diumenge, 30 de gener del 2011

Nou volum d'Històries veïnals a la rebotiga!

Anem fent... Mentre espero que s'acabin els dos relats pendents de la Vuitena tongada  de les Històries veïnals (ejem, ejem,... què passa carinyets?), ja tenim aquí el 4t volum de les HV, maquetadet i pulidet per si algú el vol adquirir (o baixar-se'l en PDF per la patilla) al web de  lulu.com. Preu: 4 euros, una ganga, tu!




Si no recordeu de què anava i voleu veure un abstract, aquí

I on tot això? Doncs, aquí.

Tenim editats l'1, el 2, el 3, el i el 7. Ja  només falten en 5è i el 6è. Seguim per bingo...

I a la primavera, una nova tongada. Si voleu, esclar...

Per cert, deixo encara obert per aquells que no heu participat els Hipertexts veïnals fins al 10 de febrer. Vinga, va!, animeu-vos i remateu les històries obertes iniciades a partir d'una mateixa frase... No hi ha límit de participació.

dimarts, 25 de gener del 2011

HV 8/8: A cops amb la vida


Una dona pren una decisió radical en la seva vida. No li ha estat fàcil. Serà l'última? Mai es pot dir. Un cop començat un camí, mai se sap d'on poden venir els cops. Per això algú fa kick-boxing. Un relat que ens hem empescat l'Anna, La Meva (seva) Perdició, la Laura T. Marcel i un servidor (que vinc de suplent).


________________________________


A cops amb la vida

L'Elisabet caminava amb la mirada perduda, pel camí de terra que portava a dalt del turó on hi havia l'ermita. Caminava sense saber ben bé cap a on, sense adonar-se del que feia; semblava una mena de robot. Els pensaments li bullien al cap i les imatges li passaven a una velocitat vertiginosa. De sobte, el soroll d'un clàxon la va espantar i es va retirar al marge del camí amb un crit que va reprimir a la gola. Va deixar passar un tot terreny que en passar va aixecar un núvol de pols que la va fer tancar els ulls. Va ser aleshores que va prendre consciència del seu estat.

A poc a poc va acostar-se al banc de fusta que hi havia un xic més enllà, i s'hi va deixar caure. El plor va sorgir sense quasi adonar-se'n, primer amb silenci, però de seguida es va convertir en un plor amarg, que no era capaç de contenir. Els gemecs no semblaven humans, semblaven més un udol que un plor. Allò va durar uns minuts, però a l'Elisabet li va semblar que havia plorat hores i que el plor li sortia de les entranyes. Quan va ser capaç d'aturar-lo, tenia els ulls com si se'ls hagués refregat amb sabó. Li feia mal tot i el nas tan tapat que no podia respirar. Va recolzar el cap entre els braços sobre els genolls i encara sanglotava de tant en tant.

Com havia arribat a aquell punt?, es va preguntar. Com havia estat possible?

Ho tenia tot: una parella que l'estimava, dos fills magnífics, una feina que era l'enveja de les seves amigues.... I que? Què passava? Per què no havia estat capaç de ser feliç mai en tota la seva vida? Tot havia anat a l'inrevés... Quan va ser feliç per últim cop? Algun cop es va sentir realitzada? La resposta era massa trista per dir-la en veu alta. Mai, mai havia estat feliç. Mai, mai havia fet el que a ella li hagués agradat fer. Sempre havia fet el que s'esperava d'ella, sempre sense un retret, sense plantejar-se un altre camí que no fos el que els altres esperaven d'ella. I tot per què? Per qui?

I ara, que per una vegada a la vida que havia estat capaç de dir el que volia, tots s'havien girat en la seva contra. Sentia la ràbia de tota una existència de frustracions i silencis amargs.

Però malgrat tot el dolor i la ràbia, si tenia una cosa clara enmig del mar de dubtes i preguntes que la turmentaven, sabia que faria allò que el cor i l’ànima li demanava. Ja es podien posar tots de cul, li era ben bé igual, ella d'aquí a dues setmanes marxaria amb la Judit cap al Camerun. I l'Ernest i els nens, que si posin com vulguin. Això últim ho va dir en veu alta. Es va aixecar i va començar a caminar en direcció al poble. Caminava amb pas ferm i amb el cap ben alt. Havia pres una decisió i no pensava retrocedir de cap de les maneres. En arribar a casa començaria a preparar la maleta. Tant li feia el que pogués deixar en el camí. Tenia clar, que al cap i a la fi, el que rebria d'aquest viatge era molt més del que podia perdre.

