diumenge, 25 de gener del 2009

HV 5/6: Recerca divina(el misticisme)

Ja ho deia una de les companyes que ens van entrevistar fa poc pel Diari de Barcelona (encara no l'heu vist? Què espereu!) . Hi ha cops que els veïns em feu por. I més si tractem temes tan escabrosos com aquest vuitè pecat capital del Malerianisme: el misticisme (serà per -ismes!). Va i resulta que l'Anna, el Puji i la Carme, que sortien plegats a l'entrevista, amb el concurs de la The silver han muntat una història rodona que sembla extreta del més enllà. I tot perquè se'ls ha acudit anar a la recerca de Déu. Collons! Que no sabeu encara que déu està al replà de l'escala, allà on esteu tots vosaltres? Juàs!
_________________

Recerca divina (el misticisme)



Corria muntanya avall com un esperitat, intentant esquivar els fiblons encaparrats a perforar les seves bombones d’oxigen. Ja podia intuir els contorns de la seva nau, estacionada tranquil·lament uns metres més avall entre els arbres grotescament deformats que dominaven la vall. Mentre provava de no entrebancar-se amb les arrels nuoses que cobrien el terra, va preguntar-se per enèsima vegada què carai feia allí, sol com un mussol, explorant galàxies en una closca de nou monoplaça, enlloc d’estar confortablement instal·lat en qualsevol dels planetes sota dominació humana.


Tot havia començat feia molts anys a la caseta amb vistes a Saturn que els seus pares tenien a Encelade, quan un dia va caure a les seves mans una revista infantil que explicava en to mofeta els absurds mites pre-hègira que havien dominat la Terra durant mil·lennis. Ell, però, no els havia trobat gens ridículs. Ben al contrari, havien estat com una mena de revel·lació, una finestra a un món fantàstic que l’havia subjugat. En aquell moment va descobrir la seva vocació, l’ambició que conduiria tota la seva vida: havia de trobar Déu. No tenia gaire clar com era; els mites eren molt confusos i tot sovint contradictoris, però estava segur que aconseguiria trobar-lo i, el més important de tot, convèncer-lo perquè tornés a fer-se càrrec del devenir dels humans. És clar que ara, repartits per la galàxia, tindria més feina, però no coincidien tots en que tenia grans poders?


I aquí es trobava ara, una vegada més sense haver trobat ni rastre d’aquesta entitat abstracta que l’obsessionava i, el que és pitjor, novament perseguit per una forma de vida desagradable i amb intencions homicides.


Passejà la seva mirada com feia sempre, lentament, per totes les arcuacions i pel parament dels carreus. Recordà com el va impressionar la primera vegada que va ser als peus de l’alta torre i tancà els ulls: el 10 de desembre de 1123, Ramon Guillem, bisbe de Roda-Barbastre, consagrà l’església després d’haver-se acabat les obres de reconstrucció que guardarien per sempre més aquell secret. Sota les pintures murals del seu interior tot quedaria ben segellat i la humanitat romandria aliena a aquella veritat torbadora. Però hi ha veritats que frisen per sortir a la llum, com si tinguessin vida. Hi ha veritats que es poden llegir als ulls dels que ens miren. I hi ha mirades que...


I no podia deixar de retornar la mirada a aquells ulls que de l’interior des de la màndorla estant el resseguien insistents. Uns ulls penetrants que havien estat pintats per a expressar l’autoritat d’un déu disposat a jutjar, flanquejat per l’alfa i l’omega, el principi i el fi de totes les coses. Aquella imatge de dimensions sobrehumanes beneïa amb la mà dreta el món, mentre l’esquerra sostenia el llibre de les escriptures.


Caminà fins a la primera columna del costat nord de l’interior de l’església, la més propera a l’àbsis, i va trobar la inscripció que buscava, pintada en lletres de color blanc i negre sobre fons roig, tal i com el seu informador li havia explicat: “Anno ab incarnacione, domini MºCºXXºIIIºIIIIº Idus Decembris, venit Raimundus Episcopus Barbastrensis et consercravit hanc ecclesiam in honore Sancti Clementis martiris et ponens reliquias in altare Sancti Cornelii episcopi et martiris”. Així doncs, estava prou clar. El que buscava era sota l’altar de Sant Corneli. Calia donar-se pressa.


I va córrer a buscar el manuscrit i les eines.


Així que va començar a picar amb l’escarpa es va adonar que alguna cosa no anava bé. Cadascun dels seus cops a la dura roca rebien com a resposta un grunyit d’ultratomba, però després de tants anys de perseguir el seu objectiu no pensava arronsar-se ara que el tenia tan a prop. Aquell so podia ser el so del déu que des de nen ansiava trobar. Mentre picava, la suor que li regalimava per les temples entelava el vidre del casc de l’escafandre. On havien arribat els humans, que per visitar la Terra, el seu planeta d’origen, ara es necessitaven escafandre i bombones d’oxigen!


A poc a poc es va anar obrint una fissura sota l’altar, per on el sinistre grunyit s’escapava cada cop amb més força. Un cop havia obert una clivella prou gran va substituir les eines rudimentàries per l’aparell multiusos d’ultrasons. La primera descàrrega ultrasònica va fer un forat gran, pel qual, a part del so inquietant, s’escolava un corrent d’aire viciat d’una pestilència ancestral i insuportable. La segona descàrrega va permetre l’entrada de llum a l’avenc que s’obria davant dels seus ulls, però només s’endevinaven els primers metres d’unes parets que semblaven infinites, i conduïen a la foscor absoluta. Ben decidit a continuar endavant va fer una tercera descàrrega que va fer caure les darreres restes de runa. Va deixar a terra l’aparell i va començar a preparar les cordes per despenjar-se a l’abisme.


