dijous, 24 d’abril del 2014

HV 14/4: Curiositat atrapada

Una història de veïns amb final sorprenent. Un veí indaga en la vida dels seus companys de replà, ben misteriosos, per cert. La curiositat és mala consellera...  Mai ho hagués fet! Per què? Doncs perquè li fan passar magres. I la culpa la tenen Carme Rosanes, l'Edgar, Laura T. Marcel i Gingebre Man. Llegiu i que no us atrapin!
________________________


Curiositat atrapada


 Les feines que es comencen, s’han d’acabar”, es va dir per dins. Primer, només va preguntar discretament als veïns, no pas a ells directament, (és clar!) sinó als de més amunt i als de més avall i també als del davant, tot intentant que no es notés gaire el seu interès. Després va espiar-los directament des del seu jardí a veure si descobria alguna cosa. Més tard va passar-se hores, i dies, i setmanes connectat a Internet per veure què podia descobrir que li fos útil. I res, la seva investigació avançava molt poc.

Els veïns li van dir que no els coneixien de res, que gairebé no els veien mai i que si bé la noia era prou educada, fins i tot amb els seus lacònics “bon dia” o “bona nit”, ell era declaradament hostil i no responia a les salutacions ni per casualitat. Sortia a passejar amb un gos d’aquests perillosos, que afortunadament duia lligat. Cada matí cap a les set i cada vespre cap a les nou. Corrien tots dos, ell i el gos.

I va decidir acabar la feina que havia començat, encara que hagués d’entrar d’esquitllentes a casa seva. No sabia si anar-hi quan ell passejava el gos i la noia era a casa, o bé quan tos dos fossin fora. Hi havia raons a favor i en contra per qualsevol de les dues opcions.

Però la noia l’atreia una mica... Deixava passar els dies, per agafar forces i decidir-se a anar-hi a les nou en punt del vespre, quan el noi i el gos haguessin sortit... S’amorrà amb impaciència a l’espiera, tot expectant el moment en què amo i gos sortissin a fer el volt habitual. Però, passaren les hores i la porta es mantingué fermament tancada.

Decidí esperar fins l’endemà. Possiblement havia passat quelcom perquè l’home no sortís aquella nit. Tanmateix, el dia següent tampoc ningú sortí del pis, ni al matí, ni a la nit. I aquest mateix fet es repetí els dies successius, creant així una nova rutina veïnal. No ho podia comprendre.

La seva obsessió arribà a tals extrems que s’apostà davant d’ella, tot vigilant-la a tothora, talment com un gos guardià. Els resultats foren els mateixos: ningú. Aleshores, no li quedà cap altra alternativa. Havia de forçar la porta. I així ho va fer. Però, tot i tenir la porta oberta li fou impossible entrar al pis. Una teranyina enganxifosa blocava l’entrada, recobrint-ho tot.

Aquells personatges li havien semblat sospitosos des dels principi però ara ja gairebé podia dir que es tractava d'uns spiderman i spiderwoman reals.

Però qui el creuria? Amb aquella història no podia anar enlloc. Ho havia de resoldre sol. Va anar ràpidament a casa a buscar alguns estris. Va tornar de seguida amb un ganivet, un encenedor, uns guants de làtex i unes ulleres protectores, per si de cas. Va clavar el ganivet en aquella mena de teranyina i la va anar esquinçant per traspassar-la. Un cop dins l'habitatge va sentir un sorollet a la seva esquena i en girar-se es va poder veure que la teranyina s'acabava de reconstruir i la porta es tancà de cop. Es va sobresaltar, però el cor gairebé se li para davant de l'espectacle que l'esperava en aquell altre costat de la realitat.

Dos aràcnids enormes se'l miraven impassibles des del mig de la sala i en un costat hi havia una mena d'armari amb les portes de vidre i dins el qual s'hi veien perfectament dos cossos, un d'home i un altre de dona. En acostar-s'hi amb un cert recel va reconèixer qui eren... però en apropar-s'hi encara més va adonar-se de que eren com vestits de làtex... Ara ho entenia tot, eren els cossos on s'amagaven aquella mena d'aranyes gegants. Però... què era tot allò?

Inconscientment i amb una rapidesa prodigiosa va traure del maletí que havia portat de casa l’escopeta carregada amb dards tranquil·litzants i en disparà un a cada una d’aquelles bèsties just abans de que li caigueren a sobre. Tota una vida treballant al departament d’investigació de noves espècies animals i les seues incomptables expedicions havien fet aquest procediment pràcticament una rutina. Una vegada recobrà l’alè, la seva expectació anà en augment: aquell esdeveniment marcaria un abans i un després en tota una vida d’investigacions pràcticament infructuoses.

