dijous, 26 de juliol del 2012

HV 12/2: El gat negre


Comencem per uns innocents emails i acabem enredats al llit, com ha de ser a Blogville!
Aquí també dos consagrats de les HV, la Carme Rosanas i el Carles Mulet s'han unit a duess plomes novells, la Montse Pes i El porquet de Sant Antoni. El resultat, excitant.
_________________________________________

El gat negre
@ Carme Rosanas, El porquet de Sant Antoni, Montse Pes i Carles Mulet


L’Helena obria cada dia el seu gmail i sempre es fixava com n’estem de controlats i com les publicitats que sortien a la banda dreta de la pantalla, sempre tenien relació amb el tema del correu que obria. Si parlava de vacances amb en Joaquim, sortien ofertes de viatges i hotels. Si escrivia en francès per parlar amb l’Alain, li sortien cursos d’idiomes. Si parlava d’art amb en Gustau, li sortien anuncis relacionats amb museus. I així sempre amb tots els temes. Però hi havia una publicitat que sortia sempre, fos quin fos el tema que tractés. Eren les cartes de tarot: “Laura, la gran vident. Tarot especialitzat en temes amorosos”.

I l’Helena es mirava cada dia aquest anunci. No s’ho creia pas tot això del tarot, però la intrigava perquè era l’únic anunci que no tenia res a veure amb el text dels missatges que feia o rebia. “No m’ho crec”, pensava, “però amb tanta insistència, al final la curiositat em podrà”.

Un dia, va anar a sopar amb unes amigues tan eixelebrades com ella. Fent broma, fent broma sobre el tema, la van animar a trucar. Tampoc s’hi jugava gaires diners per una sola trucada. I al menys riurien; segur.

A l’hora de la veritat no van riure tant. Quan l’Helena li preguntava a la vident per l’un i per l’altre, a veure quin era l’home de la seva vida, la vident li va dir:

—Una evidència com aquesta només es presenta un cop a la vida.
—Quina evidència? —va dir l’Helena, amb un fil de veu.
—El dia que veuràs clarament que un home és fet per tu, i tu ets feta per ell. respongué la vident.

L'Helena va arrufar el nas, ja que mai hi havia cregut en l'amor a primera vista.

—Però no em pots donar alguna pista? Almenys diga'm què puc fer per saber qui és!

La línia de telèfon va romandre en silenci uns llargs segons. I quan l'Helena ja anava a dir que aquella era una manera molt lletja de fer pujar el cost de la trucada, la vident va preguntar:

—I tu, què et deixaries fer?
—Jo em deixo fer quasi de tot..., menys pessigolles —va etzibar l'Helena.

Aquesta sentència va anar acompanyada d'una gran riallada i força barrila per part de les seves amigues.

—Doncs si no t'agraden les pessigolles, ho tens un pèl complicat i és que els bigotis dels gats fan pessigolles als mosaics...

I amb aquesta encriptada conclusió la vident va penjar el telèfon, i va deixar l'Helena i les seves amigues amb la paraula a la boca i la intriga fent un nus a l'estómac.

—Com recoi hem començat parlant d'homes i hem acabat fent-ho de pessigolles, gats i mosaics?

Van discutir-ho mentre prenien uns cuba-libres, al Pipa Club de la plaça Reial de Barcelona per treure’n l’entrellat. Quan la polèmica s'esllanguia, la Jana, potser per una agudesa momentània proporcionada per aquell rom amb cola, va bramar:

—Ja ho tinc! Els gats, els mosaics! És una pista! Hem d'anar ara mateix cap a la taverna d'Els 4 Gats, al carrer Montsió. En un quart d'hora hi podem ser!
—Molt bé —va dir l'Helena — Ja tenim els gats i els seus bigotis, però i el mosaic?
—Darrera la barra del bar hi ha un mosaic de rajoles amb vinyetes. Potser hi ha algun secret en els dibuixos que t'ajudarà a trobar el teu Lorenzo Lamas, "El rey de las camas"!
—O potser, nenes —va afegir la Sònia tot fent el darrer traguinyol del combinat—, el nostre Adonis serà el cambrer que hi trobarem...