Estava ajupit d’esquenes al clot, i no va veure venir l’embat homicida que gairebé li sega la vida. A pocs metres, a la seva esquerra, un tentacle viscós replet de fiblons esmolats es va estavellar contra la roca vella. Merda! S’havia tornat a equivocar. Però no hi havia temps per a les lamentacions. Si es volia salvar havia de córrer. Va sortir esperitat de l’església just a temps d’esquivar un altre tentacle. La llum del Sol, mancada dels filtres atmosfèrics que havia tingut abans de l’hègira, el va encegar, però sabia que no podia parar.


Va caure uns quilòmetres enllà, extenuat de cansament, enlluernat, ple de llum dins del cervell, però cec del tot al seu voltant, amarat de suor, començava a pujar-li la febre de la insolació, de la gana, de la set, de la desolació i de la desprotecció més absoluta.


I va ser aleshores, quan se sentia morir, quan es va adonar que aquella llum, no era només el Sol, quan va llegir la seva febre, com una febre de l’esperit. Déu l’havia posat a prova. Si moria havia mort en l’intent de trobar-lo i si vivia, ja sabia on era. Era la llum.


Quan es va despertar, dins la protecció de la “Nau d’experimentació científica, sobre d’experiències interiors humanes, produïdes directament en els circuits neuronals” li van demanar si havia quedat satisfet de l’experiència. Ell va contestar que sí, que havia estat molt dura, però havia tingut els seus fruits, els que buscava. Havia trobat la Llum. Dura? Van demanar-li. Però si el programa de misticisme és d’allò més suau i agradable” Mentre ell es preguntava com podia ser que allò fos considerat suau i agradable... la noia que l’atenia, va empal·lidir de sobte, mentre remenava les connexions dels aparells, es va disculpar i li va explicar que el programa que per error li havien posat no era l’M de misticisme, sinó l’EEAR (Exploracions Espacials d’Alt Risc). Que no es preocupés que ara mateix li posaven el que ell havia demanat, sense cap càrrec addicional, per descomptat.


Ell, enlluernat encara, va dir que ja no el necessitava, i va pensar que els camins de Déu sempre són inescrutables.


© Anna, The silver blue sea, Puji i Carme Rosanas, gener 2009


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dimarts, 20 de gener del 2009

HV 5/5: Record d'estiu (la venjança)

La venjança és un plat que es serveix fred, diuen. El Malerianisme proclama la venjança com un pecat capital. No està bé ser venjatiu. Tot i que moltla gent es mereix rebre un correccional de tant en tant.... Però vés per on, que els companys de l'Escala C han trobat una manera de donr una llicó a algú, que el passat, sí que va ser venjatiu sense motiu. La Zel, en Carles, l'Smiley i la Violette en són els autors d'aquest sopar fred que us porten en safata de plata.

Que no us agafi despullats!
_____________________

Record d'estiu... (La venjança)


Als vuit anys, estava fins els nassos que tota la trepa de vailets i vailetes del poble de la mare, on anava a passar l’estiu, l’arraconessin i se li’n fotessin per naps i per cols. De tot en feien un acudit. Ella es va anar acostumant a tancar la boca i seguir els jocs de lluny, i si podia, de prop. Havia arribat a les mans amb un marrec del carrer que no la volia mai als jocs. Van acabar llançant-se sorra als ulls. I és que si anaven maldades, i calia batre’s, no tenia la pell fina: amb ungles i dents es defensava, s’hi feia falta.

—Mita-la, arriba la nena de la vila! –li deien en veure-la.

—Fuig, que no ensopeguis amb la tofa de vaca! –afegien, maliciosament,

Una tarda xafogosa, la colla van proposar d’anar-se a banyar a un rierol, prop del poble. Ells s’ho prenien com una gran escapada. Un quart de caminar i semblava que eres en un altre món. No va ser un convit directe. Volgudament, la ignoraven. No li deien ni que sí ni que no. Així, que, aquella tarda, amb el vestit de bany sota el braç, va seguir la trepa cap al que li va semblar la millor aventura de l’estiu. Duia un vestidet blau fosc, amb uns topets de color vermell granatós, cintura baixa, a sobre del genoll. Sota, les calcetes blanques grosses de cotó.

A la vila, la mare mai la deixava sortir al carrer a jugar. Era un anar de casa a l’escola i de l’escola a casa. Si de cas, fer algun encàrrec i tornar ràpid, que l’espardenya de la mare era lleugera per arribar-li a les natges. L’alegria de l’escapada, mentre la família era al camp a feinejar tenia tots els al·licients d’un goig desconegut.

En arribar al rierol (poca cosa, aigua fins la cintura), va anar fent com tothom; sempre a una distància prudent, ni massa lluny, ni massa a prop. Darrera uns matolls, es va treure el vestit i les calces, en va fer un bolic, i ho va desar allà mateix. Passada l’estona de jocs i de berenar, el grupet, sense cap ordre explícita, va iniciar a poc a poc el retorn a casa. Ella, ni dins ni fora, seguí el concert de la mainada.