Pel seu cantó, l'Ernest ja sabia a què atenir-se. La fugida de l'Elisabet amb la Judit Yuan no el sorprenia; li feia mal, sí, però sabia que era tan inevitable com el canvi d'estacions o el pas del temps. El que no podia perdonar-li a la seva dona era que l'Andreu, el seu fill gran de dotze anys ho hagués descobert de forma casual xafardejant pel Twitter, i que ell fos l'últim d'assabentar-se.

Ara, en aquell llit d'aigua del meublé del carrer Aribau, en braços d'una mulata caribenya, intentava recordar quan s'havia anat tot pel forat de l'aigüera. Sempre havien format un gran equip la Judit, l'Elisabet i ell, des que van coincidir a la universitat. Primer com a companys d’estudis, després com amics i amants, donant-se suport, lluitant plegats i tirant endavant la família.

Potser tot va començar quan l'Elisabet va perdre dos anys consecutius el campionat mundial de kick-boxing femení, primer al Camerun, i desprès a les Filipines. Després d'allò va intentar fer el cor fort i tornar-ho a intentar, però llavors va sortir aquell escàndol del combat arranjat i els medicaments prohibits. Per ella va ser un cop molt dur, i  quan li van comunicar la sanció de quatre anys, es va enfonsar.

En un primer moment l'Elisabet es va refugiar en l'Ernest i els nens, renunciant a la Judit. L'Ernest també ho va fer. La Judit va dir que ho entenia, va deixar de ser la seva mànager i va marxar. Però el temps passa ràpid, quatre anys no són rés, i l'Ernest ara veia clar que si l'Elisabet l'abandonava era per marxar amb la Judit Yuan al Camerun, reprendre la seva antiga relació i tornar a lluitar pel títol de kick-boxing, en el mateix lloc on va començar el seu declivi.

I per l’Elisabet, després d’aquells anys retirada, havia entès que no podia seguir mantenint la galeria. La vida “normal” que ella havia construït amb esforç no l’omplia. No havia estat dolenta, cert; hi havia bons sentiments tant cap als seus fills com cap a l’Ernest, però tot era molt lluny de l’espurna que la feia sentir-se viva. I aquestes situacions acaben petant, tard o d’hora, tal com havia succeït. Ho tornaria a provar amb la Judit, però ara sense interferències, sense triangles amorosos, sense cortines de fum per a tapar res.

La distància seria una circumstància al seu favor. Al Camerun, lluny del seu ambient d’aquests darrers anys, podria analitzar les coses amb una altra perspectiva que l’ajudaria a acabar d’aclarir-se. L’Elisabet tenia dues clares batalles a lliurar. Una, a cops de puny i l’altra a cops de cor. Però el que no sabia era que se li’n preparava una tercera.

El quart dia que eren allà, a l’arribar a l’hotel després dels entrenaments, el noi de la recepció li va  lliurar les claus de l’habitació i un sobre. Li va estranyar i sense saber perquè se’l va amargar a la butxaca sense que la Judit se n’adonés. Només arribar a dalt va deixar la bossa a sobre el llit i va tancar-se a la cambra de bany per llegir-lo. Alguna cosa li deia que no serien bones notícies:
Casa seva reps el trofeu? Que fort! L'esperaves a sac!
Demà a les 19.30h al núm. 247 del New Street, de Yaoundé.  SOLA!!!
 
Dins el sobre hi havia una nota: 








Que volia dir tot allò? Rebre trofeu a casa seva? L’esperava a sac? I ara havia d’anar SOLA on?
No s’ho podia creure. Què carai estava passant? I aquell joc de paraules? Ostres, ara hi queia en que allò era un palíndrom, una de les seves aficions. Quina mena de joc era aquell? Qui estava al darrere de tot això?