El mosaic de la barra dels 4 Gats

Un cop dins de Els 4 gats, badoquegen mirant la decoració d'aquest local emblemàtic, que encara conserva les fotografies i gravats d'aquella època modernista. Abstretes, l’ambient bohemi, senten algú al darrera que diu:

Abans, les dones que s'atrevien a entrar soles, eren catalogades de vicioses.

Totes tres ens girem i pronunciem en una sola veu: “Vici? Des de quan les dones són un vici?” I interpel·len perplexes l’home que, darrera seu, havia parlat sense complexos.

Sense cap més presentació, fent menció a les grans tertúlies del dècades passades, les convida a seure. Aleshores inicia el debat, tot al·legant que la dona, des de l'inici de la història d'Eva amb l’expulsió de paradís, sempre ha estat considerada com una viciosa.

La tertúlia s'allarga fins passada la mitjanit quan just s'apaga la música ambiental de jazz. Tots s'aixequen disposats a marxar com s'hi fossin empesos pel tàndem d'aquest quadre que penja de manera tant representativa a la paret de l’entrada. L'única que es queda quieta al mateix lloc, atreta pel seu Romeu, es L'Helena, que fent l'ullet diu: «Ja ens veurem demà...».

Només les amigues, sabedores del passos que faria l’Helena, van creuar la porta del carrer. L’home va dir:

—Potser ha arribat també per a nosaltres l’hora de recollir-nos.
—Però per nosaltres ara ja és avui –va contestar l’Helena amb veu prometedora— així que, potser, no calgui que ens separem…
—Què no et fa por l’infern? –va replicar-li l’home que aviciava les dones, acostant-s’hi més del compte.
—L’odi, la crueltat…, això és l’infern. A cops, l’infern som nosaltres mateixos.
—Llavors, ja m’agradarà fondre’m dins el teu –va concloure l’home aviciat a les dones vicioses, tot i engrapant-la d’una anca per empenyent-la ferrenyament cap al carrer.

El camí va ser curt, per carrers estrets, foscos i solitaris. Helena sabia a que no havia anat mai tan encesa, però lluny d’importar-li això, s’hi rabejava. Finalment van enfilar l’escala d’una pensió llòbrega. L’habitació, petita i blanca, era atapeïda per un llit tan elemental com desmesurat.

Els va despullar l’imprevist cop de vent que arranca les fulles mortes. L’olor dels sexes, era atordidor com la flaire d’un cestrum nocturnum L’Helena s’hi va veure ajaçada en un tou de neu a trenc de fondre’s. L’herald del vici era el gaviot que se li esllavissava famolenc cap al doll de l’enforcadura. Estremida d’esgarrifances, a l’Helena li arrelava i li creixia un fons esgarip…

 “Potser és l’oceà, el foc que m’omple l’úter” va pensar just abans d’ésser engolida d’un cop de mar. Es va dreçar i encara va veure el gat, negre i llustrós, que li soscavava i li rellepava l’escull. Un gatot que li hauria semblat d’una bellesa alada si no fos per aquella cua tan curta. Com si algú li l’hagués, deliberadament, escapçada.


Juliol 2012
____________________________________

LES FRASES DE LES PEL·LÍCULES QUE CALIA COL·LOCAR EREN:

«Una evidència com aquesta tan  sols es presenta un  cop a la vida».
(Clint Eastwood)
Els ponts de Madison

"L’odi, la crueltat,.. això és l’infern. A cops, l’infern, som nosaltres mateixos».
 Fernando Fernan GómezLa llengua de les papallones

«— ¿I tu, què et deixaries fer?
—Jo em deixo fer quasi de tot..., menys pessigolles.»
(Ariadna Gil i Luis Fernando Albés)
Malena es un nombre de tango

«¿Vici? ¿Des de quan les dones són un vici?»
(Kirk Douglas)Espartac


HV 12/1: La residència


Comencen a arribar els relats de la 12ena tongada! Aquesta, la primera, va sobre ancinas  i assasinats. Un clàssic a Blogville! Com clàssics són L'Arare i L’Avi i com novells (benvinguts a les HV!) ho són la Fanal Blau i el Dissortat. Tots quatre en són els culpables.
_________________________________________


La residència
© Arare, L’Avi, Fanal Blau i Dissortat

Són dos quarts de nou del matí. La Lola obre els ulls. Pitja el timbre i espera. En un parell de minuts, que se li fan eterns, la infermera del matí treu el cap per la porta.

