dijous, 19 de gener del 2012

HV 10/6:Cercles viciosos


És un relat de lligams encesos, de dos a dos, amb relacions creuades. Tres dones i un home. Com són els autors: Robertinhos, Srta. Tiquismiquis, Arare i Llum de dona. L'amor i la venjança. El desig i la necessitat. Els diners i la generositat. Una història en cercles que es conecten entre si. Amb desenllaç fatal. Vigileu amb qui us jugueu els quartos...

_____________________

Cercles viciosos

No s’ho podia creure. Quan havia obert el paquet que l’agència de missatgeria li havia dut al domicili, mai s’hauria pogut imaginar això.

Era una reproducció del quadre de William-Adolphe Bouguereau, Biblis, de 1884, amb una nota al darrera d’una cal•ligrafia coneguda, “T’estimo. T’espero a la 269, com sempre. Tere”. Per sort, l’agència de transports havia vingut de 10 a 12 del matí, l’únic moment del dia en que està sol a casa. La Lola, la seva dona, havia anat a fer-se les cures habituals a l’ambulatori.

En Pasqual estava amb la Lola des que es van conèixer a la Festa Major de Llavaneres, l’any 1961. Es van casar de seguida que van poder i, més o menys, sempre li havia estat fidel i l’havia estimada. Alguna “distracció” havia hagut de tant en tant amb les secretàries i les companyes de feina, però mai res de seriós. Sabia del cert que la dona amb qui volia compartir la vida era la Lola. Però amb la Tere va ser diferent.

La va conèixer en una exposició art que organitzava el seu amic pintor De la Torre, a la galeria que tenia al carrer València. Justament contemplant la imatge de la dona desesperada de Biblis. «Una altra dona que ha descobert que els homes sols ens estimeu pel sexe.» Aquesta va ser la primera frase que la Tere li va dirigir aquell dia. Des d’aquella tarda del 1982, ell i la Tere s’havien anat veient setmanalment a l’habitació 269 de l’Hotel Palace de Barcelona, fins que a mitjans dels 90, la Tere li va dir que havia de triar: o ella o la seva dona, la Lola.

Al mateix instant que en Pasqual obria el paquet, la Lola penjava el telèfon mòbil. La trucada no li havia sobtat. La revista que tenia a les mans estava oberta per una pàgina plena de frases celebres i efemèrides. Al centre la imatge de Gandhi pregonava “L’amor és tot allò que dura el temps exacte per a què sigui inoblidable”. La veu que acabava d’escoltar i les paraules que acabava de llegir la van traslladar aquell estiu del 1989 quan va conèixer la Teresa. Aquell mes, en Pasqual es va quedar a Barcelona fent de “rodriguez”, i ella se’n va anar a passar un mes a Canet de Mar amb les criatures. Ella preveia uns dies avorrits, plens de sorra i sol, elements que detestava profundament; però un conegut els deixava la casa i no eren temps per anar malversant. Calia aprofitar l’oferiment.

Un dia a la platja va conèixer la Teresa. Van fer amistat de seguida. La Teresa entenia tots els ets i uts del seu matrimoni, corromput per la rutina, els nens, la feina, les petites infidelitats,... malgrat que en Pasqual creia que la seva dona no notava. Durant aquelles setmanes es van acostumar a dinar o sopar plegades, i a petar la xerrada, tot sovint, quan els nens dormien. Una nit, que havien begut una mica més del compte, la Lola es va acostar a la Teresa i la va besar als llavis...

Durant els caps de setmana, després que en Pasqual arribés divendres a la nit, deixaven de veure’s; però la Lola pensava en la Teresa tot el dia. I els dies es feien llargs i tediosos. El marit la notava estranya, però no preguntava res : creia que estava molesta per haver d’estar sola aquell estiu amb els nens tot el dia. Ella mai no li va parlar de la Teresa. Aquell estiu va ser el més inoblidable de la seva vida, l’estiu que va estimar de debò.

