonta! El destí ens asseurà a la taula. Ja vindré amb davantal per si esquitxa...

Al cap de mitja hora va marxar cap a casa seva. Havia estat contenta de veure-la però li havia quedat un trist regust que ella encara tingués tant present aquell mal moment de la Pilar, que en realitat deixava veure que les coses no estaven gaire bé.

Uff, ja tenia feina delicada a fer. Organitzar un sopar, que hi vinguessin totes i que fos tranquil i prou càlid com per a recuperar els llaços que feia un temps semblava es volien trencar. Les reunions de dones sempre eren una bomba de rellotgeria.

—Som diabòliques! – es va dir a ella mateixa.

I de cop li va venir al cap que havia vist anunciada en la sessió de tarda del cine club precisament Les diaboliques. Li venia de gust veure-la. Una bona pel·lícula en blanc i negre per anar a to amb el dia gris que feia. Un remat perfecte per aquell dia?

Quan va sortir del cine club estava més animada. Li havia agradat la pel·lícula. Pensant en la propera trobada d'amigues, va tornar cap a casa. Estava capficada, sabia que tenia raó amb el que li deien, però li feia mal acceptar-ho, havia de fer canvis a la seva vida, però no podia; se sentia encallada, atrapada en una monotonia que no li agradava gens.

Al obrir la porta es va sorprendre. No estava tancada amb clau. Va fer memòria i li va semblar recordar que havia fet dos tombs de clau. Es va atemorir, no sabia si entrar o no. Va fer el cor fort i va passar cap a dins. Tot semblava normal. Al menjador, tot era a lloc. Va mirar el pot on acumulava les monedes que estalviava des que havia deixat de fumar: estava a mitges, tal com l'havia deixat. Va sospirar alleugerida. Va anar cap a l'habitació. Damunt del llit hi havia un clavell. Abans de poder reaccionar algú va sortir de darrere la porta i la va empènyer cap al llit. Va fer un fort crit, abans de que li tapessin la boca amb una mà.

Era el Lluís! La va començar a petonejar per tot arreu.

—Ets un animalot! M'has espantat moltíssim!
— Tenia moltes ganes de veure't, t'he enyorat molt!
— Jo també a tu, però aquesta entrada..., quasi em moro!

Però el Lluís no la va deixar parlar més, amb petons i carícies la va fer callar, per fer-la sospirar, i després, un cop nus tots dos, fer-la gemegar de plaer. Van estar-se al llit fent l'amor durant dues hores, donant-s'ho tot, dient-se paraules boniques a cau d'orella, explicant-se el molt que s'havien trobat a faltar.

El Lluís feia sis mesos que era fora. Era policia, i la feina que estava fent l'obligava a sortir del país. Ella no en sabia res. No ho puc explicar a ningú, li havia dit ell, ni tant sols a tu, creu-me, és el millor per a tothom. I així s'havia quedat sola, durant sis mesos, sense saber res d'ell. Fent la seva vida cada cop amb més desgana.

Van sopar. Ell no parlava del que havia estat fent, ella no va explicar-li el mal moment que estava passant. De seguida van tornar al llit, i després de tornar a fer-ho, es van adormir entre xiuxiuejos, promeses i declaracions d'amor.

L'endemà es va despertar sola. Al menjador, damunt de la taula, va trobar una nota:  «He hagut de marxar, ho sento, et trucaré. Lluís» . No podia contenir les llàgrimes. Entre sanglots es va prendre un cafè, i després de dutxar-se se'n va anar cap a la feina.
Va ser un altre dia gris.

Al vespre va sonar el telèfon. No era ell.  La Lola va confirmar-li que el "sopar de nenes" es faria el dijous, a casa seva. Amb desgana, va acceptar la invitació.
Aquella nit, amb el telèfon a la mà, gairebé no va poder dormir. Sentia un pes a sobre el cor que l'oprimia, patia pel Lluís i patia per ella.

Dimarts tampoc la va trucar. Ni dimecres.