—Què hi ha, Lola?
—Bon dia, eh?
—I tant que sí, Lola— fa, avergonyida de no haver pensat a donar el bon dia a la interna, però demostrant la mateixa pressa de cada dia en aquesta hora— Què necessites?
—No necessito res, dona! Només tinc pipí, molt de pipí.

La infermera no s’acaba de creure que els vells de la seva planta no puguin fer les seves necessitats al bolquer. Per què els en fan posar, doncs, si cada dos per tres estan demanant per anar al bany?

La Lola li endevina els pensaments.

—Quan siguis vella com jo t’adonaràs que no és tan fàcil, pixar-se a sobre, reina. Si tinguéssiu una mínima idea del que sentim els que ens hem de refiar de vosaltres potser canviaríeu les normes. Totes. Totes les normes, començant pel dret a morir quan ens doni la gana!

La cara de la infermera es torna groga i la Lola decideix canviar el to. Quan ja l’ha ajudat a anar al lavabo, alleugerida, comença a pensar a posar-se guapa per baixar a esmorzar; és clar que haurà d’esperar a que tots els vells de la planta s’arreglin... ui! En Pep! El vell de l’habitació del costat, que encara s’aguanta prou bé, treu el nas per la porta. La Lola s’arrauleix entre els llençols, coqueta.

—On eres,aquest matí, preciosa?—fa en Pep.
—No ho recordo, fa molt de temps!
—Què faràs, aquesta nit?
—Mai faig plans amb tanta antelació.

En Pep li pica un ull.

—Ens veurem al menjador d’aquí a uns minuts!— I se’n va, amb aires de Don Joan, a treure el nas en una altra habitació.

Tot just quan empenyia la porta per entrar, va escoltar el crit. Un crit esgarrifós.

En Pep, va entrar d’una revolada. L’habitació era buida i la finestra oberta. A poc a poc es va anar acostant. Va apartar les cortines que es movien gronxades per el vent i va mirar al pati. Era allà a baix. Esclafada contra el ciment. 
Les paraules que li va dir la Maribel la nit anterior mentre sopaven, li van colpejar el cervell.
«No Pep, no. No permetré que els meus néts vegin la meva decadència. Vull que recordin l’àvia trempada que els feia riure i jugava amb ells i, malauradament, l’Alzheimer avança molt més de ràpid del que em pensava.»

Des de la finestra veia com el personal de la residència anava envoltant la pobre Maribel, tenint cura de no trepitjar el bassal de sang que cada cop s’anava fent més i més gran. En aquell moment es va adonar que ella era diferent a la resta dels interns, com per exemple la Lola que tot el que es preguntava eren les mateixes respostes que busquem nosaltres: D’on vinc? On vaig? Quan de temps em queda?

—Tot el que vaig poder fer va ser seure i veure com moria.

El psicòleg en escoltar la confessió del Pep, el va mirar per sobre de les ulleres de pasta. Va fer petar la llengua i va escriure unes notes al bloc

Volia escriure, literalment, el que acabava d’escoltar, i com a estratègia per tal que en Pep repetís les seves paraules, va insinuar.

—Les persones…
—Si; les persones hauríem de néixer dos cops perquè així els rics sabessin què vol dir ser pobres i els pobres poguéssim gaudir de la vida…

El psicòleg va fer un gest d’assentiment, mentre deixava el bolígraf, convidant-lo a explicar-se.

Tot d’una, en Pep esclatà a plorar amb uns sanglots que feien feredat; fins i tot ell, avesat a aquestes situacions, no va poder evitar un calfred que li va fiblar al clatell.

No acabava d’entendre quin sentit li donava en Pep a aquelles paraules; què volia dir exactament quan parlava de néixer dos cops, ni sabia com abordar el trasbals que li havia provocat el suïcidi de la Maribel. Ell tenia trenta-quatre anys recent acomplerts i, en Pep ja en vestia vuitanta-tres.