Va decidir de no comentar res a la Judit; de moment. Se sentia miserable de no fer-ho. Però li semblava que allò tenia a veure amb la seva vida passada i totes dues havien decidit fer-ne taula rasa. Segurament s’equivocava de nou. Però era el seu destí: equivocar-se sovint. El pas d’abandonar l’Ernest i deixar-lo amb els nens havia estat difícil. Més per deixar-lo a ell que els seus fills; perquè si era sincera amb si mateixa, mai havia sentit a fons aquell sentiment matern que se li suposa a tota dona quan pareix. Quedar-se embarassada primer de l’Andreu i, dos anys després, del Ricard,  havia estat una taula de salvació amb l’Ernest i ara s’adonava de l’error. No el volia perdre i per això va accedir a deixar de prendre pastilles. Tenir els nens va fer que s’hi aboqués amb totes les seves forces, i que deixés el seu marit un pèl de banda. Ho feia per un sentiment de responsabilitat com a mare, però no per un amor profund cap a ells. Aquells dotze anys de vida casolana, tot i l’exercici constant malgrat els quatre anys de penalització i els combats amateurs de kick-boxing que mai va deixar de banda, per mantenir-se en forma, l’ havien endurit l’ànima i l’esperit. I se sentia miserable. Per això, quan colpejava les seves contrincants en el quadrilàter, ho feia amb aquella ànsia i angoixa acumulada a força d’anys; per expiar els antics pecats. Les antigues recances. Era l’ànsia i el neguit que la Judit va saber veure de nou en els seus ulls quan van retrobar-se. L’ànsia que posava quan li feia l’amor, d’una manera burda i salvatge. L’ànsia amb què ho va deixar  tot per començar de nou, lluny de tot.

Ara es trobava davant l’adreça indicada. Un edifici rònec i destarotat que semblava un garatge o antic magatzem, en un barriada llunyana del centre de la capital camerunesa. Que el carrer es digués New Street era una burda al·legoria, ja que de nou, no en tenia res, més aviat era brut i deixat, sense asfaltar i sense llums. I ja fosquejava. Li va dir al taxista que l’esperés. La zona era prou tranquil·la, però. Es veia alguna furgoneta aparcades davant del que semblaven magatzems o recintes fabrils. Res de cases habitades. No hi havia cap moviment al carrer. No va saber veure cap timbre i va mirar d’obrir la porta. Inútil. Va pensar si hi hauria alguna manera d’accedir-hi per una altre lloc. Va giravoltar l’edifici. Hi havia una porta de garatge entreoberta. La va aixecat i va entrar. L’interior semblava unes antigues oficines abandonades. Taules brutes, armaris desmuntats, cadires caigudes, papers escampats; algun ordinador desbaratat... Semblava com si fes temps que ningú fes servir el lloc.

D’unes escales que venien de les golfes va baixar una figura coneguda.

—Tu...! Què hi fas aquí? —va exclamar, sorpresa, l’Elisabet.
—Volia saber com estaves —va respondre l’Ernest, el seu marit, mentre baixava parsimoniosament l’escala metàl·lica. —Diríem que no vas fer un comiat com cal...
—I els nens, on són? —va inquirir ella mentre feia una mirada de cent vuitanta graus a l’espai.
—Tranquil·la, són a casa la mare. Ja saben que he vingut a veure’t. Però no es fan cap esperança de retrobar-te...
—Ho imagino. Ja vaig parlar amb ells. I amb tu. Crec que va quedar tot prou clar..., no? —va dir, mentre deixava caure la bossa en una taula que tenia a tocar.
—No. No va quedar res clar. Gens clar.
—Realment ets sorprenent... Amb la nota del  palíndrom hauria d’haver caigut que eres tu —va riurec l’Elisabet mentre se li atansava. No el va besar.
—Sí. Recordes quan jugàvem a inventar-nos-en a la facultat?
—La Judit sempre en treia els millors...
—Sí. La Judit. Sempre ha estat la millor..., en tot, oi? —va fer l’Ernest, en un aire de retret.
—És ella la que t’ha dit com trobar-me, no?
—La Judit? —riu. —No. Ella no en sap res que estic aquí. I pel que veig...; tampoc sap que tu hi ets.
—He fet cas de la nota, ja veus. He vingut sola. —i va afegir— I com t’ho has fet per trobar-me? Com has trobat aquest lloc?