Quan va tornar als matolls a buscar la roba per canviar-se, va desfer el bolic. Es va passar el vestit pel cap, per acabar de treure’s el banyador i posar-se les calces. Però les calces no hi eren. Prou li va semblar veure algun somriure sorneguer. Va anar fent l’orni, voleiant ací i allà, buscant la peça perduda. Ni rastre. Vermella com un pebrot, endarrerida i amb la ràbia que li negava els ulls de llàgrimes, al final de tot el grup, va anar fent via cap el poble. Sentia les rialles del grup, i unes paraules repetides.

—Sense calces, sense calces...!

Va mantenir un posat tan digne com va poder fins arribar a casa per pujar de dret a l’habitació amb la intenció de posar-se a plorar. Però es vaig adonar de seguida que, en realitat, allò no li havia dolgut tant. En rumiar-m’ho, va veure clarament que així com avançava pel camí que conduïa al poble s’havia sentit més i més bé sense les bragues, una estranya sensació d’alliberament que ja no l’havia abandonat mai més. Ara que les circumstàncies li han tornat a encarar, li sembla que aquell furt va ser el responsable del seu precoç despertar eròtic i de la seva persistent disponibilitat pel sexe. Tanmateix, l’incident li va fer perdre tot interès pel poble i per la colla xicalla que hi habitava. A penes recorda si encara va anar-hi algun altre estiu però, de fet, han hagut de passar una trentena d’anys perquè hi tornés. No ha estat fins que, amb la mort de la mare, li ha fet il·lusió de fer-hi una estada per vacances i avaluar les possibilitats de restaurar i millorar la casa familiar.

L’endemà d’arribar va anar a Teixits & Retalls l’única botiga de roba del poble, on es podia comprar des d’unes calcetes a un edredó, però no la cortina moderna que ella cercava per a la meva cambra. Elisa, la propietària, va resultar una de les noies de la colla; se li va quedar mirant com si la seva cara li sonés i, clarament contorbada, se li va escapar:

—Però... si tu ets la xiqueta de les bragues!

—Sense bragues, voldràs dir... –li va contestar- I ens posarem a riure totes dues alhora, mentre es feien un petó cordial.

Li va comprar una delicadíssima combinació de roba íntima. No va tardar gens en adonar-se que aquella expressió del seu rostre no era cosa només de l’Elisa ja que l’escena viscuda s’havia anat repetint, igual si fa no fa, amb cadascun dels membres de l’antiga colla que encara vivien al poble. Tot i que aquesta retrobada li va fer pensar en descobrir l’autoria d’aquella malifeta, sembla que ningú en tenia el més petit indici. Però la seva tornada i el record d’aquells estius van servir per organitzar una celebració conjunta –totes i tots al voltant de la quarantena - del que hom va convenir en anomenar aleshores la “quintada de la braga”.

La idea va sortir de les noies però va ser entusiàsticament assumida pels nois; des del Miquel –que, a més de ser el marit d’Elisa, era l’alcalde del poble– fins en Lluís, una mena d’ecologista radical que amb açò va sortir de la seva closca gairebé autista. La cosa va anar prenent volada i la convocatòria es va ampliar a la gent que ja no vivia al poble. Una recerca minuciosa que va permetre localitzar, fins i tot, la Natàlia, a qui, deien, va tocar la grossa de Nadal o en Benjamí, que ara fa de travestí a Barcelona.

Aquella nit, mentre es deixava envair per la son, anava pensant que si tenia la seva vida muntada en part sobre la literatura i el cinema, aquestes arts havien de procurar-li la manera d’imaginar i dur a terme una venjança tan original com exemplar…

Es va començar a acaronar, tot rememorant passatges de novel·les i pel·lícules que projectaven, per diferents motius i amb molt diversos matisos, el tema de la revenja i la venjança exitoses. La maldat humana i la venjança són, de fet, els grans motors de la literatura i el cinema...Pensava en Gossos de palla, de Sam Peckinpah; De l’Infern a Texes, de Henry Hathaway ; Crònica d’una mort anunciada, de Gabriel García Márquez; Antéchrista, d’Amélie Nothomb ; Hamlet, de William Shakespeare; Thérèse Desqueyroux, de François Mauriac; La muerte lenta de Luciana B., de Guillermo Martínez ; Cathou et ses rêves, de Catherine Moulin...

L’orgasme li va arribar mentre li passaven pel cap les imatges de Jeanne Moreau enverinant el darrer membre del grup d’amics que li van matar el marit el dia de la boda a la pel·lícula La Núvia vestia de negre, de François Truffaut…

Va decidir que enmig d’aquell immens doll d’idees desmesurades ja trobaria la seva particular manera de venjar-se del culpable, però que, ara mateix, el més urgent era esbrinar qui havia estat l’autor, l’autora o els autors d’aquell fet tan banal que li havia marcat el final de la infantesa i el principi de l’adolescència.

Sabia que ho tindria ben difícil, atès que ni durant la resta d’aquell estiu ni durant la tardor subseqüent al robatori de les seves calcetes no havia estat capaç de trobar el menor indici del responsable de la gracieta perversa. Havia d’haver estat en Miquel, en Lluís o en Benjamí, molt probablement un noi, sí; però no descartava del tot que hagués estat una de les nenes del grup. Ja sabem com en podem ser de cruels les adolescents amb les nostres amigues.

Ara, amb la festa de celebració del poble se li presentava l’ocasió ideal per resoldre l’enigma definitivament. Va decidir aplicar una estratègia femeninament subtil...