                                                                             *   *   *

Mentrestant, a l’altra punta de la ciutat una dona es mirava al mirall. No tenia ben clar si el que acabava de fer sortiria bé. Però les instruccions de la carta que havia rebut eren clares i precises. No tenia altra sortida. Damunt la taula hi havia un rebut de conformitat de lliurament d’un quadre i un mòbil vermell. L’engranatge ja estava en marxa. Ella no podia ja fer res. Li va venir a la memòria aquell llibre que havia llegit, no feia tants anys, a París. Les liaisons dangereuses. Sempre s'havia negat a anar a veure la pel•lícula, perquè si alguna vegada s'havia deixat enredar amb allò de "no tots els llibres són millors que la pel•lícula, de vegades te'n faries creus, el resultat del guió pot arribar a fer-li mil voltes al llibre", havia acabat emprenyant-se com una mona. No era cert. El llibre sempre és millor i punt.

Ben mirat, tot aquell afer que ara tenia entre mans, ja ho era, com una liaison dangereuse. Hi ha amistats que són perilloses. Ho podia corroborar amb la seva pròpia experiència. Qui li havia manat, a ella, una infermera tranquil•la que no es ficava mai amb ningú, caure en aquell embolic a tres? Ningú. El Pasqual s'havia enconyat amb ella i en una nit d'aquelles d'intimitats i confessions li ho havia explicat tot. Sentint-se eròticament perversa, es va oferir a ajudar-lo. Potser era l'única manera de conservar en Pasqual, un home molt més gran que ella, però amb aquell atractiu tan potent que la va estovar — estovar o endurir?— per dintre. "Laia, això és el que hi ha", es digué. Es mirà per darrera vegada al mirall, s'arreglà els cabells castanys amb els dits i es dedicà una seductora mirada a sí mateixa. Agafà el rebut i el mòbil, i sortí.

                                                                           *   *   *

A l’hospital, la Lola, estirada a la llitera, en una sala aïllada, observava atentament com baixava cada gota de l'odiat medicament que, en teoria, li havia de pal•liar el càncer que se li havia detectat feia poc. Encara s'hi havia d'enfrontar dues vegades més, abans de passar per la radioteràpia. Tot plegat, era massa dur. Era un càstig diví per l'engany a què durant tant temps havia sotmès en Pasqual? Tancà els ulls i intentà pensar en les seves vetllades íntimes amb la Teresa. Com sempre, li vingué a la memòria la seva primera discussió amb ella, realment per una fotesa.

—Tere, la meva Tere...
—Mai més no em diguis Tere!- li digué, secament- Per tu sóc la Teresa. Ho entens?

Per què té sempre tan present aquella discussió, si al capdavall no va tenir cap importància?

La Lola havia pensat que els pitjors dies de la seva vida havien estat aquells en què no tenia la companyia d'en Pasqual ni tampoc la de la Teresa... Tantes tardes sentint-se sola, sobre tot des que els nanos havien crescut i ja no la necessitaven... No. Els pitjors dies que havia de passar eren, sens dubte, els que està passant en aquests moments... Ara ja li començava a arribar la nàusea per efecte de la medicació. En aquell moment, uns  infermera la va traure del seus pensaments. Estranyament somrient, va entrar al l’habitació. “Hola. Em dic Laia”.

La Laia tenia una doble vida. De dia treballava a l’hospital de referència de la ciutat. I de nit es guanyava un sobresou darrere la barra del club més antic de la ciutat. Allà hi va conèixer homes que es dedicaven als negocis de risc, és a dir, mafiosos; però també homes com en Pasqual que nedaven entre dues aigües —o tres— sense saber ben bé on es ficaven…

La Laia feia anys que era coordinadora de la planta d’oncologia. Controlava els protocols de la quimioteràpia i escoltava la vida dissortada dels pacients. Ella hi tenia la mà trencada en això d’escoltar; tant de dia com de nit. De fet escoltava i se n’assabentava de moltes coses. Quan la Laia va entrava a l’habitació de la Lola, estrenava el torn i els seus cabells es bellugaven deixant un rastre de perfum suau.