Ell va prendre seient en un tamboret caigut mentre li oferia un altre a l’Elisabet perquè segués prop seu.

—Recordes en Woo? —va començar l’Ernest.
—El meu entrenador de fa anys?
—Sí. M’hi vaig posar en contacte per email. Em va indicar on podria trobar-te. No hi ha moltes catalanes participant al campionat mundial de kick-boxing, al Camerun. Parlar amb els organitzadors i saber l’ hotel on t’estaves tampoc va ser difícil... A més, coneix la ciutat i em va dir que aquí estaríem tranquils.
—T’haurà costat una fortuna venir fins aquí —va dir per resposta l’Elisabet.
—Tot sigui per recuperart-te... —i mentre li ho deia, li agafava la mà amb les seves. Però no et preocupis, el bitllet el puc encolomar a l’empresa. Ja saps que no seria el primer cop...
—És inútil. Saps que no tornaré —va fer mentre rebutjava educadament al seva mà.
—Jo crec que sí.
—Perquè?
—Per això...

Es va aixecar. Es va adreçar a una taula que quedava darrera seu on es veia una televisió connectada a un aparell de vídeo.  La va encendre i seguidament va prémer el play del vídeo. Al segon, la pantalla va mostrar una habitació. Semblava clarament d’hotel. Al centre, un llit. Se sent una porta obrint-se. Dues figures s’atansen al centre de l’escena,  agafades de la mà. Un és l’Ernest. L’altra és... la Judit! Xerren animosament, treuen begudes del mini bar i se serveixen. S’abracen. Es besen. Es magregen. Es despullen. Cauen entortolligats al llit. Ella li menja el sexe. Ell se li posa al damunt...Cavalquen entre besos i abraçades.

—Prou. Para això! —crida l’Elisabet. —De quan és la cinta?
—Pocs dies abans que em  deixessis..., ens deixessis...vull dir —li respon ell.
—La vas enganyar? —sense perdre la calma —Li has donat diners per jeure amb tu, oi? Ets ben capaç...
—No estimada. Això era  de feia poques setmanes, ja t’he dit. Però feia anys que durava... –i va afegir —Ja saps que la Judit i jo...
—La Judit no m’ho faria mai una cosa així...
—Ara sí que t’has posat melodramàtica. Las Judit, estimada, mai va suportar que t’acabés escollint a tu per viure plegats. Jo, sincerament, sempre vaig pensar que eres la millor. Per això m’hi vaig casar. Però la Judit folla de meravelles; això ja ho saps, oi? —i dient això, va esbossar un somrís malèfic. —I quan després de néixer els nens ens vam retrobar...; tu estaves tan capficada,... Ella em va venir a buscar després de l’enrenou aquell del combat amanyat. Estic segur que ja ho deuria tenir previst. Té un punt dianbòlic, ja saps. Jo,...no vaig poder resistir... —va seguir. Ella em buscava. I vaig caure.
—Ets un miserable. Fa dotze anys que m’enganyes... Que m’enganyeu! I previst, què tenia previst segons tu? —va cridar l’Elisabet, ja fora de si.
—Previst destrossar-nos —va respondre pausadament l’Ernest.  —Primer a mi. Ara, a tu.
—Has vingut a retreure’m  la cara que tu i ella us heu rigut de mi? Que heu follat a la meva esquena?
—No. Jo no m’he rigut de tu. Ella pot ser sí. De tu i de mi, alhora. Mentre follava amb mi, et buscava a tu. Com quan érem joves. La veritat, no sé què vol de tu. Jo tan sols t’he enganyat. És cert. Però ja veus amb qui. Ja veus de què és capaç ella...—i va continuar —He vingut a demanar-te perdó. A trencar amb tot i recomençar... A sincerar-me...
—Ets patètic... No t’imagines el fastig que em fas. Vomitaria damunt teu. De tu i d’ella...Per mi us podeu ben bé anar a la merda ben juntets...

I mentre ho deia, agafava el bolso i corria al taxi, el món a l’Elisabeth se li va venir al món a sobre. Els plors de dies passats van tornar com un gavadal. Tot un passat de passeigs, de nits d’estudis, de nits d’amor, de besades i orgasmes amb un i altre, li va venir a sobre. De cop. Tota la seva vida havia estat un engany. Ara ho veia clar. Una enganyifa. Una gran mentida. L’Elisabet va deixar-se caure en el seient mentre indicava l’adreça de l’hotel. Hauria esperat qualsevol cosa menys aquella traïció a dues bandes.