Elisa -li va anar a dir a la propietària de Teixits & Retalls aprofitant una nova visita a la botiga-. T’he de confessar un secret, a condició que no ho diguis a ningú. Mira, des que va passar allò de les calces, i mira que en fa d’anys!, m’ha quedat una fantasia eròtica que em retorna molt sovint. Em converteixo en una detectiu implacable que no para fins esbrinar qui me les va prendre, i llavors, quan el tinc a les meves mans... ens posem a fer l’amor. Com que no sé qui va ser el culpable vaig fent una mena de cercle en què cada cop apareix una cara nova, de vegades és en Benjamí, d’altres el Lluís, de vegades la Natàlia, de vegades el Miquel, d’altres tu, Elisa... Jo no hi puc fer res. És el subconscient qui em dicta cada cop els detalls del meu somni. Sempre igual però sempre diferent. Et confesso que em moro de ganes de fer-lo realitat per poder-me alliberar-me d’aquesta obsessió malaltissa... M’has d’ajudar, però això és un secret que ha de quedat entre nosaltres. Oi que m’hi ajudaràs?

—Oh i tant ! No pateixis dona! Les amigues, per això estem! Avui per tu i demà per mi! Veuràs com ho resoldrem el dia de la festa.

—T’ho dic a tu perquè sé que tu no ho haguessis fet mai, allò de prendre’m les calcetes, oi? Ni tu ni el teu marit, de fet. El Miquel era el xicot més seriós de la colla i a més, només tenia ulls per a tu. Oi que del Miquel és impensable?

L’Elisa no em va contestar ni dir res més, i es va limitar a somriure, però va veure en els seus ulls que havia caigut al seu parany. En pocs dies el seu “secret”, la seva obsessió, la coneixeria tot el poble i més enllà encara, car l’ona expansiva del rumor ho faria arribar fins i tot a Tarragona i a Barcelona, és a dir, ho sabria la Natàlia i també el Benjamí. Ho sabria tothom!

Probablement ben aviat hi hauria candidats a deixar-se castigar per la “sense calces”. Se li acostarien autoinculpats de tota mena, falsos tots, no cal dir-ho, però potser també, barrejat entre aquells, s’acostaria el vertader culpable, o la culpable.

Aquí començava el repte: ¿Fóra jo capaç d’esbrinar qui diria la veritat entre tots els mentiders que es vindrien a confessar explicant un motiu versemblant, coneixedors de la meva “secreta predisposició” a seduir o a deixar-me seduir?

Fóra un home o una dona? Estava segura de poder reconèixer la inculpació veritable tan bon punt tingués el culpable o la culpable al seu davant. Només en sentir pronunciar les primeres paraules...

Calia doncs tornar ràpidament al punt d’imaginar quina fora la seva venjança...

Si era dona..., potser la faria despullar davant de tothom per mitjà d’un grupet de vailets que li estriparien els vestits... No, això fóra massa poca cosa...

Si fos un home..., se li va començar a acudir de tot, fins i tot contractar un grupet de senegalesos... Amb tres de ben cepats n’hi hauria prou... No, tampoc! Havia de seguir imaginant... Però i si hagués estat cosa de dos? I si haguessin estat tots plegats, tot el grup conxorxat? Si hagués estat Fuenteovejuna? Llavors, què faria? Es va adormir neguitosa, inquieta, suant, assaltada per pensaments que barrejaven en el seu cap imatges del passat amb imatges d’una futura bacanal orgiàstica, amb molt de sexe i gens de sang, imatges de cinema, ombres de literatura... i de fons, ressonant per dins, obsessiu, un tornaveu infinit, repetint el mot: Ven-jan-ça, Ven-jaan-çaa, Ven-jaaan-çaaa...

El matí següent, va néixer blau i brillant, com els matins en què de petits decidien anar a berenar al rierol. Bufava una brisa suau i l’aire era tan dens que més que respirar-lo es podia empassar. Es va llevar del llit, lentament, recordant els pensaments de la nit anterior... Quines idees!! Despullar una dona per vailets del poble..., contractar un grupet de senegalesos ben cepats..., bacanals orgiàstiques... Alguna cosa que hauria menjat per sopar hauria estat de mal digerir. No... què va! Ella no era així. Era molt més elegant. Va prendre una dutxa refrescant, va esmorzar lleugerament i va dirigir-se cap a Teixits & Retalls. Era dia de mercat i el carrer era ple de gom a gom. L’Elisa despatxava una noia que li era coneguda.

—Era la Paqui -li va dir l’Elisa quan va acaba de despatxar. La veies poc perquè a l’estiu se l’enduien a casa dels seus avis, al poble del costat.

Ella va fer que sí, amb el cap, en silenci. Va agafar aire i va començar:

—Mira Elisa, m’ho he repensat... La veritat és que tant me fa qui va amagar-me les calces aquell dia. T’ho dic de debò... D’alguna manera li dec la poca vergonya, per no dir cap, que tinc. Conec poques dones que s’ho passin tan bé com jo al llit i que ho facin passar també als altres... Dins el meu cercle d’amics tinc fama de volcànica, d’explosiva, de fresca i natural i això només ho dec a la sensació de passejar-me pel camp i el poble amb el meu cony virginal a l’aire, perdona la franquesa, després d’haver-me banyat al riu amb vosaltres aquella calorosa tarda d’estiu.

Notava com l’Elisa la mirava amb els llavis entreoberts, mentre les seves galtes envermellien suaument . Va seguir i va marcar-se un farol.