La Lola estava groga, pàl•lida i amb nàusees. Tenia fins i tot una suor freda. Aquesta fila no li va agradar gens a la Laia, que amb els seus dots professionals li va posar un primperan endovenós i se’n va anar a buscar el metge de guàrdia.
Pel passadís es va creuar amb en Pasqual —què hi feia allí?— que a corre-cuita, atabalat,  s’esmunyia escales avall i, gairebé, se li llença al damunt.

—La teva dona s’està morint —li va etzibar la Laia.

Es coneixien?

En Pasqual no la va escoltar i va continuar baixant els graons de dos en dos, fins al carrer.

Ell havia d’anar a trobar-se amb la Tere a l’hotel. Ara ho tenia clar.

“Hores d’ara la Tere ja estaria fent malves”, va pensar la Laia, somrient, per sota el nas mentre veia en Pasqual fugir. La seva feina donava fruits.

La Laia sabia que a la Lola li quedaven hores de vida i en Pascual heretaria una picossada , pel que li havia explicat. El contacte que la Laia tenia a l’hotel Palace ja devia haver fet el que li havia encomanat. Un somnífer a la copa de cava que sempre l’hi tenia a punt, i “l’accident” posterior, faria creure a tothom que la Tere s’hauria suïcidat.

El pla de la Laia era simple: en Pascual, tot sol, sense les seves “dues dones” cauria rendit als braços d’una joguina  jove i flamant com ella.  Estaria encegat pels milions que la seva Lola li hauria deixat en constatar que la seva malaltia era irreversible. La Lola entenia que els diners havien de ser per ell: qui, si no, podria cuidar els seus fills millor que son pare, malgrat emportar-se l’amor secret de la Teresa a la tomba? Esperitat, en Pascual no va ser a temps d’aturar-se davant l’ambulància que arribava amb les llums i la sirena encegant-li el pas i que el va deixar estabornit al terra.

A l’hotel, inconscient, la Tere lluitava entre la vida i la mort…

A l’habitació de l’hospital, la Lola agonitzava…

A la falda del llit reposava un poemari obert, un regal de la seva Teresa.

Allà

On neix un riu
Allà on el tèrbol, sota el tou de l’herba
- un parrup d’esgarrifances
El mot-toc ungleja al llindar de l’ofrena

On bat l’esglai del ossos
Allà on el silenci és festeig, barca i ona,
- un tremolor de tudó femella
els dits-enginy palpegen abans de l’alba

On (en)vesteix la flama
Allà on cova el llamp i s’encén la bo(t)ja
- una claror de senda novella
La serp-sigil miralleja al replanell de l’escàndol


© Robertinhos, Srta. Tiquismiquis, Arare i Llum de dona (gener 2012)

diumenge, 15 de gener del 2012

HV 10/5 El pas del temps


Les esglésies poden ser lloc d'encontre on poden iniciar-se relacions de desenllaç incert. Qui ho diria, oi? Doncs llegiu la proposta voluptuosa de quatre veïns d'alta volada i jutgeu. El temps passa de la mà de: Gatot, June Miller, Monyofiné i Josep Braut. Que us agafi confessats.

___________________________

El pas del temps


Aquella tarda, per fi, matava un divendres massa estressant per ser el preludi d’un cap de setmana. Quan en Roger va sortir del Col·legi d’Arquitectes tenia el cap embotat de tan negociar la venda d’una pòlissa col·lectiva d’assegurances que només li hauria de servir per arribar justet als objectius de final de mes. Va veure les llambordes del carrer humides, molt més fosques que quan hi havia arribat a quarts de quatre de la tarda. Feia fred i uns núvols grisos i potents emmarcaven el perfil de la catedral, il·luminada per una escletxa de sol a la façana.