Aquella nit, el combat per les semifinals del campionat mundial,  la catalana Elisabet va perdre per no compareixença. La Judit en tornar a l’hotel, imaginava que no trobaria cap nota de comiat. Només l’Ernest,  a la barra del bar, amb dos gintonics de més al cos i un pastís al costat, esperant-la.

—Ha volat del niu. Per sempre. Ja s’ha fet gran. Ara ja no ens hem de preocupar d’ella mai més.
—Ets un autèntic cabró  —va dir ella, mentre se li llençava als braços.
—No. Som dos autèntics cabrons. Reconeixeu —li va respondre, mentre l’entomava per la cintura i li oferia un tros de crema que li regalimava dels llavis.

I mentre es besaven, un i altre pensaven alhora, sense dir-s’ho, si havien guanyat realment amb el canvi.


@ Anna, La Meva Perdició, Laura T. Marcel i Elveidedalt  (gener 2011)

dijous, 13 de gener del 2011

HV 8/7: Absència

Quan algú se'n va i algú es queda sol. Per molt temps? Què hi troba a faltar? Què deixa de tenir l'altra? No res, potser? Com redreça la situació? Això ens ho expliquen, amb palíndroms o sense, la Xica de Reykjavik, la Carme Fortià, en Robertinhos i en Pratinsky.

_______________________________

Absència
 


No sabia exactament quan de temps portava caminant, però s’havia anat fent de nit mentre deixava córrer les hores per carrers dels quals mai n’aprendria el nom.

La llum esmorteïda dels fanals, lluny de guiar les passes d’un cos—que ja no era un cos, sinó un bolidroc de pell, sang i ossos—; feia més trista, fins i tot insuportable, la realitat. Un desfici electritzant, gelatinós, li impedia deixar de caminar, perquè mentre caminava; era. Mentre caminava, el món, aquella ciutat, continuava sent un lloc real, difuminat i fràgil, però real; i en aquell context recent, palpable, havien passat coses, s’havien dit paraules, s’havien mantingut mirades que només havien deixat de ser al mudar en somriures, carícies o petons. I tot això havia estat tangible, encara que els records anaren desfent-se i assetjant les voreres amb aquell líquid dens i calent que ho embrutava tot; i aquella nota, dins del tremolós puny esquerre que la mantenia presonera, li recordava amb un silenci esfereïdor, la veritat trencadissa i cínica del que acabarien convertint-se els seus dies.

Aquell matí, al despertar, no podia imaginar com anaven a canviar les coses. Tot romania igual i no obstant això, tot era ja distint. La casa acusava l’absència inesperada d’una respiració i en un primer moment mentre travessava el tros de passadís des del dormitori fins a la cuina, amb la seguretat de trobar damunt la taula el mateix pastís de festucs i mascarpone  de tots els dissabtes del matí que pogués recordar, no va ser capaç de reaccionar, de preveure el que significava aquell tros de paper, que ocupava el seu lloc, damunt la taula.

Feia dies que la seva mirada es trobava absent, dies que li havia semblat notar una buidor creixent, una tristor difosa en l’ambient que s’havia anat camuflant entre els somriures discrets que sorgien de les seves carícies cada nit. Però aquell matí el silenci fou complet, el blanc vertiginós de les parets l’acusava per totes les paraules no dites, per totes les veritats no explicades que havien crescut enverinades... La maleta no hi era; faltava la seva roba, el seu llibre preferit, el portàtil on desava totes les seves històries i la banda sonora de la seva vida. Mancava la seva pròpia ombra i la seva essència començava a desaparèixer. Ja només podia intentar buscar-la, atrapar la seva silueta vagant per la ciutat, desitjant que li concedís el perdó. I començà a caminar sota el sol del matí, seguí caminant sota la calor asfixiant del migdia, i pels carrers més foscos de la nit. En ocasions li semblava captar l’olor del seu perfum, veure el seu perfil en un banc, sentir la seva veu o el seu riure plaent. Però tot era el caprici de la seva culpabilitat, recordant-li allò que havia perdut, havent-se perdut a si mateix.