—Vas ser tu, no? Sempre ho he sospitat... Et feia ràbia que en Miquel em mirés i em parlés... Era l’únic que em feia cas de tots vosaltres... És per això que quan me’l vaig trobar a Barcelona un matí que ens vam creuar davant l’Ajuntament no vaig poder evitar de fregar-li els llavis amb els meus en acomiadar-nos... És tan tendre... Tan dolç... Des de llavors no ha parat de perseguir-me. M’envia missatges, em busca pel messenger, em truca enmig de la nit... Tu deus dormir mentrestant... Ai!, no sisplau, no li tinguis en compte. No ha passat mai res entre nosaltres. Simplement juguem a imaginar com seria si un dia decidíssim... No dona, no facis aquesta cara... Tu ja saps que en seriem incapaços... No és més que un joc.

L’Elisa tremolava de dalt a baix. Les seves galtes treien foc, sentia les mans humides... Confonia la ràbia amb el desig, pensava amb el seu marit, tan fogós en aquests últims temps, tan delicat quan li feia l’amor... i va pensar que no era ella a qui anaven dirigides les llargues carícies, els petons calents, les fortes envestides quan la penetrava fent-la gemegar com mai ho havia aconseguit, ni tan sols d’adolescents...

Va sortir de rere el taulell mirant la dona que un dia va voler ridiculitzar agafant-li les calces gruixudes de cotó blanc... La trobava extremadament atractiva, tant com bonica la veia quan era petita i duia trenes fins a la cintura. L’altra li sostenia la mirada. Ara tot s’aclaria. Havia estat l’Elisa! Per fi ho sabia del cert. Llavors ella ho va decidir per les dues. Va tancar la porta de vidre de la botiga, va girar el rètol de “tancat”, va córrer la cortineta i lentament es va aixecar la faldilla de gasa que duia ensenyant descaradament a l’Elisa el seu pubis rasurat, del tot, com el de les nenes. Li va agafar una mà i lentament, sense deixar-la de mirar als ulls, la va acostar a la seva vulva encara tensa... L’Elisa va deixar escapar un gemec i va separar instintivament els dits per enfonsar el mitjà dins el cony humit de la dona, de la nena a qui havia odiat amb totes les seves forces de petita. Ja no sentia odi, només desig, un desig roent, inexplicable... Com podia estar passant allò? A ella li agradaven els homes i molt, moltíssim... La pobra Elisa estava en mans de la seva antiga víctima que ara la besava amb delicadesa, passant-li la llengua pels llavis, per les dents, buscant la seva llengua mentre li acaronava els pits, mentre es retorçava mostrant-li fins a quin extrem li agradava tenir el seu dit dins la vagina. De sobte, l’Elisa va apartar-se d’ella i va començar a treure’s la roba amb molta pressa, li costava respirar, volia seguir fins al final, volia fondre el seu cos nu contra aquell cos femení, volia obrir les seves cames nues i sentir la pressió d’aquella vulva rasurada, volia... Va quedar nua del tot. En la seva ofuscació no s’havia adonat que l’altra havia descorregut les cortines de la porta de la botiga i que havia anat recollint el vestit, els sostenidors i les calcetes llençats per terra. Amb un somriure als llavis va posar-se les calcetes de l’Elisa i va enviar-li un petó mentre sortia per la porta.

—Era mentida, Elisa... No m’he trobat mai en Miquel per Barcelona...

Al carrer, les dones que anaven cap al mercat no sortien del seu astorament...

Què dimonis feia l’Elisa tota nua mentre aquella estiuejant sortia alegrement de la botiga tot enviant-li un petó?

En poques hores tot el poble n’aniria ple. Havia estat fàcil. Havia estat tot un plaer. El plaer de la venjança.

© Zel, Carles Mulet, Smiley i Violette, gener 2009


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dissabte, 10 de gener del 2009

HV 5/4: El diari de l'àvia Rosita (la frigidesa)



En aquesta escala hi ha nivell, també. Una doble història amb dues narradores; àvia i neta, i un secret llargament amagat. Un desenllaç inesperat que fa veure com n'és de petit el món i reiterades les coicnidències. Un esglaó més en la descrició del Malerianisme; la frigidesa, el principal dels nou pecats capitals. En fi, us deixo amb la Rosita i les seves desventures. Llegui-lo a poc a poc i capteu tots els matisos. I no em sigueu frigids, ni frígides! Com segur qeu no hi són la Llum de dona, El Gatot, la Metamorfosi i en Jordi Casanova, els autors d'aquest relat.


______________________________________


El Diari de l’àvia Rosita (la frigidesa)



«—Et regalaré aquest ram de flors si fas l’amor amb mi…


»Vaig obrir la porta mentre m’estampava aquesta frase.


»En Juli estava allà, palplantat, sota una cortina d’aigua, moll. Els rínxols desfets i la camisa arrapada al cos. Els ulls li brillaven. Uns ulls negres i vius. Era una nit gèlida tot i que no era cap hora petita. Em vaig cordar la bata fins dalt del coll i em vaig estremir veient-lo com tremolava. Anava xop. Vaig dir-li que entrés.


»En Juli vivia dos pisos a sota del nostre àtic i pujava sovint; sobretot els vespres, abans de sopar. El meu marit li deixava llibres i l’afició del jove anava creixent. Aquell vespre l’Ignasi estava donant una conferència sobre el darrer llibre que havia escrit i en Juli va aprofitar per pujar.»


