dissabte, 28 de desembre del 2013

Darrera tongada de les HV. A la catorzena, va la vençuda



No. Això no és cap innoccentada...

Fa sis anys, un friki de la catosfera, anomenat elveidedalt, va promoure aquest blog literari participatiu anomenat "Històries veïnals" per promoure la literatura 2.0 a la xarxa (excuses: el que volia era lligar i no avorrir-se). 

Des d'aleshores s'han generat 13 tongades d'històries conjuntes (12+1, pels supersticiosos), amb 123 relats escrits a quatre mans, 6 cadàvers exquisits,  3 microrelats i 1 Hipertext veïnal, fets tots ells, conjuntament entre més de 100 blocaires participants. Per no parlar del llibre Històries veïnals editat per micromecentage -encara queda algun exemplar!- i els sis volums que podeu troabr a lulu.com

I en el record, un parell de festes i trobades sonades (presencials i virtuals) entre altres galindàines que s'han anat fent en aquests anys. Per no parlar dels centenars d'emails tramesos, un vídeo promocional editat i altres encontres i coneixences de veïns i veïnes que tot això ha generat. El millor de tot, per cert. 

Però el veí es fa gran o mandrós. I per acabar bé el que va començar millor, proposa fer una darrera tongada i retirar-se, en pau, als quarters d'hivern. Tot té un principi i un final i les HV, també. La farem entre el gener i l'abril de 2014. No fos que ens distreguéssim gaire d'altres afers. 

Les normes, no cal dir-les, oi?

T'hi apuntes?  

Tens temps fins el 20 de gener de 2014. Aleshores, farem els grups, el calendari i direm el motiu dels relats. I també, del microconte, que sempre ve parell.

Si vols participar, deixa  un comentari al post o envia u email a: elveidedalt@gmail.com.

I bon fi d'any!


dijous, 26 de desembre del 2013

HV 12+1 / 8: El secret



Ha tardat en arribar però amb aquest conte, tanquem la tretzena tongada de les Històries veïnals. En farem una més i tancararem el cicle de les HV. Aviat, notícies...
Igual com tanquen el cicle aquests tres protagonistes d'una història ben estranya que els uneix des d'un passat llunya i els lliga per sempre cap a un futur incert. Una creació a tres mans de la Marta, el Robertinhos, i un servidor. Esperem que us agradi.
_____________________________________________


El secret


Ja n’estava fins al capdamunt. Aquella nit li vaig donar carbasses i vaig marxar sense dir-li res. Cridant com un boig em va dir: «Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim estiu i ja ho veuràs!». Veure què?, vaig pensar...

Tal dit tal fet, el dia més llarg del llarguíssim estiu va arribar. Tres anys després d’aquells crits me’l vaig trobar al mateix “xiringuito” de platja. Aquella nit jo estava sopant amb en Jean Pierre. Ens acabàvem de conèixer i de sobte ell va aparèixer: el del crit! Es va acostar i sense demanar permís es va asseure a la nostra taula. En Jean Pierre es va posar molt nerviós: els llavis secs, les mans tremoloses i era incapaç d’articular paraula. Estàvem pendents tots tres l’un de l’altre i desesperats per no trobar cap explicació. Ens vam adonar que teníem un tret en comú: tots tres teníem un ull de cada color. És més, després de mirar-nos detingudament,  vam veure que tots tres teníem el melic a l’esquena!

Davant la sorpresa, vam romandre en silenci. Un silenci que per a mi, que sempre m’ha desconcertat l’absència de soroll, feia més incòmoda la situació.

—Paguem i marxem a un lloc més tranquil –vaig dir, tot llevant-me de la taula.

Mentre em dirigia a la caixa, el del crit li deia  en Jean Pierre “vol la mossa xuclar-te artèries”.  En Jean Pierre no sabia què contestar.

La veritat, és que ara no m’aniria malament que algú em fes cridar de passió mentre es clavava a dins meu, relaxant-me tot el cos. I per primera vegada, anava a casa amb dos homes a qui no els sorprendria trobar-me el melic a l’esquena. Però ara no era moment. Des de que havia descobert que era una nimfòmana, encara em costava més concentrar-se quan estava tensa. Sol podia pensar en follar-me algú.