—Vostè no és culpable de res.

La mirada d’en Pep a l’escoltar el psicòleg, gairebé parlava per si sola.

—No ha entès res, oi?— el va interrogar.
—Miri, parlaré amb el psiquiatre i li pautaran un ansiolític perquè pugui descansar. Ens tornarem a veure la setmana entrant i en continuem parlant.

Al mateix temps, en un centre per a menors, un psiquiatra infantil li preguntava a un xaval de quinze anys, gran com un armari, per què havia actuat així i si era conscient que eixa no era una conducta adequada.

—Si sóc dolent és perquè pateixo.Va dir el Borja amb tranquil·litat, mirant-lo a la cara amb els seus ulls blaus transparents.
—Pateixes?
—Els meus pares es divorciaren per culpa d’ella. Era la conducta de l’àvia Maribel que li escalfava el cap a la meua mare en contra del meu pare, fins que aconseguí que es separessin. L’àvia Maribel era una manipuladora de collons i quan aquella vesprada em va parlar que no volia seguir vivint així, amb l’Alzheimer i en una residència, vaig veure que era arribat el moment d'eliminar-la.

La seguretat amb la que va dir les últimes paraules era esgarrifossa.

—Aleshores el que volies era venjar-te o ajudar-la? —preguntà el psiquiatra.
—Això ho has d’esbrinar tu. No et paguen per això? —El seu somriure era de nen bo— A més a més va ser molt fàcil passar la nit a la seua habitació fent-la feliç. Després, el fet de que l’empentés finestra avall no sé si la va fer tan feliç, si tenim en compte el crit... I de seguida la porta... Vaig haver d’amagar-me en el bany a tota velocitat en sentir com s'obria la porta. Hòstia quina sensació més forta! I era el Pep —rigué l’adolescent, divertit—, tafanejant com sempre! El Borja va fer una llarga pausa —El millor de tot açò és que si jo no m’entregue ningú s’hagués adonat del que vaig fer, perquè vaig sortir de la residència sense que saberen que havia estat allí.
—I per què t’entregares? Tens remordiments? —li preguntà el metge.
—Sóc menorrrr i estic una mica boig..., o no, doctorrrr? —digué arrossegant voluntàriament t les erres amb burla.     




Les frases de pel·lícula que calia posar eren:

«- On eres aquest matí?
- No ho recordo, fa molt de temps.
- Que faràs aquesta nit?
- Mai faig planes con tanta antelació.»
(Humprey Bogart i Lauen Bacall)
Casablanca

«Les persones hauríem de néixer dos cops; perquè així els rics sabessin què vol dir ser pobres i els pobres poguéssim gaudir de la vida.»
(Ana Fernández)
Solas

«Tot el que es preguntava eren les mateixes respostes que busquem nosaltres: D’on vinc? On vaig? Quan de temps em queda?
Tot el que vaig poder fer va ser seure i veure com moria.»
(Harrison Ford)
Blade Runner

«Si sóc dolent és perquè pateixo»
(Boris Karloff)
Frankenstein

dimarts, 10 de juliol del 2012

Calor veïnal d'un diumenge d'estiu...


Es fa difícil ordenar
tantes idees. Encara estic en un núvol. La veritat és que diumenge a la tarda
va ser una tarda amarada de fortes sensacions, per la xafogor de  la sala i per la calor humana que desprenien
tots els assistents a la presentació del llibre Històries veïnals. Obra col·lectiva”. 
És cert: no ha estat un tasca fàcil ni planera. Enredar un editor, aplegar una quarantena de relats, maquetar-los, corregir-los, dissenyar una coberta, empescar-se una samarreta i treure el projecte a Verkami, a la recerca de voluntariosos micromecenes, va ser tot un repte i una feinada. Però el que acaba bé, no té preu. Què dic, bé! Molt rebé!

És cert que ha estat un capficament personal això de treure un llibre. Ja quan portava unes quantes tongades ho havia sospesat. «Mira que si un dia en fem un llibre de tot això...»
Per això havia anat automaquetant les històries de cada tongada per si algú les volia adquirir. Encara les podeu anar a trobar lulu.com, a 4 euros. Però això de treure un
llibre amb ISBN i DL, no és el mateix. Ara sí: hem passar de la virtualitat de la pantalla a la tangibilitat del paper. Repte assolit.