Va pensar de tombar cap a un bar, demanar un irlandès i relaxar-se. Però un cop de vent li va provocar una esgarrifança. Es va adreçar sense dubtar cap a la portalada de pedra i es va sentir alleugerit quan va travessar la porta i es va endinsar en la penombra tèbia de la basílica. Escoltava el silenci i les seves passes, lentes, mesurades. No es veia ni una ànima. Es va aturar quan havia recorregut un terç del passadís central. No tenia ganes de seure ni de seguir més enllà. Es va mirar l’altar de pedra al fons d’aquell espai buit de sentiments. I va pensar en el sud.

Es va afluixar instintivament la corbata i va descordar dos botons de la camisa. El que li cenyia el coll i el següent. En fer el gest instintiu de girar el coll per rebaixar la tensió, va observar a la seva esquerra una figura agenollada en un altar lateral. Aquella presència el va sobtar. Coberta amb una capa marró amb caputxa o el que semblava que era una túnica, va dubtar de si era un frare o una dona, per la menudesa del cos que s’observava. Es va sentir incòmode. No hauria volgut pertorbar el seu recolliment.

Va provar de fer una passa enrere. Quasi no respirava. Una segona passa. I una tercera. Li va semblar absurd caminar enrere i quan es girava per adreçar-se a la porta, la caputxa es va tombar i li va semblar veure un rostre extremadament blanc amb uns llavis extremadament rojos. Es va aturar només un moment a contemplar-los i, avergonyit d’haver interromput un moment de recolliment aliè, va apressar-se cap a l’exterior.

Va sortir a la plaça. Un aire fred el va tornar al món dels vius. Es va posar un cigarret als llavis. I va respirar a fons. A pocs metres, un grup d’adolescents fumaven maria en un corriol al voltant d’un lloro on sonava una cançó dels Dire Straits... potser, “Southbound Again”? 

Mentre buscava l’encenedor va sentir el grinyol de la porta de fusta obrint-se darrera seu. Es va tombar amb un mig gest i uns ulls immensament tristos es van aturar a observar-lo sota aquella caputxa marró. Es va treure el cigarret de la boca —que encara no havia encès—i les paraules van brollar soles: “M’agradaria disculpar-me si t’he destorbat, però només em surt de dir-te que la teva túnica faria molt bon joc amb la decoració de la meva habitació”.

Ella, amb ulls plorosos i llavis vermells, li va somriure. Va apartar la caputxa i li va demanar: “La teva habitació té alguna finestra que miri al sud?”

No van trigar gaire a arribar al minúscul apartament d’en Roger. Durant el trajecte, l’actitud de la noia l’havia inquietat. Responia a les seves preguntes amb monosíl·labs i amb mirades intenses i fredes. Li va demanar el seu nom, però ella restà en silenci.

El menjador del Roger era menut.. A una de les parets hi havia una prestatgeria plena de llibres. La noia s’hi va acostar. Entre els lloms va poder llegir Les liasons dangerouses; llavors va parlar. “El meu nom és Cecília” i es va acostar a la finestra, la va obrir i va deixar caure la capa que cobria el seu cos. En Roger es va sentir atrapat per la silueta de la noia retallada contra la llum de la tarda. La roba interior quedava pràcticament a la vista sota una camisa vaporosa.

La Cecília es va girar. Li va veure la cara i va somriure. “No em convidaràs a res?” Roger va reaccionar: “Sí, perdona. Què vols?”. La dona respongué: “Un irlandès”, i se li acostà lentament. En Roger se la va mirar estranyat, justament era la seva beguda preferida. “No pensis tant, home”, li digué ella besant-lo amb  aquells llavis rojos, i mostrant-li la nuesa de la pell blanca i mentre li desfeia els botons de la camisa i escampava la roba per tots els racons del petit menjador.
La fredor inicial  es va esfumar com l’aigua quan ell va tocar la seva pell. En Roger no havia tingut mai una amant com aquella. Era menuda, flexible, incansable; se’l bevia a glops, li exigia plaer; li explicava com ho volia i de quina manera; li donava el que ell li demanava; el feia arribar al límit de l’èxtasi i el mantenia just fins al punt d’escórrer’s, durant un temps indefinit, gemegant de plaer.