Vaig decidir anar a un hotelet que coneixia on llogaven habitacions per hores. Tots tres en silenci, vam pujar a l’habitació i ens vam acomodar al llit. Sense demanar opinió, vaig demanar al servei una ampolla de rom i glaçons, que ara omplien tres copes ben plenes. En Jean Pierre mirava el reflex àmbar del glaçó dins el rom.

¿Què has vingut a fer? –vaig dir-li al del crit.
¿Encara no ho saps? –em va contestar.

Desconcertada, els pensaments em bullien. Des de fa tres anys que no havia pensat en el del crit. Va ser una aventura d’una nit. En desconeixia el nom i sol sabia que durant tres dies em va estar perseguint als locals que acostumava anar, fins que una nit el vaig enviar a pastar fang. Però semblava que ells dos es coneixien.

—¿De què coneixes a en Jean Pierre? –vaig preguntar.
—És una llarga història, —va començar. Però podríem dir que el vaig ajudar a trobar el seu verdader jo durant algunes setmanes.

Paraules què encobrien secrets, llums que creaven ombres. Res no era clar.

—¿Com pot ser que tots tres tinguem els ulls de color diferent i el melic a l’esquena? vaig preguntar.
—¿Coneixeu qui eren els vostres pares? –van ser les primeres paraules d’en Jean Pierre.

I de sobte, recordar que havia estat criada per pares adoptius, ara morts, em va colpejar en forma de grans interrogants. Vaig pensar en aquells estius a Menorca. Els pares tenien una casa a Ciutadella i hi passàvem llargues temporades. Una època de grans descobertes. Recordava aquelles cales recòndites on, amb els pares o tota sola, em podia deslliurar de la samarreta que habitualment duia posada, perquè la gent no s’estranyés del meu melic a l’esquena. El mar, aquelles roques, el paisatge de l’illa m’encisaven. D’adolescent feia llargues passejades en bicicleta amb els amics de la colla. Ningú sospitava res del meu melic i el fet d’anar sempre amb samarreta posada ho dissimulava. Havia fet creure a tothom que tenia una malaltia a la pell i que em calia tothora estar protegida del sol. Per això també duia barret. La meva pell blanca i pigada, ajudaven a fer creïble l’engany.

Ningú em veié mai despullada. Ningú, llevat d’ell. El del crit. Però fou un sol cop, mig a les fosques i en un coit ràpid i salvatge. El vaig conèixer passejant un capvespre anant cap a casa. Aquella setmanes estava jo sola a la casa de Ciutadella. El pares eren morts feia just un any en un estrany accident de trànsit, mentre jo era a Barcelona, acabant els estudis de Medicina. Vaig tardar un estiu en tornar a la casa. I quan em vaig fer el cor fort, em passava els dies a l’aigua i a les cales veïnes, fent llargues migdiades, llegint hores i hores a l’ombra de la figuera del jardí i sopant, sola, a la fresca.

—Hola, com va tot? Ets de per aquí, oi? T’he vist sovint anar amunt i avall per la platja —em va demanar el dia que ens trobàrem.
—Bé,  he anat a caminar pel camp fins a Son Bou  i torno cap a casa—vaig respondre-li.
—Et fa res que t’acompanyi?

Em va acompanyar aquell vespre i tota la nit. La conversa es va anar ampliant des de les banalitats habituals fins a descobrir-nos els gustos més personals. Vam anar a sopar a un xiringuito i després, entre les roques i la lluna nova, vam acabar abocant el desig obscurs obrint-nos els cossos i menjant-nos a besades. Va ser curt i bonic. Després va voler més i  a mi no m’abellia. Es va posar molt pesat durant tres dies i el vaig deixar. Realment semblava que em volgués dir alguna cosa amagada. Era a final de l’estiu i l’hivern va fer la resta. No en sabia ni el nom ni en tenia cap dada rellevant. El vaig oblidar. Vaig passar tres anys més sense tornar a l’illa i viatjant a altres indrets. Vaig ser en diferents països col·laborant amb Metges sense fronteres. Era una manera d’evadir-se i retrobar-me.