Va arribar al seu lloc de feina. Un dia més la mateixa porta, la cara antipàtica del recepcionista i la mateixa habitació tronada. Fotografies d’art déco de gust dubtós, llençols prims com paper de fumar de tantes rentades, esquitxades i suors aliens. Li esperaven vuit hores de separar la seva ment del seu cos, de volar lluny d’aquell antre on ni els escarabats gosaven entrar. Vuit hores per pensar que havia perdut l’únic que li importava a la seva vida. Vuit hores de llepar cossos estranys i de satisfer les demandes dels clients del meublé, de la casa de relax masculí on treballava. Vuit hores de suplici físic que, en aquell instant, li semblaven menys dures d’aguantar que el terror de tornar a casa seva, a una casa buida, testimoni de l’absència de la seva respiració.

On podia estar? On podia haver anat? Tan sols tenia aquell missatge, deixat al mateix lloc on abans hi solia trobar un pastís. S’estava tornant paranoic. La començava a veure arreu. Fins i tot al metro havia agafat a una noia per la cintura, fent-li aquella broma de sorprendre-la quan no s’ho esperava que tants riures i abraçades havia generat. Malauradament, a la desconeguda no li va agradar i tampoc es va creure les seves excuses. Tal espectacle van protagonitzar que va acabar a la comissaria de la Guardia Urbana. Per sort, el sergent de guàrdia era client habitual seu i, a canvi de no fer públic el seu vici secret i a quina part de la seva anatomia li agradava que li fiquessin un tipus especial de crema, el va deixar lliure sense càrrecs.

Cada dia anava a pitjor. Ja no vivia. La seva vida era una absència continuada. Havia de fer alguna cosa.

Va decidir-se a traspassar la porta del cibercafè pakistanès que tenia més proper al prostíbul on oferia els seus serveis. Va gogglejar frenèticament el nom d’ella amb resultats confosos. Seguint una entrada més enllà de la sisena pàgina de resultats, va trobar un enllaç que el va dirigir a Twitter, i que el va tensar més encara. Va trobar-lo en una pàgina d’esoterisme a la que s’oferien vidències i sanacions per un grup multiracial d’expertíssimes bruixes.

No podia creure que hagués pogut passar gairebé un any de la seva vida amb la vident Tnediv (tal i com informava el peu de fotografia de la web).

Va aprofitar per fer una trucada al número que apareixia a internet: 906 666 609. Una veu masculina però amb un to agut que portava a confusió, el va atendre sol·lícitament, però l’informà que malauradament la vident Tnediv en aquell moment no estava disponible. A canvi, el podia posar en contacte amb sis vidents de contrastada experiència, i que la tarifa del servei no superava els tres euros per minut (amb l’IVA a part). Intentà sense èxit que l’home de la veu dubtosa l’informés del horari en que la dona estaria disponible.

Van seguir molts dies de trucades al 906 666 609, a partir de les quals va descobrir que la veu atiplada que atenia el telèfon s’alternava amb una altra de femenina i poc modulada, però càlida al final. La tercera setmana de trucades va arribar el rebut d’Amema: 685,86 €. Això sí que era un problema, un veritable problema. Tot i haver renunciat al pastís de mascarpone i festucs, a finals de mes mai tenia més de 100 € al banc (la crisi l’havia portat a acceptar una feina de “puto” assalariat).  el club el pagava per jornada treballada a finals de mes sense comptabilitzar clients ni la complexitat de cada encontre (això darrer quedava a discreció del client  i aquí també la crisi feia estralls).

Fent mans i mànigues va recórrer al marit de la seva germana (mai s’havien fet patxoca, però ell en reconeixia un aspecte que la seva germana ni sospitava). Se li va oferir obertament i el bordegàs s’hi va atansar frenèticament.

Un mes més tard va recuperar amb ell la tradició del pastís sabàtic.

I aquí un gat i allà un gos, aquest palindrom ja és fos.




© La Xica de Reykjavik, Carme Fortià, Robertinhos i Pratinsky

dilluns, 3 de gener del 2011

HV 8/6: El secret de la maleta

Ja sabem que els meublés amaguen molts secrets dins les parets. I més els seus inquilins. Una història de capellans, maletes, sobres lacrats i palíndroms estranys. Obra de la Montse, L’Avi, Anna Tarambana  i la  Violette Moulin, que desconenc si han anat tots quatre a inspirar-se a un hotelet d'aquests...