Li encantava la seua boca, pintada de roig. Ella es posà impúdicament la seua polla a dins i comença a llepar-li tot el membre, sostenint-lo amb dos dits, amb delicadesa; i tot seguit li feia un mos a la caboteta i se l’estacava cap a dins. Els llavis es mostraven carnosos i prominents, amb el membre del Roger removent-se dins la boca. Amb la llengua llepava encara més i mentre li feia un mos als ous, li sostenia el membre amb tota la mà. Els moviments espasmòdics del Roger facilitaven una de les millors palles que mai ell sol es podria haver fet.

Cada cop que tenia un orgasme en Roger perdia els sentits. En somnis li semblava sentir el telèfon o el timbre de la porta, però eren només somnis. Quan es despertava era dins la boca d’ella, totalment excitat i en un lloc de la casa diferent d’on s’havia adormit. Certament, en Roger no havia tingut mai cap amant com aquella, i se sentia completament complagut, satisfet i extenuat. Les hores semblava que s’allarguessin d’una manera màgica. Cecilia finalment es va adormir i ell va mirar el rellotge. La data no enganyava: havien passat cinc dies des que la va conèixer. No entenia res.

—Tu saps quin dia és hui? –li va preguntar mentre ella despertava.

La Cecília, va obrir els ulls.

—Has fet mal fet de mirar la data... –la seva cara no presagiava res de bo.
Roger se la mirava i no entenia res. Ella es vestí ràpidament i amb posat seriós va fer mitja volta i se’n va anar. Roger es va quedar to nu damunt el llit. Pensava que ni sabia del cert com s’havia trobat aquella dona ni com l’havia deixat perdre.
Ja al carrer, la xicona enfilà cap a l’església de nou, va entrar i va anar directa al banc que era més a prop del confessionari. Va seure i va esperar. El rector se la va trobar quan va eixir a preparar la missa següent i se li va acostar.

—Et vols confessar filla? —pel to, semblava evident que ja es coneixien.
—Sí, pare.
—Ho farem ací fora, es prompte i no vindrà ningú, podem prescindir de formalismes.
—Ho he tornat a fer pare.
—Has traït la confiança d’un amic de nou?
—No sé qui ha traït a qui aquesta vegada. No em corresponia, no em prestava suficient atenció, sempre estava mirant el rellotge, preguntant-se quin dia era...
—Sempre?
—Bé, jo sols volia una atenció, que em fera atencions, detalls; i a canvi jo li donava plaer. De fet, li vaig donar el plaer abans que ell em donara res. No se explicar-me millor... vaig intuir que ell tampoc era qui buscava.
—Em ve al cap un poema que em llegiren una vegada:

“Deleita’m amb un sopar
Encisa’m amb un poema
M’abellirà fruir d’un vi, l’aroma del qual
pot fer sublimar un moment de bellesa,
l’únic instant en què deixarem de ser homes
per esdevenir déus”

—És bonic. Amaga més del que deixes veure.
—Tots tenim un passat... –va dir el capellà, misteriós.
—Em vols confessar el teu? Té nom de dona, potser?
—El secret de confessió bé podria ser recíproc. És cert. –La xicona intuïa una història interessant darrera aquelles paraules.
—Ella era una dona que tenia un do —arrencà el rector—: era capaç d’anul•lar el pas del temps quan et tenia als seus braços; et deixava extenuat, podies despertar-te a un indret de l’habitació totalment distint d’on t’havies adormit i no recordar com havies arribat allà. Sols podies pensar en el plaer.

La xicona se’l mirava incrèdula, era impossible que la coneguera fins a eixe extrem, estava estranyada, confusa.

—Jo no estava fet per a eixe món —prosseguí—, però com en moltes altres coses no ho vaig saber fins que no ho vaig provar. La vaig deixar.