I ara el tornava a tenir aquí, amb en Jean Pierre al costat, que acabava de conèixer feia ben poc. I tots tres en una habitació d’hotel de carretera amb alguns interrogants per respondre. Asseguts en tres cadires al voltant d’un llit  i uns gots de rom a les mans. A la tauleta hi havia un llibre de poemes que algun passavolant hauria oblidat. El vaig agafar d’esma i el vaig obrir pel mig: «Aviat als asils i als bancs de la ciutat...». El noi del crit em va fer tornar a la realitat.

—El meu pare i el de Jean Pierre eren germans. També són morts, com el teus... —em va deixar caure, de cop, com si res.
—Com...!? Tots dos sou cosins? —vaig exclamar, tibada. Ara entenia perquè semblava que es coneixien.
—Sí. Però hem viscut sempre en ciutats distintes: ell a París. Jo a Tarragona. Només coincidíem els estius, aquí, a Menorca. Ell té casa a Maó, jo a Ciutadella. Allí et vaig conèixer, recordes?
—Perfectament. ‒vaig dir. I com de pesat et vas posar....
—Jo mai més et vaig tornar a veure...‒va dir-me. T’hauria vingut a trobar i explicar-t’ho... però no sabia on trobar-te.
—Explicar-me què? No he tornat gaire a casa els pares des que van morir. Vaig viatjar arreu. I ara, fa només unes setmanes que sóc aquí. He conegut en Jean Pierre i...
—Li vaig parlar al Jean Pierre de tu fa temps. ‒va prosseguir. I veig que el destí us ha fet que us coneguéssiu...  ‒va seguir
—No ha estat el destí, ho saps... ‒va tallar-lo en Jean Pierre‒. Ell em va parlar de tu fa temps, és cert. I et vaig buscar perquè tenia una sospita, que ara, veient-te ‒i em senyalar el melic i els ulls‒, s’acompleix. I en dir-ho, va baixar la mirada.
—Com....? Quina sospita...? Què us passa a tots dos?
—Els teus pares adoptius havien estat els nostres masovers, aquí, a Menorca. —va començar en Jean Pierre—. El meu pare era un alt càrrec del cos diplomàtic francès i un estiu, de vacances, va tenir una aventura amb una noia de l’ambaixada, i la va deixar embarassada. Ella va decidir tenir-te i no avortar. Potser el meu pare la va enganyar dient-li que deixaria la mare. Que viurien plegats... No ho sé... Però va morir en el part. Va ser perfecte per tapar l’afer. El meu pare et va lliurar als masovers, els teus pares, de la seva casa d’estiueig: la teva casa. Ells eren estèrils i sempre havien volgut adoptar un nen. Una quantitat ingent de diners i la teva manutenció mensual ve permetre el pacte de silenci. Els teus pares adoptius s’hi van avenir i el meu es va desentendre del tot. Ni et va voler conèixer. Era un porc, ho reconec. Tot això ho he sabut després, en regirar papers del meu pare, del nostre pare, un cop mort. I d’unes cartes dels teus que parlaven del teu curiós tret físic. El nostre melic... És un tret congènit que compartim alguns membres de la família. Com el meu cosí; ell. T’ho volia anar explicant a poc a poc. Però l’aparició d’aquest gamarús ha precipitat els fets.

—Vols dir que tu i jo... som germans...? ‒vaig cridar mentre em posava dempeus senyalant-lo.
—Sí. Tens un melic a l’esquena, oi?
—Com jo... —va fer el del crit.
—I puc saber com et dius tu? —adreçant-m’hi.
—Àngel.
—Un nom adequat per acompanyar les bonanoves...
—Quan fa tres anys et vaig trobar també t’ho volia dir...‒va començar a explicar l’Àngel. El meu oncle, el pare del Jean Pierre, i el meu pare eren molt amics i s’ho explicaven tot. Jo ho vaig saber abans que ell per converses esparses escoltades rere les portes. Però el que no hagués pensat mai és que m’enamoraria de tu aquella nit. Per això em vaig fer enrere. Podia haver-te seguit a Barcelona..., però..., no sé...; la por.... Després no vaig saber on trobar-te.

—És una història ben estranya. No sé si creure-us... ‒el vaig tallar.