_______________________________

El secret de la maleta


Aquest  diumenge 7 de novembre ens hem aixecat amb el cel ben ennuvolat, des del balcó es veu un tímid raig de sol que prova d'obrir-se pas. A baix al carrer la gent ensenya les seves credencials als membres del cos policial, per perdre's tot seguit dins un bosc de cadires encarades a unes pantalles gegants. Tot d'una el públic aplaudeix, s'acosta el papa-mòbil que s'atura davant la portalada del gran temple. En aquest moment la cridòria dels fidels seguidors es més forta, mentre que a l'altre costat un grup menys nombrós mostra pancartes de “Jo no t'espero”. Al migdia tot s'acaba, només queden cadires buides i un estrany silenci;  a poc a poc retornen els sorolls familiars de la ciutat. 

Tanco el balcó, miro de posar una mica d'ordre al desori generat durant aquests dies. Sempre que hi ha grans esdeveniments, els meublés augmentem la “parròquia”.

En un racó, darrera d'una cortina, treu el nas una maleta negra que ressalta enmig de la quotidianitat d'aquest lloc. Faig memòria, crec recordar un home, amb barret i vestit fosc, que avui a mitjanit ha sortit ràpidament, amb el ressò de les campanes. Quan em disposo a inspeccionar-la, per descobrir algun senyal d'identificació, un timbre em sobresalta. És l'ordinador que m'avisa d'un missatge entrant, l'obro i llegeixo: «Urgent i confidencial. Us prego que tingueu cura de la maleta negra que he deixat al saló, darrera la cortina, al costat del balcó; guardeu-la bé, no la entregueu a ningú ni proveu d'obrir-la. Sereu recompensats. »

I ara què? Faig cas del missatge o faig cas de la meva tafaneria i l’obro?

—Em sembla que avui ja no tindrem més clientela –la veu de la Maite m’ha tornat a la realitat.
—Coi, quin ensurt m’has donat, Maite!
—Perdona  maca, no m’he adonat que estiguessis tan concentrada. Què estaves fent?
—Intentant  resoldre un dilema. Segueixo el meu instint o segueixo el consell del missatge del correu electrònic? És a dir, obro o no obro la maleta?
—Ui!, però si és la maleta del mossèn.
—Quin mossèn?
—L’últim client que vaig tenir ahir. Bé, no sé exactament si era mossèn, però tenia alguna cosa a veure amb l’església. Em va demanar que li untés tot el cos amb crema i mentre li feia el massatge va entrar en una mena de misticisme i va començar a murmurar coses del papa, del Vaticà, del Rouco Varela i no sé que més, perquè al final ja gairebé no l’entenia.

S’ha de reconèixer que la Maite és bona, molt bona en la seva feina.

—Bé, ara ja sabem de qui és la maleta, però això no resolt el problema. És més, tenir-la aquí, ens en causa més de problemes.
Per què?

La Maite, és molt bona en la seva feina, però és innocent com el 28 de desembre.

—Doncs perquè dins de la maleïda maleta pot haver-hi documents secrets del Vaticà o alguna cosa pitjor.
—Pitjor?... Ai, mare!... No em diguis que dins de la maleta hi ha un cadàver esquarterat, fet miquetes com si fos un pastís de carn...

La Maite, és molt bona en la seva feina, però ha vist massa telefilms. De totes maneres el seu comentari m’ha intranquil·litzat.  Fa estona que ambdues estem en silenci. Mentrestant s’ha anat fent fosc.   

Després de mirar una bona estona la maleta, la Maite s’aixeca de cop i desapareix de l’habitació. En tornar porta un ganivet de cuina de serreta i ja li veig les intencions.

—Reina, no podràs –li dic, mentre apago la cigarreta al cendrer de vidre. Em lligo bé la bata de seda i vaig cap a la meva habitació. Sempre he sabut que l’estoig de pell gastada del Manel em serviria d’alguna cosa.