La meva àvia va escriure això quan ja havia complert els quaranta. La meva mare ja tenia més de vint anys i vivia un amor darrere l’altre. La meva àvia va ser una dona del seu temps, però va descobrir el sexe a la meitat de la seva vida. Recordo les converses que vam tenir abans de morir. Es va sincerar amb mi i em va deixar el seu secret més ben guardat. Reia divertida tot dient-me que fins als quaranta anys no va saber que totes les dones tením tres forats…


«—Quan vaig parir a la teva mare —em deia— em pensava que l’havia “cagada”… Amb aquell mal de ventre que em va entrar…»


La iaia Rosita llegia d’amagat els llibres que el meu avi tenia a la biblioteca. Després s’acostava a la biblioteca pública a cercar tots els que parlaven de sexe. I va descobrir que existia el plaer, l’erotisme, la poesia i l’anatomia.


«En Juli va entrar a poc a poc. Semblava atemorit i alhora expectant. Va deixar caure el ram damunt la taula del menjador i es va quedar dret, fitant-me. El passadís semblava un rierol d’aigua i vaig acompanyar-lo al bany.


»—Et prepararé una banyera d’aigua calenta i t’assecaré la roba.


»Em va mirar de nou. Els llavis li tremolaven i sense dir-me res es va començar a despullar. Vaig fer la intenció de sortir però ell em va aturar… Me’l vaig trobar nu davant d’un mirall que ens emmarcava a tots dos. Jo, amb la bata embotonada fins la barbeta i ell vestit només amb la seva pell. Un contrast aterridor, per a mi…»


La iaia Rosita es va casar molt jove. Molt abans de descobrir cap plaer de la vida. Als 19 ja era casada i als 20 ja era mare. El meu avi, un aristòcrata burgès de la Barcelona intel·lectual, no la va tractar mai amb tendresa…


«Es buidava dins meu amb uns moviments maldestres i un cop alleugerit s’enfonsava al sofà de la saleta amb els seus llibres i la seva pipa. Jo no sentia res. Mai em va acariciar. Sentir-lo a dins i res era el mateix. No vaig saber què era un orgasme fins aquella nit d’hivern, a la cambra de bany amb el meu veí, exultantment jove…


»Eren altres temps —em deia—, i a ciutat la moral era molt estricta...»


Jo sempre havia vist la iaia com una dona entesa i cultivada, i suposo que des de petita va estimular en mi la curiositat parlant-me sempre amb franquesa i sinceritat...


«Quasi no gosava tocar aquella pell tant jove i els meus llavis també van començar a tremolar. El cap em deia que agafés aquella roba humida i me’n anés a eixugar-la però el cos restava immòbil. Mentre, en Juli es va apropar, em va agafar les galtes suaument entre les seves mans i va apropar la seva boca a la meva.


»Em sembla recordar-ho com el primer petó sencer que havia tastat mai: suau, dolç, humit, ferm també i desfermador d’una ànsia inaturable. Eren altres temps.»


La iaia ben aviat se les va empescar per disposar del seu propi temps al món. Va agafar la representació d’una marca de llanes que li permetia desplaçar-se a diferents poblacions per visitar merceries i altres comerços. Em deia que tenir feina va ser per ella obrir-se una porta a la vida.


«Allà drets al bany, mentre ens besàvem vaig notar la pressió del seu membre sobre la tela de la bata. Les seves mans es van entretenir a deixar ballar els dits pel meu coll i van baixar a desfermar un a un tots els botons que fins aquell moment havien mantingut tancat i adormit el meu desig sensual...


»Tot un ventall de sensacions recorrien el meu cos en aquells instants. Sensacions noves per a mi, sensacions que no havia pogut trobar a faltar mai perquè les desconeixia totalment.»


La iaia Rosita s’emocionava quan parlava de les seves inquietuds. M’agafava la mà quan m’explicava les seves vivències i els seus descobriments. Era pura energia i empenta. Els 40 van marcar la seva vida, ningú ho podia negar. Va ser un tornar a néixer.

“No t’aturis, descobreix... descobreix-te! No et conformis amb el que ja saps, perquè hi ha molt més per sentir —em deia —.Descobreix-te!”. La iaia Rosita em coneixia més que jo mateixa.


* * *


—Et convido a sopar...


No vaig saber ser tan contundent com el veí de la iaia Rosita. Després de coincidir tantes vegades a l’ascensor de casa només vaig ser capaç de dir-li això «Et convido a sopar a casa aquesta nit». Ens coneixíem de feia uns anys, però no havíem passat de creuar unes quantes paraules a l’ascensor o al replà


Les meves (poques) experiències amb els homes havien estat força desafortunades. Sempre havia pensat que era culpa meva. Ara, però, les paraules de la iaia Rosita retornaven per donar-me una empenta.


Les cames em tremolaven, palplantada al seu davant, tancats en aquell minúscul espai, esperant.


Va acceptar la meva invitació i vam quedar a quarts de deu. Vaig baixar al cinquè, ell just a sobre, a l’àtic. Pel forat de l’escala vaig sentir com entrava amb presses al seu pis. Tenia tres hores per preparar-ho tot. Mentre començava a escombrar, no volia que ell sentís l’aspiradora, recordava el diari de la iaia Rosita.


«El meu marit va morir el mateix dia que es va casar en Juli i jo no sabia per qui plorar.»

De primer vaig preparar una amanida tèbia amb arròs salvatge i formatge de cabra. De segon peix al forn. Tallava les patates en rodanxes.