El dijous estava enfonsada. Va tenir un altre mal dia a la feina, i a sobre, a la tarda va haver de tornar a vigilar els nens que cuidava per treure's un sobresou. La posaven dels nervis.

A les vuit del vespre va trucar a la Lola. Anava a desdir-se del sopar, però ella la va convèncer que no hi faltés, que li feia falta animar-se. Al cap d'una hora ja li sonava l'interfon, la venia a buscar.

S’engiponà l’abric, i ja a la porta amb les claus a la mà , va sentir la pluja pel celobert. Tornà a entrar per agafar el paraigües, i en obrir l’armari va veure penjada la jaqueta d’en Lluis, un dels seus oblits habituals. No entenia com un policia podia ser tan despistat! Ja li ho deia ella a vegades, “amb aquest cap que tens, alguna vegada deixaràs anar el caco i et tancaràs a tu mateix a la presó”. Ficà el nas a la jaqueta per aspirar aquella olor tan peculiar que li feia la roba i que li portava tants bons records. Aspirà fort i se li va encongir el cor: la feia patir massa aquest home. No sabia mai quan apareixeria ni quan s’esfumaria,i amb la coartada que era “de la secreta”, entrava i sortia de la seva vida amb total impunitat. No donava mai cap explicació i ella no li podia fer cap retret. I si tot plegat fos una mentida? Que ella no fos més que una amant i tota la història de que era poli fos només una comèdia... No, no podia ser, era massa sincer quan estaven junts. El truc insistent de l’intèrfon la va treure de cabòries. No va ni contestar, agafà el paraigües i baixà corrent per les escales. Fer esperar la Lola era una imprudència que es podia pagar cara.

Sortí al carrer esperant trobar la Lola amb aquell posat de “ nena, que és per avui!” tan típic seu, però allà no hi era. Va pensar que hauria vingut amb cotxe i que el tindria mal aparcat a la cantonada, però res, el carrer estava desert. Ni una ànima sota la pluja. Es refugià a la porteria una altra vegada per trucar-la. On s’havia ficat? Mentre anava sentint el to de trucada, sentia també un telèfon que sonava dins de la porteria. Quan va penjar, el telèfon que sentia es va aturar. Es girà i veiè una bossa a terra: una idea esgarrifosa se li va passar per el cap. Mirant la bossa com si fos una cosa viva, va tornar a marcar el número de la Lola. El telèfon de la bossa va tornar a sonar. Va penjar. El telèfon va callar. Aterrida es va acostar a la bossa, la va obrir a poc a poc, i allà va reconèixer el clauer de la Lola, el “clauer de les nenes” que en deien. Sel’s havien comprat en un viatge que havien fet les cinc a Amsterdam feia deu anys, com a penyora de la seva amistat i es van jurar que totes hi durien sempre les claus de casa. Què hi feia la bossa de la Lola allà tirada a la porteria? Les claus, l’ipod, el telèfon, el bitlleter, un cotxet de joguina i una postal. On era la Lola? La postal era de París, l’esplanada del Louvre: la girà i la llegí: “Sempre ens quedarà Paris, però jo no puc viure només de records. Se’m fa difícil respirar si penso que no tornaré a estar amb tu. No t’enganyis més i torna amb mi”. No estava signada, el matasegells era de Barcelona, de feia només tres dies. Un líquid fosc sota la bossa. Un crit li va sortir de l’ànima, “Collons, Lola, on t’has fotut? Deixà de fer bromes i anem a sopar que les nenes ens esperen”. El mateix silenci de feia una minuts va ser l’única resposta a la seva crida angoixada. “Què faig? Truco als mossos, els explico que soc la companya del tinent Lluis Riera, que el localitzin, que enviïn a algú ràpid, que estic espantada, que sembla que hi ha sang i la Lola no es pot haver esfumat”. El cap li anava com una bala, el cor desbocat d’angoixa. Trucà els mossos. “Prenem nota, tranquil·litzi’s, ara mateix enviem una patrulla. Com diu que es diu el seu company...? Lluis Riera? Perdoni, però no hi ha cap tinent amb aquest nom en el cos de mossos d’esquadra... D’on ha tret això del cos d’elit de la secreta? No hi ha cap cos d’elit als mossos, i menys de la secreta.... Perdoni, haig de penjar, però tranquilitzi’s que en menys de tres minuts té la patrulla aquí i els podrà explicar tot el que ha passat amb la seva amiga”.