Acabava de descobrir que tenia un germà i un cosí amb qui havia fet l’amor una vegada feia tres anys. I érem tots tres en una cambra d’hotel. Els seus ulls de color blaui verd, com els meus, em miraven interrogativament. Com si em demanessin a crits un gest. El vaig fer. Vaig aixecar-me. Em vaig beure d’un glop el rom que em quedava al got i em vaig girar cap a ells.  Desafiant.

Vaig deixar caure el vestit que duia posat. I em vaig treure els sostens i les calces, parsimoniosament, mentre els aguantava la mirada. Nua, amb un somrís lasciu, vaig decidir que compartir un nou secret, més profund i pecaminós, ens uniria encara més.

—Qui dels dos vol mirar-me el melic..., de més a prop, primer?...

Tots dos es van alçar alhora i vingueren a trobar-me.


@Marta, Robertinhos i El veí de dalt (desembre 2013)
_______________________________________________________

Els versos a emprar eren:

· Gabriel Ferrater
«Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim estiu.» (El secret)
· Núria Martínez Vernís
 «Vol la mossa xuclar-te artèries» (Taxidèrmia)
· Ponç Pons
«He anat a caminar pel camp fins a Son Bou»(Obituari)
· Màrius Torres
«Aviat als asils i als bancs de la ciutat» (Aviat als asils)


dissabte, 28 de setembre del 2013

Poz no...





Poz no... No em busqueu en aquesta  imatge on s'apleguen els diferents guanyadors de les 12 modalitats de premis del Premis Blogs Catalunya 2013. La categoria"Literatura" a la qual era un dels cinc finalistes el blog "Històries veïnals" se l'ha endut El lloc del crim un punt de trobada per als seguidors del gènere negre i de misteri en totes les seves formes: literatura, cinema, televisió… 



Doncs felicitem-los perquè el blog és molt bo.



Al certamen, a la sala  del teatre Auditori de Granollers,  he coincidit amb una gran veïna granolletenca, la Mar i Cel, que s'ha  afegit als nervis del moment. Un plaer de companyia. I també he coincidit  amb un vell blocoaire  de llarg recorregut, ,en Vilapou (el de les escales, recordeu?), que també optava a un premi en al modalitat de Blogs compartits. Tampoc ha tingut sort el noi.



El que m'ha agradat és que el premi especial se l'ha endut l'Amical de la Wikimedia, una colla de militants anònims  i independents, sense ànim de lucre, que promouen la Viquipèdia catalana. Un aplaudiment per ells i pel discurs del seu jove president, l'Arnau Duran. No ho sabia i el tenia al costat. 



Aquí, tots els guanyadors.



En fi, ara ja se que si et nomenen a un premi i no et truquen abans per anar-lo a recollir, pot ser és que no t'ha tocat. Els que sortien a recollir-los feia tot la pinta de saber-ho ja abans. Ja us deia jo,...



En fi, un altre any serà.



I per què no decaigui la festa, vés per on que aviat muntaré una altra tongada de les Històries veïnals, què collons!



Algú s'apuntarà?

diumenge, 22 de setembre del 2013

Anem de premis?


Associació STIC.cat

Veïns i veïnes (i altres passavolants del replà),









vés per on que els del SITC.CAT  han tingut a bé nomimar aquest blog com un dels finalistes als Premis Bloc Catalunya 2013 que es lliuren el 28 de setembre a Granollers. L'han nominat perquè entenc que també l'heu votat. No cal dir que el veí hi serà en nom de tots vosaltres, polit, cofoi i amb "pajarita" d'smòking. Si hi voleu ser i ens saludem, us heu d'inscriure al seu web.

En fi, no cal dir que si el blog surt escollit (no valen suborns al jurat?), la festassa al replà serà de les històriques. Que ja fa temps que estem reclosos i mandrosos...

Per cert, el 5 finalistes a la modalitat Literatura (Personal) són:

Sigui com sigui, això m'animarà a muntar una altra tanda d'Històries i cadàvers veïnals. Estigueu a l'aparatu.