Mentre tenia lloc la conversa, prop d’allí, en Roger havia decidit encarregar-se del que semblava més urgent ―cinc dies són moltes absències injustificades a la feina, moltes trucades no ateses i molts correus no respostos― i va deixar per després allò que era realment important: entendre què carai havia passat. Es tenia a sí mateix per una persona ordenada i científica, així que tot allò havia de tenir una explicació lògica i racional. S’havia calmat recordant com, de jove, es va passar quaranta-vuit hores dormint després d’haver fet dues setmanes intenses d’interrail per Europa.

La Cecília, havia eixit del temple. La conversa amb el rector ―perquè aplegats fins a cert punt, allò ja no era una simple confessió― l’havia trasbalsat. En un quiosc proper va comprar tots els diaris nacionals i internacionals que va trobar i va anar a una cafeteria cara i confortable, a gaudir del moment.

Tisores en mà llegia els titulars del dia i retallava els titulars de la notícia que més li interessaven.

“La xifra de morts supera el centenar”;“Els experts internacionals confirmen que es tracta d’una cadena d’errors humans”; “El Col•legi Oficial d’Arquitectes, responsable del visat de les obres, és el responsable últim de la tragèdia”,“Es confirma que, a causa d’un error administratiu, el Col•legi d’Arquitectes no tenia renovada l’assegurança”.

Mentre enganxava els retalls al seu àlbum va rebre un missatge al mòbil: «Felicitats, una gran feina. El client ja ha pagat i t’ acabem de fer la transferència al teu compte. Gaudeix d’unes curtes vacances, que en dues setmanes hauràs de ser a Viena. A l’oficina et donarem els detalls».

Sí, ella tenia un do: era capaç d’anul·lar el pas del temps quan tenia un home als seus braços, el deixava extenuat, satisfet i submisament agraït. I açò en un món on les decisions d’uns pocs marcaven la vida i la butxaca de molts, era un tresor molt preuat.

Repassava l’àlbum (en deia així, “l’àlbum” i prou, sense concretar més) amb els seus encàrrecs complerts:

“Cancel·lat l’acord entre els gegants de la informàtica”; “Inexplicable caiguda en cadena a les principals borses del món”; “L’absència de l’enginyer en cap, responsable de l’accident”; “Només el director general, absent durant els fets, coneixia la clau d’accés”.



@ Gatot, June Miller, Monyofiné i Josep Braut (gener 2012)

dimarts, 3 de gener del 2012

HV 10/4: La reina de la nit

L'enveja és molt dolenta. I més en la feina. Amor i desamors en una història de passions desfermades. Això és el que ens expliquen en la Glob.os.blog; en Sergi G. Oset, en Puji i la Núria Turpal. Sintonitzeu i pareu l'orella en l'emissora adequada.

___________________

La reina de la nit


Es  va llevar a les 12 del migdia i es  va preparar un cafè molt carregat, com sempre. Després de la dutxa i mentre es vestia sabata plana, jersei de llana ample i uns jeans desgastats  va pensar com li havia canviat la vida el seu nou horari laboral.

Quan va començar a treballar a l’emissora  —on havia arribat carregada de títols que l’avalaven com una entesa en temes laborals, socials i polítics— no es pensava que hauria de fer feines de becaria: buscar dades pels altres,  entrevistar dones que anaven de rebaixes, o portar cafès als companys. Res d’important, res imprescindible. Per això quan la Francesca li  va dir que volia parlar amb ella va pensar que la volien fotre fora de l’emissora.

Feia tres mesos que ho havia deixat estar amb en Paquito, la seva parella des que eren estudiants. El noi havia preferit una dona més glamurosa i, segurament, més divertida que no pas ella, que tenia fama de seriota i ensopida. A l’Institut en lloc de dir-li Marina Aiguadé, tothom l’anomenava Marina Aiguafestes.  I a sobre ara, es quedaria sense feina...

La Francesca va anar al gra.