Però si estic content més que per tenir el llibre és per allò que el llibre transmet. A mi i a vosaltres, crec. Presentar el llibre m’ha plagut tant com passar dels nicks anònims als noms reals; de la pantalla tàctil al tacte de la pell (en sentit metafòric, no us penseu que allò fos una orgia!)  Sabia que si arribàvem a editar-lo, serviria per desvirtualitzar veïns (encara ens queden uns quants i unes quantes, eh?) i per retrobar-ne de coneguts i conegudes. O de seguidors fidels! 

La tarda de diumenge va ser un goig. Veure tanta gent que semblava conèixer’s des de sempre quan realment  acabaven de saludar-se per primer cop. En el meu cas, va ser un plaer immens abraçar (vaig haver de saltar per arribar-hi, alt com és!) al Puji, un blocaire de la vella guàrdia –cincs anys fa que ens postejàvem; al Carles Mulet, que també és uns dels “onze magnífics” que participen des de la primera edició de les HV i venia de les terres del sud, al Vilapou i les seves escales, a la Lolita Lagarto, a la Sílvia Poch (que s’ha afegit recentment a les HV i al tinc al replà) i al Vullunfestuc (que va venir amb la petitíssima família al damunt!). En fi, una tarda de retrobaments.

Mil gràcies a la Srta. Mikis i a la Glòria per fer de secretàries de recepció. Mil gràcies a la Joana (va quedar clar qui va ser la primera, eh?), al Puji, la Khalina i al Sergi per llegir un relat veïnal en públic que apareix al llibre que semblava fet per l’ocasió, ambientat al Paral.lel. Mil gràcies al Palimp pel  seu habitual conte d’alt voltatge. Mil gràcies a l’Alatrencada per permetre’m de llegir un poema a duo amb ella. Mil gràcies a l’Helena per venir de lluny a fer les fotos. Mil gràcies al local de la PAPA per acollir-nos. Mil gràcies als 101 mecenes que heu permès que això pogués ser realitat. Mil gràcies als que vau venir i no éreu ni blocaires ni veïns del replà. Mil gràcies a Verkami per
posar la plataforma fer-ho possible. Mil gràcies a l’editor, Manel Subirats, de Setzevents editorial per  creure en el projecte des del primer cafè. Mil gràcies a la dissenyadora de la coberta. 

Mil gràcies a tos els que vau dedicar-me el llibre. Mil gràcies a Fra Miquel per dur la
samarreta  veïnal posada. Mil gràcies als
que he citat i a la RaTeta (que sap que també és una mica culpable de tot plegat), a la Gerònima (entranyable en el seu suport), a la Laura T. Marcel (sempre amatent des del seu mar  celest), a la Carme(que segur en farà un dibuix de tot plegat), a la Rita (com t’enyorem!), a la Viuillegeix (una lletraferida de referència), a l’Anna (i la seva circumstància que duia al damunt), a la Júlia (un de les veïnes ja consagrades literàriament parlant) al Doommaster (que sempre somriu), al Barbollaire (a tu també, home!), a l’Elfree (que sembla que dubti si la pescarem per les HV),  a la Kika  i a la Vuitena (otras que tal!),   a la Kweilan (una ressenyadora literària d’alçada), a l’Àfrica (per la sorpresa),  al Martí (que ens promet un vídeo veïnal amb palíndroms), i als que segur em deixo,... (perdoneu, però la memòria té els bits limitats). Mil gràcies als que vau posar per la foto de grup. Mil gràcies per participar en les històries. Mil gràcies als que  no vau venir però sé que hi serieu si poguéssiu i us vau excusar (Arare, Xurri, Violette, MK, Emily, Robertinhos, Gatot,...) 

Gràcies per llegir-les. Per seguir creient en el projecte. Per seguir sent tants bons escriptors i escriptores. Per fer-ne difusió. Mil gràcies per ser-hi, tan sols.

Ho tinc clar: Blogville serà veïnal, o no serà!

Vosaltres ho fareu possible.