Després de dues ungles trencades i dos filferros ben torçats el clec de la maleta ens dóna la benvinguda. L’acabem d’obrir amb cautela, però el seu contingut ens deixa ben fredes. Tot són papers i papers, la majoria en llatí.

—Paperassa! No serveix per res això –em miro la Maite fullejant tots els documents.
—Com a mínim la maleta és maca. Quan ens en donarien?
—Per la maleta no gran cosa, però per aquest sobre lacrat potser molt més –dic, ensenyant-li un sobre tancat amb cera vermella.

L’obro sense més contemplacions. Dins ens trobem un pergamí amb un seguit de paraules: “Argentina, la lluna anul·la la nit negra”

I què vol dir això?
Ni idea.

La Maite deixa la nota sobre la taula i jo, cansada m’estiro a la chaise-longue de vellut, amb el cap enrere. I llavors ho veig. Reflectit al mirall del sostres amb les lletres mig capgirades la nota segueix dient el mateix.

—És un palíndrom! –salto, posant-me dempeus.
—Eh?
—Què es llegeix igual del dret que del revés!
—I?

Però no puc contestar, la Sandra apareix per la porta:

—Un senyor demana per tu.

Surto al passadís. El senyor vesteix de negre rigorós, és alt i prim i sembla molt nerviós. Em  demana, quequejant, si hem trobat la maleta que busca desesperadament des d’ahir. Hauria jurat per tots els sants que l’havia deixada sobre el banc del passeig mentre es cordava una de les sabates.

—Ja sap vostè, com van les coses... He sortit molt de pressa d’aquí, no fos cas... I en girar-me no l’he vista... Per això penso que potser ni tan sols l’havia recollit del terra de l’habitació aquella... Ja sap...

El pobre home em mira de reüll, retorçant-se lleugerament les mans. Jo el miro entre divertida i suspicaç. Què deu amagar el palíndrom que acabem de llegir fa uns instants la Maite i jo? De sobte veig la Maite fent-me senyals des de la porta. M’excuso amb el mossèn i surto de la sala tancant la porta rere meu. La Maite em diu amb ulls molt grossos que estant a l’ordinador li ha cridat l’atenció una frase misteriosa al twitter: Un tal Llorenç Balsach està demanant el nom de la primera peça dels Tres palíndroms per a cor, composta per ell mateix ara fa uns vint anys...

—És allò que hem llegit!!! Allò del sobre lacrat!!!
—A veure, Maite... Què estàs dient? Això no té cap ni peus!
—Precisament, tu ho has dit: ni cap ni peus! És un palíndrom!

La Maite és molt bona en la seva feina però val a dir que ha vist massa telefilms. Torno a entrar a la sala. El mossèn m’està mirant amb cara interrogadora...

—Què en sap vostè d’en Llorenç Balsach?

El mossèn em mira amb ulls furiosos.

—Ningú –diu–, ningú gosarà tornar-li la memòria al compositor inspirat pel dimoni. Jo, com el germà Jorge de Burgos, vetllaré sempre per salvaguardar la cultura de l’humor sacríleg.  Mira’m fixament, noia de vida dissipada... Mira’m i compta fins a tres... Un, dos, tres! Ara ja no recordes res! Digues a l’altra noia que em torni la cartera i fugiré lluny d’aquí. Negaràs haver-me conegut mai o l’àngel exterminador baixarà a defensar els principis de l’església i no sabràs d’on t’haurà caigut!

Jo faig veure que em quedo hipnotitzada, però les noies de vida més aviat dissipada no creiem res que no es compti amb diners. Crido la Maite i li dic amb la mirada que ella i jo coneixem tan bé que li doni la cartera al mossèn. L’home se’n va esperitat del pis com ànima que emporta el diable.

La Maite, relaxada, m’ofereix una cigarreta i em diu :

—Saps que era cert el que t’he dit?  He recordat al senyor Balsach el nom de la seva peça i m’ha dit que aquesta tarda ens farà una visita... Havia promès un bon pessic a qui l’ajudés a refrescar-li la memòria...

Somric. Ara ja no sé si la Maite ha vist massa telefilms o si ella i jo en som les protagonistes d’un dels més dolents. El que sí que és veritat és que tan ella com jo som molt bones en la nostra feina...


© Montse, L’Avi, Anna Tarambana, Violette Moulin (gener 2011)