El 28, el resultat.

dilluns, 9 de setembre del 2013

HV 12+1/7: L'esvaniment dels llumins



Imatges voluptuoses, somnis incerts, records d’infantesa, desigs recòndits, sorolls estranys,...una combinació d’elements que des d'un diàleg ple de retrets, fa un parell de giragonses cap un desenllaç fatal. En fi, coses dels veïns d’escala. En aquest cas, els culpables han estat l’Emily, el Monyofiné, la Dèlfica i la Zel.
_________________________


L'esvaniment dels llumins

L’últim cop que la vaig veure ella estava dreta al costat d’una lleixa mirant una capsa de llumins que no s’havia obert mai. Mai, mai, no seria del tot cert. Ella l’havia obert una vegada. L’altra, va ser ell. Això m’explicava aquella tarda, tot i que jo sabia que en realitat posava veu als seus pensaments. Que jo fos allí, assegut al sofà mirant-la, li era indiferent.

—Ell i jo havíem inventat un joc per fer-li saber a l’altre quan teníem ganes d’estar junts; ja m’entens...

Li vaig fer que sí amb el cap tot i sabent que ella no em mirava.

—Crec que vaig començar jo –continuà ella–. Vaig agafar la capsa, la vaig obrir, vaig encendre un llumí i el vaig deixar anar abans no em cremés la pell.
—I? –li vaig preguntar encuriosit.

La meva curiositat la va fer riure.

—Vaig córrer com una boja cap a l’habitació. Ell em va seguir i ens vam estimar. Així de fàcil. Sense paraules, només encenent un misto.
—Vas encendre foc...I ell?
—Vols saber quan va agafar ell la capsa?
—Sí.

Jo  m’havia alçat del sofà. Estava davant d’ella, escoltant com em contava com es follava a un altre… No era plat de gust, però no volia perdre-la. Em consolava enganyant-me a mi mateix, pensant que era aigua passada. La vaig abraçar. Ella va prendre consciència del meu cos, de com d’exposada s’havia quedat, sentimentalment parlant, gairebé nua, es va desprendre de l’abraçada. No estava tan oblidat el xic dels llumins.

—Conta’m, continua –li vaig dir.
—No sé, sembla que no t’agrada la història.
—Dona, no és el que més m’agrada escoltar, la veritat. Preferiria que parlàrem d’una altra cosa.
—Tú et penses que com et parle d’ell ja no m’interesses.

S’acostava, sinuosa, de nou, disposta a encantar a un home que amb ben poc es conformaria. Em va començar a resseguir els botons de la camisa amb la mirada i amb el dit. Jo li vaig alçar la cara tocant-li la barbeta amb els dits índex i polze, ella somreia, el primer botó va saltar fàcilment, ens besarem.

—Ara t’encendria un llumí de la capseta eixa –li vaig dir.
—Amb tu no calen llumins, tu sempre estàs a punt.

M’havia acabat de despassar la camisa. Me la va traure deixant-me-la caure pels muscles, no havia despassat els botonets dels punys i em vaig quedar amb el cos un i la camisa fregant el terra i les mans enganxades…

—Espera que me la trec –li vaig dir fent gestos frenètics amb les mans.
—No, la camisa no…
—Què vols dir?
—Que el que et vaig a traure no és la camisa…

Va acabar la frase amb un bes mentre els seus dits descordaven els botons dels pantalons…

“Tornem en 05.00 minuts”

—Hòstia! Sempre fan igual aquests tarats de la Sexta! Molt reivindicatius i molt d’esquerres però la publi mana. Joder! ara que començava a posar-me tonto...

Badall.
Estiraments.
Badall.
Gratada de panxa.
Caça de la lleganya aquella del matí...

I ara què collons faig? Mig trempat, mig adormit i amb la boca seca com una sabata... Puah, això de fer-se gran és una bona merda.

“Marxarééééééé per un llarg camíííííí, on algúúúúúúúúúú, pugui dir-me quèèèèèè...”
S’ha de reconèixer que els tios aquests que fan anuncis s’ho curren amb el tema de la música... És bona la cançoneta aquesta... Sí, sí,... molt bon…na…bff…

Adormit.
Boca oberta.
Tele encesa.
La mà a  cassoleta de l’engonal, per sota del calçotet.
El pany de la porta fa clic-clic.
Algú entra a casa.