«La nit abans del seu casament en Juli va venir a veure’m. «Si tu m’ho demanes no em caso» , em va dir. El teu avi era a l’hospital, es moria i jo, mentre, feia l’amor amb el meu amant. Com sempre va ser dolç i salat, tendre i dur. Quan va marxar va sonar el telèfon. Era de l’hospital.»


Al forn es coïa una coca de pastanaga i figues i al congelador es refredaven dues ampolles de vi blanc i per guanyar temps em dutxava, i repassava els quatre pèls rebels que sempre emprenyen i fan lleig. Sort que vaig depilar-me el cap de setmana, vaig pensar.


«No feia ni un mes del funeral que un dia en despertar-me vaig vomitar, com feia anys que no em passava. No em va caldre ni anar al metge, ja ho sabia. Que havia de fer jo, una vídua de prop de cinquanta anys i embarassada!»


Mentre rememorava la sensació de descobrir el secret de la iaia vaig triar la roba amb cura, una brusa entallada i cenyida amb una mica d’escot i uns texans. A sota el conjunt que va regalar-me la mama per Reis. «Nena mai se sap quan pot ser menester» ; vaig somriure al recordar-ho.


«Vaig explicar que el meu marit, poc abans de morir, m’havia pres; i el fet que el part fos prematur va afavorir l’engany. La meva filla, la teva mare, no ho va saber mai, ella no ho hauria entès.»


Davant del mirall em posava l’últim detall. Era un collar de plata, amb dues cadenes fines que subjectaven un medalló modernista. Una cara de dona amb els cabells rinxolats. El regal de l’àvia Rosita. Me’l va donar juntament amb el diari. «No siguis massa dura amb mi», va dir mentre em donava un paquet embolicat amb paper d’embalar.


Me’l vaig penjar amb cura, com sempre, mirant que quedes centrat al coll.


«Feia nou mesos que no ens veiem amb en Juli. Ell després de casat va marxar de l’edifici i del barri. Quan vaig obrir la porta allà estava, palplantat, atractiu com sempre amb aquell posat que m’havia seduït feia anys. «Hola Rosita», va dir. El vaig fer entrar i vaig mostrar-li la seva filla. Va agafar-la i li va fer un petó dolç a la galta. La va deixar al bressol i assegut va explicar-me que esperaven un fill. Abans de marxar va abraçar-me i va donar-me un penjoll.»

L’àvia moriria al cap de pocs dies d’aquella conversa i quan va sonar el timbre vaig eixugar-me mitja llàgrima. Vaig obrir la porta i el vaig fer entrar. Duia un ram de flors.


—Potser et semblarà una pocasoltada —em va dir—. però al meu avi, fa temps, en una ocasió semblant, li va sortir bé: Et regalaré aquest ram de flors si fas l’amor amb mi...


Li vaig tancar la porta als nassos i mentre provava de recuperar l’alè de l’altra banda de la porta vaig sentir com deia:


—Frígida!


@ Llum de dona, Gatot, Metamorfosi i Jordi Casanova, gener 2009


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

dimecres, 7 de gener del 2009

HV 5/3: Una altra Blancaneus, sisplau...(El masclisme)

Curiosa manera de tractar el masclisme, aquests veïns de l'escala F, una nova visió del conte clàssic de la Blancaneus. I és que els contes no es poden canviar també? El Malerianisme permet això i mol més! Doncs prepareu-vos al revisionisme que ha dut a terme La lady Griselda, en Jesús M. Tibau, la Déja Vie i na Trina Milan. I és que és un quarteto amb molt de "cuento" a les espatlles! Us deixo amb "Erase una vez una linda doncella, entre todas la más bella,..."

________________________

Una altra Blancaneus, sisplau...



Tot havia anat massa bé.


Aquell babau l'havia deixada anar en mirar-lo amb cara d’ovella degollada. Naturalment, passar-li innocentment la mà pel clatell al mateix temps, havia ajudat. Després va trobar aquella meravella de llar, enmig del no-res, quan al bosc ja començava a fer-se fosc, fer fred i se sentien sorolls estranys arreu.


La cosa es va començar a torçar en travessar la porta. Allà hi havia un dit de pols i el propietari semblava un col·leccionista compulsiu d’objectes en miniatura. Escales amunt en va tenir la confirmació. Se les va engiponar per poder estirar-se en un llit i dormir una mica. Abandonada al son que li començava a rondar, era conscient del seu atractiu, clar i suavíssim. Abans d'adormir-se, l'últim pensament va ser pel babau que li havia perdonat la vida i per a tots els homes en general. Els va dedicar un somriure condescendent. Beneïts angelets...!


El primer pensament que va tenir en despertar va ser que desvariejava. Set parells de petits ullets la fitaven esparverats sota set minúscules caputxes i sobre set nassos rogencs. Ara s'explicava les proporcions de la decoració interior. La situació era delicada i ella era molt bonica, però no tenia un pèl de beneita. O sigui que va posar en marxa la maquinària de seducció i amb un somriure irresistible els va explicar que es deia Blancaneus i que si no la deixaven quedar-se allí, l'esperava una mort segura i terrible.


No s'hi van pensar gaire.


"Bé" —va dir un— "Jo em dic Savi i com a tal puc parlar per tots els altres. Et deixarem quedar amb molt de gust."


La Blancaneus ja s'ajupia per fer-li un petó al nas quan ell va alçar la mà i la va aturar. "Naturalment, com que estàs en dificultats greus i et fem un gran favor, segur que estaràs disposada a correspondre’ns mínimament."


"I tant!" —va dir ella, una mica mosca.