Ens veiem pel replà!

diumenge, 1 de juliol del 2012

Tercer microrelat veïnal en marxa...


Mentre aneu marcant el dia 8 de juliol al vostre calendari, el Tercer Microrelat veïnal avança per l'escala. Estigueu al cas de quan us toqui per anar ràpid  i a veure si el podem llegir aquell dia!


1.
Finalment, va arribar el correu: “Felicitats! Ha estat escollida per dirigir la nostra seu comercial a Berlín. Demà-passat s’incorpora.” Enrere deixava una feina, una casa i una relació feta de renúncies.
(El veí de dalt)

2.
Portava tota la vida desitjant-ho, però ara no sabia què fer. Bé, sí. Estava clar que tenia un dia per preparar l'equipatge i un altre per arribar a Berlín. El que no sabia era com dir-li-ho. Tenia un greu problema que havia de resoldre com fos.
(Arare)

3.
Encara era d’hora. Tenia tot el dia fins que ell arribés. Va decidir ser pragmàtica i començar a fer maletes. Tal vegada, mentre anava buidant calaixos… Mentre anava pensat, es va apropar a l’equip de música.
(Barbollaire)

4.
"The blower's daughter" va començar a sonar com una ganivetada. La veu de Damien Rice es va escampar per la casa. Mentre queia derrotada al sofà, dues llàgrimes lliscaven cara avall. La vida dansava davant seu al ritme dels acords d'una guitarra.
(Carina)

5.
En acabar la cançó es va dirigir cap al finestral, necessitava sentir un buf d’aire a la cara. Però abans d’arribar-hi la va aturar el soroll d’una clau al pany. Era massa aviat per ser Ell i, d’altra banda, no eren els dimarts que la Clàudia venia a netejar el pis...
(Carles Mulet)

6.
Va tenir un moment de pànic. Pànic que fos Ell i pànic que no fos Ell. Però sí que l'era.
—Em vols dir que fas aquí a aquestes hores?
—M'han fet fora de la feina. I tu? Volies marxar sense dir res?
(Carme Rosanas)

7.
Va sentir de cop tota la vergonya a les galtes. No estava preparada per aquest instant. Tan de bo fos més forta i més valenta. Ni el futur incert a Berlin se li mostrava tan captivador com aquells ulls foscos que l'estaven interrogant. Sospirà i li va dir amb un fil de veu:
(Cris V/N)

8.
—Vull marxar, sí.
Ell restà dret davant seu, confús i colpit. L’interrogà amb els ulls, mut, malgrat les paraules, li pujaven atropelladament, sense ordre ni concert, a la boca. Ella, envalentida per la seva indecisió, rematà:
—Et sorprèn?
(David)

9.
La mirà i començà a buscar als seus ulls, a la boca, a les mamelles encara turgents, tots els records dels moments viscuts... I de sobte, un sentiment ocult sota capes d'excuses i remordiments li explotà als nassos: no li importava gens que se n'anés.
(Dissortat)

10.
De fet, és més. Ho havia estat desitjant tot aquell temps... Però no era moment de descobrir-se. Si ell callava, quedaria escrit que fou ella qui el va deixar per una carrera professional ambiciosa. I ell podria justificar així tot allò que fes d'ara endavant.
(El porquet de Sant Antoni)

11.
En el fons sentia enveja. Ella sempre li havia semblat una persona segura; ferma en les seves decisions, i un cop més, ho demostrava. En canvi ell, sempre es sentiria com un pobre desgraciat, penjant d’un fil, amb poca empenta per dur a terme els seus anhels. 
(Eli)

12.
Li va dir que no tenia dret a deixar-lo plantat d’aquella manera. Ell va encetar un reguitzell de retrets. Ella va tenir l’estranya sensació d’estar somiant. Es va pessigar el braç, per saber-se desperta.
(Fanal blau)

13.
No notà res. Caldria quelcom més fort que un pessic. I tal com s'ho pensava així succeí: sentí la mà aspra impactant contra la seva galta. La mà que l’havia acaronat mil cops, que havia resseguit les corbes del seu cos, que havia bressolat les seves pors...
(Francesca)