Obro de cop els ulls. Alhora, m’adono que no sé ben bé quin dia som, ni  quan tornen els pares a casa. Sóc ben conscient que això és un loft i els espais són oberts. No tinc temps per arreglar el desori, tants dies menjant gasòfia i consumint pelis porno. La sala és un pur desgavell i només un miracle arreglaria aquest desastre.

Collons, de veritat, fer-se gran és un refotuda merda.

I sí, és veritat. La porta fa clic clic. Com puc en un moment posar una mica d’ordre? Amb pressa, molta pressa, començo a recollir deixalles de tota mena.

La porta segueix fent clic-clic.

Miro de no fer massa soroll. Si fossin els pares, ja haurien obert, així que segueixo endreçant, però quelcom em dóna el senyal d’alerta. Em ve al cap un moment terrible, quan de ben petit, ens van entrar a casa. Torno a sentir els crits de ma mare en trobar tot de papers i calaixos i roba pel terra de la sala. I unes paraules del pare —encara bo que no ens han fet res! ––, resignat i alleujat. Hi ha tantes coses velles que el record no ens abasta... només suren al conscient en moments com aquest.

La porta ja no fa clic-clic. De cop s’obre silenciosament, i jo alço els ulls esbatanats, sense pensar, sense saber, sense...

Només tinc temps de veure dues cares blanques, molt blanques, i un braç que s’alça de cop. El darrer record és un clic únic, i una sensació de cop calent i retruny a la templa.

Es fa fosc.
Caic.

Veig els ulls de ma mare...

Clic.


Les frases a incorporar eren:

· Montserrat Abelló
«Marxaré per un llarg camí...» (Del llibre Paraules no dites) 
· Feliu Formosa
«Nua es desprèn de l’abraçada»  (Ara)
· Laia Noguera
«A la lleixa una capsa de llumins que no s’ha obert mai» (Vent de fora)
· Valerià Pujol
«Hi ha tantes coses velles que el record no ens abasta.» (Record d’albes)

dijous, 5 de setembre del 2013

Sisè cadàver veïnal...al fossat!

Vam començar amb la primavera i hem acabat a les portes de la tardor. Una estació sencera per acabar el sisè cadàver veïnal. Som lents, ja ho veieu, i un servidor més que ningú. Deu ser aquesta situació d'incertesa que ens té a tots tenallats que fa que el veí surti poc, o no surti gens, al replà; i publiqui menys o res. 
I em sap greu, perquè quan hi vaig m'hi voldria quedar.

Em falta penjar dos relats de la tongada (una ja està i l'altre l'he d'acabar jo mateix). Perdó als que espereu. Ho esmemo aviat.


En fi, prou de xerrameca. El cadàver ha  costat però el que bé acaba, acaba bellament. I els els nostres poemes sempre han estat així. Juro que no he tocat ni una coma i sembla a cops que la mateixa mà hagi escrit alguns paràgrafs. I que el sentit d'alguns versos anticipin el següents i els posteriors s'encavalquin perfectament amb la resta.

És el misteri dels cadàvers exquisits.
En fi, que feu por.
El poema començava apocalíptic i per sort, l'hem fet acabar amb optimisme.
Això sí: que no falti l'alegria.
Aquí, a Blogville i a casa vostra.
__________________________________________
Sisè Cadàver exquisit veïnal



Sisè Cadàver exquisit veïnal (març-juliol 2013)


1.         Fa temps que els teus ulls mudaren de casa.
2.        No tardaran en assabentar-se del nou epitafi
3.        doncs les notícies que la mort propicia, arriben sempre
4.        lleugeres i morboses, abans que el dia acabi.

5.         Ressonen les cordes tensades dels violins mentre
6.        els cadàvers ballen als forns de Theresienstadt
7.         grinyolant els seus ossos al compàs d’alegres rialles
8.        escampant-se arreu els càntics de la reina de la mort.

9.        Totes les esglésies de la vall van cridar al cel amb les seves campanes fosques
10.    i un cavall blanc, que pasturava a tocar d'un mas abandonat, va aixecar el cap.
11.      L’aire li duia la flaire, l’olor forta d’home ferreny, valent, anguniós i suat,
12.     els seus narius s’obriren, l’instint l’empenyia cap a l’enyorada mà que li acaronaria el cap.
13.     El cor li bategava al ritme lent de qui sap
14.     que el moment següent pot ser el darrer del que semblava una eternitat
15.     però quan això era lluny era el futur, ara és present i aviat serà passat.