—Marina, et puc oferir un programa de nocturn, “Reina de la Nit”. T’interessa?
—M’interessa. —la Marina es va quedar tan astorada que no va saber respondre d’una altra manera.
—Tens carta blanca, pots fer el que vulguis, però... aquí un somriure burleta de la seva cap, tingues molt present que serà un programa lúdic i d’esbarjo.
—Cap problema.

Aquella nit, en Francesc, el Paquito escoltava la veu sedosa de la Marina a través d'un petit transistor.  Pujar de nit al terrat per beure algun glop d’alcohol, envoltat del marruqueig dels coloms el reconfortava. Reina de la Nit, s'havia convertit en l'acompanyant perfecte dels solitaris insomnes com ell, un dels programes amb més reconeixement de la franja nocturna.

Francesc acariciava un del tudons, assegut dins el colomar. «No fa tant de temps, tu i jo jèiem aquí, abraçats per espantar el fred de la matinada, extenuats després d'una llarga nit d'exploracions plaents, tu un pèl neguitosa, no fos cas que algú ens espiés», recordà Francesc amb un mig somriure.

Ho havia engegat tot a la merda per fotre un clau amb una altra dona, ho sabia.

S'havia deixat seduir per la Francesca, la directora de l’emissora; una dona que devorava la vida amb passió desfermada. Aviat, però, ella se'n va cansar. El va deixar ara ho veia clar tot just quan la Marina i ell van trencar. Mai va tenir els pebrots de dir-li a la seva antiga novia amb qui l'havia traït.

Francesc va subjectar el colomí amb una mà, guaitant-lo de fit a fit: «Per la Marina jo era el Paquito; la Francesca em mormolava a l'orella “Frank, bambino”, quan la penetrava de peu en l'ascensor de l'emissora. Qui sóc per tu, preciosa?» En recordar-ho, en Francesc sentia la gola com si hagués mastegat brases vives.

Va fer un últim glop de l'ampolla de ginebra mig buida. La llum de l'aurora ja despuntava. Al aixecar-se, es va colpejar amb el llindar del colomar. Va espavilar-se de cop. Un pensament desassossegant el va assetjar: «Què volia realment la Francesca de la Marina?»

La Francesca tornava a casa després d'un dia llarg a l'emissora. Es va treure les sabates, es va preparar un dry martini i es va estirar al sofà. Amb el comandament a distància va connectar la ràdio per escoltar el programa de la Marina. Estava cansada. Barallar-se amb patrocinadors i directius tot el dia no era el que ella havia imaginat quan la van nomenar, però tot i l'esgotament i el tedi que li provocava, se sentia recompensada pel poder que ostentava com a directora. Jugava com volia amb els seus empleats.

Va observar llargament la làmina que tenia penjada al menjador. Era una rèplica de «Biblis», de William-Adolphe Bouguereau, que havia comprat un dissabte als encants.


De seguida que la va veure, la va captivar l'erotisme que traspuava. I ara, del sofà estant, aquell erotisme la va transportar a un dels seus grans hits com a directora d'emissora i manipuladora d'empleats. Follar-se el Paquito, el nòvio de tota la vida de la Marina, fer que se separessin, i just després, donar-li el programa de nit a la Marina, havia estat una jugada mestra. Ara, amb el dry martini a la mà, escoltava satisfeta com havia aconseguit la veu de to melangiós que feia temps que buscava per a Reina de la nit, el programa nocturn estrella de l'emissora.

Ara, però, mentre recordava satisfeta el seu èxit, i veient la dona nua del quadre, es va sentir excitada, i en un moment de feblesa, va trobar a faltar les potents envestides d’en Frank, el seu bambino, que tant l'havien fet gemegar. I mentre acaronava els pèls rinxolats del seu pubis per sota les calcetes setinades, començava a maquinar com fer-s'ho per tornar a enredar el Francesc per a què la satisfés un cop més. Era tan ingenu... Però follava tan bé! Havia de ser ja; aquella mateixa nit... I va pensar que res l'excitava més que rebolcar-se amb l'exnòvio de la Marina mentre escoltaven la seva veu melancòlica per la ràdio.