14.
Es tocà la galta adolorida. Amb tota la fredor del món li digué:
—És l'únic que saps fer?
A l'instant, l'infern s'encengué dins els seus ulls. S'abraonà sobre ella i la començà a colpejar com si fos un sac de boxa. Ella, primer entomà, però després començà a retornar els cops.
S'havien acabat les renúncies. 
(Gerònima)

15.
La baralla no tenia aturador. Insults i objectes volaven com a projectils  procurant encertar al contrari. De sobte uns cops enèrgics van retrunyir a la porta i una veu potent va cridar: “Obriu immediatament o aviso als mossos!”
(Glo.bos.blog)

16.
Era el Joan, el marit de la Lola, el matrimoni del pis del davant; una parella amb qui sovint passaven vetllades interminables, delectant-se amb bones menges i converses interessants. 
(Joana)

17.
Els cops es van aturar. Els ulls treien foc. Silenci absolut.
De sobte, el silenci es va trencar. La Júlia va sentir que algú xisclava. Era un crit d’horror. De desesperació.
(Kweilan)

18.
Eren els crits de la Lola quan en Joan va obrir la porta, amb la seva còpia de les claus. La Júlia era coberta de sang pels cops. Tenia el nas trencat. I el seu home, en Pol, portava un ganivet clavat al braç!
(Khalina)

19
"...en Pol, portava un ganivet clavat al braç!"

Va girar el full i... totes les pàgines estaven en blanc. Li havien venut un llibre tarat! Mentrestant, l'avió on viatjava seguia el seu rumb cap a Londres.
(L’Avi)

20
I el veí de seient, que havia pres mil tranquil·litzants abans d'enlairar-se, dormia sobre la seva espatlla. L’home li donava certa desconfiança. Suava per dins l'americana i no havia parat de menjar pipes mentre esperaven per embarcar.
(La RaTeTa Miquey)

21
De cop es notava més intranquil·la. El Manager Director la feia viatjar a Londres “to talk about your future” —li havia dit. El seu futur! Una esgarrifança pujant per l'esquena la va fer pensar quant es podia semblar al futur de la Júlia, la del llibre tarat.
(Laura T. Marcel)

22
—Es troba bé?
—Només és un petit mareig, no pateixi.
L'hostessa insistí, mentre amb un mocador mirava de parar-li l'hemorràgia de sang de sota l'orella, a tocar de l'home que —suposadament— dormia.
(Martí)


23
Fa menys de 24 hores, que estava a la gran manifestació per la independència on tothom se sentia amb ganes de fer un camí propi, com la pàgina en blanc d'aquest llibre tarat.
«Espero que més endavant es creïn llocs de treball, per poder tornar a casa. Qui diu que tot està perdut?»
(Montse Pes)

24
Es va ajustar els auriculars i mentre escoltava “I was made for loving you”, va tancar els ulls fent com si dormia pensant com fugir ràpidament d’aquell avió quan aterrara. El seu inoportú veí que l’havia reconeguda ja no era cap problema però la companyia del seu cos sí ho era. “Larala, lara, lara…” cantava Maria Mena.
(Monyofiné)

25
Recordó aquella vez que le leyeron la mano y lo que dijo su novio, escéptico «El futuro no está escrito, lo escribimos nosotros a cada instante». Igual que las páginas de ese libro en blanco; una historia que ella podría acabar a su modo.
(Palimp)

26
Va posar-se les ulleres de sol, mai li havia agradat ser famosa. Al principi de treballar a televisió només volia escriure guions però li van insistir tant...
No anaven errats; després d'un magazine, un programa d'entrevistes i després aquell concurs...
A Londres no la coneixia ningú. Amb una mica de sort potser podria fer la seva feina a la rereguarda...
(Parèntesi)

27
L’arribada a Londres no va fer que s’esvaís l’amarg auguri que la anava corcant des de feia setmanes. Des de l’aeroport li calia una hora fins el Canary Wharf, a l’Est End, on s’havia establert la central de la empresa. El taxista sij que la traslladava no parava de guaitar-la pel retrovisor. Els ulls, aquells ulls, semblaven que la rossegaven...
(Patrinky)