16.     Gaudir del moment present ha de ser la llei universal, sense reserves
17.     el moment únic de quan la seducció prohibida truca la teva porta.
18.    Ningú t’agrairà mai el que hagis deixat de fer en aquesta vida 
19.      ni les dolentes, malgrat haver-les pensat, ni les bones.

20.    I amb aquest pensament a flor de pell, es llançà al buit.
21.      Volar, volar, volar, volar...
22.     Per uns instants el sentiment de llibertat el va envair
23.     i es trobà alleujat. No era incapaç d'arravatar-lo
24.    de la rel tan fonda on l'havien desclavat. Sospirà.

25.    Sospirà amb força, i ploraren els seus bells ulls,
26.    ulls que vessaren llàgrimes salades i tendres com la seua ànima.

27.    I va escoltar les històries en l'espill trencat en mil bocins.
28.   Entenia, de fet , que era tard per viure de records i promeses.
29.    Res més lluny del que pensava, del que dins seu pensava,
30.    que no eren sinó els records allò que li permetien seguir endavant,   recordant-la.
31.     Records difuminats en color sèpia,
                          s'escampen per la memòria
                           com un llamp enmig de la tempesta.
32.  Saps que has de continuar,
                          ningú t'aturarà l'emoció de xipollejar
                          dins d'un toll d'aigua fora al carrer.
33. Carrer de bonys i de tolls
                           de ball de llambordes
34.                                i d'escletxes de cel
                                                  de sol intuït, crits de veïns
35. corrents d'aire carregats d'olors de menjar
36. escolats per les finestres del celobert
37. queien les restes de l'incendi.
38. Palplantada davant la finestra s'ho mirava incrèdula
39. Un fil de fum rosat sortia per una escletxa de la finestra del segon pis.
40. Diligent, es va acostar a la porta i va trucar enèrgicament amb els nusos dels dits de la seva malmesa mà esquerra.

41. No llamará nunca el destino,
42.                     ni el amor
43. pot imaginar
44. res més que s'hi assembli.

45. A un roig pentinat per la marinada
46. dut per un brisall amb notes de sal
47. Em pregunto si el cel és tan blau
48  i exhalo un sospir. Fem el que cal?

49. I de sobte tot em ve al cap,
50. si no està fet, ho haurem d'inventar!
51. Lliurats al raig, deixem tota recança
52. fora del cau només hi ha fum de canyes.

53. Treu el nas i només olora fum; està desfet i
54. descansa tot enyorant la primavera somniada
55. I diu que no hi ha temps ni pa al calaix
56. i seu, la mirada avall, el pensament lluny
57. amb aquella vella i tronada melodia
       martellejant-li les sines.
58. Res és veritat...Un lleu somriure encén de bell nou el somni.

59. Tot és veritat en mi, com quan va començar i tot era possible.
60. Blindaré el somni, que cap realitat l’espatlli.

Buf! Brutal

I els 30 artistes cadavèrics han estat, per ordre d’aparició:

Versos      Poeta

1 i 2            El veidedalt
3 i 4           Glo.bos
5 i 6            La meva perdició
7 i 8            Khalina
9 i 10          El Paseante
11 i 12         Zel
13 i 14         Robertinhos
15 i 16         Laura T. Marcel
17 i 18         Joan Gasull
19 i 20         Gerònima
21 i 22         L'Avi
23 i 24        Cantireta
25 i 26        El dissortat
27 i 28        Llum de dona
29 i 30        Monyofiné
31 i 32        Montse Pes
33 i 34        Sílvia
35 i 36        Puji
37 i 38        Srta. Tiquismiquis
39 i 40        Martí
41 i 42        Palimp
43i 44        Alba
45 i 46       Rafel
47 i 48       Arare
49 i 50       GingebreMan
51 i 52       Carles Mulet
53 i 54       Marta
55 i 56       Dèlfica 
57 i 58       Mar
59 i 60       Carme Rosanas


Gràcies a tots per la sapiència i la paciència!

Ens retrobem de bell nou!