Quan s’acostà per poder investigar aquelles estranyes criatures de més a prop una altra cosa li cridà més encara l’atenció, uns metres més enrere, en el que pareixia el niu, hi havia unes estranyes pilotes pràcticament rodejades de teranyina. Eren les cries! Ràpidament s’abalançà per a agafar-ne un d’ells, sense adonar-se’n que un parell d’aquells ous ja s’havien obert.

Quan notà la punxada a la part baixa de la cama ja va ser massa tard, una d’aquelles cries ja s’havia introduït dins del seu cos. Els seus intents per intentar traure-se’l de dins foren en va. Pocs segons després va perdre totalment la consciència.

L’agent de policia no va poder treure-li ni una paraula mentre el portava emmanillat cap a les dependències policials, però tampoc feia falta, tots els veïns l’havien vist sortir del lloc dels fets poc després del crim amb aquella escopeta a la mà. Ell havia estat l’assassí sense cap dubte. El tornà a mirar pel retrovisor, però la seva expressió no havia canviat.

El que sí que havia de fer només arribar al departament seria netejar el cotxe. Com s’havien pogut crear totes aquelles teranyines allí dins en tant poc de temps?

—Aranyes.... –pensà com detesto eixos xicotets animals!


© Carme Rosanas, Edgar, Laura T. Marcel i Gingebre Man (abril 2014)


dilluns, 21 d’abril del 2014

HV 14/3. «Ja vénen!»

Feia temps que no teníem ciència ficció a les HV. Aquest cop, en un futur llunyà, un atac massiu d'exotentacles (poseu-hi la imatge que més us avingui) ens ataquen per totes bandes, Però és una realitat imaginada o una pensament fictici el que aquí es relata? En fi..., ja ho tñé això la literatura fantàstica. Posa-t'hi com vulguis que la cinquena dimensió ja ho té això: no saps per on agafar-la... Una obra de Sergi S. Oset, la Viu i llegeix, en Carles Mulet i la Mar.
_____________________________________________



«Ja vénen!»

Al fons de la sala s'obre una reixa que cau amb estrèpit damunt l'aigua estancada de les clavegueres. Les càmeres d'alta definició capten imatges carregades d'una lluïssor verdosa, resultat de les fuges reiterades de clorur de bari. Els oficials de la tercera brigada mecanitzada Omega Centauri atien els seus homes, parapetats a les improvisades trinxeres sòniques què, ara mateix, no em semblen gran cosa.

Una munió d'exotentacles gegantins flueix del pou de ventilació com un tsunami llefiscós. Els fusells d'assalt omplen la cambra amb el caos dels seus rajos vidriòlics. Veig el terror dels combatents reflectit als seus visors mentre els titans alienígenes esclafen tot el que s'interposa al seu pas.

Per les cent vestals d'Atek! Aquests marines són el millor que tenim. Han lluitat arreu dels sis vectors. Des de Nova Canadà fins als anells-portal de Ginebra IV... i ara, aquests éssers, els estan fent a miques al primer embat!

La carnisseria acaba en uns microns. Les pantalles dels holovisors tetraèdrics mostren la mateixa escena en cent punts diferents de les entranyes d'aquest planetoide condemnat: les detonacions dels làsers i les explosions de les bombes de fragmentació tenyeixen els objectius amb arcs de tons sangonosos fins que, un a un, perdem el senyal. Llavors, el centre de comandament només queda il·luminat pels generadors d'emergència. Un silenci premonitori precedeix les primeres envestides al camp de força del complex soterrat. Caurem. Com tota els altres abans.

Ordeno al meu equip que fugi a la plataforma de llançament d'emergència. Per primer cop en la meva carrera com a cònsol, alguns dels oficials al meu càrrec em desobeeixen.

Inspiro a través del tub d'oxigen que té el meu vestit biònic fins que aconsegueixo compassar el batec del cor amb els cops que ressonen sobre la volta de metall de la cambra. Cada cop més propers, cada cop més ràpids.

Ja vénen!