Amb la bossa de la Lola aferrada entre els braços pujà l’escala. Just quan anava a obrir la porta del seu pis, va escoltar la sirena del cotxe patrulla dels mossos. Ràpidament reculà i baixà saltant els esglaons de dos en dos. Esbufegant va arribar a la porteria just quan un mosso entrava

—És vostè qui ens ha trucat?
—Sí,... La Lola... La Lola, la meva amiga...va respondre somicant.
—No s’amoïni que estem al corrent.
—El basal de sang... Miri quin basal de sang..

Plorant, es va abraçar al policia. Mentre somicava arrapada al pit del mosso, va entrar l’altre i amb la mirada va fer un senyal al seu company.

—Si em permet, haig de sortir un moment, em criden

El mosso, es va desempallegar d’ella i va a anar a trobar al company.

—Què passa, Oriol?
—Al contenidor hi ha el cos d’una dona.
—Collons! Has avisat als de la científica?
—Sí, ara vénen. Mentrestant, l’hauríem de portar a comissaria – va dir, mentre la senyalava

Portava més de dues hores asseguda en aquell quartet de la caserna, quan va entrar un mosso de paisà amb unes fotos a la mà.

—Sóc el subinspector Queral. Perdoni l’estona que l’hem fet esperar, però és que els companys de la científica estaven fent la seva feina i fins que no acabessin no podíem fer res més que esperar. M’agradaria ensenyar-li unes fotos.

El subinspector va depositar damunt la taula tres fotografies

—El coneix?
—Sí – va dir amb cara de satisfacció – és el meu company en Lluís... en Lluís Riera, tinent del cos d’èlit dels mossos, ara està en una missió secreta i...
—Perdoni que la talli, però no es diu Lluís Riera, ni pertany cap cos especial nostre. En realitat es diu Lluís Pérez, àlies el Ghandi, i és un estafador i lladregot de baixa estofa. Les seves empremtes estaven a la postal que hi havia dins de la bossa de la seva amiga

Es va quedar com hipnotitzada amb la mirada fixada amb els retrats.

—A part d’això, li haig de donar una altra mala notícia –va continuar el subinspector– Hem trobat el cos de la seva amiga dins d’un contenidor. Li havien esclafat el cap amb una llamborda...
—Noooo! – va cridar
—Sí, i malauradament, en la llamborda hi havia les seves empremtes, així que s’haurà de quedar aquí fins que la portem davant del jutge de guàrdia

Dins del calabós, es va arronsar a la llitera. Va tancar els ulls, de sobta va notar unes mans que li acariciaven els pits...

—Mmmmm!... Lluís... sabia que vindries. Sabia que encara que la Lola es va interposar entre nosaltres, tornaries a mi... “Estimada, ja saps que malgrat el meu cos estigui lluny, mentre visqui dins de la teva ment estaré sempre amb tu...”

Va estrènyer els braços al voltant del cos, va tancar els ulls i es va adormir...
 
© Laura T. Marcel, Ricderiure, Viuillegeix i L’Avi (desembre 2011)

diumenge, 11 de desembre del 2011

HV 10/1: Cita mensual

Arriba el primer relat de la Desena Tongada. Obra del Carles Mulet, la Zel , la Khalina i el Té la Mà Maria. Genial! Rodó! Han lligat els quatre elements que els tocava d'una manera intel.ligent i travada. I no era fàcil. Una història de relació voluptuosa que té un gir total cap un desenllaç inesperat.