"Doncs bé, reina, com que aquí hem estat homes sols durant molts anys, veuràs que la caseta té algunes mancances que segur que t'agradarà solucionar. Cada dia trauràs la pols, fregaràs el terra i faràs bugada."


El Dormilega va dir: "I picaràs les mantes, els matalassos i els coixins."


El Tímid va dir: "I faràs l'esmorzar, el dinar i el sopar...; si no et molesta, és clar."


El Rondinaire va dir: "I fregaràs els plats, que el Tímid no gosa refregar-les fort i deixa les forquilles plenes de ronya!"


El Mocós va dir: "I tindràs sempre a punt mocadorets nets i planxats perquè no vagi enganxifós per tot arreu."


El Mudet feia grans gestos amb els dits assenyalant-se entre les cames.


El Bonàs va dir: "Jo no et demano res, només et faré de traductor del Mudet. Diu que li costa molt trobar-se la titolina quan ha d'anar a fer aigües menors, i que t'agrairà molt que l’ajudessis. Ah!, i que el lavabo hi ha acumulada força brutícia perquè a vegades no encerta gaire bé el forat de la tassa..."


No tenia escapatòria, doncs. Abans de posar-se a fregar, els va dedicar una ganyota de fàstic. A ells i a tots els homes en general. Maleïts masclistes...!


Però aquesta rebel·lia inicial aviat es va fondre en el suc tebi de la rutina. Fer set esmorzars de bon matí, per minsos que siguin, amb les seves torradetes i els seus cafetons amb llet, i veure com quedava destarotada la cuina, ja la deixava grogui per a tot el dia.


De temps no li’n quedava gaire per maleir la seva sort, i de seguida va aprendre, per la seva salut mental, a no pensar-hi gaire. En certa manera, va començar a trobar-se còmoda amb aquesta situació, amb aquesta pèrdua completa de temps disponible per pensar en ella mateixa, per reflexionar sobre el sentit de tot plegat.


Desfer set llitets, picar els matalassets, fregar platerets i cassoletes, pensar set dinarets diferents cada dia (perquè cadascun tenia les seves manies), planxar mocadorets, buscar la titolina del Mudet, fer de marona... Ni el dia ni la nit donen per a més, fins que el cansament i el desencís van llogar-li a temps indefinit un espai massa gros al seu cor.


Un d’aquells matins on el sol entrava per la finestra i li acaronava les mans mentre feia les set torradetes, unes més blanques altres més dorades i altres sense torrar, la Blancaneus va submergir-se en somni. De sobte va començar a pensar com seria la seva vida si aquells set nans haguessin de treballar exclusivament per a ella.


El Savi seria responsable de la cultura. Li llegiria llibres amb veu dolça, la portaria al cinema, escolliria obres de teatre on anar, espectacles que gaudir, museus i exposicions interessants.


El Dormilega es cuidaria de la neteja de la casa. Fregar, escombrar, rentar els plats, treure la pols...,tot seria feina d’en Dormilega i no li deixaria passar ni una.


El Tímid seria el petit xef; cuinaria exquisits plats per a que la Blancaneus experimentés nous sabors: arrossos, carns, els millors peixos, diversos plats de pasta i una pastisseria infinita i llaminera. Per a tot això tindria com ajudant el Mudet que li donaria un cop de mà amb tot tipus de postres i receptes.


En Rondinaire seria el jardiner, s’ocuparia de plantar flors de tots colors al voltant de la casa. Flors oloroses, herbes aromàtiques i medicinals. Aprendria l’art de cuidar les plantes sense rondinar i a cantar en veu baixa. Cada dia regaria el jardí a l’horabaixa.


El Mocós seria l’encarregat de preparar els banys a la Blancaneus. Haurien de ser banys amb molta escuma, olis essencials i moltes bombolles. Li hauria de fer fregues als peus i massatges a l’esquena. Aprendria tècniques d’arreu del mon pel confort de la donzella de la casa.


I en Bonàs seria el perfecte acompanyant. Soparia amb ella a la llum de les espelmes, seria qui l’acompanyés a fer un volt pel jardí o quan sortís de casa i qui sap, potser també al llit.

Però els somnis són mentides i la crua realitat era que ella s’estava allà, esmerçant tots els esforços en posar bona cara per a no res..., més aviat per a sentir-se espaordida de por i fàstic; sense esma per seguir netejant i amb la promesa d’un somni que no es faria mai realitat.

La caseta de Blancaneus i els set nans era en realitat una presó real que oprimia el somriure. La por al desconegut era allà fora i la madrastra assetjava. Però calla! No seria aquesta la solució? Per provar-ho no perdria res...


Blancaneus va obrir totes les portes i finestres, va sortir fora i va cantar i cantar... En un no res la Madrastra, que sabia que s’havia amagat en algun lloc del bosc, era allà, amb la seva poma vermella i brillant, plena del suc verinós de la llibertat... La Blancaneus, estremida, no podia esperar més i sense que se li notés la pressa, va mossegar la poma rogenca que li oferia...Tot d’una, va sentir una tremolor a les cames que li pujava per tot el cos... Alleugerida, va començar a caure flonjament sobre l’herba i allà, estesa i morta, arriba a la fi el seu veritable somni, lliure de les tenalles d’una llar pretesament bonica, però esquerpa i presonera.


Ja no esperava cap príncep. La llibertat de poder decidir per ella mateixa va ser el seu premi.


@ Lady Griselda, Jesús M. Tibau, Déja Vie i Trina Milan, desembre 2008


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!