L’aigua de la dutxa queia amb força al pis de la Francesca. Les set del matí. El Frank ja no hi era, havien passat la nit follant, i ara, sota la dutxa, es deixava reconfortar per l’aigua tèbia, tirant a freda, que la revitalitzava de bon matí. Estava a punt per començar un nou dia. Se sentia contenta, va fer el llit i, com a prova del seu bon humor, va posar-hi una flor al damunt

 

Va arribar a l’emissora a les vuit en punt. Com sempre, l’esperava un dia llarg, de molta feina. Els matins li costaven de passar. Cada dia es notava més nerviosa en aquesta hora, i en sabia perfectament el motiu: l’absència, en aquell moment del dia, de la Marina. La SEVA “reina de la nit”. Seva perquè, al cap i a la fi, si havia aconseguit ser la presentadora del programa era perquè ella li havia ofert. La tenia ben agafada, podia fer-li fer el que volgués.

A les tres de la tarda, puntualment, va arribar la Marina. Vestia informalment. Feina bona cara, el programa tenia èxit i ella pensava que, per fi, les coses li començaven a anar bé. La Francesca va esperar que entrés per la porta per inspeccionar-la. La va trobar més atractiva que mai.

Quan la Francesca va plegar al vespre, la Marina estava immersa en la preparació del programa. Al cap d’una estona, quan ja era a casa, va posar la ràdio i la va escoltar: «Bona nit, estimats oients. Al llarg de dues hores seré, una nit més, reina de la nit per tots vosaltres. Compartirem confidències, ens ho passarem bé...». Aquella veu atreia la Francesca, i quan la Marina passava al xiuxiueig la directora es fonia. Quan va acabar el programa la va trucar. Li va dir que la volia veure, havia de ser aquella nit, que anés de seguida a casa seva.

La Marina va pensar que la quedada tenia a veure amb el programa. Però no va pensar res més, sabia que la Francesca podia sortir-li amb qualsevol estirabot. Quan va trucar la porta del pis de la directora, ella ja feia estona que ho tenia tot planejat. La va deixar passar, se la va mirar, li va dir que es tragués la jaqueta i es posés còmode. Després se li va acostar, li va acariciar la cara i li va dir que si no es ficava al llit amb ella, l’acomiadaria. La Marina no es va immutar. Unes setmanes abans només havia contestat “M’interessa” a la proposta que li feia la Francesca de presentar un programa de nit en una emissora d’èxit, el somni de tota la seva vida, ara, davant un xantatge tan escabrós, va romandre tranquil·la. Només va dir: “Me’n vaig, fes el que vulguis”. I va marxar.

L’ego de la Francesca es va desinflar de cop quan la Marina va tancar la porta. Darrere seu va deixar una desferra humana. La Francesca havia estat una persona influent que s’aprofitava del poder que tenia fins a aquell moment. I, precisament, havia estat la Marina qui li havia dit que no. La Francesca estimava la Marina. Des del primer dia que l’havia vista. Va ficar-se al llit amb el  Frank per sentir-se més a prop d’ella, cada cop que follaven pensava que aquelles mans havien recorregut el cos d’ella de dalt a baix, i això l’excitava.

La Francesca no va acomiadar la Marina. Al cap de pocs dies va dimitir del seu càrrec com a directora de l’emissora. Si tot el seu poder no li havia servit per aconseguir la persona que estimava, li era igual perdre’l. Buscaria una altra feina en una altra ciutat, potser en un altre país: tenia reputació i segur que no li faltarien ofertes.

Després del xantatge de la Francesca, la Marina es va decidir a quedar amb un solitari insomne que no parava d’enviar-li missatges. “Després de tot el que he viscut, no tinc por que sigui un boig obsessionat”, es va dir.

I va resultar ser l’home de la seva vida.