_____________________

Cita mensual




Ahir hagués fet set mesos seguits. No sé com em va engalipar aquella xicota però ara sé que ja no puc passar-me’n. L’acord mai no explicitat era que ens veuríem cada quatre dissabtes, a les set en punt de la tarda al bar de la cantonada de l’antic cinema Rex.

Fèiem una copa en una tauleta enretirada, mentre Ella em parlava del llibre que havia estat llegint. Uns relats on sempre la protagonista era una dona i acabava sempre amb la citació, breu i exacta, d’algun paràgraf del llibre. Després, rodolàvem pel llit d’algun hotel proper, fent l’amor amb una fúria que jo mai no havia ni imaginat.

Realment era com si em fes jugar a la ruleta russa: sempre m’advertia que havia elegit que fos cada quatre dissabtes perquè així coincidia amb els dies que —ho tenia ben calculat— ella era en plena ovulació. I la regla sagrada era que calia fer-ho sense posar-hi cap barrera contraconceptiva, apurant al màxim… I acabar sempre desparant orgasmes per camins poc trillats.

Sempre, fins ahir, Ella havia tornat. I sempre es feia anomenar amb el nom de la protagonista de la darrera narració. Ahir, però, no va aparèixer pel bar. Només recordo que fa quatre setmanes em va parlar d’un relat de novel·la negra d’un tal Alexander McNosequí on un pare a punt de morir li deia a la seva filla Precious que vengués el ramat que tenia i amb els diners es posés un negoci. I Precious contestava al pare: “Voy a montar una agencia de detectives en Gaborone”.

Ara caldrà que sigui jo qui busqui la Precious. Però on collons pot parar Gaborone? O seria Califòrnia?

Mira per on, aquelles coses que mai saps com vénen, em va sortir el nom en uns mots encreuats al diari que llegia el dissabte que hauria de ser jaient amb ella, suant amb ella, fent de l’amor una mena de nòmina mensual que mai falla...fins que no hi és.

Aquestes i d’altres coses em rondaven pel cap, sentint-me rebutjat, i rumiant com redimoni trobaria Gaborone, donat que no la volia perdre, a Ella. No. Ella era una de les millors coses que m’havien passat darrerament, un incentiu, una il·lusió, una raó per viure que omplia unes quantes de les meves finestres buides.

El cas és que als mots encreuats del diari deia “Nom del cap G... Matlapin, del qual la capital de Botswana ha pres el nom”.

De saberut no en tinc res, però de recursos... però, com recollons m’ho he d’amanir per arribar a Botswana? Perquè recursos eteris sí, en trobo, però el meu compte té números vermells des de fa temps, i per anar cap allà baix cal un munt de pasta..., o sort!

La sort va venir de la mà d’una amiga, mig artista, somiadora i encantadorament esbojarrada. S’havia pres uns mesos sabàtics i anava a fer una llarga ruta costanera tot vorejant la Mediterrània provant d’ arribar avall fins el corn d’Àfrica amb el Blauet. Eren dos i els calia algú per emprendre aquella aventura, dues persones eren més aviat una tripulació escassa per un viatge llarg.

La idea em va seduir (Ella bé s’ho valia), però...; com els faria saber que no sé nedar? Vaja, no pot ser, i mira que m’ho van dir i repetir, “aprèn a nedar, babau, que mai se sap...!” Un no pot embarcar-se amb uns maneguets com la mainada! Un curset intensiu? Un coatch personal? Una monitora a horari sencer, nit inclosa? Au, calla que perds el cap i pensa, ràpid!

No sabia què fer. Potser havia tingut un imprevist, i com no ens havíem donat els mòbils, no podia avisar-me. Però és clar, jo no volia esperar quatre setmanes més. No sabia quasi res d’Ella. Ella tampoc no sabia res de la meva vida habitual. Però tots dos coneixíem tots els racons dels cos de l’altre. Em feia sentir un altre home, oblidar la meva vida gris. No volia perdre-la. Però anar a Gabarone? Deixar-ho tot? Realment no era fàcil. Encara sabés nedar, tampoc ho seria.