28
You are her, aren't you? —va preguntar el taxista.
Excuse me? —va respondre ella extranyada.
Yes, it's you! The girl from the catalan TV! —el taxista estava entusiasmat
You know me? —ara la sorpresa es va convertir en suor freda.
Off course! You've been quite the impression here for the last weeks!
Ara ja sabia perquè volia veure-la el director. Els seus anhels d'anonimat s'estaven esfumant.
(Puji)


29
Ara sí que estava ben fumuda, volia tornar-se a posar els auriculars i escoltar “Volare”. Només veia siluetes sense rostre en aquelles pàgines en blanc. Realment no sabia si estava desperta o continuava dormint; tenia estranys somnis en anglès. El cansament li sortia ara, tenia el cos masegat com si hagués boxejat mentre dormia. El cor se li accelerà quan a l’autobús de davant del taxi cregué veure el seu rostre anunciat....
(Rafel)

30
De sobte ho va veure clar. Va buscar el llibre i va veure que diverses pàgines en blanc s'havien escrit. Una història paral·lela a la seva però que ella escrivia amb els seus actes. Ella era la Júlia i en Pep podia ser en Pol. 
Havia viatjat a Londres fugint del seu passat, però aquest l'acompanyava allà on anés...
(Robertinhos)


31
Va fugir del taxi deixant sobre el seient d'escai el llibre monstruós.
El cap li rodava i va ensopegar amb un home. En girar-se, el món es va aturar.
—Buscava el seu llibre?
El passatger que tenia al costat a l'avió l'empentà en direcció a un fosc carreró.
(Sergi G. Oset)

32
... carreró.» Això és l'únic que recordava d'haver escrit. Com tots els dies es llevà amb el cap pesarós, és feu un cafè, s'acostà l'ordinador i no recordà que hagués escrit tot allò: una noia, un viatge a Berlín, després a Londres, maltractaments,  Lola, Pol... Podria canviar el conyac per vi, pensà, potser no emboirina tant, va dir-se, i tots aquests heterònims, n'hi deu haver més de quaranta, un mal exercici pessonià, sentencià, mentre encenia una cigarreta.
(Silvia)

33
Mirà per la finestra. Plovia. Tenia gana. Obrí els armaris i la nevera, res. Cercà de nou el tabac, la capsa buida. No tenia més remei que sortir a comprar.  Malgrat el pes del cos i els pensaments va entrar a la dutxa, es va vestir i va sortir al carrer sense paraigües. Deu minuts més tard a dins el petit estudi sonà un telèfon.   
(Srta. Tiquismikis)


34
Sentia el telèfon mentre posava la clau al pany. Es va afanyar a empènyer la porta mentre amb una mà tibava la clau cap amunt, Maleït pany!, des que van entrar a robar que la porta no ha estat mai més la mateixa. Va entrar corrent per despenjar el telèfon, que com sempre no era el seu lloc... No calia córrer, ja el trucarien al mòbil, total , devia ser una oferta d' ADSL. Espolsà el paraigües sobre el gat que el venia a rebre. Coi de gat, perquè no va marxar amb la seva amant?
(Viuillegeix)

35
Va deixar les claus a la taula i es va treure la jaqueta i les sabates xopes. Mentre encenia una cigarreta sentia tronar, entre els sorolls de televisors i plats als altres pisos. Llavors el telèfon va tornar a sonar, estrident a la buidor del pis, espantant-la una mica.
- Si? Qui és?
(Xurri)


36
Mentre premia el botó, va regirar el despatx amb pressa. Semblava tot a lloc. Sempre tenia molta cura de no deixar cap rastre dels seus “alter ego”. Ningú la relacionaria de cap manera amb la Júlia ni amb la periodista de l’avió. Sí, eren dos morts. Però no hi havia cap fil que pogués lligar-la amb la vida de la Violet Dedalt, escriptora, striper i estrangera en aquell despatxet de Barcelona. Uns la coneixien de cos, d'altres de lletra, però de res més.
Va obrir la porta, somrient, més tranquil·la.
Un home jove, amb un llibre en una mà i una cèdula plastificada a l’altra li etzibà:

—Enrevessat, eh, senyora Dedalt? Però, finalment, els llibres sempre expliquen quelcom si hom els rellegeix bé.
(Zel)