* * *

De cop i volta tot es va enfosquir i va sentir un petit brunzit al voltant des canells i turmells. Tot i que ja no controlava la vista i aviat deixaria de controlar els seus moviments, encara era capaç de pensar. Havia d'actuar abans no perdés tots els homes, i abans que el comandament central se n'adones del que estava passant. Quan s'adonessin del desastre, el desconnectarien i deixarien a la tropa al descobert, sense comandament. I la tropa, rai, que capturats o morts no podien revelar cap secret, no sabien res, no sentien res, no parlaven. Pura carn de canó, maniobra de distracció de cara a qualsevol enemic. Però ell ho tenia tot gravat. Si el capturaven abans de la desconnexió, el sistema estava perdut. Els havien entrenat per sacrificar-se en moments de perill, més valia que morís un home que deixar caure tota la organització. Tots els anys de preparació i lluita se li van passar pel cap en un moment. Havia passat totes les proves amb les millors puntuacions, tothom sabia que no tenia rival. Havia sortit en les missions mes perilloses i n 'havia tornat airós. Sempre. Mai no havia arribat ni a témer la seva desconnexió, però ara l'havien enxampat en una emboscada minuciosament preparada. Mai no hauria imaginat que els exotentacles el poguessin aniquilar, no eren un somni, eren allà ferint els seus ulls i fent vibrar el seu cos. Un nou brunzit el va sacsejar.

* * *

Li ha semblat que retornava d’un son profund, encara vivia, no podia obrir els ulls. Però sentia que els seu cos, nu, era totalment enfundat de tentacles. Uns tentacles que respiraven per ell, que l’alimentaven... Per què no l’havia desconnectat el comandament central? Si, com tot semblava, ara era captiu dels exotentacles, com és que no era conscient d’haver estat interrogat ni d’haver sofert cap tipus de forçament o de tortura?

De cop i volta tot anava fent-se clar sense necessitat d’obrir els ulls –en tenia? Fos com fos, ara semblava que ho veia tot a través dels milers i milers de puntes dels exotentacles que s’expandien com una teranyina pel cosmos. Tants tentacles, tants ulls. Una sensació de poder absolut.

Aleshores, s’ha vist allà al centre d’aquell asteroide condemnat, espantat a dins el centre de comandament, ordenant al seu equip que es retirés a la plataforma de llançament d’emergència, inspirant a través del tub del seu vestit biònic mentre el cercle va fent-se més pròxim, més estret…

Horror i èxtasi. Ell era el pensament que governava i el pols que executava. Navegant a contratemps ara es veia desdoblat a l’altra banda. Va comprendre el repte. Calia esbrinar en uns microns qui era ell i qui el seu miratge Era només d’Ell que depenia la seva sort!

* * *

Va fer un gest automàtic. Intentava mirar a banda i banda del seu cos però no se’n va reconèixer els límits. El record breu del combat era l’únic que el mantenia alerta.  De sobte, el silenci més eixordador el va envair i s’apoderà del seu, ja minvat, raciocini.

Va deixar de pensar, no tenia paraules, només un gran buit mental. Tot semblava haver-se esvaït i tanmateix els circuits elèctrics que ara controlaven els seus moviments emetien senyals lluminosos verds que van deixar de pampalluguejar en senyal inequívoc que la situació tornava a estar sota control. A poc a poc, el brot d’exotentacles del sector X2D es va anar esllanguint i reposaven en una indiferència calmosa.

Tot sota control. L’enemic aniquilat.

Una ombra de pensament de l’exotentacle X2Dd es va projectar en una de les pantalles dels holovisors. Un escamot d’oficials havien quedat atrapats a la plataforma X2D-473E. Un punt vermell molt feble n’alertava. Un altre exotentacle en alerta es va moure, un lleuger brunzit va reverberar espetegant i alertant la munió d’exotentacles del sector X2D. El grupet d’oficials supervivents que havien quedat protegits per un aleró, s’havien encabit dins d’una càpsula però no havien pogut fugir.

L’exotentacle en alerta va fer un gest, indolent. Amuntegats i en repòs la resta es van desactivar. El llum, vermell, feble, seguia intermitent. Tot d’una, en un moviment ràpid, X2Dd va arriscar la darrera alenada de lucidesa i va desactivar el fre extern de la càpsula que va sortir disparada i en breus microns va desviar-se de l’òrbita interestel·lar.

L’exèrcit d’exotentacles alarmats de nou, van percebre la magnitud de la tragèdia i van procedir a executar el protocol m0113, aniquilació immediata del traïdor.

Mort el record, mort el perill.


© Sergi G. Oset, Viu i llegeix, Carles Mulet i Mar  (abril 2014)