Que l’ últim llibre llegit fos una novel·la negra podia ser significatiu. Voldria que jo jugués a detectius amb ella? O era ella la detectiu? Potser havia descobert coses de mi que no li havien agradat. Clar que de fet jo no l’havia enganyada. El nostre compromís es limitava amb la trobada a les 19 h de cada quatre dissabtes.

Vaig obrir l’ordinador. Vaig buscar al google “Precious”. Hi havia una pel·lícula d’una adolescent maltractada, embarassada del seu pare, obesa... que una professora li ensenya... Seria aquesta la pista? Estaria embarassada de mi? Havia patit maltractaments d’algú? Era ella la professora i jo l’alumne? No. Potser volia que llegís el llibre del McNosequí.

Vaig obrir el correu. Ella tampoc el tenia. Era idiota buscar un mail seu. En tenia un de l’avi. Del sogre, però a ell li agradava que li diguéssim avi. Era un dibuix original seu. Era un acudit sobre un virus gegant menjant-se l’ordinador. Em va fer riure. Apreciava molt a l’avi. Semblava mentida que tingués la filla que tenia. La meva dona m’ amargava, m’avorria, m’havia allunyat dels amics, m’havia fet barallar amb el meu germà... L’odiava. Seguia amb ella per no perdre la nena. I enmig d’aquell infern va aparèixer Ella un dia que em vaig escapar enfadat a Barcelona.

On era Ella? Quina pista m’havia deixat? I si preguntava al bar al costat del Rex? Potser hi anava altres dies. I si preguntava pels hotels? Volia que fes de detectiu? No volia res més? Era ella la detectiu? Potser era una trampa de la meva dona. Tenia sentit alguna cosa de les que pensava? Vaig mirar de nou el còmic de l’avi per si m’inspirava. Un virus? I si Ella tenia un virus?

Casualitats de la vida, a vegades et porta a trobar la solució on menys l'esperes, aquella tarda em truca el Silvio, el Silvio era un amic de feia molt de temps, un dels primers treballs meus el vaig fer amb el Silvio, tots dos vam estudiar psicomotricitat terapèutica, tenia el mateix nom que aquell fill de puta de president italià, el Silvio Berlusconi, però era mil vegades mes bona persona que el polític.

La vida del Silvio ha donat mil tombs, l'última feina seva era com a zelador d'un centre psiquiàtric al Guinardó. Vam a anar a fer un cafè al bar del costat del Rex, per res en concret, passejàvem per la zona i a mi em va fer gràcia anar-hi, per si de cas es presentava Ella.

«Ostres! –va començar a dir-. Ara que passem per costat de l'antic cinema Rex, tinc una malalta amb un trastorn psico-sexual que cada primer dissabte de mes, l'únic dia que la deixàvem sortir, sempre feia cap aquí i la seva dèria era tirar-se el primer paio que veia, creu-me era tota una nimfòmana, al sanatori li dèiem la "biblio", l'hi agradava molt inventar-se personatges amb els que satisfer les seves apetències sexuals. Tot un cas. Al sanatori li teníem pànic.

Sort farà que cosa d'uns dies el doctor que la tractava va decidir amb molt bon senderi canviar-la a un altra sanatori que la fundació té a un país africà, crec que es diu Gabardone o una cosa així. La clínica es diu "Precious" i crec que amb el canvis d'aires i una altra medicació, es pot arribar a curar d'aquesta, si li podem dir així, malaltia.»

El Silvio a vegades sense voler, pot fer molt de mal. A mi aquell dia em va donar una estocada de mort, vaig quedar blanc, esmaperdut, i ell ho va notar. «Que et passa alguna cosa? Et veig pàl·lid? «Res segur que he agafat un virus estomacal».

 Si sabes que el virus estomacal era Ella!